«El llum» i «la llum»

rejades) o perquè les hem confoses (les hem preses equivocadament l’una per l’altra). Exs.: una confusa remor de veus, una idea confusa. Referit a una persona, l’adjectiu confús vol dir que es troba sense saber què fer. Exs.: Se sentí confús a conseqüència del que li van dir. / Ho veig tot confús (poc clar). / Era una situació molt confusa (molt poc clara). Notem l’adverbi confusament: d’una manera confusa. També el nom confusioner: que duu confusió; xafarder, murmurador. Ah!, i diguem inconfusible, no pas «inconfundible». Ex.: Aquell paisatge conserva un caràcter inconfusible.

«Difós» i «difús»

Una altra parella de mots amb certa dificultat per a distingir-los. — La forma difós és el participi de difondre = escampar amplament, estendre en totes direccions, divulgar. Exemples: un llibre que s’ha difós ràpidament, la llum del sol difosa per tot el món. Figuradament equival a fer que una notícia, una doctrina, etc., sigui coneguda o acceptada. Ex.: L’Evangeli fou difós pels apòstols. — La forma difús és un adjectiu que significa ‘poc clar, poc concret’. Ex.: un orador, un escriptor, molt difús. També s’aplica a una cosa no circumscrita a un punt. Ex.: Un tumor difús. Especialment es diu de la llum difusa: la claror deguda a la reflexió irregular.

«Aquest», «aqueix» i «aquell»

Un apunt sobre els determinants del títol. — El demostratiu aquest es refereix a la persona que tenim més a prop nostre (és a dir, més a prop de la persona que parla). Exemples: Aquest senyor (que tinc a prop) és el meu cosí. / Aquest mes farem vacances. / La qüestió és aquesta: com fer-li-ho saber sense que s’enfadi. — El demostratiu aqueix fa referència a algú o a quelcom situat més a prop de l’interlocutor que no pas de qui parla. Modernament aqueix apareix com un arcaisme, però Pompeu Fabra aconsellava d’emprar-lo si més no en escrits epistolars i sempre que convingués de fer una distinció entre situacions. Exs.: Des d’aquest poble on passo l’estiu us pregunto com us va en aqueixa ciutat on el passeu amb la família. / Et veig des d’aquesta finestra, i tu em veus des d’aqueixa. — El demostratiu aquell es refereix a una persona o cosa allunyada entre qui parla i qui escolta o llegeix. Ex.: Aquella muntanya (que ens queda lluny) és molt alta. També podem dir: Conec en Pere i en Pau: aquell, perquè me’l van presentar.

Fent servir els tres demostratius alhora, podríem dir: Aquest vestit que duc és més clar que aqueix que portes, però més fosc que aquell d’en Joan.

«Ací», «aquí», «allí (o allà)»

Malauradament, el mot ací ha desaparegut del llenguatge parlat en una bona part del domini lingüístic. De tota manera, Fabra recomana que, almenys en l’ús literari, apliquem a aquests adverbis de lloc les mateixes distincions que s’aconsellen entre els demostratius aquest, aqueix i aquell, que acabem de veure. Exemplificant-ho, direm: Nosaltres tenim ací (a prop nostre) més terreny que no pas vosaltres aquí (a prop vostre) i que ells allí (o allà) on són (lluny de nosaltres i de vosaltres).

En l’estil epistolar aquestes distincions són molt convenients, perquè constantment fem referència al lloc de qui escriu i al lloc del qui ho haurà de llegir, com, per exemple: Hom prepara ací (al lloc de qui escriu) una exposició, i aquí, una conferència (al lloc de qui ho llegirà).

Heus-ne ací encara dos exemples antics, reportats per Pompeu Fabra dins les Converses filològiques (1a sèrie, pp. 101 i 103): Manam que vingats encontinent e aportets lo dit salteri així com és, car ací lo porets acabar, on haurets atzur e ço que mester hi faça mils que no aquí. / Dit nos han que aquí’s ven un llibre de theologia apellat diccionari, qui és estat d’aqueix mestre en theologia qui hi és mort.