El «genet» i la «geneta»

«Raure»?

El verb raure té bàsicament els significats de ‘tallar arran una cosa, llevar-ne les adherències’ i el de ‘anar a parar a un indret sense voler-ho’. Exemples: raure l’era, l’herba d’un marge, el rostoll d’un camp, una pastera, el pèl (tallar-lo ben arran en una persona, en un animal) / Tenia por d’anar a raure a un hospital. / Allò no podia haver anat a raure a millors mans. / On rau ara, aquell dròpol?

Quan raure significa ‘tenir la seva essència, la seva raó en alguna cosa’, alguns autors aconsellen de substituir raure per estar o per consistir (també per haver-hi, residir, etc.), per més que tal accepció sigui recollida en els diccionaris. Així, aconsellen de dir: El veritable coneixement està en el fet de... (millor que no pas: El veritable coneixement rau en el fet de ...). / La solució no consisteix a divorciar-se sinó a ... (millor que no pas: La solució no rau a divorciar-se sinó a ...). / El problema està a esbrinar la veritat (millor que no pas: El problema rau a esbrinar la veritat). / Tot consisteix en la reacció que tindran (millor que no pas: Tot rau en la reacció que tindran). / Aquí hi ha el problema (millor que no pas: Aquí rau el problema).

«Desenfadar»?

Hem sentit i llegit «... d’una manera desenfadada». Aquest participi és calcat del verb castellà desenfadar. En català, doncs, hem de dir desimbolt -a, informal, despreocupat -ada, alegre, àgil, dinàmic -a, amb grapa. Exemples: Aquesta reunió ha de ser alhora elegant i informal. / una notícia molt rellevant, precisa i concreta / una exposició més dinàmica, alegre i general.

La forma desenfadat -ada és correcta com a participi del verb desenfadar-se; és a dir, ‘cessar (o fer cessar) d’estar enfadat’. Exs.: Ja t’has desenfadat de la renyina que vas tenir amb la Neus? / L’he fet desenfadar quan li he demanat perdó d’aquella ofensa.

«Pregar» i «resar»

El verb pregar (occ. pregar, angl. to pray, fr. prier, it. pregare) l’hauríem d’usar amb preferència a resar, verb procedent del castellà rezar. Exemples: l’església on preguem (a) Déu / Caigué de genolls i pregà. / Pregueu i mediteu. / l’altar on pregava la meva mare / la pregària dels difunts, la pregària de vespres.

El verb pregar (com ja s’ha vist en el primer exemple) pot ser intransitiu (regint llavors les preposicions de, per i a) o transitiu. Exs.: El rei el pregà de fer-ho. / Els pregaren de dir què volien. / Preguem per la salvació de tot el món. / Prega a Déu per la pau del món. / Prega Déu que no ho perdis tot. / Fèlix pregà l’ermità que li digués si l’àngel és alguna cosa. / El pare pregà el fill que no ho fes per res del món.

El verb pregar pot formar part d’una construcció amb complement indirecte (la persona pregada) i complement directe (la cosa pregada): Li prego l’assistència. / Pregarem al nostre amic que vingui a la festa.

Igualment direm que generalment val més fer servir els substantius pregària o oració que no pas rés (que l’acadèmia, discutiblement, ara fa escriure sense accent gràfic), substantiu que no hem de confondre amb el pronom res, com: És una dona molt valenta: res no l’espanta. / En sortir de casa no et descuidis res.

«Agafar», «agitar», «assegurar» i «córrer» en detriment d’altres verbs

Reconeixent que el verb agafar és correcte i genuí, aconsellem d’alternar-lo amb els seus sinònims a fi de donar més varietat i riquesa al llenguatge, com fem en aquestes frases: Ens va atrapar la pluja pel camí. / El vaig empaitar, però no el vaig poder atrapar. / Oi que no has copsat això que t’he dit? / No arribo a abastar els llibres del prestatge. / M’he enfilat al cirerer però no he pogut abastar aquell penjoll de cireres.