«Ací», «aquí», «allí (o allà)»

«Ja» o «ara mateix»?

L’adverbi ja, com la major part de les partícules gramaticals, té diversos valors. Generalment vol dir ‘no més tard d’un temps determinat’. Ve a ser el contrari de encara no. Així, diem: Quan vam arribar ja havien començat. / Ja plou. / Ja sóc aquí. Però no s’ha d’usar mai amb el valor equivalent a ara mateix en frases de valor imperatiu o que indiquen voluntat, propòsit o intenció. Així, és totalment contrari al caràcter de la nostra llengua de dir, per exemple: Hem de començar «ja» o Volem una solució «ja». Cal dir: Hem de començar ara mateix i Volem una solució ara mateix (o una solució immediata).

Fixem-nos, per exemple, en el fet de quan hi hagué l’enterrament, a Roma, del papa Joan Pau II (abril del 2005). Normalment, els processos de canonització tenen lloc molts anys després de la mort de la persona que es vol canonitzar. Però els catòlics italians, molt emotius, com també d’altres, demanaven que la canonització d’aquell sant pare es fes sense trigar. Ho demanaven dient Santo, subito!, expressió italiana que alguns periodistes d’aquí, no prou coneixedors de la pròpia llengua, van traduir barroerament per Sant, «ja»! És una traducció inacceptable, totalment contrària a la nostra manera de dir. L’equivalència catalana d’aquella frase italiana és Sant, ara mateix!

En català, només molt excepcionalment trobem l’adverbi ja al final d’una frase. Si hi va, ha d’anar sempre precedit per una coma: ¿Que ho sabíeu, ja?

«Si l’encerto l’endevino»

Si l’encerto l’endevino és una frase del llenguatge popular amb què es vol indicar que un no està gens segur d’haver actuat amb encert i que, per tant, confia en la sort. La forma encerto pertany al verb encertar, i endevino pertany al verb endevinar.

El verb encertar és un derivat de l’adjectiu cert amb el prefix en. És el mateix prefix que trobem en els verbs engrandir (derivat de gran), enfortir (derivat de fort) i encarir (derivat de car). Però molts, sotmesos a la influència de la llengua castellana, en lloc de dir encertar diuen «acertar». Aquesta forma, «acertar», és impròpia de la nostra llengua i convé eliminar-la. És veritat que també existeixen, en català, verbs derivats d’adjectius amb el prefix a, com afluixar (derivat de fluix) o aclarir (derivat de clar). Però cert va donar encertar, no «acertar».

També n’hi ha molts que diuen «adivinar» en lloc de endevinar calcant la forma castellana, i de la qual, per tant, hem de prescindir.

El verb endevinar forma part d’un grup de paraules entre les quals n’hi ha algunes de tan conegudes com endevinaire, endevinació, endevineta i endevinalla. Heus-ne ací una, d’endevinalla (que ja deveu saber): Una capseta blanca, que s’obre i no es tanca (l’ou).

Les «truites»

Una cosa són les truites d’ou i una altra les truites de riu. Tant les unes com les altres són ben bones i, si ens en serveixen a taula, ens les mengem de gust.

La truita (de riu) és un peix d’aigua dolça de la família dels salmònids. N’hi ha de diverses espècies. La que és corrent als Països Catalans rep el nom científic de Salmo trutta fario. És un peix que vol l’aigua molt neta, i per això només es troba a les capçaleres dels rius i als estanys del Pirineu, on és objecte d’una pesca assídua. Segurament per tal d’evitar la confusió amb les truites d’ou, n’hi ha que en lloc de truita diuen «trutxa», nom calcat del cast. trucha; sobre la diferència entre el resultat català amb t i el resultat castellà amb ch, fixem-nos en altres casos: nit i noche, llet i leche, etc. Doncs, «trutxa» és una forma que cal evitar.

En els restaurants on en solen servir habitualment eviten la confusió de diverses maneres. N’hi ha que d’una truita d’ou en diuen una truitada, i aleshores el peix és simplement una truita. Però també és corrent que caracteritzin el peix dient-ne una truita de riu. Aquesta determinació és, naturalment, innecessària si mai en