«Senyalar» i «assenyalar»

«Gran», en detriment de «gros»

Heus ací l’ús genuí dels dos adjectius del títol. — L’adjectiu gran es refereix a les idees de capacitat o superfície, intensitat o quantitat. Així, doncs, diem: una sala, un estany, una plaça, un carrer grans; un gran esforç, un gran soroll; un gran home (diferent de un home gran); un nen que es va fent gran. També hi ha el refrany: A grans mals, grans remeis. — L’adjectiu gros es refereix a la idea de volum, i veiem que massa sovint és substituït inadequadament per gran. Exemples: Una abraçada (o una besada) ben grossa! / Aquest ocell té el bec gros. / És el més gros de tots els vaixells de guerra. / El dit gros de la mà. / És un home molt gros. / La melonera produeix un fruit gros.

Tanmateix, en sentit figurat, tots dos adjectius solen anar bé: una gran (o grossa) fortuna; grans (o grossos) obstacles; grans (o grosses) dificultats; un gran (o gros) contratemps; un gros (o gran) avantatge; una gran (o grossa) suma de diners; un gros (o gran) benefici; una pena grossa (o gran). I encara hi ha altres casos en què ambdós qualificatius hi escauen, però ací seria massa llarg d’explicar.

La comparació

Una comparació és l’acció de comparar una qualitat (o qualitats) amb un element (o bé dos o més elements amb una o més qualitats). La comparació (d’inferioritat, d’igualtat o de superioritat) la fem generalment mitjançant les formes menys ... que..., tan ... com... i més ... que... (menys llest que..., tan trempat com..., més petit que..., més gros que..., més gran que..., etc.).

Existeixen també els comparatius sintètics major i menor. Exemples: la major part dels habitants, l’altar major, el sergent major, música en to menor, etc. De major deriva el substantiu majoria, que significa ‘la major part’, ‘la part més gran, la més important, la principal’, de manera que parlem de majoria absoluta (més del 50% de vots) i de majoria relativa o simple (menys del 50%, però més que cap altre grup o opció). I podem dir que un infant ha arribat a la majoritat (o ser major d’edat o que té majoria d’edat) quan adquireix els drets de ciutadania que en la minoritat (o que en ser menor d’edat o que en minoria d’edat) no tenia.

Ara bé, aquests comparatius sintètics, en alguns casos, queden relegats pels comparatius diguem-ne analítics. Així, no solem dir en Jaume és el noi major de la classe sinó en Jaume és el noi més gran de la classe, ni en Pere és el menor dels tres germans sinó en Pere és el més petit dels tres germans. Semblantment, més que el meu germà major diem el meu germà gran.

Mirem, doncs, de seguir la nostra tradició lingüística en les comparacions.

«Proper» i «pròxim»

Segons el diccionari, aquests dos adjectius del títol són sinònims. L’adj. proper -a prové de l’adv. i prep. prop (del ll. prope), que tant es refereix a l’espai com al temps (Viuen prop de casa. / Acosta’t i ho veuràs de prop. / Ja érem prop de Nadal) i pròxim -a prové de l’adj. superlatiu ll. proximus -a -um (referit també tant a l’espai com al temps). Hi ha gramàtics que aconsellen de fer la distinció entre una forma i l’altra, reservant el primer per a significar lloc, i el segon, per a significar temps. Vegem-ho amb exemples: — una ermita propera al castell / Llanars és un poble proper a Camprodon. — La pròxima missa és a les dotze. / El pròxim dia..., la pròxima setmana... / La pròxima parada és ... (cas en què predomina la idea de temps sobre la d’espai).

I val a dir que, referint-nos a temps, són més genuïns els sinònims vinent, entrant, que ve. Exs.: Ens podríem reunir dilluns vinent. / Deixem-ho per a l’any vinent. / Ens tornarem a veure la setmana entrant (o la setmana que ve).