Tot

una dilatada història fallera, que assumix amb orgull i plena consciència, amb la reivindicació permanent de Blai Bellver com a impulsor de les seues Falles. És cert que hi ha havia un caldo de cultiu previ amb les acurades edicions de llibrets de diverses comissions xativines ja en els anys huitanta, però El Verí del Foc va més enllà i amplia la seua mirada a la totalitat de la València fallera, recuperant la història i memòria comunes. Sempre situant la falla i els artistes fallers en el centre de la festa, però també la literatura o la música, entre altres molts altres aspectes associats a les Falles. Per esta raó, cada entrega d’El Verí del Foc ens ajuda a conéixer i a valorar la festa en totes les seues dimensions. I és que només una comissió de falla podria tindre l’humor de traure a la llum com a suplement del seu llibret un volum que en si mateix és un llibre cabal per a la comprensió de l’art faller com és el número d’El Verí del Foc concebut com a catàleg dels ninots indultats de Xàtiva. Un fet molt propi, d’altra banda, de la desmesura que caracteritza les Falles.

La fórmula es repetix any rere any amb lleugeres variacions: la citació d’alguna cançó o vers faller o popular servix per a situar-nos en el tema del volum; tot seguit, la secció «Una Imatge i Vint Línies», on la fotografia i la literatura es fonen en un tàndem que unix la creativitat de fotògrafs i escriptors; amb certa regularitat, «La Falla de Paper», on la mà d’un artista faller repassa l’actualitat de manera crítica en forma de falla nonata, un apartat que recorda aquella secció mítica de la històrica revista El Coet de l’Editorial Valenciana titulada «Las Fallas que no se Plantan», i després, «F de Festa, Flama, Foc, Fum, Falles», la secció nuclear de la publicació, que número rere número ha guanyat en entitat i coherència. Perquè eixe és un altre dels encerts d’El Verí del Foc: la coherència interna, però també la coherència amb la falla i amb el llibret.

Moltes voltes, els llibrets, llibres i llibrots actuals han pecat de desconnexió amb el

tema tractat per la falla, un fet que al remat no era més que una mostra de desafecció cap al cadafal faller. Afortunadament, esta tendència va revertint-se i les comissions més inquietes s’adonen de les grans potencialitats que té coordinar el contingut de la falla amb el del llibret i les seues publicacions annexes. Un exercici de creativitat que permet aprofundir en tota la complexitat de les Falles, com a expressió de creativitat, però també com a fenomen social. Temes com ara el medi ambient, l’àmbit comarcal, la bogeria o la religió han sigut l’excusa per a desplegar tot un seguit d’articles que ens han permés ampliar la nostra visió de la festa amb noves perspectives.

Per això, és de justícia felicitar totes aquelles persones que al llarg d’estos deu anys han assumit la pesada càrrega de dirigir i coordinar un volum tan ambiciós i d’estes característiques, com també tots aquells col· laboradors que han contribuït a fer-lo possible. I, per descomptat, desitjar que la Falla Juan Ramón Jiménez continue inoculant-nos este sa verí per les Falles per molts anys.

Una imatge i vint l ínies

Tot

Ximo Cerdà

M’ho va donar tot, ma mare.

Per a començar, em va donar la vida. Ja sé que açò sona a tòpic i que, si he de fer honor a la veritat, mon pare també va tindre la seua part en este assumpte. Però no pretenia fer una anàlisi judiciosa, sensata i exhaustiva. Només volia dir que, en un moment donat, jo no estava, i ella va decidir que el món seria un poquet millor si jo estiguera.

Així que em va portar, i em va donar refugi. Al principi, el meu refugi va ser ella mateixa. Després, quan la biologia va decidir que havia arribat el moment i que jo havia de conéixer el món exterior, ella el va canviar perquè fóra més acollidor i hospitalari. I va pintar parets, i em va rodejar de cançons, i va poblar els llocs de cares somrients, que es morien per veure’m a mi mateix somriure. I em va donar una llar que sempre pareixia desordenada, perquè de totes les coses que tenia fer, preferia passar el temps jugant amb mi. I quan no podia fer-ho d’una altra manera, simplement m’envoltava en els seus braços i creava un univers xicotet, de butxaca, en el que cabíem els dos i ningú més, perquè no ens feia falta ningú més, i en el que jo sabia que sempre estaria fora de perill.

I parlant de temps, també me’l va donar. Em va donar el seu temps. El que tenia i el que no tenia. El que aconseguia arrapar-li al son, a base voluntat, o de cafés, i el que robava descaradament a tots els altres aspectes de la seua vida. El temps que estava al meu