Possibles precedents ideològics de la Creu del Matrimoni

Possibles precedents ideològics de La Creu del Matrimoni en els llibrets de falla de la ciutat de València (1850-1865), les crítiques a la dona i al matrimoni

Ramon Estellés Feliu Universitat de València

uan Blai Bellver publica La Creu del Matrimoni (1866), la història del llibrets de falla sembla encetada de feia poc. Els primers llibrets conservats dels quals tenim notícia són de 1850 1 . Q

La visió del matrimoni que ens aporta Blai en el seu llibret i la manera en què apareixen tractades les dones són pròpies del seu tarannà liberal i del masclisme de l’època. Però les causes que expliquen l’atreviment de fer públics aquests plantejaments en un llibret de falla adreçat a un públic alfabetitzat i d’un cert nivell econòmic –que jo mateix he ubicat en un altre lloc en l’àmbit de la burgesia 2 – potser hauran de ser cercades en precedents específics.

El present article vol presentar el buidatge dels llibrets anteriors a l’any de publicació de La Creu del Matrimoni conservats en les col·leccions públiques, tot presentant una se

1 Veieu Sàtira i falles. Les expliacions falleres de Bernat i Baldoví, de Josep Lluís Marín i Garcia, PUV, València, 2010, especialment les pàgines 13 a 21. 2 Ramon Estellés i Feliu, “Blai Bellver (1818-1884) i les falles de Xàtiva, una iniciativa burgesa fallida”, El Verí del Foc-9, Xàtiva, 2015, pàgines 12 a 19.

lecció dels versos que tracten el matrimoni i la dona mitjançant generalitzacions; per tal d’aproximar-nos al que podria ser una suposada visió de la literatura fallera al respecte que poguera haver influït en Blai Bellver. Vol ser aquest treball, també, complement de l’article “La dona” de Manolo Sanchis, amb el qual compartirà llibret o revista.

Un conjunt molt important d’aquests llibrets anteriors a 1866 els de Bernat i Baldoví, que han sigut magníficament editats per Josep Lluís Marín en dates recents. No obstant, llevat de tres casos concrets 3 , Bernat, al meu parer, no ofereix clares generalitzacions sobre el matrimoni o la dona en els seus llibrets. Ens parlarà, en ocasions (1850 i 1855) d’una dona que resol els seus problemes econòmics puntuals mercadejant amb el seu “conill”, i en altres (1856) farà protagonista de la falla a una madama professional; però seran comportaments puntuals contra els quals blasmarà la falla. En altres ocasions, no n’he trobat referències destacables (1857, el llibret de la falla del Teatre Principal de 1858 i 1860) 4 .

La selecció extractada s’estructura en quatre àrees: les crítiques a determinades innovacions de la indumentària femenina a les quals s’atribueix una malsana intenció, les adreçades al vell costum del maquillatge i altres adminicles, les que aporten consells morals i les que inclouen comentaris negatius sobre els matrimonis desiguals. No n’he trobat cap que desqualifique el matrimoni com a institució.

a) Crítiques a la indumentària

Solen centrar-se aquestes en l’ús de faldes molt toves i adornades que atreien l’atenció dels hòmens envers les natges i el cul de les dones tot reduint aparentment la cintura -les ‘polleres’-, o les peces de roba que, mitjançant postissos, l’ús de bandes emmidonades o fins i tot el de cércols metàl·lics, engrandien la zona bombant la falda, com és el cas del mirinyac.

1858. Llibret de la Falla de Sen Chusep en la plaseta del Trós–Alt, en l’añ 1858. (AHMV)

Encara que se’ns diu que el personatge femení cremat en la falla és una “madama”, que pot associar-se al concepte de prostituta, les consideracions que fa el poeta sobre la inconveniència d’usar aquesta falta d’ampli vol, habitualment molt adornada, són clarament generalitzables:

«Dos pollos, de póca cresta encára, riñen, com es costum entr’ells, per volerli fer l’aleta á una pólla rosa del mateix corrál. La ú, el mes chicotét, al vores perdut, s’amága, fuchint del atre, baix de una pollera d’eixes que se estilen ara, y que solen portar les chiques de buen tono, á conte de sigagües. El público espectador, escandalisat de la poca vergoña dels pollastres y de la llòca, que es una madama de rompe y rasga, els péga fòc á tots entre huit y nou de la nit, y sen và después à dormir molt satisfet cantant entre dents esta copleta:

78 3 Falla de Sen Chusep en la plaseta del Trós-Alt en l’añ 1858, Falla de Sen Chusep en la plaseta del Almodi en l’añ 1858 i Vérsos de la falla del Trós-Alt en l’añ 1861 de Urganda, Tembleque y Cabota-dura. 4 Les edicions respectives en Marín (2010). Les agrupacions són meues.

¡Molt bóna ha estat esta falla! vorém si escarménta aixina cuansevòl pólla ó gallina que pórte

el ràbo de palla! [...] Servixca á totes de avis Que á eixa que dú tant de flòc, Li péguen esta nit fòc Perque porta el cul postis. [...] Qui s’el palpa y no s’el tòca Pot de cul comprarne un sou Ya que carn alli en te pòca Pero la que ya en te prou ¿Qué guaña en pareixer llòca.»

1861. Historieta en prosa y vers, de la Falla de Sen Chusep en la plaseta de l’Almodí, en l’añ 1861. (AHMV)

En aquest llibret, la sàtira porta a comparar una dona amb mirinyac amb la balena que protagonitza la falla, que rememorava l’aparició sorprenent d’un d’aquests cetacis a les nostres platges. Cal assenyalar el consell moral inclòs en l’última estrofa ací reproduïda.

«Siga cremada entre traques pera que pase mes penes, pues cremant á les ballenes se cremen els miriñaques. [...] La que de gòch tota plena duga el vestit arrastrat creent trobar un amant la tragará la ballena.

La que fuchint de faena y en miriñaque posat, pòrte al seu novio al costat... la tragará la ballena. A la blanca ó la morena qu’als pollos vinga á buscar, be li puch asegurar la tragará la ballena.»

1863. Juanita la del guardapies. Falla en vèrs cremá en estraordinari èxit en el Tròs-alt, la véspra de San Chusèp del añ 1863. (AHMV)

Una xiqueta variació s’introdueix en aquest llibret. La crítica ací se centra en el guardapeu, simple falta llarga sense cap inconvenient moral, en principi. Potser no és més que una manera indirecta i expressiva de fer referència a l’estil de vida inadequat de la protagonista de l’escena, fent ús de la idea fàcil que la dona sempre pot usar la seua manera de vestir per incitar al vici els hòmens.

«De la Glorieta al Mercado, Del Portal Nuevo al Parterre, Siempre machaca erre que erre El guardapiés condenado. ¿A qué tiempo hemos llegado? ¿El que á Juanita cantaba, Infeliz no calculaba Que otro tiempo llegaria En que, cual hoy, moriria? Quien mal anda, mal acaba.

Tan joven y tan hermosa Del guardapiés la Juanita ¿Y á compasión no os incita? Dirá algun alma piadosa La muger libidinosa Que amor por la calle vende Y á sus deberes no atiende Y se excede y deshilvana Debe morir como Juana. ¡Buena lección si se aprende!

Entonando dulce está La ¡... Sin ver que se extralimita, Juanita, Siendo todo su interésm, El guardapiés. Mortal, bien claro lo ves; Quien por malos pasos va Tiene el triste fin de la Juanita del guardapiés.»

1864. Versos de la Hoguera de la Calle de Cadirers, en 1864. (AHMV)

El penúltim exemple que hem trobat és el de la basquinya, falda més cerimonial, que ací s’associa amb una activitat religiosa, segurament per incrementar la sensació de censura moral. La nostra impressió en aquest sentit s’acreix en posar el poeta en paral·lel a aquesta escena les insinuacions d’adulteri contingudes en l’estrofa següent.

«Observen bien á esa niña que lleva negra basquiña, y de piedad dando ejemplo manifiesta ir hacia el templo; pero la sigue un galan que nunca vió un solideo, y á ganar el jubileo me parece que no van. Tan taran tan... tan taran tan. Mirad á Doña Sofía, que á la gran parada acude, y al pasar la Artillería no hay jefe á quien no salude: su esposo, por lo que infiero, teme quitarse el sombrero; ¡qué lástima de huracán! Tan taran tan... tan taran tan.»

1864. Versos pera la falla de la plasa del Almudí, añ 1864. (AHMV)

En aquest llarg extracte, on tornen a ser protagonistes la ‘pollera’ i el mirinyac, l’autor estableix una relació estreta entre determinada moda i l’escassa moralitat de la protagonista de la història.

Has vist el gran miriñaque, que s’ostenta molt pompós amagant baix á tres pollos, que de les redes de amor busquen eixirsen els pobres sense encontrat per aon? El infelís ignoraba de sa muller les acsions, es pensaba qu’era un anchel y era dona... y ham dit prou. ¡Un dia aplegá qu’el pobre sospesá el seu gran dolor!

¿Y eixa esllengida siñora que mostrant tan de candor es tan sols una de tantas de que mos parla Breton?

Pos bien, eixa siñoreta que pentiná... (no sé cóm) portaba tambe els seus cuernos (m’asusta tan sols el nom;) era casá en un bon home, un simple, tan bonachón, que de coloret de rosa vea les maldats machors. En mig de la sala vea un miriñaque tan tou que podia compararse sols al globo de Guillot. La crinoline 5 se menecha y el pobre marit, curios, va arrimarse y entre els ferros asomen hasta el bascoll tres pollos... y sinse ploma, pero en cambi en bon bigot.

Una idea li ocurrís en mig de susto tan gros y á fé que á dir veritat, no podia ser picor: “Ma muller el miriñaque pa tapar els seus amors emplea, ¿qué ma quedat de la moda?... el moño sols.”

Asó pensó D. Teófilo y asó li costá la mort pero en lo seu testament demanaba de tot cor, que foren cremats en public sa muler y eixos siñors pa ascarmiento de coquetas y de pollos tan bribons, [...]

A la chent que huí me mira li fa por ma fealdat; pues asó es la veritat qu’el miriñaque es mentira.

Pollos, pues, mireume bé ara que no duc pollera. ¿Qué tal, vos agrá Valera?

Estich molt facha, ya’u sé. Bordaora ó sabatera, lechuguina ó llauraora, dur volen totes pollera mas que siga un tros de estora; pues es la locomotora qu’el tren posa en moiment y la invenció seductora de la femenina chent. Es un canó de batir el miriñaque en la dona, y tota pólvora es bona cuan volen ferlo estallir; pues desde el aro de aser hasta el mes roin de’estora tots unflen la estufaora cuant ixen per lo carrer. [...] Man dit que Sento se casa, y cuidao no s’estanque, perque la novia Tomasa porta molt gran miriñaque; y pa tanta farandola com gasta en lo seu vestit, dematí, d’esprá y denit indrá qu’estar teixint tela.»

b) Crítiques al costum de maquillar-se, perfumar-se i pentinar-se amb afegits

1863. Historia de la Falla del Almudí, 1863. (AHMV)

«La dona qu’en tan de garbo els pára á vostés la má y que demana pa els músics, tenint, com té, pa pasar la cremem, perque en España de contrabando ficha el coloret pa les galtes, en els moños enfilats, estores als miriñaques, y á les gallines... els paps.

Chica, que vas perfumá D’aspigol ó d’astoraque, Ves aspay esta vesprá Que la chent amontoná T’asclafará el miriñaque.»

c) Consells morals generals

1865. Historia de Don Pepe Carda la llana cremat en la falla de la plasa de Mosensorell el dia 18 de Mars del añ 1865. (AHMV)

Tot i que el tema del llibret sembla ser purament econòmic i centrat en determinades innovacions del sistema de pagaments i acomptes imperants en l’agricultura, sempre hi ha lloc per criticar les dones o preocupar-se’n perquè el seu comportament siga el correcte.

«Un consell a les fadrines

Si el v...e galliner, polles, Algun pollastre vos roda, Anéu aspai en la mòda D’antisipos y d’embrolles. Pues hara apenes resolles, Te se tiren á acorar; Costaros podia car Haber segut indiscretes: Con que con tiento chiquetes: Aspai en anticipar. 6 »

d) Crítiques als matrimonis desiguals

Blasmar contra els matrimonis desiguals es va convertir ben prompte en tema estel·lar de la crítica fallera. Els interessos econòmics o inconfessables eren, i en gran part són, els

únics que podien explicar els matrimonis amb grans diferències d’edat o de nivell econòmic, o ambdues coses alhora. Reproduiré, tot seguit, una selecció extensa de textos atés el seu interés fins i tot actual.

1858. Llibret de la Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Almodi, en l’añ 1858. (AHMV)

«El Còrp y la Buixquereta... Un agüelo de setanta huit añs de fecha y en mes alifács damunt que la burra de un chitano, li tirá el rall, sense saber com, á una póbra chica de désat ó dihuit mamáes, que no habia vist encára el mon per un forat. Casats que foren, fásil es de supóndre lo que habia de susuir en tan desigual emparellament. ¡Sèls, plòrs, bàbes, crits, amenases, ruido y un escándalo darrere un atre! De módo, que fastidiat tot el barrio de la continua algarabía de aquell nou matrimoni, determina posar fi á les seues querelles pegantlos fóc als dos chuntets la vespra de Sen Chusép, pera escarment, si es posible.

D’eixos perdurables vélls, plens de flòcs y mansanetes, y de chiques chovenetes que sólen cáure en mans d’élls... per tráurelos les pesetes.

De vélls, que fan casament en dóna molt chóve y viva, per cada ú que ix de Chiva, n’entren mil en Pica-sent.

La que casantse en un véll pért el temps prenint el sól, ¿quin cárrec pot ferli éll, si es muda en Rafelbuñol fuchint de Masamagrell?

La que es cása en Vilavella, per mes que hachen mediat búles, pronte s’arrepentix ella al vores tan prop de Núles.

Cuant á una chóve un véll ronda y ella li fá compañía, habent tanta fám hui en dia, si es que aplega á Cuatretonda, va sempre per la Ollería. Es presís ser de Segovia, ó en Tortosa pendre banc, pera no vore, sent franc, que no li convé eixa nóvia, á qui te ya el cap tan blanc.

Per mes que el marit s’estove y vullga donarse tó, si la muller es mol chóve nunca farán res de bó.

Com ell es ric y ella es pobra, y la plata tot hó esmalta, ha cregut al fer tal obra, que á ella sols li feb falta els duros, que éll té de sóbra.

Pero s’há engañat l’agüelo; que á qui te fám, y no fluixa, li agrá mes la carn de cuixa que les vestits de terciopelo. Si el marit de aquella chica, á qui tan véll considere, haguera entrat ahon hui es fica trenta ó cuaranta añs arrere... tots se rasquen cuant els pica. [...]

Que fasen vindre de Flandes randes. O de atres diferents locs flócs. Que compren de les modistes llistes. O á platers de bons martélls anélls. No per aixó els que son vélls es lleven añs de damunt; y les que es casen en élls, tancant els ulls al difunt, miren com el primer punt randes, flócs, llistes y anélls.»

Pero, si en les dents postises ni pot mastegar la casca ni rompre les llonganisses, no picantli ¿per qué es rasca?

1861. Versos de la falla del Trós-Alt en l’añ 1861 de Urganda, Tembleque y Cabota-dura. (AHMV)

«Trauràs d’esta xulla als mossos ossos; Si t’encapritxes en ells, pells; quant la vista en ella claves, baves, i al que la còfia li nugues, arrugues.

Però en fi, arregla’t com pugues que hui no és acció insensata que una agüela a l’altar dugues, ja que pot tapar en plata ossos, pells, baves i arrugues. L’esperança de l’agüela

¿Qui serà el que no s’espanta de casaments tan estranys? Tembleque té dènau anys i l’agüela en té huitanta. [...]

Pués si per dir ego sum la plata em caurà dels dits, són escrúpuls prou pansits, havent qui bolsillo afluixa, podent menjar carn de cuixa menjar pimentons rostits. 7 »

1862. Historieta en prosa y vers, de la Falla de Sen Chusep en la plaseta de l’Almodí, en l’añ 1862. (AHMV)

«Com seria de eixa vella la chuventud inexperta cuant canta en la boca ubèrta ¡Ay mamá, qué noche aquella 8 ! [...]

En estos tiempos añejos gustan las cosas añejas, pues vemos formar parejas á las pollas con los viejos y los pollos con las viejas. Chiques no hiá que estrañar el cant de esta pobra vella, pues si se va á veriguar moltes podrien cantar ¡Ay mamá, qué noche aquella!

A eixa agüela sorda y loca y que ya pareix que choche, pensant en aquella noche se li torna aigua la boca.»

Consideracions finals

Si la benignitat de Rafa Tortosa i l’espai disponible ho permeten, deixem per a un altre article l’acarament comentat de les estrofes concomitants entre el present extracte i els versos de Blai Bellver, qui, per les seues relacions personals a la ciutat de València era perfectament coneixedor de l’ambient literari de les falles de València 9 .

7 Text copiat de Marín (2010). 8 Referència a una de les escenes de la sarsuela d’èxit “Una vieja” (1860), de Joaquín Gaztambide. 9 Estellés (2015), pàg. 17 i 18, i biliografia esmentada.