La dona

«A las vellas valencianas esta falla dedicamos, y honor en hacerlo hallamos porque son nuestras paisanas. Flores puras y lozanas que Dios quiso conceder a Valencia, para ver con su belleza estremada, la obra más arrematada de su infinito poder. 1 »

Manolo Sanchis Ambrós Revista Cendra

a nostra història es desenrotlla a una xicoteta ciutat amurallada, pròxima al Mediterrani i voltada d’horta, en la qual, existia des de temps immemorial un cert culte al foc que es mesclava amb un gust autòcton envers l’artesania i l’ornamentació. L

El ritu del foc havia patit daltabaixos en la història de la ciutat, sent des de principis del segle XIX quan tímidament es converteix en un fet diferencial i autòcton respecte dels altres ritus del foc de l’àrea mediterrània, gràcies a les millores que pateix any rere any la primitiva foguera, amb la incorporació del modelatge de cares i mans, així com la confecció d’una estructura semblant a un escenari que eleva els ninots del sòl i els converteix en protagonistes indiscutibles de la foguera, dotant-los de personalitat pròpia.

Personalitat que, si bé alguns l’adquireixen per si mateixos, altres, els més, necessiten un cartell explicatiu, o un llibret, perquè així el públic entenguera el motiu de “l’acte de fe” que s’hi representava.

Moda que apareix oficialment el 1855, però que diversos autors l’avancen 2 en el temps i en la forma. Continua sent Bernat i Baldoví el primer que ens arriba, amb “El conill, Visanteta y Don Facundo 3 ,” en el qual ens trobem com a protagonista una dona, motiu principal de la nostra història.

L’obra manté la línia utilitzada per la premsa satírica del moment, en la qual Baldoví era promotor i director de publicacions com La Donsayna, El Tabalet o El Sueco:

«La costum que s’observa de alguns añs à esta part entre el sexo que diuen bello (á pesar de que hiá bellezas, que sols per nò vòreles, pot amagarse un hòme de bòna gana baix de un panerot 4 ) es el tindre casi ninguna individua cuatre dits de retaguardia; y com asó dels estranchers son la mala trapa pera inversions de disimulos mujeriles, acaba de inventarse una móda molt sensilla y molt barata pera disimular aquell defecte natural, en que Deu, pels seus pecats sinse ducte ha volgut mortificar á nostres Lechuguines. 5 »

Seran Baldoví, amb La història de Visanteta y del pobre conillet 6 , i anys més tard Blay Bellver, amb el llibret La creu del Matrimoni, els autors de dos obres mestres de la literatura fallera on les dones no ixen del tot ben parades.

«El temps que trascurrí mentres esperaben al dimoni en qui habiem de consultar l´emplearme en inspecsionar lo qu’estaba al alcans de la nostra vista y verem un departament plé de chiques condenades per el visi que tingueren en el mon de pareixer homens, ya en trache, ya en les constums.

Esta falta de conformitat en el sexo quéls doná naturalea, la pagaben prou cara, pues el martiri que sufrien era el de eixersitarse en faenes pesaes y de forsa y també en el manejo de les armes. A les de infanteria, tratanles com á reclutes, els pegaben mes varaes què als burros de llenyater, particularmente cuan aplegaba el cas d’armar bayoneta; este moviment no podien chamay eixecutarlo en la presio qu’els dimonis volien, y era asó un motiu pera qu´els surraren les costelles. 7 »

Les falles de l’època mantenen la tendència del menyspreu al món femení. Soler i Godes, en el seu treball Las Fallas, al relatar els lemes dels cadafals plantats cada any, junt a d’altres temes polítics o de caràcter social, també fa menció de la dona, la qual apareix principalment com: dominadora, manipuladora, inestable i sexualment incontrolable.

Cal ressenyar els cadafals Colau, els Ous, el Nap y doña Inestrilla, plantat en la plaça de l’Almodí, en 1857, o el del carrer de sant Narcís, en 1862, Que mal corazón. També Interioridades de un hogar i Blayet y su amante Mariblanca, ambdues plantades en 1863, en les places de sant Miquel i

86 2 Vicente Boix, en el seu llibre Manual del Viagero, aparegut el 1849, ressenya que ja existia el costum de realitzar “l’explicació de la falla” per mitjà de poemes explicatius amb anterioritat a 1855. 3 1855. El conill, Visanteta y don Facundo, llibret de la falla de la plaça de l’Almodí. 4 Panerot: ‘cul’. 5 Lechuguines: S’aplica a la persona jove que presumeix de maduresa i que, per fer-ho, es vist amb excessiva elegància, es comporta afectadament i es creu que tot el món l’admira. 6 Història de la falla de Sent Chusep de la Plaseta de l’Almudí (1855): primer llibret de falla trobat fins ara. 7 Part III del capítol “Nostre viache al infern”: La Creu del Matrimoni (1866), de Blay Bellver.

de Cadirers, respectivament; o Robinson y Ananas, de la plaça de sant Miquel, el 1872.

«Chica ¿qu’estàs reparant? ¡Que Robimson te fa goig y al vórelo guapo y roig volgueres tirarli el guant?

Per golosa, en acabant també et podrien cremar; pero si es qu’et vols casar pots agarrar al negret que segons diu el pobret está per acomodar.»

“Un consell”, en el llibret Robinson y Ananas, de la plaça de sant Miquel, de 1872

La llista es faria interminable. Les crítiques contra elles es van exacerbar, tot destacant, entre altres temes, el referent a la moda, un aspecte que marca la situació de la dona en cada moment, ja que gràcies a la seua indumentària se sap si és fadrina, casada, o viuda; si viu a una ciutat o a un poble, i a quina classe social pertany.

La dona de la segona mitat del segle XIX manipula les autèntiques formes del seu cos. Porta el bust dreçat i estretida la cintura, per culpa de la cotilla, peça que deforma el cos i castiga l’esquena, i que no les deixa respirar ni digerir amb normalitat els aliments. Completa la seua indumentària una peça d’origen francés,“el polisson 8 ”.

Hi veurem falles amb lemes com: “Emperifolladas”, a la plaça de Pellicers (1863), o “Joven que bajo la abultada criollita del miriñaque 9 ”, a la plaça de l’Almodí (1864). “Un consell a les fadrines”, llibret de la falla de la plaça de Mossén Sorrell, 1865.

«Si vóstre galliner, polles Algun pollastre vos ròde, Anéu aspai en la moda D´antisipos y d’embrolles Pues hara apenes resolles, Se te tiren á acordar; Costaros podia car Haber segut indiscretes: Com que con tiento chiquetes: Aspai en anticipar.»

(sense títol), llibret de la falla del carrer del Repés, 1871

«Pòrten la chica dabant Mes guapa y encantadora De esta salat estudiant: Bol ser talen mol gran, Figurar en la nasió Y mereix un cabezó Per bruto y per animal, Y que el duguen del ramal Desde así a Fernado Pó.»

(sense títol), llibret de la falla dels carrers de Gràcia i Creu, 1880

«¡Caballers, quin matrimoni Que habita en eixa caseta! Sempre está arma la etiqueta Y están donats al dimoni; Ell es algo babiloni, Pero ella es una gaita Qui en cuant en cuant s’afaita, Y creense ser mol fina. Vol vestir de lechuguina, Pero ahon veu chent may aguaita.»

8 Polisson: Del francés ‘polisson’. Era una carcassa que, lligada a la cintura, usaven les dones del segle XIX per omplir els vestits per darrere, tot creant una imatge de cintura més estreta. El polissó va ser un element fonamental en el vestuari de les dones de l’últim quart de segle. 9 Miniñaque: ‘Mirinyac’. És una forma que amplia la falda, utilitzada per les dones al llarg del segle XIX, que s’usava davall de la roba. Era una estructura lleugera amb cércols de metall, que mantenia les faldes de les dones donant-los molt de vol, sense necessitat de sinagües. Els mininyacs van ser usats entre els anys 1856 i 1866, aproximadament.

Falla del carrer Espinosa (1911), critica la moda de la falda pantaló. Arxiu Manolo Sanchis

Les Falles, en aquest període, inicien la seua consolidació, ja que diverses associacions, entre elles Lo Rat Penat o el Círculo de Bellas Artes, en 1895, i l’Ajuntament de la ciutat, des de 1901, creen premis dins d’una festa que fins aquests moments havia estat en una clandestinitat consentida, i que havia arribat, fins i tot, alguns anys, a ser prohibida per qüestions d’orde públic.

Els temes, en aquell moment, critiquen durament els problemes amb el Marroc, la greu crisi de Cuba i Filipines, el catolicisme, els polítics, la lentitud de les reformes de la ciutat i, com no, la dona. Cal mencionar, en aquest punt, els escàndols de diverses falles, entre ells els succeïts a la plaça del Collado amb el tema de “La Margot”, en 1912, o amb els cadafals plantats als carrers de Guillem Sorolla i Espinosa, en 1911. Els dos primers van estar dedicats a les dones de mala reputació, i, el tercer, a la falda-pantaló. Tampoc no hem d’oblidar, com hem dit més amunt, les contínues crítiques a la guerra del Riff, al Marroc, com l’apareguda a la plaça de sant Gil, el 1913.

“A una tonta”, llibret de la falla Eixarch-Santa Teresa, 1917

«Mireu a la tonta á la que ni un chavo dona pa la festa, y pareix que vullga ser la clavariesa. Deixeula que pase, Que mire, que vecha, Que sens lo seu chavo, No decau la festa: Que plóre y s’estire De rabia la greña, Que mire á les chiques Guapes, en envecha. Qu’achuden alegres Al art y á la gresca, Y no se hu ahorren Com está fent ella, Pa comprar postisos… ¡si encá estás mes llecha!

“Un mal mascle… ó femella”, llibret de la falla del carrer de Renglons, 1917

«Yo conec á una Pepica que desde fa unes semanes se marecha, tot li pica y asobint sufrís desganes.

Son pare está precupat la mare la mira y plóra y de saber qu’ ha pasat sa chermana no veu l’hora. Mentres tant en un rincó Pepeta conta en els dits diu qu’escopiña redó pensa en bolquers y en confits. Com una bacora está de grosa y fense la moixa diu que sempre esta torbá y lo que veu li s’antoixa. Y al mirar á la Pepica Va dir el dotor Pinet Eixe mal es mol chiquet Y si no es chiquet… es chica.»

“Nous cuplets de La Bella Changlot”, llibret de la falla de la plaça el Collado, 1917

«Molt llarc te’l nas Visantet Y una chata li ha dit hui; “El tros que te sobra á tú ¡moreno! cuanta falta me fa a mí! Ay! Y ¡ay! Y ¡ay! ¡ay! Mira un poc lo que fas, perque á mi em pareix difícil ¡Chateta! que algú te done el seu nas. […] Dalt d’una escala de fusta estaba Blay netechat y una chica, pa asustarlo, ¡graciosa! li la estaba menechant. No y no y no no faes aixo a ningú pues si te la menechen vories, que mal te vindrá á tu.» L’artista Margot veient la falla La Margot, plantada a la plaça Collado (1912). Arxiu M. Sanchis

Cal ressenyar que, en 1914, apareixen, en la secció “Valencia sentida per elles” de la revista fallera Pensat y Fet, per primera vegada, les firmes de diverses dones: Rosario Pino 10 , Lola Membrives 11 , Carmen Domingo, Pilar Martí 12 , Consuelo Hidalgo 13 i

10 Rosario Pino (1971-1933): Actriu nascuda a Màlaga, va destacar a Madrid per les seues interpretacions de l’obra de Jacinto Benavente. 11 Lola Membrives (1888-1969): Actriu nascuda a Buenos Aires, va debutar a Madrid el 1904 amb una obra dels germans Quintero. Va obtenir importants èxits a Espanya i Argentina. 12 Pilar Martí: Popular tiple còmica. 13 Consuelo Hidalgo: Es considerada la musa de l’opereta als anys 20.

Consuelo Hidalgo, Lola Membrives, Rosa- rio Pino i Pilar Martí. Van signar articles al Pensat i Fet de 1914, a la secció Valencia sentida per elles.

Carmen Mejía; totes elles dedicades a la faràndula.

Un dels actes culturals més importants ocorre també en 1914, any en què, per primera vegada, una dona, Natividad Domínguez Atalaya 14 , és la mantenidora dels Jocs Florals de Lo Rat Penat. L’esdeveniment és arreplegat per gran part de la premsa local, així com pel setmanari El Guante Blanco 15 , que parlarà d’ella com “La heroica mantenedora”.

En aquests últims anys de la primera dècada del segle XX, les falles estan ja integrades en la societat. Hi destacarà el cadafal dels artistes del Círculo de Bellas Artes, de 1917, dedicat als “gomosos 16 ”.

«La dòna es el animal més difícil de domar: o la domes de chiqueta o te acaba per soterrar.

El que, sens casarse, está una dòna mantenint es com el que fuch del fanc y se fica en lo tarquim.

Una dòna perguè el mon Y se quedá pa consuelo; en bònes mans va deixar Nostre Siñor el pandero. 17 »

La festa era i és reflex fidel de la societat que la inclou. En aquests anys de consolidació, és una festa feta per hòmens, en la qual la dona és víctima i protagonista de les crítiques. A més, hi ha un aspecte molt important, en aquest principi de segle, i que s’oblida amb facilitat: el ninot està vestit amb roba feta o arreglada per costureres, el treball de les quals mai no havia sigut reconegut. Ara, participen activament centenars de modistes, que visten centenars de figures entre els mesos de gener i març.

Nous aires hi ha a Europa. La revolució russa de 1917 suposa un exemple perillós per a una societat cansada de rebre males notícies; la qual cosa no li passa desapercebuda a una burgesia temorosa que mira amb recel les notícies que vénen de l’est d’Europa, i que recolza, des del primer moment, el colp d’estat del 13 de setembre de 1923 contra el govern de Manuel García Prieto, patrocinat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, i recolzat pel rei Alfons XXIII; la mateixa que veu amb bons ulls la pujada del feixisme a Itàlia, en 1922, i la nova situació alemanya.

Primo de Rivera imposa la dictadura, i constitueix un Directori Militar compost per un grup de generals; però nomenarà també quinze dones en l’Assemblea Nacional que es convertiran en les primeres dones que tenen accés als assumptes de l’estat. A més, a partir de 1924, seran nomenades les primeres regidores.

14 Natividad Domínguez Atalaya (1888-1932): Natural de València, és una de les mestres amb més importància dels inicis del segle XX. La seua vida professional la distribueix entre València i Madrid. Cursa estudis a Madrid de Comerç i de Magisteri. Inicia la seua carrera professional a les escoles de Pinedo i de La Creu Coberta, i forma part de l’Agrupación Valenciana de la Liga para la Educación Nueva. Serà nomenada directora de la secció de xiquetes del Grupo Escolar Cervantes. Al mateix temps, fa classes a la Institución para la Enseñanza de la Mujer a València, de la qual arribarà a ser vicerectora. Va ser presidenta de la Federación de Maestros de Levante en 1922. Va tindre infinitat de càrrecs, no sols a València sinó d’àmbit estatal, i va escriure nombrosos articles de caràcter pedagògic. 15 Núm. 114, de 2 d’agost de 1914. 16 Gomós: Senyoret, presumit. 17 “Unes cuantes cançonetes dedicaes als ninots de la falla, als falleros, a les sogres y al públich en cheneral”, llibret de la falla del Círculo de Bellas Artes, 1917.

Pepita Samper (1929).

Les falles d’aquest període pateixen un extraordinari desenvolupament, ja que a principis dels anys vint són una vintena, i, a finals, l’any 29, superen les cent, i s’han estés a altres localitats. Açò es reflecteix en tota la premsa local i especialitzada del moment, ja que, al costat de Pensat i Fet, s’incorporen nombrosos títols, els quals, després de l’aparició, en 1921, d’El Fallero, adoptaran majoritàriament una plàstica en què la figura femenina ocuparà les portades i hi desplaçarà altres motius festius. Aquest estil, des de l’Editorial Carceller i el seu dibuixant principal, Pertegás, influirà en tota la premsa de l’època, transcendint fins els nostres dies.

D’una altra banda, és en els últims anys de la dècada, quan fan aparició a Europa, gràcies a la moda arribada des dels Estats Units, els concursos de bellesa 18 . Els quals proliferen a tots els racons i per qualsevol motiu: Las “Reinas de los mercados” (Valencia, 1928), “Reina de la fiesta” (Burriana, 1928), la “Reina de las modistas” (Barcelona, 1929), “Belleza Infantil” (Berlín, 1928), “Mis mecanografía” (Madrid, 1929) i moltes més.

La moda no va tardar a incorporar-se al món faller en forma de bellesa, dama, musa, o, simplement, fallera. A l’estiu de 1930, per primera vegada, es nomena oficialment la primera Fallera Major de la ciutat, elecció que organitza el Comité Central Faller en els Jardins de Vivers:

14 Natividad Domínguez Atalaya (1888-1932): Natural de València, és una de les mestres amb més importància dels inicis del segle XX. La seua vida professional la distribueix entre València i Madrid. Cursa estudis a Madrid de Comerç i de Magisteri. Inicia la seua carrera professional a les escoles de Pinedo i de La Creu Coberta, i forma part de l’Agrupación Valenciana de la Liga para la Educación Nueva. Serà nomenada directora de la secció de xiquetes del Grupo Escolar Cervantes. Al mateix temps, fa classes a la Institución para la Enseñanza de la Mujer a València, de la qual arribarà a ser vicerectora. Va ser presidenta de la Federación de Maestros de Levante en 1922. Va tindre infinitat de càrrecs, no sols a València sinó d’àmbit estatal, i va escriure nombrosos articles de caràcter pedagògic. 15 Núm. 114, de 2 d’agost de 1914. 16 Gomós: Senyoret, presumit. 17 “Unes cuantes cançonetes dedicaes als ninots de la falla, als falleros, a les sogres y al públich en cheneral”, llibret de la falla del Círculo de Bellas Artes, 1917. 18 Costum europeu en què es triaven reis i reines simbòlics per a distintes festivitats, els quals simbolitzaven les virtuts del sector que representaven. El primer concurs en època moderna es realitza als Estats Units (1854). En 1880, es realitza el primer concurs de belleses a la platja en la localitat de Rehoboth Beach; el primer concurs d’una mis es realitza el 1921 a la ciutat d’Atlantic City. La moda es va estendre amb rapidesa per Europa.

l’elecció recau en la senyoreta Ángeles Algarra Azuara 19 , istitucionalitzant-se la figura de fallera major després del triomf de la valenciana Pepita Samper 20 , en 1929, i, de forma oficial, a partir de 1931.

Aquests anys, per culpa de la dominant censura militar, les falles abandonen la crítica i inicien un període d’autoanul·lació i gegantisme, en el qual, molts cadafals prenen com a tema principal l’exaltació de les excel·lències de la terra valenciana, les seues dones, les seues flors i les seues belleses naturals, tot abandonant l’esperit crític de la falla.

«Esta falla representa un tròs d’horta valenciana, en que pulida y garbosa s’erguix l’hermosa barraca, aquést palacio de grandée y diu Valencia, sa estampa.

La qu’ensomíen pòetes, la que amorosa mos canta, la que pòrta en les antrañes tot lo gran de nostra rasa, la novia del Micalet, nostra mare ¡y nostra casa! Han pasat ya les carreres de choyes, y en la barraca apareix, entre sonrises, una novia altiva y guapa, (lleches, mos digué Zorrilla, no había una valenciana). 21 »

La crisi econòmica de 1929 22 , i el cada vegada major descrèdit de la Dictadura de Primo de Rivera, fan oblidar l’estabilitat i els èxits econòmics de la primera època del procés dictatorial, i s’incrementa en totes les capes de la vida social espanyola un important malestar, a partir de 1927, que desemboca en un ascens substancial dels partits antidinàstics 23 per tota Espanya.

La situació obliga, el 30 de gener de 1930, a Primo de Rivera, a dimitir a instàncies del rei Alfons XIII, temorós que el deteriorament del govern afectara el prestigi de la Monarquia. El rei va nomenar Dámaso Berenguer fins a les eleccions municipals de 1931. En aquests sufragis van guanyar, en tots els nuclis urbans, els partits de tendència republicana, i es va proclamar la República el 14 d’abril, data que posa fi al període de la Restauració Borbònica.

19 Ángeles Algarra Azuara: La primera Fallera Major de València, triada pel Comité Central Faller, representant de la falla de la plaça del Negret; escollida entre 80 candidates, en els dues passades que es van celebrar el mes d’agost de 1930 als Jardins del Reial. 20 Pepita Samper Bono (1907-1996): Primera mis Espanya, triada el 25 de gener de 1929 pel diari ABC de Madrid. Després de ser triada, va presidir les Falles de 1929 de forma no oficial. Mesos més tard, va participar en el “Certamen Internacional de Belleses de París”, conegut com “Gran Concurs Internacional de Bellesa”. Se’n va retirar, ja que, la vespra de la final, moria a Madrid la reina Maria Cristina. 21 Llibret de la Falla Dénia-Cuba, 1928. 22 També ‘Crisi del 29’, o ‘Gran depressió’: es va iniciar als Estats Units el 24 d’octubre de 1929, ‘dimarts negre’, i no va cedir fins 1939. 23 Acció Republicana, ‘Acción Política’: Formació política de caràcter progressista, laica i autonomista, fundada en 1925 per Manuel Azaña. Va formar part del govern provisional després de l’eixida d’Alfons XIII. Partido Republicano Radical: El va fundar en 1908 Alejandro Lerroux. De tendències liberals i anticlericals. En 1931, dins de la candidatura Conjunción Republicana Socialista, obté un important triomf electoral. Va participar en successius governs entre 1931 i 1933. Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA): D’ideologia blasquista i d’implantació només valenciana.

La nova realitat creada després dels resultats electorals planteja en la societat local un ampli debat, des de distints punts de vista, sobre l’estat de la festa, després de set anys de Dictadura. Debat que, des de la mitat dels anys vint, apareix en els distints mitjans de comunicació de la ciutat, i que últimament s’havia aguditzat:

«El cambio de régimen y el nuevo ambiente liberal que se vive en España ha permitido que pusiéramos en práctica una idea que acariciábamos hace tiempo y que consistía en dotar a Valencia en estas decanas fiestas, que tan bien reflejan su espíritu artístico y socio cultural, de un órgano de publicidad que representa las tendencias modernas y la Valencia de hoy”» (El Fallero Republicano, 1932)

Primeres falles republicanes (1932)

El recent canvi polític es convertirà, al costat de l’obtenció del vot femení, en principal protagonista de les falles de 1932. Hi destaquen les obres de F. Roda contra el vot femení, plantades a les places de Calatrava i sant Bartomeu, amb els títols “Si les dones manaren” i “El vot de la dona”; o “Las amas del mundo” i “El vot femenino”, aquestes últimes per a les conegudes plaça del Pilar i plaça de l’Ángel.

L’altre tema estrela amb què ens trobem, després d’analitzar seixanta dels monuments plantats, és el tema antimonàrquic, que apareix tractat de diverses formes, amb títols tan eloqüents com: “La indigestión del 12 de abril”, en Maldonado i Vinatea; “Últim número”, a la plaça de la Pertusa; “El Triunfo republicano”, de Cervantes-Pare Jofré; “La historia sagrada española”, de Pelayo-Matemàtic Marzal; “Alfonsito, qué plancha te has llevado”, a Cuba-Dénia; “El Póble desperta”, VivonsCadis; “Paso por la frontera”, Cadis-Dénia; “Los enemigos de la República”, Serrano Flores-Camí d’Algirós, i “La última Moixeranga”, de Ripalda-Soguers.

Enguany se li concedeix el primer premi a un jove artista que durant els pròxims anys donarà molt a parlar, Regino Mas, qui, després de treballar per als germans Guillot en projectes modestos, aconsegueix el primer premi a la plaça de sant Jaume, amb el lema “Concurso de bellezas”, on l’artista planteja una dura crítica −com ben bé diu el seu nom− sobre els concursos de bellesa i sobre la moda femenina.

“Concurso de Bellezas”, 1932

«Es la fabrica de belleses La falla qu´estem mirant Y la presidix la Venus De Milo, al sentro plantá, Que no pareguent prou guapa La está una chove pintant, De forma que a tindre brasos Li soltara una galtá Unes frotasions de yodo Li están a un altra donant. Pa que parega morena Que axina heu pareixerá. Representa atra figura El que li están arrancant Unes pinses, el pél Que te en lo labio de dalt Y que semecha al bigot D´un sargento de caball. L´atra en un paper de lija Vulgarment paper d´escat Li estan refregant l´esquena Per ferli la pell suau Y si tal cosa no logren Li farán eixir la sanc. Totes elles se preparen En fervor per a pasar Al gran concurs de bellesa Qu´es selebra a l´atra part De la falla, alli derrere, Aon funsiona un Tribunal

Per a adchudicar els premis A les belleses mes grans. ¡Y hiá que vore l´altura e importancia del Churat!»

La proclamació de les primeres falleres majors 24 de la ciutat les converteix en un símbol, molt allunyat del que moltes dones defensen als carrers i a les places de tota Espanya.

L’any1934 suposa una fita en el reconeixement del treball de la dona en el món de les falles. La creació de l’Exposició del Ninot implica la millora substancial no sols del cap, fet principalment de cera, sinó que també cal vestir el ninot, i per a això s’ha de buscar modistes. Curiosament, en un setmanari madrileny, i gràcies al corresponsal Vicente Vidal Corella, en la revista Crónica, s’organitzarà un concurs destinat a triar, entre els ninots, la millor figura femenina, tant pel modelatge com per la indumentària.

Per primera vegada, podrem posar nom i cognoms als centenars de modistes que confeccionaven les robes dels ninots des de feia anys 25 : La modista de l’artista José Roda, Marina Berenguer; la de l’artista Vicente Benedito, Elena Aura Giner; la d’Emilio Muñoz, Carmen Fernández; la de Francisco Canet, Mercedes Ferrer. La dels artistes Gacers i Baselga, va ser Luisa Aparicio.

Dins de la singularitat del concurs, cal destacar la importància dels membres del jurat, en el qual participen, en la seua primera convocatòria, Marià i Josep Benlliure, Amparito Albors 26 −que va actuar de presidenta del jurat−, Luis G. de Linares i Vicente Vidal Corella. Falla de la plaça de sant Jaume (1932), amb el lema Concurso de Bellezas i signada per Regino Mas. Arxiu Manolo Sanchis

L’èxit de la iniciativa va fer que es repetira l’any 1936, quan van participar, com a jurats, Josep Renau, Manuel Jiménez Cotanda, Valentín Pla, Manuel Martínez Gandía i Vicente Vidal Corella.

24 Falleres Majors 1932-1936: Les Falleres Majors del període republicà van ser: Consuelo Cariñena, Cruz Robles, Leonor Aznar Carceller, Amparo Albors Serrano, Vicentita Montoro Grustau i Filomena Montoro. 25 Dades apareguts en el setmanari Crónica. 26 Amparito Albors: Primera dona membre d’un jurat de falles.

Apareixen també noves dones col· laboradores dels artistes, com Carmen Meri Pérez, col·laboradora de Regino Mas, i la muller d’aquest, Carmen San Miguel.

El colp d’estat va acabar amb molts projectes i centenars de bones idees. La desaparició de la revista Crónica, de tendències progressistes i frontpopulistes, va truncar el concurs, i desenes de modistes, que en gran part eren les dones i filles dels artistes, van desaparéixer dels titulars. Solament reapareixerien en fotografies dels tallers dels seus marits o dels seus pares.

Les comissions de les falles es van sumar a la difícil situació i van decidir dedicar

a la guerra els diners arreplegats entre el veïnat per a la festa. Així, van entregar tot allò que s’havia recaptat als hospitals, refugis i llars infantils. També va ajudar per a la guerra tot el que girava al voltant d’aquest important festeig popular. A més, els artistes fallers realitzaran treballs de propaganda artística, i les modistes que cosien els vestits de les figures falleres confeccionaran robes per a l’Exèrcit Republicà.

Altres, com les comissions de falla dels carrers de Conca i Cervantes-Pare Jofré, eixien pels carrers en dates assenyalades a postular en favor de les Milícies Voluntàries; sense oblidar la participació activa

Taller de Falles, veiem les dones confeccionant els vestits per als ninots, entre elles la dona de Regino Mas (1935).

Octubre de 1936. Recolecta pels xiquets de Madrid amb les Falleres Majors.

Cartell d’ajuda als hospitals de sang

de nombroses falleres en la recaptació de fons en mítings de l’Espanya republicana, on demanaven per als hospitals i ferits.

Epíleg

La història no acaba ací. La dictadura del temps i de l’espai limita un relat que arriba fins els nostres dies. L’aparició del nacionalcatolicisme, la secció femenina, el franquisme, la mort del dictador, l’obertura, la transició, el destape i un llarg etcètera marquen, durant dècades, la situació de les dones en la festa, limitant el seu protagonisme al terreny merament ornamental, com a mare, filla o fallera, en el millor dels casos, o com a simple objecte d’escarni.

La incorporació, per motius de treball o de responsabilitat, ha sigut lenta; no hi ha més que veure les dates en què la dona deixa de ser comparsa i es converteix en protagonista. La primera artista fallera va aparéixer de forma oficial en 1973: María Caridad Pinto Ferrer. La primera dona presidenta, Fina Real Almar, ho va ser en 1983; i la primera dona mantenidora de la fallera major va ser María de los Ángeles Arazo, en 1980. La primera guanyadora d’un cartell de falles, en 1986, va ser Carolina Barthesaghi. Moltes altres més no han eixit mai de l’anonimat, però això és una altra història.

Ninotes al taller, 1936.

Les ninots, tractament

de la dona

als cadafals fallers.

Vergonyes amagades

a la llum del dia

Juanjo Medina Revista Cendra