Vergonyes amagades a la llum del dia

a imatge de la dona que han oferit els cadafals fallers sempre ha estat, fins a fa uns pocs anys, influenciada pel masclisme imperant en la festa fallera, masclisme que afortunadament està perdent força i podem vore una igualtat social cada vegada més certa dins del món faller. Eixos usos, moltes vegades abusos, de la imatge de la dona als cadafals van des d’aliada del dimoni, i per tant causant de tots els mals de l’home, a través del matrimoni i les relacions entre sexes, fins a falles homenatge o reivindicatives de feminitat i del paper real de la dona en la societat que s’han plantat als últims anys, passant per prostituta, mare, al·legoria de la pàtria de tot corrent polític, deessa, font virginal i apologètica de valenciania, icona dels moviments contraculturals, o bé representació fosca i cruel dels més inconfessables vicis que han corromput la societat. En fi, una imatge moltes vegades vergonyosa per als fallers. L

Teoria i pràctica de la vergonya

Les falles ja des de mitjans del segle XIX vénen oferint una visió de la dona de caràcter misogin, reflectida també als primers llibrets editats, fills del costum humorístic basat en la sàtira de publicacions com “La Donsayna, El Tabalet, o El Sueco, on la dona apareixia de manera accidental i mai no acabava ben parada” (Sanchis 2013). Estes publicacions impulsades per Bernat i Baldoví serien la llavor dels posteriors llibrets de falla, els quals recollien tots els jocs de paraules de caràcter sexual i les crítiques als comportaments femenins, que el mateix autor de Sueca feia patent als diferents tipus de publicacions. O altres com La creu del matrimoni, editat a Xàtiva per Blai Bellver en l’any 1866, en el qual es culpa a la dona de col·ligar-se ab el dimoni per tal de fastiguejar a l’home (Sanchis 2013). Segons Soler i Godes (1976) la dona apareix a les falles d’este període com dominadora, manipuladora, inestable i sexualment incontrolable.

Per a Ariño (1990) açò responia a la composició de les comissions falleres quasi exclusivament masculina i ab un estrat social mitjà baix, i a l’ambient purità i masclista al conjunt de la societat del moment, que acabava definint un argumentari faller basat en la crítica moral, que com diu Ariño, incloïa les crítiques de veïnat i les falles eròtiques, que tractaven les relacions entre sexes i suposaren el 46’2% entre 1850 i 1870, ab 43 de les 93 de les falles plantades en este període. De tant masclista que era l’ambient trobem casos com el de la falla plantada al carrer de Sta. Clara en 1864, per un grup de joves ab l’única intenció d’atraure el públic femení (Mozas 2013).

Així des dels inicis de les falles modernes, allà per l’any 1850, els arguments de les crítiques falleres han posicionat la dona en una situació desavantatjosa, al ser homes tots aquells que pensaven, construïen i pagaven els cadafals. La conseqüència d’açò és que es planten falles com les conegudes falles de la plaça de l’Almodí de 1855 i 1856: a la primera, Vicenteta li ven el seu conill a Don Facundo, i és ella la provocadora del tracte; i, a la segona, Inesilla li compra a Colau, entre els productes que este li ensenya, dos ous i un nap, resultant ella “una vil canalla”, “guilopa”, “vil ramera” o “un angelet de l’infern” 1 . Uns anys abans, en concret en 1850, al carrer de Gràcia es cremava una dona ab un pardal a la mà, i al carrer

de Sant Narcís, en 1851, un matrimoni ab desavinences; i un altre exemple de l’època és la falla de la Pl. de Sant Miquel de 1862, ab el lema “Interioridades de un hogar”, en la qual una caçadora li mostrava al marit un cap de cérvol, en clara referència a una infidelitat de part de la dona.

També en esta època, i fins a finals del segle XIX, es criticaven a les falles les noves modes adoptades per les dones, com la del mirinyac, a Tros Alt (1858) i Almodí (1864); o alguns jocs de saló, com a Hort de Soguers, plantada en 1898 per Pedro Ferrer Calatayud, en la qual les dones juguen al “coín” o billar; o la més acarnissada del carrer de Maldonado de 1882, en què les dones juguen al “burro” i els homes treballen a casa ab forts patiments. Estes falles servien per fer dures crítiques a la modernitat que comportaven certs moviments feministes incipients, que eren contestats ab una misogínia ferotge.

Des de 1870, el percentatge de les falles eròtiques baixa, en concret al 20’7%, ab un total de 70 de 337 falles, entre altres coses per la prohibició de les autoritats de fer este tipus de crítiques, per causa d’alguns casos de violència per part dels veïns representats als cadafals, com els de la plaça de l’Espart (1888), o la de Sant Bertomeu (1893) o la del carrer de Pascual y Genís de 1890, que va ser destruïda pels socis del Fancy Club al vore’s reflectits en la mateixa, en actitud galant ab una ballarina (Ariño 1992: 89).

El pas dels anys no canvia esta crítica a la dona, com a subjugadora i provocadora de l’home, i així al carrer Alt en 1882 es planta una dona de fort caràcter i al seu home fugint de la llar. O bé la falla de la plaça de Mossèn Sorell de 1888, en la qual mentres una xicona es mostra des d’una finestra, una dona més major, convida a dos homes a entrar a la casa... Esta utilització de la figura de la dona acaba convertint-la en un objecte sexual, com en 1912 al carrer dels Adressadors, on un grup d’homes amagats observen una jove; i li continuen atorgant una mala reputació ab falles com la de la plaça del Dr. Collado de 1912, la falla de “La Margot” de l’artista Pedro Guillem, per tots coneguda 2 .

Les crítiques a la modernitat continuaren en els primers anys del segle XX, a pesar del continu descens de les falles ab crítica moral, entre altres coses per l’actuació dels censors, que tenien més treball a causa de l’aparició de la falla bròfega o picant. El doble sentit, els jocs de paraules i l’ús indiscriminat dels productes de la terra per a fer pornografia fallera, o quasi, era el pa de cada dia d’unes falles que continuaven tenint una població quasi exclusivament masculina en la seua base, el que va servir fins l’esclat de la Guerra Civil perquè les dones serviren de diana en les crítiques antimodernistes, i sobretot quan la dona començà a emancipar-se i volia arribar a una certa igualtat ab l’home, el que fa que estos la rebutgen com en l’argumentari de la falla dels artistes V. Canet i Ramil a la plaça del Molí de Na Rovella de 1930 ab el lema “Ni buscaes en cresol, el dimoni les vol”, acusant-les també de perdre feminitat a Espinosa-Juan de Mena (1929), obra de l’artista M. Vidal, i a Blanqueries baix el lema “Que perdut està el mon!” de l’artista Pascual Llop, en 1933, a la qual la dona conduïx, fuma i eructa...

Al mateix temps es criticaven els concursos de bellesa, com en les falles de les

1 Per conèixer a fons els argumentes d’estes falles, llegiu el llibre de Josep Lluís Marín Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví , 2010, València, Universitat de València. 2 Per saber la història d’esta falla, podeu llegir els articles Tinc una falla insolent..., escrit per mi, i Parlant amb la “Margot”, original de Manolo Sanchis Ambrós, publicats a la Revista Cendra.

“Que amaga el mirinyac...”. Mitjans del segle XIX.

places de Sant Jaume de 1932 de Regino Mas, ab el lema “Concursos de bellezas”, i la del Mercat de 1934 de l’artista Vicent Benedito. Així es criticaven indumentàries, com la falda pantaló a les falles dels carrers d’Espinosa i Guillem Sorolla de 1911, que duia per lema “El último figurin de la moda”, o Adressadors en 1912, o més avant l’escassesa de la roba com a la falla dels carrers Alt-Fos de 1931, obra d’Abelardo Guillot. També es treien a la palestra els nous pentinats com els cabells a la garçon que lluïen algunes xicones, com a les falles Sta. Teresa–Carda, plantada per la comissió, i Maldonado-Torn, de l’artista Cardells, les dos de l’any 1927, i els canvis de rols que provocava, per exemple, que les dones accediren al món laboral, o si no sabien fer les faenes de la llar; o també victòries socials com el vot femení, que el criticaven les falles de la plaça del Molí de Na Rovella (1915) o Puerto Rico-Cadis de 1932 de l’artista José Latorre baix el lema “Progrés”, i la de F. Roda del mateix 1932 a la plaça de Calatrava baix el lema “Si les dones manaren”. Altres estaven a favor del sufragi femení, com la falla plantada a la plaça de l’Àngel en 1932 per Luis Bagán i Miguel García que duia per lema “El vot femenino”. També es culpava la dona d’aprofitar-se de la regulació del divorci. El progrés que comportaven estos fets era vist ab molt mal ull per la part més conservadora de la societat, que torne a remarcar que era clarament masclista, eixint les dones moltes vegades representades com a ocioses i vicioses, com a la falla del carrer d’Alboraia de 1914 i la de la plaça de Pellicers del ma-

Esbós de la falla de Guillem Sorolla, 1911. AHMV

Falla de la plaça del Molí de Na Rovella, 1915. Arxiu M. Sanchis

teix any, on apareix la dona com aliada del dimoni i entregada al joc o a la beguda. La del la plaça de Pertusa (1918) no deixava dubtes de l’ambient antifeminista del moment, així l’esbós de la falla venia acompanyat per este vers en Pensat i Fet:

«Si el feminisme vinguera, ya podia pensar l’home penjarse d’una figuera»

Ab este panorama algunes falles directament recomanaven el maltracte com a solució per reconduir les dones que volien ser més independents, com la plantada als carrers de Gral. Prim-Fco. Sempere, acompanyant l’esbós de la mateixa publicat en Pensat i Fet la següent rima:

«A la dona desvià -hi ha que esenyar-li el gaiatoI fer-li fer la bugá.»

Esta permissivitat convertia les dones en centre de les bromes que apareixien a les falles ab forta càrrega sexual que proliferaren en la segona dècada del segle XX, i que alguns arribaren a qualificar de pornogràfiques, i contra les quals l’Ajuntament prengué mesures prohibitives. Les dones són les protagonistes, al seu pesar, de les falles on l’humor bròfec i les insinuacions sexuals acaparen els argumentaris de qualsevol tipus. I és que tot servia d’excusa per mostrar dones ab els pits a l’aire, lleugeres de roba, o escenes de parella ab forta càrrega sexual. Així s’utilitzen metafòricament

Esbós de la falla de BalmesTorn, 1921.

Esbós de la falla de la pl. de Pellicers, 1914. AHMV.

tots els productes de la terra, el mar o el corral, fava, figa, tomata, clòtxina, llobarro, conill, pardal, etc., en falles com les planta des en 1919 al carrers d’Aragó i Gandia, on un jove deixa una xicona per a “caure a les garres de l’agüela”. O la de l’encreuament dels carrers de Balmes-Torn de 1921, que portà per lema “Hores en el mercat”, i en la qual un estranger no sap què fer ab la porra. O bé la del carrer de Ribera de 1922, on un rave, un pot de vaselina i un carcaix ple de fletxes formen el cos, que corona una dona ab una canya de pescar, i que Pensat i Fet descriu de la següent forma:

«Asò pronte s’adivina: es el triunfo del amor el rabe i la vaselina.»

Eixa actitud de pescar un home era el leiv motiv de la falla plantada per Regino Mas en 1933 a la plaça del Mercat del Grau, baix el lema “A peixcar novio”, i que rematava una figura d’una xicona en top-less. Compartien idea les falles de la plaça de Sant Gil de 1928, feta per la comissió, i Martí-G. Via de l’any següent, dels artistes Amadeo Desfilis i Francisco Coret, i la de la plaça dels Pellicers de 1925, que, plantada per la comissió, descriu la pesca del nòvio com el més dolç de la setmana fallera.

Tot este còctel, segons Gil-Manuel Hernández (1994) crea una doble vara de mesurar, criticant l’alliberament “en nom de la moral i el puritanisme”, però per altre costat, la dona és la imatge de l’humor bròfec, ser

Falla del Mercat del Grau, 1933.

vint com a estímul al sexe masculí, estímul vetat pel puritanisme imperant. Eixa doble manera de vore la dona la convertix en el que Hernández (2010) definix per una banda com dona fallera venerada, que regna però no governa i acaba per convertir-se en la “deessa de la religió fallera”, i per altra banda en dona fallera desitjada, que és la dona vista en les falles com poc més que un objecte sexual, visió que esclata als anys seixanta i setanta del segle XX, tot afavorit esta temàtica la relaxació que provoca en la censura el període de transició, després de la revolució sexual que significà una dècada abans, tant l’aparició de la píndola, com el moviment hippy, que proclamava la llibertat sexual. Este contrapunt es manté a les falles pràcticament fins hui en dia, i té punts àlgids en ple període franquista on presenten la dona, una vegada més, com a temptació diabòlica, avantsala d’immoralitat, per un antifeminisme de forta oposició a la igualtat de sexes que reclamaven les dones (Hernández 1994). Això sí, quan es tracta de representar una dona voluptuosa, i a pesar de les dificultats plantejades per la censura, esta apareix com candorosa i virtuosa, al davant de les més clares referències sexuals i que servien per criticar la immoralitat i els vicis, desviacions sexuals, pecats, llibertinatge, etc... que sempre, com no, acumulava la dona, perversa ella, front a un home bo i innocent, del qui viu, aprofitant-se dels seus treball, sacrificis i virtuts. Esta representació la definix Mesa (2010) com la dona fallera patida, com a objecte sexual, com ja s’ha dit, i a més com a objecte pecaminós, per la seua cerca d’emancipació, o bé com a objecte venerant de nou com a fallera major i símbol de valencianisme exacerbat. Podem resumir tot açò dient que als cadafals fallers del franquisme, la dona només opta als papers de representant icònica i al·legòrica de valenciania, víctima del naixent interés per la moda i la bellesa, o bé com a culpable dels mals de parella, només preocupades per trobar nòvio.

Com s’hi pot vore, els arguments van prolongant-se en el temps, sense que els canvis de situació política puguen impedir que la visió fallera de la dona canvie, i se continua ja en temps de postguerra, traslladant des dels cadafals una sensació de insult i maltracte cap a la dona pel simple fet de ser-ho i voler millorar el seu estatut en la societat. Així trobem falles com la de la plaça del Dr. Collado de 1942 obra de Modesto González baix el lema “La ratonera”, plaça dels Porxets de 1945 i que El Turista Fallero va titular “Los piratas”, o Visitació-Oriola plantada en 1958 per Salvador Debón, ab el lema “El modernisme femenino”, que continuen criticant tot el que suposa el feminisme. Quan no directament s’aposta per colpejar la muller si esta no fa el que es vol, com apareix a l’esbós de la falla de Sant Vicent-Sang de 1940, on un home dona una potada a una dona, que ix volant d’una

falla que criticava els vicis, personificant-los en les dones. Es repetixen així els arguments en què la dona obliga l’espòs a fer les faenes de la llar, per poder ella fruir del temps lliure, com el cadafal de la comissió Vivons-Arizo, de 1947, d’Agustín Pantoja, on fa que cuine el sopar al temps que ella va al cine; al de C. Amorós-H. Cortés, de 1950, plantada per Caballer i Montoliu, i altres faenes de la llar, com agranar o llavar el sòl agenollat, a G. SorollaRecadero, també de 1950, dels artistes Huerta i Vivó ab el lema “Cásate y verás”.

Igualment es repetixen els cadafals on les dones només estan preocupades i ocupades per la caça del marit, com la xicona vestida de nòvia que coronava la falla de la plaça del Mercat de 1950, “Ya t’has casat, ya t’has...”, plantada per l’artista Regino Mas, o el volen pescar, com la banyista que coronava la falla plantada per José Sanchis per a la comissió Duc de Gaeta-Pobla de Farnals, baix el lema “Maneres de peixcar”. Més avant en el temps, en concret en l’any 1975, la dona ja havia atrapat el marit i mostrava exultant dos boles a la mà, mentre subjectava l’home pels pantalons. Esta és la imatge que donava de caçadora i presa la figura presentada a l’Exposició del Ninot per l’artista Josep Martinez Mollá, per a la comissió Bailén-Xàtiva, dins d’una falla que tractava la debilitat de l’home davant la dona, i dugué per lema “Sexe dèbil”.

Però és en el període que acabem d’introduir, entre les dècades dels seixanta i els setanta del segle XX, quan pitjor imatge de la dona es vessa des dels cadafals i més quan s’aprova la nova Llei de Premsa, Llei 14/1966 del 18 de març, el que va produir una relaxació en la censura que patien els cadafals fallers, tot traduint-se en una proliferació de figures despullades i temàtiques de caràcter eròtic que sempre deixaven a la dona mal parada. Apareix com a adúltera a la falla de Dr. Manuel Candela-B. Tortosa de 1972, ab el lema “Todo por la copa”, dominant del marit que només val per a pagar; a la plaça del Mercat de Russafa de 1961, d’Abelardo Guillot i ab el lema “El que costa una dona”, el domini es traduïa en abús cap a l’home, quan este neteja i cuina; a Iecla-Cardenal Benlloch de 1968, també d’Abelardo Guillot i ab el lema “En ma casa... mane jo”, la dona fa passar per la pedra l’home una vegada es casen, com dia la falla de Camí d’Alba-Castell de Cullera de 1975, que baix el lema “L’hora del ma trimoni”, va plantar Francisco Ribes; serà la culpable de tots els mals al haver agafat la fruita prohibida, a Pintor Domingo-Guillem de Castro de 1968, de Juan M. de la Barrera, titulada “Pecats”. Com a font i imatge de pecat i temptacions va aparèixer representada a “La temptació” plantada per la comissió de la plaça del Pilar per Alfredo Ruiz en 1974.

Atres falles simplement aprofiten qualsevol temàtica generalista per a criticar durament la dona i tot el que la rodeja. Falles d’esta línia proliferen ab el final de la dècada dels anys seixanta i en el principi dels setanta. Cadafals com “La contaminació”, de la plaça de Rojas Clemente (1974) i “Espai ab les senyals”, plantada el mateix any a DarocaPare Viñas, que relacionava les senyals de trànsit ab els mals comportaments de les dones. Màxim exponent d’estes falles seria la plantada per José Carretero en 1973 per a la comissió Vidal de Canelles-Sánchez Coello, que resumix les falles del període: Amb el lema “Modes” fa un esperpèntic re trat de la dona, dona infidel –els víquings i la moda de dur banyes als cascs-, dona en mini falda... un bombó provocatiu. I altres escenes ab el mateix tracte insultant. Inclús en les falles més blanques, com la que es va plantar en plena celebració del mundial de futbol de 1982, “Atlant modern”, obra de Vicent Luna, les dones patien atacs, i eren representades com a prostitutes que volien xuplar del pot del campionat.

Els arguments fallers continuen pel mateix camí fins els nostres dies, i falles que podi-

en haver contribuït a un canvi es queden a mitges, com la de Miguel Santaeulalia per a la comissió de Na Jordana de 1976, “L’any internacional del conill”, commemorativa de la declaració per part de l’ONU de l’any 1975 com l’any internacional de la dona. Es continua criticant als cadafals, fins ben entrats els noranta, la cerca d’oportunitats i d’igualtat, que no arribarien al món faller fins eixos anys, quan la dona obté una inte gració plena ab veu i vot, i arriben a crear-se figures que Hernández (2010) definix com dona fallera rebutjada: primer com dona discriminada, dins de les comissions, ab rols sempre femenins, inclús quan entra en les juntes directives als setanta i fins que en els anys huitanta arriba ja a càrrecs de responsabilitat, fins i tot a presidenta de falla. Esta situació convertix la dona ninot en dona discriminada, ja que els intents d’emancipació i d’igualtat, o simplement la seua llibertat sexual, son perillosos per a l’home, i la resposta de l’home faller es la burla i l’escarni, i la ridiculització, retratant la dona “com enemiga potencial de l’home i causant de tots els mals derivats de les relacions” (Hernández 2010), i sempre com a protagonista i portadora de vicis i ànsia sexual, pel que mereix l’escarni públic en falles com: Blanqueries de 1989, “Los vicios”, obra de M. Esteban; la plantada per José Barea per a la comissió Esc. García Mas-Puerto de Sta. María en 1990, baix el lema “La dona és una diableas”; en falles que directament neguen la possibilitat d’una igualtat efecti va entre homes i dones, com “Igualtat per a la... (dona igual)”, de B. Jaime Pérez-Luís Oliag, de 1986, de l’artista M. Sánchez, o bé on es critiquen els triomfs aconseguits per les dones, oferint una imatge degradant, com a Sant Vicent- F. Esteve de 1976, de Julián Puche, ab el lema “La emancipación de la mujer”, on es critica que la dona puga optar a qualsevol treball, com bé representava el coronament, una xica escassament vestida “que lo mismo trabaja con el pico y la pala, que se pone el birrete de abogado”. Una bona imatge? Potser no

Encara que ho semble, no tot es roín quan la dona és utilitzada a un cadafal faller, ja que la dona també ha servit per homenatjar o representar coses positives, això volem pensar quan veiem falles apologètiques o de reivindicació política o de valencianisme o bé per acompanyar a algun personatge homenajat, i ja als últims anys de la intrahistòria fallera, ab falles vindicatives del feminisme. És el que Mesa (2010) definix com objecte venerat, i que serviria per a tots els períodes, en què la dona apareix com a símbol de valenciania, “idealitzada i dipositària dels valors identitaris” (Hernández 2010). L’únic però a estes falles que volen oferir una dona amable, que lluïx o que representa bons valors, és quan eixa dona és utilitzada en falles publicitàries, com a simple objecte decoratiu i atraient del producte venut. Per exemple la falla plantada en 1920 a la plaça de Caixers, on es publicitava xampany, o la del carrer de l’Ambaixador Vich, que era un reclam d’un comerç de l’època, el grans magatzems Llopis Capella, o dos anys més tard quan la falla plantada entre els carrers de Sant Vicent i En Sanç publicitava la perfumeria V. Ibáñez.

Pel que fa a les falles apologètiques, que naixen en la pròpia festa, però sense massa predicament, segons Ariño hi ha cinc casos entre 1850 i 1900, i experimenten un ràpid creixement en evolucionar la falla cap a concepcions més artístiques, pel canvi en els continguts de les falles, per raons com l’aparició dels premis, que propiciaren falles més treballades, i ab manco crítica, i sobretot per la forta censura que patien els projectes fallers, reprimint les critiques veïnals, polítiques, antieclesiàstiques i els continguts obscens, que varen ser les més fortament reprimides. Així comencen, com ja he apuntat, arguments reivindicatius, bé siga de projectes urbans oblidats o alentits, o de les figures més representatives de la cultura local: Este

Esbós de la falla d’Ambaixador Vich, 1927.

Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal, 1972.

clar augment d’este tipus de cadafals, fins a seixanta-tres falles apologètiques entre 1901 i 1920, es degué, segons Ariño “al impacto de la dinámica que imprimía al festejo la política de modernización” (1992: 129). Tal era la intenció reivindicativa de certs elements de les falles homenatge que s’arribava a retirar del cadafal, abans de prendre-li foc, aquells elements més sensibles, com efígies d’algun polític o artista rellevant o alguna que altra bandera republicana, fins que s’entengué que el millor homenatge era deixar que les flames purificaren estos símbols.

En estes falles la dona apareix com a al· legoria del progrés, com en Na JordanaGuillem de Castro 1912, “Paso al progreso”, dels artistes Vicente Almela i els germans Ricardo i Tomás Peris; de la política, a plaça del Molí de Na Rovella de 1914, on apareix una figura femenina ab una

corona republicana; de la pròpia festivitat fallera, vestida de valenciana, com al cadafal dels carrers de Sevilla-Corset de 1916; any que també apareix com a representació d’una Espanya que demana almoina a la falla d’Arrancapins. O la plantada en 1980 per José Azpeitia per a la comissió Sapadors-Vte. Lleó ab el lema “Democracia”, l’al·legoria de la qual, una figura femenina alada, descansava sobre el crani de la dictadura franquista.

De llauradora la vestiren tots aquells que volien representar València: per autobombo, com a Borrull-Socors el 1921, que tingué per lema “Gloria a Valencia”; criticant la falta d’inversió o els projectes eterns que patia la ciutat, com el de la nova estació del nord, que avançava damunt d’una tortuga, com en Cadirers el 1905; o per denunciar situacions insostenibles com l’alt cost de la

llum elèctrica, en la plaça dels Portxets el 1917; o als acaparadors, com el cas de la falla plantada a la plaça de Rodrigo Botet en 1918, per artistes del Cercle de Belles Arts, i que obtingué el primer premi eixe any.

Ab els anys, les falles apologètiques anaren perdent força, però sense deixar d’aparéixer en l’argumentari faller. Per exemple, en els primers anys de postguerra, tornem a trobar valencianes coronat falles de clara inspiració apologètica, com la de la plaça de Sant Jaume de 1940, de l’artista Manuel Moreno Gimeno, que parlava de Valencia; o “Homenaje a la grandeza de España”, plantat per Vicente Canet a la plaça de Lope de Vega en 1943. Ja seria després de la transició, i en plena batalla de València, quan l’apol·logisme exacerbat de valenciania torna a manifestar-se en els cadafals fallers ab falles com “Nostre himne”, plantada per Josep Martínez Mollà en 1982 a la plaça de la Mercé; el titulat “Exaltació a València” obra de Miguel Esteban per a la comissió Dr. Oloriz-Arq. Fabián y Fuero en 1980; o el cadafal de la falla de Peris i Valero-Cuba de 1984, de Daniel López, que baix el lema “Los males de Valencia” feia un repàs de la situació de la sociopolítica del moment. Ja entre els dos segles, trobem cadafals com el plantant per la comissió Convent de Jerusalem- Matemàtic Marzal de 2003, “Festes valencianes”, obra de J. Martínez Mollà, o la proposta de Jordi Palanca Marqués en 2011 per a la comissió Palleter-Erudit Orellana, i el magnífic exemple d’este tipus de falles que va ser la plantat per a la comissió de Corona per Joan S. Blanch, l’any 2004, ab el lema “Disculpen les molèsties”, on una fallera demana silenci als fallers com a senyal de respecte cap al barri.

Però les falles més interessants per a este article, i deurien de ser-ho per a tu també, pacient lector o lectora, són aquelles que clarament denuncien la situació de la dona, ja siga maltractada, discriminada per la seua condició o utilitzada com a mercaderia; les que homenatgen el seu esforç diari en la vida i el treball, i la retraten tal com és, sense vilipendis ni ofenses de mal gust. Estos cadafals comencen a aparèixer als anys noranta del segle XX, encara que algunes falles continuen mostrant una visió misògina i humiliant de la dona; així algunes falles, com a resum de la història, continuen basant-se en lemes com “Els vicis”, “La nit” o “L’hora de la dona”, per a tractar la temàtica de la dona, però sempre des d’una posició ancorada en el temps. Inclús les que en principi tenen un caràcter reivindicador, com la plantada per Fco. Tomás Grau i la comissió Sant Ignasi de Loiola-Jesús i Maria en 1996, “Homenatge a la dona”, tenen escenes on el “pobre hombre tiene que hacer toda la faena”, deixant clar que eixa reivindicació està buida de contingut.

La visió va canviant i, per fortuna, les temàtiques també ho fan, rescatant del temps falles que ja intentaren oferir una visió positiva de la dona dècades abans, com el cas de la falla plantada als carrers Alt–Sant Tomàs en 1947, “Monumento a la mujer casera” de F. Roda. Així falles com “Elegia II” d’Alfredo Ruíz per a Quart-Palomar, en l’any 1999; “Mare Natura” de Na Jordana en 2003 del artistes G. Sanz i J. Latorre, i el cadafal de semblant argument plantat per Raúl Zamora per a la comissió Vte. Sancho Tello-Xile, ab el lema “La Naturalea”.

I per fi trobem una clara aposta per la dona en falles com la que possiblement és la primera d’estes falles, que es va plantar l’any 2002 a la plaça. de la Tenda, de Benimàmet, també per l’artista Jordi Palanca, ab el lema “Els drets de la dona”. L’argument, segons El Turista Fallero, recull la lluita contra la discriminació i el maltracte. I parla de la gran preparació de la dona en l’actualitat. Més avant trobem falles com Sta. Mª Micaela-Martí l’Humà, ab el lema “La dona i

Falla de Peris i Valero-Cuba, 1984. Arxiu Joan V. Ramírez.

Falla de Sapadors-Vte. Lleó, 1980

Falla de la plaça de Rodrigo Botet, 1918.

Escena de la Falla Cronista Vte. Beguer, de Torrent, 2012. Arxiu Ferran Martínez

el seu món”, de Guillermo Rojas; “Atrapada necessito que...” obra de Cristina Tadeo per a la comissió de Dr. Sanchis Bergón-Túria, i la proposta més cridanera, “Mai més... esclava te donem” de Daniel Jiménez Zafrilla, per a Lepanto-Guillem de Castro. Estes tres falles es plantaren l’any 2004. Una altra falla que tractava cruament la violència de gènere va ser la plantada per la comissió Cronista Vte. Beguer i Esteve, de l’artista Miguel Balaguer Nieto, a la ciutat de Torrent en 2012, ab el lema “L’esperança és un espill penjat en el futur”... l’escena de la qual parlem no necessita cap comentari.

Alfredo Ruiz, en una nova tornada a la palestra del carrer, plantava en 2013 la falla “Després de la desena musa”, per a la comissió de la plaça de Jesús; la falca que conformava el cadafal representava l’esforç de les dones al llarg de tota la història de la humanitat per a poder obrir-se camí, camí que han tingut ple d’obstacles només pel simple fet de nàixer dona. Els fallers hauríem de reflexionar, i molt, sobre per què hem consentit estes al· lusions tan denigrants, i només en els últims anys estem reparant en part les ofenses ab els cadafals que plantem. És cert que encara queden residus de misogínia en les falles; preparant material per a tres col·laboracions he vist esbossos de falles que es plantaran en 2016 en diferents poblacions, i semblen increïbles alguns dels arguments: m’he vist viatjant en el temps i he retrobat esquemes dels anys setanta o huitanta en falles d’enguany. De veritat és la imatge que volem oferir al visitant o al veí que no fa més que protestar? A aquells que vindran si ens atorguen la catalogació de patrimoni immaterial? És el que volem que els nostres fills i les nostres filles s’ensenyen de les falles? Crec que és un debat molt seriós que hem d’afrontar ab valentia, si volen transmetre com a Festa uns valors i una imatge actuals, i no ancorada en èpoques pretèrites.

Agra ïmen ts

A ma mare que m’ensenyà a ser, i a María que m’ajuda, em llig sempre ab visió critica i em deixa ser. I a Joan i Pau, que em recorden sempre el que no hem de deixar de ser.

Bibliografia

Ariño, A. (1992): La Ciudad ritual. La fiesta de las fallas, Anthropos-Ministeride Cultura, Barcelona-Madrid.

—(dir) (1993): Los escultores del fuego. Introducción a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, Diputació de València, València,

Associació d’Estudis Fallers, (1994- 2015): Revista d’Estudis Fallers, números del 1 al 20, València.

El Turista Fallero, col., 1942- 2015, Bayarri Comunicació, València.

Borrego Pitarch, V. (coord.) (2009): Na Jordana: 125 anys de falles a València. Volum I. Les falles de Na Jordana (1884-1954), Associació Cultural Fallera Na Jordana, València,

DD. AA. (1990): Historia de las fallas, Levante- El Mercantil Valenciano, València.

DD. AA. (2010): Tro d’avís. Llibret falla Plaça de la Malva, Associació Cultural Falla Plaça de la Malva, Alzira.

Mozas i Hernando, J. (2013): «Dona i falles (1863- 1936). Un llarg camí cap a la igualtat» dins Operació Valquiría; la segona obra wagneriana. Llibret de la Falla Borrull-Socors 2013, Falla Borrull-Socors, València, p. 205-233.

Pensat i Fet, col., 1912- 1972, Valencia.

Sanchis Ambrós, M. (1999): Regino Mas. Historia de una época, Albatros, Valencia.

— (2013): «La dona, dona. Història paral·lela» dins Després de la desena musa. Llibret A. C. Falla de la plaça de Jesús, València.

Soler i Godes, E. (2000): Las Fallas 1849-1936. Notas para su historia, Albatros-JCF, València.

Sanchis Ambrós, M. (2001): Las Fallas. Notas para su historia. Vol. II. 1940-2000, , Albatros, València.

Vidal Corella, V. (1983): Historia gráfica de las Fallas, València, Caja de Ahorros de Valencia, València.