L
a imatge de la dona que han oferit els cadafals fallers sempre ha estat, fins a fa uns pocs anys, influenciada pel masclisme imperant en la festa fallera, masclisme que afortunadament està perdent força i podem vore una igualtat social cada vegada més certa dins del món faller. Eixos usos, moltes vegades abusos, de la imatge de la dona als cadafals van des d’aliada del dimoni, i per tant causant de tots els mals de l’home, a través del matrimoni i les relacions entre sexes, fins a falles homenatge o reivindicatives de feminitat i del paper real de la dona en la societat que s’han plantat als últims anys, passant per prostituta, mare, al·legoria de la pàtria de tot corrent polític, deessa, font virginal i apologètica de valenciania, icona dels moviments contraculturals, o bé representació fosca i cruel dels més inconfessables vicis que han corromput la societat. En fi, una imatge moltes vegades vergonyosa per als fallers.
Teoria i pràctica de la vergonya Les falles ja des de mitjans del segle XIX vénen oferint una visió de la dona de caràcter misogin, reflectida també als primers llibrets editats, fills del costum humorístic basat en la sàtira de publicacions com “La Donsayna, El Tabalet, o El Sueco, on la dona apareixia de manera accidental i mai no acabava ben parada” (Sanchis 2013). Estes publicacions impulsades per Bernat i Baldoví serien la llavor dels posteriors llibrets de falla, els quals recollien tots els jocs de paraules de caràcter sexual i les crítiques als comportaments femenins, que el mateix autor de Sueca feia patent als diferents tipus de publicacions. O altres com La creu del matrimoni, editat a Xàtiva per Blai Bellver en l’any 1866, en el qual es culpa a la dona de col·ligar-se ab el dimoni per tal de fastiguejar a l’home (Sanchis 2013). Segons Soler i Godes (1976) la dona apareix a les falles d’este període com dominadora, manipuladora, inestable i sexualment incontrolable. Per a Ariño (1990) açò responia a la composició de les comissions falleres quasi exclusivament masculina i ab un estrat social mitjà baix, i a l’ambient purità i masclista al conjunt de la societat del moment, que acabava definint un argumentari faller basat en la crítica moral, que com diu Ariño, incloïa les crítiques de veïnat i les falles eròtiques, que tractaven les relacions entre sexes i suposaren el 46’2% entre 1850 i 1870, ab 43 de les 93 de les falles plantades en este període. De tant masclista que era l’ambient trobem casos com el de la falla plantada al carrer de Sta. Clara en 1864, per un grup de joves ab l’única intenció d’atraure el públic femení (Mozas 2013). Així des dels inicis de les falles modernes, allà per l’any 1850, els arguments de les crítiques falleres han posicionat la dona en una situació desavantatjosa, al ser homes tots aquells que pensaven, construïen i pagaven els cadafals. La conseqüència d’açò és que es planten falles com les conegudes falles de la plaça de l’Almodí de 1855 i 1856: a la primera, Vicenteta li ven el seu conill a Don Facundo, i és ella la provocadora del tracte; i, a la segona, Inesilla li compra a Colau, entre els productes que este li ensenya, dos ous i un nap, resultant ella “una vil canalla”, “guilopa”, “vil ramera” o “un angelet de l’infern”1. Uns anys abans, en concret en 1850, al carrer de Gràcia es cremava una dona ab un pardal a la mà, i al carrer
El Verí del Foc 10 99
