El Verí del Foc núm. 10 - LA DONA I LA FALLA. LES DONES I LES FALLES by Falla Joan Ramon Jiménez - Xàtiva

Les dones, al casal faller les dones, al seu llar les dones, al taller les dones, al cadafal. La dona, presidenta la dona, fallera major La dona, valenta la dona... la millor. Anònim (s. XXI)

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Falles de Xàtiva, Festa declarada d’interès turístic autonòmic. El Verí del Foc 10 1

Director Rafa Tortosa i Garcia Coordina Anna I. Calvo i Pastor Col·laboradors Antoni Marzal, Ximo Cerdà, Toni Cucarella, Adela Ruiz, Ramon Estellés, Joan Quilis, Alejandro Lagarda, Ivan Esbrí, Juanjo Medina, Joan Castelló, Kepa Llona, Manolo Sanchis, Josep Lluís Marín Coberta Chris de la Nouguerède Maquetació covanegradisseny Impressió Paper plegat, s. l. Dipòsit legal V-345-2012 Tirada 400 exemplars Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2016, per tan es distribueïx conjuntament amb aquest. L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col·laboradors. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència. Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info) Este llibret participa en el Premi Mocador, que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres. Este llibret participa en el Premi «Climent Mata», que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info)

/llibreJRJ2016 /VeridelFoc

fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 10 / març 2016

www.fallajrj.com

EL VERÍ DEL FOC

Fanzine editat per l’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva (La Costera) l’any 2016

la Dona i la falla. Les Dones i les falles El VerĂ del Foc 10 3

Una imatge i vint línies

Tot 6 Ximo Cerdà i Antoni Marzal Dones, prou de fer el ninot 8 Toni Cucarella i Antoni Marzal Passeig per la ment 10 Adela Sancho i Antoni Marzal

F de festa, flama, foc, fum, falles De reines, misses, bellesses i falleres Kepa Llona

índex

Deu anys enverinats pel foc Josep Lluís Marín

Passat i present de les dones a les falles de Xàtiva Joan Quilis

Les dones al “poder” de les falles + Entrevista a Loles García Joan Castelló i Rafa Tortosa

Artistes falleres. Una història per fer. Una història incipient 60 Alejandro Lagarda La dona al taller de falles: El testimoni gràfic de les cartoneres del taller de J. Puche Ivan Esbrí Possibles precedents ideològics de la Creu del Matrimoni... Ramon Estellés

64 76

La dona 84 Manolo Sanchis Les ninots, tractament de la dona als cadafals fallers. Vergonyes amagades a la llum del dia 98 Juanjo Medina El ninot de dona: de ser la creu del matrimoni al descobriment de les seues mamelles 112 Rafa Tortosa 4

editorial

Les dones a les falles, un gran tema per a celebrar els 10 anys del fanzine

stem d’enhorabona. El nostre suplement cultural ha complit 10 anys. Estem contents i satisfets perquè, al llarg dels 10 números, hem complit els objectius que ens marcarem quan decidirem iniciar esta publicació. Vam voler que El Verí del Foc naixquera com una publicació que fora un referent a les falles, on tingueren cabuda les principals signatures del món literari faller, que servira per promocionar la nostra llengua i que tractara temes d’actualitat amés de poder complir un buit bibliogràfic. A més a més, volíem que la nostra comissió de J. Ramon Jiménez fora una falla que promocionara la cultura dins del món de les falles, una vessant necessària i destacada si volem que com a col·lectiu faller siga reconeguda per tot arreu la festa de les falles. Seguint pensant que les falles són un vehicle per arrossegar la cultura valenciana, i és el principal pilar per aconseguir la desitjada declaració de Patrimoni inmmaterial de la Humanitat. Al llarg dels deu números, el fanzine ha patit una constant evolució cap aconseguir allò que volíem, que el número estiguera dedicat a una mateixa temàtica, i que en la mesura del possible, estiguera relacionada amb la matriu principal de la publicació anual i amb els cadafals fallers. Enguany ens havíem proposat, per allò dels 10 anys, un especial. Finalment, hem cregut oportú no escriure sobre nosaltres sinó seguir amb la mateixa filosofia dels darrers anys. El projecte d’enguany #carrer de la Reina, dedicat a les dones, calia reforçar-ho amb articles d’investigació que ens explicarem allò de d’on venim i on anem amb la temàtica de dones i falles. I així teniu el resultat: una col·lecció de treballs que parlen sobre les dones i les falles tant al perfil de fallera major com de l’ostentació d’un càrrec directiu així com la d’artista faller. La dona i la falla, considerant l’aparició del sexe femení als cadafals fallers, està fortament treballat amb quatre articles que recullen les crítiques més increïbles que han aparegut als cadafals fallers. A més a més, l’apartat introductori d’Una imatge i vint línies està dedicat a les dones. Per cloure, cal agrair a tots els nostres estimats col·laboradors el treball realitzat durant els 10 anys. I a vostè, fidel lector, donar-li les gràcies per la seua confiança. Gaudiu del fanzine, però sobre tot, de les falles! El Verí del Foc 10 5

Deu anys enverinats pel foc Josep Lluís Marín

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers.

eu anys, en la particular unitat de mesura del temps que són les Falles, pot ser un lapse breu, però també, paradoxalment, fer que qualsevol empresa fallera es convertisca en tota una «tradició», d’eixes d’abans-de-tota-la-vida que alguns, en ocasions, fan servir com a arma llancívola. Certament, la continuïtat d’un projecte faller no és cosa fàcil. El voluntarisme i altruisme en pro del bé comú amb què en les Falles es mamprenen la majoria dels projectes col·lectius, són elements que dificulten la consolidació d’iniciatives que, moltes voltes, no tenen més compensació que la pròpia satisfacció personal.

Per això, resulta més meritori encara arribar als deu números d’una publicació com El Verí del Foc, que ja s’ha convertit en tota una referència en el camp de l’estudi i la recerca de la festa fallera. De fet, les seues dimensions superen amb escreix el qualificatiu de fanzine que allà pels volts del 2007 s’adjudicaren —segurament en una humorada fallera— els seus promotors. Estem davant d’una publicació temàtica, això és cert, però no es pot considerar que siga escassa la difusió dels 400 exemplars que s’editen en paper, una tirada que des de fa anys es veu ampliada amb la publicació en línia del llibret de la Falla Juan Ramón Jiménez i del seu suplement. I, per descomptat, tampoc podem dir que estiga elaborada amb pocs mitjans. El lector —habitual o esporàdic— d’ El Verí del Foc pot constatar la cura amb què esta comissió xativina l’edita, amb un ampli desplegament de recursos gràfics que són un excel·lent embolcall de presentació dels textos que cada any ens servixen. Ara bé, certament, sí que hi ha un aspecte en què li escauria el qualificatiu de fanzine: el fet d’estar elaborat per aficionats. Però no hauríem d’entendre la paraula aficionat en un sentit pejoratiu, sinó tot el contrari, com a sinònim d’apassionats per la festa, perquè el planter de responsables i col·laboradors d’El Verí del Foc reunix un nombre destacat i creixent d’estudiosos i investigadors de les Falles, que de manera generosa compartixen amb els lectors els seus coneixements i el fruit de les seues recerques. En eixa coralitat, en eixe protagonisme plural i col·lectiu, és justament on residix una de les claus del seu èxit. L’altre dels seus encerts, elaborar una publicació amb una perspectiva glocal. La publicació està feta des de Xàtiva, des del cor de la Costera. No és estrany que nasquera en una ciutat amb

una dilatada història fallera, que assumix amb orgull i plena consciència, amb la reivindicació permanent de Blai Bellver com a impulsor de les seues Falles. És cert que hi ha havia un caldo de cultiu previ amb les acurades edicions de llibrets de diverses comissions xativines ja en els anys huitanta, però El Verí del Foc va més enllà i amplia la seua mirada a la totalitat de la València fallera, recuperant la història i memòria comunes. Sempre situant la falla i els artistes fallers en el centre de la festa, però també la literatura o la música, entre altres molts altres aspectes associats a les Falles. Per esta raó, cada entrega d’El Verí del Foc ens ajuda a conéixer i a valorar la festa en totes les seues dimensions. I és que només una comissió de falla podria tindre l’humor de traure a la llum com a suplement del seu llibret un volum que en si mateix és un llibre cabal per a la comprensió de l’art faller com és el número d’El Verí del Foc concebut com a catàleg dels ninots indultats de Xàtiva. Un fet molt propi, d’altra banda, de la desmesura que caracteritza les Falles. La fórmula es repetix any rere any amb lleugeres variacions: la citació d’alguna cançó o vers faller o popular servix per a situar-nos en el tema del volum; tot seguit, la secció «Una Imatge i Vint Línies», on la fotografia i la literatura es fonen en un tàndem que unix la creativitat de fotògrafs i escriptors; amb certa regularitat, «La Falla de Paper», on la mà d’un artista faller repassa l’actualitat de manera crítica en forma de falla nonata, un apartat que recorda aquella secció mítica de la històrica revista El Coet de l’Editorial Valenciana titulada «Las Fallas que no se Plantan», i després, «F de Festa, Flama, Foc, Fum, Falles», la secció nuclear de la publicació, que número rere número ha guanyat en entitat i coherència. Perquè eixe és un altre dels encerts d’El Verí del Foc: la coherència interna, però també la coherència amb la falla i amb el llibret. Moltes voltes, els llibrets, llibres i llibrots actuals han pecat de desconnexió amb el

tema tractat per la falla, un fet que al remat no era més que una mostra de desafecció cap al cadafal faller. Afortunadament, esta tendència va revertint-se i les comissions més inquietes s’adonen de les grans potencialitats que té coordinar el contingut de la falla amb el del llibret i les seues publicacions annexes. Un exercici de creativitat que permet aprofundir en tota la complexitat de les Falles, com a expressió de creativitat, però també com a fenomen social. Temes com ara el medi ambient, l’àmbit comarcal, la bogeria o la religió han sigut l’excusa per a desplegar tot un seguit d’articles que ens han permés ampliar la nostra visió de la festa amb noves perspectives. Per això, és de justícia felicitar totes aquelles persones que al llarg d’estos deu anys han assumit la pesada càrrega de dirigir i coordinar un volum tan ambiciós i d’estes característiques, com també tots aquells col· laboradors que han contribuït a fer-lo possible. I, per descomptat, desitjar que la Falla Juan Ramón Jiménez continue inoculant-nos este sa verí per les Falles per molts anys.

El Verí del Foc 10 7

Una imatge i vint línies

Tot Ximo Cerdà

’ho va donar tot, ma mare.

Per a començar, em va donar la vida. Ja sé que açò sona a tòpic i que, si he de fer honor a la veritat, mon pare també va tindre la seua part en este assumpte. Però no pretenia fer una anàlisi judiciosa, sensata i exhaustiva. Només volia dir que, en un moment donat, jo no estava, i ella va decidir que el món seria un poquet millor si jo estiguera. Així que em va portar, i em va donar refugi. Al principi, el meu refugi va ser ella mateixa. Després, quan la biologia va decidir que havia arribat el moment i que jo havia de conéixer el món exterior, ella el va canviar perquè fóra més acollidor i hospitalari. I va pintar parets, i em va rodejar de cançons, i va poblar els llocs de cares somrients, que es morien per veure’m a mi mateix somriure. I em va donar una llar que sempre pareixia desordenada, perquè de totes les coses que tenia fer, preferia passar el temps jugant amb mi. I quan no podia fer-ho d’una altra manera, simplement m’envoltava en els seus braços i creava un univers xicotet, de butxaca, en el que cabíem els dos i ningú més, perquè no ens feia falta ningú més, i en el que jo sabia que sempre estaria fora de perill. I parlant de temps, també me’l va donar. Em va donar el seu temps. El que tenia i el que no tenia. El que aconseguia arrapar-li al son, a base voluntat, o de cafés, i el que robava descaradament a tots els altres aspectes de la seua vida. El temps que estava al meu

Imatge Antoni Marzal

costat, però també el que passàvem separats l’un de l’altre. Perquè si una cosa he tingut sempre clara és que, encara que no estiguera amb mi, sempre em portava amb ella. Ma mare també em va donar aliment. Per descomptat, aliment físic, del que entra per la boca; però també es va preocupar d’alimentar totes les meues altres necessitats, i proporcionar-me eixe altre tipus d’aliment que entra pels ulls, pels dits, per cada porus de la pell. Va calmar la meua fam d’il·lusions, de somnis i d’històries. Va alimentar la meua curiositat més enllà del concebible. I, per damunt de tot, va saciar la meua set d’amor. Perquè si hi ha una cosa que ma mare em va donar, per damunt de totes les altres, va ser amor. El seu amor cap a mi, sí, però també els seus altres amors. Eixos també me’ls va donar. L’amor al seu marit, mon pare, i a la seua família. La meua família. També l’amor als seus amics, i als vells carrers de la seua ciutat. L’amor a la ciència, a la literatura, a la festa i a la tradició. A totes eixes coses que es porten en la sang, que formen part de nosaltres mateixos i que ens fan ser nosaltres mateixos. L’estrèpit, la rialla desbocada, la beguda, les cançons, la música desafinada, el cansament reconfortant, el perdre’s i trobar-se en un mar de gent. El foc. Totes eixes coses em va donar, ma mare. Tot.

El Verí del Foc 10 9

Imatge Antoni Marzal 10

Dones, prou de fer el ninot! Toni Cucarella

orta a la mà i no sobre el cap, a manera d’aventador, la bafarada o globus, com si ella fóra personatge d’una vinyeta de còmic en comptes d’una foto. Expressa un anhel, o una ambició, el seu particular I have a dream. Ella vol ser alcaldessa. I li faria un goig que res és prendre possessió del càrrec vestida de vint-i-un-botons de fallera, amb tot l’adreç i totes les bandes. Un somni per avançar en la paritat política d’hòmens i dones, un clam de legítim feminisme actiu. Feminisme faller. No obstant això, a tal reivindicació, sincerament, no li veig el mèrit. Rita Barberà, ara improductiva senadora (valga la redundància) a Madrid, ho va ser durant anys. Avui, tres ciutats de primer ordre europeu (Barcelona, Madrid, París) tenen alcaldessa. La dona ha entrat amb força a la política i és qüestió de temps que la seua taca d’oli s’hi faça més extensa (Hosanna!). Però la revolució de les dones a les institucions falleres, per a quan? No, no cal un gest rebotat a la manera de les bra-burners que en protesta cremaren els seus sostens, i, posem per cas, desfilaren d’ara en avant sense sinagües. Caldria prendre exemple de Rosa Parks i ocupar els seients destinats als hòmens en l’autobús de la segregació femenina fallera. Digueu un nom de dona que haja presidit mai una Junta Local fallera, a Xàtiva o arreu del País Valencià. Quantes comissions falleres estan presidides per dones? No cal, doncs, que alleugereu el vestit faller eliminant-ne corfolls a manera de revolta. Bufes de pato. Ocupeu, dones, els setials preeminents on s’ajoquen els hòmens com un privilegi vitalici. Anheleu amb força, construïu el somni i feu-lo realitat: Jo, Presidenta (de la Junta Local Fallera). Prou de fer el ninot!

El Verí del Foc 10 11

Imatge Antoni Marzal 12

Passeig per la ment Adela Ruiz Sancho

ia de Sant Josep... Quin esgotament! I quina llàstima al mateix temps...! Dies i nits d’intensa activitat, de no dormir, de malmenjar, de caminar amb talons, amb el tratge, amb el cap repentinat i engominat... Faça calor, faça fred, faça aire, ploga o caiga un sol de justícia... Nosaltres, les dones falleres, ben arranjadetes, amb quilos i quilos de tela i de joies al damunt, i amb el millor dels nostres somriures... Hui, ací estem, després de la passejadeta des del poble, per la pujada al Castell... Sort que l’ermita de Sant Josep està a mitjan costera...! Qui estarà en el que toca estar? Ja veus! Marieta amb el mòbil, rient amb el whats app... Ai! I com de malament dissimula... Se’l torna a guardar a la butxaca del brial... Xe! Una miqueta de decor...! Anna Mari podria tindre també un poquet més de mirament i no ensenyar tanta cama... Paraula del Senyor! Senyor! Glorieta mirant el que no havia d’estar mirant... O, millor dit, a qui no havia d’estar mirant! I, menys, en aquest moment! Bé, i jo, amb la ment distreta... Pensant el que no toca pensar ara... Deixaré la ment en blanc i acabaré de gaudir d’aquesta estoneta asseguda a l’ermita de Sant Josep, el dia que li dediquem els valencians... O serà per l’equinocci de primavera...? Tan si val... Festa és!

El Verí del Foc 10 13

F de festa flama foc fum falles

Ă ngeles Algarra, elegida Regina de les Falles 1931, Semana GrĂĄfica, 27/09/1930

De reines, misses, bellesses... i falleres Kepa Llona i Sanz

ada mes de juliol comença a posar-se en marxa l’engranatge necessari perquè, després de l’estiu, vint-i-sis nous noms s’afigen a la llarga llista de quasi 2.000 senyoretes i xiquetes que han representat, com a falleres majors i corts d’honor, les nostres festes falleres, des que en l’exercici de 1.930 fóra creat el Comité Central Faller, precedent de l’actual Junta Central Fallera. Per a trobar una resposta perquè a València triem cada any una representació de la festa, és necessari indagar un poc en la història. Sense cap dubte té també gran transcendència, per a trobar un fonament, la cerca de la bellesa femenina en una representació simbòlica. En la vella Europa, ja en el segle XVIII és conegut el costum antic de triar reis i reines simbòlics per a les distintes festivitats, en les quals les guanyadores representen les virtuts de la nació i altres idees abstractes. Es crea un símil entre la vida real dels reis i de les corts europees, i la vida fictícia, que és l’única cosa al que poden aspirar les gents del poble. A Espanya no he trobat referències a este tipus de festivitats. Les primeres mencions que assenyalen una dona, presidint un acte amb qualitat de reina, són les corresponents a les

El Verí del Foc 10 15

Lo Rat Penat, i, des de 1879, trien la seua Regina. Ella representa el referent principal de la justa literària i en el seu tron, la Cadira d’Or, que per cert també utilitza ara cada any la Fallera Major de València, presidix el certamen i rep lloes per part dels poetes participants en el certamen, sent també, com és lògic, la que entrega els premis als guardonats. La primera Regina va ser María Llorente i Falcó, triada per son pare, el poeta Teodor Llorente en qualitat de guanyador de la Flor Natural d’aquell certamen, donant-se la circumstància que també era el president de Lo Rat Penat en aquell temps. La Regina anava ricament vestida de llauradora antiga valenciana, fet que no es repetix fins entrat el següent segle, perquè les reines preferien anar vestides amb vestit blanc llarg de gala.

María Llorente, primera Regina dels Jocs Florals 1879, Historia de Lo Rat Penat.

celebracions dels Jocs Florals. Des de finals del segle XIII, se’n troben cites als Jocs Florals o de la “gaia ciència” a la ciutat de Barcelona. Serà en estos mateixos certàmens i localització, on, en 1859, és una dama qui presidix la festa de la poesia i de les flors. El poeta llorejat amb la Joia de l’Amor rep una senzilla flor natural i entrega el premi a una de les dames presents, la qual, per només este fet, queda triada Reina dels Jocs Florals, sent la que per la seua mà distribuïx aquell any les joies als poetes vencedors. El costum dels Jocs Florals i les seues reines s’estén per la resta de la geografia espanyola, i, per descomptat, a València, on aconseguix gran rellevància a nivell cultural, social i popular. Fins hui en dia, són celebrats els Jocs Florals de l’entitat cultural

També es comencen a trobar al·lusions a concursos de bellesa, més o menys seriosos. Així, diversos diaris de febrer de l’any 1889 informen que la societat “La Incógnita” de Madrid ha organitzat el primer concurs de bellesa que es verificarà a Espanya. S’adjudicaran dos primers premis, consistents en dos grans diplomes d’honor i dos preciosos objectes d’art, a la rossa i a la morena que reunisquen majors dots de bellesa artística. El jurat estarà compost per quatre distingits pintors i tres socis. La societat, reconeixent que la bellesa de les dones espanyoles no trobaria compensació amb cap premi en metàl·lic, s’ha abstingut d’esta classe de recompenses. Durant el ball, que durarà de nou de la nit a sis de la matinada, s’obsequiarà a les senyores amb flors i dolços. Desconec el nom de les guanyadores, si és que l’acte va arribar a bon terme, a les altes hores de la matinada en què s’indicava la seua fi. A principis del segle XX ja són diverses les entitats que en les ciutats valencianes

celebren Jocs Florals amb les seues corresponents reines, generalment vestint les gales valencianes. Per exemple la Societat La Rialla de València organitza cada maig el Ball de les Flores, “para celebrar la esplendidez de la primavera de las flores valencianas, la belleza de sus mujeres y los ideales de la fecundación y vida encarnados en un sueño de arte”. En 1906 la Reina és Amparo Alabau i en 1907 Carmen Tarazona va rebre els seus atributs junt amb la seua Cort d’Amor a la Llotja. Independentment d’estos nomenaments festius amb major o menor continuïtat, coneixerem la primera ocasió en què es realitza a València l’elecció d’una representant femenina, a més democràticament. Com un dels múltiples esdeveniments celebrats amb motiu de l’Exposició Regional Valenciana, al maig de 1909 s’efectua un Concurs de Bellesa. Les bases redactades pel Comité del Gran Casino de l’Exposició contenien les condicions de les candidates: lloc de naixement o veïnat en la nostra regió, edat entre 15 i 25 anys i l’exclusió de belleses professionals. Les guanyadores optaven a tres primers premis de 5000, 3000 i 2000 pessetes, i tres accèssits de 1000. El dit comité tenia la labor de triar entre els retrats presentats a sis de les candidates, considerades totes mereixedores de la suprema distinció, i entre elles es procediria a l’elecció de la reina per sufragi popular, per mitjà de votació de les fotografies exposades per a tal fi. L’organització va intentar explicar el motiu de la creació d’este certamen en els termes següents: «Viene este concurso a ser dentro de la Exposición, que representa un progreso material, algo así como un homenaje al espíritu de la región, simbolizado por los poetas en las mujeres y las flores.»

Amparo Alabau, Regina Ball de les Flors 1906, La Ilustració Catalana, 26/07/1908

Va resultar vencedora la senyoreta Rosa de la Figuera y de la Cerda, filla del marqués de Fuente el Sol, qui va tindre l’oportunitat de, amb les cinc restants premiades, presidir i participar en diversos festejos de l’exposició, i excepcionalment, presentar-se davant de sa majestat el rei Alfons XIII en el cotilló i el ball que es van celebrar en el seu honor. Al següent any i dins dels festejos de la Fira de Juliol, València incorpora una novetat: l’elecció dels regnes dels mercats. Esta celebració, ja adoptada per altres ciutats espanyoles des de 1903, seguix el model de l’antic carnestoltes de la “Ma Carême” de París, també dit Festa de les Bugaderes, en el qual participaven les regnes triades de barris, associacions i mercats, i on s’elegia

El Verí del Foc 10 17

Elenita Durá, Regina dels Mercats 1917, Nuevo Mundo, 12/01/1917 Rosa la Figuera, guanyadora del Concurs Bellea Exposició, La Ilustración Artística, 14/06/1909 Regines dels Mercats 1910, Blanco y Negro, 31/07/1910

una Reina de Reines, ja en la primera mitat del segle XIX. Al juliol de 1910 cada mercat de la ciutat de València tria una reina, onze en total, que vestint elegants vestits blancs de cort són proclamades i reben la seua banda acreditativa al saló d’actes de l’Ajuntament al recinte de l’Exposició Regional de València. Posteriorment participarien en una cavalcada i en alguns dels actes de la Fira de Juliol d’aquell any. Uns anys més tard trobem un altre exemple d’elecció democràtica d’una figura femenina representativa de la bellesa i la tradició en el vestir. A fi de solemnitzar la nova obertura del Mercat de Colom, se celebra al gener de 1917 una gran festa valenciana. Els principals al·licients del seu programa van ser una sensacional cavalcada artística i l’elecció d’una Reina. Va ser proclamada Elenita Durá amb 43.300 vots, que acompanyada de la seua Cort d’Amor va presidir les festes i inclús va apadrinar un xiquet, el primer nascut aquell any en el si d’una família amb dificultats econòmiques, i que tal com es va acordar en els festejos del nou mercat, va rebre diversos regals i donatius per part d’entitats públiques i privades. Prova de l’abast popular que va obtindre Elenita Durá és que diversos anys després, en les festes falleres de 1931, se celebra un homenatge a les “reines de la bellesa valencianes”, sent ella una de les protagonistes, junt a Pepita Samper i Ángeles Algarra, de les qui posteriorment parlarem. De nou i amb motiu de les Festes de Maig de 1928, es reprén a València el costum de triar les reines dels mercats. En esta ocasió són set, les sis representants dels mercats de Jerusalem, Central, Grau, Cabanyal, Russafa i Colom, i finalment una Reina de l’Horta Valenciana, la senyoreta Vicentita Riera. Rebudes a l’Ajuntament per l’alcal-

de, participen en una vistosa cavalcada al· legòrica i en una ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. A la nit es va celebrar un ball de caràcter popular al Mercat Central. Totes anaven vestides de valencianes, segons diuen les cròniques de l’època, amb rics vestits, alguns autèntics de gran valor. El triomf de les valencianes en els concursos de bellesa Els anys vint van ser de creixement econòmic i de transformacions polítiques, socials i culturals. El món pareixia trobar-se en el seu millor moment. La inversió creixia, l’ocupació augmentava i després de la crisi propiciada per la 1a Guerra Mundial pareixia no sols recuperar-se la tranquil·litat sinó avançar cap a un benestar incomparable. Es començava a parlar d’uns feliços anys vint en què els espectacles de masses, l’interés per l’alta costura i els nous corrents musicals es van convertir en objectes de consum i van alimentar tota una indústria que fins llavors no havia sigut significativa. La premsa i la ràdio van conéixer una gran esplendor. Van proliferar les revistes especialitzades, les esportives, les dedicades a la dona. La societat, almenys part d’ella, va començar a buscar fórmules de fuga i evasió, en la consciència que l’hedonisme i la diversió podrien acompanyar permanentment les seues vides. Els progressos tècnics permetien albirar un món dominat per l’oci i la carència de problemes, alhora que eren conscient d’estar vivint temps d’obertura en molts terrenys, sobretot respecte a una societat de finals del segle XIX que es percebia com menys permissiva. En este ambient oberturista un dels espectacles que desperta majors inquietuds són els nous concursos de bellesa femenins. Així en 1920 és triada la primera Miss

El Verí del Foc 10 19

Regines dels Mercats 1928, Mundo Gráfico, 23/05/1928 Pepita Samper, Senyoreta Espanya 1929

França i en 1921, Miss Amèrica. El gust per estos concursos s’estén amb rapidesa encara que la seua arribada a Espanya és un poc més tardana. De fet a la nostra nació es continua relacionant este món amb el de la dona de mala reputació o del món artístic. Les participacions de les nostres representants en els concursos de Miss Univers en els últims anys vint passen sense pena ni glòria al país i desperten generalment sentiments de menyspreu. L’any 1929 els diaris francesos Le Journal i L’Intransigeant són els encarregats d’organitzar el concurs de Miss Europa i deleguen en diaris nacionals, en el nostre cas ABC, les eleccions de candidates. Este patrocini li dóna un caràcter de serietat i formalitat mai no vist abans al nostre país, i al seu torn a les delegacions regionals: a València, la del diari El Mercantil Valenciano.

Pepita Samper Bono, una jove de 21 anys, filla d’un reputat comerciant, educada, alta, rossa de cabells i d’ulls blaus, és la seleccionada a València. Poc després la seua bellesa triomfa a Madrid i se la corona com a Senyoreta Espanya. El concurs causa un gran desplegament de mitjans informatius i d’interés popular, que posteriorment es veu acrescut davant de la seua participació en el certamen de Miss Europa. La seua participació no deixa de ser un misteri, ja que a pesar de no ser la guanyadora real, torna al nostre país envoltada d’un halo de grandesa, afavorit per una suposada retirada del concurs causada per la defunció de Cristina d’Habsburg, mare del llavors rei Alfons XIII, a pesar que se l’assenyalava com la vencedora. També es comenta que sent una de les dos finalistes, el president del concurs, Maurice de Waleffe, periodista francés amb clara aversió per Espanya, havia afavorit en l’últim moment la representant d’Hongria.

Mai no sabrem la veritat. No obstant això tot el procés es va viure amb intensitat al nostre país i especialment a València: la seua terra. Va rebre homenatges pertot arreu i la seua imatge es va convertir, a més d’icona de bellesa nacional, en representació de la dona valenciana i de les seues tradicions. La seua presentació a París com a candidata espanyola la va fer lluint un bell vestit de valenciana, per a l’adequació del qual es va reunir un grup d’experts conjugant el més ric i representatiu de la indumentària popular. Com era d’esperar, en les festes falleres d’aquell any, estant tan recent la seua història, també va rebre càlids homenatges i representacions d’afecte de la seua ciutat. Junt a les belleses de Lleó i Castella, i la de Catalunya, rebudes com a hostes oficials de l’Ajuntament de València, va ser rebuda entre l’aclamació del públic el 18 de març.

En comitiva oficial es van dirigir a realitzar una ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats i posteriorment a una recepció oficial a la Casa de la Ciutat, van recórrer la població i van visitar les falles. Es va fer una festa i un banquet en el seu honor al Casal Català i van assistir a funcions especials al teatre Princesa i Marina del Cabanyal. El dia de Sant Josep van ser obsequiades amb un esmorzar a l’Albufera acompanyades per les autoritats valencianes, van assistir als bous i van ser privilegiades invitades en la festa de la cremà realitzada als salons de la Capitania General. La popularitat de Pepita Samper també va quedar patent en les falles d’aquell any, sent la seua figura representada en diversos monuments fallers, destacant el grup escultòric realitzat per l’artista Carlos Cortina a la plaça de Marià Benlliure i que representava la nostra reina de la bellesa,

El Verí del Foc 10 21

vestida de valenciana, en un tron als peus de la Dama d’Elx. Sense cap dubte elevada a la categoria de Reina de València.

seguix, ni de bon tros, la popularitat i la fama, tant a nivell nacional com valencià, de la seua antecessora Pepita.

La seua representació de València, la seua imatge de la bellesa i tradició de la dona de la nostra terra, el fervor i l’admiració despertats entre el nostre poble, el seu caràcter d’ambaixadora i homenatjada en les festes falleres, la convertixen sens dubte en el major precedent de la figura de l’actual Fallera Major de València. Sense haver-ho sigut oficialment, se la recorda afectuosament com la pionera del càrrec i curiosament inclús se la denomina com a tal en alguna publicació, en concret en el Llibre Oficial Faller de l’any 1940.

Seguint la tradició, Elena també representarà la nostra terra abillada amb les gales valencianes en els concursos de Miss Europa, celebrat també a França, i de Miss Univers, en Rio de Janeiro. La seua participació en les festes falleres de 1930 es limita, segons la premsa de l’any, a la seua invitació a la bunyolada i al ball organitzat per l’Associació de la Premsa en honor dels periodistes, autors i artistes teatrals presents a la ciutat pels festejos josefins. Segur que també va concórrer a altres esdeveniments però sens dubte la seua rellevància en les festes va ser clarament menor a la de Pepita Samper.

L’any següent una altra jove valenciana, Elena Pla Todo, torna a ser coronada com a reina de la bellesa espanyola. No acon-

La nostra tercera representant en l’elecció de reina de la bellesa espanyola, Bernardi-

Pepita Samper i les senyoretes Catalunya i Castella-Lleó en els bous, Semana Gráfica, 23/03/1929 Pepita Samper, vestida de valenciana, Semana Gráfica, 02/02/1929 Falla de la plaça de Marià Benlliure: Pepita Samper en el tron, Semana Gráfica, 18/03/1929

na Geribés, no va obtindre l’èxit triomfant de Pepita i d’Elena. El 25 de gener de 1931 és triada Ermelina Carreño, representant de Castella-La Manxa, Miss Espanya 1931. Però este fet no va ser causa de la creació del càrrec de Reina de les Falles de València, tal com habitualment es confirma a nivell nacional i inclús local. L’elecció d’Ángeles Algarra, primera Reina Fallera, que presidiria les festes falleres de 1931, va ser el dia 21 de setembre de 1930. Cert és que les dos primeres Miss Espanya, valencianes van tindre una certa representació i van rebre homenatges en les Falles de València, però la creació del càrrec oficial a instàncies del Comité Central Faller, a pesar de la seua indubtable similitud amb els concursos de bellesa tan de moda en la dita època, no té cap vinculació en els seus inicis amb l’elecció de Miss Espanya de l’any 1931.

La primera Fallera Major nomenada com tal Hem comentat anteriorment que Pepita Samper mai no va ser realment Fallera Major de València. Paradoxalment sí que hi ha proves existents que va ser la primera Fallera Major d’una comissió, sent la primera vegada en la història de les Falles en què s’utilitza oficialment tal denominació. Almenys, i fins a este moment, este fet és el que es deriva de les investigacions dutes a terme pel meu company i amic Ramon Estelles i Feliu, com a part del projecte conjunt desenrotllat en els últims anys amb mi i que té com a fi fer una recopilació, el més exhaustiva possible, de totes les informacions aparegudes en qualsevol mitjà de premsa escrita i publicacions festives, referents als càrrecs de

El Verí del Foc 10 23

Elena Plรก, Senyoreta Espanya 1930 Elena Plรก, Festa en el seu honor en Rio de Janeiro, Abc, 03/10/1930 Elena Plรก, Anuari de Las Provincias 1931

Fallera Major i derivats semblants, a totes les comissions falleres. En la portada del llibret corresponent a la falla de la plaça de Manuel Cru i els carrers de Pi i Margall i Dénia de l’any 1929 apareix una fotografia de Pepita Samper, en la qual se la denomina Presidenta Honorària de la comissió. Però en un text que apareix en una pàgina de l’interior de la dita publicació, en el qual se li rendix homenatge pel seu triomf de la bellesa i se la recorda per haver-hi passat la seua infància en este barri, es diu expressament: «Perque eres la Regina de la Bellessa espanyola i per a mosatros del mon sanser, no per ta cara solament, sino per les virtuts del teu cor, l’ham nomenat FALLERA MAJOR, i tú, magnánima com sempre, t’has dignat aceptar.» Desconeixem si en algun acte va assistir o va representar a la seua comissió amb qualitat de Fallera Major, però ja de per si el seu nomenament en el llibret com a Presidenta Honorària i Fallera Major és un reconeixement a la dona dins de la festa de les Falles que mai abans no s’havia donat. La primera Reina de les Falles amb caràcter oficial i representatiu Encara un any abans de l’elecció de la primera representant de la ciutat de València, trobem un altre cas curiós i també documentat. La nombrosa colònia valenciana resident a la ciutat de Barcelona, estava excel· lentment organitzada en tres entitats: el “Círculo Valenciano El Turia”, constituït en 1918, la “Casa Regional Valenciana”, creada al març de 1927, i finalment la “Casa de Valencia”, fundada al novembre de

Llibret de la Falla Manuel Cru 1929, Pepita Samper, Fallera Major

1927. Les dites associacions van ser creades amb l’ànim d’estretir els llaços entre valencians i catalans en l’orde artístic, cultural i comercial. La Casa de Valencia, ja és la promotora l’any 1928 del primer tren faller des de Barcelona, a fi que pogueren visitar les nostres famoses festes tant socis com simpatitzants, en excursió organitzada des de la seua ciutat de residència. Igualment, la Casa Regional Valenciana realitza en 1929 una caravana d’autocars amb el mateix fi. Seguint els gustos de l’època en el tema dels concursos de bellesa, la Casa Regional

El Verí del Foc 10 25

Valenciana, més acostumada a les activitats lúdiques dels seus components, tria l’any 1929, igual que una infinitat d’associacions contemporànies, la Reina de la Bellesa, entre les filles dels seus socis, sent coronada en este primer any Rafaelita Barberá. En 1930, concretament el dia 4 de març, és triada Asunción Otero nova Reina de la Bellesa. No obstant això, amb motiu de la caravana fallera d’aquell any, es tria entre les seues sòcies una altra component per a representar l’entitat en la festa de les Falles. En concret en la revista Semana Gráfica s’informa amb profusió de fotografies de la visita de l’entitat a València en Falles amb la gentil senyoreta Antoñita Sanchís, Reina de la Casa Regional Valenciana de Barcelona i figura destacada de l’excursió. Es dóna la circumstància que la triada en qüestió era la filla del president de l’entitat, Rafael Sanchís. Vestint les gales valencianes i amb la seua banda acreditativa, Antoñita Sanchís va ser designada clarament amb la comesa d’exercir la representació festiva de la seua associació en les festes falleres de València. Per tant, podem admetre el dit càrrec com un símil de l’actual Fallera Major de la Casa de València a Barcelona, que en essència realitza les esmentades funcions. De moment desconec en quins termes va ser triada o en quin acte imposada la seua banda i condició, ja que en la premsa escrita no he trobat dades respecte d’això. Resulta singular que, sols uns dies abans, va ser triada la Reina de la Bellesa de la mateixa entitat, Asunción Otero, i a pesar que va acudir també com a invitada a les Falles, no se li dóna a esta el tractament de figura destacada en relació amb els festejos, tal com se li brinda a la senyoreta Sanchís. Considere este fet causat per l’estil “pensat i fet” dels valencians i a fi de promoure un al·licient més entre les senyoretes components i els viatgers de l’excursió.

Curiosament, l’any següent, 1931, es dóna la circumstància que serà el Círculo Valenciano El Turia l’encarregat de triar una Reina Fallera, Carmen Ibáñez, mentres que la Casa Regional Valenciana continua només amb el seu nomenament de Reina de la Bellesa, senyoreta Elisa Sirvent. Les dos també van ser invitades a les festes de València. Ángeles Algarra, triada Reina de les Falles de 1931 L’èxit dels concursos de bellesa de finals dels anys 20 provoca una proliferació d’esdeveniments semblants a tota Espanya. Qualsevol pretext és bo per a triar una miss, una bellesa o una reina. A València també arrela este costum, i qualsevol festeig que es pree comporta l’elecció d’una dona a qui es corona més o menys formalment. A la nostra ciutat, sobretot en la Fira de Juliol i les seues revetles, és quan es condensen la majoria d’esdeveniments. L’any 1930, el Comité Central Faller va convocar un concurs per a l’elecció de la “Reina de les Falles 1.931”, motivats potser pel desig de donar un nou al·licient a la festa. El seu motiu va ser unir la bellesa dels monuments amb la de les dones que representaven les comissions falleres; segons les paraules de Manuel García Dasí, secretari del Comité, a més de col·laborador del diari El Mercantil Valenciano, el qual donaria àmplia cobertura als actes i a les candidates, inclús publicant-ne diàriament dades i fotografies. Es van realitzar dos revetles, el 13 i el 26 de setembre de 1930, als Jardins del Reial. A elles van acudir un total de 60 candidates presentades per la comissions falleres. Sense cap dubte, esta ha

Regina de les Falles de Barcelona 1930 i els excursionistes, Semana Gráfica, 29/03/1930 Elena Plá, Miss Cataluña 1929 i Regina de les Falles de Barcelona 1930, Semana Gráfica, 29/03/1930

Regina Falles i Regina Colonia Barcelona, Semana Gráfica, 07/03/1931

Antoñita Sanchis, Regina de les Falles de Barcelona 1930, Semana Gráfica, 29/03/1930

El Verí del Foc 10 27

de ser la primera preselecció fallera en la història de les Falles. Cada falla va triar la seua representant de diverses maneres, bé per votació, bé per designació directa per part d’algun membre de la falla o del seu president, o inclús per mitjà d’un concurs fotogràfic. En la primera vetlada i entre les participants, que vestien indistintament vestits llargs de gala o de

valenciana, el jurat compost per diverses personalitats va triar un total d’onze finalistes. La següent setmana, al mateix lloc, realitzarien una segona passada i va resultar escollida Ángeles Algarra de la plaça de Calatrava, hui del Negret, com a Reina de les Falles, i les restants deu com la seua Cort d’Honor. També en el mateix acte se li va fer imposició dels seus atributs, la banda que l’acreditava com a Reina. Sense cap dubte la iniciativa va ser un èxit entre els fallers de la ciutat, i les candidates, belleses falleres, es van convertir en representants oficials de les comissions per primera vegada en la història de les Falles.

Primera revetla fallera, totes les candidates, Semana Gráfica, 20/09/1930 Les elegides en la primera revetla fallera, Estampa, 16/09/1930 Candidates a Regina Fallera 1931, Blanco y Negro, 05/10/1930 Ángeles Algarra, Regina de les Falles 1931, Ahora, 09/03/1931

La dona ja tenia un lloc en la festa, fins llavors inexistent, i encara que amb altres denominacions, es va mantindre este costum de triar democràticament una representant de les Falles, fins a arribar la guerra civil al nostre país. Es va convertir en la imatge tangible i perdurable de la festa, tal com expressen les següents paraules dedicades a Ángeles Algarra per l’editorial de la publicació Semana Gráfica en el seu número del 21 de març de 1931: «Cuando se haya desvanecido el humo de la pólvora, el ruido de las tra-

cas detonantes, la llama viva que hace pavesas la falla, donde tantas ilusiones y tanto ingenio quedaron sepultados, los acordes alegres de los pasodobles algareros, los gritos y la animación en las calles, el entusiasmo todo de la fiesta, quedará todavía perdurable y eterno como símbolo de nuestra belleza inmarcesible tu imagen, mujer valenciana, que reúnes en tu cuerpo gentil todas las divinidades del sexo, y en tu alma, todas las delicadezas y exquisiteces de la mujer. ¡ Dios te salve, mujer valenciana ¡»

BIBLIOGRAFIA Revista de España, El Liberal, El Globo, El Imparcial, Siglo Futuro, El Heraldo de Madrid, La Correspondencia Militar, Valencia: Literatura, arte, actualidades, Blanco y Negro, La Correspondencia de España, Actualidades, La Esfera, El Sol, La Época, Estampa, Hojas Selectas, Bellezas de España, La Ilustració Catalana, La Unión Ilustrada, Mundo Gráfico, Semana Gráfica, Nuevo Mundo, El País, Por esos Mundos, Progreso Industrial y Mercantil, La Hormiga de Oro, La Vanguardia, ABC, Las Fallas y sus Reinas, Estampa, El Mercantil Valenciano, La Ilustración Artística, Ahora, Valencia Atracción, “Proyecte FONTFALLES, Ramón Estellés i Kepa Llona”.

El Verí del Foc 10 29

Fallera de la cort dâ&#x20AC;&#x2122;honor del carrer Sant Josep, en la banda podem veure lâ&#x20AC;&#x2122;any 1934.

Passat i present de les dones a les falles de Xàtiva Joan Quilis Ródenas

Llicenciat en Geografia i Història

amentablement hui en dia, en ple segle xxi, en la nostra societat, encara es produeixen notícies de discriminació per sexe. Escoltem moltes vegades notícies, que ens informen, que en el món laboral, la dona en molts llocs té menys remuneració que l’home, desenvolupant la mateixa tasca. Durant gran part de la història de la humanitat, la dona ha estat apartada de tot: política, cultura, economia.... i confiscada a les llavors del llar. Lamentablement en altres societats i en altres cultures, la discriminació de la dona, encara és més insuportable, doncs aquestes, no tenen cap dret i estan totalment sotmeses a la voluntat de l’home. Encara que a les dones a la nostra societat els queda molt per aconseguir una igualtat plena, afortunadament, a poc a poc, amb molt de sacrifici i amb molta lluita, han anat conquerint els drets, que en qualsevol societat civilitzada, han de gaudir totes les persones sense tindre en compte el seu sexe. El món de les falles no ha sigut alien a aquesta discriminació, en aquest article anem a intentar fer un recorregut pel paper que la dona ha jugat al llarg del temps dins de la festa fallera. Hui en dia, les dones estan totalment integrades, assumint responsabilitats

El Verí del Foc 10 31

dins de la festa i de la seua configuració, sent fonamentals per al funcionament correcte de qualsevol comissió. Però això, no sempre ha sigut així i per arribar a aquesta situació han hagut de transcórrer molts anys i la nostra societat evolucionar molt. A les primeres falles creades a Xàtiva, als anys trenta del segle passat, cal assumir-ho encara que ens pese, aquestes eren una festa masclista, realitzada i organitzada totalment per homes. A les composicions de càrrecs i de membres de les comissions, que coneguem perquè es publicaven a la premsa de l’època, estaven compostes sols per hòmens, la participació de la dona no és que no ocupaven cap càrrec rellevant, és que no formaven part de la comissió, la seua funció era escassa i molt limitada, només podia ser Fallera Major o formar part de la cort d’honor. Belleses Falleres i Falleres Majors L’elecció de la Fallera Major es realitzava entre les joves de la barriada. La premsa local antiga ens dóna molta informació, sobre les primeres falles a Xàtiva, així, en El Demócrata del 9 d’abril de 19321, ens facilita la relació de la primera junta d’una comissió fallera constituïda a Xàtiva. Es tractava de la comissió de la falla de Méndez Núñez (actual sant Jaume), aquesta estava conformada per dotze hòmens. Dies més tard, en el periòdic El Progreso del 16 d’abril2, s’hi donava la relació de la junta d’una altra comissió fallera, en aquest cas es tractava de la creada a la plaça Blasco Ibáñez (actual plaça de la Trinitat). Novament tots els càrrecs eren desenvolupats per hòmens, nou en aquest cas. Com hem assenyalat, el paper de la dona, en aquests anys i durant molt de temps, sols era el de fallera major o el de formar part de la cort d’honor. Al periòdic local

El Progreso del 28 de maig de 19323, la comissió de la plaça Méndez Núñez publicava les bases d’un concurs per a elegir Bellesa Fallera per a l’exercici 19321933. La convocatòria la feia La Juventud Femenina Fallera. Desconeguem qui formava part d’aquest col·lectiu, perquè el periòdic no ens dóna cap informació de com estava composada i si va tindre més activitat, després de seleccionar a la Bellesa Fallera. Entre els requisits per a ser elegida Fallera Major, figurava ser veïna del districte de les Barreres, tindre entre 15 i 23 anys i ser elles o els pares contribuents de la falla, és a dir, col·laborar econòmicament, i a més a més havien d’aportar una fotografia. Dies després, el 18 de juny, aquest mateix periòdic ampliaria aquest notícia del concurs de fallera major. El curiós és que la mateixa ressenya és publicaria també al diari Las Provincias de València també el 18 de juny de 19324, possiblement l’autor fóra la mateixa persona, ja que el text és pràcticament idèntic però en cap dels dos casos signa la crònica. En aquesta crònica s’animava a aquelles xiques, que encara no haguera presentat la seua fotografia, a fer-ho i s’hi donava la notícia que el fotògraf Eliseo Vila regalaria una fotografia ampliada a la guanyadora. Es varen presentar diverses candidates però, després ho de desestimar algunes, sols quedà Merceditas Cuenca Climent, que a la fi, és qui va ser la primera Bellesa Fallera de la plaça Méndez Núñez. L’altra falla, que estava previst que es plantara a Xàtiva el 1933, la de Blasco Ibáñez, també va elegir Bellesa Fallera però la premsa no ens dóna detalls de com va ser la seua elecció, sols ens dóna el nom de Consuelito Pardo Torregrosa5 i que temps més tard, per motius familiars, va renunciar a aquesta distinció.

Falla infantil del carrer José Espejo, de l’any 1933. Els xiquets i xiquetes van formar una comissió fallera on la Bellesa Fallera va ser la xiqueta Amelia Olivares, que a la imatge la veiem davant de la falla (a l’esquerra), junt la seua cort d’honor.

Allò que tampoc ens indica la premsa d’aquells anys és com era elegida la cort d’honor. Si era la Bellesa Fallera qui elegia a les falleres que anaven acompanyar-la o si era la comissió, o en el cas de la plaça de Méndez Núñez, la Juventud Femenina Fallera, o si les xiques que no resultaven guanyadores eren les que formaven la cort d’honor. Aquell mateix any de 1933 es plantaren dues falles infantils, les quals no varen tindre tant de protagonisme a la premsa com les altres dues falles grans per haver-se constituït poc dies abans dels dies de falles. Però ens crida l’atenció una ressenya publicada en El Progreso, de 18 de març de 1933, que feia referència a la comissió creada al carrer José Espejo (actual Corretgeria), en ella llegim: «Un grupo de niños y niñas inteligentes de esta calle y adyacentes, queriendo dar ejemplo a los mayores, se organizan rápidamente y deciden confeccionar, con la ayuda de sus padres y vecinos una falla cuyo título responde a la premura de tiempo, que consiguen tras bastantes esfuerzos.»6 Però allò que ens crida l’atenció són les primeres paraules, «un grupo de niños i niñas». En aquesta mateixa ressenya apareix la composició de la junta formada sols per xiquets sense aparèixer cap xiqueta. Els càrrecs que aquestes ocupen són el de Bellesa Fallera, que va ser la xiqueta Amelia Alfonso Olivares i el de da-

mes d’honor, sent cinc les xiquetes que composaven aquesta cort. Com veiem, des dels primers anys de les falles de Xàtiva, els càrrecs d’organització de la comissió estaven reservats per als hòmens, ocupant les dones els llocs de representació. Cremades les falles de 1933, a Xàtiva comença a consolidar-se aquesta festa i així apareixeran noves comissions. A la ressenya apareguda al periòdic El Progreso del 8 d’abril de 1933, la qual feia referència a la creació d’una nova comissió, en aquest cas a la plaça d’Enríquez, després de donar-nos la relació dels membres que formaven la junta ens explica com van elegir la Bellesa Fallera: «El miércoles de la anterior semana, por la noche y ante numerosa concurencia

El Verí del Foc 10 33

femenina de la Comisión de la Falla de la plaza de Enriquez, de esta ciudad, tuvo lugar por medio de votación popular entre el bello sexo de aquella barriada la eleción de Belleza Fallera y Corte de Honor. Hecho el escrutinio de las papeletas votadas resultó elegida por mayoria para Belleza la simpatica señorita: Victoria Medina Martínez, hija del alcalde de la ciudad, y para Corte de Honor las tambien encantadoras señoritas: María Jornet, Maria Garcia, Lolita Pérez, Maria Colomer, Encarna García y Rosita Mulet. Todas Ellas están recibiendo infinidad de felicitaciones por lo acertado de la elección. Nuestra más sincera enhorabuena.»7 També la comissió de la plaça Blasco Ibáñez va fer votacions per a elegir la seua Bellesa. Al periòdic El Demócrata llegim: «El lunes, dia 10 del actual, reunieronse en el Salón-Exposición del Garage Villena, las pollitas, guapas chicas todas ellas, en número considerable para elegir su Belleza Fallera y Corte de honor. Prévias las formalidades de estos casos y con arreglo a los cánones de la más pura democracia, procediose a la votación con toda seriedad y demostrando el “cuerpo electoral” ser unas perfectas ciudadanas libres y conscientes de su flamante derecho. Berificado el escrutinio con todas las de la ley resultó elegida Belleza la encantadora señorita: Pepita Graner Morrió.»8 La ressenya continua donant el nom dels membres que varen formar la cort d’honor. Una cosa que crida l’atenció és el llenguatge utilitzat tant a la ressenya que fa referència a l’elecció de Bellesa Fallera de la plaça d’Enriquez com a la de la plaça Blasco Ibáñez. On trobem expressions com “bello sexo” o “las pollitas”, llenguat-

ge, que hui en dia seria impensable en una crònica fallera de qualsevol publicació. És interessant comentar la comissió creada a la plaça de l’Ajuntament (actual Sant Agustí). Al periòdic El Agrario del 15 d’abril de 1933, on dóna relació dels membres que conformaven la junta d’aquesta nova comissió i que serien els encarregats de plantar la falla l’any següent. Però, l’interessant, és que paral·lelament, es crea una junta femenina, amb presidenta, secretària, vocals, etc. Llegim al periòdic: «Ha quedado constituïda la comisión femenina de la plaza del Ayuntamiento y calles adyacentes de esta ciudad, que la integran las señoritas siguientes: Presidenta, Rosita Baldoví Morales; Vice. Esperanza Urzola Marín; Secretaria, Rafaelita Torró; Vice, Nieves Martínez; Vocales, Ascensión Bolsico, Concha Gil, Anita Sánchez, Maria Sanmartín, Carmen Martínez, Teresa Morales, Teresín Climent, Josefina Benet y Amparo Miralles. Seguidamente se precedió, una vez constituïda dicha Junta, a la votación de la Fallera Mayor y corte de honor, resultando del escrutinio practicado elegida por mayoria de votos Lolita Sanz Quilis.» 9 Com veiem, l’única finalitat d’aquesta junta era la d’elegir a la Fallera Major i no la de participar en la gestió de la comissió. Allò que ja no sabem, si una vegada elegida a la Fallera Major, aquesta junta va continuar tenint alguna activitat. Trobem a la premsa local més ressenyes referent a l’elecció de Falleres Majors, però

totes eren elegides per mitjà de votacions, possiblement, la festa que al voltant d’aquestes eleccions es realitzaven serien més espectaculars i concorregudes unes més que altres segons l’economia de la comissió i de la quantitat de candidates. Dins del paper de la dona com a Fallera Major no hem d’oblidar el de Fallera Major de Xàtiva. Aquesta distinció també era triada per una votació. Com exemple comentarem el de 1934. El President de la comissió de festejos de l’ajuntament D. Siro Díez va convocar a totes les falleres majors de les comissions i a les corts d’honor corresponents. Elles varen ser les encarregades, mitjançant votació, d’elegir a la dona que les representaria a les falles de 1934. Després de l’escrutini la més votada va ser la senyoreta Lolita Sanz Quilis10. Als altres dos anys que durant la ii república es varen muntar falles, la premsa no ens dóna molta informació de com eren elegides les Belleses Falleres. S’ha de suposar que tot continuaria igual i que l’elecció continuaria efectuant-se per votació. Veiem com en aquests primers anys de falles, el paper de la dona era sols el de Bellesa Fallera o el de formar part de la cort d’honor, i no tenia altre paper dins de les falles de Xàtiva i així va ser durant molts anys. Cal preguntar-se quin era el paper de la dona casada, de la qual, el seu marit formava part de la comissió. No hi ha res escrit a tal res-

Fallera Major de Xàtiva de 1934 Lola Sanz Quilis.

pecte i hem tingut que recorre a la memòria històrica per a saber alguna cosa. Hem preguntat algunes persones, que familiars seus, varen formar part de les falles no dels anys trenta però si de la dècada dels quaranta on el funcionament era pràcticament el mateix, i al respecte, ens diuen que les dones casades, la que volia, podia assistir als dinars i sopars que es realitzaven els dies de falles acompanyant al seu marit i que aquestes celebracions eren molts senzilles i que en moltes ocasions cadascú es portava l’entrepà de casa, fins i tot, moltes d’aquestes do-

El Verí del Foc 10 35

nes eren les que preparaven els menjars o preparaven les xocolatades que se solien consumir en berenars o despertades. Després de la Guerra Civil, el paper de la dona no canviarà molt al que desenvolupava a les falles de la ii República. Allò que si canvià és la manera de ser elegida Fallera Major. A alguns articles de llibres de falles, on s’arrepleguen els testimonis de falleres, ens expliquen la forma en què varen ser seleccionades. Nieves Agustí, fallera Major de la plaça d’Enríquez en 194411 ens conta que un bon dia va rebre la visita en sa casa de tres membres de la comissió i varen plantejar als seus pares que ella fóra Fallera Major. Altres eren elegides per les condicions de son pare. Podem per exemple el cas de la Fallera Major de la Plaça de Sant Pere de 1945, Mª Concepción Sánchez Serrano12,

el pare de la qual era comandat del Regiment d’Infanteria núm. 49 i estava destinat a Xàtiva. Aquests serien els mètodes més freqüents i utilitzats fins pràcticament els nostres dies, per a elegir la representant femenina de les comissions. Respecte als anys quaranta, a algun cens que es pot localitzar a l’Arxiu Municipal i als llibrets que es conserven, ens dóna alguna idea de com estava composta la comissió. Al llibret explicatiu de la plaça d’Enríquez de 194313, a una de les seues pàgines, apareix la relació de tots els membres que conformaven la comissió i els càrrecs que ostentaven, en aquesta relació apareix el nom de la Fallera Major de la comissió, Amparito Martínez, i dos dames d’honor Amalia Reig i Josefina Garcia i no hi apareix cap nom de dona més. Possiblement aquest seria l’única manera en què les

Falleres de la Falla de la plaça del Cid. Hi ha vàries Falleres Majors: 1946 Pepita Sanchis i Micó, 1947 Nieves Sarrion i Cano, 1948 Reme Ballester i Bellver, 1951 Nieves Esplugues i Pastor. Fallera Major de la plaça d’Enriquez de 1944 Nieves Agustí Tomàs.

No sabem en quin any s’ampliaria el nombre de dames d’honor. A un cens de 1954 de la falla infantil plantada a la plaça d’Enríquez15 ja apareixen quatre dames. Aquestes i la fallera Major apareixen al cens en companyia dels membres que formaven la comissió. Aquest nombre de dames el veiem que es repeteix en altres composicions de comissions. El 1958, al llibret explicatiu de la falla de la plaça del Cabdill ens apareix una nova figura, la de Fallera d’honor. En aquest cas, també la relació de dones apareix inclosa en la de la resta dels membres de la junta. dones aparegueren dins de la relació de membres de les comissions falleres. Un altre exemple ens el dóna el llibre de 1946 de la comissió del Cid14. En aquest també són la Fallera Major, Pepita Sanchis Micó i les dos dames de la cort d’honor, Carmen Bru Torregrosa i Rosita Soro Sanz, les úniques dones que apareixen, encara que a diferència de l’exemple anterior en aquest no estan dins de la relació dels membres de la junta de la comissió ja que aquesta relació no hi apareix al llibre. Si comparem aquesta dècada dels quaranta amb l’etapa de la ii República, veiem que han disminuït el nombre de dames d’honor. Ací només hem donat dos exemples en què apareixen dos dames però també podem comprovar-ho en altres llibrets que no apareix cap de dama com ja s’ha anomenat més amunt a la plaça de Sant Pere.

En els anys seixanta ja comencen aparèixer més càrrecs femenins. Així trobarem la reina del foc que seria un precedent de la Fallera del Foc de hui en dia. També el càrrec de musa de la bellesa i la musa de la flor. En altres ocasions trobem la reina del casal o la reina de la simpatia. Dins de la cort d’honor s’inclouen a totes les dones i xiquetes que formen part de la comissió. Podem dir que, després d’un llarg i lent recorregut, la dona a la dècada dels seixanta ja figura com a membre de la comissió encara que no assumeix cap càrrec d’importància però la falla ha deixat de ser només per als hòmens. Però la majoria de les dones casades, per no dir totes, restaran encara en casa. Recordem que l’actual Sopar de germanor avanç era denominat Sopar de la dona del faller, en homenatge a la dona que restava en casa mentre el marit anava a la junta de la falla. Açò, poc a poc i amb un canvi de mentalitat, va anar afortunadament desapareixent.

El Verí del Foc 10 37

Els estatuts de la Junta Local Fallera de 1993portaven inclosos un reglament faller publicat per la Junta Central Fallera i publicat en el BOP el 21 d’agost de 1991. Al capítol cinquè, article 66, que tracta sobre la Fallera Major, ens diu: «La designación de la Fallera Mayor de una falla será de competencia y único derecho de la respetiva Comisión. La Corte de Grup de falleres de la comissió Portal de Valencia de 1964. Honor de la Fallera Mayor quedarà constituída por las componentes femeninas de la Coles comissions que durant uns anys es misión que lo deseen, quedando diferenciaven en dos. A un figuraven prohibido las designaciones de reitots els hòmens i xiquets, i en uns altres, nas, Musas, etc., sea cual fuere su tíles fulles dels quals eren d’una tonalitat tulo y siendo penalizada la comisión rosa, apareixien els noms de totes les que infrinja esta prohibición.» 16 dones i xiquetes. Fins i tot existia el càrrec de president de la secció femenina, El 1993, quant a Xàtiva, estaven aquest que era desenvolupat, com no, per un estatuts actius però ja feia prou anys que home. Anys més tard va deixar de ser s’havien eliminat totes eixes designacions president per a ser delegat. Aquest càrde reines i muses, i queda sols la figura rec, al llarg dels anys noranta, va anar de la Fallera Major i la Fallera del Foc. desapareixent a poc a poc de les comisPerò, possiblement, en moltes localitats sions falleres de la nostra ciutat. Durant de tradició fallera, encara usaven aques- algun temps va ser desenvolupat per tes denominacions. una dona quan aquestes ja estaven totalment integrades dins de les comissions i desenvolupaven tasques igual que els homes. La secció femenina, presidentes i dones a la Junta Local Fallera Segons els estatuts esmentats de la JunNo podem concretar exactament quant ta Local Fallera de 1993, el delegat de la la dona va començar a ser censada per a Secció Femenina no apareix com un càrquè els seus anys de dedicació a la festa rec reglamentat. Si que dóna la possibilitat fallera poguera constatar-se. Allò que si de nombrar set delegats i dóna també la tots recordem són els censos de totes possibilitat que cada comissió, de forma

Fotografia recent que recull a les huit dones que han sigut o són presidentes de les seues comissions falleres: Luisa, Begonya, Ascen, Estrella, M. José, Èrika, Maruja i Yolanda.

interna, creen els càrrecs i subcomissions que creguen necessaris. A poc a poc, les dones varen anar assumint càrrecs dins de les diferent juntes de les comissions de la ciutat. Possiblement, el primer càrrec que varen assumir va ser el ja esmentat de Delegada de la secció femenina, i més tard assumirien altre càrrecs com el de Delegada infantil, que ha estat i està molt vinculat a les dones, o el de Secretària fins arribar al de presidenta de la comissió. La dona que va assumir aquesta responsabilitat, en una comissió fallera de Xàtiva, va ser Ascen Torresano i Reguillo17, qui va ocupar aquest càrrec durant els exercicis 2000/01 i 2001/02 a la comissió de Sant Jaume. Actualment, són tres les comissions dirigides per una dona, la falla de Ferroviària amb Mª Dolores Ortolà i Morant18, que amb aquest exercici, són nou els que porta al cap d’aquesta comissió. Per altra part, Yolanda Pérez i Ferri19, en aquest exercici, és el quint que porta dirigint la comissió de Joan Ramon

Jiménez, i Maria Luisa Sanz Garcia, qui per segon any consecutiu la presidència de la falla de Verge del Carme. Altres presidentes han sigut Estrella Agustí i Giménez20, que a l’exercici 2003-04, va dirigir la comissió de Verge del Carme; Mª Jose Ferri Navarro21, que va estar al cap de la comissió Cid-Trinitat a l’exercici 2010/11, Erica Pastor i Guerola22, que a l’exercici 2011/12 va estar al cap de la comissió d’Espanyoleto i, per últim, Begonya Martínez i Casanova23, que durant els exercicis 2012/13 i 2013/14 va dirigir a la comissió de República Argentina. Un altre fet important va ser la inclusió de la dona en la Junta Local Fallera, i va ser durant la presidència de Joaquim Sánchez i Pérez, quan la dona va poder accedir a aquest òrgan de responsabilitat24. Foren Empar Blanco i Climent com a vicepresidenta quarta i Mª Carmen Perucho Roger, María Borrás Sala i Mª Carmen Peláez Palazón com a vocals.

El Verí del Foc 10 39

Les artistes falleres Fora del món de les comissions o de la Junta Local Fallera, està el món dels artistes fallers que també ha sigut un sector tradicionalment d’hòmens. Conclourem aquest article parlant un poc de com les dones també han anat, a poc a poc, incorporant-se aquets sector de la creació de falles. Vull a començar aquest apartat fent un reconeixement a totes les dones anònimes que durant molts anys es dedicaren a confeccionar la roba que anaven a vestir els ninots de les falles. Bé acoblant roba vella o bé realitzant peces noves. Possiblement, la primera dona de la que hem de parlar siga la senyora Pepa 25, encara que no sé si qualificar-la d’artista fallera, doncs ella, als anys quaranta i cinquanta, es dedicava exclusivament a la realització en cartó de cares i mans per als ninots que després venia als artistes. La primera dona que realitza un monument faller va ser Josefa Morell Granero26, filla de l’artista faller Ramon Morell, qui en 1960 signa la falla infantil de la plaça del Mercat Els castells en el aire de esta comissió, en la qual va obtindre el primer prem i. No cap dubte que son pare ajudaria a la seua filla en aquesta tasca però a Josefa Morell li cabrà sempre l’honor d’haver sigut la primera dona a Xàtiva que apareix com artista fallera. A Josefa Morell sols se li coneix una falla. Per tornar a veure una altra dona realitzant monuments hem d’anar fins als anys huitanta del segle passat, dècada en què l’artista Maribel Beltran comença a realitzar monuments infantils. Vinculada al taller de Paco Roca, el 1988,

plantà Cuidem la Natura per a la comissió de Sant Jordi. El 1994 guanyaria el primer premi amb la falla Jugant a Indis, plantada per a la comissió de Joan Ramon Jiménez. Ha treballat per altres comissions de Xàtiva com Sant Jaume, Espanyoleto, Abú Masaifa i Selgas Tovar. Una altra dona vinculada a la creació de falles és Mamen Gisbert, integrant del grup Ingeni i Gràcia. Plantaran falles en les comissions de Molina–Claret, Selgas–Tovar, República Argentina, Ferroviària, Cid –Trinitat o Passeig Cardenal Serra. Però sempre dins del grup de treball Ingeni i Gracia, els quals plantaren les seus últimes falles l’any 2012 En aquest apartat, hem de nombrar també a Chis de la Nougerède 27, una dona anglesa, llicenciada en disseny gràfic i fotògrafa, la qual ha treballat al taller de l’artista Xavi Herrero, cosa que li aprofità per a desenvolupar noves tècniques en la seua tasca creativa. Conclourem aquest apartat, nombrant a una altra artista faller, es tracta de Dora Piles28, encara que no és xativina sinó de Benifaió, està vinculada a la nostra ciutat perquè realitza durant els anys 2007, 2008 i 2009 les falles infantils de la comissió del Raval. Hem intentat fer un recorregut de la participació de la dona en el món de les falles, de com a poc a poc, la dona ha anat aconseguint introduir-se en aquest món per a convertir-se en pesa clau de la festa, i en molts casos, ser elles les que porten endavant les principals tasques. Pense que, a dia de hui, la dona a les falles de Xàtiva gaudeix de les mateixes condicions que els hòmens. Ens podem considerar un col· lectiu en què importa la persona i no del sexe que se siga.

Comissió de la plaça d’Enriquez en 1971.

Notes bibliogràfiques 1 El Democrata del 9 d’abril de 1932. AMX, fons premsa antiga. 2 El Progreso del 16 d’abril de 1932. AMX, fons premsa antiga. 3 El Progreso del 28 de maig de 1932. AMX, fons premsa antiga 4 El Progreso del 18 de maig de 1932. AMX, fons premsa antiga. Las Provincias 18 de juny 1932. Hemeroteca de València. 5 El Demócrata 2 de juliol de 1932. AMX, fons premsa antiga. 6 Progreso del 18 de març de 1933. AMX, fons premsa antiga. 7 El Progreso del 8 d’abril de 1933. AMX, fons premsa antiga. 8 Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les Falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, Xàtiva,p. 64-100. 9 El Agrario del 15 d’abril de 1933. AMX, fons premsa antiga. 10 Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les Falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, Xàtiva,p. 64-100. 11 Prats, L. i Llopis, A.(1996): «Falleres d’endavant» dins Llibre falla Benlloch 1996, p. 69-70. 12 Llibret explicatiu Falla plaça Sant Pere 1945. 13 Llibret explicatiu Falla plaça d’Enríquez 1943. 14 Llibret explicatiu Falla plaça del Cid 1946. 15 AMX Fons falles. Cens falla infantil plaça d’Enríquez 1954. 16 Estatuts de la Junta Local Fallera de 1993. Arxiu Falla Benlloch. 17 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva. 18 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva. 19 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva. 20 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva. 21 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva. 22 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva. 23 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva. 24 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva. 25 Tortosa i Garcia, R. (2011): «Material i estètica dels ninots», El Verí del Foc, núm. 5, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 61-71. 26 Quilis i Rodenas, J. (2015): «Artistes fallers, Recapitulació i nous esbrinaments (II). Pintors i fusters camí de la professionalització de l’artista faller (1942-1967)», El Verí del Foc, núm. 9, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 48-67. 27 Soler, J. F. (2006): «United Colors of Falles: Multicultura als tallers», Argentina 2006, Falla República Argentina, Xàtiva, pp. 114-115. 28 Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva.

El Verí del Foc 10 41

Marina Vanacloy de la falla Grup de Pescadors del Perellonet, fou la primera dona en accedir a la presidència l’any 1982. La veiem amb el vestit de “panderola”. Levante-EMV

Les dones al “poder” de les falles. Mapa actual Joan Castelló Lli

Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

llà pels anys huitanta, als casals fallers, apareixia un nou tema de debat per als membres de les comissions falleres. A l’imaginari dels fallers i falleres sortia la possibilitat de què una dona accedira al càrrec de president(a). Sense anar més lluny, sembla que ningú dubtava de la vàlua en la gestió, representació i presidència de la falla per part d’una dona i el debat es centrava en la indumentària. Qüestions com vestirà, si de negre amb el faixí i posant-se falda en lloc de pantaló o si durà el vestit de valenciana amb una banda roja... Respecte a l’estètica, quedarà bé que una dona acompanye una altra dona? Cap la possibilitat de crear la figura de faller major quan isca elegida una presidenta de la comissió? Com la realitat supera la ficció —imaginació—, ha hagut de tot al llarg dels darrers vint-icinc anys. Hui en dia ningú es planteja ni s’imagina cap d’estes qüestions. El temps i la millora en drets de les dones, ha fet que la dona puga accedir, sense cap rebuig per part del col·lectiu faller, a qualsevol càrrec directiu i executiu. La normalització i igualtat és patent a les falles, encara que sempre existiran ments incoherents, per dir alguna cosa. També és cert que la paritat als càrrecs no s’ha produït, ni molt menys, com podem comprovar més endavant, però cal quedar-nos en la normalitat social de la dona al “po-

El Verí del Foc 10 43

der” de les falles, títol del present escrit, que tracta de fer una retrospectiva de les darreres èpoques davant esta temàtica de dones i falles, present al llarg d’esta publicació, fins arribar a la l’actualitat. Per la realització del treball hem recollit dades de huit poblacions falleres: Alzira, Borriana, Cullera, Gandia, Sagunt, Torrent, València i Xàtiva, una mostra que ens pot aportar certa coherència i poder-la traslladar a la realitat global de les falles valencianes. Evolució cap a la igualtat D’acord amb les dades recollides, sobre l’accés de la dona als càrrecs directius inclosa la presidència, ens remuntem als finals dels anys setanta i els inicis dels huitanta del passat segle xx. Durant dècades, el paper de la dona a les falles es va centrar quasi exclusivament en el càrrec de fallera major i cort d’honor, i no evolucionà en cap moment cap altres objectius dins de les falles sinó que es va magnificar encara més la figura de la fallera com un càrrec essencialment figuratiu, decoratiu i ornamental. Francesc Alarcó, president de la JCF el 1973, deia que la dona «marca el camino del hombre en lo sentimental y hogareño»1. Açò ens demostra que els homens acudien a la falla, a fer reunions i activitats al casal i les dones es quedaven a casa cuidant dels fills. Les dones estaven englobades a la Secció Femenina —com a curiositat cal dir que els fulls dels censos eren rosa—, i no participaven als càrrecs directius, a pesar d’ostentar uns càrrecs semblants als dels homes, inclús el de presidenta. Es tractava en realitat d’un tràmit administratiu amb el que configurar la burocràcia i estaments de constitució de la secció femenina, sempre supeditada a la comissió fallera (la masculina). A Torrent, i pensem que a la resta de 1 Citat en Hernàndez (1996: 353).

poblacions, esta separació desapareix a l’exercici 1984/1985. Cal distingir entre les dones casades i les joves, distinció que era patent en les quotes, actes on podien acudir unes i no altres, accés a ser fallera major... I com el cas de Xàtiva, esta discriminació és palpable amb l’organització, durant molts anys, d’un sopar en “homenatge a la dona del faller”, en el qual el faller demostra la constant discriminació de la dona casada en la festa. La societat evoluciona, amb noves lleis es guanyen drets de les dones, i este canvi es veu reflectit a les falles. Les comissions falleres s’obrin —tant falleres com fallers— i, lentament, es produeix l’accessibilitat de la dona als càrrecs directius. Com hem comentat, la secció femenina desapareix —encara que a moltes falles encara és present, incomprensiblement, el càrrec de secció femenina—, i s’engloba qualsevol faller, sense discriminació de gènere, en una única secció. Les dones casades també comencen a normalitzar la seua presència als actes i reunions de la falla. Consultades les poblacions falleres de l’estudi, totes coincideixen en què a la dècada dels huitanta és on comencen a aparèixer dones a les directives de la comissions falleres, i on als anys noranta ja és constant esta aparició. Delegades de secció femenina, dels infantils,... Tots són càrrecs secundaris, l’inici d’una evolució que es completa en posteriors anys, on ja podem apreciar dones als càrrecs de secretària, tresorera, vicepresidenta o presidenta, del qual parlarem després. Posem com exemple el cas de la falla l’Avinguda de Torrent, que va tindre la primera dona a la seua directiva l’any 1984

Fallera Major de Torrent de 1974, M. Asunción Cubes Segura, junt amb la seua Cort d’Honor i els membres de Junta Local, tota formada per homens (des de la seua creació 1957), fins la dècada dels anys 80.

(Emilia Esteve Canet, com a delegada de secció femenina), i no van tindre una vicepresidenta fins l’any 2011 (Flavia Mares).2 També, a Cullera, les comissions del Raval, Sant Antoni, La Bega, El Canet o País Valencià van incloure dones a les seues directives a l’exercici 1982/19833. Com deien, el tractament de la dona a l’entramat faller, amb l’herència franquista, és reduïa a exaltar la figura de la fallera major i la seua cort d’honor. No era només significatiu que la dona no participara en la gestió de la falla sinó que tampoc existia igualtat en altres aspectes de la festa. Un bon exemple és el que ocorria a Gandia, quan el 1995 es produeix la primera imposició d’una recompensa a una dona, en este cas el Gesmil d’Or,

que per mèrits fallers va recaure en Amparo Brotons i Olcina, de la falla Sagrada FamíliaCorea. El cas venia a subscriure l’evolució experimentada pel col·lectiu femení en la festa fallera i la implicació de la dona a tots els nivells. En este sentit cal ressenyar també l’establiment del campionat de bac femení...».4 Presidentes de la falla Un dels fets a destacar a l’estudi és l’aparició de les dones com a presidentes d’una falla. El càrrec, per tot allò que comporta, és el de més transcendència al món faller. Representar de forma executiva una falla sempre comporta una sèrie de compromisos però també satisfaccions. Com a component

2 Llibret falla Avinguda 1984, facilitat per Flavia Mares. 3 La dona en les falles, pàgina 159 dins Castelló (2015). 4 El taller dels Germans Colomina, pp 152-153.

El Verí del Foc 10 45

d’una comissió, el ser president o presidenta, és poder plasmar en fets les pretensions i idees que es tenen sobre el món faller. De tot allò que hem anat comentant, sobre l’accés de la dona als càrrecs directius, trobem una gran excepció. Es tracta de la primera dona presidenta a la ciutat de València. Marina Vanacloy, de la falla Grup de Pescadors del Perellonet, accedí al càrrec l’any 1982. Marina comenta que «ens vam ajuntar set dones, ens vam registrar oficialment com a comissió fallera i la meua elecció va ser simplement i planerament perquè era la major de totes. Aleshores tenia 20 anys i vaig ser la presidenta eixe any i elsegüent». A la iniciativa li seguiren anys després Fina Real (Regne de Valencia–Císcar, 1983), Pilar Gimeno (Joaquin Costa-Borriana, 1988) i Begonya Llona (Palleter–Erudito Orellana, 1991). Cal advertir, que no hem pres en consideració dones presidentes aparegudes a

un període històric anterior, que seria cas d’un altre estudi i on podrien conviure càrrecs de presidenta efectiva i de presidenta honorífica. Podem posar com exemples, al cap-i-casal, d’Àngela Olmos (Doctor Simarro-Jai Alai, 1932) i Carmen Villaverde (Nau-Bonaire, 1934). O també el cas de la falla del barri de Sant Blai de Borriana de l’any 1955 on la comissió de la falla la formen dones exclusivament i on Dolores Tomás Pascual va ser la presidenta. Parlant de presidentes de la ciutat de València, afegir dos noms la de Laura Cano Zamorano, primera dona presidenta de Falla de la Secció Especial (2009-2010) i de Loli Pérez, primera dona presidenta de agrupació de falles (Poblats al Sud, 2011). A la resta de poblacions no hi ha excepció i l’aparició de la dona al càrrec de president és produeix d’acord amb el discurs que anem comentant. Sagunt serà de

Les cinc dones presidentes de falla de Sagunt. D’esquerra a dreta Rosa Badia, Carme Tamarit, Lourdes Lázaro, Rosa Romero i M. Jesús Martín. Resurrección Sancho Caballero, primera presidenta de falla d’Alzira (1993). Loles García Mancebo, primera presidenta de Cullera (1998).

Alzira tindrà dona presidenta de falla el 1993, sort que va recaure en Resurrección Sancho Caballero (Colmenar Reis Catòlics i Murta) i que va repetir en 1994. Lourdes Lledó i Martí (República Argentina) accedí al càrrec el 1996, convertint-se en la primera presidenta de les falles de Gandia.

durant quatre exercicis. Els objectius de Loles no han parat en ser presidenta sinó que han anat més amunt com vorem més endavant. A Loles li van seguir en esta escomesa Pilar Crespo Tomás (País Valencià, 2010 i 2011), Carolina Pineda (País Valencià, 2014 i 2015), Gema Pellicer (El Port, 2001), Rosa Ruano (La Bega, 2004), Begoña Serra (Plaça Espanya, 2007-2010), Rosa Anna Tomás (Plaça Alboraia, 2007), Estefania Cáceres (Plaça Alboraia, 2012 i 2013), M. Isabel Collado (Xúquer, 2007 i 2008), Gema Pellicer (Xúquer, 2012), Francesca Criado ( El Raconet, 2012-2015) i Susana Costa (2014 i 2015) 5. A l’exercici actual no apareix cap dona al front de les comissions de Cullera.

A Cullera, Loles García Mancebo, es convertí en presidenta de la falla País Valencià l’any 1998 i va romandre en el càrrec

Ascen Torresano Regillo entra a formar part en la història de les falles de Xàtiva per ser la primera presidenta de falla

les més cridaneres atès que a l’exercici 1991/1992, Lourdes Lázaro Ferri (AC Falla La Marina del port de Sagunt), es convertirà en la primera dona presidenta. A més de Lourdes, també han sigut presidentes Rosa Romero (Baladre, 2011), Carme Tamarit (Santa Anna, 2011), Maria Jesús Martín (El Mercat, 2012) i Rosa Badia ( Vila de Faura, 2013).

5 La dona en les falles, pàgina 159 dins Castelló (2015).

El Verí del Foc 10 47

Gràfica i. Percentatge de dones que ocupen la presència de les comissions falleres. També apareix el nombre de presidentes amb el nombre total de comissions falleres existents a la població. Elaboració pròpia

(Sant Jaume, 2001 i 2002). Ascen substituïa en el càrrec, en abril de 2000, al seu marit Ricardo Saez. A una entrevista es va sincerar dient que es va decidir presentar-se perquè «l’any passat ja vaig portar quasi el càrrec i l’únic que en faltava era ser oficialment la presidenta, complir el protocol i vaig pensar que per saber en què consisteix això, feia falta ser proclamada com a presidenta. Li ho comentava al meu marit i em deia que era molta feina i jo pensava que fins que no fóra la presidenta, no sabria allò que em deien els presidents»6. A Ascen li han seguit 7 falleres més en arribar al màxim càrrec d’una comissió: Estrella Agustí Giménez (V. del Carme, 2004), Maruja Ortolà Morant (Ferroviària, 20082016), M. José Ferri Navarro (Cid, 2011), Yolanda Pérez Ferri (JRJ, 2012-2016), Erika Pastor Guerola (Espanyoleto, 2012), Begonya Martínez Casanova (Argentina, 2013 i 2014) i Maria Luisa Sanz Garcia (Verge del Carme, 2015 i 2016). A Borriana, Reyes García (La Bosca, 2001) serà la primera presidenta de falla mentre que les falles de Torrent no ho voran fins l’any 2006, quan Alicia Úbeda Martínez (la Plaça) va ocupar el màxim

càrrec executiu de la seua comissió. En este any la seua comissió va formar una gestora perquè no hi ha havia president. Alicia Úbeda va ser la cap de la gestora. Curiosament en eixe mateix any la nomenen per sorpresa fallera major de la seua comissió. Donada esta coincidència de doblet representatiu, Alicia Úbeda no apareix a El Granerer (revista oficial fallera de Torrent) com a presidenta d’esta falla —encara que va desenvolupar les tasques a nivell executiu—, sinó que figurava a soles com Fallera Major i com a vicepresident, Juanjo Royo. Ja l’any 2007, Alicia Úbeda sí va ocupar el càrrec oficial de presidenta de la comissió de la Plaça. 7 Com a curiositat de les falles de Torrent, podem ressaltar un fet aïllat en referent a la representació femenina en la festa. Parlem de la primera presidenta infantil d’una comissió fins a la data. A l’any 1995 Olivia Isabel del Val i Lorente va ser presidenta infantil de la falla Antoni Pardo8 –amb el seu rebombori corresponent a la ciutat–, convertint-se així en la primera presidenta —major i infantil— en ostentar este càrrec en la història de la festa torrentina. destacava la seua indumentària: vestia de negre, amb falda i banda roja.

6 Revista l’Aladroc, número 9, maig 200, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 5. 7 El Granerer 2006 i 2007 8 El Granerer, 1995.

També han estat tres dones amb un pes molt important en la directiva de la Federació de Falles de Sagunt com Reme Hervas(secretària general) fallera del Mocador, Chelo Tarazona(secretària general) de la falla Dr. Palos i Rosario Gómez fallera de la falla Teodor Llorente que fou onze anys secretària general de la federació.

A l’actualitat, ens agradaria que el percentatge de dones presidentes estiguera al voltant del 50% per a demostrar una paritat al món faller, en correspondència al nombre percentual de dones falleres respecte als homes fallers. Si veiem la gràfica i podem apreciar dues dades: que a la majoria de les poblacions estudiades el percentatge de dones presidentes respecte al total està al voltant del 3-4%, una dada molt baixa i prou desil·lusionant, i que ens demostra que el col·lectiu faller ha de treballar encara molt més en este tema. L’altra xifra, més interessant per tot allò que estem parlant, és el percentatge de les falles de Borriana i Xàtiva, on el 16% de les presidències està ostentada per dones, és a dir, que una de cada sis falles tenen presidenta. Aquestes presidentes es corresponen amb Maria Dolores Martínez Tortosa (Colmenar Reis Catòlics i Murta d’Alzira), Lidia Branchadell (Plaça Chicharro de Borriana), Karina Porter (Falla La Bosca de Borriana), Mari Carmen Marin, (Falla Club Orte-

ga de Borriana), Ana Sabater (Falla Serpis de Gandia ) i Rosa Badia (AC Falla Vila de Faura de la F. de Sagunt). A Torrent, l’única president és Chelo Martínez Company (Sants Patrons), si be és cert, que el rècord de dones presidentes a les falles de Torrent es va donar durant l’exercici de l’any passat quan van ser tres dones les que ostentaren el càrrec. Xàtiva té tres presidentes: Iolanda Pérez Ferri (J. R. Jiménez), Maruja Ortolà Morant (Ferroviària) i Maria Luisa Sanz Garcia (Verge del Carme). Dones a les Juntes Locals Falleres La realitat de les Juntes Locals Falleres, respecte a la introducció de les dones als càrrecs directius, és pot afirmar que té un recorregut semblant i paral·lel encara que, per dades recollides, la introducció de la dona a les juntes directives o executives dels ens que gestionen les

El Verí del Foc 10 49

Loles García Mancebo, de la Junta Local Fallera de Cullera, ha estat la primera dona en accedir a la presidència d’una Junta Local Fallera, Junta Central Fallera o Federació de Falles.

falles a les distintes poblacions es produeix uns anys més tard. Això sí, la introducció escalonada que hem vist a nivell de comissions falleres serà igual a les Juntes Locals Falleres. Les dones ostenten, en primer lloc, uns càrrecs secundaris com delegades infantils, de corts d’honor o secretaries. És curiós com a Alzira, Torrent i Xàtiva, la primera dona en formar part d’una JLF ho farà assumint la secretaria: Rosana Todosantos Cruañes (Alzira, 1991); Ana Pellicer Ciscar, serà secretària d’actes (Torrent, 1981) i Pilar Esparza (Xàtiva,1991). Este fet es produeix a Borriana el 1987, on Olga Truchado serà nomenada delegada d’infantils. Tanmateix, el 1981 a Torrent, Maria Verdet Fernández assumirà el càrrec de Delegada femenina i infantil.

A la JLF de Cullera, la primera dona en accedir a la seua junta va ser Consol Artur Rico com a bibliotecària l’any 1992. Com anem dient, en el temps, els càrrecs que ostenten les dones a les Juntes Locals és més significatiu. Per exemple, a Sagunt, des de 1972, quan es va crear la Junta Fallera, actual Federació, hi ha hagut dones, però és l’any 2006 quant Rosa Badia Pérez per primera vegada ocupa el càrrec de Vicepresidenta de Cultura, amb la presidència d’Enrique Noverques Gil. També han estat tres dones amb un pes molt important en la directiva com Reme Hervas (secretària general), Chelo Tarazona (secretària general) i Rosario Gómez, qui fou onze anys secretària general de la federació. A València, serà l’any 1984 quan tres dones s’incorporen a l’executiva de la Junta Central Fallera, Francisca Romero

Gràfica II. Percentatge de dones a les juntes directives o executives de les JLF, JCF o Federació. També apareix el nombre de dones i el nombre de components de cada ens. Elaboració pròpia

Lozano, com a secretària de Foment de la Cultura; Maria Victoria Pérez López, secretària d’infantils i Maria del Carmen Rodríguez Fernández, com assessora tècnica. Al cas de les vicepresidències, les primeres dones en ostentar este càrrec foren Cristina Burdeos Marín (2004 i 2005), qui fou presidenta de la seua falla (Palleter-Erudito Orellana, 2000); Begoña de la Concepción (de 2006 a 2009) qui va ser Fallera Major de València el 1983; Mª Carmen Rodríguez Fernández (de 2008 a 2012) i Cristina Estévez Mariñas (2013 i 2014). A l’actualitat, la presència de les dones a les Junta Locals és bastant significativa, d’acord amb la trajectòria ascendent patida fins arribar a l’exercici actual, que es situa al voltant d’un 30%, és a dir, un de cada tres membres directius és dona (veieu gràfica ii). A més a més, amb la qualitat d’ostentar càrrecs significatius dins de l’organització executiva dels ens com ara les vicepresidències o la presidència. Per exemple, a Sagunt, la Vicepresidència, la secretaria i altres delegacions són ocupades per dones, o a València, on dues vicepresidències són ocupades per Montse Català Anglesola (Vicepresidenta primera, Àrea Promoció) i per Mercedes de la Guía Maciá (Vicepresidenta 4a, Àrea de Relacions Públiques).

Respecte a la Junta Local Fallera de Xàtiva, a l’actualitat són quatre les dones que ocupen càrrecs executius: Àgueda Martí (vicepresidenta de cultura), Lucia Perucho (secretària), Inés Esparza i Eva Quiles (Delegades infantils). I com ocorre amb les comissions falleres, la presidència de la Junta Local Fallera és el més significatiu dins del col·lectiu faller d’una població. I hem tingut que esperar al present exercici (2015/2016), per poder vore a una dona presidenta ostentar el càrrec. És el cas de Loles García Mancebo, qui és la presidenta de la Junta Local Fallera de Cullera. Davant la importància d’este fet i per tal de ressaltar l’aspecte humà de les persones, important en totes les polítiques d’igualtat i integració, hem considerat oportú adjuntar com a annex al present treball una entrevista a Loles García, realitzada per al Verí del Foc. Cal advertir, que ens distints casos s’ha produït la presència d’una dona com a presidenta de l’ens de les falles, però no el considerem per ser com a conseqüència d’ocupar un càrrec polític, ve siga una alcaldia o una regidoria, com per exemple Clementina Ródenas, qui en la seua condició d’Alcaldessa de València, accedí al càrrec de Presidenta de la Junta Central Fallera, l’any 19899.

El Verí del Foc 10 51

càrrecs directius. Tot allò que s’ha fet, encara que els resultats no siguen els millors possibles, ens serveix per anar pel bon camí. Calen moltes iniciatives al món faller per fomentar la igualtat de gènere dins del col·lectiu. Les iniciatives editorials, com la que tenen vostés a les mans, són un bon vehicle per denunciar, reivindicar i reflexionar amb el tema de la dones. Endinsar-se en la història ens serveix per estudiar com hem de comportar-nos en un futur immediat i les signatures d’opinió i els treballs periodístics són imprescindibles per a una bona reflexió com a base de la realització de propostes per actuar davant esta desigualtat o inferioritat.

Maria Lluïsa Monferrer, presidenta de la Junta Local Fallera de Borriana des de l’any 2015.

També és el cas de les falles de Borriana, on Maria Lluïsa Monferrer, Regidora de Joventut, Festes i Falles, s’ha convertit en la primera presidenta dona, després de setanta anys d’història de la Junta Local Fallera de Borriana. Junt Maria Lluïsa, a la seua directiva, trobem a les dones Sara Molina (Vicepresidenta 1a), Andrea Casanova i Veronica Isbert (delegades d’infantils). A tall de conclusió Hem vist que queda molt de camí per recórrer davant la integració de la dona als

9 Medina (2013:138).

Altres iniciatives són les relatives als premis fallers sobre igualtat. A Xàtiva, des del Consell de la Dona de l’Ajuntament, es va crear a les falles de 2015 el premi a la Millor escena de monument faller per la igualtat de gènere, on es pretén aprofitar l’aparador que suposen les falles per conscienciar a la ciutadania. També a Sagunt, des de 2009, existeix el Premi falla més igualitària de Sagunt, creat per part de la regidoria de la dona de l’Ajuntament de Sagunt. Cloem l’article amb un dels objectius d’este premi saguntí, on ens diu que les associacions culturals falleres reflexionen i pensen quin paper han ocupat tant dones com hòmens dins d’eixe àmbit, i com el llenguatge utilitzat en els llibrets o a la distribució de càrrecs en les juntes directives no ha fet més que fer invisible a les dones, com els seus ninots han pogut denigrarles…i poder així transformar les relacions entre dones i hòmens, per a treballar per una societat lliure i igualitària.

Agraïments Agrair a José Manuel Rubio, Quino Puig, Aitor Sánchez, Hugo Morte i Antoni Colomina per l’aportació de dades per al present treball així com a totes les dones saguntines que han sigut consultades: Lourdes Lázaro, Rosario Gómez, Rosa Badia, Carme Tamarit, Reme Hervás, Maria Jesús Martín, Rosa Romero, Davinia Bono, Chelo Tarazona i Àrea d’Igualtat de l’Ajuntament de Sagunt.

Bibliografia Carratalà Velert, J. J. (1997) a El Granerer 1997. Castelló Lli, J. (dir): Falla Raval de Sant Agustí 2015, AC Falla del Raval, Cullera. Colomina, A. et al (2013): El taller dels Germans Colomina i les falles de Gandia (1982-2005), Gandia (València), CEIC Alfons el Vell i Federació de Falles de Gandia. DD AA (2013): AC Cultural Falla El Mocador Sagunt 2013, AC Falla El Mocador, Sagunt. Domínguez, M. (2002): «Señora presidenta», dins de Especial fallas, Levante-EMV, Valencia. Guarro Monllor, J. (coor) (2014): 75 aniversari Junta Central Fallera, València. Hernàndez Martí, GM. (1996): Falles i Franquisme a València, Afers, València. Medina, JJ. (2012): «La dona en les Falles, molt més que bonica i galana», Després de la desena musa. Associació Cultural Falla Plaça de Jesús 2013. AC Falla Plaça Jesús, València, pp. 124-154. Mozas Hernando, J. (2013): Dona i Falles (1863-1936). Un llarg camí cap a la igualtat, dins de Llibret de la Falla Borrull-Socors. Valencia. WEB FALLAS DE VALENCIA Noticias, 2 de julio de 2015. http://www.fallas.com/es/component/content/article/223-junio-2015/16622-pere-fuset-presenta-a-su-nueva-directiva WEB VIVE LAS FALLAS 1 de abril de 2014. Loli Pérez, presidenta de la Agrupación de Fallas Poblats al Sud. http://www.vivelasfallas.es/falla/noticia/loli-perez-presidenta-de-la-agrupacion-de-fallas-poblats-al-sud

El Verí del Foc 10 53

Entrevista

Loles García: “Encara ronda per ahí algun vestigi de masclisme” Joan Castelló Lli

Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

n plena maduresa de la seua vida, a Loles García Mancebo (Cullera, 1974) li cap l’honor de ser la primera dona presidenta d’una Junta Local Fallera, la de Cullera. Però accedir a un càrrec que, fins a ben poc, semblava estar reservat només per a homes no és una situació nova per a ella. Ja va ser en 1996 la primera dona presidenta d’una comissió a Cullera. Casada i mare de dues filles, Loles està acostumada a tractar amb la gent, ja que és guia de museus i exerceix com a tal en el castell de Cullera. El seu propòsit és que els seus dos anys de mandat en la Junta Local estiguen presidits pel diàleg i el foment de la cultura. Diàleg amb l’Ajuntament, de qui depèn orgànica i econòmicament, i suport a les activitats culturals, perquè les falles no són només festa i beguda, com a voltes projecten les pròpies comissions i perceben els ciutadans, sinó que també realitzen una activitat menys coneguda pel gran públic, com és la promoció de la cultura popular a través del llibret, el teatre, la música i la recuperació de les danses i els balls tradicionals. Aprofitant uns minuts de descans en el seu treball com a guia del Castell de Cullera, Loles recorda els seus inicis com a fallera: «vaig entrar a formar part de la falla de l’Avin-

Joan Castelló Lli

guda del País Valencià com a membre de la cort infantil en l’exercici 1981-82, l’any de la seua fundació, i ací seguisc com a fallera, col·laborant amb la meua comissió, enguany ficats en la celebració del 35 aniversari, amb senzillesa però festejant la continuïtat malgrat totes les dificultats». En la comissió de País Valencià, Loles ha passat per tots els càrrecs: va ser Fallera Major en 1994 i membre de la junta directiva en nombrosos exercicis, fins que, obligada per les circumstàncies, va donar un pas endavant que, amb posterioritat, ha resultat decisiu en la seua vida: presentar-se com a candidata a presidir la falla: «A mitjan dels noranta la comissió travessava una situació molt difícil. Havia tingut un bac tremend, amb grans despeses i pocs èxits. Ens trobàvem en una situació delicada, en declivi i amb moltes baixes en el cens faller. Es devien diners. Anàvem a comprar i ens deien ‘als del País Valencià no els fiem perquè ens deuen diners’. Enrique Piris, l’anterior president, ja va començar a posar les bases per a recuperar la falla, retallant despeses per tots els costats. Quan vaig accedir a la presidència en l’exercici 1997-98 vaig concloure eixa tasca d’aconseguir que la falla tornara a estar una altra vegada amunt. Se’ns havien tancat moltes portes i havíem d’aconseguir que s’obriren de nou. I açò vaig fer durant els quatre anys que estiguí al capdavant de

El Verí del Foc 10 55

Joan Castelló Lli

la comissió. Quan va acabar l’exercici 200001 vaig dir ‘ja n’hi ha prou’. Ara li tocava a un altre agafar el relleu, i jo em vaig apartar de la primera línia, encara que vaig seguir col·laborant amb els nous presidents, algun d’ells també dona com jo». Vist des de fóra, podia ser complicat gestionar una falla estant una dona com a presidenta. Hi havia resistències internes? Loles assegura que no: «No va ser difícil perquè vaig tenir el suport de tots els fallers i no solament dels integrants de la directiva. En eixos anys mai vaig pensar que era jo la que manava, em dedicava a organitzar, a coordinar. Totes les propostes les consultava prèviament amb la directiva i la comissió, fins a aconseguir una decisió conjunta. En cap moment vaig imposar el que volia. No va ser difícil perquè ho vam fer entre tots. El que si va haver-hi és molta il·lusió per traure la falla avant. Els pocs que estàvem teníem moltes ganes d’eixir del clot. En falles, ens quedàvem les barres de beguda en els balls en el Mercat per a aconseguir ingressos extres per a la comissió. En comptes d’estar de festa estàvem treballant per a la falla, era una altra forma de viure la festa, guanyant diners per a pagar deutes».

En aquella etapa, Loles es va allunyar del model presidencialista i va cercar fórmules més col·laboratives per a il·lusionar als seus fallers i falleres: «No vaig dur a terme una direcció personalista. Vaig fer partícip a tota la falla de les decisions i la gent ho ha reconegut. Com en totes les associacions, va haver-hi moments de decepció i moments d’alegries que marquen la trajectòria, però sempre tirarem cap avant, la falla va començar a reviscolar i a viure situacions més normalitzades». Després d’uns anys en la rereguarda, va tornar a presentar-se l’oportunitat d’iniciar una nova etapa fallera, aquesta vegada col·laborant amb la Junta Local: «Va ser en l’exercici 2008-2009, el llavors president, Quique Sanz, em va oferir estar en la comissió de treball com a delegada del llibret oficial de JLF. En aquesta etapa em vaig quedar amb ganes de fer més del que es va fer, perquè estàvem limitats econòmicament. S’havia aconseguit un acord amb MIC, una empresa de León, que gestionava la publicitat i en funció dels diners que recaptava t’oferia un determinat nombre de pàgines. La cosa no va resultar com s’esperava i, descomptades les pàgines fixes per

a les seccions protocol·làries, programa de festes, recompenses i les dedicades a les comissions, a penes quedava espai per a les col·laboracions. Les empreses de Cullera eren poc inclinades a anunciar-se en el llibret perquè no coneixien a l’empresa, no li posava cara, doncs contractaven les publicitats per telèfon. A més, la crisi econòmica va fer que les empreses reduïren el pressupost per publicitat…» La seua etapa en la JLF no va acabar ací: «En els anys següents (de 2010 a 2013) i durant la resta de mandat de Quique Sanz com a president, vaig ser delegada de Cultura i sotssecretària. Amb l’arribada de Francesc Llopis a la presidència (2014 i 2015) vaig passar a ocupar el càrrec de secretària general». Hi ha una dada curiosa en la història de la Junta Local Fallera de Cullera. L’avinguda del País Valencià, una falla modesta, ha sigut un viver de directius de JLF ja que és la comissió que més dirigents executius ha proporcionat (al marge del regidor de festes) a l’organisme faller. Tres fins ara: Salvador Molina, Francesc Llopis i Loles García Mancebo. Després de set anys d’estar en la cuina de la Junta Local, a Loles li va arribar el moment de donar un nou pas transcendental: «en haver estat en la directiva sabia com funcionaven les coses i tenia clar que, després d’anunciar Francesc Llopis que no es presentava a la reelecció, era el moment d’intentar ser presidenta. Als càrrecs has d’accedir en el moment oportú, quan estàs dins i has aconseguit la maduresa professional. ‘Ara o mai’, em vaig dir, perquè si no eixia ara ja no tornaria a presentar-se una altra ocasió. I ací estic». No solament era una qüestió merament “professional”, existia també un prurito personal per accedir al càrrec: «Vaig ser la primera dona presidenta de comissió

a Cullera, he sigut secretària de JLF i em venia de gust ser també la primera presidenta de l’organisme faller. Havia estat treballant des d’a baix i, una vegada dins, havia d’arribar fins al final». I després de la decisió de presentar candidatura, la sorpresa: una altra dona, Susi Meliá, de la Falla Taüt, també optava al càrrec. Va haver-hi un tercer candidat, Alfredo Martí (de la falla Plaça Mongrell), però finalment es va retirar abans de les votacions. La lluita quedava circumscrita a dues dones: «em vaig alegrar que fórem dues dones les que finalment ens enfrontàrem electoralment per a accedir a la presidència. Eren dos projectes diferents i les comissions van triar el que van considerar que podia ser el millor». El resultat final de l’elecció, celebrada el 8 de juny, va ser de deu vots enfront de cinc. En el món faller local es va comentar l’existència de dos blocs, com ja havia ocorregut en ocasions anteriors: falles grans (les cinc de la secció Especial) enfront les falles xicotetes (la resta, amb algunes d’elles en una posició equidistant). A açò contribuïa, a més, la procedència de les candidates: Susi Meliá (Taüt, de la secció Especial) i Loles García (País Valencià, de la secció Segona). Loles es desmarca d’aquesta lectura de les eleccions: «No crec que haja sigut una confrontació de falles grans i falles xicotetes. Des de dins jo no ho he vist així. Sé d’alguna falla gran que m’ha votat i açò desmunta eixe posicionament teòric. També va haver-hi alguna falla xicoteta que no em va votar. Vaig exposar el meu projecte en Junta Local davant els presidents i després el vaig anar explicant amb més detall a aquelles comissions que em van demanar una informació complementària». I quin és este projecte?: «Bàsicament, diàleg a tots els nivells: amb l’Ajuntament i amb les

El Verí del Foc 10 57

quinze comissions; potenciar el vessant cultural de les falles (realitzar una fira local del llibret, reclamar la reobertura del Museu Faller i potenciar el concurs de teatre), prestar més atenció als infantils (amb una Trobada per als menuts i la volta de les mini-olimpíades), utilitzar les noves tecnologies de la informació per a difondre i promocionar la festa (web més dinàmica i ús de les xarxes socials) i aprofitar l’elevat nivell i qualitat dels monuments per a difondre també la seu vesant artística (amb presentació conjunta d’esbossos, per exemple)». En el seu programa també existien altres actuacions per cercar solucions a problemes concrets, com agilitzar els permisos per a instal·lar els barracons (carpes en altres poblacions) o la volta dels balls al Mercat. Amb tot açò, el que pretén Loles García Manceboo és eradicar eixa imatge que associa els fallers amb festa i beguda. «Les falles són també un potencial turístic i cultural que cal aprofitar». En este primer any de mandat no tot han sigut flors, també hi ha hagut problemes i alguna que altra pedra en el camí: «Una vegada elegida he deixat arrere les possibles divisions i m’he posat a treballar per a les quinze comissions, siguen grans o xicotetes. Malgrat conèixer-la des de dins i haver treballat des de baix, m’he trobat amb la sorpresa que dirigir la Junta Local és més difícil del que creia. Són 15 comissions i cadascuna pensa d’una forma diferent. La que avui diu una cosa, demà pensa una altra; la que avui et recolza, demà està en contra però despús-demà et torna a recolzar. Les falles de Cullera es mouen pels seus propis interessos no per un objectiu comú». En els primers mesos de mandats ja ha experimentat el sabor amarg de les renúncies o dimissions en la directiva per discrepàncies en la gestió, encara que es diga que

és per “motius personals”. Primer va ser Quique Sanz, com a Tresorer, qui va dimitir. Després va ser Carles Prats el que va deixar el seu lloc com a vicepresident de Cultura. Davant l’aparició de dificultats, Loles no es desanima en absolut: «Són pedres en el camí, però les intentarem superar i seguir endavant. És possible que em trobe amb unes altres pedres, però el projecte manté la seua vigència i el seguix defensant. Tot açò em fa pensar que la gent no està preparada al cent per cent perquè mane una dona». Des de finals del segle XX, la dona ha anat cobrant protagonisme en el món de les falles, però en ple segle XXI existeixen encara reticències a l’hora de reconèixer el paper de la dona?. Loles es pren uns segons per a pensar i afirma: «encara ronda per ací algun vestigi de masclisme en un sector molt xicotet dels fallers, però estic ací per a demostrar que puc ser presidenta. Tinc un any i mig per davant. En aquests mesos he tingut pujades i baixades de moral, però compte amb el suport de la comissió de treball. És difícil acontentar a les 15 comissions però procure cercar l’interès general». La situació era ben diferent quan va ser presidenta de comissió: «Llavors hi havia molt més masclisme, però curiosament més entre les dones que entre els homes: ara esta xica té que acompanyar a la fallera major, te que anar a actes amb els homes… Afortunadament, en la meua comissió no ho vaig notar perquè tots em van ajudar. Ara la gent ja no mira d’eixa manera, encara que algun sector molt minoritari segueix sense acceptar que una dona puga organitzar-li les coses». Els últims exercicis han estat marcats per les retallades en les aportacions de l’Ajuntament al pressupost de la Jun-

ta Local Fallera. S’ha passat dels 60.000 euros dels últims anys als 48.000 euros de 2015: «Desespera una mica voler fer més coses i no poder. Cerquem altres alternatives a través de patrocinis econòmics per a finançar algunes activitats, noves o ja existents. El calendari se’ns queda xicotet per a totes les activitats que organitzen les falles. Les comissions han passat de plantar una falla i fer festa durant una setmana de març a convertir-se en associacions culturals amb activitats festives, culturals, esportives i recreatives durant tot l’any».

Aquesta és, a grans trets, Loles García Mancebo, una fallera de soca i arrel disposada a portar les regnes de les falles de Cullera durant dos anys, que és el període per al qual ha sigut elegida. Sap que el camí és fàcil, però açò no és un problema per a ella: és fallera forjada en l’adversitat i està disposada a seguir avant, cercant el millor per a les falles de Cullera.

Com a exemple de cerca de noves vies de finançament, Loles comenta que el llibret es gestiona ara des de la Junta Local: es contracta tant la publicitat com la impremta, amb el que s’aconsegueix una mica més diners i un llibret de major qualitat. «Cal estirar el pressupost. Les falles no solament es organitzar el concurs de paelles i el Mig any. Volem fer activitats culturals i per als infantils. Hi ha moments en què els diners se’ns queden curts».

Joan Castelló Lli

El 2015 ha sigut un any d’eleccions i la nova presidenta de la Junta Local Fallera expressa un cert optimisme: «Tinc tota l’ajuda de l’ajuntament, que manté per a 2016 la subvenció de 48.000 euros que existia en 2015. L’actitud és molt bona i comptem amb el seu suport».

El Verí del Foc 10 59

Marina Puche “La mar salà” Falla Bolseria – Tossal 2015

Artistes falleres. Una història per fer. Una història incipient Alejandro Lagarda

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers i webmaster d’Un Nou Parot Amb la col·laboració d’Iván Esbrí

om en molts altres camps de la cultura i de la creativitat, la història de les Falles ha tractat quasi a nivell d’anècdota o de curiositat la presència i el treball de la dona en els tallers de falla. És cert que són escasses les “artistes falleres” reconegudes com a tal, agremiades o que hagen signat diferents projectes. A més, quasi sempre vinculades a la creació de falles infantils o a la carrera d’un altre artista consagrat. Però la presència i importància de la dona en el taller és innegable, com un membre més de l’engranatge de la producció artística de les Falles des de fa molt de temps, en labors de modelatge, pintura, treball del cartró etc. I, fins i tot, en el seu paper de grans gestores del taller d’un artista cap. Lamentablement, existeix poca documentació concreta –al marge dels testimoniatges orals dels artistes i de la documentació gràfica- que ens puga fer possible una reconstrucció amb major detall de la petjada de la dona en l’esdevenir de la història d’aquest particular art. No obstant això, sí que comptem amb alguns noms d’artistes falleres per dret propi, que han permès obrir pas en un món dominat pels homes. I, a més, amb notables resultats artístics. Però la seua història està, en moltes ocasions, marcada per la fita. És a dir, per ser “les primeres que...” No serà, però, fins a dates ben recents, quan la presència de la dona com artista comença a normalitzar-se i a ser reconeguda en l’àmbit faller. A nivell històric, no podem obviar la figura de María Caridad Pinto, qui va ser la primera dona a obtenir el carnet del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València (Castelló, 2000: 284). Es va dedicar a realitzar falles infantils en el taller del seu marit, el cèlebre Manuel Giménez Monfort “Cotanda”. L’escassa presència de la dona com una artista que signa –i més en època franquista- s’explica també per la necessitat de comptar amb un espai per al propi treball moltes vegades inaccessible més enllà de la col·laboració puntual o de gestió, a l’ombra d’un obrador ja consolidat. De totes maneres, aquesta no és una situació que afecte en exclusiva a la dona. Molts artistes –i les grans nissagues d’artistes fallers en són una bona mostra- han pogut començar la seua carrera artística gràcies a l’existència d’un taller familiar. En una generació molt posterior, trobem a Marisa Falcó (Castelló, 2000: 278), la primera llicenciada en Belles Arts a ingressar en el Gremi. Al costat de Paco Pellicer, amb qui va formar “Fet d’Encàrrec” a la fi dels 80, suposa fins avui la carrera més consolidada al món de les Falles en clau femenina, amb una extensa producció d’original segell i idea i centrada també en les falles infantils. Una altra de les pioneres –almenys a nivell de signatura- és María Valero, el primer indult en el Museu Faller amb nom de dona. El ninot “Ritme irresistible” de 2006 per a Almirall Cadarso-Comte d’Altea, va permetre l’entrada de la dona en la llista de l’indult del foc. No obstant això, la història de Valero és singular. Aquest és el primer ninot amb nom de dona, sí. Però ho signa ja sent una artista major, que havia sigut una més en el taller del seu marit. La mort d’aquest, en ple exercici del seu treball, li obliga a agremiar-se i a fer front a tots els encàrrecs pendents.

El Verí del Foc 10 61

Anna Ruiz “Recorreguts” Falla Plaça Jesus 2015

En anys més recents, trobem a Eva María Cuerva, formada en Belles Arts i coneguda sobretot per la seua labor escultòrica. Ha treballat per a diferents tallers –com el de Vicente Martínez Aparici- centrant-se en el modelatge de les figures, encara que també realitzant falles infantils i grans que ella signava, per unir-se més tard a Vicente Muñoz amb qui, des de 2012, forma “EmC² Idees per al Foc”, per a la realització de Falles i de Fogueres. Però si en l’actualitat destaquen dos noms de dona en la creació de Falles –a més, de segell molt diferent- aquestes són Marina Puche i Anna Ruiz. A més, les dos pertanyents a dos famílies el món artístic de les quals ha girat entorn a les Falles. Les dos, d’altra banda, posseeixen un món creatiu que ha traspassat els límits estrictes de l’obra fallera. Marina Puche, hereva d’una de les més importants nissagues falleres, va saber treballar, des del seu inici, amb una línia diferent i pròpia dins dels Puche en falles infantils, que destaquen per l’ús de textures co-

muns al món del grafisme i del tèxtil, i que s’han estès a la marca de detalls “Manitas de plata” en companyia d’una de les seues germanes (Esbrí, 2015). Realment, són poques les Falles que ha signat Marina. Sis en total des de 2011. Però han marcat una nova línia en la creació infantil que ha pogut gaudir d’una gran acceptació popular gràcies al seu segell de qualitat. Per la seua banda, l’escultora Anna Ruiz ha participat activament en la construcció de projectes fallers. Encara que ha transitat per diverses comissions, les seues obres per Mossén Sorell – Corona i Plaça de Jesús són les més destacables. Tant en projectes grans com en infantils. Una estètica en la més estricta línia de l’art contemporani i en directa relació amb la seua producció escultòrica fora de l’àmbit faller. Anna entén la falla com un format més per tal de desenvolupar un món artístic molt personal, sempre amb un contingut crític potent i un gust per la recreació anatòmica en les figures. Progressivament, han anat incorporant-se més dones a l’activitat dels tallers i signant

“Fet d’Encàrrec” “Una Casa... On Jugar” Plaça de l’Ángel 2015.

els seus propis projectes. Noms com els de Desiree Triviño o Ana López –dona i col·laboradora de Sergio Musoles- qui fa poc temps es va llançar, també, a la creació de falles infantils. Sense oblidar a Ariadna González qui, al costat de Xavi Gurrea, va crear “Cap de Suro Estudi”, dedicat a la creació de falles infantils des de 2014, amb uns projectes en els quals la precoç petjada de Marina Puche i de Miguel H ja es fa visible. A més de, per descomptat, la llista de col·laboradores més o menys puntuals que sempre han existit en els tallers i el nom de les quals, per fi, ha decidit subratllar-se. Són els casos de, per exemple, Regina Roca amb Sergio Amar o de l’artista Julieta XLF amb Miguel H.

aquesta nova via, la qual cosa ha permès una major obertura –de moment, a títol formatiu- a la participació femenina. Entre elles, destaquem a la periodista Mónica Antequera, qui en 2015 i en 2016 ha estat la responsable del projecte infantil de Mossén Sorell – Corona.

Per la seua banda, la recent aparició del cicle formatiu de grau superior d’artista faller i constructor d’escenografia, ha permès –no sense crítiques- la formació directa en la professió al marge dels estudis reglats universitaris en Belles Arts que, fins avui, havien estat la via més habitual abans d’entrar al món del taller de falla. Són nombroses les dones interessades en

Castelló, J. Et al., (2000): Fallas infantiles, juego y tradición, València, Ajuntament de València.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES ADEF, (2010): Guia del Museu Faller de València, València, Ajuntament de València. Ariño, A. et al., (1990): Historia de las Fallas. València, Levante-EMV.

Esbrí, I. (2015): “No ha dos sense tres: Marina, els Puche i Bolseria” en Llibret Falla Bolseria – Tossal 2015, València, Falla Bolseria - Tossal.

El Verí del Foc 10 63

La dona al taller de falles: El testimoni gràfic de les cartoneres del taller de Julian Puche Iván Esbrí Andrés

Llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers. Amb la col·laboració de Josep Puche Hernández, artista faller i escultor.

intre del parualari còmplice dels artistes fallers cartonera és un adjectiu sustantivat emprat per denominar les dones que, als obradors, han realitzat la labor de preparar i manipular el cartró i paper que es feia servir per generar els ninots i volums dels monuments fallers. Organitzades, pragmàtiques, metòdiques, responsables… són virtuts innates a les dones que les han dut a practicar no poques i sacrificades feines en cadena a molts sectors tant industrials, especialment en l’agroalimentari com les etiquetaores de taronja de la Ribera Alta i la Plana Baixa, les passeres de Dénia, les cireres del Valle del Jerte (Extremadura), les anxoveres de Santoña (Cantàbria) o les triaores de llentilles de la Armuña (Salamanca); com en sectors artesanals, per exemple les picaores d’espart de la Regió de Múrcia (Cieza, Almendricos). Molt semblant al treball d’aquestes picaores d’espart, era el de la dona al taller de falles com cartonera també picant la ràbia del cartró humitejant-lo per fer-lo més dúctil, i que, impregnat de cola, es tirava al molde per treure les peces de cartrópedra que conformaríen la falla, com hem esmentat; quan no, es vestia de cartró

El Verí del Foc 10 65

i paper directament la vareta o la tela de galliner que aproximava a les formes més o menys definitives dels volums de major tamany1. Però, abans de cartonera, la dona havia sigut l’encarregada de repuntar i ajustar les prendes de roba vella amb les quals es vestien els ninots de cera i arpilleria farcida de palla o borumballes. Després, quan aquests materials van començar a ser susbtituïts pel paper i cartró a partir dels anys 30, es dedicaren a la seua preparació: retallant tires, humitejant-les i cobrint-les de cola de fuster com hem referenciat poques línies abans. Amb la perfecció de la tècnica del buidatge en cartró-pedra (anys 50), les dones del taller també van haver d’encarregar-se de

fanguejar -preparar l’argila cada cop més necessària per modelar primer les peces-, fer els moldes d’escaiola, treure el cartró del ninot i, fins i tot escatar i pintar; és dir, una implicació total a cada fase de la construcció de falles, a excepció de la fusteria pel que sembla. Cap a mitjans dels anys 20, la Festa de les Falles està plenament consolidada al calendari festiu de la ciutat de València: es crea l’Asamblea Pro-Festes de San Josep el 1926 com organisme per encarrilar la seua gestió i promoció turística (Cartell Anunciador, 1929, de José Segrelles); moltes ciutats imiten el festeig (Alacant com Fogueres de Sant Joan, Borriana, Dénia, Sagunt); i comença a haver una alta demanda de falles.

1 És curiós con aquesta funció semblant a la de les cartoneres dels tallers fallers, la trobem a les festes carnavalesques de la província de Trás-os-Montes e Alto Douro (Bragança, Portugal), on les dones són les encarregades de la confecció de les màscares dels caretos, els personatges participants dels carnavals.

Per tant, per als fusters, pintors murals, doradors i escultors -entre altres oficis menestrals-, fer falla passà de ser una feina ressolutiva per salvar èpoques de poca activitat a convertir-se en la principal de les dedicacions del taller o obrador. Conseqüentment, es fa precisa més mà d’obra i aquesta serà la de la dona. Des dels anys 30-40 i fins a la dècada dels 80, hi ha testimoni gràfic de dones laborant a tallers de falles, malgrat, de poques sols es tenen tímides referències del nom com na Concha (obrador de Carlos Tarazona); Vicentica (dels tallers de José Pérez Abad “Novel”, Manuel Castellano, Arturo Martínez “el Patas” i Vicent Agulleiro entre molts); o Carmen (Josep Martínez Mollá); quan no han quedat en l’anonimat però si, afortunadament retratades per exemple en la construcció de les Falles Antifeixistes de l’Aliança d’Intel·lectuals per la Defensa de la Cultura i del Sindicat d’Art Popular de la CNT (1937); al taller dels germans Albarracín; de José Soriano Izquierdo; i d’Ángel Azpeitia, de Salvador Debón, Gori Gallego, Ramón Iranzo i Rafael Villaverde, quan compartien tots cinc nau al carrer del Marqués de Caro de València. Però algunes d’aquestes dones no sols han sigut empleades del taller sinó també les mares, mullers, filles, germanes i amigues confidents d’aquests genis del foc, i a les quals quan no han tirat cartró els ha correspost la no menys àrdua labor de gestionar el taller i la casa alhora. Són: la cunyada i les nebodes de Josep Beitia “Pepito el Cartonero” (cartoner del carrer de Baix de València que sumistrava caps, mans i cossos de cartró-pedra); Vicenta Fontelles (germans Fontelles); les dones de Modesto González i Regino Más; Antonia Blasco (mare de Pasqual Carrasquer); Emilia Martínez Areal (muller de Manuel Castellano i germana d’Arturo Martínez “el Patas”); Carmen Luna i Consuelo Pérez (germana i mu-

Taller del “Rancho Grande”. Julián Puche encolant cartró amb Pepita “la Cartonera” per a la confecció de la falla de Doctor Olóriz-Bisbe Fabián y Fuero, de 1954, Coses d’ací. 1946, taller del “Rancho Grande”. Dues cartoneres, la de perfil Pepita, junt Emilio Puche (ultimant un bust amb el pinzell), José Emilio Puche (just darrere d’Emilio; pare dels artistes), Rafael Puche (de genolls treballant sobre una taula) i un infant Julián junior, fill major de Julián Puche (assentat amb pitet blanc).

El Verí del Foc 10 67

Taller del “Rancho Grande”. Julián Puche, Pepita “la Cartonera”, Ramonet “Pajarito Primero” i uns infants, en un descans del muntatge del cadafal de St. Vicent-Olympia-Garrigues (1955), València atracció.

Taller de Xirivella. Julián junior, Josep Puche, Mari Pepa, Julián Puche, Rosita, Emilio Puche, Josep Barea Rocafull i Antonio “Tono” Vidal posant davant del monument faller de Na Jordana, de 1962, Cadascú balla al so que li toquen.

ller de Vicent Luna); Rosa María (dona de Josep Pasqual Ibáñez “Pepet”); Teresa Vicent (mare de José Luís Ferrer “Regino de Borriana”); Julia Bocigas (amiga de Pedro Soriano); María del Carmen Serrán (muller de Miguel Santaeulalia); Vicenta Subiela i María José Peris (mullers dels germans Colomina); Rosa María Rubio i Ana María Martínez (muller i amiga de Ximo Esteve); Carmen Monterrubio i Elvira Tejero (filla i muller de Julio Monterrubio); o María José Lavara (muller de Pedro Rodríguez Marín) entre moltes més2. El taller de Julián Puche, un dels artites més reeixits de la història de les Falles membre de la dita Generació d’Or dels

Escultors (Puche, Salvador Debón, Juan Huerta i Vicent Luna), no ha sigut excepció i les dones també ha jugat un paper capital en l’àrdua feina de tirar de cartró. Com a impresicindibles cartoneres, les correspon per mèrits propis a totes i cadascuna d’elles, una part important dels èxits del Mestre Julían Puche, com els seus cinc Primers Premis de Secció Especial (1965, 1970, 1971, 1975). Una de les primeres recordades és Pepita “la Cartonera”, una jove que va formar part del planter de Puche quasi des dels seus inicis als anys 40 (1943, Pelayo-Matemàtic Marzal, La joventut de hui ha entés que en el futbol i la boxa és on estan els diners),

2 No podem descurar citar aquelles que, sent també membres de planters de tallers o familiars d’artistes, han desenvolupat una carrera artística fallera com María Caridad Pinto, Amparo Pallardó, Carmen Llisterri, Marisa Falcó “Fet d’Encàrrec”, Anna Ruiz, Ana López, Desiré Triviño, Eva María Cuerva, Ariadna González, Rebeca Tomillo o Mónica Antequera.

El Verí del Foc 10 69

1965, taller de Xirivella. Elvira, Julián junior, Paquito Tomás i, al fons, Josep Puche i Luís Martínez Canuto ultimant les carrosses de la Fira de Juliol. Carmen (esquenes), Elvira, Amparín dempeus amb el pitet coorporatiu del taller, Julián Puche i Luís Martínez Canuto donant els darrers retocs a la carrossa del cavall que resultaria Premi Baró de Cortés 1965 en la Fira de Juliol. Anys 60, taller de Xirivella. Julían Puche i María del Carmen.

Ciutat de l’Artista faller. Tonín Martínez Canuto, Elvira, Carmen, Amparín i Marina Hernandez, muller de Julián Puche, treballant sobre els moldes dels volums de la falla de Convent de Jerusalem, de 1969, Els invasors.

El Verí del Foc 10 71

Ciutat de l’Artista Faller. Marina Hernández i les germanes Amparín i Carmen Fernández tirant de cartró per a la falla de Convent de Jerusalem, de 1969, Els invasors.

als temps del taller del “Rancho Grande”, un antic magatzem de lloses -o tal vegada una vella serradora, no ho tenim corroborat- que es situava a la partida de la Caseta del Moro, al Pla de Saïdia, on hui està l’Escola d’Idiomes de Valencià, on també obraven José María Martínez “Denel” i el seu fill Arturo “el Patas”, Alfredo García Albarracín “Bocatorta” i Federico Páez “Cap de Borla”. O Mama Ula, que va treballar al període 1962-1966, d’orige cubà, muller de l’artista faller Juan Martínez de la Barrera, i que junt a Julián Puche va ensenyar a la resta de xicones que tingueren major continuitat al taller a tirar de cartró. Perquè la major presència de dones a l’obrador de Puche, sobretot, aplega quan

va assentar-se en la Secció Especial, a la dècada dels 60, a Na Jordana amb inolvidables falles com El dur endavant una falla, un problema de tres en ratlla, el 1961; Cadascú balla al so que li toquen, el 1962; I el Sèptim Dia descansà, el 1963; Temptació, el 1964; H2O o Es xopà fins la Moma, el 1965, aquest al seu primer Primer Premi en la categoria; Els somnis, somnis són, el 1966; i Pallasos, el 1967. Més la perllongació en Convent de Jerusalem fins 1972 amb Gastronomia, el 1968; Els invasors, el 1969; Xoriços, el 1970; La selva, el 1971; i La Cendrosa, el 1972. Moltes eren jovens d’ètnia gitana residents del Barri de San Josep de Xirivella, localitat on Julián Puche va tenir establert el seu taller entre 1962 i 1966. Es tractava d’una barriada “d’al·luvió” pròpia de les

Amparín pintant un ninot.

poblacions satèl·lits de les grans urbs habitada per gent treballadora, humil i immigrant (andalusos, castellanomanxecs, extremenys) atreta per l’oferta laboral de les indústries del moble i plàstic d’Aldaia, Alaquàs, de Quart de Poblet i de la mateixa Xirivella. Elles van ser les germanes Amparo “Amparín”, que segons recorda Josep Puche tirava molt bé el cartró, i Carmen Fernández, que passà algunes temporades també al taller de Joaquim Dolz; una cosina d’aquestes de nom Elvira; Carmen “l’Andalusa”; María del Carmen; i Nieves, qui es casà amb l’artista Josep Azpeitia. Totes i cadascuna d’elles ambientaven el taller amb el seu carcàcter, obert, desimbolt i alegres cançons flamenques i coples, mentre prestaven les seues mans en la confecció de les falles d’Especial i

les demés contractades amb les comissions Peu de la Creu-En Joan de Vila-rasa, Montortal-Torrefiel, Quart-Turia, Luís de Santángel-Matías Perelló i Bosseria-Tossal; les carrosses per a la Fira de Juliol; i uns cavallets de cartró-pedra de joguina encarregats durant quatre campanyes de Nadal consecutives per un establiment del carrer de Sant Vicent, als baixos de la coneguda finca dels Sánchez de León on hui està Nela Souvenirs. En aquests anys, el taller de Julián Puche va aplegar a contractar fins a deu cartoneres. També van estar al taller de Julián Puche Pepita Escrivá, mare del hui Mestre Major Ramón Espuig, ja en la Ciutat de l’Artista Faller, i Carmen, persona íntima de la també nissaga d’artistes Lleonart, a finals dels 70.

El Verí del Foc 10 73

Anys 70, Ciutat de l’Artista Faller. Equip del taller de Julián Puche amb els respectius familiars.

De 1957 a 1960, Julián Puche i el seu equip completaven les temporades falleres construint carrosses per als Reis Mags i el Dia d’Asturies i “Fogueras de San Xuan”, una festivitat amb similituts amb València i Alacant amb la qual la capital asturiana celebrava Sant Joan, plantant també cadafals artístics per la ciutat. En aquest encàrrecs, Puche, contà com a cartoneres amb dones de miners de la zona de les valls del Nalón i Caudal que rapidament trencaven mà. Com a curiositat, l’obrador no era altre que els baixos de la tribuna de l’estadi de El Molinón. Per altra part, el germà de Julián, Emilio Puche també va contar amb cartoneres tant en la seua estança en Argentina fent falles dins la societat Art-Val amb Vicent Marín Reig i José María Más, com obrant per a

la comissió Salvador-Trinitaris als anys 60, ací amb les cartoneres del seu germà i, fins i tot, les seues pròpies filles María Josefa “Mari Pepa” i Rosa “Rosita”. No podem descurar fer menció de Marina Hernández, muller de Julían Puche, qui alhora que administrava la casa i es feia càrrec de familiars pròxims, també posava les seues mans per tirar de cartró, i qui va acompanyar gairebé tots els dies al taller a Josep Puche fins la seua jubilació (2007, Quart-Palomar, La Cort Reial). Com tampoc obviar a Marina, la seua filla menuda continuadora de la nissaga en el vessant faller i creatiu, que no sols perpetúa en ple segle XXI el cognom Puche sinó que a més el fa extensible als infantils, ja que la seua producció fallera s’ha centrat en els cadafals dels menuts.

Ciutat de l’Artista Faller. Amparín encolant cartró. Al fons, la maqueta de treball de la falla de Convent de Jerusalem, de 1972, La Cendrosa. Ciutat de l’Artista Faller. Marina Puche, continuadora de la nissaga, escatant un dels ninots de la falla infantil de Joaquim CostaComte Altea, de 2014, Circus-tàncies.

Fotografíes Arxiu Josep Puche Hernández. Iván Esbrí. Agraïments A Vicent Almela, Ximo Esteve, Pepe Palanca, Quino Puig i, molt especialment, a Josep Puche Hernández, artista faller, escultor i fill del Mestre Julían Puche, per la cessió d’aquest material gràfic fins ara inédit; per totes les aportacions que ha fet per a la redacció d’aquest article; i per ensenyar-me tant de la figura del seu pare al llarg del passat any, el del Centenari del Mestre (1915-2015). Consultes ARIÑO VILLARROYA, A. (dir.) (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València, 291 p. CASTELLÓ LLI, J. (2014): Pasqual Carrasquer: Creador de falles, València, Carena, 238 p. COLOMINA SUBIELA, A. et alii (2014): El taller dels germans Colomina i les Falles de Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 339 p. DD.AA. (2007): Vicent Luna: L’art de fer falles, València, Associació d’Estudis Fallers-Junta Central Fallera de València, 276 p. MURILLO DE LAS HERAS, V. (1963): “La mujer como artesana fallera”, dins Levante Extraordinario de Fallas, València.

El Verí del Foc 10 75

Muntatge a partir dels dibuixos dels gravats de Manuel Bellver i les descripcions del llibret per conformar un hipotĂ¨tic esbĂłs de la falla de La creu del matrimoni. Rafa Tortosa

Possibles precedents ideològics de La Creu del Matrimoni en els llibrets de falla de la ciutat de València (1850-1865), les crítiques a la dona i al matrimoni Ramon Estellés Feliu Universitat de València

uan Blai Bellver publica La Creu del Matrimoni (1866), la història del llibrets de falla sembla encetada de feia poc. Els primers llibrets conservats dels quals tenim notícia són de 18501. La visió del matrimoni que ens aporta Blai en el seu llibret i la manera en què apareixen tractades les dones són pròpies del seu tarannà liberal i del masclisme de l’època. Però les causes que expliquen l’atreviment de fer públics aquests plantejaments en un llibret de falla adreçat a un públic alfabetitzat i d’un cert nivell econòmic –que jo mateix he ubicat en un altre lloc en l’àmbit de la burgesia2– potser hauran de ser cercades en precedents específics. El present article vol presentar el buidatge dels llibrets anteriors a l’any de publicació de La Creu del Matrimoni conservats en les col·leccions públiques, tot presentant una se1 Veieu Sàtira i falles. Les expliacions falleres de Bernat i Baldoví, de Josep Lluís Marín i Garcia, PUV, València, 2010, especialment les pàgines 13 a 21. 2 Ramon Estellés i Feliu, “Blai Bellver (1818-1884) i les falles de Xàtiva, una iniciativa burgesa fallida”, El Verí del Foc-9, Xàtiva, 2015, pàgines 12 a 19.

El Verí del Foc 10 77

lecció dels versos que tracten el matrimoni i la dona mitjançant generalitzacions; per tal d’aproximar-nos al que podria ser una suposada visió de la literatura fallera al respecte que poguera haver influït en Blai Bellver. Vol ser aquest treball, també, complement de l’article “La dona” de Manolo Sanchis, amb el qual compartirà llibret o revista. Un conjunt molt important d’aquests llibrets anteriors a 1866 els de Bernat i Baldoví, que han sigut magníficament editats per Josep Lluís Marín en dates recents. No obstant, llevat de tres casos concrets3, Bernat, al meu parer, no ofereix clares generalitzacions sobre el matrimoni o la dona en els seus llibrets. Ens parlarà, en ocasions (1850 i 1855) d’una dona que resol els seus problemes econòmics puntuals mercadejant amb el seu “conill”, i en altres (1856) farà protagonista de la falla a una madama professional; però seran comportaments puntuals contra els quals blasmarà la falla. En altres ocasions, no n’he trobat referències destacables (1857, el llibret de la falla del Teatre Principal de 1858 i 1860)4. La selecció extractada s’estructura en quatre àrees: les crítiques a determinades innovacions de la indumentària femenina a les quals s’atribueix una malsana intenció, les adreçades al vell costum del maquillatge i altres adminicles, les que aporten consells morals i les que inclouen comentaris negatius sobre els matrimonis desiguals. No n’he trobat cap que desqualifique el matrimoni com a institució. a) Crítiques a la indumentària Solen centrar-se aquestes en l’ús de faldes molt toves i adornades que atreien l’atenció dels hòmens envers les natges i el cul de les dones tot reduint aparentment la cintura -les ‘polleres’-, o les peces de roba que, mitjançant postissos, l’ús de bandes emmidonades o fins i tot el de cércols metàl·lics, engrandien la zona bombant la falda, com és el cas del mirinyac. 1858. Llibret de la Falla de Sen Chusep en la plaseta del Trós–Alt, en l’añ 1858. (AHMV) Encara que se’ns diu que el personatge femení cremat en la falla és una “madama”, que pot associar-se al concepte de prostituta, les consideracions que fa el poeta sobre la inconveniència d’usar aquesta falta d’ampli vol, habitualment molt adornada, són clarament generalitzables: «Dos pollos, de póca cresta encára, riñen, com es costum entr’ells, per volerli fer l’aleta á una pólla rosa del mateix corrál. La ú, el mes chicotét, al vores perdut, s’amága, fuchint del atre, baix de una pollera d’eixes que se estilen ara, y que solen portar les chiques de buen tono, á conte de sigagües. El público espectador, escandalisat de la poca vergoña dels pollastres y de la llòca, que es una madama de rompe y rasga, els péga fòc á tots entre huit y nou de la nit, y sen và después à dormir molt satisfet cantant entre dents esta copleta:

3 Falla de Sen Chusep en la plaseta del Trós-Alt en l’añ 1858, Falla de Sen Chusep en la plaseta del Almodi en l’añ 1858 i Vérsos de la falla del Trós-Alt en l’añ 1861 de Urganda, Tembleque y Cabota-dura. 4 Les edicions respectives en Marín (2010). Les agrupacions són meues.

¡Molt bóna ha estat esta falla! vorém si escarménta aixina cuansevòl pólla ó gallina que pórte el ràbo de palla! [...]

Servixca á totes de avis Que á eixa que dú tant de flòc, Li péguen esta nit fòc Perque porta el cul postis. [...]

Qui s’el palpa y no s’el tòca Pot de cul comprarne un sou Ya que carn alli en te pòca Pero la que ya en te prou ¿Qué guaña en pareixer llòca.»

1861. Historieta en prosa y vers, de la Falla de Sen Chusep en la plaseta de l’Almodí, en l’añ 1861. (AHMV) En aquest llibret, la sàtira porta a comparar una dona amb mirinyac amb la balena que protagonitza la falla, que rememorava l’aparició sorprenent d’un d’aquests cetacis a les nostres platges. Cal assenyalar el consell moral inclòs en l’última estrofa ací reproduïda. «Siga cremada entre traques pera que pase mes penes, pues cremant á les ballenes se cremen els miriñaques. [...]

La que de gòch tota plena duga el vestit arrastrat creent trobar un amant la tragará la ballena.

La que fuchint de faena y en miriñaque posat, pòrte al seu novio al costat... la tragará la ballena.

A la blanca ó la morena qu’als pollos vinga á buscar, be li puch asegurar la tragará la ballena.»

1863. Juanita la del guardapies. Falla en vèrs cremá en estraordinari èxit en el Tròs-alt, la véspra de San Chusèp del añ 1863. (AHMV) Una xiqueta variació s’introdueix en aquest llibret. La crítica ací se centra en el guardapeu, simple falta llarga sense cap inconvenient moral, en principi. Potser no és més que una manera indirecta i expressiva de fer referència a l’estil de vida inadequat de la protagonista de l’escena, fent ús de la idea fàcil que la dona sempre pot usar la seua manera de vestir per incitar al vici els hòmens. «De la Glorieta al Mercado, Del Portal Nuevo al Parterre, Siempre machaca erre que erre El guardapiés condenado. ¿A qué tiempo hemos llegado? ¿El que á Juanita cantaba, Infeliz no calculaba Que otro tiempo llegaria En que, cual hoy, moriria? Quien mal anda, mal acaba. Tan joven y tan hermosa Del guardapiés la Juanita ¿Y á compasión no os incita? Dirá algun alma piadosa

La muger libidinosa Que amor por la calle vende Y á sus deberes no atiende Y se excede y deshilvana Debe morir como Juana. ¡Buena lección si se aprende! Entonando dulce está La ¡... Sin ver que se extralimita, Juanita, Siendo todo su interésm, El guardapiés. Mortal, bien claro lo ves; Quien por malos pasos va Tiene el triste fin de la Juanita del guardapiés.»

El Verí del Foc 10 79

1864. Versos de la Hoguera de la Calle de Cadirers, en 1864. (AHMV) El penúltim exemple que hem trobat és el de la basquinya, falda més cerimonial, que ací s’associa amb una activitat religiosa, segurament per incrementar la sensació de censura moral. La nostra impressió en aquest sentit s’acreix en posar el poeta en paral·lel a aquesta escena les insinuacions d’adulteri contingudes en l’estrofa següent. «Observen bien á esa niña que lleva negra basquiña, y de piedad dando ejemplo manifiesta ir hacia el templo; pero la sigue un galan que nunca vió un solideo, y á ganar el jubileo me parece que no van. Tan taran tan... tan taran tan.

Mirad á Doña Sofía, que á la gran parada acude, y al pasar la Artillería no hay jefe á quien no salude: su esposo, por lo que infiero, teme quitarse el sombrero; ¡qué lástima de huracán! Tan taran tan... tan taran tan.»

1864. Versos pera la falla de la plasa del Almudí, añ 1864. (AHMV) En aquest llarg extracte, on tornen a ser protagonistes la ‘pollera’ i el mirinyac, l’autor estableix una relació estreta entre determinada moda i l’escassa moralitat de la protagonista de la història. Has vist el gran miriñaque, que s’ostenta molt pompós amagant baix á tres pollos, que de les redes de amor busquen eixirsen els pobres sense encontrat per aon?

El infelís ignoraba de sa muller les acsions, es pensaba qu’era un anchel y era dona... y ham dit prou. ¡Un dia aplegá qu’el pobre sospesá el seu gran dolor!

¿Y eixa esllengida siñora que mostrant tan de candor es tan sols una de tantas de que mos parla Breton?

En mig de la sala vea un miriñaque tan tou que podia compararse sols al globo de Guillot. La crinoline 5se menecha y el pobre marit, curios, va arrimarse y entre els ferros asomen hasta el bascoll tres pollos... y sinse ploma, pero en cambi en bon bigot.

[...] Pos bien, eixa siñoreta que pentiná... (no sé cóm) portaba tambe els seus cuernos (m’asusta tan sols el nom;) era casá en un bon home, un simple, tan bonachón, que de coloret de rosa vea les maldats machors. 5 Mirinyac.

Una idea li ocurrís en mig de susto tan gros y á fé que á dir veritat, no podia ser picor:

“Ma muller el miriñaque pa tapar els seus amors emplea, ¿qué ma quedat de la moda?... el moño sols.” Asó pensó D. Teófilo y asó li costá la mort pero en lo seu testament demanaba de tot cor, que foren cremats en public sa muler y eixos siñors pa ascarmiento de coquetas y de pollos tan bribons, [...] A la chent que huí me mira li fa por ma fealdat; pues asó es la veritat qu’el miriñaque es mentira. Pollos, pues, mireume bé ara que no duc pollera. ¿Qué tal, vos agrá Valera?

Estich molt facha, ya’u sé. Bordaora ó sabatera, lechuguina ó llauraora, dur volen totes pollera mas que siga un tros de estora; pues es la locomotora qu’el tren posa en moiment y la invenció seductora de la femenina chent.

Es un canó de batir el miriñaque en la dona, y tota pólvora es bona cuan volen ferlo estallir; pues desde el aro de aser hasta el mes roin de’estora tots unflen la estufaora cuant ixen per lo carrer. [...]

Man dit que Sento se casa, y cuidao no s’estanque, perque la novia Tomasa porta molt gran miriñaque; y pa tanta farandola com gasta en lo seu vestit, dematí, d’esprá y denit indrá qu’estar teixint tela.»

b) Crítiques al costum de maquillar-se, perfumar-se i pentinar-se amb afegits 1863. Historia de la Falla del Almudí, 1863. (AHMV) «La dona qu’en tan de garbo els pára á vostés la má y que demana pa els músics, tenint, com té, pa pasar la cremem, perque en España de contrabando ficha el coloret pa les galtes, en els moños enfilats, estores als miriñaques,

y á les gallines... els paps. [...] Chica, que vas perfumá D’aspigol ó d’astoraque, Ves aspay esta vesprá Que la chent amontoná T’asclafará el miriñaque.»

c) Consells morals generals 1865. Historia de Don Pepe Carda la llana cremat en la falla de la plasa de Mosensorell el dia 18 de Mars del añ 1865. (AHMV) Tot i que el tema del llibret sembla ser purament econòmic i centrat en determinades innovacions del sistema de pagaments i acomptes imperants en l’agricultura, sempre hi ha lloc per criticar les dones o preocupar-se’n perquè el seu comportament siga el correcte. «Un consell a les fadrines Si el v...e galliner, polles, Algun pollastre vos roda, Anéu aspai en la mòda D’antisipos y d’embrolles.

Pues hara apenes resolles, Te se tiren á acorar; Costaros podia car Haber segut indiscretes: Con que con tiento chiquetes: Aspai en anticipar.6»

d) Crítiques als matrimonis desiguals Blasmar contra els matrimonis desiguals es va convertir ben prompte en tema estel·lar de la crítica fallera. Els interessos econòmics o inconfessables eren, i en gran part són, els 6 Destacat també per Manolo Sanchis en “La dona”.

El Verí del Foc 10 81

únics que podien explicar els matrimonis amb grans diferències d’edat o de nivell econòmic, o ambdues coses alhora. Reproduiré, tot seguit, una selecció extensa de textos atés el seu interés fins i tot actual. 1858. Llibret de la Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Almodi, en l’añ 1858. (AHMV) «El Còrp y la Buixquereta... Un agüelo de setanta huit añs de fecha y en mes alifács damunt que la burra de un chitano, li tirá el rall, sense saber com, á una póbra chica de désat ó dihuit mamáes, que no habia vist encára el mon per un forat. Casats que foren, fásil es de supóndre lo que habia de susuir en tan desigual emparellament. ¡Sèls, plòrs, bàbes, crits, amenases, ruido y un escándalo darrere un atre! De módo, que fastidiat tot el barrio de la continua algarabía de aquell nou matrimoni, determina posar fi á les seues querelles pegantlos fóc als dos chuntets la vespra de Sen Chusép, pera escarment, si es posible. D’eixos perdurables vélls, plens de flòcs y mansanetes, y de chiques chovenetes que sólen cáure en mans d’élls... per tráurelos les pesetes.

Es presís ser de Segovia, ó en Tortosa pendre banc, pera no vore, sent franc, que no li convé eixa nóvia, á qui te ya el cap tan blanc.

[...]

Per mes que el marit s’estove y vullga donarse tó, si la muller es mol chóve nunca farán res de bó.

De vélls, que fan casament en dóna molt chóve y viva, per cada ú que ix de Chiva, n’entren mil en Pica-sent. La que casantse en un véll pért el temps prenint el sól, ¿quin cárrec pot ferli éll, si es muda en Rafelbuñol fuchint de Masamagrell? La que es cása en Vilavella, per mes que hachen mediat búles, pronte s’arrepentix ella al vores tan prop de Núles. Cuant á una chóve un véll ronda y ella li fá compañía, habent tanta fám hui en dia, si es que aplega á Cuatretonda, va sempre per la Ollería.

Com ell es ric y ella es pobra, y la plata tot hó esmalta, ha cregut al fer tal obra, que á ella sols li feb falta els duros, que éll té de sóbra. Pero s’há engañat l’agüelo; que á qui te fám, y no fluixa, li agrá mes la carn de cuixa que les vestits de terciopelo. Si el marit de aquella chica, á qui tan véll considere, haguera entrat ahon hui es fica trenta ó cuaranta añs arrere... tots se rasquen cuant els pica. Pero, si en les dents postises ni pot mastegar la casca ni rompre les llonganisses, no picantli ¿per qué es rasca?

[...] Que fasen vindre de Flandes randes. O de atres diferents locs flócs. Que compren de les modistes llistes. O á platers de bons martélls anélls. No per aixó els que son vélls es lleven añs de damunt; y les que es casen en élls, tancant els ulls al difunt, miren com el primer punt randes, flócs, llistes y anélls.»

1861. Versos de la falla del Trós-Alt en l’añ 1861 de Urganda, Tembleque y Cabota-dura. (AHMV) «Trauràs d’esta xulla als mossos ossos; Si t’encapritxes en ells, pells; quant la vista en ella claves, baves, i al que la còfia li nugues, arrugues. Però en fi, arregla’t com pugues que hui no és acció insensata que una agüela a l’altar dugues, ja que pot tapar en plata ossos, pells, baves i arrugues.

L’esperança de l’agüela ¿Qui serà el que no s’espanta de casaments tan estranys? Tembleque té dènau anys i l’agüela en té huitanta. [...]

Pués si per dir ego sum la plata em caurà dels dits, són escrúpuls prou pansits, havent qui bolsillo afluixa, podent menjar carn de cuixa menjar pimentons rostits.7»

1862. Historieta en prosa y vers, de la Falla de Sen Chusep en la plaseta de l’Almodí, en l’añ 1862. (AHMV) «Com seria de eixa vella la chuventud inexperta cuant canta en la boca ubèrta ¡Ay mamá, qué noche aquella8! [...] En estos tiempos añejos gustan las cosas añejas, pues vemos formar parejas á las pollas con los viejos y los pollos con las viejas.

Chiques no hiá que estrañar el cant de esta pobra vella, pues si se va á veriguar moltes podrien cantar ¡Ay mamá, qué noche aquella! A eixa agüela sorda y loca y que ya pareix que choche, pensant en aquella noche se li torna aigua la boca.»

Consideracions finals Si la benignitat de Rafa Tortosa i l’espai disponible ho permeten, deixem per a un altre article l’acarament comentat de les estrofes concomitants entre el present extracte i els versos de Blai Bellver, qui, per les seues relacions personals a la ciutat de València era perfectament coneixedor de l’ambient literari de les falles de València9.

7 Text copiat de Marín (2010). 8 Referència a una de les escenes de la sarsuela d’èxit “Una vieja” (1860), de Joaquín Gaztambide. 9 Estellés (2015), pàg. 17 i 18, i biliografia esmentada.

El Verí del Foc 10 83

Falla de MolĂ-Na Robella (1915), dedicada al vot femenĂ. Arxiu Manolo Sanchis

La dona «A las vellas valencianas esta falla dedicamos, y honor en hacerlo hallamos porque son nuestras paisanas. Flores puras y lozanas que Dios quiso conceder a Valencia, para ver con su belleza estremada, la obra más arrematada de su infinito poder.1»

Manolo Sanchis Ambrós Revista Cendra

a nostra història es desenrotlla a una xicoteta ciutat amurallada, pròxima al Mediterrani i voltada d’horta, en la qual, existia des de temps immemorial un cert culte al foc que es mesclava amb un gust autòcton envers l’artesania i l’ornamentació. El ritu del foc havia patit daltabaixos en la història de la ciutat, sent des de principis del segle XIX quan tímidament es converteix en un fet diferencial i autòcton respecte dels altres ritus del foc de l’àrea mediterrània, gràcies a les millores que pateix any rere any la primitiva foguera, amb la incorporació del modelatge de cares i mans, així com la confecció d’una estructura semblant a un escenari que eleva els ninots del sòl i els converteix en protagonistes indiscutibles de la foguera, dotant-los de personalitat pròpia. Personalitat que, si bé alguns l’adquireixen per si mateixos, altres, els més, necessiten un cartell explicatiu, o un llibret, perquè així el públic entenguera el motiu de “l’acte de fe” que s’hi representava. 1 A nuestras vellas paisanas, 1893, llibret de la plaça de Sant Gil. Autor desconegut.

El Verí del Foc 10 85

Moda que apareix oficialment el 1855, però que diversos autors l’avancen2 en el temps i en la forma. Continua sent Bernat i Baldoví el primer que ens arriba, amb “El conill, Visanteta y Don Facundo3,” en el qual ens trobem com a protagonista una dona, motiu principal de la nostra història. L’obra manté la línia utilitzada per la premsa satírica del moment, en la qual Baldoví era promotor i director de publicacions com La Donsayna, El Tabalet o El Sueco: «La costum que s’observa de alguns añs à esta part entre el sexo que diuen bello (á pesar de que hiá bellezas, que sols per nò vòreles, pot amagarse un hòme de bòna gana baix de un panerot4) es el tindre casi ninguna individua cuatre dits de retaguardia; y com asó dels estranchers son la mala trapa pera inversions de disimulos mujeriles, acaba de inventarse una móda molt sensilla y molt barata pera disimular aquell defecte natural, en que Deu, pels seus pecats sinse ducte ha volgut mortificar á nostres Lechuguines.5» Seran Baldoví, amb La història de Visanteta y del pobre conillet6, i anys més tard Blay Bellver, amb el llibret La creu del Matrimoni, els autors de dos obres mestres de la literatura fallera on les dones no ixen del tot ben parades. «El temps que trascurrí mentres esperaben al dimoni en qui habiem de consultar

l´emplearme en inspecsionar lo qu’estaba al alcans de la nostra vista y verem un departament plé de chiques condenades per el visi que tingueren en el mon de pareixer homens, ya en trache, ya en les constums. Esta falta de conformitat en el sexo quéls doná naturalea, la pagaben prou cara, pues el martiri que sufrien era el de eixersitarse en faenes pesaes y de forsa y també en el manejo de les armes. A les de infanteria, tratanles com á reclutes, els pegaben mes varaes què als burros de llenyater, particularmente cuan aplegaba el cas d’armar bayoneta; este moviment no podien chamay eixecutarlo en la presio qu’els dimonis volien, y era asó un motiu pera qu´els surraren les costelles.7» Les falles de l’època mantenen la tendència del menyspreu al món femení. Soler i Godes, en el seu treball Las Fallas, al relatar els lemes dels cadafals plantats cada any, junt a d’altres temes polítics o de caràcter social, també fa menció de la dona, la qual apareix principalment com: dominadora, manipuladora, inestable i sexualment incontrolable. Cal ressenyar els cadafals Colau, els Ous, el Nap y doña Inestrilla, plantat en la plaça de l’Almodí, en 1857, o el del carrer de sant Narcís, en 1862, Que mal corazón. També Interioridades de un hogar i Blayet y su amante Mariblanca, ambdues plantades en 1863, en les places de sant Miquel i

2 Vicente Boix, en el seu llibre Manual del Viagero, aparegut el 1849, ressenya que ja existia el costum de realitzar “l’explicació de la falla” per mitjà de poemes explicatius amb anterioritat a 1855. 3 1855. El conill, Visanteta y don Facundo, llibret de la falla de la plaça de l’Almodí. 4 Panerot: ‘cul’. 5 Lechuguines: S’aplica a la persona jove que presumeix de maduresa i que, per fer-ho, es vist amb excessiva elegància, es comporta afectadament i es creu que tot el món l’admira. 6 Història de la falla de Sent Chusep de la Plaseta de l’Almudí (1855): primer llibret de falla trobat fins ara. 7 Part III del capítol “Nostre viache al infern”: La Creu del Matrimoni (1866), de Blay Bellver.

de Cadirers, respectivament; o Robinson y Ananas, de la plaça de sant Miquel, el 1872. «Chica ¿qu’estàs reparant? ¡Que Robimson te fa goig y al vórelo guapo y roig volgueres tirarli el guant? Per golosa, en acabant també et podrien cremar; pero si es qu’et vols casar pots agarrar al negret que segons diu el pobret está per acomodar.» “Un consell”, en el llibret Robinson y Ananas, de la plaça de sant Miquel, de 1872 La llista es faria interminable. Les crítiques contra elles es van exacerbar, tot destacant, entre altres temes, el referent a la moda, un aspecte que marca la situació de la dona en cada moment, ja que gràcies a la seua indumentària se sap si és fadrina, casada, o viuda; si viu a una ciutat o a un poble, i a quina classe social pertany. La dona de la segona mitat del segle XIX manipula les autèntiques formes del seu cos. Porta el bust dreçat i estretida la cintura, per culpa de la cotilla, peça que deforma el cos i castiga l’esquena, i que no les deixa respirar ni digerir amb normalitat els aliments. Completa la seua indumentària una peça d’origen francés,“el polisson8”. Hi veurem falles amb lemes com: “Emperifolladas”, a la plaça de Pellicers (1863), o “Joven que bajo la abultada criollita del miriñaque9”, a la plaça de l’Almodí (1864).

“Un consell a les fadrines”, llibret de la falla de la plaça de Mossén Sorrell, 1865. «Si vóstre galliner, polles Algun pollastre vos ròde, Anéu aspai en la moda D´antisipos y d’embrolles Pues hara apenes resolles, Se te tiren á acordar; Costaros podia car Haber segut indiscretes: Com que con tiento chiquetes: Aspai en anticipar.» (sense títol), llibret de la falla del carrer del Repés, 1871 «Pòrten la chica dabant Mes guapa y encantadora De esta salat estudiant: Bol ser talen mol gran, Figurar en la nasió Y mereix un cabezó Per bruto y per animal, Y que el duguen del ramal Desde así a Fernado Pó.» (sense títol), llibret de la falla dels carrers de Gràcia i Creu, 1880 «¡Caballers, quin matrimoni Que habita en eixa caseta! Sempre está arma la etiqueta Y están donats al dimoni; Ell es algo babiloni, Pero ella es una gaita Qui en cuant en cuant s’afaita, Y creense ser mol fina. Vol vestir de lechuguina, Pero ahon veu chent may aguaita.»

8 Polisson: Del francés ‘polisson’. Era una carcassa que, lligada a la cintura, usaven les dones del segle XIX per omplir els vestits per darrere, tot creant una imatge de cintura més estreta. El polissó va ser un element fonamental en el vestuari de les dones de l’últim quart de segle. 9 Miniñaque: ‘Mirinyac’. És una forma que amplia la falda, utilitzada per les dones al llarg del segle XIX, que s’usava davall de la roba. Era una estructura lleugera amb cércols de metall, que mantenia les faldes de les dones donant-los molt de vol, sense necessitat de sinagües. Els mininyacs van ser usats entre els anys 1856 i 1866, aproximadament.

El Verí del Foc 10 87

tre ells els succeïts a la plaça del Collado amb el tema de “La Margot”, en 1912, o amb els cadafals plantats als carrers de Guillem Sorolla i Espinosa, en 1911. Els dos primers van estar dedicats a les dones de mala reputació, i, el tercer, a la falda-pantaló. Tampoc no hem d’oblidar, com hem dit més amunt, les contínues crítiques a la guerra del Riff, al Marroc, com l’apareguda a la plaça de sant Gil, el 1913. “A una tonta”, llibret de la falla Eixarch-Santa Teresa, 1917

Falla del carrer Espinosa (1911), critica la moda de la falda pantaló. Arxiu Manolo Sanchis

Les Falles, en aquest període, inicien la seua consolidació, ja que diverses associacions, entre elles Lo Rat Penat o el Círculo de Bellas Artes, en 1895, i l’Ajuntament de la ciutat, des de 1901, creen premis dins d’una festa que fins aquests moments havia estat en una clandestinitat consentida, i que havia arribat, fins i tot, alguns anys, a ser prohibida per qüestions d’orde públic. Els temes, en aquell moment, critiquen durament els problemes amb el Marroc, la greu crisi de Cuba i Filipines, el catolicisme, els polítics, la lentitud de les reformes de la ciutat i, com no, la dona. Cal mencionar, en aquest punt, els escàndols de diverses falles, en-

«Mireu a la tonta á la que ni un chavo dona pa la festa, y pareix que vullga ser la clavariesa. Deixeula que pase, Que mire, que vecha, Que sens lo seu chavo, No decau la festa: Que plóre y s’estire De rabia la greña, Que mire á les chiques Guapes, en envecha. Qu’achuden alegres Al art y á la gresca, Y no se hu ahorren Com está fent ella, Pa comprar postisos… ¡si encá estás mes llecha! “Un mal mascle… ó femella”, llibret de la falla del carrer de Renglons, 1917 «Yo conec á una Pepica que desde fa unes semanes se marecha, tot li pica y asobint sufrís desganes.

Son pare está precupat la mare la mira y plóra y de saber qu’ ha pasat sa chermana no veu l’hora. Mentres tant en un rincó Pepeta conta en els dits diu qu’escopiña redó pensa en bolquers y en confits. Com una bacora está de grosa y fense la moixa diu que sempre esta torbá y lo que veu li s’antoixa. Y al mirar á la Pepica Va dir el dotor Pinet Eixe mal es mol chiquet Y si no es chiquet… es chica.» “Nous cuplets de La Bella Changlot”, llibret de la falla de la plaça el Collado, 1917 «Molt llarc te’l nas Visantet Y una chata li ha dit hui; “El tros que te sobra á tú ¡moreno! cuanta falta me fa a mí! Ay! Y ¡ay! Y ¡ay! ¡ay! Mira un poc lo que fas, perque á mi em pareix difícil ¡Chateta! que algú te done el seu nas. […] Dalt d’una escala de fusta estaba Blay netechat y una chica, pa asustarlo, ¡graciosa! li la estaba menechant. No y no y no no faes aixo a ningú pues si te la menechen vories, que mal te vindrá á tu.»

L’artista Margot veient la falla La Margot, plantada a la plaça Collado (1912). Arxiu M. Sanchis

Cal ressenyar que, en 1914, apareixen, en la secció “Valencia sentida per elles” de la revista fallera Pensat y Fet, per primera vegada, les firmes de diverses dones: Rosario Pino10, Lola Membrives11, Carmen Domingo, Pilar Martí12, Consuelo Hidalgo13 i

10 Rosario Pino (1971-1933): Actriu nascuda a Màlaga, va destacar a Madrid per les seues interpretacions de l’obra de Jacinto Benavente. 11 Lola Membrives (1888-1969): Actriu nascuda a Buenos Aires, va debutar a Madrid el 1904 amb una obra dels germans Quintero. Va obtenir importants èxits a Espanya i Argentina. 12 Pilar Martí: Popular tiple còmica. 13 Consuelo Hidalgo: Es considerada la musa de l’opereta als anys 20.

El Verí del Foc 10 89

Consuelo Hidalgo, Lola Membrives, Rosario Pino i Pilar MartĂ. Van signar articles al Pensat i Fet de 1914, a la secciĂł Valencia sentida per elles.

Carmen Mejía; totes elles dedicades a la faràndula. Un dels actes culturals més importants ocorre també en 1914, any en què, per primera vegada, una dona, Natividad Domínguez Atalaya14, és la mantenidora dels Jocs Florals de Lo Rat Penat. L’esdeveniment és arreplegat per gran part de la premsa local, així com pel setmanari El Guante Blanco15, que parlarà d’ella com “La heroica mantenedora”. En aquests últims anys de la primera dècada del segle XX, les falles estan ja integrades en la societat. Hi destacarà el cadafal dels artistes del Círculo de Bellas Artes, de 1917, dedicat als “gomosos16”. «La dòna es el animal més difícil de domar: o la domes de chiqueta o te acaba per soterrar. El que, sens casarse, está una dòna mantenint es com el que fuch del fanc y se fica en lo tarquim. Una dòna perguè el mon Y se quedá pa consuelo; en bònes mans va deixar Nostre Siñor el pandero.17» La festa era i és reflex fidel de la societat que la inclou. En aquests anys de conso-

lidació, és una festa feta per hòmens, en la qual la dona és víctima i protagonista de les crítiques. A més, hi ha un aspecte molt important, en aquest principi de segle, i que s’oblida amb facilitat: el ninot està vestit amb roba feta o arreglada per costureres, el treball de les quals mai no havia sigut reconegut. Ara, participen activament centenars de modistes, que visten centenars de figures entre els mesos de gener i març. Nous aires hi ha a Europa. La revolució russa de 1917 suposa un exemple perillós per a una societat cansada de rebre males notícies; la qual cosa no li passa desapercebuda a una burgesia temorosa que mira amb recel les notícies que vénen de l’est d’Europa, i que recolza, des del primer moment, el colp d’estat del 13 de setembre de 1923 contra el govern de Manuel García Prieto, patrocinat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, i recolzat pel rei Alfons XXIII; la mateixa que veu amb bons ulls la pujada del feixisme a Itàlia, en 1922, i la nova situació alemanya. Primo de Rivera imposa la dictadura, i constitueix un Directori Militar compost per un grup de generals; però nomenarà també quinze dones en l’Assemblea Nacional que es convertiran en les primeres dones que tenen accés als assumptes de l’estat. A més, a partir de 1924, seran nomenades les primeres regidores.

14 Natividad Domínguez Atalaya (1888-1932): Natural de València, és una de les mestres amb més importància dels inicis del segle XX. La seua vida professional la distribueix entre València i Madrid. Cursa estudis a Madrid de Comerç i de Magisteri. Inicia la seua carrera professional a les escoles de Pinedo i de La Creu Coberta, i forma part de l’Agrupación Valenciana de la Liga para la Educación Nueva. Serà nomenada directora de la secció de xiquetes del Grupo Escolar Cervantes. Al mateix temps, fa classes a la Institución para la Enseñanza de la Mujer a València, de la qual arribarà a ser vicerectora. Va ser presidenta de la Federación de Maestros de Levante en 1922. Va tindre infinitat de càrrecs, no sols a València sinó d’àmbit estatal, i va escriure nombrosos articles de caràcter pedagògic. 15 Núm. 114, de 2 d’agost de 1914. 16 Gomós: Senyoret, presumit. 17 “Unes cuantes cançonetes dedicaes als ninots de la falla, als falleros, a les sogres y al públich en cheneral”, llibret de la falla del Círculo de Bellas Artes, 1917.

El Verí del Foc 10 91

estés a altres localitats. Açò es reflecteix en tota la premsa local i especialitzada del moment, ja que, al costat de Pensat i Fet, s’incorporen nombrosos títols, els quals, després de l’aparició, en 1921, d’El Fallero, adoptaran majoritàriament una plàstica en què la figura femenina ocuparà les portades i hi desplaçarà altres motius festius. Aquest estil, des de l’Editorial Carceller i el seu dibuixant principal, Pertegás, influirà en tota la premsa de l’època, transcendint fins els nostres dies. D’una altra banda, és en els últims anys de la dècada, quan fan aparició a Europa, gràcies a la moda arribada des dels Estats Units, els concursos de bellesa18. Els quals proliferen a tots els racons i per qualsevol motiu: Las “Reinas de los mercados” (Valencia, 1928), “Reina de la fiesta” (Burriana, 1928), la “Reina de las modistas” (Barcelona, 1929), “Belleza Infantil” (Berlín, 1928), “Mis mecanografía” (Madrid, 1929) i moltes més. Pepita Samper (1929).

Les falles d’aquest període pateixen un extraordinari desenvolupament, ja que a principis dels anys vint són una vintena, i, a finals, l’any 29, superen les cent, i s’han

La moda no va tardar a incorporar-se al món faller en forma de bellesa, dama, musa, o, simplement, fallera. A l’estiu de 1930, per primera vegada, es nomena oficialment la primera Fallera Major de la ciutat, elecció que organitza el Comité Central Faller en els Jardins de Vivers:

l’elecció recau en la senyoreta Ángeles Algarra Azuara19, istitucionalitzant-se la figura de fallera major després del triomf de la valenciana Pepita Samper20, en 1929, i, de forma oficial, a partir de 1931. Aquests anys, per culpa de la dominant censura militar, les falles abandonen la crítica i inicien un període d’autoanul·lació i gegantisme, en el qual, molts cadafals prenen com a tema principal l’exaltació de les excel·lències de la terra valenciana, les seues dones, les seues flors i les seues belleses naturals, tot abandonant l’esperit crític de la falla. «Esta falla representa un tròs d’horta valenciana, en que pulida y garbosa s’erguix l’hermosa barraca, aquést palacio de grandée y diu Valencia, sa estampa. La qu’ensomíen pòetes, la que amorosa mos canta, la que pòrta en les antrañes tot lo gran de nostra rasa, la novia del Micalet, nostra mare ¡y nostra casa!

Han pasat ya les carreres de choyes, y en la barraca apareix, entre sonrises, una novia altiva y guapa, (lleches, mos digué Zorrilla, no había una valenciana).21» La crisi econòmica de 192922, i el cada vegada major descrèdit de la Dictadura de Primo de Rivera, fan oblidar l’estabilitat i els èxits econòmics de la primera època del procés dictatorial, i s’incrementa en totes les capes de la vida social espanyola un important malestar, a partir de 1927, que desemboca en un ascens substancial dels partits antidinàstics23 per tota Espanya. La situació obliga, el 30 de gener de 1930, a Primo de Rivera, a dimitir a instàncies del rei Alfons XIII, temorós que el deteriorament del govern afectara el prestigi de la Monarquia. El rei va nomenar Dámaso Berenguer fins a les eleccions municipals de 1931. En aquests sufragis van guanyar, en tots els nuclis urbans, els partits de tendència republicana, i es va proclamar la República el 14 d’abril, data que posa fi al període de la Restauració Borbònica.

19 Ángeles Algarra Azuara: La primera Fallera Major de València, triada pel Comité Central Faller, representant de la falla de la plaça del Negret; escollida entre 80 candidates, en els dues passades que es van celebrar el mes d’agost de 1930 als Jardins del Reial. 20 Pepita Samper Bono (1907-1996): Primera mis Espanya, triada el 25 de gener de 1929 pel diari ABC de Madrid. Després de ser triada, va presidir les Falles de 1929 de forma no oficial. Mesos més tard, va participar en el “Certamen Internacional de Belleses de París”, conegut com “Gran Concurs Internacional de Bellesa”. Se’n va retirar, ja que, la vespra de la final, moria a Madrid la reina Maria Cristina. 21 Llibret de la Falla Dénia-Cuba, 1928. 22 També ‘Crisi del 29’, o ‘Gran depressió’: es va iniciar als Estats Units el 24 d’octubre de 1929, ‘dimarts negre’, i no va cedir fins 1939. 23 Acció Republicana, ‘Acción Política’: Formació política de caràcter progressista, laica i autonomista, fundada en 1925 per Manuel Azaña. Va formar part del govern provisional després de l’eixida d’Alfons XIII. Partido Republicano Radical: El va fundar en 1908 Alejandro Lerroux. De tendències liberals i anticlericals. En 1931, dins de la candidatura Conjunción Republicana Socialista, obté un important triomf electoral. Va participar en successius governs entre 1931 i 1933. Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA): D’ideologia blasquista i d’implantació només valenciana.

El Verí del Foc 10 93

La nova realitat creada després dels resultats electorals planteja en la societat local un ampli debat, des de distints punts de vista, sobre l’estat de la festa, després de set anys de Dictadura. Debat que, des de la mitat dels anys vint, apareix en els distints mitjans de comunicació de la ciutat, i que últimament s’havia aguditzat: «El cambio de régimen y el nuevo ambiente liberal que se vive en España ha permitido que pusiéramos en práctica una idea que acariciábamos hace tiempo y que consistía en dotar a Valencia en estas decanas fiestas, que tan bien reflejan su espíritu artístico y socio cultural, de un órgano de publicidad que representa las tendencias modernas y la Valencia de hoy”» (El Fallero Republicano, 1932) Primeres falles republicanes (1932) El recent canvi polític es convertirà, al costat de l’obtenció del vot femení, en principal protagonista de les falles de 1932. Hi destaquen les obres de F. Roda contra el vot femení, plantades a les places de Calatrava i sant Bartomeu, amb els títols “Si les dones manaren” i “El vot de la dona”; o “Las amas del mundo” i “El vot femenino”, aquestes últimes per a les conegudes plaça del Pilar i plaça de l’Ángel. L’altre tema estrela amb què ens trobem, després d’analitzar seixanta dels monuments plantats, és el tema antimonàrquic, que apareix tractat de diverses formes, amb títols tan eloqüents com: “La indigestión del 12 de abril”, en Maldonado i Vinatea; “Últim número”, a la plaça de la Pertusa; “El Triunfo republicano”, de Cervantes-Pare Jofré; “La historia sagrada española”, de Pelayo-Matemàtic Marzal; “Alfonsito, qué plancha te has llevado”, a Cuba-Dénia; “El Póble desperta”, VivonsCadis; “Paso por la frontera”, Cadis-Dénia;

“Los enemigos de la República”, Serrano Flores-Camí d’Algirós, i “La última Moixeranga”, de Ripalda-Soguers. Enguany se li concedeix el primer premi a un jove artista que durant els pròxims anys donarà molt a parlar, Regino Mas, qui, després de treballar per als germans Guillot en projectes modestos, aconsegueix el primer premi a la plaça de sant Jaume, amb el lema “Concurso de bellezas”, on l’artista planteja una dura crítica −com ben bé diu el seu nom− sobre els concursos de bellesa i sobre la moda femenina. “Concurso de Bellezas”, 1932 «Es la fabrica de belleses La falla quéstem mirant Y la presidix la Venus De Milo, al sentro plantá, Que no pareguent prou guapa La está una chove pintant, De forma que a tindre brasos Li soltara una galtá Unes frotasions de yodo Li están a un altra donant. Pa que parega morena Que axina heu pareixerá. Representa atra figura El que li están arrancant Unes pinses, el pél Que te en lo labio de dalt Y que semecha al bigot Dún sargento de caball. Látra en un paper de lija Vulgarment paper déscat Li estan refregant lésquena Per ferli la pell suau Y si tal cosa no logren Li farán eixir la sanc. Totes elles se preparen En fervor per a pasar Al gran concurs de bellesa Qués selebra a látra part De la falla, alli derrere, Aon funsiona un Tribunal

Per a adchudicar els premis A les belleses mes grans. ¡Y hiá que vore l´altura e importancia del Churat!» La proclamació de les primeres falleres majors24 de la ciutat les converteix en un símbol, molt allunyat del que moltes dones defensen als carrers i a les places de tota Espanya. L’any1934 suposa una fita en el reconeixement del treball de la dona en el món de les falles. La creació de l’Exposició del Ninot implica la millora substancial no sols del cap, fet principalment de cera, sinó que també cal vestir el ninot, i per a això s’ha de buscar modistes. Curiosament, en un setmanari madrileny, i gràcies al corresponsal Vicente Vidal Corella, en la revista Crónica, s’organitzarà un concurs destinat a triar, entre els ninots, la millor figura femenina, tant pel modelatge com per la indumentària. Per primera vegada, podrem posar nom i cognoms als centenars de modistes que confeccionaven les robes dels ninots des de feia anys25: La modista de l’artista José Roda, Marina Berenguer; la de l’artista Vicente Benedito, Elena Aura Giner; la d’Emilio Muñoz, Carmen Fernández; la de Francisco Canet, Mercedes Ferrer. La dels artistes Gacers i Baselga, va ser Luisa Aparicio. Dins de la singularitat del concurs, cal destacar la importància dels membres del jurat, en el qual participen, en la seua primera convocatòria, Marià i Josep Benlliure, Amparito Albors26 −que va actuar de presidenta del jurat−, Luis G. de Linares i Vicente Vidal Corella.

Falla de la plaça de sant Jaume (1932), amb el lema Concurso de Bellezas i signada per Regino Mas. Arxiu Manolo Sanchis

L’èxit de la iniciativa va fer que es repetira l’any 1936, quan van participar, com a jurats, Josep Renau, Manuel Jiménez Cotanda, Valentín Pla, Manuel Martínez Gandía i Vicente Vidal Corella.

24 Falleres Majors 1932-1936: Les Falleres Majors del període republicà van ser: Consuelo Cariñena, Cruz Robles, Leonor Aznar Carceller, Amparo Albors Serrano, Vicentita Montoro Grustau i Filomena Montoro. 25 Dades apareguts en el setmanari Crónica. 26 Amparito Albors: Primera dona membre d’un jurat de falles.

El Verí del Foc 10 95

Apareixen també noves dones col· laboradores dels artistes, com Carmen Meri Pérez, col·laboradora de Regino Mas, i la muller d’aquest, Carmen San Miguel. El colp d’estat va acabar amb molts projectes i centenars de bones idees. La desaparició de la revista Crónica, de tendències progressistes i frontpopulistes, va truncar el concurs, i desenes de modistes, que en gran part eren les dones i filles dels artistes, van desaparéixer dels titulars. Solament reapareixerien en fotografies dels tallers dels seus marits o dels seus pares. Les comissions de les falles es van sumar a la difícil situació i van decidir dedicar

a la guerra els diners arreplegats entre el veïnat per a la festa. Així, van entregar tot allò que s’havia recaptat als hospitals, refugis i llars infantils. També va ajudar per a la guerra tot el que girava al voltant d’aquest important festeig popular. A més, els artistes fallers realitzaran treballs de propaganda artística, i les modistes que cosien els vestits de les figures falleres confeccionaran robes per a l’Exèrcit Republicà. Altres, com les comissions de falla dels carrers de Conca i Cervantes-Pare Jofré, eixien pels carrers en dates assenyalades a postular en favor de les Milícies Voluntàries; sense oblidar la participació activa

Taller de Falles, veiem les dones confeccionant els vestits per als ninots, entre elles la dona de Regino Mas (1935). Octubre de 1936. Recolecta pels xiquets de Madrid amb les Falleres Majors. Cartell d’ajuda als hospitals de sang

de nombroses falleres en la recaptació de fons en mítings de l’Espanya republicana, on demanaven per als hospitals i ferits. Epíleg La història no acaba ací. La dictadura del temps i de l’espai limita un relat que arriba fins els nostres dies. L’aparició del nacionalcatolicisme, la secció femenina, el franquisme, la mort del dictador, l’obertura, la transició, el destape i un llarg etcètera marquen, durant dècades, la situació de les dones en la festa, limitant el seu protagonisme al terreny merament ornamental, com a mare, filla o fallera,

en el millor dels casos, o com a simple objecte d’escarni. La incorporació, per motius de treball o de responsabilitat, ha sigut lenta; no hi ha més que veure les dates en què la dona deixa de ser comparsa i es converteix en protagonista. La primera artista fallera va aparéixer de forma oficial en 1973: María Caridad Pinto Ferrer. La primera dona presidenta, Fina Real Almar, ho va ser en 1983; i la primera dona mantenidora de la fallera major va ser María de los Ángeles Arazo, en 1980. La primera guanyadora d’un cartell de falles, en 1986, va ser Carolina Barthesaghi. Moltes altres més no han eixit mai de l’anonimat, però això és una altra història.

El Verí del Foc 10 97

Ninotes al taller, 1936.

Les ninots, tractament de la dona als cadafals fallers. Vergonyes amagades a la llum del dia Juanjo Medina Revista Cendra

a imatge de la dona que han oferit els cadafals fallers sempre ha estat, fins a fa uns pocs anys, influenciada pel masclisme imperant en la festa fallera, masclisme que afortunadament està perdent força i podem vore una igualtat social cada vegada més certa dins del món faller. Eixos usos, moltes vegades abusos, de la imatge de la dona als cadafals van des d’aliada del dimoni, i per tant causant de tots els mals de l’home, a través del matrimoni i les relacions entre sexes, fins a falles homenatge o reivindicatives de feminitat i del paper real de la dona en la societat que s’han plantat als últims anys, passant per prostituta, mare, al·legoria de la pàtria de tot corrent polític, deessa, font virginal i apologètica de valenciania, icona dels moviments contraculturals, o bé representació fosca i cruel dels més inconfessables vicis que han corromput la societat. En fi, una imatge moltes vegades vergonyosa per als fallers.

Teoria i pràctica de la vergonya Les falles ja des de mitjans del segle XIX vénen oferint una visió de la dona de caràcter misogin, reflectida també als primers llibrets editats, fills del costum humorístic basat en la sàtira de publicacions com “La Donsayna, El Tabalet, o El Sueco, on la dona apareixia de manera accidental i mai no acabava ben parada” (Sanchis 2013). Estes publicacions impulsades per Bernat i Baldoví serien la llavor dels posteriors llibrets de falla, els quals recollien tots els jocs de paraules de caràcter sexual i les crítiques als comportaments femenins, que el mateix autor de Sueca feia patent als diferents tipus de publicacions. O altres com La creu del matrimoni, editat a Xàtiva per Blai Bellver en l’any 1866, en el qual es culpa a la dona de col·ligar-se ab el dimoni per tal de fastiguejar a l’home (Sanchis 2013). Segons Soler i Godes (1976) la dona apareix a les falles d’este període com dominadora, manipuladora, inestable i sexualment incontrolable. Per a Ariño (1990) açò responia a la composició de les comissions falleres quasi exclusivament masculina i ab un estrat social mitjà baix, i a l’ambient purità i masclista al conjunt de la societat del moment, que acabava definint un argumentari faller basat en la crítica moral, que com diu Ariño, incloïa les crítiques de veïnat i les falles eròtiques, que tractaven les relacions entre sexes i suposaren el 46’2% entre 1850 i 1870, ab 43 de les 93 de les falles plantades en este període. De tant masclista que era l’ambient trobem casos com el de la falla plantada al carrer de Sta. Clara en 1864, per un grup de joves ab l’única intenció d’atraure el públic femení (Mozas 2013). Així des dels inicis de les falles modernes, allà per l’any 1850, els arguments de les crítiques falleres han posicionat la dona en una situació desavantatjosa, al ser homes tots aquells que pensaven, construïen i pagaven els cadafals. La conseqüència d’açò és que es planten falles com les conegudes falles de la plaça de l’Almodí de 1855 i 1856: a la primera, Vicenteta li ven el seu conill a Don Facundo, i és ella la provocadora del tracte; i, a la segona, Inesilla li compra a Colau, entre els productes que este li ensenya, dos ous i un nap, resultant ella “una vil canalla”, “guilopa”, “vil ramera” o “un angelet de l’infern”1. Uns anys abans, en concret en 1850, al carrer de Gràcia es cremava una dona ab un pardal a la mà, i al carrer

El Verí del Foc 10 99

de Sant Narcís, en 1851, un matrimoni ab desavinences; i un altre exemple de l’època és la falla de la Pl. de Sant Miquel de 1862, ab el lema “Interioridades de un hogar”, en la qual una caçadora li mostrava al marit un cap de cérvol, en clara referència a una infidelitat de part de la dona. També en esta època, i fins a finals del segle XIX, es criticaven a les falles les noves modes adoptades per les dones, com la del mirinyac, a Tros Alt (1858) i Almodí (1864); o alguns jocs de saló, com a Hort de Soguers, plantada en 1898 per Pedro Ferrer Calatayud, en la qual les dones juguen al “coín” o billar; o la més acarnissada del carrer de Maldonado de 1882, en què les dones juguen al “burro” i els homes treballen a casa ab forts patiments. Estes falles servien per fer dures crítiques a la modernitat que comportaven certs moviments feministes incipients, que eren contestats ab una misogínia ferotge. Des de 1870, el percentatge de les falles eròtiques baixa, en concret al 20’7%, ab un total de 70 de 337 falles, entre altres coses per la prohibició de les autoritats de fer este tipus de crítiques, per causa d’alguns casos de violència per part dels veïns representats als cadafals, com els de la plaça de l’Espart (1888), o la de Sant Bertomeu (1893) o la del carrer de Pascual y Genís de 1890, que va ser destruïda pels socis del Fancy Club al vore’s reflectits en la mateixa, en actitud galant ab una ballarina (Ariño 1992: 89). El pas dels anys no canvia esta crítica a la dona, com a subjugadora i provocadora de l’home, i així al carrer Alt en 1882 es planta una dona de fort caràcter i al seu home fugint de la llar. O bé la falla de la

plaça de Mossèn Sorell de 1888, en la qual mentres una xicona es mostra des d’una finestra, una dona més major, convida a dos homes a entrar a la casa... Esta utilització de la figura de la dona acaba convertint-la en un objecte sexual, com en 1912 al carrer dels Adressadors, on un grup d’homes amagats observen una jove; i li continuen atorgant una mala reputació ab falles com la de la plaça del Dr. Collado de 1912, la falla de “La Margot” de l’artista Pedro Guillem, per tots coneguda2. Les crítiques a la modernitat continuaren en els primers anys del segle XX, a pesar del continu descens de les falles ab crítica moral, entre altres coses per l’actuació dels censors, que tenien més treball a causa de l’aparició de la falla bròfega o picant. El doble sentit, els jocs de paraules i l’ús indiscriminat dels productes de la terra per a fer pornografia fallera, o quasi, era el pa de cada dia d’unes falles que continuaven tenint una població quasi exclusivament masculina en la seua base, el que va servir fins l’esclat de la Guerra Civil perquè les dones serviren de diana en les crítiques antimodernistes, i sobretot quan la dona començà a emancipar-se i volia arribar a una certa igualtat ab l’home, el que fa que estos la rebutgen com en l’argumentari de la falla dels artistes V. Canet i Ramil a la plaça del Molí de Na Rovella de 1930 ab el lema “Ni buscaes en cresol, el dimoni les vol”, acusant-les també de perdre feminitat a Espinosa-Juan de Mena (1929), obra de l’artista M. Vidal, i a Blanqueries baix el lema “Que perdut està el mon!” de l’artista Pascual Llop, en 1933, a la qual la dona conduïx, fuma i eructa... Al mateix temps es criticaven els concursos de bellesa, com en les falles de les

1 Per conèixer a fons els argumentes d’estes falles, llegiu el llibre de Josep Lluís Marín Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví , 2010, València, Universitat de València. 2 Per saber la història d’esta falla, podeu llegir els articles Tinc una falla insolent..., escrit per mi, i Parlant amb la “Margot”, original de Manolo Sanchis Ambrós, publicats a la Revista Cendra.

100

“Que amaga el mirinyac...”. Mitjans del segle XIX.

places de Sant Jaume de 1932 de Regino Mas, ab el lema “Concursos de bellezas”, i la del Mercat de 1934 de l’artista Vicent Benedito. Així es criticaven indumentàries, com la falda pantaló a les falles dels carrers d’Espinosa i Guillem Sorolla de 1911, que duia per lema “El último figurin de la moda”, o Adressadors en 1912, o més avant l’escassesa de la roba com a la falla dels carrers Alt-Fos de 1931, obra d’Abelardo Guillot. També es treien a la palestra els nous pentinats com els cabells a la garçon que lluïen algunes xicones, com a les falles Sta. Teresa–Carda, plantada per la comissió, i Maldonado-Torn, de l’artista Cardells, les dos de l’any 1927, i els canvis de rols que provocava, per exemple, que les dones accediren al món laboral, o si no sabien fer les faenes de la llar; o també

victòries socials com el vot femení, que el criticaven les falles de la plaça del Molí de Na Rovella (1915) o Puerto Rico-Cadis de 1932 de l’artista José Latorre baix el lema “Progrés”, i la de F. Roda del mateix 1932 a la plaça de Calatrava baix el lema “Si les dones manaren”. Altres estaven a favor del sufragi femení, com la falla plantada a la plaça de l’Àngel en 1932 per Luis Bagán i Miguel García que duia per lema “El vot femenino”. També es culpava la dona d’aprofitar-se de la regulació del divorci. El progrés que comportaven estos fets era vist ab molt mal ull per la part més conservadora de la societat, que torne a remarcar que era clarament masclista, eixint les dones moltes vegades representades com a ocioses i vicioses, com a la falla del carrer d’Alboraia de 1914 i la de la plaça de Pellicers del ma-

El Verí del Foc 10 101

Esbós de la falla de Guillem Sorolla, 1911. AHMV Falla de la plaça del Molí de Na Rovella, 1915. Arxiu M. Sanchis

teix any, on apareix la dona com aliada del dimoni i entregada al joc o a la beguda. La del la plaça de Pertusa (1918) no deixava dubtes de l’ambient antifeminista del moment, així l’esbós de la falla venia acompanyat per este vers en Pensat i Fet: «Si el feminisme vinguera, ya podia pensar l’home penjarse d’una figuera» Ab este panorama algunes falles directament recomanaven el maltracte com a solució per reconduir les dones que volien ser més independents, com la plantada als carrers de Gral. Prim-Fco. Sempere, acompanyant l’esbós de la mateixa publicat en Pensat i Fet la següent rima: 102

«A la dona desvià -hi ha que esenyar-li el gaiatoI fer-li fer la bugá.» Esta permissivitat convertia les dones en centre de les bromes que apareixien a les falles ab forta càrrega sexual que proliferaren en la segona dècada del segle XX, i que alguns arribaren a qualificar de pornogràfiques, i contra les quals l’Ajuntament prengué mesures prohibitives. Les dones són les protagonistes, al seu pesar, de les falles on l’humor bròfec i les insinuacions sexuals acaparen els argumentaris de qualsevol tipus. I és que tot servia d’excusa per mostrar dones ab els pits a l’aire, lleugeres de roba, o escenes de parella ab forta càrrega sexual. Així s’utilitzen metafòricament

Esbós de la falla de BalmesTorn, 1921. Esbós de la falla de la pl. de Pellicers, 1914. AHMV.

tots els productes de la terra, el mar o el corral, fava, figa, tomata, clòtxina, llobarro, conill, pardal, etc., en falles com les plantades en 1919 al carrers d’Aragó i Gandia, on un jove deixa una xicona per a “caure a les garres de l’agüela”. O la de l’encreuament dels carrers de Balmes-Torn de 1921, que portà per lema “Hores en el mercat”, i en la qual un estranger no sap què fer ab la porra. O bé la del carrer de Ribera de 1922, on un rave, un pot de vaselina i un carcaix ple de fletxes formen el cos, que corona una dona ab una canya de pescar, i que Pensat i Fet descriu de la següent forma: «Asò pronte s’adivina: es el triunfo del amor el rabe i la vaselina.»

Eixa actitud de pescar un home era el leiv motiv de la falla plantada per Regino Mas en 1933 a la plaça del Mercat del Grau, baix el lema “A peixcar novio”, i que rematava una figura d’una xicona en top-less. Compartien idea les falles de la plaça de Sant Gil de 1928, feta per la comissió, i Martí-G. Via de l’any següent, dels artistes Amadeo Desfilis i Francisco Coret, i la de la plaça dels Pellicers de 1925, que, plantada per la comissió, descriu la pesca del nòvio com el més dolç de la setmana fallera. Tot este còctel, segons Gil-Manuel Hernández (1994) crea una doble vara de mesurar, criticant l’alliberament “en nom de la moral i el puritanisme”, però per altre costat, la dona és la imatge de l’humor bròfec, ser-

El Verí del Foc 10 103

Falla del Mercat del Grau, 1933.

vint com a estímul al sexe masculí, estímul vetat pel puritanisme imperant. Eixa doble manera de vore la dona la convertix en el que Hernández (2010) definix per una banda com dona fallera venerada, que regna però no governa i acaba per convertir-se en la “deessa de la religió fallera”, i per altra banda en dona fallera desitjada, que és la dona vista en les falles com poc més que un objecte sexual, visió que esclata als anys seixanta i setanta del segle XX, tot afavorit esta temàtica la relaxació que provoca en la censura el període de transició, després de la revolució sexual que significà una dècada abans, tant l’aparició de la píndola, com el moviment hippy, que proclamava la llibertat sexual. Este contrapunt es manté a les falles pràcticament fins hui en dia, i té punts àlgids en ple període franquista on presenten la dona, una vegada més, com a temptació diabòlica, avantsala d’immorali-

104

tat, per un antifeminisme de forta oposició a la igualtat de sexes que reclamaven les dones (Hernández 1994). Això sí, quan es tracta de representar una dona voluptuosa, i a pesar de les dificultats plantejades per la censura, esta apareix com candorosa i virtuosa, al davant de les més clares referències sexuals i que servien per criticar la immoralitat i els vicis, desviacions sexuals, pecats, llibertinatge, etc... que sempre, com no, acumulava la dona, perversa ella, front a un home bo i innocent, del qui viu, aprofitant-se dels seus treball, sacrificis i virtuts. Esta representació la definix Mesa (2010) com la dona fallera patida, com a objecte sexual, com ja s’ha dit, i a més com a objecte pecaminós, per la seua cerca d’emancipació, o bé com a objecte venerant de nou com a fallera major i símbol de valencianisme exacerbat. Podem resumir tot açò dient que als cadafals fallers del franquisme, la dona només opta als papers de representant icònica i al·legòrica de valenciania, víctima del naixent interés per la moda i la bellesa, o bé com a culpable dels mals de parella, només preocupades per trobar nòvio. Com s’hi pot vore, els arguments van prolongant-se en el temps, sense que els canvis de situació política puguen impedir que la visió fallera de la dona canvie, i se continua ja en temps de postguerra, traslladant des dels cadafals una sensació de insult i maltracte cap a la dona pel simple fet de ser-ho i voler millorar el seu estatut en la societat. Així trobem falles com la de la plaça del Dr. Collado de 1942 obra de Modesto González baix el lema “La ratonera”, plaça dels Porxets de 1945 i que El Turista Fallero va titular “Los piratas”, o Visitació-Oriola plantada en 1958 per Salvador Debón, ab el lema “El modernisme femenino”, que continuen criticant tot el que suposa el feminisme. Quan no directament s’aposta per colpejar la muller si esta no fa el que es vol, com apareix a l’esbós de la falla de Sant Vicent-Sang de 1940, on un home dona una potada a una dona, que ix volant d’una

falla que criticava els vicis, personificant-los en les dones. Es repetixen així els arguments en què la dona obliga l’espòs a fer les faenes de la llar, per poder ella fruir del temps lliure, com el cadafal de la comissió Vivons-Arizo, de 1947, d’Agustín Pantoja, on fa que cuine el sopar al temps que ella va al cine; al de C. Amorós-H. Cortés, de 1950, plantada per Caballer i Montoliu, i altres faenes de la llar, com agranar o llavar el sòl agenollat, a G. SorollaRecadero, també de 1950, dels artistes Huerta i Vivó ab el lema “Cásate y verás”. Igualment es repetixen els cadafals on les dones només estan preocupades i ocupades per la caça del marit, com la xicona vestida de nòvia que coronava la falla de la plaça del Mercat de 1950, “Ya t’has casat, ya t’has...”, plantada per l’artista Regino Mas, o el volen pescar, com la banyista que coronava la falla plantada per José Sanchis per a la comissió Duc de Gaeta-Pobla de Farnals, baix el lema “Maneres de peixcar”. Més avant en el temps, en concret en l’any 1975, la dona ja havia atrapat el marit i mostrava exultant dos boles a la mà, mentre subjectava l’home pels pantalons. Esta és la imatge que donava de caçadora i presa la figura presentada a l’Exposició del Ninot per l’artista Josep Martinez Mollá, per a la comissió Bailén-Xàtiva, dins d’una falla que tractava la debilitat de l’home davant la dona, i dugué per lema “Sexe dèbil”. Però és en el període que acabem d’introduir, entre les dècades dels seixanta i els setanta del segle XX, quan pitjor imatge de la dona es vessa des dels cadafals i més quan s’aprova la nova Llei de Premsa, Llei 14/1966 del 18 de març, el que va produir una relaxació en la censura que patien els cadafals fallers, tot traduint-se en una proliferació de figures despullades i temàtiques de caràcter eròtic que sempre deixaven a la dona mal parada. Apareix com a adúltera a la falla de Dr. Manuel Candela-B. Tortosa de 1972, ab el lema “Todo por la copa”, dominant del marit que

només val per a pagar; a la plaça del Mercat de Russafa de 1961, d’Abelardo Guillot i ab el lema “El que costa una dona”, el domini es traduïa en abús cap a l’home, quan este neteja i cuina; a Iecla-Cardenal Benlloch de 1968, també d’Abelardo Guillot i ab el lema “En ma casa... mane jo”, la dona fa passar per la pedra l’home una vegada es casen, com dia la falla de Camí d’Alba-Castell de Cullera de 1975, que baix el lema “L’hora del matrimoni”, va plantar Francisco Ribes; serà la culpable de tots els mals al haver agafat la fruita prohibida, a Pintor Domingo-Guillem de Castro de 1968, de Juan M. de la Barrera, titulada “Pecats”. Com a font i imatge de pecat i temptacions va aparèixer representada a “La temptació” plantada per la comissió de la plaça del Pilar per Alfredo Ruiz en 1974. Atres falles simplement aprofiten qualsevol temàtica generalista per a criticar durament la dona i tot el que la rodeja. Falles d’esta línia proliferen ab el final de la dècada dels anys seixanta i en el principi dels setanta. Cadafals com “La contaminació”, de la plaça de Rojas Clemente (1974) i “Espai ab les senyals”, plantada el mateix any a DarocaPare Viñas, que relacionava les senyals de trànsit ab els mals comportaments de les dones. Màxim exponent d’estes falles seria la plantada per José Carretero en 1973 per a la comissió Vidal de Canelles-Sánchez Coello, que resumix les falles del període: Amb el lema “Modes” fa un esperpèntic retrat de la dona, dona infidel –els víquings i la moda de dur banyes als cascs-, dona en mini falda... un bombó provocatiu. I altres escenes ab el mateix tracte insultant. Inclús en les falles més blanques, com la que es va plantar en plena celebració del mundial de futbol de 1982, “Atlant modern”, obra de Vicent Luna, les dones patien atacs, i eren representades com a prostitutes que volien xuplar del pot del campionat. Els arguments fallers continuen pel mateix camí fins els nostres dies, i falles que podi-

El Verí del Foc 10 105

en haver contribuït a un canvi es queden a mitges, com la de Miguel Santaeulalia per a la comissió de Na Jordana de 1976, “L’any internacional del conill”, commemorativa de la declaració per part de l’ONU de l’any 1975 com l’any internacional de la dona. Es continua criticant als cadafals, fins ben entrats els noranta, la cerca d’oportunitats i d’igualtat, que no arribarien al món faller fins eixos anys, quan la dona obté una integració plena ab veu i vot, i arriben a crear-se figures que Hernández (2010) definix com dona fallera rebutjada: primer com dona discriminada, dins de les comissions, ab rols sempre femenins, inclús quan entra en les juntes directives als setanta i fins que en els anys huitanta arriba ja a càrrecs de responsabilitat, fins i tot a presidenta de falla. Esta situació convertix la dona ninot en dona discriminada, ja que els intents d’emancipació i d’igualtat, o simplement la seua llibertat sexual, son perillosos per a l’home, i la resposta de l’home faller es la burla i l’escarni, i la ridiculització, retratant la dona “com enemiga potencial de l’home i causant de tots els mals derivats de les relacions” (Hernández 2010), i sempre com a protagonista i portadora de vicis i ànsia sexual, pel que mereix l’escarni públic en falles com: Blanqueries de 1989, “Los vicios”, obra de M. Esteban; la plantada per José Barea per a la comissió Esc. García Mas-Puerto de Sta. María en 1990, baix el lema “La dona és una diableas”; en falles que directament neguen la possibilitat d’una igualtat efectiva entre homes i dones, com “Igualtat per a la... (dona igual)”, de B. Jaime Pérez-Luís Oliag, de 1986, de l’artista M. Sánchez, o bé on es critiquen els triomfs aconseguits per les dones, oferint una imatge degradant, com a Sant Vicent- F. Esteve de 1976, de Julián Puche, ab el lema “La emancipación de la mujer”, on es critica que la dona puga optar a qualsevol treball, com bé representava el coronament, una xica escassament vestida “que lo mismo trabaja con el pico y la pala, que se pone el birrete de abogado”.

106

Una bona imatge? Potser no Encara que ho semble, no tot es roín quan la dona és utilitzada a un cadafal faller, ja que la dona també ha servit per homenatjar o representar coses positives, això volem pensar quan veiem falles apologètiques o de reivindicació política o de valencianisme o bé per acompanyar a algun personatge homenajat, i ja als últims anys de la intrahistòria fallera, ab falles vindicatives del feminisme. És el que Mesa (2010) definix com objecte venerat, i que serviria per a tots els períodes, en què la dona apareix com a símbol de valenciania, “idealitzada i dipositària dels valors identitaris” (Hernández 2010). L’únic però a estes falles que volen oferir una dona amable, que lluïx o que representa bons valors, és quan eixa dona és utilitzada en falles publicitàries, com a simple objecte decoratiu i atraient del producte venut. Per exemple la falla plantada en 1920 a la plaça de Caixers, on es publicitava xampany, o la del carrer de l’Ambaixador Vich, que era un reclam d’un comerç de l’època, el grans magatzems Llopis Capella, o dos anys més tard quan la falla plantada entre els carrers de Sant Vicent i En Sanç publicitava la perfumeria V. Ibáñez. Pel que fa a les falles apologètiques, que naixen en la pròpia festa, però sense massa predicament, segons Ariño hi ha cinc casos entre 1850 i 1900, i experimenten un ràpid creixement en evolucionar la falla cap a concepcions més artístiques, pel canvi en els continguts de les falles, per raons com l’aparició dels premis, que propiciaren falles més treballades, i ab manco crítica, i sobretot per la forta censura que patien els projectes fallers, reprimint les critiques veïnals, polítiques, antieclesiàstiques i els continguts obscens, que varen ser les més fortament reprimides. Així comencen, com ja he apuntat, arguments reivindicatius, bé siga de projectes urbans oblidats o alentits, o de les figures més representatives de la cultura local: Este

Esbós de la falla d’Ambaixador Vich, 1927. Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal, 1972.

clar augment d’este tipus de cadafals, fins a seixanta-tres falles apologètiques entre 1901 i 1920, es degué, segons Ariño “al impacto de la dinámica que imprimía al festejo la política de modernización” (1992: 129). Tal era la intenció reivindicativa de certs elements de les falles homenatge que s’arribava a retirar del cadafal, abans de prendre-li foc, aquells elements més sensibles, com efígies d’algun polític o artista rellevant o alguna que altra bandera republicana, fins que s’entengué que el millor homenatge era deixar que les flames purificaren estos símbols. En estes falles la dona apareix com a al· legoria del progrés, com en Na JordanaGuillem de Castro 1912, “Paso al progreso”, dels artistes Vicente Almela i els germans Ricardo i Tomás Peris; de la política, a plaça del Molí de Na Rovella de 1914, on apareix una figura femenina ab una

corona republicana; de la pròpia festivitat fallera, vestida de valenciana, com al cadafal dels carrers de Sevilla-Corset de 1916; any que també apareix com a representació d’una Espanya que demana almoina a la falla d’Arrancapins. O la plantada en 1980 per José Azpeitia per a la comissió Sapadors-Vte. Lleó ab el lema “Democracia”, l’al·legoria de la qual, una figura femenina alada, descansava sobre el crani de la dictadura franquista. De llauradora la vestiren tots aquells que volien representar València: per autobombo, com a Borrull-Socors el 1921, que tingué per lema “Gloria a Valencia”; criticant la falta d’inversió o els projectes eterns que patia la ciutat, com el de la nova estació del nord, que avançava damunt d’una tortuga, com en Cadirers el 1905; o per denunciar situacions insostenibles com l’alt cost de la

El Verí del Foc 10 107

llum elèctrica, en la plaça dels Portxets el 1917; o als acaparadors, com el cas de la falla plantada a la plaça de Rodrigo Botet en 1918, per artistes del Cercle de Belles Arts, i que obtingué el primer premi eixe any. Ab els anys, les falles apologètiques anaren perdent força, però sense deixar d’aparéixer en l’argumentari faller. Per exemple, en els primers anys de postguerra, tornem a trobar valencianes coronat falles de clara inspiració apologètica, com la de la plaça de Sant Jaume de 1940, de l’artista Manuel Moreno Gimeno, que parlava de Valencia; o “Homenaje a la grandeza de España”, plantat per Vicente Canet a la plaça de Lope de Vega en 1943. Ja seria després de la transició, i en plena batalla de València, quan l’apol·logisme exacerbat de valenciania torna a manifestar-se en els cadafals fallers ab falles com “Nostre himne”, plantada per Josep Martínez Mollà en 1982 a la plaça de la Mercé; el titulat “Exaltació a València” obra de Miguel Esteban per a la comissió Dr. Oloriz-Arq. Fabián y Fuero en 1980; o el cadafal de la falla de Peris i Valero-Cuba de 1984, de Daniel López, que baix el lema “Los males de Valencia” feia un repàs de la situació de la sociopolítica del moment. Ja entre els dos segles, trobem cadafals com el plantant per la comissió Convent de Jerusalem- Matemàtic Marzal de 2003, “Festes valencianes”, obra de J. Martínez Mollà, o la proposta de Jordi Palanca Marqués en 2011 per a la comissió Palleter-Erudit Orellana, i el magnífic exemple d’este tipus de falles que va ser la plantat per a la comissió de Corona per Joan S. Blanch, l’any 2004, ab el lema “Disculpen les molèsties”, on una fallera demana silenci als fallers com a senyal de respecte cap al barri. Però les falles més interessants per a este article, i deurien de ser-ho per a tu també, pacient lector o lectora, són aquelles que clarament denuncien la situació de la dona,

108

ja siga maltractada, discriminada per la seua condició o utilitzada com a mercaderia; les que homenatgen el seu esforç diari en la vida i el treball, i la retraten tal com és, sense vilipendis ni ofenses de mal gust. Estos cadafals comencen a aparèixer als anys noranta del segle XX, encara que algunes falles continuen mostrant una visió misògina i humiliant de la dona; així algunes falles, com a resum de la història, continuen basant-se en lemes com “Els vicis”, “La nit” o “L’hora de la dona”, per a tractar la temàtica de la dona, però sempre des d’una posició ancorada en el temps. Inclús les que en principi tenen un caràcter reivindicador, com la plantada per Fco. Tomás Grau i la comissió Sant Ignasi de Loiola-Jesús i Maria en 1996, “Homenatge a la dona”, tenen escenes on el “pobre hombre tiene que hacer toda la faena”, deixant clar que eixa reivindicació està buida de contingut. La visió va canviant i, per fortuna, les temàtiques també ho fan, rescatant del temps falles que ja intentaren oferir una visió positiva de la dona dècades abans, com el cas de la falla plantada als carrers Alt–Sant Tomàs en 1947, “Monumento a la mujer casera” de F. Roda. Així falles com “Elegia II” d’Alfredo Ruíz per a Quart-Palomar, en l’any 1999; “Mare Natura” de Na Jordana en 2003 del artistes G. Sanz i J. Latorre, i el cadafal de semblant argument plantat per Raúl Zamora per a la comissió Vte. Sancho Tello-Xile, ab el lema “La Naturalea”. I per fi trobem una clara aposta per la dona en falles com la que possiblement és la primera d’estes falles, que es va plantar l’any 2002 a la plaça. de la Tenda, de Benimàmet, també per l’artista Jordi Palanca, ab el lema “Els drets de la dona”. L’argument, segons El Turista Fallero, recull la lluita contra la discriminació i el maltracte. I parla de la gran preparació de la dona en l’actualitat. Més avant trobem falles com Sta. Mª Micaela-Martí l’Humà, ab el lema “La dona i

Falla de Peris i Valero-Cuba, 1984. Arxiu Joan V. Ramírez. Falla de Sapadors-Vte. Lleó, 1980 Falla de la plaça de Rodrigo Botet, 1918.

El Verí del Foc 10 109

Escena de la Falla Cronista Vte. Beguer, de Torrent, 2012. Arxiu Ferran Martínez

el seu món”, de Guillermo Rojas; “Atrapada necessito que...” obra de Cristina Tadeo per a la comissió de Dr. Sanchis Bergón-Túria, i la proposta més cridanera, “Mai més... esclava te donem” de Daniel Jiménez Zafrilla, per a Lepanto-Guillem de Castro. Estes tres falles es plantaren l’any 2004. Una altra falla que tractava cruament la violència de gènere va ser la plantada per la comissió Cronista Vte. Beguer i Esteve, de l’artista Miguel Balaguer Nieto, a la ciutat de Torrent en 2012, ab el lema “L’esperança és un espill penjat en el futur”... l’escena de la qual parlem no necessita cap comentari. Alfredo Ruiz, en una nova tornada a la palestra del carrer, plantava en 2013 la falla “Després de la desena musa”, per a la comissió de la plaça de Jesús; la falca que conformava el cadafal representava l’esforç de les dones al llarg de tota la història de la humanitat per a poder obrir-se camí, camí que han tingut ple d’obstacles només pel simple fet de nàixer dona. 110

Els fallers hauríem de reflexionar, i molt, sobre per què hem consentit estes al· lusions tan denigrants, i només en els últims anys estem reparant en part les ofenses ab els cadafals que plantem. És cert que encara queden residus de misogínia en les falles; preparant material per a tres col·laboracions he vist esbossos de falles que es plantaran en 2016 en diferents poblacions, i semblen increïbles alguns dels arguments: m’he vist viatjant en el temps i he retrobat esquemes dels anys setanta o huitanta en falles d’enguany. De veritat és la imatge que volem oferir al visitant o al veí que no fa més que protestar? A aquells que vindran si ens atorguen la catalogació de patrimoni immaterial? És el que volem que els nostres fills i les nostres filles s’ensenyen de les falles? Crec que és un debat molt seriós que hem d’afrontar ab valentia, si volen transmetre com a Festa uns valors i una imatge actuals, i no ancorada en èpoques pretèrites.

Agraïments A ma mare que m’ensenyà a ser, i a María que m’ajuda, em llig sempre ab visió critica i em deixa ser. I a Joan i Pau, que em recorden sempre el que no hem de deixar de ser. Bibliografia

Ariño, A. (1992): La Ciudad ritual. La fiesta de las fallas, Anthropos-Ministeride Cultura, Barcelona-Madrid. —(dir) (1993): Los escultores del fuego. Introducción a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, Diputació de València, València, Associació d’Estudis Fallers, (1994- 2015): Revista d’Estudis Fallers, números del 1 al 20, València. El Turista Fallero, col., 1942- 2015, Bayarri Comunicació, València. Borrego Pitarch, V. (coord.) (2009): Na Jordana: 125 anys de falles a València. Volum I. Les falles de Na Jordana (1884-1954), Associació Cultural Fallera Na Jordana, València, DD. AA. (1990): Historia de las fallas, Levante- El Mercantil Valenciano, València. DD. AA. (2010): Tro d’avís. Llibret falla Plaça de la Malva, Associació Cultural Falla Plaça de la Malva, Alzira. Mozas i Hernando, J. (2013): «Dona i falles (1863- 1936). Un llarg camí cap a la igualtat» dins Operació Valquiría; la segona obra wagneriana. Llibret de la Falla Borrull-Socors 2013, Falla Borrull-Socors, València, p. 205-233. Pensat i Fet, col., 1912- 1972, Valencia. Sanchis Ambrós, M. (1999): Regino Mas. Historia de una época, Albatros, Valencia. — (2013): «La dona, dona. Història paral·lela» dins Després de la desena musa. Llibret A. C. Falla de la plaça de Jesús, València. Soler i Godes, E. (2000): Las Fallas 1849-1936. Notas para su historia, Albatros-JCF, València. Sanchis Ambrós, M. (2001): Las Fallas. Notas para su historia. Vol. II. 1940-2000, , Albatros, València. Vidal Corella, V. (1983): Historia gráfica de las Fallas, València, Caja de Ahorros de Valencia, València.

El Verí del Foc 10 111

Cadafal faller Ara si que va... d’Antoni Grau Cros plantat a la plaça del Mercat l’any 1979.

112

El ninot de la dona: de ser la creu del matrimoni al descobriment de les seues mamelles Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

l llarg de la història de les falles, la figura de la dona ha estat present als monuments fallers, i en moltíssimes ocasions per representar temàtiques a mode de símbol i al·legoria. L’ús de la dona als cadafals apologètics ha estat un costant: vore a una valenciana com la nostra terra o alguna princesa ser la ciutat de Xàtiva, per exemple. També ha estat la representació d’una dona nua per mostrar un nou segle o conceptes, com la llibertat o la justícia, han estat presentats en forma de ninot femení. Altres vegades és utilitzada la figura d’una dona com a part central de la crítica referida, abocada amb aspecte negatiu sobre el gènere femení. Establida en la part roina de la relació amb l’home, sobre la millora de vida amb el descobriment de la moda i la modernitat o per l’evolutiva aproximació cap a la llibertat i la igualtat de gènere, són les principals crítiques acollides als cadafals i sempre pensades des d’una ment masclista. Este és tipus de crítica és el que volem tractar al present treball, basat en una corre-cuita pels cadafals fallers plantats a la ciutat de Xàtiva al llarg de la seua història. Estes crítiques, vistes en el temps amb perspectiva, ens fan treure els colors davant unes passades societats on la dona ha estat un ésser desprestigiat, ignorat i insultat, i que ha patit unes

El Verí del Foc 10 113

condicions laborals i socials inferiors o diferents davant un entorn viciat de masclisme que en tot moment ha estat incapaç de concebre un tracte igualitari i respectuós cap a les dones. Iniciem el recorregut... La creu del matrimoni I (1865-1867) «Del matrimoni la creu, cuan la dona es molt llauchera. més pesà la encontrareu qu’una mola farinera» (Trinitat, 1866) Les falles promocionades per Blai Bellver (1865-1867) tenen una forta càrrega crítica cap a la dona. A la peixca de l’Aladroc (Trinitat, 1865), el tema escollit es bassa en com les xiques “pesquen” als xics, i amb les poques referències que tenim, el full promocional ens exposa que totes les xiques solen aconseguir el seu propòsit. La creu del Matrimoni (Trinitat, 1866), englobada en una crítica de sàtira moral, pertany a la categoria de falla eròtica o tendèn-

114

cia anticonjugal, com deia la premsa. Estes falles tractaven temes com les relacions matrimonials asimètriques, la seducció o l’intercanvi sexual així com infidelitats, adulteris i cornamentes, al·lusions i metàfores sexuals, segones núpcies o trames conjugals entre d’altres, i con diu Ariño (1992:88) «observándose una visión procaz y desenfadada de la sexualidad en el contexto de una sociedad recatada y puritana, pero sustentada sobre un impenitente machismo (el matrimonio es presentado como una cruz para el hombre». Al magnífic llibret realitzat per Blai Bellver podem vore que la crítica de la falla, així com al conte fantàstic, és una crítica continua cap a la dona: la seua forma de vestir i la tendència de seguir la moda existent, l’estat civil de la dona —sobretot les “fadrinotes”–, i principalment, el paper de la dona dins del matrimoni. L’explicació de la falla proposava quatre escenes d’acord amb quatre “estacions” del matrimoni: lluna de mel, indiferència i crisi matrimonial, adulteri i cornamenta a més de les reaccions.

Esbós de la falla Exaltació de la paella (Plaça de la Bassa, 1935), realitzada per A. Royo. Esbós de la falla La Prima-vera (Carrer Vernisa, 1936), obra de J. Castelló. Moda 1934, cadafal plantat a la plaça del Mercat el 1934, obra d’A. Menéndez i E. Sanchis.

La tercera falla de la trilogia de Blai Bellver, Eclipses del Matrimonio (Trinitat, 1867), respon al mateix argument que l’anterior. De fet, el cadafal faller, al no plantar-se el 1866 serà l’utilitzat per a l’any 1867, amb el canvi de temàtica en quan a la crítica, on les quatre estacions passen a ser les quatre fases de la lluna. A pesar de certa llibertat... Al·legoria i adulteri (1932-1936) «La humanitat avant va; però ja arribarà el día que la dóna ens dominará amb molta maestría» (Vernisa, 1934) Repassant fotografies i esbossos de les falles plantades a Xàtiva i recolzant-nos amb els pocs llibres fallers existents, a l’època de la ii República (1932-1936) hem trobat poques referències sobre les dones als cadafals fallers. Veiem la presència de dones a les falles Una boda valenciana (Tetuan, 1935) i Exaltació de la

paella (Sant Jaume, 1935), dues falles de caràcter apologètic, on la dona apareix en forma d’al·legoria, sobretot a la segona, on una dona nua amb una paella fa de coronament del cadafal. A pesar de desconèixer l’argument sòlid de la falla amb el lema Moda 1934 (Mercat, 1934), ens atrevim a dir que va parlar sobre les dones, atès que en ella només apareixen dones ben vestides amés del suculent lema. Com bé diu Manolo Sanchis «La ii República va suposar un corrent d’aire fresc, que va omplir d’esperances tota la societat espanyola, de fet, al terreny social es va avançar molt, en especial per a les dones. El reconeixement del dret al vot, i a ser triades per a qualsevol càrrec polític (1931), la Llei del Matrimoni civil, el divorci (1932) i el dret a tenir la pàtria potestat dels fills, suposen un important avanç» (Sanchis, 2012: 106), aspecte que no vam vore reflectit als cadafals fallers més preocupats per la política a un moment un tant convuls.

El Verí del Foc 10 115

Sobre les referències a la dona també cal destacar tres falles. La primera duia per lema A lluneta estic: me’n ric me’n ric (Enríquez, 1934), que el seu llibret va estar escrit pel canonge Gonçal Vinyes. A un moment de l’explicació l’autor crítica «lo fresques i... currutaques que van les xiques de nostres dies a fer compres al mercat». Vernisa (Carrer Vernisa, 1934) és la segona falla que volem citar, perquè l’escena titulada Traguets i palos tracta l’assumpte d’una parella que constantment s’empina la botella i després sempre acabaven pegant-se, i en esta baralla, sempre guanyava ella perquè «al encontrar-se en este estat, les bufetades de la dona o dos dies castigat». Al mateix carrer Vernisa es va plantar l’any 1936 la falla Las cuatro estaciones, la qual va comportar polèmica. La dreta local va posar el crit al cel al entendre que la falla era «un zafio insulto a una dignísima clase, y una vulgar y grosera ofensa a los sentimientos más íntimos de la mayoría de Játiva»1. Com es pot observar a l’esbós, la falla es dividia en quatre escenes on el ninot principal era un que representava a un capellà junt a una dona que a la fi acaba embarassada. El verset que acompanya l’esbós deia que «la bella Prima-Vera, és una estació molt bonica, per això algun calavera, abusa massa de la xica». La creu del matrimoni II (1943-1974) «Cara i Creu del matrimoni és el lema d’esta falla que la dona qu’ix de talla es pichor qu’el mal dimoni» (José Espejo infantil, 1948) Després de la contesa bèl·lica, la referència de les dones als monuments fallers apareix principalment en les crítiques re1 El Agrario, 17 de març de 1936. BMX

116

ferides al matrimoni, recordant el mateix discurs que Blai Bellver va conrear un segle abans, un discurs «contra el matrimoni, que en realitat contenia una actitud misògina i masclista, ja que es condemna que, encara que el festeig era agradable, amb el casament seria la creu, i sacrificar-la amb els sofriments de l’home, car carregava amb la muller, els fills i el manteniment de la casa» (Hernàndez, 1996: 196). La descripció aportada per Gil Manuel Hernàndez està condensada a la falla Cara i Creu del Matrimoni (José Espejo infantil, 1948), la qual fa referència als dos aspectes de la parella. La Cara, pensant en la «suor i els sacrificis per a poder-se hui casar», es correspon amb el festeig d’una parella que «estan molts contents, tot pareix alegria, tot heu miren sonriguent cuant aplega este día». Arriba el casament, i tot es convertix en creu per a l’home, que ha de dependre a cuinar perquè «este és el món al revés, la dona chilla i mana, i si no te’l fòc ensés, hasta li sumba castanya». L’explicació ens diu que és el tipus d’home que quan està al casino és molt «masculino», però davant de la dona «te que mirar i callar, i més si viu en la sogra... el davantal i a fregar». L’explicació finalitza amb «en temps de la gavardina, imperen els camisons. Amunt, classe femenina! Abaix tots els m...!». L’amor a través dels segles (José Espejo, 1944) és una falla que tracta l’evolució de l’amor durant alguns segles de la història, explicant les baralles entre homes per aconseguir l’amor d’una dona encara que al segle xx, ja són «les pobretes femelles» les que van darrere dels hòmens, implorant en caritat «que la vullguen un poquet, un poquito nada más». La crítica sobre la dona al darrer quadre, el d’actualitat, «en que la dona, poc dona, al marit fa treballar fentlo actuar de fadrina i posat de davantal». L’explicació clou,

Esbós de la falla Cara i Creu del Matrimoni (José Espejo infantil, 1948).

Esbós d’una escena del cadafal L’amor a través dels segles (José Espejo, 1944).

sense fer botiges, amb una reivindicació antifeminista i masclista que «reforça l’aposta per un model de dona sumisa a l’home coincidint amb el perfil defensat pel règim» (Hernàndez, 1996: 363). No té desperdici:

que mentre «ell al día, guanya el pa, ella al día no fa rés, més que ben alimentà, com si fora convidà, es el seu gran interés, ser mes jove cada més». Com veiem, les falles tracten com la dona té un esperit gastador (Medina, 2012:129), inclús comença a ser víctima del naixent interés per la moda i la bellesa (Medina, 2012:128), perquè com diu l’explicació «se gasta una mina en pomaes i en pintura!». I clar, amb tanta intenció de la dona, l’home entra en un profund victimisme i ja «no te ni veu ni vot [...], el pobre casi no pòt publicar qu’es el marit!» i ella «viu burlant-se d’ell perque porta la batuta».

«¡Póbres dónes! ¡Póbres dónes! ¡que equivocació tan gran! Vólen cambiar de sexo i això es un gran desbarat perquè la dóna ha naixcut pa ser mare, ¡nom sagrat! pa ser ama de sa casa, pa fer la felisitat sense eixos cambis ridículs que als hòmens porten de cap». A la falla Força de Voluntat (Sant Jaume, 1946), dins de les distintes forces descrites, hi ha una escena titulada Força d’una mirà, en la qual explica la vida d’un matrimoni

Altre exemple interessant és l’explicació de la falla Mel d’amor (Raval infantil, 1952) que vol «poder enchuisiar lo que son els matrimonis...», i fa una crítica similar a la darrera falla esmentada, recollint com la dona es cuida excessivament: «la dona s’enperifo-

El Verí del Foc 10 117

de uno de estos pisitos, está muy contenta, mientras el marido otea la negra tormenta que la ha caído sobre las costillas y se prepara para suportar el peso del pisito».

Esbós del cadafal infantil Mel d’amor (Raval, 1952).

lla, s’arregla com pot i sap, se depila, se perfuma, s’arregla els cabells del cap...». També ens narra que les dones busquen hòmens amb diners en contraposició a què temps enrere buscaven als hòmens honrats. Altra falla que conté crítica similar és Els conflictes del choc i de l’amor (Raval, 1945) així com anys després la falla Els temps cambien (Mercat, 1970), on diu que les joves de hui en dia «solsment guia l’interés, qu’els ixca un bon novio molt templat i... en dinés». A pesar de no contidre una crítica cap el sexe femení, a la falla Ja tinguem piset (Sant Feliu, 1965), si que podem comprovar el simple l’organigrama d’un matrimoni d’aquella època. El coronament estava compost per la figura d’una dona amb unes claus amb la mà sobre un bloc d’habitatges, i l’explicació ens diu que «La mujer, satisfecha de haber conseguido las llaves

118

La Nova Llei de Premsa (Llei 14/1966), del 18 de març 1966, provocarà una relaxació de la censura i comportarà la proliferació de figures despullades i temàtiques de caràcter eròtic que deixen la dona mal parada (Medina, 2012:132). Prompte vorem esta alliberació, doncs Manolo Blanco i Esteve Arnau van plantar el 1967 Per culpa de la poma (Tetuan) on apareix al coronament una poma aguantada per tres sirenes amb els pits a l’aire. L’aparició de dones nues començarà a ser una novetat que anirà repetint-se progressivament conforme ens endinsem a la dècada dels anys setanta. Podem posar com exemples Desitjos (1971) o Temptació o desig (1978), ambdues falles plantades a la plaça de Tetuan-sant Francesc. Cal posar èmfasi amb l’aprovació d’esta llei, atès que per exemple, la falla Espanyoleto de 1966 de Ramon Morell duia per coronament la figura d’una dona nua i els censors van obligar als fallers a tapar-li els pits amb una tela. També podem contemplar l’aparició de la identificació de la dona amb la temptació, els pecats capitals i l’avantsala de la immoralitat (Hernàndez, 1996: 363), i com clar exemple, tenim la nomenada falla Per culpa de la poma (Tetuan, 1967), que ens diu «que serà etern —per culpa de les dones— rostir-se entre les flames iniqües de l’infern». També fa incís a que l’home ja no té autoritat —fins i tot l’home es queda a casa amb els xiques i ella passeja pel carrer— i que damunt patix la burla de les dones, i a més a més, «sofrix el calvari d’un trist matrimoni». A esta època comença el costum de prendre el sol a les platges i, en conseqüència, es comencem a comercialitzar a l’Estat Espanyol tota mena de bronzejadors i

cremes solars degut a la posada de moda del bikini. La crítica a la venda descontrola de productes i la moda d’anar a la platja la trobem a Farça (Espanyoleto, 1968) i Avui amb una pluma mos desplumem (República Argentina, 1972). En tots estos aspectes estaran involucrades les dones, les quals s’acosten cap a la modernització, i que la societat —els hòmens, principalment— aguditzarà els aspectes negatius d’este procés de canvi (Hernàndez, 1996: 336). Altre aspecte a criticar ha estat l’ús dels anticonceptius. «La cigüeña parà, els xiquets plorant, les pastilles a montóns» i «la pastilla en aument i la família decreixent» són els titulars que trobem sobre l’escena que tracta la ingestió d’anticonceptius del cadafal Hui el que no corre vola (R. Argentina, 1974). També la crítica a la moda de vestir per part de les dones es constant als cadafals fallers. L’explicació de la falla Els temps cambien (Mercat, 1970), fa ressò a la crítica de l’ús de les minifaldes i dels pantalons per part de les dones, «bon aparat i en ventaja, puix al temps que pujant la falda poquet apoc se l’aniran acurtant, i segons la ciència avança, podria ser que siguera que dins de molts pocs anys foren pàmpols de figuera». Aquesta llibertat que comporta la modernitat serà constantment criticada. Un bon —i aterrador— exemple és el cadafal La nit (Tetuan, 1974), on a una de les escenes apareix un troglodita, i compara aquella època amb l’actual: «En els temps que hui estem, lo que passava no passa. Era el temps que encara l’home sobre les dones manava. Quan li dia a una, enfadat, vine ací, ella anava. I les dia que trotaren i cada una trotava. Era que hi hava més amor? Era que més garrot hi hava?

Falla Per culpa de la poma (Tetuán, 1967).

no he ho sé. Peró l’assumpte ja no te volta de tapa. Cada dona fa lo que vol i el marit, calla que calla, esperant que passe el temps i no’s trenque la baralla. Quin temps més preciós seia aquell que la història contava en que l’home, arrogant, les mantenia a ratlla. I la dona, obedient i callaeta, otorgava, i li oferia l’amor que dintre d’ella guardava. Hui d’açó no queda res i si alguna no s’enfada és perque és santa o tonta, ja que si pot, te’ls clava.» Arribant als anys setanta, comencen a aparèixer les crítiques cap a les suposades in-

El Verí del Foc 10 119

Escena del cadafal Classes d’amor (Enríquez, 1971), obra de Manolo Blanco. A l’escena es criticava l’adulteri en el matrimoni per part de la dona. Falla L’any internacional de la dona (Ferroviària, 1976) de J. R. Espuig. Falla Any de la dona (Benlloch, 1976) d’A. Grau.

fidelitats de les dones i que principalment demostren una desconfiança total dels hòmens (Castelló, 2013:23). Dins del cadafal Classes d’amor (Enríquez, 1971) es trobava l’escena Amor a la caça, l’explicació de la qual deia que «este hombre que viene de cazar y lleva una cabeza llena de cuernos debajo del brazo haciéndolo cara de maltrecho y cansado y su mujer está esperándole con este cachorro de león delante de ella y colgando unas «Pollas» (hembra del Pollo» con cara de alegría como queriéndole decir yo he cazado más que tú». Queda clar que els autors de les crítiques pensaven que «la dona era propensa a l’adulteri i a destrossar els cors masculins» (Hernàndez, 1996: 336). L’any internacional de la dona? (1975) «La dona vullguent col·laborar inventa el seu any internacional i el únic que adelanta es armar més el cacau» (Ferroviària, 1974)

120

Les Nacions Unides, per una resolució de l’any 1972, va declarar l’any 1975 com l’Any Internacional de la Dona, per tal d’intensificar la lluita contra la discriminació de les dones. A Xàtiva, dues falles van fer ressò de l’esdeveniment a les falles de 1976. Podria haver estat una gran oportunitat per reivindicar el paper de la dona i denunciar la desigualtat de gènere i plasmar-ho als cadafals fallers. Dons no, i a més a més, es van monotematitzar falles agafant este esdeveniment, tenint una visió quasi esperpèntica de la dona (Medina, 2012:132). J. Ramon Espuig signava L’any internacional de la dona (Ferroviària, 1976), i a la seua explicació ens advertix que «ironitza la preponderància que ha pres la dona amb motiu de l’any que a la mateixa se li ha dedicat». La falla, a banda de tractar que ara les dones tracten als hòmens com si foren marionetes «pa traure’ls les pessetes», tracta el tema de què les dones es gasten mols diners per pintar-se sense que «ell apenes li alçe la veu» i, a més a més, apareix

el tema del destape, present a la televisió i des d’estos anys també als cadafals fallers. Sempre vist des dels ulls de l’home, l’explicació de la falla ens afirma que l’home, «anant pel carrer, veu més que abans en la platja». També tingué cabuda la crítica dels anticonceptius, afirmant que a vegades l’efecte que tenen es realitza al revés.

Aquell any 1976, le falles El destape (Sant Feliu, 1976) i Bruixeries (Raval, 1976) acollien a la seua crítica molts aspectes relacionats amb les dones, similars als que ja s’han exposat: destape, nou domini de la dona sobre l’home, ús d’anticonceptius o com la dona arrossega l’home a casar-se. Mamelles, massa mamelles (1976)

Any de la dona (Benlloch, 1976), va estar l’altra falla “dedicada” al sexe femení, i seguix els mateixos arguments que la falla Ferroviària. Com a novetat introduix l’accés de la dona al món laboral, i ens diu que «Elles buscaven manar, amb afá i ansia loca, i prompte els eixirà per la boca el dret d’anar a treballar». Amb un to de completa vexació trobem el següent verset: «Açi una dona torera sentá amb roll de paper higiènic si posem un poc de ingenit pronte adivinarem per a lo que aprofita eixe paper, qu’es per a lo que aprofita ella».

«Les hi ha tan postineres ensenyant els seus encants, que t’ensenyen per davant... les llimes com a sistelles» (Mercat, 1979) Coincidint amb l’arribada de la democràcia, les falles tenen la bondat de la llibertat per expressar temes tabú així com posar en escena, d’una forma més explícita, crítiques que ja s’estaven realitzant. És el cas del destape o del nudisme de platja. Als cadafals falleres apareixeran dones nues de forma descontrolada. Sembla que era condició indispensable que l’artista faller realitzara un

El Verí del Foc 10 121

ninot d’una dona nueta i així ho demostren la quantitat de referències trobades fent el buidatge. L’aparició de dones amb les mamelles a l’aire als cadafals fallers, a la majoria dels casos, no està justificada i la seua aparició està motivada per la moda establerta o com reclam, diguem-ne, comercial. Així que trobem un fum de remats amb l’aparició de dones nuetes, com per exemple Nos toquen el violó (Mercat, 1983), L’economia (JRJ, 1985), Pallassades (R. Argentina, 1988), Nous temps (JRJ, 1991), La seducció de les falles (JRJ, 1998), Xàtiva, nou mil·lenni (R. Argentina, 2000) o Els coloms i les colomes (Mercat, 2001). Significativa és la falla Ara si que va... (Mercat, 1979), on una imponent dona amb un tanga com a roba i representant a Eva fou el coronament de la falla, la qual tractava el nudisme a les platges així com el tema del divorci que servix «per arreglar l’entort» perquè les dones diuen que «el casori és el purgatori». La crítica ens diu que les tres dones que conformen l’escena volen un amor lliure i envien els hòmens «al paretó». També Gataes (R. Argentina, 1982) tracta el tema del divorci, fent crítica de que és un fraude i que els principals perjudicats són els xiquets. El cadafal Xè, quin bullit! (R. Argentina, 1981), a una de les escenes, centra la crítica en les vídues, les quals de seguida volen tindre altre home: «encara que el capellà la consola, ella està pensant en qui li donarà a menjar... al seu conill».

el matrimoni. El cadafal Vanitat (Raval, 1977) encara ens diu que les xiques busquen un jove amb diners i es critica que a l’aspecte sexual la dona vol «mangonejar-ho» tot. L’explicació acaba amb un suculent verset: «I ja que hem aplegat al final ho pregonem amb tota veritat: la dona es l’animal racional de més flat, “bufa” i vanitat». El suggerit lema L’alliberament de la dona (Sant Jaume, 1980) es bassa en ironitzar la mode de l’alliberació de la muller en l’actualitat i ve representada per una dona nua i amb ales, llevant-se el cinturó de castedat.

El nudisme a les platges és un dels temes tractats a les falles Tonteries i Burrades (Mercat, 1977) i Pardal que vola a la cassola (R. Argentina, 1980), dos exemples d’una llarga llista de la presència de esta crítica als cadafals fallers.

Poc a poc, amb l’establiment de l’estat democràtic, l’aplicació de lleis que guien la llibertat i la igualtat de la dona dins de la societat, farà decaure esta sèrie de crítiques, que en el tempos les veiem irrisòries. Les falles deixen de criticar la dona dins del matrimoni i el destape deixarà de ser imprescindible en els cadafals fallers i l’aparició actual es deu a una justificació en la crítica. La normalitat arriba a finals del segle xx, on la societat està més preocupada per altres aspectes socials i polítics que poder criticar.

Estem arribant als anys 80 la passada centúria i encara trobem crítiques residuals sobre

Abans de finalitzar, afegirem un exemple de crítica cap a la dona present a una de

122

Escena pertanyent al cadafal La ciutat submergida (R. Argentina, 1999), obra de Xavier Herrero. Criticava l’uniforme de les controladores de l’ORA. Falla Vanitat (Raval, 1977) de Manolo Blanco.

BIBLIOGRAFIA Ariño Villarroya, A. (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Anthropos, Madrid. Castelló Lli, J. (2013): «De l’heroïna d’òpera a la truana fallera: una lluita per una dignitat quasi sempre negada o menystinguda», Operació Valquíria; la segona obra wagneriana, Falla Borull Socors, València, pp. 1-32 (volum ii).

les escenes de la falla La ciutat submergida (R. Argentina, 1999), on es criticava l’uniforme de les empleades en controlar l’ORA, per ser un reclam comercial i no com a un vestuari còmode: «La falda de la xica de l’ORA aixeca les passions pel carrer sempre es bona la treballadora que estimula a traure el bitlleter.» A tall de conclusió Esperem que les falles, amb el seu sentit crític, puguen criticar a un present immediat tot allò present a la societat en relació a la violència de gènere, la desigualtat al món laboral i l’esportiu, i en definitiva, les continues vexacions que pateixen les dones el dia a dia. Amb l’ús de l’enginy i la gràcia del nostres artistes fallers, de ben segur que retractaran estes injustícies. I és que cal recordar, que tot allò que cremen cada 19 de març, és tota inquietud o situació que no volem vore més. Que el foc ens ajude a purificar la nostra societat!

Hernàndez Martí, GM. (1996): Falles i Franquisme a València, Afers, València Medina, JJ. (2012): « La dona en les Falles, molt més que bonica i galana », Després de la desena musa. Associació Cultural Falla Plaça de Jesús 2013. AC Falla Plaça Jesús, València, pp. 124-154. Mozas i Hernando, J. (2013): «Dona i falles (1863-1936). un llarg camí cap a la igualtat», Operació Valquíria; la segona obra wagneriana, Falla Borull Socors, València, pp. 205233 (volum ii). Sanchis Ambrós, M. (2012): «La dona, dona», Després de la desena musa. Associació Cultural Falla Plaça de Jesús 2013. AC Falla Plaça Jesús, València, pp. 76-123. Sánchez i Pérez, J. (2015): Quadern de falles Xàtiva, 1865-2015, Junta Local Fallera, Xàtiva. Llibres de falla dels cadafals citats al treball procedents de la Biblioteca Municipal de Xàtiva, Arxiu Municipal de Xàtiva i arxius particulars de Joan Quilis, Ximo Sánchez i Rafa Tortosa.

El Verí del Foc 10 123

Número 1 — març 2007 UNA IMATGE I VINT LÍNIES Nostàlgia text Fabian Navarro · imatge José Lluch Samit Collins, què rotllo text Amadeo Perales· imatge José Lluch Samit Per què cremen els monuments text Enrique Cerdà · imatge J. Lluch LA FALLA DE PAPER Mals olors esbós Paco Roca i Chorques · versos blaibellver

3r premi llibre falles JLF Xàtiva

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES Julio Portet, una vida de dedicada a la artesania E. de Redacció La indumentària valenciana: passat, present i futur Verònica Llopis El pasdoble, un ingredient important en la festa fallera Ignasi Lloret 75 aniversari de la JLF Juan Ramón Alcocer Pla El meravellós món del circ faller ErXexo El foro faller i internet Carlos Pérez Manolo Blanco i les falles plantades al barri E. de Redacció La falla de la Música Vella, origen de les falles actuals Rafa Tortosa Els primers premis de les falles de Xàtiva (II): El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985) Rafa Tortosa i Garcia MISCEL·LÀNIA 2006

Número 2 — març 2008 UNA IMATGE I VINT LÍNIES Veient-ho passar text Verònica Llopis i Viñes · imatge José Lluch Samit Cristobal Colom text Yolanda Pérez i Ferri · imatge José Lluch Samit Sentiment faller text Amparo Samit i Gràcia · imatge José Lluch Samit LA FALLA DE PAPER Plaza Mayor, en castellà sona millor? esbós i versos Xavier Herrero

2n premi llibre falles JLF Xàtiva 20é premi Promoció de l’ús del valencià Generalitat Valenciana

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES Recorregut pels darrers cinc anys a JRJ E. de Redacció La falla JRJ a la premsa Amparo Samit i Gràcia Recorregut pels nostres casals fallers I.Gosálbez · J. Sánchez El paraulari de les falles socarrades José Manuel Gómez i Pla Cavalcades i més... ErXexo Les falles a les Comarques Centrals Valencianes E. de Redacció Ramon Morell, l’artista faller dels 50 Verònica Llopis · Rafa Tortosa Els primers premis de les falles infantils a Xàtiva (II): El ressorgiment i consolidació de les falles infantils (1972-1989) Rafa Tortosa MISCEL·LÀNIA 2007

les 10 ampolles del verí del foc 124

Número 3 — març 2009 UNA IMATGE I VINT LÍNIES Ai, que em caic text Isabel Gosálbez · imatge Jorge Sánchez El diari text i imatge Jorge Sánchez El barret mexicà text Gemma Climent · imatge J. Sánchez LA FALLA DE PAPER Apocacrisi 2009 esbós Pepe Castells versos Amparo Samit

9é premi Promoció de l’ús del valencià Generalitat Valenciana

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES El senyor Rafael Rafa Sanchis El sr. Rafael, un gran home, una gran persona Fabian Navarro i Pérez Falles versus falles José Manuel Gómez i Pla Insonoritzar o morir ErXexo Un recorregut per la xarxa Javi Lara Falla Albereda Jaume I (1982-1986) Ximo Sánchez i Pérez El setmanari MIRADOR i les falles a la II República Rafa Tortosacia Un artista en progressiva recuperació. Vèrnia Juan I. Pérez i Giménez José Camarasa, artista faller dels quaranta Joan Quilis i Ródenas L’humorisme, entre l’enginy, la sàtira i la gràcia Rafa Tortosa i Garcia MISCEL·LÀNIA 2008

Número 4 — març 2010 (Enquadernat junt el llibre de falles) UNA IMATGE I VINT LÍNIES Moment clau text Josep Almiñana · imatge Jorge Sánchez i Tàpia Ostres, la traca!!! text Javier Tormo imatge Jorge Sánchez i Tàpia Veient-los passar text Sergio Antolí · imatge Jorge Sánchez i Tàpia LA FALLA DE PAPER Xàtiva, tota una pel·lícula esbós Emili Arnau versos Verònica Llopis

2n premi llibre falles JLF Xàtiva 23é premi Promoció de l’ús del valencià Generalitat Valenciana

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES Artistes fallers a les acadèmies de pintura Joan Quilis i Ródenas L’espill dels cadafals fallers sobre els anys de la fam Rafa Tortosa Caritat i falles a Xàtiva Josep Sanchis i Martínez El ninot de Vèrnia: «El Abuelo» i el museu... faller? Rafa Tortosa Artista: La comissió Equip de redacció El «refregit» a les falles de Xàtiva Abril Baldoví L’era del «suro» Javi Lara Reciclatge: una solució a la crisi de les falles Anna I. Calvo i Pastor Manual de supervivència faller Er Xexo Fallera Major: quin cos té ser-ho? Verònica Llopis i Viñes Enric Solbes i les portades dels llibrets de falla E. de redacció Un arxiu de records Lluís Torres i Dauder

El Verí del Foc 10 125

Número 5 — març 2011 MONOGRÀFIC: CATALOGACIÓ I DOCUMENTACIÓ DELS NINOTS INDULTATS A LES FALLES DE XÀTIVA Rafa Tortosa i Garcia EXPOSICIÓ DEL TEMA

2n premi llibre falles JLF Xàtiva 9é premi Promoció de l’ús del valencià Generalitat Valenciana

El Ninot i les falles. Els orígens La sàtira, símbol del ninot El foc i el ninot. Altres festes El cadafal faller. Els premis. L’artista L’indult del foc al cap-i-casal L’indult del foc a Xàtiva El museu faller Materials i estètica dels ninots El premi del ninot Estadístiques CATÀLEG NINOTS INDULTATS BIBLIOGRAFIA

Número 6 - març 2012 ESPECIAL FALLES PUBLICADES Una imatge i vint línies Les flors cansades Xavier Aliaga · Antoni Marzal Etern Ximo Cerdà · Antoni Marzal Música i Falles Toni Cucarella · Antoni Marzal La falla de paper Síndrome de Diógenes Paco Roca Ruta d’efemèrides

1r premi llibre falles JLF Xàtiva 7é premi Promoció de l’ús del valencià Generalitat Valenciana

126

F de festa, flama, foc, fum, falles Pensat i fet, una peça de l’engranatge faller vinculada a la Costera Ricard Huerta Sanchis Guarner i les falles Verònica Llopis La revista gratuïta LA RECLAM i els especials falles als anys vint Rafa Tortosa La llengua de LA RECLAM Vicent Garcia Premsa local i falles Joan Quilis Falleres de portada Begonya Martínez Els artistes fallers a la premsa Joan Quilis Xàtiva en flames, l’intent d’una revista fallera Anna I. Calvo Quan fuster va escriure a un llibret de Xàtiva Agustí Garzó Ressenyes de les publicacions falleres de Xàtiva al llarg de la història Rafa Tortosa

Número 7 — març 2013 LES FALLES I LA COSTERA Una imatge i vint línies Rastre, reata, cadena Toni Cucarella · Antoni Marzal L’interrogatori Ximo Cerdà · Antoni Marzal

1r premi llibre falles JLF Xàtiva 7é premi Promoció de l’ús del valencià Generalitat Valenciana Accèssit premi Mocador millor article d’investigació a un llibret de falles Finalista premi Ortifus a la Coherència al llibre de falles

La falla de paper Com tenen de negre el cor Miquel Mollà F de festa, flama, foc, fum, falles Festes del foc a la comarca de la Costera Joan Quilis La Costera en falles Agustí Garzó Les bandes de música de la Costera a la festa de les falles E. de redacció Pirotècnia Valenciana, art i tradició dels Crespo Vidal Vero Llopis Fa més de cent anys. Tres cadafals fallers del cap-i-casal sigats per artistes amb arrels xativinesRafa Tortosa Tortosa Biosca, un artista entre els grans... Joan Castelló Rafael Boluda, un dibuixant de falles Anna I. Calvo Alfred Sendin Galiana i Josep M. Esteve Victòria, dos lletraferits de les falles nascuts a la Costera Rafa Tortosa Un especial de 1909 del periòdic El Distrito de Enguera en homenatge a Bernat i Baldoví, amb motiu del centenari del seu naixement Abril Baldoví

Número 8 — març 2014 LA RELIGIÓ I LES FALLES Una imatge i vint línies L’home va inventar a Déu Toni Cucarella · aAntoni Marzal Punts de vista Ximo Cerdà · Antoni Marzal Quina alegria de flors... Adela Ruiz · Antoni Marzal La falla de paper San Chusé Miguel Santaeulàlia

2n premi llibre falles JLF Xàtiva 10é premi Promoció de l’ús del valencià Generalitat Valenciana Premi Mocador millor article d’investigació a un llibret de falles

F de festa, flama, foc, fum, falles La religió al Programa de festejos faller Rafa Tortosa L’església catòlica davant de les falles a la II República, una visió mediata. La Derecha Regional Valenciana i el jurat de censura Ramon Estellés Falles, Fogueres, República i Església Ivan Esbrí L’ofrena falllera, un invent del nacionalcatolicisme franquista Gil-Manuel Hernàndez Deus de fang i falles que els idolatren Joan Castelló Els símbols religiosos i els cadafals fallers. Ceramista Ros,un cas recent. Xoc de cultures. (In)tolerància i tradició Juanjo Medina Alguns aspectes de la religió als cadafals fallers de Xàtiva Joan Quilis Cinc episodis de religiosos a les falles de Xàtiva Rafa Tortosa Buscant la protecció (ii): objectes devocionals Vicent Ferrnadis

El Verí del Foc 10 127

Número 9 — març 2015 els homens de blanc, blai bellver i altres bojos de les falles Una imatge i vint línies A la folla (sense mala folla) Toni Cucarella · Antoni Marzal La que riu amb veu de xiqueta Ximo Cerdà · Antoni Marzal Bogeria... Adela Ruiz · Antoni Marzal

1r premi llibre falles JLF Xàtiva 15é premi Promoció de l’ús del valencià Generalitat Valenciana Premi Mocador millor article d’investigació a un llibret de falles Finalista Premi Mocador millor article d’investigació a un llibret de falles Finalista premi Ortifus a la Coherència al llibre de falles

F de festa, flama, foc, fum, falles Blai Bellver (1818-1884) i les falles de Xàtiva, una iniciativa burguesa fallida Ramon Estellés i Feliu Fusters, tallistes, escultors i pintors. Els primers artistes fallers xativins (1865-1936) Rafa Tortosa i Garcia Pintors i Fusters camí de la professionalització de l’artista faller (1942-1967) Joan Quilis i Ródenas Falles xativines d’autèntica bogeria Guillem Alborch i Mallol Falles d’autèntica bogeria. Estètica i temàtica Ivan Esbrí Andrés Falles d’autèntica bogeria. Estructura i Risc. Equilibris en un sacabutx Juanjo Medina i Bonilla Bogeria a les falles de la Ribera Jordi Maravilla Herraiz Malalts de les falles de Xàtiva Begonya Martínez i Casanova

Número 10 — març 2016 La dona i la falla. les dones i les falles Deu anys enverinats pel foc Josep Lluís Marín i Garcia Una imatge i vint línies Tot Ximo Cerdà · Antoni Marzal Dones, prou de fer el ninot Toni Cucarella · Antoni Marzal Passeig per la ment Adela Sancho · Antoni Marzal F de festa, flama, foc, fum, falles De reines, misses, bellesses i falleres Kepa Llona Sanz Passat i present de les dones a les falles de Xàtiva Joan Quilis Ródenas Les dones al “poder” de les falles + Entrevista a Loles García Joan Castelló Lli i Rafa Tortosa Garcia Artistes falleres. Una història per fer. Una història incipient Alejandro Lagarda La dona al taller de falles: El testimoni gràfic de les cartoneres del taller de J. Puche Ivan Esbrí Andrés Possibles precedents ideològics de La Creu del Matrimoni en els llibrets de falla de la ciutat de València (1850-1865), les crítiques Ramon Estellés i Feliu La dona Manolo Sanchis Ambrós Les ninots, tractament de la dona als cadafals fallers. Vergonyes amagades a la llum del dia Juanjo Medina i Bonilla El ninot de dona: de ser la creu del matrimoni al descobriment de les seues mamelles Rafa Tortosa Garcia

128

El Verí del Foc núm. 10 - LA DONA I LA FALLA. LES DONES I LES FALLES

Articles inside

de les seues mamelles

Vergonyes amagades a la llum del dia

La dona

La dona al taller de falles: El testimoni gràfic de les cartoneres del taller de J. Puche

Possibles precedents ideològics de la Creu del Matrimoni

De reines, misses, bellesses i falleres

Les dones al “poder” de les falles + Entrevista a Loles García

Deu anys enverinats pel foc

Una història incipient

Passat i present de les dones a les falles de Xàtiva

Dones, prou de fer el ninot

Tot

Passeig per la ment