Una història incipient

om en molts altres camps de la cultura i de la creativitat, la història de les Falles ha tractat quasi a nivell d’anècdota o de curiositat la presència i el treball de la dona en els tallers de falla. És cert que són escasses les “artistes falleres” reconegudes com a tal, agremiades o que hagen signat diferents projectes. A més, quasi sempre vinculades a la creació de falles infantils o a la carrera d’un altre artista consagrat. Però la presència i im portància de la dona en el taller és innegable, com un membre més de l’engranatge de la producció artística de les Falles des de fa molt de temps, en labors de modelatge, pintura, treball del cartró etc. I, fins i tot, en el seu paper de grans gestores del taller d’un artista cap. Lamentablement, existeix poca documentació concreta –al marge dels testimoniatges orals dels artistes i de la documentació gràfica- que ens puga fer possible una reconstrucció amb major detall de la petjada de la dona en l’esdevenir de la història d’aquest particular art. C

No obstant això, sí que comptem amb alguns noms d’artistes falleres per dret propi, que han permès obrir pas en un món dominat pels homes. I, a més, amb notables resultats artístics. Però la seua història està, en moltes ocasions, marcada per la fita. És a dir, per ser “les primeres que...” No serà, però, fins a dates ben recents, quan la presència de la dona com artista comença a normalitzar-se i a ser reconeguda en l’àmbit faller.

A nivell històric, no podem obviar la figura de María Caridad Pinto, qui va ser la primera dona a obtenir el carnet del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València (Castelló, 2000: 284). Es va dedicar a realitzar falles infantils en el taller del seu marit, el cèlebre Manuel Giménez Monfort “Cotanda”. L’escassa presència de la dona com una artista que signa –i més en època franquista- s’explica també per la necessitat de comptar amb un espai per al propi treball moltes vegades inaccessible més enllà de la col·laboració puntual o de gestió, a l’ombra d’un obrador ja consolidat. De totes maneres, aquesta no és una situació que afecte en exclusiva a la dona. Molts artistes –i les grans nissagues d’artistes fallers en són una bona mostra- han pogut començar la seua carrera artística gràcies a l’existència d’un taller familiar.

En una generació molt posterior, trobem a Marisa Falcó (Castelló, 2000: 278), la primera llicenciada en Belles Arts a ingressar en el Gremi. Al costat de Paco Pellicer, amb qui va formar “Fet d’Encàrrec” a la fi dels 80, suposa fins avui la carrera més consolidada al món de les Falles en clau femenina, amb una extensa producció d’original segell i idea i centrada també en les falles infantils.

Una altra de les pioneres –almenys a nivell de signatura- és María Valero, el primer indult en el Museu Faller amb nom de dona. El ninot “Ritme irresistible” de 2006 per a Almirall Cadarso-Comte d’Altea, va permetre l’entrada de la dona en la llista de l’indult del foc. No obstant això, la història de Valero és singular. Aquest és el primer ninot amb nom de dona, sí. Però ho signa ja sent una artista major, que havia sigut una més en el taller del seu marit. La mort d’aquest, en ple exercici del seu treball, li obliga a agremiar-se i a fer front a tots els encàrrecs pendents.

Anna Ruiz “Recorreguts” Falla Plaça Jesus 2015

En anys més recents, trobem a Eva María Cuerva, formada en Belles Arts i coneguda sobretot per la seua labor escultòrica. Ha treballat per a diferents tallers –com el de Vicente Martínez Aparici- centrant-se en el modelatge de les figures, encara que també realitzant falles infantils i grans que ella signava, per unir-se més tard a Vicente Muñoz amb qui, des de 2012, forma “EmC² Idees per al Foc”, per a la realització de Falles i de Fogueres.

Però si en l’actualitat destaquen dos noms de dona en la creació de Falles –a més, de segell molt diferent- aquestes són Marina Puche i Anna Ruiz. A més, les dos pertanyents a dos famílies el món artístic de les quals ha girat entorn a les Falles. Les dos, d’altra banda, posseeixen un món creatiu que ha traspassat els límits estrictes de l’obra fallera.

Marina Puche, hereva d’una de les més importants nissagues falleres, va saber treballar, des del seu inici, amb una línia diferent i pròpia dins dels Puche en falles infantils, que destaquen per l’ús de textures comuns al món del grafisme i del tèxtil, i que s’han estès a la marca de detalls “Manitas de plata” en companyia d’una de les seues germanes (Esbrí, 2015). Realment, són poques les Falles que ha signat Marina. Sis en total des de 2011. Però han marcat una nova línia en la creació infantil que ha pogut gaudir d’una gran acceptació popular gràcies al seu segell de qualitat.

Per la seua banda, l’escultora Anna Ruiz ha participat activament en la construcció de projectes fallers. Encara que ha transitat per diverses comissions, les seues obres per Mossén Sorell – Corona i Plaça de Jesús són les més destacables. Tant en projectes grans com en infantils. Una estètica en la més estricta línia de l’art contemporani i en directa relació amb la seua producció escultòrica fora de l’àmbit faller. Anna entén la falla com un format més per tal de desenvolupar un món artístic molt personal, sempre amb un contingut crític potent i un gust per la recreació anatòmica en les figures.

Progressivament, han anat incorporant-se més dones a l’activitat dels tallers i signant

“Fet d’Encàrrec” “Una Casa... On Jugar” Plaça de l’Ángel 2015.

els seus propis projectes. Noms com els de Desiree Triviño o Ana López –dona i col·laboradora de Sergio Musoles- qui fa poc temps es va llançar, també, a la creació de falles infantils. Sense oblidar a Ariadna González qui, al costat de Xavi Gurrea, va crear “Cap de Suro Estudi”, dedicat a la creació de falles infantils des de 2014, amb uns projectes en els quals la precoç petjada de Marina Puche i de Miguel H ja es fa visible. A més de, per descomptat, la llista de col·laboradores més o menys puntuals que sempre han existit en els tallers i el nom de les quals, per fi, ha decidit subratllar-se. Són els casos de, per exemple, Regina Roca amb Sergio Amar o de l’artista Julieta XLF amb Miguel H.

Per la seua banda, la recent aparició del cicle formatiu de grau superior d’artista faller i constructor d’escenografia, ha permès –no sense crítiques- la formació directa en la professió al marge dels estudis reglats universitaris en Belles Arts que, fins avui, havien estat la via més habitual abans d’entrar al món del taller de falla. Són nombroses les dones interessades en aquesta nova via, la qual cosa ha permès una major obertura –de moment, a títol formatiu- a la participació femenina. Entre elles, destaquem a la periodista Mónica Antequera, qui en 2015 i en 2016 ha estat la responsable del projecte infantil de Mossén Sorell – Corona.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQU ES

ADEF, (2010): Guia del Museu Faller de València, València, Ajuntament de València.

Ariño, A. et al., (1990): Historia de las Fallas. València, Levante-EMV.

Castelló, J. Et al., (2000): Fallas infantiles, juego y tradición, València, Ajuntament de València.

Esbrí, I. (2015): “No ha dos sense tres: Marina, els Puche i Bolseria” en Llibret Falla Bolseria – Tossal 2015, València, Falla Bolseria - Tossal.