C
om en molts altres camps de la cultura i de la creativitat, la història de les Falles ha tractat quasi a nivell d’anècdota o de curiositat la presència i el treball de la dona en els tallers de falla. És cert que són escasses les “artistes falleres” reconegudes com a tal, agremiades o que hagen signat diferents projectes. A més, quasi sempre vinculades a la creació de falles infantils o a la carrera d’un altre artista consagrat. Però la presència i importància de la dona en el taller és innegable, com un membre més de l’engranatge de la producció artística de les Falles des de fa molt de temps, en labors de modelatge, pintura, treball del cartró etc. I, fins i tot, en el seu paper de grans gestores del taller d’un artista cap. Lamentablement, existeix poca documentació concreta –al marge dels testimoniatges orals dels artistes i de la documentació gràfica- que ens puga fer possible una reconstrucció amb major detall de la petjada de la dona en l’esdevenir de la història d’aquest particular art. No obstant això, sí que comptem amb alguns noms d’artistes falleres per dret propi, que han permès obrir pas en un món dominat pels homes. I, a més, amb notables resultats artístics. Però la seua història està, en moltes ocasions, marcada per la fita. És a dir, per ser “les primeres que...” No serà, però, fins a dates ben recents, quan la presència de la dona com artista comença a normalitzar-se i a ser reconeguda en l’àmbit faller. A nivell històric, no podem obviar la figura de María Caridad Pinto, qui va ser la primera dona a obtenir el carnet del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València (Castelló, 2000: 284). Es va dedicar a realitzar falles infantils en el taller del seu marit, el cèlebre Manuel Giménez Monfort “Cotanda”. L’escassa presència de la dona com una artista que signa –i més en època franquista- s’explica també per la necessitat de comptar amb un espai per al propi treball moltes vegades inaccessible més enllà de la col·laboració puntual o de gestió, a l’ombra d’un obrador ja consolidat. De totes maneres, aquesta no és una situació que afecte en exclusiva a la dona. Molts artistes –i les grans nissagues d’artistes fallers en són una bona mostra- han pogut començar la seua carrera artística gràcies a l’existència d’un taller familiar. En una generació molt posterior, trobem a Marisa Falcó (Castelló, 2000: 278), la primera llicenciada en Belles Arts a ingressar en el Gremi. Al costat de Paco Pellicer, amb qui va formar “Fet d’Encàrrec” a la fi dels 80, suposa fins avui la carrera més consolidada al món de les Falles en clau femenina, amb una extensa producció d’original segell i idea i centrada també en les falles infantils. Una altra de les pioneres –almenys a nivell de signatura- és María Valero, el primer indult en el Museu Faller amb nom de dona. El ninot “Ritme irresistible” de 2006 per a Almirall Cadarso-Comte d’Altea, va permetre l’entrada de la dona en la llista de l’indult del foc. No obstant això, la història de Valero és singular. Aquest és el primer ninot amb nom de dona, sí. Però ho signa ja sent una artista major, que havia sigut una més en el taller del seu marit. La mort d’aquest, en ple exercici del seu treball, li obliga a agremiar-se i a fer front a tots els encàrrecs pendents.
El Verí del Foc 10 61
