De reines, misses, bellesses i falleres

Kepa Llona i Sanz

ada mes de juliol comença a posar-se en marxa l’engranatge necessari perquè, després de l’estiu, vint-i-sis nous noms s’afigen a la llarga llista de quasi 2.000 senyoretes i xiquetes que han representat, com a falleres majors i corts d’honor, les nostres festes falleres, des que en l’exercici de 1.930 fóra creat el Comité Central Faller, precedent de l’actual Junta Central Fallera. C

Per a trobar una resposta perquè a València triem cada any una representació de la festa, és necessari indagar un poc en la història. Sense cap dubte té també gran transcendència, per a trobar un fonament, la cerca de la bellesa femenina en una representació simbòlica.

En la vella Europa, ja en el segle XVIII és conegut el costum antic de triar reis i reines simbòlics per a les distintes festivitats, en les quals les guanyadores representen les virtuts de la nació i altres idees abstractes. Es crea un símil entre la vida real dels reis i de les corts europees, i la vida fictícia, que és l’única cosa al que poden aspirar les gents del poble.

A Espanya no he trobat referències a este tipus de festivitats. Les primeres mencions que assenyalen una dona, presidint un acte amb qualitat de reina, són les corresponents a les

María Llorente, primera Regina dels Jocs Florals 1879, Historia de Lo Rat Penat.

celebracions dels Jocs Florals. Des de finals del segle XIII, se’n troben cites als Jocs Florals o de la “gaia ciència” a la ciutat de Barcelona. Serà en estos mateixos certàmens i localització, on, en 1859, és una dama qui presidix la festa de la poesia i de les flors. El poeta llorejat amb la Joia de l’Amor rep una senzilla flor natural i entrega el premi a una de les dames presents, la qual, per només este fet, queda triada Reina dels Jocs Florals, sent la que per la seua mà distribuïx aquell any les joies als poetes vencedors.

El costum dels Jocs Florals i les seues reines s’estén per la resta de la geografia espanyola, i, per descomptat, a València, on aconseguix gran rellevància a nivell cultural, social i popular. Fins hui en dia, són celebrats els Jocs Florals de l’entitat cultural Lo Rat Penat, i, des de 1879, trien la seua Regina. Ella representa el referent principal de la justa literària i en el seu tron, la Cadira d’Or, que per cert també utilitza ara cada any la Fallera Major de València, presidix el certamen i rep lloes per part dels poetes participants en el certamen, sent també, com és lògic, la que entrega els premis als guardonats.

La primera Regina va ser María Llorente i Falcó, triada per son pare, el poeta Teodor Llorente en qualitat de guanyador de la Flor Natural d’aquell certamen, donant-se la circumstància que també era el president de Lo Rat Penat en aquell temps. La Regina anava ricament vestida de llauradora antiga valenciana, fet que no es repetix fins entrat el següent segle, perquè les reines preferien anar vestides amb vestit blanc llarg de gala.

També es comencen a trobar al·lusions a concursos de bellesa, més o menys seriosos. Així, diversos diaris de febrer de l’any 1889 informen que la societat “La Incógnita” de Madrid ha organitzat el primer concurs de bellesa que es verificarà a Espanya. S’adjudicaran dos primers premis, consistents en dos grans diplomes d’honor i dos preciosos objectes d’art, a la rossa i a la morena que reunisquen majors dots de bellesa artística. El jurat estarà compost per quatre distingits pintors i tres socis. La societat, reconeixent que la bellesa de les dones espanyoles no trobaria compensació amb cap premi en metàl·lic, s’ha abstingut d’esta classe de recompenses. Durant el ball, que durarà de nou de la nit a sis de la matinada, s’obsequiarà a les senyores amb flors i dolços. Desconec el nom de les guanyadores, si és que l’acte va arribar a bon terme, a les altes hores de la matinada en què s’indicava la seua fi.

A principis del segle XX ja són diverses les entitats que en les ciutats valencianes

celebren Jocs Florals amb les seues corresponents reines, generalment vestint les gales valencianes.

Per exemple la Societat La Rialla de València organitza cada maig el Ball de les Flores, “para celebrar la esplendidez de la primavera de las flores valencianas, la belleza de sus mujeres y los ideales de la fecundación y vida encarnados en un sueño de arte”. En 1906 la Reina és Amparo Alabau i en 1907 Carmen Tarazona va rebre els seus atributs junt amb la seua Cort d’Amor a la Llotja.

Independentment d’estos nomenaments festius amb major o menor continuïtat, coneixerem la primera ocasió en què es realitza a València l’elecció d’una representant femenina, a més democràticament. Com un dels múltiples esdeveniments celebrats amb motiu de l’Exposició Regional Valenciana, al maig de 1909 s’efectua un Concurs de Bellesa. Les bases redactades pel Comité del Gran Casino de l’Exposició contenien les condicions de les candidates: lloc de naixement o veïnat en la nostra regió, edat entre 15 i 25 anys i l’exclusió de belleses professionals.

Les guanyadores optaven a tres primers premis de 5000, 3000 i 2000 pessetes, i tres accèssits de 1000. El dit comité tenia la labor de triar entre els retrats presentats a sis de les candidates, considerades totes mereixedores de la suprema distinció, i entre elles es procediria a l’elecció de la reina per sufragi popular, per mitjà de votació de les fotografies exposades per a tal fi.

L’organització va intentar explicar el motiu de la creació d’este certamen en els termes següents: «Viene este concurso a ser dentro de la Exposición, que representa un progreso material, algo así como un homenaje al espíritu de la región, simbolizado por los poetas en las mujeres y las flores.» Amparo Alabau, Regina Ball de les Flors 1906, La Ilustració Catalana, 26/07/1908

Va resultar vencedora la senyoreta Rosa de la Figuera y de la Cerda, filla del marqués de Fuente el Sol, qui va tindre l’oportunitat de, amb les cinc restants premiades, presidir i participar en diversos festejos de l’exposició, i excepcionalment, presentar-se davant de sa majestat el rei Alfons XIII en el cotilló i el ball que es van celebrar en el seu honor.

Al següent any i dins dels festejos de la Fira de Juliol, València incorpora una novetat: l’elecció dels regnes dels mercats. Esta celebració, ja adoptada per altres ciutats espanyoles des de 1903, seguix el model de l’antic carnestoltes de la “Ma Carême” de París, també dit Festa de les Bugaderes, en el qual participaven les regnes triades de barris, associacions i mercats, i on s’elegia

Elenita Durá, Regina dels Mercats 1917, Nuevo Mundo, 12/01/1917

Rosa la Figuera, guanyadora del Concurs Bellea Exposició, La Ilustración Artística, 14/06/1909

Regines dels Mercats 1910, Blanco y Negro, 31/07/1910

una Reina de Reines, ja en la primera mitat del segle XIX. Al juliol de 1910 cada mercat de la ciutat de València tria una reina, onze en total, que vestint elegants vestits blancs de cort són proclamades i reben la seua banda acreditativa al saló d’actes de l’Ajuntament al recinte de l’Exposició Regional de València. Posteriorment participarien en una cavalcada i en alguns dels actes de la Fira de Juliol d’aquell any.

Uns anys més tard trobem un altre exemple d’elecció democràtica d’una figura femenina representativa de la bellesa i la tradició en el vestir. A fi de solemnitzar la nova obertura del Mercat de Colom, se celebra al gener de 1917 una gran festa valenciana. Els principals al·licients del seu programa van ser una sensacional cavalcada artística i l’elecció d’una Reina.

Va ser proclamada Elenita Durá amb 43.300 vots, que acompanyada de la seua Cort d’Amor va presidir les festes i inclús va apadrinar un xiquet, el primer nascut aquell any en el si d’una família amb dificultats econòmiques, i que tal com es va acordar en els festejos del nou mercat, va rebre diversos regals i donatius per part d’entitats públiques i privades.

Prova de l’abast popular que va obtindre Elenita Durá és que diversos anys després, en les festes falleres de 1931, se celebra un homenatge a les “reines de la bellesa valencianes”, sent ella una de les protagonistes, junt a Pepita Samper i Ángeles Algarra, de les qui posteriorment parlarem.

De nou i amb motiu de les Festes de Maig de 1928, es reprén a València el costum de triar les reines dels mercats. En esta ocasió són set, les sis representants dels mercats de Jerusalem, Central, Grau, Cabanyal, Russafa i Colom, i finalment una Reina de l’Horta Valenciana, la senyoreta Vicentita Riera. Rebudes a l’Ajuntament per l’alcalde, participen en una vistosa cavalcada al· legòrica i en una ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. A la nit es va celebrar un ball de caràcter popular al Mercat Central. Totes anaven vestides de valencianes, segons diuen les cròniques de l’època, amb rics vestits, alguns autèntics de gran valor.

El triomf de les valencianes en els concursos de bellesa

Els anys vint van ser de creixement econòmic i de transformacions polítiques, socials i culturals. El món pareixia trobar-se en el seu millor moment. La inversió creixia, l’ocupació augmentava i després de la crisi propiciada per la 1a Guerra Mundial pareixia no sols recuperar-se la tranquil·litat sinó avançar cap a un benestar incomparable.

Es començava a parlar d’uns feliços anys vint en què els espectacles de masses, l’interés per l’alta costura i els nous corrents musicals es van convertir en objectes de consum i van alimentar tota una indústria que fins llavors no havia sigut significativa.

La premsa i la ràdio van conéixer una gran esplendor. Van proliferar les revistes especialitzades, les esportives, les dedicades a la dona. La societat, almenys part d’ella, va començar a buscar fórmules de fuga i evasió, en la consciència que l’hedonisme i la diversió podrien acompanyar permanentment les seues vides. Els progressos tècnics permetien albirar un món dominat per l’oci i la carència de problemes, alhora que eren conscient d’estar vivint temps d’obertura en molts terrenys, sobretot respecte a una societat de finals del segle XIX que es percebia com menys permissiva.

En este ambient oberturista un dels espectacles que desperta majors inquietuds són els nous concursos de bellesa femenins. Així en 1920 és triada la primera Miss

Regines dels Mercats 1928, Mundo Gráfico, 23/05/1928

Pepita Samper, Senyoreta Espanya 1929

França i en 1921, Miss Amèrica. El gust per estos concursos s’estén amb rapidesa encara que la seua arribada a Espanya és un poc més tardana. De fet a la nostra nació es continua relacionant este món amb el de la dona de mala reputació o del món artístic. Les participacions de les nostres representants en els concursos de Miss Univers en els últims anys vint passen sense pena ni glòria al país i desperten generalment sentiments de menyspreu.

L’any 1929 els diaris francesos Le Journal i L’Intransigeant són els encarregats d’organitzar el concurs de Miss Europa i deleguen en diaris nacionals, en el nostre cas ABC, les eleccions de candidates. Este patrocini li dóna un caràcter de serietat i formalitat mai no vist abans al nostre país, i al seu torn a les delegacions regionals: a València, la del diari El Mercantil Valenciano.

Pepita Samper Bono, una jove de 21 anys, filla d’un reputat comerciant, educada, alta, rossa de cabells i d’ulls blaus, és la seleccionada a València. Poc després la seua bellesa triomfa a Madrid i se la corona com a Senyoreta Espanya. El concurs causa un gran desplegament de mitjans informatius i d’interés popular, que posteriorment es veu acrescut davant de la seua participació en el certamen de Miss Europa. La seua participació no deixa de ser un misteri, ja que a pesar de no ser la guanyadora real, torna al nostre país envoltada d’un halo de grandesa, afavorit per una suposada retirada del concurs causada per la defunció de Cristina d’Habsburg, mare del llavors rei Alfons XIII, a pesar que se l’assenyalava com la vencedora. També es comenta que sent una de les dos finalistes, el president del concurs, Maurice de Waleffe, periodista francés amb clara aversió per Espanya, havia afavorit en l’últim moment la representant d’Hongria.

Mai no sabrem la veritat. No obstant això tot el procés es va viure amb intensitat al nostre país i especialment a València: la seua terra. Va rebre homenatges pertot arreu i la seua imatge es va convertir, a més d’icona de bellesa nacional, en representació de la dona valenciana i de les seues tradicions. La seua presentació a París com a candidata espanyola la va fer lluint un bell vestit de valenciana, per a l’adequació del qual es va reunir un grup d’experts conjugant el més ric i representatiu de la indumentària popular.

Com era d’esperar, en les festes falleres d’aquell any, estant tan recent la seua història, també va rebre càlids homenatges i representacions d’afecte de la seua ciutat. Junt a les belleses de Lleó i Castella, i la de Catalunya, rebudes com a hostes oficials de l’Ajuntament de València, va ser rebuda entre l’aclamació del públic el 18 de març.

En comitiva oficial es van dirigir a realitzar una ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats i posteriorment a una recepció oficial a la Casa de la Ciutat, van recórrer la població i van visitar les falles. Es va fer una festa i un banquet en el seu honor al Casal Català i van assistir a funcions especials al teatre Princesa i Marina del Cabanyal. El dia de Sant Josep van ser obsequiades amb un esmorzar a l’Albufera acompanyades per les autoritats valencianes, van assistir als bous i van ser privilegiades invitades en la festa de la cremà realitzada als salons de la Capitania General.

La popularitat de Pepita Samper també va quedar patent en les falles d’aquell any, sent la seua figura representada en diversos monuments fallers, destacant el grup escultòric realitzat per l’artista Carlos Cortina a la plaça de Marià Benlliure i que representava la nostra reina de la bellesa,

vestida de valenciana, en un tron als peus de la Dama d’Elx. Sense cap dubte elevada a la categoria de Reina de València.

La seua representació de València, la seua imatge de la bellesa i tradició de la dona de la nostra terra, el fervor i l’admiració despertats entre el nostre poble, el seu caràcter d’ambaixadora i homenatjada en les festes falleres, la convertixen sens dubte en el major precedent de la figura de l’actual Fallera Major de València. Sense haver-ho sigut oficialment, se la recorda afectuosament com la pionera del càrrec i curiosament inclús se la denomina com a tal en alguna publicació, en concret en el Llibre Oficial Faller de l’any 1940.

L’any següent una altra jove valenciana, Elena Pla Todo, torna a ser coronada com a reina de la bellesa espanyola. No acon

seguix, ni de bon tros, la popularitat i la fama, tant a nivell nacional com valencià, de la seua antecessora Pepita.

Seguint la tradició, Elena també representarà la nostra terra abillada amb les gales valencianes en els concursos de Miss Europa, celebrat també a França, i de Miss Univers, en Rio de Janeiro. La seua participació en les festes falleres de 1930 es limita, segons la premsa de l’any, a la seua invitació a la bunyolada i al ball organitzat per l’Associació de la Premsa en honor dels periodistes, autors i artistes teatrals presents a la ciutat pels festejos josefins. Segur que també va concórrer a altres esdeveniments però sens dubte la seua rellevància en les festes va ser clarament menor a la de Pepita Samper.

La nostra tercera representant en l’elecció de reina de la bellesa espanyola, Bernardi-

Pepita Samper i les senyoretes Catalunya i Castella-Lleó en els bous, Semana Gráfica, 23/03/1929

Pepita Samper, vestida de valenciana, Semana Gráfica, 02/02/1929

Falla de la plaça de Marià Benlliure: Pepita Samper en el tron, Semana Gráfica, 18/03/1929

na Geribés, no va obtindre l’èxit triomfant de Pepita i d’Elena. El 25 de gener de 1931 és triada Ermelina Carreño, representant de Castella-La Manxa, Miss Espanya 1931. Però este fet no va ser causa de la creació del càrrec de Reina de les Falles de València, tal com habitualment es confirma a nivell nacional i inclús local.

L’elecció d’Ángeles Algarra, primera Reina Fallera, que presidiria les festes falleres de 1931, va ser el dia 21 de setembre de 1930. Cert és que les dos primeres Miss Espanya, valencianes van tindre una certa representació i van rebre homenatges en les Falles de València, però la creació del càrrec oficial a instàncies del Comité Central Faller, a pesar de la seua indubtable similitud amb els concursos de bellesa tan de moda en la dita època, no té cap vinculació en els seus inicis amb l’elecció de Miss Espanya de l’any 1931. La primera Fallera Major nomenada com tal

Hem comentat anteriorment que Pepita Samper mai no va ser realment Fallera Major de València. Paradoxalment sí que hi ha proves existents que va ser la primera Fallera Major d’una comissió, sent la primera vegada en la història de les Falles en què s’utilitza oficialment tal denominació.

Almenys, i fins a este moment, este fet és el que es deriva de les investigacions dutes a terme pel meu company i amic Ramon Estelles i Feliu, com a part del projecte conjunt desenrotllat en els últims anys amb mi i que té com a fi fer una recopilació, el més exhaustiva possible, de totes les informacions aparegudes en qualsevol mitjà de premsa escrita i publicacions festives, referents als càrrecs de

Elena Plá, Senyoreta Espanya 1930

Elena Plá, Festa en el seu honor en Rio de Janeiro, Abc, 03/10/1930

Elena Plá, Anuari de Las Provincias 1931

Fallera Major i derivats semblants, a totes les comissions falleres.

En la portada del llibret corresponent a la falla de la plaça de Manuel Cru i els carrers de Pi i Margall i Dénia de l’any 1929 apareix una fotografia de Pepita Samper, en la qual se la denomina Presidenta Honorària de la comissió. Però en un text que apareix en una pàgina de l’interior de la dita publicació, en el qual se li rendix homenatge pel seu triomf de la bellesa i se la recorda per haver-hi passat la seua infància en este barri, es diu expressament:

«Perque eres la Regina de la Bellessa espanyola i per a mosatros del mon sanser, no per ta cara solament, sino per les virtuts del teu cor, l’ham nomenat FALLERA MAJOR, i tú, magnánima com sempre, t’has dignat aceptar.»

Desconeixem si en algun acte va assistir o va representar a la seua comissió amb qualitat de Fallera Major, però ja de per si el seu nomenament en el llibret com a Presidenta Honorària i Fallera Major és un reconeixement a la dona dins de la festa de les Falles que mai abans no s’havia donat.

La primera Reina de les Falles amb caràcter oficial i representatiu

Encara un any abans de l’elecció de la primera representant de la ciutat de València, trobem un altre cas curiós i també documentat.

La nombrosa colònia valenciana resident a la ciutat de Barcelona, estava excel· lentment organitzada en tres entitats: el “Círculo Valenciano El Turia”, constituït en 1918, la “Casa Regional Valenciana”, creada al març de 1927, i finalment la “Casa de Valencia”, fundada al novembre de Llibret de la Falla Manuel Cru 1929, Pepita Samper, Fallera Major

1927. Les dites associacions van ser creades amb l’ànim d’estretir els llaços entre valencians i catalans en l’orde artístic, cultural i comercial.

La Casa de Valencia, ja és la promotora l’any 1928 del primer tren faller des de Barcelona, a fi que pogueren visitar les nostres famoses festes tant socis com simpatitzants, en excursió organitzada des de la seua ciutat de residència. Igualment, la Casa Regional Valenciana realitza en 1929 una caravana d’autocars amb el mateix fi.

Seguint els gustos de l’època en el tema dels concursos de bellesa, la Casa Regional

Valenciana, més acostumada a les activitats lúdiques dels seus components, tria l’any 1929, igual que una infinitat d’associacions contemporànies, la Reina de la Bellesa, entre les filles dels seus socis, sent coronada en este primer any Rafaelita Barberá.

En 1930, concretament el dia 4 de març, és triada Asunción Otero nova Reina de la Bellesa. No obstant això, amb motiu de la caravana fallera d’aquell any, es tria entre les seues sòcies una altra component per a representar l’entitat en la festa de les Fa lles. En concret en la revista Semana Gráfica s’informa amb profusió de fotografies de la visita de l’entitat a València en Falles amb la gentil senyoreta Antoñita Sanchís, Reina de la Casa Regional Valenciana de Barcelona i figura destacada de l’excursió. Es dóna la circumstància que la triada en qüestió era la filla del president de l’entitat, Rafael Sanchís.

Vestint les gales valencianes i amb la seua banda acreditativa, Antoñita Sanchís va ser designada clarament amb la comesa d’exercir la representació festiva de la seua associació en les festes falleres de València. Per tant, podem admetre el dit càrrec com un símil de l’actual Fallera Major de la Casa de València a Barcelona, que en essència realitza les esmentades funcions.

De moment desconec en quins termes va ser triada o en quin acte imposada la seua banda i condició, ja que en la premsa escrita no he trobat dades respecte d’això. Resulta singular que, sols uns dies abans, va ser triada la Reina de la Bellesa de la mateixa entitat, Asunción Otero, i a pesar que va acudir també com a invitada a les Falles, no se li dóna a esta el tractament de figura destacada en relació amb els festejos, tal com se li brinda a la senyoreta Sanchís. Considere este fet causat per l’estil “pensat i fet” dels valencians i a fi de promoure un al·licient més entre les senyoretes components i els viatgers de l’excursió. Curiosament, l’any següent, 1931, es dóna la circumstància que serà el Círculo Valenciano El Turia l’encarregat de triar una Reina Fallera, Carmen Ibáñez, mentres que la Casa Regional Valenciana continua només amb el seu nomenament de Reina de la Bellesa, senyoreta Elisa Sirvent. Les dos també van ser invitades a les festes de València.

Ángeles Algarra, triada Reina de les Falles de 1931

L’èxit dels concursos de bellesa de finals dels anys 20 provoca una proliferació d’esdeveniments semblants a tota Espanya. Qualsevol pretext és bo per a triar una miss, una bellesa o una reina.

A València també arrela este costum, i qualsevol festeig que es pree comporta l’elecció d’una dona a qui es corona més o menys formalment. A la nostra ciutat, sobretot en la Fira de Juliol i les seues revetles, és quan es condensen la majoria d’esdeveniments.

L’any 1930, el Comité Central Faller va convocar un concurs per a l’elecció de la “Reina de les Falles 1.931”, motivats potser pel desig de donar un nou al·licient a la festa. El seu motiu va ser unir la bellesa dels monuments amb la de les dones que representaven les comissions falleres; segons les paraules de Manuel García Dasí, secretari del Comité, a més de col·laborador del diari El Mercantil Valenciano, el qual donaria àmplia cobertura als actes i a les candidates, inclús publicant-ne diàriament dades i fotografies.

Es van realitzar dos revetles, el 13 i el 26 de setembre de 1930, als Jardins del Reial. A elles van acudir un total de 60 candidates presentades per la comissions falleres. Sense cap dubte, esta ha

Regina de les Falles de Barcelona 1930 i els excursionistes, Semana Gráfica, 29/03/1930

Elena Plá, Miss Cataluña 1929 i Regina de les Falles de Barcelona 1930, Semana Gráfica, 29/03/1930

Regina Falles i Regina Colonia Barcelona, Semana Gráfica, 07/03/1931

Antoñita Sanchis, Regina de les Falles de Barcelona 1930, Semana Gráfica, 29/03/1930

de ser la primera preselecció fallera en la història de les Falles. Cada falla va triar la seua representant de diverses maneres, bé per votació, bé per designació directa per part d’algun membre de la falla o del seu president, o inclús per mitjà d’un concurs fotogràfic.

En la primera vetlada i entre les participants, que vestien indistintament vestits llargs de gala o de

valenciana, el jurat compost per diverses personalitats va triar un total d’onze finalistes. La següent setmana, al mateix lloc, realitzarien una segona passada i va resultar escollida Ángeles Algarra de la plaça de Calatrava, hui del Negret, com a Reina de les Falles, i les restants deu com la seua Cort d’Honor. També en el mateix acte se li va fer imposició dels seus atributs, la banda que l’acreditava com a Reina.

Sense cap dubte la iniciativa va ser un èxit entre els fallers de la ciutat, i les candidates, belleses falleres, es van convertir en representants oficials de les comissions per primera vegada en la història de les Falles.

Primera revetla fallera, totes les candidates, Semana Gráfica, 20/09/1930

Les elegides en la primera revetla fallera, Estampa, 16/09/1930

Candidates a Regina Fallera 1931, Blanco y Negro, 05/10/1930

Ángeles Algarra, Regina de les Falles 1931, Ahora, 09/03/1931

La dona ja tenia un lloc en la festa, fins llavors inexistent, i encara que amb altres denominacions, es va mantindre este costum de triar democràticament una representant de les Falles, fins a arribar la guerra civil al nostre país. Es va convertir en la imatge tangible i perdurable de la festa, tal com expressen les següents paraules dedicades a Ángeles Algarra per l’editorial de la publicació Semana Gráfica en el seu número del 21 de març de 1931:

«Cuando se haya desvanecido el humo de la pólvora, el ruido de las tracas detonantes, la llama viva que hace pavesas la falla, donde tantas ilusiones y tanto ingenio quedaron sepultados, los acordes alegres de los pasodobles algareros, los gritos y la animación en las calles, el entusiasmo todo de la fiesta, quedará todavía perdurable y eterno como símbolo de nuestra belleza inmarcesible tu imagen, mujer valenciana, que reúnes en tu cuerpo gentil todas las divinidades del sexo, y en tu alma, todas las delicadezas y exquisiteces de la mujer. ¡ Dios te salve, mujer valenciana ¡»

BIBLIOGRAFIA

Revista de España, El Liberal, El Globo, El Imparcial, Siglo Futuro, El Heraldo de Madrid, La Correspondencia Militar, Valencia: Literatura, arte, actualidades, Blanco y Negro, La Correspondencia de España, Actualidades, La Esfera, El Sol, La Época, Estampa, Hojas Selectas, Bellezas de España, La Ilustració Catalana, La Unión Ilustrada, Mundo Gráfico, Semana Gráfica, Nuevo Mundo, El País, Por esos Mundos, Progreso Industrial y Mercantil, La Hormiga de Oro, La Vanguardia, ABC, Las Fallas y sus Reinas, Estampa, El Mercantil Valenciano, La Ilustración Artística, Ahora, Valencia Atracción, “Proyecte FONTFALLES, Ramón Estellés i Kepa Llona”.

Passat i present de les dones a les falles de Xàtiva

amentablement hui en dia, en ple segle xxi, en la nostra societat, encara es produeixen notícies de discriminació per sexe. Escoltem moltes vegades notícies, que ens informen, que en el món laboral, la dona en molts llocs té menys remuneració que l’home, desenvolupant la mateixa tasca. Durant gran part de la història de la humanitat, la dona ha estat apartada de tot: política, cultura, economia.... i confiscada a les llavors del llar. Lamentablement en altres societats i en altres cultures, la discriminació de la dona, encara és més insuportable, doncs aquestes, no tenen cap dret i estan totalment sotmeses a la voluntat de l’home. Joan Quilis Ródenas Llicenciat en Geografia i Història L

Encara que a les dones a la nostra societat els queda molt per aconseguir una igualtat plena, afortunadament, a poc a poc, amb molt de sacrifici i amb molta lluita, han anat conquerint els drets, que en qualsevol societat civilitzada, han de gaudir totes les persones sense tindre en compte el seu sexe.

El món de les falles no ha sigut alien a aquesta discriminació, en aquest article anem a intentar fer un recorregut pel paper que la dona ha jugat al llarg del temps dins de la festa fallera. Hui en dia, les dones estan totalment integrades, assumint responsabilitats

dins de la festa i de la seua configuració, sent fonamentals per al funcionament correcte de qualsevol comissió. Però això, no sempre ha sigut així i per arribar a aquesta situació han hagut de transcórrer molts anys i la nostra societat evolucionar molt.

A les primeres falles creades a Xàtiva, als anys trenta del segle passat, cal assumir-ho encara que ens pese, aquestes eren una festa masclista, realitzada i organitzada totalment per homes. A les composicions de càrrecs i de membres de les comissions, que coneguem perquè es publicaven a la premsa de l’època, estaven compostes sols per hòmens, la participació de la dona no és que no ocupaven cap càrrec rellevant, és que no formaven part de la comissió, la seua funció era escassa i molt limitada, només podia ser Fallera Major o formar part de la cort d’honor.

Belleses Falleres i Falleres Majors

L’elecció de la Fallera Major es realitzava entre les joves de la barriada. La premsa local antiga ens dóna molta informació, sobre les primeres falles a Xàtiva, així, en El Demócrata del 9 d’abril de 1932 1 , ens facilita la relació de la primera junta d’una comissió fallera constituïda a Xàtiva. Es tractava de la comissió de la falla de Méndez Núñez (actual sant Jaume), aquesta estava conformada per dotze hòmens. Dies més tard, en el periòdic El Progreso del 16 d’abril 2 , s’hi donava la relació de la junta d’una altra comissió fallera, en aquest cas es tractava de la creada a la plaça Blasco Ibáñez (actual plaça de la Trinitat). Novament tots els càrrecs eren desenvolupats per hòmens, nou en aquest cas.

Com hem assenyalat, el paper de la dona, en aquests anys i durant molt de temps, sols era el de fallera major o el de formar part de la cort d’honor. Al periòdic local El Progreso del 28 de maig de 1932 3 , la comissió de la plaça Méndez Núñez publicava les bases d’un concurs per a elegir Bellesa Fallera per a l’exercici 1932- 1933. La convocatòria la feia La Juventud Femenina Fallera. Desconeguem qui formava part d’aquest col·lectiu, perquè el periòdic no ens dóna cap informació de com estava composada i si va tindre més activitat, després de seleccionar a la Bellesa Fallera. Entre els requisits per a ser elegida Fallera Major, figurava ser veïna del districte de les Barreres, tindre entre 15 i 23 anys i ser elles o els pares contribuents de la falla, és a dir, col·laborar econòmicament, i a més a més havien d’aportar una fotografia.

Dies després, el 18 de juny, aquest mateix periòdic ampliaria aquest notícia del concurs de fallera major. El curiós és que la mateixa ressenya és publicaria també al diari Las Provincias de València també el 18 de juny de 1932 4 , possiblement l’autor fóra la mateixa persona, ja que el text és pràcticament idèntic però en cap dels dos casos signa la crònica. En aquesta crònica s’animava a aquelles xiques, que encara no haguera presentat la seua fotografia, a fer-ho i s’hi donava la notícia que el fotògraf Eliseo Vila regalaria una fotografia ampliada a la guanyadora.

Es varen presentar diverses candidates però, després ho de desestimar algunes, sols quedà Merceditas Cuenca Climent, que a la fi, és qui va ser la primera Bellesa Fallera de la plaça Méndez Núñez.

L’altra falla, que estava previst que es plantara a Xàtiva el 1933, la de Blasco Ibáñez, també va elegir Bellesa Fallera però la premsa no ens dóna detalls de com va ser la seua elecció, sols ens dóna el nom de Consuelito Pardo Torregrosa 5 i que temps més tard, per motius familiars, va renunciar a aquesta distinció.