Reclamacions i restitucions d’obres d’art: els casos de l’art de la Franja i Sixena

Tècnics de l’empresa Feltrero, especialitzada en transport d’obres d’art, treballant en la càrrega al camió d’algunes de les obres del monestir de Sixena davant la vigilància de la Guàrdia Civil.

Foto: Museu de Lleida (Jordi V. Pou)

Les imatges de l’11 de desembre del 2017 amb la Guàrdia Civil irrompent de matinada i de manera militaritzada al Museu de Lleida romandran ben vives, durant anys, a la memòria de molta gent. A l’exterior, amb fred i una pluja insistent, la ciutadania es manifestava i rebia els cops de porra dels Mossos d’Esquadra. La violència que suposava l’entrada d’un cos policial dins d’una institució museística per confiscar, per ordre judicial, unes obres d’art no s’havia produït mai, que sapiguem, en tota la història de la museologia mundial, almenys en les mateixes condicions en què va tenir lloc el litigi per les obres del monestir de Sixena.

Menys traumàtica, però igualment dolorosa, ha estat la sortida del mateix museu lleidatà, el març del 2021, cap al Museo Diocesano de Barbastro-Monzón, d’un centenar d’obres d’art procedents de les parròquies de la Franja, moltes de les quals feia més d’un segle que eren a Lleida. Aquest segon litigi patrimonial està clarament relacionat amb l’anterior i forma part d’un conjunt d’iniciatives de reclamació endegades des de la Comunitat d’Aragó que es remunten als anys noranta del segle xx, després que una sèrie de parròquies pertanyents al Bisbat de Lleida des d’època medieval fossin traspassades al Bisbat de Barbastre-Montsó, amb la voluntat d’equiparar, segons es va dir, els límits eclesiàstics als límits administratius.

Per què en el moment actual una comunitat autònoma d’un mateix estat posa en marxa un procés de reclamació patrimonial que afecta una comunitat veïna? Estem acostumats a veure als mitjans de comunicació i a les xarxes socials notícies sobre processos de reclamació i restitució que es produeixen entre estats molt allunyats geogràficament i culturalment, molts cops, de continents diferents, amb el teló de fons del colonialisme, l’espoli o els conflictes bèl·lics del passat, però no és habitual trobar-nos davant de situacions com la que hem descrit, dins d’un mateix estat. Aquesta conjuntura tan peculiar ha provocat que les obres d’art de la Franja es traslladin del Museu de Lleida al Museo Diocesano de BarbastroMonzón, ubicat a escassos seixanta kilòmetres de l’anterior. Passa el mateix amb les obres del monestir de Sixena, que també és a una distància similar de la capital lleidatana. Mai una distància tan curta ha comportat la incorporació d’un cúmul de connotacions polítiques, identitàries, lingüístiques (sí, també la llengua hi ha tingut a veure), religioses i històriques a un litigi que ha enfrontat dues comunitats veïnes per unes obres d’art.

Com hem d’inserir aquest conflicte patrimonial en el context mundial de reclamacions i restitucions d’obres d’art i objectes arqueològics que ha adquirit tanta força des dels anys setanta del segle xx? No és fàcil. D’entrada, tenim la principal causa que s’ha de produir en situacions d’aquest tipus, el conflicte, i, sobretot, que una comunitat se senti agreujada i obri formalment la disputa. També trobem dues circumstàncies bàsiques en aquests enfrontaments: que una part reclami uns béns patrimonials que considera símbols i mostres materials de la seva identitat nacional i que l’altra part, a qui la història ha fet custòdia i propietària, tingui uns interessos que mira de defensar i que els reclamants posen en dubte.

Tanmateix, just en aquest punt hi ha un tema que s’ha de posar sobre la taula. En els casos de l’art de la Franja i Sixena, el Bisbat de Lleida pot al·legar uns drets històrics i una legitimitat que, per exemple, no tenen els museus europeus o nord-americans que custodien objectes de l’antic Egipte o de les cultures grega i romana. Perquè, efectivament, les obres d’art de les parròquies de la Franja, des de la seva creació, sempre havien estat vinculades al Bisbat de Lleida, ja que era el bisbat al qual pertanyien aquestes esglésies des de temps medievals. En canvi, ara han marxat a un museu d’una diòcesi amb la qual no han tingut mai res a veure. Va ser la segregació del Bisbat de Lleida del 1995, és a dir, el traspàs d’un centenar de parròquies que li pertanyien des de l’època medieval cap al Bisbat de Barbastre-Montsó, el que ha atorgat una legitimitat aparent al fet que aquelles obres d’art avui siguin en aquell museu. Aquesta qüestió és molt rellevant, ja que una de les raons de ser d’aquests processos és que els objectes en disputa permetin al reclamant establir un lligam directe i inequívoc amb el seu passat que, en aquest cas, es veu dificultat, d’una banda, perquè Catalunya i Aragó van pertànyer durant segles a la mateixa entitat política i, de l’altra, perquè aquelles obres no han estat vinculades a un bisbat aragonès fins a una data tan recent com és la del 1995. Per tant, en el context del conflicte, l’adscripció ideològica de les obres a un territori s’efectua a partir de criteris geopolítics de la contemporaneïtat. Una de les conclusions a les quals s’arriba és que la comunitat reclamant i la demandada o, com a mínim, els promotors polítics i religiosos de la reclamació, comparteixen una visió identitària diferent a la de la part demandada, atès que seria altament improbable que dues comunitats amb una identitat plenament comuna i compartida s’enfrontessin per un tema com aquest. Per exemple, si les obres d’art que han estat protagonistes d’aquests enfrontaments es trobessin al Museo Diocesano de Huesca, al Museo de Zaragoza o al Museo de Teruel, s’hauria generat un conflicte com aquest?

El cas de les obres d’art del monestir de Sixena és una mica diferent, ja que la intervenció judicial i policial va propiciar que retornessin, com a mínim, a l’edifici d’on eren originàries. Amb tot, aquest retorn es va fer desposseint un museu públic, que és de tots (catalans, aragonesos i espanyols, en general), d’unes obres d’art que la Generalitat de Catalunya havia adquirit legítimament —la sentència del Tribunal Suprem finalment ha reconegut que només hi va haver un defecte de forma— per lliurar-les a una comunitat religiosa, és a dir, a un propietari privat, que ni habita al monestir ni pot garantir les

mesures de conservació preventiva adequades per preservar-les. Tampoc les ha pogut garantir el govern d’Aragó, que s’ha fet càrrec de les despeses i de la instal·lació de les obres arribades del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu de Lleida. Només cal recordar com no es van respectar tots els estàndards internacionals en matèria de conservació preventiva quan les obres van arribar al monestir l’11 de desembre del 2017 i, aquell mateix dia, es van obrir els embalatges per tal que els polítics aragonesos es poguessin fer les fotografies de rigor. Altrament, l’arribada de les obres d’art a Sixena ha provocat dues reaccions inesperades i, fins i tot, antinaturals. La primera, que la comunitat de monges que vivia al monestir l’hagi abandonat perquè el soroll de públic, periodistes i curiosos torbava el seu dia a dia contemplatiu. I, en segon lloc, que el monestir hagi estat tancat durant força temps per problemes de gestió.

En el context internacional, davant de processos de reclamació i restitució s’acostuma a parlar de rescabalament davant antics greuges imperialistes, però això no seria aplicable en el cas de l’enfrontament entre les comunitats d’Aragó i Catalunya, ja que pertanyen a un mateix estat. Altres cops, quan s’invoquen els processos de reclamació, se’ls veu com una forma que tenen els estats petits de passar comptes amb altres de més poderosos. A les batalles internacionals per la restitució, sovint ens trobem que petits països aixequen la veu a través dels objectes arqueològics i les obres d’art per combatre la supremacia política dels Estats Units, o bé per impugnar els processos colonials dels estats europeus. Es tracta d’una casuística habitual en aquests conflictes, en què sempre hi acostuma a haver una nació feble, agreujada, que reclama, i una nació potent que veu com se li obre un conflicte. Malgrat que la confrontació entre les comunitats d’Aragó i de Catalunya no respon a aquest patró, sí que s’hi podria establir un cert paral·lelisme, atès que la primera és una de les més pobres de l’Estat espanyol, mentre que la segona és una de les més riques. Això sempre ha estat motiu de recels i veïnatges conflictius que han donat lloc a un anticatalanisme manifest promogut des de determinades entitats de la societat civil, com la plataforma aragonesa No hablamos catalán o la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO). Molts cops, postulats ideològics i polítics d’aquestes associacions han trobat el suport necessari en personalitats polítiques de primer nivell, com és el cas de Javier Lambán, president del Govern d’Aragó, que en ple conflicte ha contribuït a l’enrariment del clima amb declaracions i tuits de contingut anticatalanista evident que han sembrat la polèmica. Serà també molt recordat el seu discurs de Nadal del 2017 gravat a Sixena, envoltat de les obres d’art que havia guanyat en la lluita judicial contra Catalunya, en una demostració de força i d’instrumentalització del patrimoni que recordava la retòrica antiga i medieval d’exhibició dels trofeus furtats a l’enemic arran de la victòria al camp de batalla. Una altra de les preguntes que cal fer-se és per què en els darrers anys aquestes lluites pels objectes i les obres d’art del passat han proliferat amb tanta força. Els conflictes entre Orient i Occident són molt vius i la batalla pel relat al voltant de la identitat i la llibertat forma part de l’enfrontament generalitzat de cultures que vivim. Estem davant de visions del món i perspectives culturals molt diferents. Uns es presenten com els veritables alliberadors davant dels antics invasors, que són els que van propiciar l’espoli. Es mostren, igualment, com els garants de la identitat d’una nació o cultura determinada, enfront dels opressors que, per la via del colonialisme o l’espoli sistemàtic, els van desposseir de tresors nacionals que eren símbols de la seva identitat. És per això que les nacions que van veure com se’ls emportaven la seva història, avui lluiten per recuperar uns objectes amb l’objectiu de refermar la seva identitat i de consolidar la seva mitologia nacional.

Què hi ha de tot això en els litigis de l’art de la Franja i Sixena? D’algunes qüestions, res, però d’altres, molt, especialment de les relatives a les identitats. És aquí quan el nacionalisme, una altra de les variables habituals en aquests processos globals, fa acte de presència. L’Estat espanyol resultat de la segona restauració borbònica ha patit una forta sacsejada arran del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Els litigis per l’art de la Franja i Sixena arrenquen a finals dels anys noranta del segle xx, quan la convulsió política a Catalunya encara no havia esclatat. Tanmateix, la recta final dels processos judicials de tots dos conflictes patrimonials ha coincidit amb el moment àlgid de l’enfrontament polític Catalunya-Espanya. Convé no passar per alt que l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida per confiscar els béns del monestir de Sixena es va produir solament dos mesos després del referèndum de l’1 d’Octubre del 2017, i que el cos policial espanyol va poder accedir al museu gràcies a la interlocutòria d’un jutge que al preàmbul invocava l’article 155 de la Constitució espanyola, que llavors estava en plena aplicació a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Mai fins llavors s’havia aplicat aquest article i la situació era de plena excepcionalitat, amb el govern de la Generalitat deposat. La mala maror política ja feia temps que contaminava tant aquest litigi com el de les obres d’art de la Franja, però ara la situació havia esdevingut irrespirable i un tema ja era indissociable de l’altre, per molt que des de l’Aragó, en determinats sectors de l’opinió pública i l’associacionisme, s’esforcessin per defensar que es tractava de simples reclamacions patrimonials i que no hi havia connotacions polítiques al darrere. Això, mentre tots els actors polítics de l’Aragó, de tot l’espectre ideològic, feien gestos evidents del contrari. A Catalunya passava exactament el mateix i existia una profunda politització al voltant del tema. Tot plegat no hauria d’estranyar a ningú, ja que el component nacionalista i identitari era molt present en la base de la reclamació aragonesa, i també hi era en la part contrària que defensava que aquestes obres havien de romandre en territori català.

Una de les diferències dels processos de reclamació dels béns patrimonials aragonesos conservats en territori català en relació amb els que acostumen a documentar-se globalment és que les obres en disputa no tenen una procedència il·lícita fruit de l’espoli, el saqueig o el contraban. Tampoc van arribar als museus catalans com a conseqüència d’una exportació il·legal, ja que els béns mai van abandonar les fronteres de l’Estat espanyol. Sabem que la gran majoria de les obres van sortir dels seus llocs d’origen a partir d’operacions de compravenda, mentre que altres ho van fer en forma de permuta o donació. En el cas dels béns de la Franja parlem de transaccions que es van produir fa més d’un segle, en un context legal i patrimonial molt diferent de l’actual i amb el rerefons de la creació del Museu Diocesà de Lleida (1893). En aquest sentit, les obres eren adquirides pel bisbe Josep Meseguer per tal de crear un museu que servís per alliçonar els seminaristes en la protecció del patrimoni historicoartístic, d’acord amb les directrius del papa Lleó XIII. Ara, amb tot, les sentències judicials dels tribunals aragonesos que han jutjat el cas (s’espera la resolució final del Tribunal Suprem) han impugnat aquestes vendes i les han declarat il·legals. Aquest és un greu precedent per al conjunt del patrimoni historicoartístic espanyol, ja que el volum de vendes d’art religiós produïdes a tot l’Estat fins a la promulgació de la llei de patrimoni de la república (1933) va ser ingent, i si el Tribunal Suprem finalment compra aquest argument, emplaçarà en una situació de debilitat milers de béns mobles conservats en museus públics i col·leccions particulars, que es podrien veure afectats per processos de reclamació similars.

Pel que fa al cas de Sixena, en què sí que hi ha sentència del Tribunal Suprem (2021), l’argument principal ha estat diferent. Malgrat la construcció jurídica de la part aragonesa, comprada en la seva totalitat pels tribunals aragonesos que han jutjat el cas, que deia que els béns del monestir no es podien vendre perquè pertanyien a un monument nacional, l’alt tribunal ho ha desestimat i s’ha aferrat a un defecte de forma, ja que considera il·lícites les operacions de compravenda que van dur a terme les monges santjoanistes i les institucions catalanes. S’ha sentenciat que la priora del monestir de Valldoreix que va signar aquestes operacions als anys vuitanta i noranta del segle xx no estava capacitada per fer-ho, perquè, tot i que havia rebut els poders de la comunitat de Sixena, que s’havia fusionat anys abans amb la de Valldoreix, no s’havien fet dos petits tràmits, un civil i l’altre eclesiàstic, que comportaven la desaparició legal de l’antiga comunitat aragonesa. Per tant, quan la priora de Valldoreix va signar les compravendes, la comunitat de Sixena continuava existint i tenint personalitat jurídica pròpia. La conclusió que s’extreu de tot plegat és demolidora: més de vint anys d’enfrontament civil i confrontació política i judicial, amb entrada inclosa de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida i cops de porra per part dels Mossos d’Esquadra a la ciutadania, per un defecte de forma.

Dos agents de la Guàrdia Civil, a l’interior del Museu de Lleida, fent-se una fotografia de record davant d’algunes de les obres originàries del monestir de Sixena que venien a confiscar.

Foto: Museu de Lleida (Laia Navarra)