8 Orfebreria

8

Orfebreria

Material/tècnica

Ferro i damasquinatge; bronze i galvanització de plata

Autor

Mausoleu: Plácido Zuloaga (ferro i damasquinatge). Escultura, plafons i aplics de bronze i plata: Émile Hébert

Data/època

Anys 1874-1875

Localització

Cementiri General de Reus (Baix Camp)

Núm. de registre del CRBMC

11255

Coordinació

M. Àngels Jorba i Pere Rovira

Restauració

Mausoleu: Carolina Jorcano (cap

Joan Prim i Prats neix a Reus el 1814 i mor assassinat a Madrid el 1870. És el polític català més important del segle xıx, i ocupava el càrrec de cap del Govern i ministre de la Guerra en el moment de la seva mort. Pel fet de ser un cap d’Estat, el Govern va ordenar construir un gran mausoleu al Panteón de Hombres Ilustres, al costat de la basílica d’Atocha, a Madrid.

La ciutat de Reus va sol·licitar, des d’un inici, les restes del seu fill il·lustre, i amb motiu del centenari de la seva mort, les despulles es van traslladar a Reus, juntament amb el gran mausoleu concebut per Plácido Zuloaga. El monument va ser instal·lat en una placeta, entre pins, al Cementiri General de Reus.

El mausoleu

És una de les obres cabdals de l’artista, que segueix les tendències neoclàssiques i renaixentistes.

El mausoleu consta de tres parts: de baix a dalt, les quatre potes que el sostenen; el sarcòfag, on reposa el taüt amb les restes, i la figura jacent del general, al damunt.

El sarcòfag té una decoració central de plafons de bronze i plata repussada, amb escenes de la batalla de Castillejos i l’entrada del general a Madrid; quatre plafons amb retrats de militars romans; l’escut, esmaltat, i el nom, orlat i damasquinat. En la part inferior, hi ha quatre aplics de bronze, pintats i platejats, amb el rellotge i la calavera. El ferro està tot decorat amb la tècnica del damasquinatge (incrustació de metalls preciosos que formen dibuixos sobre ferro i acer, en una superfície finament ratllada, acabat amb un pavonat). Hi van treballar trenta-tres orfebres durant dos anys.

El conjunt duia un baldaquí sostingut per quatre columnes amb florons i una creu al centre superior. Actualment, es creu desaparegut.

Estat de conservació

Quan el mausoleu es va traslladar a Reus (1970), es va collocar a l’exterior del cementiri, envoltat per la reixa perimètrica original. Així va romandre molts anys, fins que es va decidir construir una coberta de vidres al seu voltant. Tot i que aquesta estructura de protecció ajudà a frenar la degradació, el metall ha sofert canvis de temperatura i humitat durant molts anys.

L’estat de conservació del mausoleu era força estable, en general, però deficient en la part decorativa del sarcòfag. El ferro oxidat era el principal punt de deteriorament. Es tractava d’una oxidació superficial intensa, per sobre i per sota del metall noble, que produïa bombolles, aixecaments, doblecs, despreniments i pèrdues de material.

Detall durant el desmuntatge per a la seva documentació i trasllat al CRBMC per a la seva conservaciórestauració

d’equip), Xisca Bernat, Lourdes Domedel i Magdalena Gómez. Amb la col·laboració de les becàries Laia Contreras i Sílvia Marín. Taüt: Montserrat Xirau (taüt), Magdalena Gómez (vestimenta), Carmelo Ortega (logística). Desmuntatge i muntatge del mausoleu: Jordi Domènech (Serralleria S. Mestres, SCP)

Anys de la restauració

2012-2014

Fotografia general del mausoleu abans de l’inici de la intervenció  Mausoleu sota l’urna de vidre de protecció col·locada al cementiri de Reus

Detall de la decoració perduda degut a l’oxidació del metall subjacent Detall de la corrosió del metall del suport que cobreix el damasquinatge

També hi havia diverses alteracions de la plata, amb enfosquiments i llacunes considerables. Es van localitzar repintades de purpurina. Al jacent se li havia donat una capa superficial de protecció que, amb el temps, s’havia oxidat i havia provocat taques negres de sulfurs d’argent i taques verdes de clorurs de coure, emigrades a la superfície, procedents de l’escultura de bronze.

Una gruixuda capa de greix en els forats dels cargols i en els acoblaments de les diferents peces, aplicada durant el muntatge a Reus, va evitar una oxidació segura, i el conjunt es va poder desmuntar sense problemes.

Intervenció i muntatge final

La intervenció de conservació-restauració ha consistit a fer una neteja mecànica dràstica del greix, sobretot en les zones internes; les parts decoratives externes s’han netejat, per segments, de manera mecànica i química amb diferents gels. S’han adherit les parts doblades o aixecades dels fils d’or i plata que encara es mantenien a lloc, algunes subjectes per l’oxidació.

Per acabar, s’ha aplicat una capa d’un producte per inhibir i protegir el metall, i, a la vegada, preservar-lo dels agents d’alteració externs. En conjunt, ha estat un procés llarg, dut a terme per un equip de quatre restauradores i dues becàries, durant deu mesos.

Per al muntatge, s’ha seguit tota la documentació prèvia, ja que cadascuna de les peces estava numerada i localitzada dins del conjunt. Igualment, des d’un origen, cada peça portava una numeració —lletra o marca— gravada o pintada.

Actualment, el mausoleu del general Prim torna a estar al cementiri de Reus, on s’ha habilitat un nou espai expositiu, en unes condicions ambientals controlades que n’asseguren la conservació de cara al futur, i on tothom pot visitar i admirar l’extraordinària obra mestra de Plácido Zuloaga.

— Xisca Bernat i CRBMC

 Columna de l’esquerra: Imatges extretes del llibre El Damasquinado de Eibar, 1981. AADD Columna de la dreta: Exemple dins del mausoleu

Preparació de la superfície

Estriar el ferro a punta de ganiveta

Damasquinar

Embotir metalls fins, or o plata sobre ferro o acer

Pavonar

Revestir amb pavó la superfície d’un metall ferrós per evitar que es rovelli Pavó: Capa molt fina de sulfurs i clorurs metàllics de color blavós

Cisellar

Acció de gravar un dibuix en relleu mitjançant la gúbia, el burí, o el cisell

Comparança visual en una mateixa peça El mausoleu una vegada finalitzada la intervenció, i després del muntatge posterior a la seva nova ubicació al cementiri de Reus

Detall de la neteja química mitjançant gels

Material/tècnica

Fusta, plaques metàl·liques de plata amb dauradura i medallons amb esmalt

Títol/tema

Creu processional de Sant Joan de les Abadesses

Autor

Desconegut

Data/època

Taller de Girona, primer quart del segle xıv

Procedència

Monestir de Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)

Localització

Museu Episcopal de Vic, Vic (Osona)

Núm. de registre del CRBMC

11943

La creu de Sant Joan de les Abadesses és una creu processional i també una creu reliquiari, una tipologia ben coneguda a l’Europa altmedieval. Pel que fa a la seva confecció, la peça es va fer en un taller d’orfebreria gironí en algun moment de la primera meitat del segle xıv.

El suport d’aquesta creu potençada és de fusta i està recobert per divuit plaques i deu medallons de plata amb dauradura i esmalts en el centre.

El gruix de la fusta està recobert per una cinta de plata més prima, amb una decoració de ratlles paral·leles que formen rombes i flors a l’interior.

Els excepcionals esmalts transparents destaquen per la seva bellesa i qualitat, i són fets a baixa talla, una tècnica nascuda a Siena que ràpidament s’estengué pels grans centres artístics de l’Europa gòtica.

Gràcies a l’actuació que es va dur a terme al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), es van poder trobar a l’interior relíquies guardades en petits farcells i dos pergamins.

Estat de conservació

D’una banda, les relíquies contenien petits fragments de matèries orgàniques i inorgàniques. De l’altra, els pergamins aportaven informació molt rellevant.

Un dels pergamins acredita la presència de relíquies de la veracreu, possiblement amb escriptura del segle xı. A partir d’aquesta datació, es creu que el pergamí i les relíquies poden procedir d’una creu reliquiari anterior que posseïa el monestir.

L’altre pergamí està escrit per les dues cares i parla de dues intervencions sobre l’obra: una reparació de la creu de l’any 1508, i una neteja d’aquesta i un reconeixement de les relíquies de 1633.

Intervenció

Prèviament a la restauració, es va proposar fer un estudi a fons de la peça, de la composició dels esmalts, de la composició i la fabricació dels metalls, i de la morfologia de la fusta, per tal d’aprofundir en la causa de les alteracions. D’aquí va sorgir un projecte amb el Museu Episcopal de Vic (MEV), com a propietari de la peça; amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), per dur a terme totes les anàlisis, i amb el CRBMC, per a la restauració i coordinació dels treballs.

Primer de tot, es van separar els components de la creu; després es van tractar els metalls, amb una neteja dels dipòsits de bicarbonat, de la pols i de la corrosió. Es va intervenir puntualment en l’oxidació del ferro dels claus de les plaques i en els clorurs de coure de les fissures i les soldadures. Va caldre canviar uns cent claus de ferro per uns de plata, per evitar una nova corrosió. A continuació, es van eliminar les restes de la capa de laca.

La fusta del suport, de pi, havia patit l’atac d’insectes xilòfags en algunes zones. Per precaució, el suport es va introduir durant un mes a la cambra d’anòxia del CRBMC i, a continuació, es va reforçar la fusta dels braços.

Pel que fa a les relíquies i els pergamins, també es van tractar en els departaments especialitzats corresponents. El criteri d’intervenció va seguir el que s’havia acordat amb els conservadors del MEV: presentar les peces fora dels reconditoris per tal d’atorgar a les obres el protagonisme merescut, després d’haver estat ocultes durant tants segles.

— CRBMC

Fotografia científica

Víctor Illera i Ramon Maroto

Tècniques d’anàlisi

Trinitat Pradell (UPC) i Ricardo Suárez (CRBMC)

Anys de la restauració

2015-2017

Un cop finalitzada la intervenció de conservaciórestauració.

 Descoberta de l’embolcall amb relíquies a l’interior de la creu

 Un dels pergamins que acredita la presència de relíquies dins de la creu Detall del rostre de Crist en el qual s’aprecia el treball minuciós d’orfebreria, després de la restauració

Títol/tema

Vera Creu d’Anglesola

Data/època

Segle xıı (interior), segle xvıı (estoig extern)

Dimensions

18,5 × 7 i 10 (travessers superior i inferior, respectivament) × 1,7 cm

Coordinació

M. Àngels Jorba

Restauració

M. Àngels Jorba i Carolina Jorcano

Anys de la restauració

2013-2014

Es tracta d’una creu d’època romànica que es troba des de fa segles a Anglesola. En el seu interior, diu la tradició, conserva relíquies de la Vera Creu.

A la vegada, la creu queda dipositada a dins d’una altra, datada al segle xvıı, en forma de caixa o estoig amb tapa daurada, cisellada i amb incrustacions de vidres de colors i transparents. Per exposar-la, va encastada a un peu de plata, amb decoració cisellada, que porta data de 1676, i com a element decoratiu està realçat per dos angelots que sostenen un cordó vermell.

Estat de conservació i intervenció

Inicialment, es va fer un examen general de la creu més antiga, per dur a terme un estudi previ del seu estat de conservació. Aquest estudi es posa en coneixement dels propietaris de la peça i se’ls informa que, per saber-ne més sobre l’estat de conservació intern, caldria desmuntar-la i aixecar-ne la creueta de vidre, les parts laterals i les làmines; d’aquesta manera també es podria corroborar si la creu és de fusta massissa i quines i on són les relíquies venerades.

El procés s’inicia amb molta cura. L’estat de conservació de la creu sembla deficitari i tota ella denota fragilitat.

El primer pas ha estat treure els clauets llargs per desprendre les cintes de les parts laterals 1, dreta i esquerra. Aquestes cintes pertanyien, en origen, a una creu processional gòtica de mida gran, i s’han reutilitzat en forma de grapa per relligar i subjectar la creu. Tapa el gruix i part de l’anvers i del revers de la creu.

De sota la creu en surt una altra cinta, més antiga i més prima, amb decoració fina en relleu de creuetes i ratlles. Cobreix el gruix exacte de la part lateral dreta i esquerra de la creu. Hi ha doblecs trencats. La cinta corresponent a la part lateral 2, la dreta superior, es desprèn i confirma que, efectivament, hi ha una làmina 2, anvers i revers, fins ara totalment desconeguda.

Les làmines decorades (làmina 1, anvers) estan retallades a la mida justa de la creu i queden subjectes amb claus de plata de cabota diferent. En la zona dels dos encreuaments hi ha un cercle buit de metall que fa separar la làmina en set parts diferents, que corresponen a cada un dels braços, i que és per on es veu la làmina de sota (làmina 2).

Actualment, en manca la meitat de la primera, i la segona està totalment malmesa amb la incrustació de la creu de vidre.

En el segon pas, s’han aixecat totes les parts de la làmina 1, i a sota apareix tota la làmina 2, anvers i revers. La simbologia que hi figura és la mateixa que l’anterior, però l’execució és millor, amb els dibuixos més grans i amb una coincidència relativa amb la superior.

Situats sobre la làmina 2, el tercer pas consisteix a aixecar la part longitudinal més llarga. En aquesta part, la creu de fusta és buida i reomplerta de material vegetal de monocotiledònies,

  Estoig o creu exterior abans de la restauració

  Anvers i revers de la creu interior abans de la intervenció en què es poden identificar els materials que la componen Detall de la inclusió de la creu de vidre a la part central

Desmuntatge de la cinta lateral (grapa) i extracció dels claus. És d’època posterior. Lateral 1, dret o esquerre

Cinta lateral a sota de l’anterior. Mateixa datació que la creu interior. Estudi. Lateral 2, dret o esquerre

Alçament de la làmina de l’anvers. Làmina 1, anvers: parts 1 a 7; revers: parts 1 i 2 Làmina que s’amaga a sota de l’anterior. Estudi. Làmina 2, anvers: 1 a 5 (trencats entre elles)

pedretes i algun os. També s’aixeca el tram entre travessers. No s’han pogut aixecar més parts de làmina.

Relíquies

Consultem la historiadora Francesca Español; ens indica que, atès que probablement la creu prové de Jerusalem i el dibuix del Sant Sepulcre és tan precís, podria ser que aquest material que formen les relíquies provingués d’algun d’aquests llocs sants i es convertís en unes preuades relíquies, tan estimades en aquella època.

En un quart pas, el procés de restauració ha consistit a netejar totes les làmines i els clauets. Les làmines soltes s’han netejat mitjançant banys per ultrasons, tot submergit en aigua i sabó neutre. A continuació, s’han fet uns banys posteriors en aigua destil·lada, per esbaldir-les.

Finalment, tot s’asseca en banys d’alcohol. Les làmines que no s’han tret s’han netejat amb una mescla d’aigua i alcohol. Mitjançant les eines adients, les zones metàl·liques més arrugades o doblegades s’han aplanat per col·locar-les al seu lloc correctament. Per tapar el forat central s’ha retallat una fina làmina de plàstic transparent, de tipus metacrilat, amb la forma de tot el que volem tapar i, a la vegada, per evitar que surti el material intern que pertany a les relíquies. Per cobrir l’obertura superior, s’ha retallat una fina peça d’aquest mateix plàstic, i per la zona inferior, com que s’hi han de clavar els clauets de la part lateral, s’ha fet una petita peça ajustada de fusta de cedre, a manera de tap. Un cop restaurades el conjunt de les peces (làmines 1 i 2, part lateral 1 i part del 2) i dels clauets, es va col·locant tot al seu lloc corresponent. Pel que fa als claus, es claven els que es poden i la resta s’enganxen amb un adhesiu reversible. Per acabar, es col·loca dins l’estoig daurat i es tanca. A través dels vidres de la tapa s’observa la creu romànica.

També s’han restaurat els vidres trencats de la petita creu que conté les estelles de la Vera Creu; s’ha refet l’estoig de plata que la conté i les decoracions dels extrems, i s’ha netejat. Com que no pertany a la creu romànica, s’ha decidit no posar-la en el conjunt i guardar-la a part.

Conclusió

Aquest treball ha permès despullar totalment la Vera Creu d’Anglesola i fer-ne un bon estudi històric pel que fa a la composició, la fabricació i els materials, que s’afegirà a tots els altres estudis que se n’han dut a terme. Finalment, la creu quedarà exposada permanentment, per la gran veneració que té en el seu poble, i se la podrà catalogar i col·locar juntament amb altres creus de la seva mateixa cronologia i estil.

— CRBMC

Anvers i revers després de la restauració de la làmina metàl·lica, pendent encara de la col·locació dels claus

Títol/tema

Bust reliquiari de Sant Pere

Autor

Francesc Via

Data/època Segle xvıı

Dimensions

63 × 48,5 × 36,5 cm

Coordinació

M. Àngels Jorba

Restauració

Montserrat Cañís

Any de la restauració

2013

Aquesta peça d’orfebreria de plata que data del segle xvıı i és obra de Francesc Via substitueix un altre reliquiari de fusta que també es conserva.

Es tracta d’un bust perllongat vestit amb túnica, estola i nimbe. El cap, lleugerament alçat, té un rostre senil amb barba. La túnica és àmplia i cenyida a la cintura, presenta els plecs marcats i reprodueix un teixit de brocat. Al pit porta incrustat el reliquiari oval, conservat a l’església prioral, que allotja un fragment del crani de sant Pere apòstol; presenta motllures sobredaurades i cresta de filigrana amb dinou encasts de vidre vermell que figuren roses. Amb la mà esquerra agafa les simbòliques claus i amb la mà dreta aguanta el llibre per la part de les sivelles; les tapes presenten una decoració similar a la del vestit; el nimbe té una decoració repussada semblant a una corona de flors; la peanya té forma octogonal, i en els escaires hi ha fulles de fosa retallades.

Estat de conservació

Un cop va arribar el bust al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), se’n va fer una acurada observació per comprovar l’estat de conservació en què es trobava.

Aquestes obres d’orfebreria estan confeccionades a còpia de peces soltes unides amb cargols, per desmuntar-les, si calia, com en aquest cas.

La part més afectada i que requeria un procés de restauració més important era la bocamànega de la mà esquerra. Aquesta zona estava malmesa per diversos llocs, i la peça que aguanta la mà amb les claus estava trencada. També eren importants les dues fractures de la mateixa màniga. S’ha de tenir present que només la mà i les claus pesen 1.041 grams.

Durant l’observació es va veure que la peanya estava fixada amb uns claus de ferro rovellats, que malmetien la plata i la fusta, i que mancaven una fulla de la peanya i diversos claus i rosques.

Intervenció

El procés de conservació-restauració ha consistit, un cop desmuntades totes les peces, en una neteja a fons amb productes adients. La part del bust s’ha netejat manualment, ja que la mà dreta, policromada, no es pot desmuntar.

Seguidament, s’han fet de nou totes les peces que faltaven, i a la vegada s’ha estudiat quin tipus de peça s’havia de construir per aguantar la part malmesa. S’ha optat per dur a terme una peça més resistent, amb rosca, mitjançant la mateixa tècnica de la seva construcció, emprada per l’orfebre Francesc Via al segle xvıı, per tal de poder sostenir i consolidar la mà esquerra i que, a la vegada, quedés enroscada al bust.

S’han soldat les dues fractures de la màniga, la qual s’ha reforçat internament per aguantar tot el pes de la mà i evitar, així, qualsevol moviment.

La peanya també s’ha reforçat amb una estructura interna de fusta per evitar el fimbrament de la placa de la peanya i el moviment de tot el bust.

Per acabar el procés, s’ha donat una capa de protecció a tota la peça per evitar l’oxidació de la plata i el seu ennegriment, i s’han muntat de nou totes les peces.

— CRBMC

 Bust reliquiari de sant Pere després de la intervenció

 Detall abans de la intervenció

 Durant el desmuntatge de la base del bust i separació de la peanya

Material/tècnica Bronze/fosa

Títol/tema

Sant Jordi matant el drac

Autor

Frederic Galcerà Alabart (Barcelona, 1880-1964)

Data/època

1926

Dimensions

65,5 × 54 × 35 cm

Núm. de registre del CRBMC

12278.1

Coordinació CRBMC

M. Àngels Jorba i Pere Rovira

Restauració

Carolina Jorcano

El cas d’aquesta peça escultòrica, que corona la font de pedra del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya, és un bon exemple dels problemes de conservació que pateixen les escultures de metall que estan situades a l’exterior. Durant tots aquests anys, l’obra s’ha hagut de restaurar diverses vegades a causa del seu deteriorament per l’alteració del metall.

Història de la seva conservació i de les intervencions anteriors

En la dècada dels setanta del segle xx, Jaume Mayas (restaurador) i Eduard Porta (químic), de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia, van fer una primera intervenció de restauració de l’escultura. Amb gairebé cinquanta anys d’existència, aquesta patia el mal del bronze i es va arribar a deteriorar molt. Fins i tot hi faltava la punta de la llança, i la cama del Sant Jordi estava pràcticament trencada.

Van atribuir l’alteració del metall i el deteriorament de l’escultura a l’aigua i a la humitat, i van recomanar suprimir el brollador de la font per la boca del drac, així com fer-hi revisions periòdiques.

La intervenció va consistir a eliminar-ne les concrecions calcàries, estabilitzar-ne la corrosió i aplicar-hi una capa de protecció, consistent en un bany de resina de polièster.

Mayas i Porta van advertir de la durabilitat temporal de la restauració si l’escultura retornava al mateix emplaçament i en les mateixes condicions. L’aigua i l’aire provocarien el desgast de la capa de protecció i afavoririen la deposició de noves concrecions calcàries damunt de la superfície.

L’agost de 2013, es va fer una nova intervenció in situ a càrrec del CRBMC (Elena Iglesias). El metall presentava una capa estable de carbonats de coure, oxidació, concrecions calcàries i corrosió activa produïda per clorurs.

Es van indicar tres factors que eren la causa de la corrosió del metall: els algicides usats per tractar l’aigua que brolla de la font; la humitat constant sobre l’escultura, quan la font està en funcionament, i, per acabar, la incidència de la contaminació de Barcelona, que genera reaccions químiques i electroquímiques en la superfície del metall.

S’hi va intervenir mitjançant l’eliminació dels productes de corrosió i la seva estabilització, l’aplicació d’una pel·lícula protectora d’una resina acrílica, l’adhesió de zones amb trencaments estructurals i la reintegració matèrica i cromàtica de les pèrdues. Finalment, es va proposar un tractament de l’aigua, alternatiu a l’actual, sense clor (factor més important pel que fa a l’aportació de sals), i seguir un protocol preestablert de manteniment.

Intervenció. Any 2017

L’any 2017, l’escultura tornava a presentar una capa molt generalitzada de corrosió activa i deposició de concrecions calcàries; es va desmuntar i es va dur al CRBMC, on se li van fer uns tractaments de descloruració i estabilització per immersió.

El procés de corrosió del metall és irreversible, està molt desenvolupat i cada cop s’accelera més, en estar l’escultura emplaçada a l’exterior, en una font en funcionament discontinu. Així doncs, es va recomanar retirar l’escultura original i substituir-la per una còpia, per tal de garantir-ne la conservació futura, i deixar-la resguardada en un espai on no estigui exposada a l’acció nociva dels agents mediambientals.

— Carolina Jorcano

 Alteracions de la superfície metàl·lica amb una capa generalitzada de corrosió activa (color blau-verd) i deposició de concrecions calcàries (color blanc)

 Muntatge de l’escultura a la font del Pati dels Tarongers, un cop finalitzada la intervenció de conservaciórestauració

Desmuntatge

M. Àngels Jorba i Pere Rovira (coordinadors del CRBMC); Carolina Jorcano (restauradora de l’escultura), i Nieves Marí i el becari Jaime Salguero (col·laboradors externs)

Muntatge

Carolina Jorcano (restauradora de l’escultura), Carmelo Ortega i Mònica Salas (col·laboració CRBMC), i Nina Baldrich i Laura Magrinyà (col·laboració externa)

Logística d’embalatge

Carmelo Ortega (CRBMC)

Anys de la restauració

2017-2018

L’escultura de bronze Sant Jordi matant el drac de la font del Pati dels Tarongers al Palau de la Generalitat de Catalunya, un cop finalitzats els treballs de conservaciórestauració

Any 2017. Vista frontal de l’anvers de l’escultura de bronze Sant Jordi matant el drac, abans de la intervenció de conservaciórestauració

Material/tècnica

Bronze, plata, plata sobredaurada i paper. Ànimes de fusta i estructures de ferro. Puntualment, aplics i decoracions a color

Títol/tema

Objectes d’orfebreria de caràcter litúrgic

Data/època

2 brandoneres monumentals: any 1670; 2 canelobres baixos: any 1623; resta d’objectes, sense datació

Dimensions Diverses

Localització

Sagristia de la capella de Sant Jordi. Palau de la Generalitat, Barcelona (Barcelonès)

Situada a la primera planta del Palau de la Generalitat, la capella de Sant Jordi és una estança ricament decorada, en la qual es localitzen dues brandoneres monumentals de bronze.

Estat de conservació

Ambdues peces presentaven un estat de conservació regular, ja que en superfície, dipositats especialment entre els relleus de les decoracions, s’hi podien veure molts residus blancs de productes de neteja, els quals afavoreixen l’acumulació de la brutícia superficial i de la humitat, i acceleren la corrosió del metall. També s’observaven regalims de cera dels ciris, especialment a la part superior.

L’estança contigua correspon a la sagristia, i és allà on es conserven les peces d’orfebreria, perfectament protegides.

Brandoneres monumentals. Neteja in situ

 Portapau. Neteja amb turundes de cotó D’entre aquests objectes, se’n van seleccionar nou per a la seva intervenció al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC).

El suport de les peces d’argent era estable, però la superfície estava alterada pel contacte amb l’ambient, que enfosqueix el color i rebaixa la brillantor original del metall. Aquesta reacció es produeix perquè la plata, en contacte amb el sulfur d’hidrogen atmosfèric, crea sulfur de plata sobre la superfície, i aquesta adquireix un color negre. De fet, com més fosca és la superfície, més calor absorbeix i més ràpidament es produeix la sulfuració. De nou, s’observaven restes de productes de neteja, restes de cera en els canelobres i pols.

Intervenció

Un cop fets l’examen organolèptic i els estudis previs pertinents, es van intervenir les peces. En primer lloc, es va actuar in situ sobre les brandoneres monumentals, a causa del seu pes i dimensions. El tractament es va iniciar amb una neteja mecànica de la pols, amb aspiradores i paletines, i es van retirar les incrustacions amb l’ajuda d’un bisturí.

L’eliminació de la cera es va fer amb un aparell que desprèn aire calent i un dissolvent. Les restes de productes de neteja que s’observaven als relleus es van retirar amb un sistema de neteja controlat a base de gels aquosos i mitjans mecànics suaus. Finalment, i per deixar la superfície seca, s’hi va aplicar acetona.

En segon lloc, es van restaurar les peces d’argent. Aquestes es desmuntaven sempre que era possible. El primer pas va consistir en una neteja fisicomecànica i, a continuació, en funció de les característiques de la peça es modificava el tractament de neteja humida.

En el cas dels canelobres i la naveta, se’ls va aplicar un bany electroquímic, amb el qual s’aconseguia retirar la sulfuració negra. Un cop netes, les peces es van introduir a la cubeta d’ultrasons per eliminar les restes de productes de neteja i la brutícia més inaccessible. Immediatament després, les peces s’assecaven a l’estufa per, finalment, aplicar-hi una capa de protecció amb laca apta per a metalls, que les aïlla de l’ambient.

En tercer lloc, per netejar el portapau només va caldre una neteja a base de turundes amb alcohol, per retirar-ne la capa negra, i l’aplicació d’una resina per protegir la peça.

Per acabar, en el cas de la decoració de paper de la sacra, es va dur a terme una neteja mecànica i una d’humida, que van conferir a la peça un aspecte més nítid i cuidat.

Any de la restauració

2016

 Naveta. Inici i final de la intervenció de conservació- restauració

 Canelobres baixos. Inici i final de la intervenció de conservaciórestauració

Material/tècnica

Plata i plata amb dauradura. Ànimes de fusta i estructures de coure. Puntualment: vidre, teixit, vellut, esponja natural, pedres semiprecioses i esmalts

Títol/tema

Diverses peces d’orfebreria de caràcter litúrgic

Data/època

Entre els segles xv i xıx

Dimensions

Diverses mides

Coordinació

M. Àngels Jorba

Restauració

Montserrat Cañís (creu processional de la Pietat), Carolina Jorcano i M. Nieves Marí (resta d’objectes)

Anàlisis

Ruth Sadurní i Ricardo Suárez

El Museu Diocesà d’Urgell disposa d’una de les principals col·leccions d’art religiós de Catalunya, i des de 2015 està treballant per modernitzar la seva museografia i dotar el conjunt catedralici d’un nou discurs.

Amb aquest objectiu d’actualització, van entrar al CRBMC un conjunt d’objectes d’orfebreria molt diversos.

Estat de conservació

En general, les peces presentaven alteracions comunes: un aspecte enfosquit i desllustrat, causat per la sulfuració de la plata; una superfície sense el seu poliment característic, amb abrasions i ratllades, i, fins i tot, manques de làmina metàl·lica, ja que l’ús d’aquests objectes, al llarg del temps, fa que molts ens arribin incomplets i desajustats i que presentin trencaments, fissures, cops, deformacions i antigues reparacions.

Com és habitual en objectes d’aquesta tipologia, la majoria tenien una capa de sutge, cera i brutícia, sovint produïda per l’ambient i el fum, i la cera de les espelmes, si aquests s’han emprat per a la litúrgia. A més, a les zones més inaccessibles sovint hi havia restes de productes de neteja, que juntament amb la humitat acceleren els processos de corrosió.

Intervenció

Un cop fets l’examen previ i els estudis pertinents, es van començar a treballar en les peces. Sempre que era possible, es desmuntaven per accedir millor a les zones més profundes. A continuació, es feia una neteja fisicomecànica de la superfície, i si aquesta era insuficient, se’ls aplicava un bany.

Aquest bany químic calia fer-lo quan les peces presentaven una capa de brutícia persistent i molt incrustada. S’hi submergien totes les peces que no tenien esmalts o policromia, ja que aquestes s’haurien pogut alterar. En el cas de les peces amb oxidació negra, característica de la plata, se’ls aplicava un bany electroquímic.

En ambdós casos, i per tal d’eliminar els productes de neteja i la brutícia més incrustada a les zones interiors on no es podia accedir fàcilment, les peces s’esbandien a la cubeta d’ultrasons amb aigua destil·lada.

Un cop netes i esbandides, es retirava l’excés d’humitat a còpia d’introduir les peces a l’estufa d’aire calent. Les que presentaven deformacions s’ajustaven mecànicament, la qual cosa en millorava no solament l’aspecte sinó també l’estabilitat. Les parts trencades es van consolidar i reintegrar mitjançant resines epoxídiques aptes per a metalls.

En els casos que la peça no es podia submergir, es va utilitzar un sistema de neteja controlat a base de gels aquosos i mitjans mecànics suaus. Els sistemes de neteja aplicats van servir per eliminar els clorurs i els sulfurs de plata, i retornar a les peces el seu aspecte platejat i brillant, tot respectant la pàtina original, que ajuda a destacar els clarobscurs dels treballs fets amb cisell i burí.

Per evitar futures oxidacions, se’ls va aplicar una capa de protecció a base de laca apta per a metalls. Les zones policromades es van protegir amb una resina de baix pes molecular, i les llacunes es van reintegrar cromàticament amb pintures acríliques o miques de tons platejats i daurats.

L’últim pas, un cop aplicada la capa de protecció, consistia en el remuntatge de les peces. Els claus de ferro oxidats, no originals, es van substituir per claus de plata, i es van reposar cadenes i anelles, fàcilment diferenciables, per tal de completar el conjunt sense caure en un fals històric

— M. Nieves Marí

Crismera del segle xvıı. Neteja aquosa gelificada. Atesa la impossibilitat de desmuntar el suport de fusta del metàl·lic, es va decidir aplicar aquest tipus de neteja

Logística

Carmelo Ortega

Reposició de peces

Montserrat Cañís i Laguarda Joiers

Creu processional de la Pietat Copó ostensori donat per Ramon Grau Reliquiari dels corporals d’Arcavell Àmfores dels sants olis de la catedral Canadella i safata episcopal Portaviril de Galceran de Vilanova Tres sacres de la catedral Encenser de la catedral Àmfora del bisbe Simeó de Guinda Reliquiari de la Santa Espina Reliquiari de sant Francesc Copó reconditori de Sanaüja Portapau de la Pietat Naveta de la catedral Dues crismeres Veracreu Canadelles i safata Escultura de sant Ot Dos salpassers de sant Balaguer Palmatòria episcopal amb pinces i apuntador Crist ressuscitat Dos calzes del segle xvııı Calze del segle ıx Calze del segle vııı Quatre canelobres de la catedral Copó Custòdia del bisbe Benlloch Calze del segle xıx

Copó reconditori de Sanaüja, possiblement del segle xvı. Inici i final de la intervenció de conservaciórestauració

Calze del segle xıx. Oxidació de la plata sobre la dauradura