2 Escultura i pintura sobre fusta

2

Escultura i pintura sobre fusta

Descripció

Retaule major dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu

Autoria

Pau Costa (1706-1710). Dauradors: Erasme Vinyals i Fèlix Vinyals (1711-1712)

Localització

Església parroquial de Santa Maria. Arenys de Mar (Maresme)

Núm. de registre del CRBMC

3014

A l’església parroquial de Santa Maria, d’Arenys de Mar, s’hi troba un dels retaules més importants del Barroc català, declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN): el retaule major de l’Assumpció de la Mare de Déu.

Durant la Guerra Civil espanyola, el retaule va patir greus desperfectes, i algunes de les escultures i decoracions originals van desaparèixer. Durant els anys posteriors a la guerra, es van afegir i reconstruir part dels elements perduts, així com les parets laterals del conjunt escultòric. Des de l’any 1982, les actuacions i la supervisió de l’estat de conservació del retaule són coordinades pel CRBMC.

Estat de conservació

Pel que fa al suport, a causa d’un atac de tèrmits ja inactiu, hi havia algunes zones puntuals que es trobaven extremament dèbils. En general, hi havia elements decoratius que tenien ancoratges inadequats, i perillava l’estabilitat del conjunt.

La capa superficial de l’obra és la que presentava més problemes. L’acumulació de pols, brutícia i excrements animals era un focus important de podriment, infestacions i humitats. A sota d’aquesta brutícia superficial, hi havia una capa de vernís molt oxidada, juntament amb restes de cera. Tot això feia que el retaule no es pogués veure amb tota la seva esplendor.

Intervenció

Durant l’octubre de 2014, es va iniciar la primera fase d’actuació, amb una fixació de la policromia amb resina vinílica. A continuació, es va fer una primera neteja de la pols superficial amb paletines i aspiradors, i es va continuar amb la neteja química. La metodologia emprada va ser una solució aquosa de pH 5,5 i una emulsió grassa per a la dauradura. Seguidament, es van portar a terme feines de consolidació, fixació i reforç del suport.

Durant el procés de neteja, es van fer proves d’eliminació del vernís, i es van agafar mostres de la policromia i de les capes superficials del retaule. Amb l’analítica es va detectar la presència de resina alquídica, cera d’abella i resina acrílica, totes tres capes superposades de manera intercalada.

El més important, però, va ser descobrir que totes les carnacions tenien una repintada que cobria la policromia original. Aquest fet va ser el motiu d’iniciar una segona intervenció en els mesos posteriors.

Detall d’una de les taules durant la neteja Procés de neteja Detall dels estofats dels vestits de la mare de Déu després de la intervenció

Restauració

Maria Veronica Natoli, Natàlia Nogueras, Gemma Planas, Laia Roca i Idoia Tantull. Alumnes en pràctiques: Marzia Projetto i Ana Ureta

Projecte d’il·luminació

Intervento

Anys de la restauració

2014-2015

Imatge general del retaule abans de la intervenció

En la segona fase, la intervenció es va centrar a netejar la policromia: eliminació del vernís, de les capes intermèdies de brutícia i cera, i de les repolicromies de les carnacions.

Es van fer les proves segons la metodologia de neteges que es duu a terme al CRBMC, i es va utilitzar una barreja de tres dissolvents en la mateixa proporció, aplicada amb apòsits de cotó. En alguns casos, la capa d’oli de les repintades era tan gruixuda i dura que s’havia d’acabar la neteja de manera mecànica, amb un bisturí.

Per treure les restes de cera que hi havia entre les capes de vernís i la brutícia, es va utilitzar un microbufador d’aire calent, amb una turunda humitejada amb un hidrocarbur.

A mesura que s’avançava en la neteja, es confirmava que la major part de policromia original es trobava en bon estat, excepte la de les escultures principals dels sants i dels àngels, que estava molt gastada i presentava zones cremades.

La tela que es troba a la porta que tanca la custòdia, a la predel·la del retaule, tenia molt bon estat de conservació quant al suport i a la policromia. Es va intervenir amb una neteja del vernís i una nova envernissada amb un producte de baix pes molecular.

Un cop acabat tot el procés de neteja del retaule, es van decidir els criteris finals de presentació, amb el màxim respecte per l’obra original. Primerament, als relleus i a les escultures se’ls va aplicar una capa de protecció amb una resina acrílica en baixa concentració, i es va fer la reintegració cromàtica amb aquarel·les. Es va combinar el criteri il·lusionista amb la tinta neutra, segons la situació de la pèrdua. Per acabar, es va aplicar a paletina una última capa de protecció, amb la mateixa resina acrílica abans esmentada, a tot el retaule.

Com a projecte complementari a la restauració, es va decidir renovar tot el sistema d’il·luminació del retaule amb un sistema de llums LED, el qual il·lumina d’una manera general i homogènia i, a més, evita l’escalfament del retaule i redueix la despesa energètica.

— Natàlia Sánchez i Alícia Santomà

Imatge del retaule amb la bastida

Tema

Retaule de Sant Andreu

Autoria

Escultura i arquitectura: Gaspar Huguet i Joan Aragall. Pintura, dauradura i policromia: Joan Baptista Toscano, 1583-1612

Data

1583-1612

Dimensions

13,15 × 7,50 × 1 m

Localització

Església parroquial de Sant Andreu, Sant Andreu de Llavaneres (Maresme)

Restauració

Taller del CRBMC: Vicky Homedes i Glòria Flinch. In situ: Jesús Zornoza (cap d’equip), Cira Castells, Pau Claramonte, Pep Miret (suport de fusta), Oriol Mora, Gemma Planas, Natàlia Sánchez, Alícia Santomà i Montserrat Xirau. Alumne en pràctiques: Miquel Ribas

Suport fusteria CRBMC

Carmelo Ortega

Anys de la restauració

2009-2012

El retaule de Sant Andreu, d’estil tardomanierista, és un dels més importants de l’època que es conserva a Catalunya. L’any 1583, Gaspar Huguet en va començar la construcció. Quan va morir, el 1585, el va substituir Joan Aragall, que va acabar la seva obra l’any 1594. A posteriori, se’n va encarregar la policromia al pintor milanès Joan Baptista Toscano, que el va donar per finalitzat l’any 1612.

El moble procedeix de l’antic temple parroquial de Sant Andreu de Llavaneres. Durant la Guerra Civil espanyola, el retaule va patir modificacions importants, com ara la desaparició d’alguns elements i talles, però sobretot la pèrdua de la totalitat del basament. Podem veure aquestes modificacions a les fotografies d’arxiu. Posteriorment, i abans de 1944, es va fer un nou basament de marbre i es van encarregar les pintures dels quatre evangelistes a Lluís Masriera.

El retaule és de fusta d’alba i s’estructura a partir d’una arquitectura d’entaulaments i columnes. Dintre d’aquesta retícula van adossades les fornícules, amb escultures intercalades amb taules.

Les escultures estan fetes amb fusta de xiprer i d’alba, i les carnacions són a l’oli. Quant a la policromia, trobem motius

Fotografia de la taula Martiri de sant Andreu amb llum UV

 Fotografia de l’any 1936. Vista general del retaule abans de la Guerra Civil.

© Arxiu Fotogràfic Mas Fotografia de la taula Martiri de sant Andreu amb llum IR

Detall d’un aixecament de capa pictòrica i de preparació. Fotografia amb llum rasant

decoratius manieristes carregats de decoracions amb relleus de grotescs, amb elements antropomòrfics i zoomòrfics i éssers metamorfosats. Tot el retaule està daurat amb or fi brunyit sobre bol vermell. Hi trobem esgrafiats, laques o decoracions a punta de pinzell fetes al tremp. Les decoracions més delicades i exuberants es localitzen a les talles, especialment a la de sant Andreu, amb estofats ramejats sobre laca esgrafiada i un magnífic mantell amb tot tipus de miniatures, amb animals fantàstics, ramejats, bordonat per àngels i enriquit amb una àmplia gamma de colors.

Estat de conservació

En el revers del retaule s’observava molta brutícia i gran quantitat d’excrements de ratolins. Hi havia molts forats d’insectes xilòfags, però només tenien activitat recent a la cornisa de l’entaulament superior.

Per l’acció del foc o per les altes temperatures, la policromia presentava alteracions en forma de bombolles. Malgrat això, però, els diferents estrats tenien bona cohesió entre ells. La capa pictòrica presentava acumulació de pols i brutícia. S’observava un desgast molt visible i generalitzat per tota la superfície, causat per neteges molt abrasives fetes amb aigua i amb fregalls, que van fer desaparèixer el full d’or, i que en algunes escultures arribava fins i tot a la capa de preparació. En general, el desgast és massiu, i s’han arribat a perdre veladures de les carnacions i detalls com celles i pestanyes.

A diferència del conjunt escultòric del retaule, les taules estaven envernissades. Aquestes presentaven un vernís molt esgrogueït, que s’havia aplicat de manera irregular i presentava regalims. La predel·la estava totalment repintada amb purpurina, que ja s’havia oxidat, aplicada amb la intenció d’amagar zones molt gastades.

Intervenció

En primer lloc, s’ha fet una aspiració de la brutícia del revers del retaule i una neteja hidroalcohòlica de la fusta, i s’ha desinsectat tota la superfície de la fusta no policromada, per impregnació. A continuació, s’ha aplicat una resina acrílica a baixa concentració i s’ha eliminat la totalitat del material d’illuminació del revers, els cablejats i els claus.

Per l’anvers, s’ha eliminat la pols amb paletines i aspiradors, i s’ha desinsectat amb xeringa puntualment. Les taules treballades al CRBMC s’han desinsectat per anòxia. Pel que fa a la neteja de la capa pictòrica, primerament se n’ha fet una d’aquosa, seguida d’una altra amb dissolvents gelificats, per tal d’eliminar els vernissos de les taules, així com les purpurines de la predel·la. La neteja de tota la superfície del retaule s’ha fet amb una emulsió W/O i els tremps s’han netejat amb goma d’esborrar.

La reintegració cromàtica s’ha portat a terme amb aquarel·les i s’ha aplicat una protecció final a tot el conjunt, amb un vernís de baix pes molecular.

— Jesús Zornoza

 Part posterior d’una taula abans de la restauració

 Detall de la tècnica constructiva de les taules: reforç de les posts amb travessers amb rebaix de cua d’oronella

El retaule de Sant Sadurní es va dur a terme entre els anys 1714 i 1724, tal com es pot veure en dues inscripcions que hi ha al retaule. Se n’atribueix l’autoria a Segimon Pujol, encara que no hi ha cap referència escrita de l’època.

Durant la Guerra Civil espanyola, el retaule es va desmuntar de l’església de Malanyeu. Durant aquest procés, algunes parts van ser trossejades, moltes es van perdre i d’altres van quedar greument afectades, amb mutilacions. Posteriorment, mossèn Manuel Serra Cirera i la gent del poble van recuperar totes les peces que van poder i el van tornar a muntar. Per poder-ho fer, havien de substituir les parts que mancaven, i la solució que van trobar va ser reemplaçar-les amb parts d’altres retaules i posar totes les peces juntes, encara que no fos al lloc que els pertocava.

Estat de conservació

En un primer moment, el que es veia era la desorganització dels elements. S’observaven peces originals col·locades en zones que no corresponien, com la data de la dauradura, situada a la cara lateral d’una de les fornícules i en sentit vertical. Però l’afectació més greu no era visible, va sortir a la llum durant el procés de desmuntatge. Es va comprovar que l’estat de conservació era gairebé ruïnós. El suport patia un intens atac d’insectes xilòfags que provocava el debilitament intern de la fusta. En algunes peces arribava a extrems insospitats, i es conservava tan sols una làmina superficial de la policromia; l’interior era tot polsim, de manera que no havia perdut la funció de suport.

Intervenció

El procés de conservació-restauració va començar amb el seu trasllat al CRBMC. Un cop allà es va desinsectar a la cambra

Material/tècnica

Talla de fusta policromada, oli, tremp i dauradura

Autoria

Desconeguda. S’atribueix a Segimon Pujol, encara que no hi ha cap referència escrita de l’època

Data/època

Escultura: 1714. Dauradura i policromia: 1727

Dimensions

5,59 × 3,60 × 0,72 m

Núm. de registre del CRBMC

10647

Coordinació Josep Paret

Restauració

Koro Abalia, Imma Amorós, Eulàlia Aragonés, Claustre Augé i Rosaura Janó (Kreit-restauro, SL)

Fusteria-ebenisteria

Mireia Campanyà i Carmelo Ortega

Desmuntatge/muntatge

Oriol Mora, Carmelo Ortega, Josep Paret, Núria Piqué i l’equip de Kreit-restauro, SL

Anys de la restauració

2015-2016

d’anòxia. A continuació, es va consolidar i reconstruir volumètricament mitjançant diversos mètodes: microesferes de vidre, resina de màstec epoxídica i empelts de fusta de cedre.

Una de les parts més complexes de la intervenció va ser trobar l’ordre correcte de tots els elements i discernir els que no pertanyien al retaule. Tot el costat esquerre era un garbuix de peces. Va caldre desmuntar tots els elements i agrupar-los per al seu estudi. Per a la reconstrucció, comptàvem com a model amb el cantó dret del retaule.

Els elements estructurals perduts o que no eren els originals, com les grades o els plafons de fornícules, es van reconstruir amb fusta de cedre. Però, per encabir-hi els elements pertanyents a les parts ornamentals del guardapols i el medalló esquerre, necessitàvem un suport rígid i, a la vegada, lleuger. Es va optar per construir dos plafons amb fusta de contraplacat, amb el perfil tret del mateix element simètric del cantó dret.

La reconstrucció cromàtica dels nous plafons es va fer amb la tècnica de transferència d’imatge digital. Consisteix a enganxar un vinil imprès amb una reproducció fotogràfica presa de la zona simètrica del mateix retaule. Es tracta d’un vinil especial de PVC lliure de dissolvents i amb pH neutre. Sobre aquestes imatges es col·loquen els elements originals recuperats del retaule. Amb aquest sistema s’aconsegueix una lectura unitària de tot el conjunt, i al mateix temps són fàcilment identificables les parts no originals, en tractar-se d’una tècnica contemporània i també fàcilment reversible.

— Kreit-restauro, SL

Elements per classificar i recol·locar al lloc correcte Transferència d’imatge digital

Medalló esquerre abans de la intervenció

Material/tècnica

Retaule: talla de fusta policromada al tremp, dauradura, estofat, llamat i pintura a l’oli a les carnacions. Escena central: pintura a l’oli sobre tela

Títol/tema

Retaule de Sant Bartomeu

Data/època

1672: a la part central de l’entaulament hi ha la data en què es va policromar

Dimensions

6,20 × 7,75 × 0,62 m. Llenç central: 2,50 × 1,60 m

Localització

Capella de sant Bartomeu de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

El retaule barroc de Sant Bartomeu segueix la tipologia de retaules d’un cos amb una gran escena central, en aquest cas, un llenç de grans dimensions amb la representació del martiri de sant Bartomeu. Tots els elements (guardapols, plafons i columnes) es distribueixen de manera simètrica amb les representacions dels sants. El conjunt es conserva gairebé íntegre, tan sols la petita talla de sant Hermenegild sembla no pertànyer al retaule. No hi ha altar, i tota la part baixa del retaule es va modificar en una intervenció anterior contemporània, amb elements nous a la part central i dreta del basament, com l’angelet que substitueix l’original perdut.

Estat de conservació

El fort atac de tèrmits detectat a la part inferior va fer necessari el desmuntatge per dur a terme la intervenció de conservaciórestauració als tallers del CRBMC. Es va fer en dues fases: en la primera, es va intervenir sobre el suport i es va restaurar el llenç pintat a l’oli; en la segona, es va actuar a la policromia del retaule.

Intervenció

El desmuntatge del retaule ha permès atribuir l’autoria de la pintura central a Miquel March (1633-1670), autor valencià que pertany al taller de Ribalta. L’atribució va ser possible gràcies a la inscripció trobada al revers de la tela Miquel March me fecit i a la signatura visible un cop restaurada la policromia.

El llenç aporta informació important sobre l’obra i l’època en què es va crear, ja que no ha estat mai restaurat: el bastidor original, els claus que subjecten la tela al bastidor, la manera en què estan clavats, les costures de la tela, les seves inscripcions... El criteri conservatiu de restauració que s’ha seguit s’ha centrat a respectar aquestes característiques i a millorar-ne la lectura. L’actuació ha consistit en el reforç perimètric de la tela de manera puntual en cadascun dels claus, sense desclavar-la. Els estrips s’han consolidat amb l’adhesió de fil a fil. Un cop fet el reforç, s’ha fixat i netejat la capa pictòrica. Per a la reintegració de les cares, s’ha utilitzat la tècnica del tratteggio direccional, i s’ha pres com a referència el gravat de Josep de Ribera, del qual Miquel March va copiar literalment l’escena.

La segona fase d’intervenció va ser la fixació, la neteja i la reintegració de la policromia del conjunt escultòric. Cal destacar a la dauradura un efecte visual virat.

La policromia estava coberta amb una capa superficial molt enfosquida pels elements contaminants, i també per la presència d’una resina sintètica molt alterada, aplicada en una intervenció anterior. Un cop feta una primera neteja aquosa, se’n va dur a terme una segona, amb dissolvents gelificats, cosa que ens ha permès una aplicació de més durada i, al mateix temps, disminuir la penetració del producte.

L’envernissada del conjunt s’ha fet amb una resina de baix pes molecular de llarga durada, a excepció de tres dels elements del retaule, que s’han envernissat amb una resina acrílica. El fet de treballar a les instal·lacions del CRBMC ha permès estudiar l’envelliment d’aquestes dues resines dins d’un mateix conjunt i context mediambiental.

— Kreit-restauro, SL

Detall de la taula de sant Lluc abans i després de la restauració

Restauració policromia

Koro Abalia, Imma Amorós, Eulàlia Aragonés, Claustre Augé, Rosaura Janó i Eulàlia Soler

Restauració suport

Voravit Roonthiva (cap d’equip), Pau Claramonte, Marta Estadella, i col·laboració dels becaris Cira Castells, Laia Roca i Idoia Tantull

Desmuntatge

Pep Paret (CRBMC) i Voravit Roonthiva (cap d’equip). Koro Abalia, Imma Amorós, Claustre Augé, Oriol

Muntatge

Pep Paret (cap d’equip CRBMC) amb Oriol Mora i Idoia Tantull i Roser Bonfill, Sílvia Corona i Raul Gámiz (alumnat en pràctiques de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya)

Fusteria-ebenisteria

Carmelo Ortega (CRBMC)

Anys de la restauració

2010-2012

Retaule un cop restaurat i muntat in situ

Títol/tema

Retaule de Sant Joan Evangelista

Autoria

Desconeguda

Data/època

1603

Dimensions

5,05 × 2,53 × 0,52 m

Procedència

Església del Reial Monestir de Santes Creus, Aiguamúrcia (Alt Camp)

Restauració

Lourdes Domedel i Núria Lladó (caps d’equip) i Jesús Zornoza (reforços estructurals)

Desmuntatge

Pep Paret (CRBMC), Laia Roca i Idoia Tantull

Muntatge

Voravit Roonthiva

Anys de la restauració

2010-2012

El retaule s’organitza segons el principi de la simetria axial. En el cos superior, un frontó triangular amb la imatge de Déu Pare corona el conjunt, continua en l’entaulament i en el cos central amb la taula en la qual es representa el sant titular, que es troba emmarcada per pilastres i columnes, i acaba al mig de la predel·la; aquesta es divideix en tres compartiments per mitjà de pilastres daurades i en els quals s’exposen diverses escenes de la vida de Crist.

L’arquitectura del retaule és de decoració classicista, amb un repertori típicament renaixentista, com són les columnes de fust estriat, els capitells corintis o l’entaulament. Tota aquesta estructura s’ornamenta amb una sèrie d’elements escultòrics d’origen pagà i elements decoratius d’arrel clàssica, com les garlandes vegetals i les volutes.

Estat de conservació

El conjunt presentava diversos processos de degradació que afectaven tots els estrats: el suport tenia problemes d’estabilitat, debilitament i pèrdues de matèria importants, causats per l’atac generalitzat d’insectes xilòfags. També estaven malmeses les capes de preparació i pictòrica, que en aquest cas es devia principalment a una elevada humitat i a filtracions d’aigua.

Intervenció

La intervenció es va iniciar amb el desmuntatge i el trasllat del moble a les instal·lacions del CRBMC, per fer-ne una desinfecció general. L’obra tenia importants acumulacions de brutícia pel revers, la qual cosa, junt amb les males condicions ambientals, havia afavorit la proliferació d’organismes que degradaven la fusta i feien perillar l’estabilitat del retaule.

Després de fer el reportatge fotogràfic previ a la intervenció, s’ha iniciat el procés de conservació-restauració amb un tractament de desinsectació, que ha combinat l’acció curativa amb la preventiva.

El següent pas ha consistit a consolidar la fusta degradada per l’atac dels insectes, especialment la de l’estructura arquitectònica de l’entaulament i la de les bases del retaule; en aquest darrer cas, el debilitament del suport feia perillar la solidesa del moble. La intervenció ha consistit en el sanejament del material que ja no exercia cap funció i, a continuació, en la consolidació de la matèria debilitada; una vegada aquesta ha recuperat una certa estabilitat, s’ha reforçat mitjançant empelts de fusta.

Pel que fa a la pintura, la intervenció s’ha adreçat a fixar els aixecaments —tant de la capa preparació com de la pictòrica— i, posteriorment, s’ha continuat amb una laboriosa fase de neteja, per a la qual s’han utilitzat diversos mètodes basats en el protocol de neteges que s’utilitza al CRBMC.

Finalment, pel que fa al sistema de presentació, s’ha fet un retoc mitjançant aquarel·les —seguint el criteri de mínima intervenció— per tal de minimitzar les pèrdues existents. Posteriorment, s’ha aplicat una capa de vernís, amb la intenció de saturar els colors.

Un cop acabades les tasques de restauració al CRBMC, el retaule s’ha traslladat de nou al monestir i s’ha muntat subjectat al mur en una estructura d’alumini anoditzat. D’aquesta manera, el conjunt queda separat de la paret i és més fàcil fer el seguiment del seu estat de conservació. A més, per reforçar la protecció, se n’ha protegit el revers amb un teixit no teixit inert, que ha de permetre minimitzar els canvis tèrmics i obstaculitzar l’accés dels agents contaminants.

— Lourdes Domedel i Núria Lladó

Taula central amb la representació de sant Joan Evangelista, abans de la intervenció

Imatge final del retaule, in situ, després de la intervenció

Títol/tema

Crist crucificat

Autoria

Fra Umile da Petralia (Giovan Francesco Pitorno, Petralia Soprana, 1600 - Palerm, 1639)

Data/època

1635

Localització

Església del convent de la Puríssima Concepció Victòria, Tortosa (Baix Ebre)

Núm. de registre del CRBMC

11684

Restauració

Lourdes Domedel i Núria Lladó

Any de la restauració

2012

El Crist crucificat del convent de la Puríssima Concepció de Tortosa és una imatge de devoció d’època barroca, d’origen italià, que va portar a Barcelona el bisbe tortosí Joan Bautista Veschi.

L’escultor de la talla va ser el frare franciscà Umile da Petralia (Giovan Francesco Pitorno), que va fer la talla l’any 1635 a Palermo, tal com figura en la inscripció trobada en el revers del perizoni.

El verisme que mostra la factura de la talla és segurament un dels trets més característics d’aquesta escultura, feta amb fusta del gènere Populus, amb una figuració anatòmicament naturalista a la vegada que molt dramàtica: l’expressió del rostre és agonitzant i presenta elements efectistes de l’estrat pictòric, com la carn esquinçada, elaborada a base de pergamí, i els grans volums de sang que brollen, treballats amb cera resina o vidre fos.

Estat de conservació

El suport mostrava diverses afectacions pròpies del material, com són l’atac d’insectes xilòfags, la presència d’esquerdes i la separació d’algunes juntes d’unió, fruit dels moviments d’adaptació a les fluctuacions i als canvis en les condicions mediambientals. Les capes de preparació i de policromia mostraven alguns aixecaments i petites pèrdues. L’aspecte que presentava la superfície pictòrica era conseqüència d’una capa de resina acolorida, no original, que l’enfosquia i mitigava l’aparença mortuòria.

Intervenció

La intervenció ha consistit en un estudi complet de l’obra amb diverses tècniques d’anàlisis que han posat de manifest la composició dels materials i el sistema constructiu de l’objecte. Per tal de complementar l’examen de la talla, s’ha descobert l’aspecte que en origen tenia la policromia mitjançant l’obertura en el revers d’un seguit de «finestres».

Els treballs han continuat amb diversos processos encaminats principalment a la conservació del conjunt. En primer lloc, s’ha sotmès la talla a un tractament de desinsectació, que ha combinat l’acció curativa (anòxia) amb la preventiva, i després s’ha fet la consolidació dels petits fragments de fusta disgregada, i, posteriorment, la reconstrucció volumètrica d’aquests. Els processos en l’estrat pictòric s’han dirigit, per una banda, a fixar els aixecaments que presentava tant la preparació com la policromia, i, per una altra, a netejar la brutícia superficial de la imatge per mitjans mecànics i amb l’aplicació d’una solució tamponada.

Un dels resultats més importants és el coneixement de l’aspecte que en origen tindria la policromia i el seu gran valor històric i artístic. L’artista va emprar una tècnica pictòrica mixta, amb una base al tremp de cola, i posteriorment va treballar amb pigments aglutinats amb oli assecant; d’aquesta manera va aconseguir una carnació de tonalitat clara, combinada amb punts violacis allà on representa inflamació i regalims vermells de sang.

En definitiva, la intervenció ha tingut un caràcter marcadament conservatiu.

— Lourdes Domedel i Núria Lladó

Revers de l’escultura amb les finestres obertes per descobrir la policromia original

Material/tècnica

Talla de fusta policromada, oli, tremp i dauradura, amb estofat i llamat

Autoria

Escultor: Joan Francesc Morató (Vic, 1656-1714). Daurador: Miquel Pernau

Data/època

Fabricació i talla: 1713. Policromia i dauradura: 1735-1740

Dimensions

5,42 × 6,10 × 0,80 m

Núm. de registre del CRBMC

11880

Restauració

Koro Abalia, Imma Amorós, Eulàlia Aragonés, Claustre Augé i Rosaura Janó (Kreit-restauro, SL)

Fusteria-ebenisteria

Construcció del nou medalló: Joan Herrada

Any de la restauració

2013

El retaule, de planta lineal, s’estructurava en alçada per dos pisos aixecats sobre un ampli basament i tres carrers, amb quatre grans columnes salomòniques de tres metres d’alçada.

L’estil del retaule és marcadament barroc i està ricament decorat. Conserva tres escenes en relleu de la vida de la mare de Déu, en les quals es pot apreciar la gran qualitat en la talla i una gran tècnica pictòrica.

Estat de conservació

Les destrosses provocades l’any 1936, durant la Guerra Civil espanyola, van deixar malmès tot el retaule. En conseqüència, van desaparèixer completament el segon pis, tota la imatgeria dels sants, un dels medallons del primer pis, que representava la fugida a Egipte, així com la mesa de l’altar, les grades i l’interior de les tres fornícules.

Està elaborat amb diverses tècniques pictòriques: oli, tremp, dauradura a l’aigua, estofat i llamat. La bona tècnica d’execució del conjunt és evident perquè no s’hi observaven aixecaments de capa pictòrica ni pèrdues importants.

El fum de les espelmes, la pols incrustada i els gruixos de cera havien enfosquit i alterat la visió cromàtica de la dauradura i de la policromia.

Intervenció

Primerament, es van retirar els plafons policromats, d’època posterior, clavats en el revers del retaule, a causa de la greu infestació de xilòfags. Aquests es van restaurar i retornar a l’església, de manera exempta al conjunt barroc. Seguidament, es va desinsectar i consolidar tota la superfície de fusta del revers del retaule. Per a la neteja, es van tenir en compte les diverses tècniques pictòriques. Era evident en tota la policromia una superposició de capes incrustades de brutícia i d’envernissades fetes en èpoques diferents. Després de fer diverses proves, es va decidir utilitzar un solvent polar en gel. La gelificació dels dissolvents permet una aplicació de més durada i, al mateix temps, disminuir-ne la penetració.

Un cop finalitzat el procés de neteja, es va fer l’envernissada general amb una resina de baix pes molecular, per garantir l’estabilitat, la reversibilitat i la llarga durabilitat del producte.

Les petites pèrdues de policromia de tot el retaule, amb capa de preparació a la vista, es van tapar amb una tinta neutra feta amb aquarel·les. Les llacunes més grans, que es troben als àngels de les portes, es van massillar i reintegrar seguint un criteri il·lusionista.

Atès que el retaule havia sofert pèrdues estructurals importants, es va proposar la reconstrucció volumètrica de les fornícules i de les grades, amb la màxima simplificació dels seus volums. Les noves fornícules s’han acoblat a les parts ja existents, i les grades s’han fet amb un sol plafó de fusta, insinuant amb unes motllures senzilles els diferents graons. S’ha fet servir fusta de pi, que després s’ha tenyit amb una tonalitat que ajuda a la integració del conjunt. La taula d’altar s’insinua amb un frontal de tela endomassada de tonalitat granada, tensada en un bastidor i subjectada amb imants a l’estructura de l’altar. Per acabar, a partir d’una foto antiga, un ebenista local ha esculpit en un bloc de fusta de pi de Flandes l’escena de La fugida a Egipte.

— Kreit-restauro, SL

Relleu amb l’escena del Naixement de la Verge abans i després de la intervenció

Retaule in situ després de la intervenció

Títol/tema

Maiestas Domini i vida de sant Esteve

Autoria

Desconeguda

Data/època

Segona meitat del segle xıı

Dimensions

105 × 165 × 4 cm

Coordinació Josep Paret

Restauració

Glòria Flinch i Victòria Homedes

Muntatge

Josep Paret

Any de la restauració

2013

Frontal d’altar derivat del taller de Ripoll. Pel que fa a la fusta, és de pi silvestre. La composició ve donada per un model iconogràfic d’orfebreria, que incorpora relleus d’estuc i làmines de metall, i s’aprecien incisions en la seva composició. Al centre hi ha la Maiestas Domini envoltada pels símbols dels quatre evangelistes, i en els compartiments laterals, les escenes de la vida de sant Esteve.

La taula està composta de sis posts, amb les juntes reforçades amb tela encolada. L’estructura està emmarcada amb un bastidor o marc de fusta que té una franja decorativa amb motius geomètrics. Diverses inscripcions en llatí expliquen la llegenda del sant.

Estat de conservació

El seu estat de conservació era dolent. El suport i la capa pictòrica presentaven un atac biològic, una separació de les posts, un aixecament de l’endrapat i una pèrdua de suport a tot el llarg de la junta del marc i de la taula. També s’observava un enfosquiment generalitzat de la capa pictòrica degut a l’envelliment dels materials, així com oxidació i pèrdua del full metàl·lic en el recobriment del fons. Aquesta capa presentava alteracions, pèrdues, aixecaments, oxidació, taques, concrecions, cera i ratllades, així com cremades i butllofes degudes a l’escalfor de les espelmes a la zona de l’ametlla mística. La capa superficial tenia pols adherida i restes orgàniques.

Mitjançant l’examen de la taula amb la reflectografia d’infraroig, es va poder apreciar amb gran nitidesa i exactitud el dibuix subjacent.

Intervenció

El procés de conservació-restauració es va iniciar amb la desinsectació per anòxia i amb la consolidació del suport. A continuació, es va retirar el substrat de tipus inorgànic que estava adherit a la capa de superfície; es van fixar les diferents zones d’aixecaments de capa pictòrica, de capa de preparació i l’endrapat; es van eliminar les concrecions orgàniques, i es va netejar la capa pictòrica, seguint el protocol de neteges del CRBMC. A continuació, es va fer una segona neteja mecànica amb bisturí en els punts de més dificultat, i es va retirar la cera amb l’aplicació d’escalfor.

Per a la presentació final, s’han anivellat les pèrdues amb massilla tradicional i s’ha aplicat cera de color en els forats produïts pels insectes xilòfags. S’han reintegrat volumètricament les esquerdes i antics forats de claus, i, finalment, pel que fa al sistema de reintegració cromàtica, s’ha triat un criteri general de tipus arqueològic, fet amb aquarel·les.

Com a conclusió, podem dir que amb aquest procés s’ha aconseguit retornar la llegibilitat pel que fa a la iconografia de la taula i s’han estabilitzat les diferents capes de l’obra, sempre amb el respecte a l’empremta que deixa el pas del temps.

— Glòria Flinch i Victòria Homedes

Fotografia feta amb reflectografia d’infraroig, en la qual s’aprecia el dibuix preliminar

El frontal d’altar després de la seva intervenció

El frontal d’altar abans de la seva intervenció

Títol/tema

Mare de Déu d’Almatà

Autoria

Atribuïda al mestre d’Anglesola

Data/època

1300 aproximadament

Dimensions

32,3 × 7,6 × 6,4 cm

Localització

Santuari del Sant Crist, Balaguer (Noguera)

Núm. de registre del CRBMC

12095

Coordinació Pep Paret

Restauració Ramon Solé

Any de la restauració

2013

La Mare de Déu d’Almatà, venerada des d’època medieval a l’església de Santa Maria d’Almatà, avui santuari del Sant Crist de Balaguer, és una talla de fusta policromada de petites dimensions. Pel que fa a l’autoria, s’ha adscrit a l’òrbita del mestre d’Anglesola. Sobre l’origen d’aquesta imatge, una tradició popular explica que el comte d’Urgell la duia a les batalles. Considerant el contingut d’aquesta tradició, juntament amb aspectes físics molt concrets de la talla, com és el seu petit format i la tija de ferro que li sobresurt de la base, no seria desencertat apuntar la idea que, en origen, aquesta marededeu podria haver format part d’una capelleta portàtil de devoció. La tradició sempre ha vinculat aquesta imatge amb la casa d’Urgell, i tenint en compte la cronologia en què s’adscriu, tot sembla indicar que podria tractar-se d’una donació que va fer el comte Ermengol x d’Urgell a l’església de Santa Maria d’Almatà.

Estat de conservació

El mal estat de conservació de la imatge va propiciar que aquesta se sotmetés a un procés de conservació-restauració. El suport estava molt atacat per insectes xilòfags, la qual cosa explicaria la pèrdua del braç dret del nen Jesús i de la marededeu. L’atac del suport afectava de manera inherent la conservació de la policromia. En referència a aquesta, cal destacar la gran quantitat que se n’ha conservat, tot i que amb algunes repintades. L’estudi científic de la policromia ens ha permès establir que, amb molta probabilitat, la tècnica emprada va ser l’oli.

Intervenció

El procés de conservació-restauració es va dividir en dues fases diferenciades pels tipus de tractament: la primera, orientada a la consolidació i l’estabilització del suport, i la segona, a la consolidació i la neteja de la policromia. Així, els tractaments que es van aplicar al suport van ser: la desinsectació; la consolidació del suport, mitjançant la injecció de resina acrílica, en les galeries formades pels insectes xilòfags, i el segellament i la reintegració dels orificis i les fissures existents amb una massilla de base epoxídica.

Pel que fa a la policromia, el tractament de neteja anava orientat, en un primer estadi, a eliminar mecànicament les restes de cera adherides de la superfície amb l’ajuda d’un bisturí. Posteriorment, i després d’haver fet el test de neteja prescriptiu del CRBMC, es va eliminar la brutícia més resistent i les repintades amb una emulsió. Aquesta intervenció va permetre recuperar l’esplendor i la bellesa de la policromia original.

Un cop finalitzat el procés de conservació-restauració, la marededeu s’ha retornat per al culte al santuari del Sant Crist de Balaguer, protegida per una vitrina creada expressament per garantir-ne la conservació i la seguretat.

— Ramon Solé

 Neteja mecànica del suport  Radiografia de l’escultura

La imatge de la Mare de Déu d’Almatà un cop restaurada La talla abans del procés de conservaciórestauració

Títol/tema

Mare de Déu del Roser del retaule de la Mare de Déu del Roser

Autoria

Atribuïda a Pau Sunyer (Manresa, ? - 1694)

Data/època Segle xvıı

Núm. de registre del CRBMC

12227.16

Coordinació Pep Paret

Restauració

Kreit-restauro, SL

Any de la restauració

2015

La Mare de Déu del Roser forma part del conjunt del retaule barroc del Roser, que es troba a l’església parroquial de Prades de la Molsosa, la qual allotja un conjunt de tres retaules barrocs de mitjan segle xvıı. La talla policromada presideix la fornícula central del retaule, completat per les escenes pintades dels quinze misteris del Roser. Una intervenció d’època moderna la va revestir amb policromia plana, amb tonalitats rosa i blau, i una purpurina daurada que li donava l’aspecte d’una imatge d’època més actual.

La talla va arribar al CRBMC el juny de 2014 juntament amb el retaule del Roser. El retaule es va restaurar i muntar de nou a l’església durant el mes d’abril de 2015, i en aquest mateix mes va començar la restauració de la marededeu.

Estat de conservació

El primer pas d’aquesta intervenció va consistir a fer un estudi de recerca de la policromia original. Es van fer radiografies i anàlisis, i es van obrir finestres en diferents punts de la superfície pictòrica. D’aquesta manera, es va constatar l’existència d’una policromia barroca que es conservava en bon estat. També hi va aparèixer massilla nova, cosa que ens va assenyalar que ens trobaríem també amb pèrdues de policromia.

L’estudi de les radiografies ens va mostrar una pintura amb clivelles, amb alguna pèrdua a la zona de la cara de la marededeu. Aquesta informació va ser molt important per deixar palès que existia una carnació original que valia la pena recuperar. Tot l’estudi portat a terme ha estat prou determinant per tirar endavant i eliminar les repintades.

En el procés s’ha confirmat la presència de dues repintades d’èpoques diferents. Entremig de les dues, es va trobar massilla que cobria gran part de la policromia original i en alguna zona fins i tot li donava un volum diferent.

Intervenció

La intervenció de conservació va consistir, primer de tot, en la desinfecció de la talla i en la fixació de la policromia.

Seguidament, el treball de restauració va consistir a retirar la totalitat de la repintada. Cal destacar la presència de la policromia original en un 80% del conjunt. Per eliminar-la es va utilitzar un dissolvent gelificat, i per treure la massilla que hi havia sobre la policromia original, aquesta es va estovar amb un mitjà aquós gelificat i es va acabar de retirar de manera mecànica amb el bisturí.

El resultat ha estat la recuperació d’una policromia barroca molt diferent de la pintura de tonalitats planes que podíem observar. La policromia recuperada és d’una qualitat ben diferent.

El criteri final per presentar la imatge és il·lusionista. És una marededeu de culte, i per aquesta raó vam voler donar-li una presentació continuista, tot seguint el model de la policromia que hi havia.

— Kreit-restauro, SL

Durant el procés d’eliminació de la repintada del rostre de la marededeu

La talla abans de la intervenció de conservaciórestauració

La marededeu un cop finalitzada la restauració

La Mare de Déu del Roser col·locada en el seu lloc dins del retaule, un cop restaurat

Títol/tema

Retaule tabernacle

Autoria

Desconeguda

Data/època Segle xıv

Dimensions

173 × 77 × 55 cm

Localització

Església de Santa Maria, Cap d’Aran, Tredòs - Naut Aran (Aran)

Restauració

M. José Gracia i M. Àngels Marsé (TdART Heritage Curators SL) i Ana del Árbol

Muntatge

Mireia Campanyà, M. José Gracia (TdART), Pau Majó i Oriol Ribas (Norcan Hispánica)

Anys de la restauració 2014, 2016 i 2017

Aquesta obra va ser descoberta l’any 2014 durant les tasques de neteja dels antics graners de l’església de Santa Maria de Cap d’Aran.

Estat de conservació

L’estat de conservació general de l’obra era molt dolent. Els elements de fusta conservats presentaven atac d’insectes xilòfags, pèrdues de suport, fissures i esquerdes, i, a més, faltaven elements estructurals com travessers i plafons.

Les capes de preparació i la pictòrica presentaven un estat de conservació deficient, amb aixecaments i pèrdua de cohesió amb el suport de fusta, pulverulència i força brutícia. Hi havia restes de terra i elements orgànics.

Les anàlisis que es van fer van permetre d’identificar el tipus de fusta i part dels materials d’execució. Es van identificar dos tipus de fusta: de til·ler, per als elements ornamentals, i de pi, per als plafons estructurals. La capa pictòrica és un tremp amb un aglutinant proteic i plata colrada en un dels plafons.

Intervenció

El procés de restauració, dut a terme l’any 2014 gràcies a una subvenció del Departament de Cultura, va consistir en la fixació, la consolidació i la neteja dels fragments conservats.

Mentre avançava la restauració, va anar guanyant pes la hipòtesi que potser no era un baldaquí. Durant el mes de desembre de 2014, els historiadors Elisa Ros i Albert Velasco van desplaçar-se fins al CRBMC per compartir dubtes, contrastar referents i intentar establir una hipòtesi més sòlida. Al final de la jornada, teníem clar que ens trobàvem davant d’una obra de dimensions superiors al que s’havia pensat inicialment, i que no era un baldaquí. Vam descobrir que possiblement estàvem davant de les restes excepcionals d’una tipologia de retaule de la qual es conserven molt pocs exemples: un retaule tabernacle del segle xıv. Aquesta hipòtesi va ser confirmada posteriorment per la historiadora noruega Elisabeth Andersen, especialista en aquest tipus de retaule, que va aportar exemples similars del nord d’Europa.

Això va fer replantejar tot el sistema de presentació de les restes. Es va fer l’aixecament fotogramètric individualitzat de les peces, diverses maquetes a escala i, mitjançant un programa de tractament d’imatge, es va obtenir un modelatge 3D del retaule, que combinava les peces originals i les suposades.

La tasca de reconstrucció del moble, a càrrec de Mireia Campanya, va ser llarga i complicada. Per no generar falsos històrics, es va optar per deixar la fusta nova crua. També es va evitar fer orificis sobre l’original, i es van aprofitar els forats existents. Per a la subjecció de les portes, va ser necessari dissenyar un suport i frontisses especials, fetes a mida. Amb el sistema dissenyat pels conservadors-restauradors i els tècnics de Norcan Hispánica, tot el pes de subjecció, la càrrega i el repartiment de tensions recau sobre l’estructura metàl·lica creada.

Finalment, després de gairebé vuit mesos de feina de remuntatge i tres anys des de l’inici dels treballs de restauració, el retaule va poder retornar a l’església, on avui es pot visitar.

— M. José Gracia i M. Àngels Marsé (TdART Heritage Curators SL)

 El conjunt de peces tal com es va presentar després de la intervenció de l’any 2014

 El moble amb les portes tancades, un cop acabada la darrera restauració

El retaule tabernacle amb les portes obertes, un cop acabada l’última restauració

Títol/tema

Retaule de la Pietat

Autoria

Escultor: Jeroni Xanxo (15481550). Policromia i dauradura: Antoni Peitaví (1573-1574)

Data/època

1548-1574

Dimensions

4,59 × 3,58 × 0,60 m

Localització

Museu Diocesà d’Urgell, la Seu d’Urgell (Alt Urgell)

Núm. de registre del CRBMC

12486

Restauració

Gemma Planas, Natàlia Sánchez i Alícia Santomà

Desmuntatge

Pep Paret (CRBMC), Gemma Planas, Natàlia Sánchez, Alícia Santomà. Col·laboració en el

El retaule de la Pietat representa un llegat de gran valor cultural, artístic i històric, ja que és un dels pocs retaules esculpits renaixentistes de mitjan segle xvı conservat a Catalunya. Ubicat a l’absis de la nau central de l’església de la Pietat, forma part de l’espai expositiu del Museu Diocesà d’Urgell.

El retaule va ser encarregat a l’escultor barceloní Jeroni Xanxo per la comunitat de preveres de la Pietat, per a la capella d’aquest mateix nom de la catedral de Santa Maria d’Urgell. La decoració pictòrica és obra del pintor Antoni Peitaví, de Tolosa de Llenguadoc. Es tracta d’una obra d’estil plateresc, en la qual destaca l’exuberant decoració típica d’aquest estil. Cal assenyalar que s’ha trobat pergamí a les nafres del Crist de la Pietat, un fet rellevant perquè no es coneix cap altra escultura del segle xvı o anterior en què s’hagi conservat.

Estat de conservació

El conjunt del retaule presentava degradacions pròpies d’un objecte de culte que ha rebut un ús continuat al llarg del temps. S’hi van detectar intervencions d’èpoques diferents: clavetejat, elements afegits, restitució d’elements decoratius i zones repintades.

El suport ligni no presentava problemes estructurals greus, encara que s’observaven elements decoratius perduts i peces amb problemes de subjecció, per coles resseques o per sistemes de subjecció deficients. En general, la fusta presentava algunes esquerdes pròpies del material. No es va detectar atac de xilòfags en actiu, tot i que alguns elements afegits n’havien patit en el passat. Les capes de preparació, policromia i dauradura presentaven pèrdues puntuals, sobretot en els relleus, així com aixecaments molt localitzats. També hi havia àrees en les quals s’observava la policromia i/o dauradura amb desgast i erosió, possiblement per neteges abrasives d’intervencions anteriors.

La capa superficial acumulava brutícia polimeritzada, que en provocava un ennegriment generalitzat i molt destacat en el cas de les carnacions. Aquest fet dificultava la lectura de les escenes i donava al retaule un aspecte apagat i uniforme, que afectava el valor estètic de l’obra.

Intervenció

A mitjan juliol de 2015, es va desmuntar el retaule per al seu transport al CRBMC.

Un cop al CRBMC, el retaule es va introduir a la cambra d’anòxia per a la seva desinsectació com a mesura curativa.

Seguidament, es van fixar els aixecaments de la capa de preparació i de la capa pictòrica i es va dur a terme una neteja mecànica general amb paletina i aspiració. Pel que fa al revers del retaule, es va fer una neteja química i es van desinsectar les peces de la part del basament i de les escales, amb impregnació d’un producte curatiu i preventiu.

La consolidació i l’estabilització del suport es van fer mitjançant dos processos; per una banda, l’adhesió dels elements despresos i la recuperació d’elements extraviats amb un adhesiu de pH neutre i, en alguns casos, amb un reforç amb

Detall de l’estructura en què se’n pot apreciar la complexitat Detall del pergamí d’una de les nafres de la talla del Crist

Muntatge

Pep Paret (CRBMC), Gemma Planas, Natàlia Sánchez, Alícia Santomà, Idoia Tantull i Carmelo Ortega (fusteria CRBMC)

 Vista general del retaule al taller durant el procés de restauració

 Durant la neteja de la dauradura

Durant la neteja de la carnació visos i cartel·les. I, per altra banda, seguint els criteris de mínima intervenció, es van reintegrar algunes pèrdues d’estructura amb empelts de fusta o massilla de resina epoxídica de dos components.

Els processos de neteja de la policromia i la dauradura es van establir seguint els protocols de neteja del CRBMC. La metodologia emprada va combinar l’ús de solucions i emulsions aquoses i, puntualment, goma d’esborrar en pols. Per a les repintades localitzades a les taules del basament, es va utilitzar alcohol gelificat, i els marbrejats descoberts en aquestes taules es van netejar amb una emulsió aquosa. Les restes de cera presents a les zones baixes del retaule es van eliminar amb bufador d’aire calent i cotó impregnat amb un hidrocarbur.

Un cop finalitzada la neteja, el procés de reintegració cromàtica es va basar en un criteri de mínima intervenció. Les pèrdues localitzades en la dauradura es van unificar amb un color neutre, mentre que les pèrdues en carnacions es van reintegrar amb un criteri il·lusionista.

Finalment, es va aplicar una capa de protecció amb un vernís de baix pes molecular incolor i estable.

El gener de 2016 es va retornar l’obra al seu emplaçament original, on es va muntar en una estructura d’alumini anoditzat. Aquest sistema permet separar el moble del mur, de manera que queda un espai de lliure circulació d’aire entre paret i retaule, que alhora facilita un control òptim del seu estat de conservació.

Fotografia general durant la neteja de la dauradura — Gemma Planas, Natàlia Sánchez i Alícia Santomà

Fotografia general del retaule restaurat i ja col·locat al seu emplaçament

Material/tècnica

Fusta tallada, daurada amb full d’or fi, plata colrada i policromada a l’oli

Títol/tema

Sostre de cassetons poligonals amb florons centrals. Quatre relleus d’àngels amb escut de sant Jordi situats al fris

Dimensions

Sostre: 4,90 × 9,90 m. Relleus: 60 × 120 × 15 cm

Localització

Cambra Daurada del Palau de la Generalitat de Catalunya, Barcelona (Barcelonès)

Conjunt de sostre i fris d’alta qualitat artística, que pertany a l’ampliació renaixentista de l’antic edifici gòtic del Palau de la Generalitat de Catalunya, duta a terme durant el segle xvı, concretament, i en aquest cas, durant els anys 1526-1527. A nivell estructural, el sostre s’organitza i es parcel·la en 136 cassetons motllurats, octogonals, quadrats i triangulars — policromats durant el segle passat amb pintura sintètica de tonalitat fosca. Cada una d’aquestes petites estructures allotja al seu interior una talla decorativa daurada —floró—recoberta totalment de purpurina.

Les seves tipologies varien segons la dimensió del cassetó on es troben; són més complexes i grans les talles dels cassetons octogonals, i més senzilles i petites les dels altres dos. Els florons se subjecten al sostre amb una peça llarga de forja encaixada al centre del cassetó. Alguns d’aquests, reparats ja durant el segle xx, estan collats a la fusta amb un cargol llarg i gruixut.

La unió del sostre amb la paret es remata amb un ample fris motllurat; al centre de cada tram se situen els quatre grups escultòrics. Cada relleu està format per dos angelets alats de cos sencer amb filacteri inferior, que aguanten al centre l’escut quarterat de Sant Jordi —creu vermella al mig sobre fons d’argent. La seva policromia consisteix en una pel·lícula d’or fi per a les túniques, les ales, els cabells i l’emmarcament de l’escut, combinada amb colradura vermella per a la creu de l’escut i mànigues, i oli per a les carnacions.

Estat de conservació

En vista de l’estat de conservació general deficient dels relleus, els forats d’insectes xilòfags, les nombroses peces

Detall d’un dels florons del sostre un cop despenjat per a la seva intervenció trencades o mig despreses, i d’una capa de resina ennegrida i alterada sobre carnacions i dauradures, el juliol de 2018 es resol iniciar les actuacions de conservació-restauració en el fris per tal de salvaguardar aquests grups escultòrics.

Intervenció

En el transcurs d’aquestes actuacions es consolida, s’encola i es desinsecta el suport de fusta, i es netegen —amb caràcter de remoció— les capes sobreposades a la dauradura i a les carnacions. Els processos de neteja han estat molt rellevants, i s’ha pogut recuperar en bona part el cromatisme original. Com és habitual, la intervenció acaba amb una reintegració cromàtica il·lusionista a les carnacions, i amb una tonalitat neutra a la resta del conjunt, més l’aplicació d’una pel·lícula de resina de protecció final.

Durant els treballs duts a terme en els relleus, es té l’oportunitat d’accedir al sostre i fer una sèrie de prospeccions en els florons recoberts de purpurina. Paral·lelament, es fa un estudi dels insectes xilòfags actius, mitjançant tècniques especialitzades, amb resultat negatiu. Aquestes proves indiquen l’existència, a totes les peces, d’un estrat subjacent d’or fi que és convenient recuperar.

S’observen dos tipus de florons: els nous, restitucions del segle xx i en òptimes condicions, i els originals, en pèssim estat. Atès que la disgregació interna de la fusta és considerable, es decideix concentrar la restauració dels florons en dos fronts: la consolidació d’algunes de les peces —encolatge de fragments i reforç de les subjeccions— i la recuperació de la policromia daurada original —remoció de la purpurina— amb la restitució de l’imponent aspecte que tenia el sostre renaixentista en el moment de la seva construcció.

— Núria Lladó

Restauració

Núria Lladó (direcció), Gemma Planas, Clara Prats i Natàlia Sánchez

Any de la restauració

2018

Imatge general del sostre de la Cambra Daurada un cop intervingut

Títol/tema

Crist dolorós

Autoria

Desconeguda

Data/època Segle xıv

Dimensions

244 × 154 × 47 cm (Crist) i 325,5 × 182,5 cm × 7 cm (creu)

Localització

Absis de l’església de Sant Antoni, Cervera (Segarra)

Núm. de registre del CRBMC

13492

Coordinació

Pep Paret (CRBMC)

Restauració

Lourdes Domedel (restauració); Núria Albalat (talla de les mans) i Carmelo Ortega (fusteria)

Anys de la restauració

2018-2019

El Sant Crist de Sant Antoni de Cervera és una escultura de cos rodó de fusta policromada, situada cronològicament en el període del gòtic (segle xıv). La imatge correspon a la tipologia iconogràfica del Crist dolorós, representat clavat a la creu evocant el seu sacrifici, símbol de la redempció i la salvació del gènere humà.

És una escultura esculpida i policromada en la seva totalitat, fins i tot en el revers. De l’estudi de l’obra es desprèn que està composta per un gran bloc de fusta, que es va buidar en gran mesura per posteriorment cobrir-ne el revers amb una tapa. En aquest tronc s’adhereixen, mitjançant claus de forja, el cap, els dos braços, una de les cames i algun volum dels plecs que componen el perizoni. D’altra banda, la creu i les mans que presenta són de nova construcció.

Estat de conservació

Aquesta escultura de grans dimensions, que encara avui conserva un fort caràcter de devoció i que és la protagonista de la festa gran de Cervera, ha sofert amb el pas dels anys diverses intervencions; la més evident és, sens dubte, l’enfosquiment generalitzat de la superfície pictòrica, el qual li ha donat un aspecte molt uniforme de tonalitat marró que no correspon a la imatge de Crist sofrent que en origen tenia i que, d’altra banda, ha servit també per emmascarar les importants pèrdues i reparacions.

Intervenció

S’ha iniciat la intervenció amb l’estudi de l’obra, que ha de permetre deixar clar l’abast de les diverses intervencions sofertes, tant a nivell pictòric com de suport. Amb els resultats obtinguts de l’extens examen fotogràfic (que inclou RX) i de les anàlisis, es van començar a fer una sèrie de proves que ajuden a determinar l’existència de dos estrats pictòrics (el més antic mostra una carnació molt plana de tonalitat rosada, amb petits regalims de sang molt arcaics), així com a obtenir més informació sobre els elements constructius que s’han modificat; s’evidencia la mutilació que ha patit l’escultura a nivell estructural, amb la pèrdua de diversos elements, com són les dues mans, la part posterior del cap i un tros de la tapa posterior, corresponent a l’esquena del Crist.

Durant la restauració, el procés que ha comportat més dificultat ha resultat el de la remoció de les diverses capes de vernís, reparacions i repintades que cobrien la darrera decoració pictòrica que presentava el Crist, tant per la diversitat de materials que calia retirar com pel fet de deixar al descobert una carnació que mostra un aspecte molt diferent del que tenia l’escultura abans de la intervenció. És per aquest motiu que la decisió de recuperar el nivell de la darrera carnació de la imatge, d’aparença realista, amb una tonalitat molt clara i amb profusió de ferides amb triple regalim de sang i representació de pèl, s’ha decidit de manera consensuada amb el bisbat de Solsona i la parròquia, propietaris del bé.

A mesura que avançava la intervenció i que la talla anava recuperant els seus volums (gràcies a l’eliminació de gran quantitat de massilla) i també el seu color, s’ha plantejat la possibilitat de substituir les mans actuals per unes de nova construcció. En aquesta presa de decisió s’ha comptat amb els coneixements de la historiadora Francesa Espanyol, que ha aconsellat un model que caldria seguir, amb una tipologia més en consonància amb l’època de construcció de la talla, és a dir, unes mans lleugerament tancades, que és com s’han tallat, i posteriorment s’han col·locat i policromat amb una tonalitat propera a l’original.

— Lourdes Domedel

Imatge de l’escultura una vegada finalitzat el procés de neteja, remoció i anivellament de pèrdues

Aspecte que presentava l’escultura abans de la intervenció

Detall del revers en què es pot observar la prova que es va fer per localitzar un nivell pictòric inferior, en el qual apareixen uns regalims de sang més arcaics que els actualment visibles Imatge del Crist de Cervera una vegada finalitzada la restauració

Títol/tema

Mare de Déu de l’Expectació

Autoria

Desconeguda

Data/època Segle xv

Núm. de registre del CRBMC

13625

Restauració

Olga Íñigo i M. Sagrario Usero

Any de la restauració

2019

Segons explica Josep C. Laplana, aquesta talla va arribar al monestir de Montserrat l’any 1989,com a donació del Sr. Pere Sansat i Maristany, que juntament amb la seva esposa Francesca Sanaüja i Mates, des de feia molts anys, tenien una amistat entranyable amb la comunitat de Montserrat.

Santa Maria en l’expectació del part, es dataria cap al 1490, i és una obra anònima feta probablement al nord de Castella, a finals del regnat dels Reis Catòlics. En ella veiem el naturalisme propi dels Països Baixos enllaçant amb el Renaixement vingut d’Itàlia, combinació que en aquesta època es trobarà molt en el nord d’Espanya.

Estat de conservació

La talla gòtica de la Mare de Déu de l’Expectació és una talla de fusta policromada i daurada. Es trobava molt malmesa, amb pèrdues importants de policromia i dauradura, així com de suport. L’escultura tenia una capa gruixuda i densa, generalitzada, d’aglutinant proteic i ceres, que enfosquien la policromia original, a més de diversos retocs que n’afectaven la correcta lectura estètica. Aquesta capa superficial amagava fins a un 30% de pèrdues, tant de la capa pictòrica com de la capa de preparació.

Imatge abans de la intervenció en la qual s’observa una gruixuda capa de cera a la superfície que cobreix la policromia i les pèrdues de l’escultura L’acumulació de pols, insectes i d’altres materials indeterminats en els racons de la talla, juntament amb els moviments característics d’un suport de fusta, sensible als canvis de temperatura i humitat, havien afavorit el ressecament de les capes subjacents i, en conseqüència, els aixecaments, tant de la capa de preparació com de la pictòrica. A més, la peça presentava un sever atac d’insectes xilòfags que provocava el debilitament i la pèrdua de parts del suport.

Intervenció

Després de les fotografies científiques i tècniques d’examen corresponents —llum difusa, llum rasant, UV i IR—, la talla ha estat objecte d’un extens estudi, a partir de les anàlisis fisicoquímiques, per determinar la naturalesa dels materials que constitueixen l’obra. Els resultats mostren que és una talla de fusta de noguera. Pel que fa a la policromia i a la dauradura, les estratigrafies han mostrat que, a la part inferior del mantell, es localitza un pigment blau atzurita sobre negre carbó, mentre que en el vestit i a la capa s’observa una làmina metàl·lica aplicada sobre un bol d’argila i un aglutinant proteic. Quant a la resta de pigments emprats, s’han identificat els següents: pigments terra (aluminosilicats), blanc de plom i verdet. Aquests pigments estan aplicats sobre dues capes de preparació d’aglutinant proteic: la primera està formada per guix i la segona, per guix hemihidratat.

Pel que fa a la talla, i seguint els criteris de reversibilitat, compatibilitat i màxim respecte a l’obra, la intervenció ha continuat, primerament, amb la desinfecció i la desinsectació de la marededeu. Seguidament, s’ha dut a terme la fixació, amb una cola animal, de la capa pictòrica, la capa de preparació i la làmina metàl·lica. A continuació, s’han aplanat els aixecaments que ho requerien amb un punt d’escalfor, i després s’ha fet una neteja mecànica. La consolidació estructural del suport de la base de la talla i dels forats causats pels xilòfags s’ha fet amb serradures de fusta de cedre.

El pas següent ha estat la neteja de la capa de superfície de la talla, basada en el control de la conductivitat i el pH de la superfície, seguint els criteris utilitzats en els protocols del CRBMC. Un cop neta, s’ha aplicat una primera capa de vernís per protegir la dauradura i la policromia originals i, després, una massilla de tipus tradicional per tapar forats i llacunes. La reintegració cromàtica s’ha fet amb aquarel·les mitjançant un sistema diferenciat de punts, amb aplicació de diferents veladures de color a pinzell.

Finalment, i com a acabat final, s’ha envernissat la talla, amb paletina, per segona vegada, per igualar la brillantor, protegir els retocs, unificar la superfície policromada i daurada i recuperar la correcta lectura estètica de la talla.

Imatge general de la marededeu abans de la intervenció Imatge final de la talla de la marededeu. La intervenció deixa al descobert les restes de policromia i dauradura originals

Títol/tema

Tres retaules de l’església de Colomers: retaule de la Mare de Déu del Carme, retaule del Sagrat Cor i retaule de la Mare de Déu del Roser (actualment, dedicat a la Mare de Déu de Fàtima)

Autoria

Es coneix únicament el daurador del retaule del Carme: Benet Colobran (segle xvııı)

Dimensions

Retaule de la Mare de Déu del Carme: 6,25 × 4 × 1,40 m; retaule del Sagrat Cor: 4,01 × 5,25 × 0,54 m; retaule del Roser: 6,30 × 3,74 × 1,50 m

L’església de Santa Maria de Colomers conserva tres retaules d’època barroca en tres capelles laterals, que es van restaurar entre els anys 2012 i 2017. La intervenció de conservaciórestauració era necessària perquè el 2011 s’havia detectat un greu problema de tèrmits que afectava el conjunt, i que suposava un risc d’esfondrament i una pèrdua sistemàtica de policromia. El primer pas va ser la contractació, per part de l’ajuntament i de la parròquia, d’una empresa especialitzada en el tractament i l’erradicació dels tèrmits.

Estat de conservació

A banda d’aquesta patologia, presentaven alteracions, com ara l’atac d’altres insectes xilòfags, esquerdes i elements desencolats i trencats. El més evident eren les pèrdues de suport que afectaven diversos elements, tant estructurals com decoratius. Pel que fa a la capa pictòrica, es van trobar aixecaments i pèrdues puntuals. A nivell de superfície, hi havia una gran quantitat de pols que emmascarava l’aspecte general: esquitxades d’orins de ratpenats a la policromia, nius, excrements i restes d’animals. Pel que fa a les intervencions anteriors, eren remarcables les repintades que tenia el retaule del Roser, la reconstrucció de gairebé tot el basament del retaule del Carme i l’ús de fullola, plafons de DM i teixits per tapar els orificis provocats per elements perduts.

Intervenció

La intervenció de conservació-restauració ha anat encaminada a assegurar l’estabilitat estructural dels conjunts, a la recuperació de l’estètica original i a millorar la lectura de les grans pèrdues de suport.

En el cas del retaule del Sagrat Cor, les pèrdues de suport eren tan importants i de tan difícil accés que, per poder

El retaule de la Mare de Déu del Roser abans dels treballs de conservaciórestauració

Nova presentació de l’altar i la predel·la del retaule de la Mare de Déu del Carme. Aquest sistema permet accedir fàcilment al revers per dur a terme controls de conservació preventiva

Localització

Església de Santa Maria de Colomers (Baix Empordà)

Núm. de registre del CRBMC

Retaule de la Mare de Déu del Carme: 11907; retaule del Sagrat Cor: 12113; retaule de la Mare de Déu del Roser: 13263

Muntatge

Pep Paret (cap d’equip), Laia Roca i Idoia Tantull

Fusteria

Carmelo Ortega

Anys de la restauració

2012-2017

El retaule de la Mare de Déu del Roser després dels treballs de conservaciórestauració

consolidar-lo bé, va caldre desmuntar-lo i traslladar-lo a les instal·lacions del CRBMC.

A tots tres retaules se’ls va fer el que és habitual en els treballs de conservació-restauració: neteja mecànica i química del suport, desinsectació curativa i preventiva, consolidació de les zones debilitades pels xilòfags, adhesió de fragments i elements amb moviment, fixació de la policromia, neteja química de la capa pictòrica, protecció de la superfície del retaule amb un vernís de baix pes molecular i reintegració cromàtica.

Com a sistema de presentació final, per donar solució a les grans pèrdues de suport de les parts inferiors dels retaules, es van substituir algunes intervencions anteriors per reintegracions de volums amb fusta de cedre. Aquestes solucions havien de ser discernibles, integrar-se en el conjunt i garantir l’accés als reversos, per dur a terme futurs controls. Al retaule del Carme es va afegir un bastidor amb una tela a manera de frontal d’altar que, gràcies a un sistema d’imants, es pot posar i treure amb facilitat, i així resta una obertura d’accés al revers. Per muntar el retaule del Sagrat Cor, s’ha avançat el moble fins a situar-lo a uns 50 cm del mur, de manera que és molt més fàcil revisar-lo, alhora que s’eviten les possibles humitats derivades del contacte amb la paret. En el cas del retaule del Roser, se n’han reconstruït els graons, els quals s’han fet fàcilment extraïbles per deixar una entrada al revers. A més, per millorar-ne la presentació, els altars dels retaules del Sagrat Cor i del Roser s’han reintegrat cromàticament per entonar-los amb el basament que els envolta.

Finalment, s’ha decidit col·locar diversos sistemes de protecció per afavorir-ne la conservació. El primer és un teixit microperforat en algunes parts dels reversos, per tal de dificultar l’accés a animals i, alhora, evitar l’acumulació de pols i humitat o aigua sobre el suport de fusta. També s’han afegit plàstics antitèrmits al terra de la part posterior per evitar-ne nous atacs.

— Laia Roca i Idoia Tantull

El retaule del Sagrat Cor muntat de nou, separat del mur, un cop finalitzats els processos de conservaciórestauració

Material/tècnica

Fusta tallada i policromada amb pintura a l’oli, dauradura i estofats al tremp sobre fusta d’àlber blanc i xiprer

Títol/tema

Retaule de Tots Sants

Autoria

Esteve Bosch (retauler i escultor) i Joan Baptista Toscano (pintor)

Data/època

1594-1598

Localització

Capella de Tots Sants, catedral de Girona (Gironès)

Núm. de registre del CRBMC

13495

Restauració

Laia Roca i Idoia Tantull (restauració suport i policromia)

Estabilització estructural

Josep Paret i Idoia Tantull

Anys de la restauració

2018-2019

L’any 1594, el canonge Baldiri Galí va demanar al capítol de la catedral de Girona de poder instal·lar a la capella de Tots Sants un conjunt constituït per tres elements: un retaule, la sepultura pròpiament dita i la reixa de tancament de la capella.

Aquell mateix any, es va encarregar la creació d’aquesta estructura a l’escultor gironí Esteve Bosch, del qual es pensava que se n’havia cremat tota la producció, fins que es va descobrir que era l’autor d’aquest retaule, en el qual segueix models de Palladio. Quatre anys més tard, el 1598, es va adjudicar al pintor milanès Giovanni Battista Toscano la policromia de l’obra, de manufactura moderna i en sintonia amb les fórmules del tardomanierisme italià del segle xvı. A la taula central, Toscano es va inspirar en estampes del Crist redemptor de Miquel Àngel, de l’església de Santa Maria Sopra Minerva, a Roma.

L’estructura s’organitza com a marc d’una gran escena central, amb la imatge del Crist ressuscitat que abraça la creu, envoltat per tots els sants i la mare de Déu. L’escena està flanquejada per dos guardapols i quatre columnes de fust estriat, amb el terç inferior amb calats i pedres precioses. Per damunt, un entaulament i un àtic amb frontó partit. Per sota, una predel·la amb l’escena de l’adoració dels pastors. A dreta i esquerra d’aquesta escena, dos alts relleus de dones que representen al·legories: l’església i la religió. Tot el retaule reposa sobre dos basaments de fusta amb calats que emmarquen l’escut dels Galí.

Estat de conservació

Pel que fa a l’estat de conservació, a nivell estructural presentava un atac d’insectes xilòfags i mancaven diverses peces.

El principal problema que patien la policromia i la preparació era un important desgast de l’escena de la predel·la, que en dificultava molt la comprensió. D’altra banda, les antigues filtracions de la volta havien provocat la pulverulència de la capa de preparació en alguns punts.

A nivell superficial, es van trobar grans gruixos de pols, sutge d’espelmes i diverses capes de vernissos oxidats que impedien la correcta visió del conjunt. Tal com és habitual, la part baixa del retaule es trobava especialment bruta i enfosquida.

Intervenció

El retaule es va restaurar in situ i, malgrat no haver-se desmuntat, es va intervenir tant l’anvers com el revers. L’accés al darrere va ser imprescindible per poder retirar les grans quantitats de pols i runa acumulada, recuperar elements caiguts del retaule que havien quedat al darrere de l’estructura, desinsectar i consolidar el suport, i donar estabilitat a la part de l’àtic, que tenia un balanceig evident amb risc de caiguda.

Aquest moviment es va solucionar amb la col·locació d’una barra d’alumini anoditzat que subjecta el retaule al mur. Per tal de tenir una entrada d’accés al revers, es va desplaçar

Procés de neteja de la brutícia subjacent sota el vernís de la taula central

l’ara d’altar de manera temporal. Això va permetre descobrir a la part posterior d’aquesta una inscripció en què es llegeix: «M[ossèn] Balth[asar] Alràs entra bene[fici]at en la p[rese]nt». D’aquesta manera, es va poder saber qui va ser nomenat beneficiat d’aquesta ara d’altar en algun moment de la història.

Un cop retirada la pols, es van fixar els fragments despresos i les parts en moviment, i es van reomplir orificis i esquerdes amb massilla de fusta. Posteriorment, i després de fer anàlisis de conductivitat de les diferents policromies, es va fer la neteja del moble i es van eliminar vernissos amb diferents mètodes, segons la zona i la tècnica pictòrica. Atesos el gruix i l’enduriment que tenien alguns dels vernissos, va caldre utilitzar solucions gelificades.

Com a sistema de presentació final, es va optar per una reintegració arqueològica per als elements arquitectònics, mentre que a les escenes i a les carnacions es van retocar les llacunes amb la unió dels punts de color existents. A les zones de l’escena de la predel·la en què les llacunes eren més grans, es van integrar amb el fons mitjançant una tinta neutra que imita el color de l’entorn.

Finalment, com a sistema de conservació, s’ha col·locat un teixit microperforat a algunes parts del revers per tal de dificultar l’accés als animals i evitar l’acumulació de pols, humitat o aigua sobre la fusta.

Aquesta intervenció ha posat al descobert un retaule que estava molt ennegrit, estudiat en els últims anys per l’historiador de l’art Joan Bosch Vallbona. La conservació-restauració ha permès recuperar els colors originals del conjunt, poder entendre millor l’escena de la predel·la i observar detalls ocults sota l’enfosquiment. Aquesta actuació també ha estat interessant perquè s’ha aprofitat la instal·lació de la bastida per fer la conservació curativa dels elements de pedra policromada de la capella.

— Laia Roca i Idoia Tantull Imatge del resultat del procés de remoció del vernís de la taula central, feta amb gel d’alcohol. S’hi pot observar que part del cel i el Crist ja no tenen vernís, mentre que a la resta encara s’aprecia la fluorescència de les zones on aquest encara es conserva

Inscripció descoberta al revers de l’ara d’altar en el moment d’avançar-la per tal d’accedir-hi i intervenir en el revers del retaule

Detall de la predel·la del retaule abans i després de la intervenció

Fotografia general del retaule després de la intervenció