1 Escultura en pedra

1

Escultura en pedra

Descripció

Marededeu amb nen

Autoria

Escola de Lleida, mestre d’Albesa

Data/època

Segona meitat del segle xıv

Dimensions

122 × 45 × 29 cm

Localització

Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, Lleida (Segrià)

Núm. de registre del CRBMC

1736

Restauració Ares Pérez

Col·laboració

Lourdes Domedel

Any de la restauració

2013

La talla, feta en pedra calcària i policromada al tremp d’ou, data de la segona meitat del segle xıv. Les seves característiques formals, així com la seva iconografia, suggereixen que es tracta d’una obra del cercle de Bartomeu de Robió i que Duran i Sanpere atribueix al mestre d’Albesa (Duran i Sanpere, Els retaules de pedra, 1932). La figura respon tipològicament al mateix model que la Mare de Déu de les Avellanes del mestre Robió, tot i que el contrapposto de la de Saidí s’allunya de la rigidesa apuntada per les espatlles de la primera. La Verge duu una corona amb flors de lis i un mantell blanc de fulles daurades que li cobreix el cap, tret, aquest últim, que també és habitual en les verges lleidatanes. Un altre element que ha esdevingut característic en les marededeus de l’Escola de Lleida és l’ocell que duu el nen Jesús a les mans i que li pica els dits.

L’obra destaca per l’harmonia de les seves proporcions, la qualitat de la seva execució i el bon estat de conservació de la policromia. Aquesta escultura, juntament amb la Verge de les Avellanes, és una de les obres més representatives de la col·lecció d’escultura gòtica del Museu de Lleida. Comprada pel bisbat de Lleida al rector de la parròquia de Saidí (Osca) i donada al museu al voltant de 1897, es troba dins l’església de Sant Llorenç de la mateixa ciutat, on manté la seva funció litúrgica.

La figura ja va ser restaurada l’any 1987 per aquest mateix centre, i en aquesta intervenció es van concentrar en la reproducció de la mà i una part de la màniga esquerra, perdudes durant la Guerra Civil.

Estat de conservació

El 2013, arran de l’exposició del Museu de Lleida Maria vers Maria: L’encís de l’Escola de Lleida, va tornar a les dependències d’aquest centre. La talla presentava una capa superficial generalitzada de color negre fum, molt probablement deguda al sutge de les espelmes de l’església, i les reintegracions

 Detall de les reintegracions en la cara del nen Jesús

 Detall de l’infant un cop finalitzat el procés de conservaciórestauració cromàtiques fetes en la restauració anterior s’havien enfosquit més que la resta de la figura.

Intervenció

En aquesta segona intervenció es va decidir no retirar la capa de vernís de baix pes molecular aplicada l’any 1987. La neteja es va portar a terme amb una solució aquosa, tamponada i amb additiu gelificat, en combinació amb la mateixa solució no gelificada i amb un pH inferior. En algunes zones també es van aplicar apòsits d’agar-agar amb la mateixa solució. Aquesta neteja va ser, doncs, superficial a l’anvers de la figura. Pel que fa al revers, es van emprar apòsits de polpa de paper amb una resina d’intercanvi iònic. Les reintegracions cromàtiques més fosques que la policromia original i alterades pel pas del temps es van retirar i es van reintegrar novament amb aquarel·les.

— Ares Pérez

Vista general del revers després de la intervenció Vista general de l’anvers després de la intervenció

Descripció

Conjunt arquitectònic i escultòric, amb relleus policromats, amb temes de la Bíblia

Data/època

Segle xıı (any 1150, aproximadament)

Dimensions

7,14 × 11,54 m, amb 1,02 m d’ample en els extrems i 1,93 m de fons en el buit de l’entrada. Superfície visible esculpida de 80 m² i un pes aproximat de 70 tones

Localització

Església del monestir de Santa Maria, Ripoll (Ripollès)

Núm. de registre del CRBMC

3550

La portada romànica de l’església del monestir de Ripoll és una gran escultura policromada acoblada, en època posterior, a la façana de l’església i que, des del segle xıı, ha estat exposada a l’ambient exterior en una zona de climatologia dura i una ubicació entre dos rius. El factor fonamental per a la seva preservació va ser la construcció d’un atri entre el 1280 i el 1310, que ha perdurat fins avui i sense el qual no hauríem pogut crear un espai òptim per a la climatització.

Estat de conservació

El deteriorament de la pedra de la portada ja estava determinat per la debilitat del gres local que la forma, atès que presenta un grau de diagènesi baix i amb una transformació puntual de calcita en dolomita, la qual cosa propiciava una contracció del volum del gra i la consegüent obertura de la porositat intergranular, que fomenta la pèrdua de propietats mecàniques i la colonització biològica. Tot i això, el que més ha contribuït a la seva degradació són les alteracions antròpiques i mutilacions derivades dels incidents socials que van acompanyar la història del monestir a partir del segle xvıı, així com la contaminació industrial i la derivació cap a l’església de les aigües d’una séquia.

Després de moltes vicissituds, com la crema i l’abandó del monestir, la portada i el monestir van renéixer en la restauració d’Elies Rogent (1986-1892), la gran restauració que marca una fita i una tendència en la restauració a la península. Però malgrat la restauració del monestir, la portada va seguir la seva degradació. Fins a l’exposició universal de 1929, no hi va haver un interès científic per la seva conservació ni cap actuació documentada destacable; possiblement només es van dur a terme petites intervencions de manteniment del seu entorn pròpies de l’ús de l’espai. No és fins al congrés internacional de l’ICOM (Consell Internacional de Museus) de 1961, que va tenir lloc a Barcelona i va coincidir amb la gran Exposició Internacional d’Art Romànic, que se’n va denunciar el mal estat de

 Vista nocturna des de l’exterior de l’entrada principal del monestir de Ripoll

 El registre del rei David després de la restauració. També s’observa el primer registre amb la representació de la segona visió apocalíptica de Daniel

Restauració

Arcovaleno Restauro, SL. Rudi Ranesi (cap d’equip), Patri Amat, Eva Bermejo, Violant Bonet, Silvia Bottaro, Maria Cardenal, Albert Gaset i Sònia Murcia

Vídeo explicatiu

https://youtu.be/9l9dMzGKLYc

 Aspecte de la Maiestas Domini que presideix la portada abans de la neteja

 La Maiestas Domini després de la restauració en què s’observa la policromia original conservada

conservació. Així es va iniciar un procés, una mica accelerat i descontrolat, d’estudis, proves i anàlisis de la portada, poc sistemàtic i invasiu, que va concloure amb la gran restauració de l’any 1964, sota la direcció de José M. Cabrera-Garrido, de l’Instituto Nacional de Restauración (INR) de Madrid. Un dels aspectes més fonamentals va ser determinar quin consolidant seria el més adequat per cohesionar la pedra, de la qual ha acabat sent un component inseparable. Tot i això, com que continuava tenint problemes de consolidació, la portada va ser objecte de dues intervencions més de l’INR, el 1971 i el 1973, any, aquest últim, en què va rebre el primer tancament amb finestres de vidre per intentar aïllar-la de la humitat ambiental.

Quan la gestió va passar a la nova Generalitat de Catalunya, el Departament de Cultura es va ocupar del manteniment. Així, a partir dels nous estudis científics, es va decidir que, per estabilitzar-la, era imprescindible fer el tancament hermètic i climatització del conjunt, tal com el podem veure actualment, una actuació duta a terme el 1994 pel Servei de Restauració Arquitectònica. Paral·lelament, i des de l’inici, el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) fa les tasques de conservació-restauració fins que, amb tots els estudis sobre la taula i després de les conclusions del simposi de 2014, es determina que cal emprendre una nova restauració.

Intervenció

Abans de la restauració, calia que el CRBMC dugués a terme un nou estudi científic i actualitzat de l’estat de conservació de la portada, així com la valoració de l’estat actual dels seus materials compositius. Els assajos de materials i les proves de restauració van determinar que calia fer una restauració que intervingués sobretot en la retirada parcial de la resina collocada en les restauracions del 1960 i el 1970, i en la recuperació de policromies, però també en la retirada i la substitució dels morters envellits de farciment de les juntes.

 Detall del segon registre abans de la restauració, amb dos músics tocant el corn i la flauta de canyes  Vista general de la portada després de la restauració

 El mateix detall dels dos músics després de la restauració

 Vista interior de l’atri amb la portada. S’hi observa l’espai aïllat de l’exterior que ocupa la portada amb el tancament amb vidre

Els processos de restauració portats a terme van ser, a grans trets, l’eliminació de la pols superficial, la neteja mecànica de la part superior de la portada, la neteja de la brutícia adherida i taques diverses, l’eliminació de morters alterats i beurades de calç, la consolidació de les zones de pedra arenitzada i esquerdes profundes, la fixació de les parts soltes o despreses, la reintegració cromàtica i volumètrica del suport, la neteja de la resina i la recuperació de la policromia medieval (mitjançant làser, microprojecció i neteja química, de manera combinada). Al final, la portada està estabilitzada i amb la unitat estètica que li correspon, però segueix tenint des del CRBMC el control exhaustiu del seu estat de conservació.

Títol/tema

Conjunt escultòric amb relleus policromats de la portada occidental

Data/època Segle xııı

Núm. de registre del CRBMC

10258

Restauració

Arcovaleno Restauro, SL

Anys de la restauració

2015-2016

La portada de l’església de Santa Maria d’Agramunt suposa la culminació del programa iconogràfic més reeixit de les obres agrupades dins l’anomenada Escola de Lleida, condició que ens permet incloure-la entre les creacions més notables de l’art romànic a Catalunya. La seva rellevància explica la successió d’actuacions realitzades al llarg del segle xx amb l’afany d’aturar el lent procés de disgregació que afecta el material lapidi. La restauració actual ha posat de manifest la dificultat de treballar en obres que han estat intervingudes anteriorment amb criteris molt allunyats de les línies d’actuació actuals i caracteritzades per l’ús de materials incompatibles amb els originals.

Estat de conservació

L’estat de conservació de la portada era entre dolent i molt dolent, i tota la zona perimetral, i, per tant, la més exposada, era la més alterada. Juntament amb les afectacions que comporta l’exposició a un clima extrem, marcat per períodes de forta oscil·lació tèrmica, hi destacaven dos grans problemes: la presència d’aus i les conseqüències d’algunes intervencions anteriors. En el primer cas, una important colònia d’orenetes havia suposat durant gairebé mig segle una greu distorsió estètica del conjunt fins que l’any 2012, d’acord amb la Secretaria de Medi Ambient, es va redirigir aquesta espècie migratòria protegida. El procés d’intervenció va evidenciar l’enfosquiment irreversible de la pedra causat per l’acció metabòlica dels fongs cromògens, associada a la presència dels nius i a l’efecte corrosiu dels àcids nítric i fosfòric dels excrements, que havien propiciat l’alteració química del suport petri.

El segon problema responia als danys causats per tres actuacions extremament invasives dutes a terme durant el segle xx. Restava poc marge d’actuació davant la substitució irreversible del sòcol, la meitat inferior de totes les columnes que ornamenten els brancals i bona part del guardapols original,

Aspecte de la portada amb les arquivoltes plenes dels nius d’oreneta retirats l’any 2012 Pèrdua del rostre d’un cavaller degut a la tensió superficial originada per l’envelliment del silicat de potassi

aquest darrer realitzat amb morter Mineros® l’any 1983. En canvi, van ser molts els esforços per resoldre les alteracions originades pel mal envelliment de fins a tres agents consolidants diferenciats. La totalitat de la superfície de les arquivoltes i dels capitells presentava greus alteracions cromàtiques propiciades per l’envelliment del nitrat de cel·lulosa aplicat l’any 1910, si bé la principal afectació eren les abundants deformacions i pèrdues causades per la tensió superficial i la manca de transpiració d’un silicat alcalí (de sodi o de potassi) afegit a principi dels anys 1950. Al llarg del parament de carreus que s’estén per damunt del guardapols, un silicat d’etil, aplicat en una concentració massa elevada, propiciava una pel·lícula superficial d’aspecte vitri igualment poc transpirable.

Intervenció

Davant d’aquesta situació, s’iniciava una intervenció imprescindible per restablir la dimensió estètica de l’obra. El criteri de mínima intervenció esdevenia un objectiu primordial, ja que calia afegir els mínims productes possibles i, quan fos necessari, utilitzar aquells materials més compatibles amb l’original. El gruix de la intervenció se centrava en un complex procés de neteja, estructurat de manera estratigràfica i selectiva, per poder eliminar els diferents materials afegits i recuperar progressivament les abundants restes de policromia conservades al llarg de la superfície de l’obra, i de manera molt significativa a les cinc primeres arquivoltes. En la majoria dels casos una primera neteja mecànica amb raspalls sintètics, bisturí i, puntualment, microabrasímetre, combinada amb l’aplicació d’una solució hidroalcohòlica, permetia assolir un nivell òptim per eliminar els consolidants mitjançant una neteja física amb tecnologia làser. El procés de consolidació es va centrar, principalment, en l’estabilització de les descamacions i les deformacions que afectaven nombrosos elements escultòrics mitjançant una injecció de morter hidràulic. La reintegració de les pèrdues de suport es va caracteritzar per la limitació en

La portada després de la intervenció

Presència de policromia sota l’estrat de consolidant emblanquinat, fruit d’un procés d’alteració per hidròlisi Procés d’eliminació del nitrat de cel·lulosa acumulat en superfície mitjançant neteja física amb làser

l’addició de material al que era estrictament necessari, responent a les necessitats conservatives i estètiques del conjunt.

L’esmentada eliminació de materials consolidants va permetre treure a la llum una gran quantitat de policromia, conservada de manera fragmentària i residual al llarg de les arquivoltes perimetrals i de manera extraordinària en les parts interiors de la portada. La dificultat que plantejava el procés de recuperació i la gran quantitat de pintura conservada van obligar a ajornar la culminació de la retirada de consolidant al llarg del fris de capitells i l’eliminació de la repintada moderna de pintura a l’oli, que desvirtuava la bellesa primigènia del grup escultòric. La presència de cinabri, orpiment o blau indi indiquen l’existència inicial d’un programa pictòric a l’altura de la mateixa obra escultòrica i planteja, a la vegada, un interrogant a l’entorn de la futura conservació d’aquest conjunt. Caldrà valorar amb precisió les actuals garanties de conservació en un entorn poc favorable abans d’exposar unes policromies medievals dotades d’una significació historicoartística de primera magnitud.

— Albert Gaset Decoracions policromades recuperades als relleus i a les motllures de les dues primeres arquivoltes

Detall de la reintegració volumètrica del guardapols i l’última arquivolta decorada en ziga-zaga

Part inferior de la trona de la marededeu amb la inscripció que inclou l’any de col·locació del grup escultòric: 1283

Descripció

Temàtica religiosa, figurativa amb motius vegetals i geomètrics

Data/època

Segona meitat del segle xıı

Dimensions

8 × 5,40 × 0,96 m

Coordinació Pere Rovira

Restauració

Elena Iglesias (cap d’equip), Diana Amade, Ares Pérez i Anna Valls

Any de la restauració

2015

Es tracta d’una portada composta per un grup escultòric qualificat per molts autors d’excepcional i bastant estrany dins el romànic català, on van confluir diferents corrents estilístics i influències d’arreu. La morfologia i el treball escultòric es podrien atribuir a diferents escoles del sud de França (tolosanes) i del nord de la península Ibèrica (navarreses, gallegues i portugueses). Situada en un indret força allunyat, conté un programa iconogràfic de caiguda i redempció en el qual van ser utilitzats recursos molt variats i difícils d’interpretar.

Estat de conservació

Presentava un estat de conservació molt dolent, amb els processos de degradació del material petri força avançats, com a conseqüència del pas del temps, d’unes restauracions inadequades i, sobretot, de la manca de manteniment.

Vista general de la portada abans de la intervenció de 2015 Detall de material petri que presenta certa tendència a la microdescamació. És un primer pas per al despreniment i la pèrdua de les parts afectades

Intervenció

En termes generals, la restauració ha consistit a aturar els processos d’alteració actius que degradaven el suport de l’obra (la pedra), millorar-ne la lectura i la presentació, i assegurar-ne la conservació futura, mitjançant uns treballs de restauració especialitzada molt acurats. S’han fet intervencions sobre elements que, per les seves característiques i singularitats formals, han estat tractats mitjançant metodologies complexes, no sistematitzades. Prèviament a l’execució, s’han dut a terme diversos treballs d’investigació i anàlisis, una fase fonamental per establir metodologies d’intervenció. Es tracta, doncs, de recopilar totes les particularitats tècniques i històriques, des de la manufactura fins a possibles intervencions posteriors; en aquest cas, s’haurien centrat en la caracterització dels materials petris: estudis petrogràfics i petrofísics, anàlisis del material alterat, distribució d’indicadors de deteriorament i realització de controls de qualitat dels productes de conservació aplicats.

Gràcies a tècniques analítiques com la piròlisi-cromatografia de gasos/espectrometria de masses (Pir-GC/MS), es van detectar la composició i la distribució de material hidrofugant provinent d’algun tractament conservatiu de consolidació i/o hidrofugació aplicat en les primeres intervencions de restauració, executades durant els anys 1980 i 1990, dels quals haurien quedat restes sobre les escultures. Aquests tractaments haurien accelerat els processos de degradació de la pedra com a conseqüència d’una malaurada incompatibilitat matèrica.

Una de les formes d’alteració amb pèrdua de matèria més generalitzada era la fracturació, discontinuïtats que no impliquen separació de les parts. Aquest tipus d’alteració genera substrats disgregants de manera constant i és irreversible. Davant l’extensió d’aquesta patologia, calia iniciar els processos de conservació amb una fixació i una estabilització estructural sistemàtica mitjançant morters d’injecció, a còpia de fines càrregues de carbonat càlcic (nanopartícules de calç). Es van obtenir mostres de diverses zones per tal d’establir els sistemes de neteja més adequats segons l’estat de conservació: neteges mecàniques i químiques, i combinacions entre els diferents sistemes en funció de les necessitats.

Posteriorment, es va consolidar el suport petri de zones faltants en estat de disgregació i arenització avançada amb silicat d’etil; va ser un procés continu, abans i durant les neteges, igual que els segellaments de zones faltants, fissurades i/o esquerdades. Es van sanejar juntes en mal estat de conservació, preservant el material de fàbrica, i es van reintegrar i protegir zones erosionades i fragmentades amb morters de calç i sorres de diferents colors, granulositat i composició.

Finalment, es van fer reintegracions cromàtiques allí on la lectura de l’element ho requeria i on calia ajustar reintegracions de morter o segellaments a les superfícies originals.

Ens trobem davant d’un patrimoni allunyat i aïllat dels nuclis urbans en condicions mediambientals molt adverses, on la conservació i el manteniment dels materials es fa difícil a mitjà i llarg termini. Caldria, doncs, fer seguiments periòdics i controls, a més de considerar alguns paràmetres de conservació i recomanacions essencials, com ara incrementar programes de difusió i didàctica que involucrin el públic en general, sensibilitzar els diferents públics experts i no experts promovent un sentiment de responsabilitat i apropiació del que és patrimonial i públic, i, sobretot, plantejar obertament la idea que el patrimoni cultural té més sentit i més valor en tot el seu context, la qual cosa fa possible la implementació de les mesures corresponents per tal d’evitar el vandalisme i l’espoli.

— Elena Iglesias

Vista general de la portada després de la intervenció de 2015

Diversos processos de conservaciórestauració; combinacions de neteges, estabilitzacions estructurals, consolidacions de suport i reintegracions matèriques i pictòriques

Vista de l’arrencament esquerre de les arquivoltes després de la intervenció

Descripció

Carreuat i decoració arquitectònica de la façana principal

Data/època

1696

Autoria

Fra Feliu Artigues, arquitecte constructor

Localització

Capella del sagrari de l’església de Santa Maria de la cartoixa d’Escaladei, la Morera del Montsant (Priorat)

Núm. de registre del CRBMC

10491.1

La capella del sagrari de l’església de Santa Maria de la cartoixa d’Escaladei va ser construïda a finals del segle xvıı, moment en què la cartoixa havia recuperat prestigi i influència. De planta quadrada i coronada amb una cúpula esfèrica, el seu interior havia sigut concebut com una joia artística de gran qualitat, avui completament perdut.

Respecte a l’exterior, sobre un sòcol de pedra s’aixequen els murs de les seves tres façanes, recoberts amb un arrebossat de calç i una sobreposició de fins a dues capes pictòriques, visibles en la zona mitjana-baixa de la façana principal: la primera representa un carreuat d’uns 60 cm d’amplada pintat sobre lliscat, probablement coetània al conjunt de la portalada, i la segona, sobreposada a l’anterior, reproduiria un nou carreuat amb perfils més ocres. La façana principal es presenta decorada per una portalada cega d’estil abarrocat i flanquejada per dues grans pilastres de pedra que confinen les dues altres façanes. A la part interna de la portalada s’hi han detectat petites traces d’un antic recobriment pictòric, donat que mai no hauria funcionat com a portal d’accés.

L’entaulament està culminat amb un fris corregut de marbre negre custodiat per cornises de pedra, combinat amb tres finestrals octogonals. La coberta a quatre vessants era de teula plana, de la qual es conserven testimonis. La cúpula no s’ha conservat i avui dia s’hi ubica una coberta metàl·lica.

Estat de conservació

L’estat de conservació de les pintures era molt dolent. L’abandó de l’edifici, juntament amb l’acció dels agents meteorològics, hauria provocat una pèrdua pròxima al 50% i uns processos de degradació molt acusats (desplaçaments, disgregacions, etc.). La vegetació hauria suposat una altra de les principals alteracions, sobretot en la façana nord i coberta. La presència d’intervencions anteriors maldestres, la colonització biogènica i les crostes d’origen divers completarien les alteracions detectades en el conjunt arquitectònic.

Intervenció

La intervenció es va centrar sobretot a aturar la degradació que afectava les pintures. Es va fixar la capa pictòrica mitjançant l’aplicació d’agents consolidants a base de nanopartícules de calç. Amb la injecció de morters fluids es va aconseguir la subjecció i consolidació de les capes preparatòries. Un cop estabilitzades, va ser possible retirar les intervencions anteriors. Totes les reintegracions de llacunes i bisellaments es van dur a terme d’acord amb el sistema de presentació vigent en el conjunt dels edificis intervinguts de la cartoixa. D’aquesta manera, amb morters de calç i àrids de diferents coloracions, es va poder atorgar continuïtat visual a les pintures conservades.

Respecte dels elements de pedra, la intervenció es va centrar en la neteja i el tancament de juntes, i cal destacar la recuperació de la tonalitat negra del marbre de les façanes. L’eliminació de la vegetació existent, el sanejament i consolidació de la coberta original i el muntatge d’un sistema de recollida d’aigües efectiu van completar el conjunt de la intervenció.

— David Mallorquí

 Informe gràfic de les alteracions de la façana principal  Detall de les pintures de la façana principal després de la intervenció

Restauració

Signinum Restaura, SL; David Mallorquí (cap d’equip), Nicola de la Aldea, María Borja i Marta Martin. Mestre d’obres i paleta: Ramon Perona

Any de la restauració

2017

Edifici del sagrari després de la intervenció

Títol/tema

Marededeu amb el nen Jesús

Autoria

Atribuïda a Bartomeu de Robio

Data/època

Darrer terç del segle xıv

Dimensions

108 × 43 × 26 cm

Procedència

Col·lecció d’art de Charles Deering, adquirida per la Generalitat de Catalunya l’any 2011

Coordinació Pere Rovira

Restauració

Teresa Novell i Ramon Solé

Anys de la restauració

2011-2012

Aquesta marededeu, que tradicionalment s’ha explicat que procedeix del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, és una escultura feta en pedra policromada, l’execució de la qual la doctora F. Espanyol ha atribuït a l’escultor Bartomeu de Robió. L’obra va formar part de la col·lecció d’art del milionari nord-americà Charles Deering i va ser adquirida per la Generalitat de Catalunya l’any 2011. Després de sotmetre-la a un procés de conservació-restauració al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), va ser dipositada al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, on està exposada en una de les sales de la col·lecció permanent.

Estat de conservació

L’escultura representa la Mare de Déu dempeus que sosté el seu fill amb el braç esquerre, mentre que a la mà dreta hi portava, probablement, una flor, avui desapareguda. És remarcable l’excepcional estat de conservació en què ens ha arribat, ja que conserva íntegrament les diverses capes de policromia acumulades al llarg dels segles.

L’estudi científic de l’escultura, preàmbul necessari per al desenvolupament del procés de conservació-restauració, va posar al descobert aspectes inèdits del policromat. L’estudi de la policromia es va fer en col·laboració amb el Departament de Recerca Científica del Museu Metropolità d’Art de Nova York (Met). L’existència d’aspectes comuns entre el policromat dels sepulcres dels comtes d’Urgell conservats al The Cloisters Museum i en el de la marededeu de les Avellanes va motivar aquesta valuosa col·laboració. En tots dos casos, es va utilitzar durant el policromat una laca vermella porpra obtinguda a partir d’un colorant orgànic procedent de l’insecte Laccifer lacca (R. Solé, R. Suárez i P. Rovira, Identificació i anàlisi comparativa de la laca vermella utilitzada en la decoració pictòrica dels sepulcres dels comtes d’Urgell i en la de la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, butlletí RESCAT, núm. 25, p. 6-9, CRBMC, 2014).

La necessitat de sotmetre l’escultura a un procés de conservació-restauració venia motivat per l’aspecte brillant, i notablement enfosquit, que oferia, a causa de l’acumulació de brutícia, concrecions degudes al degotall de la cera i restes pertanyents a diversos tractaments proteics antics aplicats a la marededeu.

L’obra abans del procés de conservaciórestauració

Intervenció

Durant el test de neteja es van evidenciar la duresa i la resistència d’aquesta capa superficial a l’acció de les solucions aquoses tamponades. Per la seva gran efectivitat comprovada durant el test de neteja, es va optar per emprar una emulsió específica combinada, puntualment, amb l’acció mecànica d’un llapis de fibra de vidre i bisturí. Aquesta permetia eliminar les capes de brutícia superficial, i, a la vegada, respectar les capes subjacents de policromia.

El resultat de la neteja ha permès recuperar la vivesa de la policromia, que intensifica la magnificència de l’abillament de la marededeu, detalladament reproduït per l’escultor i «pintor» de l’obra. S’ha suggerit que aquesta obra escultòrica esdevé un epítom de l’esplendor que va caracteritzar la cort del comtat d’Urgell durant el mandat de Pere d’Aragó i Margarida de Montferrat.

Aspecte final de l’obra

Títol/tema

Motius vegetals, zoomorfs, antropomorfs i animals fantàstics

Localització

Monestir de Sant Pere de Galligants, Girona (Gironès)

Núm. de registre del CRBMC

11502

La façana principal de l’església del monestir de Sant Pere de Galligants (seu gironina del Museu d’Arqueologia de Catalunya) consta de dos cossos de forma rectangular superposats, en què la base fa el doble d’amplada que el coronament. El pla de la façana està marcat per la gran rosassa i la portalada; ambdós elements es poden considerar joies escultòriques del romànic. Hi trobem relleus, arquivoltes i capitells, d’un gran interès històric i artístic en una elegant síntesi de motius vegetals, zoomorfs, antropomorfs i animals fantàstics.

El conjunt està constituït per blocs de pedra de Girona i morter de calç. Respecte al morter, se n’han pogut distingir tres tipus, dos de restauracions anteriors i un que atribuïm a l’època inicial. Es tracta d’un morter ataronjat de calç aèria, àrid heteromètric i totxo triturat.

Intervenció

El procés de neteja va revelar la presència puntual d’una pintura negra, localitzada a la decoració de l’arquivolta. Amb un pigment a base de pirolusita, apareixen unes línies que realcen el volum dels relleus.

Les patologies presents a la façana eren les habituals per a elements arquitectònics exposats a la intempèrie: líquens, creixement de plantes, concrecions calcàries, aquestes amb la morfologia de la calcita de neoformació, arran de la dissolució de la pedra calcària i la seva recarbonatació. En els indrets més protegits, s’hi trobaven crostes negres amb una capa variable i, puntualment, sulfatació. Una altra patologia era constituïda per la presència d’exfoliacions i fissures, que eren la principal causa de la formació de pèrdues de natura diversa que sovint presentaven forma d’estel.

S’han identificat restes d’una pàtina ataronjada, d’origen múltiple, localitzada sobretot a la portalada i a la rosassa. D’una part, es tracta d’una pàtina artificial posterior a la construcció de la façana, i de l’altra, d’una pàtina biològica produïda per líquens o bacteris.

La nostra intervenció s’ha concentrat a resoldre els problemes relatius a la conservació de tots els materials del conjunt, incloses les pàtines, amb l’objectiu de preservar la complexitat del monument en la seva essència matèrica i històrica. Les tasques de neteja, sigui amb sistemes químics, sigui amb uns de mecànics o físics, han garantit la integritat dels elements significatius que cal conservar, tant de les pàtines artificials i naturals com de la policromia negra.

D’altra banda, la pedra presentava llacunes, amb una prevalença notòria de fractures de tipus radial, determinades pels impactes de bombes de les guerres napoleòniques. El testimoni de l’esdeveniment històric aconsellava evitar la substitució dels carreus afectats, fins i tot dels més deteriorats, i

 Vista general de la façana abans de la intervenció  Detall escultòric de la rosassa durant el procés de neteja amb làser que ha permès la conservació de la pàtina ataronjada

conservar-los mitjançant un meticulós treball de microsegellament de les fractures, per tal d’obtenir una superfície novament sòlida però que mantingués les cicatrius de la guerra. Per a aquesta laboriosa tasca de reintegració matèrica, s’ha utilitzat un morter de la tonalitat de la pedra de Girona, barreja de calç, sorra i pols de marbre de colors.

D’aquesta manera, el conjunt arquitectònic ha recuperat la seva unitat estètica, sense perdre l’essència del pas de la història al damunt de la seva matèria antiga.

Documentació

Kusi Colonna-Preti

Any de la restauració

2012

 Vista general de la façana després de la intervenció  Detall de les decoracions de les arquivoltes de la portada després de la intervenció; s’hi aprecia la conservació dels impactes de les bombes durant la Guerra Civil espanyola

La fàbrica de l’església de Prades és d’època gòtica (segle xııı), feta amb dues pedres d’extracció local: un gres vermell (pedra de sauló) amb elements puntuals de pedra calcària clara i tova. Amb aquest mateix material calcari es van fer, al segle xvı, els elements arquitectònics que en decoren la façana principal: la portalada, la rosassa i el frontó de coronament. D’estil renaixentista, s’engloben dins de l’anomenada Escola del Camp de Tarragona.

Estat de conservació

Les pèrdues, els arrodoniments formals, l’alveolització, les descamacions, la disgregació del material, les fissures, el trencament dels carreus i l’absència generalitzada de junts eren el resultat de l’exposició excessiva del conjunt a la intempèrie, a l’acció degradant de l’aigua, del gel i del vent erosiu i al biodeteriorament.

Intervenció

La intervenció va començar amb el tractament de plantes i organismes, localitzats majoritàriament a les cornises i les parts superiors dels frontons.

Després d’algunes proves, la neteja general de la pedra es va dur a terme per microprojecció a baixa pressió d’àrid fi, per tal d’eliminar en sec la pols adherida més superficial. Per al manteniment de la pàtina natural groguenca i l’eliminació de la crosta negra existent, es va utilitzar un aparell de làser específic per a la pedra.

Material/tècnica

Pedra calcària, talla

Descripció

Elements de pedra calcària clara de la façana principal de l’església; la resta de la façana, de gres vermell, no es va intervenir

Data/època

Entre 1570 i 1578

Dimensions

17 × 15 m (pany de façana, inclòs el contrafort)

Restauració

Chillida Conservació-Restauració Art, SLU: Javier Chillida (cap d’equip), Diana Amade, Ana Cristina del Árbol, Albert Gaset i José Latorre

Col·laboració

Joan Estradé (ferrer metal·lista), Àlex Masdéu (picapedrer: restitucions de pedra)

Any de la restauració

2013

Per al treball de reintegració formal de la pedra i dels junts, es van elaborar diferents morters en els quals es barrejava la calç hidràulica natural blanca amb sorres i pols de marbre de diferents granulositat i colors. Es van reintegrar les alveolitzacions i les principals faltes en les línies de les cornises i dels frontons, disposant, si convenia, petites armadures de metall inoxidable.

Finalment, es van confirmar com a necessàries dues actuacions ja valorades en el projecte inicial: la disposició de quatre peces noves de pedra en les grans faltes de les columnes i la col·locació d’una protecció de zenc sobre la cornisa de l’entaulament de la porta. Les restitucions de les columnes es van fer amb la mateixa pedra calcària local sense reintegrar-les cromàticament.

Una de les àrees més malmeses de la façana de l’església és la part central de l’entaulament de la portalada. Per protegir-la es va dissenyar i muntar una estructura de zenc, constituïda per tres peces que s’encaixen entre elles mitjançant un senzill sistema de solapes. Únicament la peça central va fixada a la pedra amb cargols d’acer inoxidable, mitjançant quatre petites llengüetes de zenc. Un dels objectius principals del disseny d’aquesta estructura era facilitar-ne el desmuntatge i la reversibilitat.

És convenient considerar aquí la necessitat de futurs treballs de manteniment, per tal de prolongar la vida d’un monument exposat a unes condicions ambientals molt dures.

— Javier Chillida

Entaulament del frontó trencat Neteja de la crosta negra amb làser

Restauració finalitzada

Autoria

Desconeguda

Data/època Segle xv

Dimensions

103 × 45 × 38 cm

Coordinació Pere Rovira

Restauració

Anahí Meyer i Ares Pérez; collaboració: Sílvia Marín

Any de la restauració

2012

El Crist Salvador és la figura central del retaule barroc de l’ermita d’Irgo, datat de l’any 1708. Podem dir, però, que no hi té cap relació, ja que la seva qualitat artística és força superior. La doctora Francesca Español situa la peça al segle xv i la relaciona amb el taller de Jordi Safont (F. Español, El gòtic català, Manresa, Angle, 2002, p. 288).

Estat de conservació

La figura presenta molta policromia i es podria pensar que en algun moment es va repintar, però un estudi dut a terme per Elena Aguado (E. Aguado, A. M. Muñoz i J. Ibáñez, Transferts des techniques de taille et de polychromie de la sculpture en pierre bourguignonne à la Péninsule Ibérique. Apports pour leur conservation, restauration et entretien) determina que es tracta d’una tècnica originada a Borgonya el 1406, que consisteix en l’acabat de la pedra mitjançant un cisell dentat molt petit i fi sobre la qual després s’aplicava una policromia a base d’olis assecants. Aquesta tècnica va ser introduïda a la península Ibèrica per deixebles dels artífexs francesos com Isambart o Pedro Jalopa, que van treballar a la Seu Vella de Lleida i a la catedral d’Osca, respectivament. Les capes de color són senzilles, sense superposicions complexes. Utilitzen una mescla de carbonat bàsic de plom amb altres pigments, com el mini de plom, el verd coure o els terres. La capa d’imprimació ataronjada és força comuna en les escultures en pedra. Actua com a fons cromàtic, ja que aporta llum i naturalisme a la tonalitat freda de la pedra, i també protegeix de la humitat i d’altres agents externs.

La talla presentava importants fractures produïdes per la mala manipulació. Fonts orals expliquen que el Crist va caure d’un cavall mentre es traslladava, per seguretat, durant els aldarulls de la Guerra Civil. En intervencions anteriors, aquestes fractures es van reparar amb ciment, amb la col·locació d’un gruix considerable de morter d’aquest producte, lloses de pissarra i fragments de maó en l’espai del revers.

Intervenció

Les tasques de restauració van consistir a retirar l’argamassa del revers (es van treure un total de 25 kg de morter) per tal de poder alliberar els vuit fragments en què es trobava la peça; la fractura principal se situava a l’altura del tòrax i dividia l’escultura en dos blocs. A part de restes de ciment en les juntes, la figura presentava una capa superficial de sutge generalitzada.

Posteriorment, es va dur a terme una neteja mecànica en sec, primer, i després una neteja química a l’anvers amb una solució tamponada, amb un quelant fort gelificat, apòsits de resina d’intercanvi iònic amb polpa de paper en zones de concrecions i gel d’alcohol per a les restes de ciment. En el revers, es van aplicar apòsits de carbonat d’amoni amb polpa de paper.

Els fragments es van adherir amb una resina epoxídica de dos components. La unió del tòrax, així com la de la mà esquerra del tronc, es va reforçar amb perns de fibra de vidre.

En el revers, a causa de la disgregació de la pedra, va ser necessari aplicar de manera generalitzada un agent consolidant a paletina. La reintegració volumètrica de les esquerdes es va fer amb morter de calç, sorra i pigments minerals sota nivell. Pel que fa a la reintegració cromàtica, es va dur a terme amb aigua de calç i pigments.

— Ares Pérez

Detall del procés de neteja

Autoria

Taller desconegut

Data/època

1327

Dimensions 9 × 7,60 m

Localització

Església de Sant Salvador, Vilanova de Meià (Noguera)

Restauració

Ramon Solé (cap d’equip), Mireia Canyadell, Rosaura Janó, Gemma Piqué, Jaime Salguero i Maite Serna

Anys de la restauració

2012-2013

El 24 de juny de 2013, després de deu mesos d’intervenció, finalitzava el procés de conservació-restauració de la portada gòtica de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià. Aquesta intervenció, duta a terme sota la supervisió tècnica del CRBMC, va ser subvencionada mitjançant el Programa Romànic Obert.

Aquesta petita joia de l’arquitectura gòtica presenta un seguit de singularitats que la converteixen en un unicum. N’és un exemple la peanya de la marededeu que presideix la portada, on trobem aquesta inscripció: «Aquesta imatge la féu en Francesc Duluga l’any del senyor de 1327». Gràcies a la data que apareix en la inscripció, i per la informació de què es disposa fins ara, s’estableix que aquesta va ser la primera portada plenament gòtica construïda a les terres de Lleida.

La portada s’organitza sobre una estructura rectangular que se sosté, a banda i banda, en dos contraforts. L’obertura d’accés es resol a través d’un arc ogival, que s’amplifica a l’exterior mitjançant setze arquivoltes motllurades i dos brancals esbiaixats. De la decoració que coronava la portada, part que s’abordarà més endavant, poc se n’ha conservat. En els orígens, devia constar d’un gablet central decorat amb traceria, flanquejat per dues gàrgoles que desaiguaven la coberta del porxo, i dels corresponents pinacles que culminaven la decoració dels contraforts laterals. Conserva importants testimonis escultòrics distribuïts entre els frisos dels brancals i l’arc d’accés.

Estat de conservació

El procés de conservació-restauració dut a terme ha estat llarg i complex a causa del mal estat de conservació de la portada. Hem de trobar l’origen de les patologies que presentava en la naturalesa de la pedra que es va emprar en la seva construcció, per una banda, i, per l’altra, en els estralls que l’església de Sant Salvador va patir durant les guerres civils del segle xıx. El procés de conservació-restauració efectuat ha permès, a més d’estabilitzar les patologies de la pedra, recuperar les restes de policromia que decora l’exquisit conjunt escultòric que presideix l’arc d’ingrés.

Intervenció

De tots els tractaments desenvolupats dins el procés de conservació-restauració, el tractament de llacuna ha estat fonamental per resoldre un dels reptes més importants que plantejava aquesta actuació: com s’explicaven les parts desaparegudes o molt deteriorades de la portada sense recórrer a reconstruir-les o substituir-les per elements de pedra de nova factura. Així doncs, les parts deteriorades i desaparegudes de la portada gòtica de Sant Salvador de Vilanova de Meià van rebre el tractament de llacuna i es van reintegrar amb morter de calç.

El tractament de llacuna aplicat a la portada gòtica ha permès, per una banda, respectar la identitat de l’obra atorgada pels seus artífexs durant el procés creatiu i, per l’altra, mantenir totes aquelles aportacions que, de manera positiva o negativa, han anat modificant el seu aspecte al llarg del temps. És important que el procés de restauració hagi mantingut, en la presentació final de l’obra, totes aquestes variants visibles i que puguin ser reconegudes i compreses durant la lectura de la portada.

— Ramon Solé

Grup escultòric central després del tractament de conservaciórestauració

Aspecte final de la portada

 Portada gòtica de l’església de Sant Salvador abans del procés de conservaciórestauració

 Cartografia de la portada amb les zones que han rebut el tractament de llacuna

Material/tècnica Talla de marbre

Data/època Segle xıı

Dimensions 3 × 1,2 m

Localització

Claustre major del Reial Monestir de Santes Creus, Aiguamúrcia (Alt Camp)

Restauració

Nicola de la Aldea, Aleix Barberà, Marina Blanch, Oriol Bonjoch, Carla Enrique, Sílvia Marín, Marga Massanet i Ares Pérez

Anys de la restauració

2012-2013

El claustre major del monestir de Santes Creus, gòtic, es va construir l’any 1331 per substituir l’anterior, d’estil romànic, del qual només es conserva el templet hexagonal del lavatori. En entrar al claustre a través de la porta d’entrada de l’ala sud, trobem aquest lavatori, on els monjos es rentaven les mans abans dels àpats. Aquesta font és pràcticament anàloga a la font del claustre del monestir de Poblet.

Descripció

Aquest lavatori es nodreix d’una font d’aigua que ve directa de l’exterior i està localitzat al centre del templet. Consta de dues parts bastant diferenciades i que corresponen a dos períodes històrics. Des del terra s’aixeca sobre un primer esgraó la pica cilíndrica, constituïda per tres filades de carreus regulars de pedra rematada per una filada corba que ho perfila. Centrat a l’interior d’aquesta pica, s’hi aixeca com una copa una pila circular de marbre de formes estilitzades i perfils geomètrics. Resseguint tot el perímetre d’aquesta copa, hi ha divuit aiguavessos per on s’escola l’aigua cap a la pica. La forma exacta no és distingible per l’estat de conservació en què es troba la peça, amb la crosta calcària produïda pel degoteig de l’aigua durant cinquanta anys que en desdibuixa absolutament la finor estètica.

Estat de conservació

La principal causa d’alteració és la duresa d’aquesta aigua, que conté una gran quantitat de carbonats. Aquests, al llarg dels anys, han format diverses crostes de concreció calcària que en algun punt supera els 40 cm de gruix. Aquestes concrecions en forma biomòrfica se centralitzen principalment al sortidor del cos superior i a la copa, ja que és el lloc per on surt i es decanta malament l’aigua. Degut a l’obstrucció dels forats de desguàs per la calcificació, l’aigua sobreïx de la pica i crea un vessament irregular per tots els cantons.

A més, apareix una extensa colonització de molses i vegetals, així com microorganismes ubicats a les juntes dels carreus. La realitat de l’estat de la pedra només pot ser perceptible després de la neteja, ja que queda ocult per les concrecions i la vegetació. Aquestes alteracions, producte dels anys d’ús, de la duresa de l’aigua i de la ubicació a l’exterior són bàsicament brutícia superficial, fines concrecions calcàries i punts amb crosta negra, així com temes físics propis de la pedra, com l’exfoliació, l’erosió, fissures i esquerdes. Algunes zones tenen punts de disgregació i de sals solubles, provinents dels morters de reparació posats en el desencaixament generalitzat dels elements que construeixen el rentamans.

Intervenció

La intervenció que s’hi ha fet és bàsicament mecànica, tot i que ha requerit la neteja química per les crostes negres, les capes de carbonatacions i les colonitzacions biològiques. La part més complexa ha estat l’eliminació de la concreció calcària, totalment irregular, per mitjà de tots els mètodes mecànics possibles. El més important era trobar el nivell de superfície de pedra original, ja que no hi havia cap referència visual, només alguna foto antiga que donava compte de la forma. Al pis superior, on semblava que pogués haver-hi una segona copa, va resultar que no hi havia res.

La realitat del rentamans és el contacte directe dels seus elements amb l’aigua, per la qual cosa requereix un manteniment constant.

— Pere Rovira

Procés de retirada de l’acumulació dels dipòsits calcaris

Vista general del lavatori gairebé al final de la intervenció

Aspecte de la superfície de la pedra amb les concrecions calcàries, sals i elements biològics

Títol/tema

Conjunt arquitectònic amb ornamentació escultòrica i pictòrica

Autoria

Marià Enric i Josep Burià (arquitectes)

Data/època 1776-1800

Localització

Església de Santa Maria, Guissona (Segarra)

Núm. de registre del CRBMC

12356

Coordinació Pere Rovira

Restauració

Albert Gaset (direcció), Ricard Bernet, Mireia Canyadell, Elena Iglesias, Jose Latorre, Esteve Loire, Anna Marzemin i Conxita Piqué

Entre els principals factors que expliquen el mal estat de conservació de la façana, trobem les limitacions físiques de la pedra utilitzada i les dificultats associades al manteniment d’una obra d’aquestes proporcions. Els habituals efectes derivats de l’acció de l’aigua de pluja sobre un gres sedimentari s’agreugen per la important presència d’argiles, repartides de manera heterogènia en forma de betes i nòduls que oscil·len entre 1 i 25 mm de diàmetre. La repetició dels cicles d’hidratació i evaporació en propicien l’expansió i desencadenen un procés de fragmentació i pèrdua de material lapidi.

Estat de conservació

L’avançat procés d’alteració d’alguns elements arquitectònics esdevé un condicionant força rellevant a l’hora d’establir les directrius que cal seguir per a una correcta homogeneïtzació del conjunt. Cal assolir amb garanties l’estabilització de totes les parts i, alhora, determinar amb claredat el límit de l’actuació, sense incórrer en aplicacions innecessàries. Només la recerca d’aquests límits permet l’equilibri entre les necessitats formals d’un conjunt d’aquesta naturalesa, caracteritzat per la simetria i la nitidesa de les línies arquitectòniques, i les idees que es desprenen de la restauració conservativa plasmada en les cartes internacionals.

Intervenció

Un cop retirada la massiva presència de materials aliens dipositats damunt la successió d’entaulaments que ornamenten la façana, l’ús d’eines pneumàtiques permet eliminar dos tipus de morters moderns diferents: un de naturalesa sintètica que omplia la totalitat de les juntes entre carreus i, al llarg del registre inferior de l’edifici, les reintegracions de ciment que amagaven el retrocés del material causat per la presència d’humitat capil·lar. El procés de neteja s’executa combinant la neteja en sec mitjançant la projecció amb minipistola al llarg del parament i l’acció química d’una solució hidroalcohòlica alternada amb l’ús puntual d’un microabrasímetre en la superfície dels elements escultòrics. La consolidació del suport també combina dos procediments: els problemes de debilitació i disgregació del material lapidi es resolen mitjançant la impregnació amb silicat d’etil, mentre que l’estabilització dels volums que presenten fissures, deformacions i descamacions de gran format s’assoleix mitjançant la injecció de morter hidràulic. Aquest procés implica el desmuntatge, la numeració i la recol·locació de nombrosos fragments de proporcions i pes molt variables, motiu pel qual s’utilitzen diferents sistemes d’adhesió i subjecció. Seguint un criteri arqueològic i de mínima intervenció, s’adopta un sol tipus de morter de calç natural, tant per les grans pèrdues de material lapidi com per les de morter de junta. Aquesta solució garanteix l’obtenció d’un resultat més ordenat i entenedor. La idoneïtat dels processos executats s’entén a mitjà i llarg termini només amb la inclusió de les mesures de conservació preventiva proposades ja inicialment en el projecte de restauració. Seguint les directrius establertes, la darrera fase de la intervenció se centra en la protecció superficial mitjançant repetides aplicacions d’aigua de calç, el restabliment dels sistemes d’evacuació d’aigua de pluja, la protecció de les cornises amb làmines de zenc dotades d’un trencaaigües i la instal·lació de mesures antiaus.

— Albert Gaset

 Exemple de l’avançat procés de disgregació i pèrdua de suport que afecta la totalitat dels elements arquitectònics del conjunt

 Entaulament dret durant la darrera fase de la intervenció

Any de la restauració

2018

Aspecte de la façana després de la intervenció de restauració

Material/tècnica

Pedra tallada i policromada. Oli i dauradura

Autoria

Atribuïda al mestre de Rieux

Data/època Segle xıv

Dimensions

145 × 55 × 42 cm

Coordinació Pere Rovira

Restauració

Rosaura Janó i Ramon Solé

Digitalització de suport i recreació virtual

Jaime Salguero

Any de la restauració

2015

Aquesta magnífica marededeu gòtica amb el nen Jesús es venera a l’església parroquial de Sant Miquel de Cardona, sota l’advocació del Patrocini. És de dimensions gairebé naturals i està elaborada amb pedra policromada. La doctora Francesca Español l’ha atribuït al taller de Rieux. Representa Maria dempeus, dotada del característic hanchement, sostenint el seu fill amb el braç esquerre, mentre que amb la mà dreta mostra un llibre obert on hi ha escrita la primera frase del magníficat. Aquesta imatge ha estat reparada i modificada en diverses ocasions al llarg de la seva història. La més traumàtica va ser la destrucció que va patir a l’inici de la Guerra Civil espanyola i la seva posterior reconstrucció l’any 1937, a partir dels fragments originals que se’n van poder recuperar (R. Solé, Étude et restauration de la Vierge à l’Enfant de Cardona. Tolouse au XIVe siècle, Tolosa, Presses Universitaires du Midi, 2018, en premsa).

Estat de conservació

El novembre de 2014, es va dur a terme un examen organolèptic a la Mare de Déu del Patrocini, ja que presentava una sèrie de lesions en el suport i alteracions en la policromia que havien de ser tractades de manera imminent. Això va culminar amb un procés de conservació-restauració que es va efectuar al CRBMC.

Un cop traslladada al Centre, es va dur a terme l’examen científic de l’obra, que va consistir a fer-li radiografies i a estudiar-la amb fotografies amb llum UV i IR. També es van extreure mostres representatives de pedra i de policromia per ser estudiades amb microscòpia estereomicroscòpica, microscòpia òptica (MO), espectroscòpia infraroja (FTIR), cromatografia de gasos-espectrometria de masses (GS/MS) i SEM DX.

Intervenció

Durant el procés de conservació-restauració, es va estabilitzar el suport, es van reparar les lesions que presentava i es van eliminar les capes que enfosquien la superfície de la marededeu. L’estudi científic va permetre saber que l’escultura, a

  Control amb llum ultraviolada durant el tractament de neteja part d’acumulació de brutícia a la superfície, tenia un vernís fet amb resina de sandàraca. L’envelliment d’aquest proporcionava a l’escultura un aspecte brillant amb una coloració groga que alterava la percepció dels colors originals. L’operació de neteja va consistir, primerament, a eliminar amb aspiradora i paletina els sediments de pols acumulats en superfície de l’escultura, i amb bisturí, les restes de cera. Posteriorment, es va iniciar la neteja química amb la utilització d’una solució tamponada de pH 5,3 per eliminar les restes de sutge i fum adherides a la superfície. Finalment, per retirar el vernís de sandàraca, es va utilitzar un gel de lactat d’etil i Klucel ® G. El gel permetia que l’acció del dissolvent quedés delimitada a la superfície del vernís sense afectar les capes subjacents. Durant els estudis previs, es va descobrir que el vernís de sandàraca emetia un color característic en ser exposat a la radiació UV. El seguiment fotogràfic del procés de neteja amb la tècnica de la fluorescència visible amb radiació UV va permetre controlar l’efectivitat del gel a l’hora d’eliminar-lo.

— Ramon Solé

Mare de Déu del Patrocini després del procés de conservaciórestauració

Aspecte de l’obra abans del procés de conservaciórestauració

Material/tècnica

Pedra calcària local i morter de calç i sorra per al rejuntament de carreus i dovelles. Elements escultòrics tallats en baix relleu

Títol/tema

Decoracions vegetals i geomètriques entrellaçades i motius figuratius de temàtica religiosa i simbòlica (figuracions humanes, animals fantàstics i altres figures grotesques)

Dimensions

8,42 × 8,97 × 0,60 m

Localització

Església de la Mare de Déu de l’Assumpció, Gandesa (Terra Alta)

Núm. de registre del CRBMC

12379

La portada romànica de l’església de l’Assumpció de Gandesa, ubicada a la façana septentrional del temple d’origen romànic, és un exemple representatiu de l’anomenada Escola de Lleida; estilísticament, segueix els exponents cabdals de les portades de la Seu Vella i de Santa Maria d’Agramunt. Presenta un estil amb caràcter eclèctic, per l’encreuament d’influències tolosanes i llombardes i per ornamentacions d’inspiració andalusina, degut a la participació en les obres d’artesans sarraïns.

El material constitutiu és una pedra calcària relativament cristal·lina, similar a la de Vinaixa. Es troba tallada en carreus escairats i disposats en filades regulars, o esculpida formant baixos relleus en formes geomètriques, motius d’inspiració vegetal i motius figuratius.

Estat de conservació

L’estat de la pedra, bastant bo en general, presentava una gran quantitat de brutícia i dipòsits, d’entre els quals destacava el recobriment biogènic. També presentava erosions superficials, alveolitzacions, pèrdues i desplaçament de carreus, així com un rejuntament insuficient i diversos ciments afegits.

La qüestió més delicada derivava de la identificació de les diverses pàtines presents a la superfície. La més visible era de coloració fosca, d’aparença contínua i brillant, que alterava notablement l’estètica del monument. En secció estratigràfica s’han pogut observar diverses capes sobre el substrat de pedra. En primer lloc, trobem un estrat ataronjat, en contacte difós amb el substrat de pedra, format per calcita i petites quantitats d’argiles que li confereixen la coloració. Es tractaria d’una pàtina natural, formada amb el pas del temps i a causa de les condicions ambientals o de l’activitat metabòlica de determinats organismes. A continuació, trobem un estrat negre, que presenta guix en la seva composició. Podria correspondre a un estadi incipient de crosta negra, però no podem excloure que es tractés d’una pàtina artificial. Finalment, trobem un tercer estrat transparent, brillant i clivellat, al damunt de la pàtina negra. S’hi ha detectat la presència d’oxalat càlcic, així com d’una resina organicosintètica probablement aplicada com a producte protector.

Intervenció

En conseqüència, s’ha cregut convenient eliminar tant la capa de resina afegida com la pàtina fosca. Per obtenir aquest resultat, s’ha portat a terme una neteja física amb tecnologia làser, aplicant una distància controlada del suport i regulant la freqüència i la densitat d’energia. Aquest sistema ha permès una neteja selectiva, l’eliminació de la pàtina fosca i la resina, tot respectant la pàtina natural de la pedra.

Per a la neteja d’altres zones de la façana, s’han utilitzat altres procediments en funció de les necessitats, amb l’objectiu d’uniformar el conjunt i de millorar-ne la presència estètica.

Per a la recuperació de la unitat estètica de l’obra, també ha tingut un rol fonamental la reintegració matèrica de les llacunes de la pedra i dels rejuntaments. Totes les reintegracions s’han realitzat amb morters de calç, sorra i pols de pedra. A la zona de les arquivoltes i les columnes, s’ha utilitzat un morter del color de la pedra per tal de recuperar la unitat primigènia d’un conjunt escultòric sense solució de continuïtat.

— Rudi Ranesi

Planimetria i mapatge de la portada; morters de reintegració utilitzats:  Morter 1: Rejunta de carreus  Morter 2: Rejunta de portalada  Morter 3: Forats, fissures i esquerdes  Morter 4: Reintegració cornisa

Documentació

Neus Casal i Caridad de la Peña. Fotografies: Verònica Moragas

Any de la restauració

2015

 Detall escultòric de la portada després de la intervenció

 Vista general de la portada després de la intervenció

Material/tècnica

Pedra de Montjuïc tallada en alts i baixos relleus, i rejuntada amb morter de calç i sorra. Restes de policromies i pàtina artificial. Nimbe i creu de Crist de bronze. Escultura de Santa Eulàlia de resina de polièster policromada, amb creu de fusta i palma de ferro forjat

Títol/tema

Relleus amb motius figuratius (figures animals, humanes i grotesques), elements vegetals i traceries. Figura de Crist amb querubins, figura de Santa Eulàlia i motius heràldics

Autoria

Desconeguda

Data/època

Principis del segle xv (ca. 1410)

Dimensions

9,5 × 5,5 m (fins al coronament de la façana)

La portada de Santa Eulàlia, ubicada a la façana sud-oest de la catedral de Barcelona, dona accés al claustre del conjunt catedralici. Construïda el 1410, presenta característiques arquitectòniques goticitzants; l’ús de l’arc ogival, el guardapols exterior en forma d’arc conopial i els esvelts pinacles laterals mostren l’estil del gòtic tardà o flamíger.

Les arquivoltes i l’arc apuntat descansen sobre columnetes adossades; aquestes presenten capitells amb motius vegetals i bases motllurades, alçades sobre un podi carreuat. També es troben ricament decorades les arquivoltes, amb motius vegetals i figuracions animals, humanes i grotesques. El conjunt està presidit per la figura de Crist beneint, acompanyat per querubins. Al timpà trobem una escultura de Santa Eulàlia ennoblida per un dosser goticitzant i flanquejada per dos escuts del bisbe Sapera, mentre que a la llinda és visible una inscripció amb un article de la Constitució espanyola, afegida durant el Trienni Liberal, en lletres capitals i mig ocultat per un recobriment pictòric marronós aplicat a la fi del Trienni Liberal.

Per acabar, destaquem que arreu de la portada es conserven restes de policromies i pàtines, originals o afegides, que, tot i el seu estat fragmentari, proporcionen un clar testimoni de l’aspecte que deuria presentar el monument.

Planimetria i mapatge de la portada, en què es detallen els processos de consolidació i reintegració de la pedra, així com la fixació de les policromies: Consolidació pedra  Adhesió de fragments  Recol·locació de carreus  Silicat d’etil Reintegració matèrica  Estucat de forats, fissures i esquerdes  Bisell  Rejunta de carreus  Empelts de pedra Policromies i escultura de Sta. Eulàlia  Fixació de capes pictòriques  Estucat d’esquerdes (escaiola)  Reintegració cromàtica  Capes de protecció (fusta i metalls)  Vista general de la portada després de la intervenció

Restauració

Arcovaleno Restauro, SL: Rudi Ranesi (cap d’equip), Maria Borja, Jose Latorre, Gianpiero Lauriola, Jose Luis Palomares i David Quintela

Documentació

Neus Casal i Caridad de la Peña. Fotografies i reportatge audiovisual: Verònica Moragas

Anys de la restauració

2016-2017

Detall del grup escultòric que corona l’arquivolta exterior; figura de Crist beneint acompanyat per dos querubins. El nimbe de Crist i la creu de la bola del món que aquest sosté amb la mà esquerra són dues peces de bronze encastades a l’escultura de pedra

La pedra utilitzada és de Montjuïc, treballada en carreus disposats en filades regulars, o bé tallada formant motllures i relleus. Les unions entre els diversos elements estaven rejuntades amb un morter de calç i sorra, parcialment substituït per ciment.

Amb la restauració s’ha detectat la presència de diversos recobriments aplicats amb una voluntat decorativa: pàtines artificials, que segons les zones es conserven de manera més o menys uniforme i que es trobaven ocultes per l’enfosquiment de les superfícies. Destaquem una pàtina ataronjada, composta de guix tenyit amb un pigment mineral, que sembla que va ser aplicada amb la voluntat d’uniformar la pedra.

Estat de conservació

En general, el conjunt de la portada presentava un estat de conservació dolent i variable segons les zones. Destacaven sobretot l’abundant quantitat de brutícia, excrements d’aus i la crosta negra, que afectava sobretot els relleus de coronament del conjunt. També mostrava diverses alteracions fisicomecàniques, algunes de les quals havien derivat en pèrdues de matèria.

Intervenció

La intervenció ha estat dirigida a la neteja de les superfícies i a l’estabilització dels materials constitutius, mitjançant la consolidació i el tancament del conjunt, tot reintegrant algunes pèrdues de matèria que dificultaven la lectura del monument, per tal de restituir-li la unitat estètica.

A partir d’aquests objectius, la intervenció ha seguit els criteris de mínima intervenció i s’ha centrat en la preservació del monument en la seva doble vessant artística i històrica; s’ha optat per conservar tots els elements i materials afegits que formen part de la història de la portada, com la inscripció i les pàtines.

Dels diferents processos, la neteja ha sigut la tasca més complexa per tal de no perjudicar pàtines i policromies. S’ha portat a terme una neteja mecànica i abrasiva, alternada amb la neteja física làser.

Per concloure, cal destacar la conservació de les ferides provocades pels bombardejos de la Guerra Civil espanyola, considerades elements històricament significatius.

Descripció

Dos personatges amb toga i un amb cuirassa

Data/època

Segle I

Dimensions

CRBMC 13386: togat, possiblement August. 283 × 85 × 52 cm; CRBMC 13387: cuirassat. 200 × 94 × 47 cm; CRBMC 13388: togat, possiblement Claudi. 200 × 76 × 40 cm

Procedència

Teatre romà. Tarragona (Tarragonès)

Localització

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT)

Les estàtues formaven part de la decoració de la scaenae frons del teatre de Tàrraco, el qual es va construir en època d’August. Van ser descobertes durant les excavacions arqueològiques de principis del segle xx que es van dur a terme a l’indret.

Per tal de ser intervingudes en un espai amb l’equipament adient, les peces es van traslladar al laboratori de pintura mural i d’escultura de pedra del CRBMC, on s’han dut a terme els tractaments de conservació-restauració necessaris per tal de millorar-ne l’estat de conservació i la llegibilitat.

Es tracta de la representació de membres de la família imperial, dos d’ells vestits amb toga i l’altre amb abillament militar. Les estàtues, tallades en marbre de Carrara, superen la mida natural i, a l’origen, eren policromades.

Estat de conservació

Les escultures havien perdut les parts que, en la seva elaboració, s’havien tallat en blocs independents, com ara els caps, els braços i les mans. Als encaixos corresponents a les extremitats es conserven part de les espigues de ferro usades per

Neteja d’un fragment d’un dels togats millorar les unions, les quals es presentaven oxidades. Pel que fa a la part estructural, cal comentar l’existència de pèrdues de matèria, fissures i fractures.

Es van detectar regalims de les resines sintètiques usades per unir els fragments, reintegracions d’escaiola i, a la superfície, la presència generalitzada de dipòsits de brutícia.

L’estat de conservació de les restes de policromia era variable segons l’estàtua, tot i que la major part s’havia perdut, especialment en un dels togats i en el cuirassat.

Pel que fa a la pèrdua de matèria, un dels togats i el cuirassat no disposen de part de les extremitats inferiors, de manera que necessiten uns elements de suport per poder exposar-los en posició vertical.

Intervenció

L’actuació ha consistit a fer diversos tractaments. S’ha dut a terme una neteja general de la superfície de les obres, primer en sec i després amb una solució preparada amb quelants. Segons els casos, s’ha aplicat amb turundes de cotó o bé mitjançant fulls de paper absorbent. També ha calgut eliminar les reintegracions d’escaiola i les restes d’adhesiu (generalment en forma de regalims) usats en una antiga intervenció per unir els fragments de l’estàtua cuirassada. Les reintegracions d’escaiola d’un dels togats també s’han eliminat.

Aquestes operacions s’han executat mecànicament i, en el cas de l’adhesiu, prèviament s’ha aplicat un dissolvent mitjançant apòsits amb la finalitat d’estovar-lo. La policromia que quedava a la toga d’una de les peces s’ha netejat amb gomes d’esborrar i de fum. En casos puntuals, s’ha consolidat la policromia amb una solució de resina acrílica. Els elements metàl·lics s’han netejat mecànicament, amb aplicació a la superfície, posteriorment, d’un inhibidor i una mà de resina acrílica. També ha estat necessari unir diversos fragments petris, cosa que s’ha fet amb resines sintètiques. Ha calgut reintegrar algunes llacunes, fissures i juntures de les parts fracturades. En aquest cas, s’ha emprat un morter format per pols de marbre i un aglomerant sintètic.

Sistemes de suport

Ha estat necessari dissenyar i produir uns elements de suport adaptats a les característiques de dues de les peces per poder-les mantenir en posició vertical. En el cas de l’escultura cuirassada, s’ha construït una estructura metàl·lica que la subjecta sense la necessitat d’introduir-hi cap pern. Pel que fa al togat, s’ha elaborat un element amb resina d’alta resistència a partir d’un model en 3D, el qual s’ha mecanitzat amb una fresadora numèrica.

Restauració

Pau Arroyo (cap d’equip), Adrià Arroyo, Francisco Justicia i Ares Pérez

Any de la restauració

2018

Pròtesi adaptada a l’escultura per estabilitzar-la

L’estàtua cuirassada instal·lada en l’estructura de suport Un dels togats després de la intervenció