EDITORIAL, 3
2n trimestre 2021
CAL..., 3 QUÈ FEM?, 4
GESTIÓ DE RESIDUS A ROTECNA
QUI SOM?, 6
ELOI VIRGILI, LA TERRASSETA
PSICOEDUCA, 10
TINDRÀS UN GERMANET!
EMPRENEDORS, 12 LAURA RIPOLL, ENDFLAME AGRAMUNTINS PEL MÓN, 16
IRENE PUIG, SUÈCIA
SALUT SÈNIOR, 20
TAQUES A LA PELL
SOLIDARIS, 24
ASSOCIACIÓ DILPER
DIARI D'UN NÒMADA, 26
IGUAZÚ, BRASIL
MOVIMENT CREATIU, 28
SERAFINA BALASCH, ARTISTA
COS I MENT, 32
CONEIXES LA LOGOPÈDIA?
ESPORTS, 34
MAX SERRA, MOTOCICLISME
BENESTAR I CÀNCER, 36
COMBATRE L'ANSIETAT (AECC)
ON MENJAR?, 39 RACÓ DEL PORC, 40
Cal Xixo
2
Darrere les pedres de la casa de Cal Xixo, situada al portal del carrer Vilavella d’Agramunt, s’hi amaguen més de tres segles d’història. Tot i que el pas del temps ha fet que s’hagi perdut la pista dels orígens d’aquest renom, la inquietud de la Josefina Piulats per saber més sobre la seva història familiar l’ha conduit a investigar en diferents arxius municipals i comarcals. Un dels documents que millor il·lustra l’origen de la casa de Cal Xixo és una escriptura de l’any 1804 que parla del moment en què es va formalitzar la venda dels camins de ronda d’Agramunt: “L’any 1776 els ajuntaments van rebre permís per vendre aquests espais que quedaven entre la muralla i el poble perquè eren passos insalubres i perillosos. A Agramunt, la venda no es va formalitzar fins l’any 1804, quan l’ajuntament va necessitar els diners per pagar el sou de set soldats que havia enviat a la Guerra Gran, o Guerra dels Pirineus, un salari que prèviament havia avançat l’administració de Nª Sra dels Socors, i que calia tornar. Un avantpassat de la família, que de cognom es deia Borràs, va comprar un d’aquests espais del camí de ronda on actualment s’hi troba Cal Xixo”, explica la Josefina. El fet que la casa es trobés en un d’aquests espais fa que al seu interior hi estigui allotjada una petita part de la muralla d’Agramunt. A més, antigament als estables de la casa s’hi guardaven animals quan es feien fires (cal recordar que antigament aquestes es celebraven en aquesta zona del poble), i també hi queden els trulls on s’hi acostumava a fer vi després de la verema.
A mesura que avancen els plans de vacunació de la Covid-19, a poc a poc anem reprenent la normalitat. Prova d’això és que el darrer mes de maig vam participar per primer cop després de més d’un any en una de les fires sectorials més importants del mercat rus, la VIV Rússia Meat & Poultry. El nostre equip comercial es va desplaçar fins a Moscou per retrobar-se de nou amb els nostres clients al país i presentar les darreres novetats de Rotecna. Seguint el calendari firal, ja estem immersos en els preparatius de FIGAN, que se celebrarà del 7 al 10 de setembre a Saragossa, un punt de trobada amb els nostres clients, on podrem escoltar de primera mà les seves inquietuds, i així poder oferir sempre la millor solució a cadascuna de les seves necessitats. D’altra banda, en els darrers mesos s’ha implantat a Agramunt el sistema de recollida porta a porta. En aquest sentit, com a empresa també ens hem hagut d'adaptar per seguir apostant per ser curosos amb la gestió dels residus que generem. Precisament en aquest Impuls us exposem com gestionem els nostres residus per ser cada cop més sostenibles amb l'entorn. Antonio Pinos, CEO Rotecna.
Actualment a la casa hi viu la Cecília Pujol, la mare de la Josefina, i el seu germà Xavier amb la seva esposa Mª Àngels. La Cecília va heretar la casa dels seus oncles, els quals eren descendents del Borràs que va comprar el pas de ronda. Per acabar, ens assegura: “Tot i que no hem tingut una vinculació molt estreta amb el renom perquè no en coneixem el seu origen, tota la família ens considerem d’aquesta casa; Cal Xixo”.
Direcció: Antonio Pinos. Edició i maquetació: Tamara Lombardo. Redacció: Tamara Lombardo i Francisco García. Preimpressió: David Mercado. Col·laboradors: Teresa Duran, Gilbert Esteve, Meritxell Aleu, Marta Eroles i AECC Lleida. CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS marketing@rotecna.com
Dipòsit legal L-213-99
IMPULS DIGITAL BLOG XARXES Imatge actual de Cal Xixo. Foto: Rotecna.
issuu.com/rotecnapress
impulsagramunt.blogspot.com.es IMPULS-d-Agramunt
L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals. 3
La gestió de residus a Rotecna És més responsable i econòmic fabricar nous productes a partir de matèries reciclables que extreure noves matèries primeres.
Tots els residus es dipositen classificats en uns punts nets etiquetats. Foto: Rotecna.
L’activitat industrial d’una empresa com Rotecna fa que la gestió dels residus que es produeixen sigui una qüestió important a tenir en compte en el dia a dia. Separar els residus pot semblar una tasca pesada, però és essencial per donar una segona vida a alguns materials, reduir l’extracció de matèries primeres com el plàstic, i estalviar costos de producció. Per fer-ho correctament, Rotecna compta amb un pla de gestió de residus que detalla què cal fer amb cadascun d’ells.
Els residus es poden separar segons si són industrials o lleugers. Per un costat, els residus industrials tenen dues subcategories: els perillosos (substàncies que per la seva composició química o per les seves característiques comporten un perill per a la salut pública i pel medi ambient, de manera que s’han de gestionar de forma separada), i els no perillosos (inclouen el paper i cartó, els palets de fusta, la ferralla, el cable elèctric o els residus banals).
El polipropilè és el material amb el qual es fabriquen més productes a Rotecna, per tant, també és el residu que més es genera. Només durant l’any 2020 es van injectar unes 5.923 tones. Un 3% d’aquest plàstic va poder ser reutilitzat de nou després de passar pel molí que hi ha instal·lat a l’empresa. “Després de triturar el plàstic, el posem en saques big bag i ens porten una mostra a qualitat per analitzar-la i comprovar que no s’han alterat les propietats d’aquesta matèria. Un cop hem verificat la qualitat d’aquest polipropilè s’utilitza de nou en les nostres màquines d’injecció per fabricar nous productes”, explica la Marta Nadal, responsable del departament de Qualitat i Medi Ambient de Rotecna, i afegeix: “El material recuperat, tant d'origen propi com extern, s'utilitza per fabricar certs elements que no requereixen de grans prestacions mecàniques”.
Per separar correctament cadascun dels residus, els operaris de Rotecna tenen l’obligació de portar-los fins a algun dels diversos punts nets que hi ha instal·lats a l’empresa, on cadascun d’ells estan identificats amb una etiqueta i un codi.
El plàstic, però, no és l’únic residu que es genera de l’activitat industrial de l’empresa. Els aerosols, la ferralla, els olis, les bateries, o els envasos contaminats són alguns dels altres residus que cal reciclar correctament. 4
Pel que fa als residus industrials, la Marta explica que, “des de Qualitat fem inventaris continus, i quan veiem que tenim molta quantitat, contactem al gestor corresponent perquè vingui a recollir els residus”. Rotecna té contractes amb diversos gestors que estableixen de quina forma s’ha de tractar cada residu, i és que davant de la llei, l’empresa és responsable de què es faci una gestió correcta de cadascun d'ells. D’aquesta manera, l’empresa gestora ha de concretar com els tractarà i quines seran les seves vies de gestió. Aquestes s’agrupen en tres grans grups: la reutilització o valorització, la sortida com a subproducte, i l’eliminació o disposició del rebuig. En el cas dels residus perillosos, la seva adequada gestió suposa dur a terme un envasat, etiquetat i emmagatzemament correctes
La gestió de residus a Rotecna
L'empresa disposa d'un molí propi per reutilitzar el plàstic. Foto: Rotecna.
dins les instal·lacions on es generen. Un cop plens els recipients destinats a emmagatzemar aquests residus, s’han d’entregar al gestor autoritzat en un període màxim de sis mesos. D’altra banda, residus com el plàstic film, el paper i cartó, i els palets, s’emmagatzemen en unes compactadores, que són uns contenidors de gran capacitat. Quan estan plens, s’avisa al gestor corresponent, que es desplaça fins a l’empresa per endur-se el residu i fer-ne el seu tractament. En relació amb els residus lleugers, Rotecna té instal·lats diversos punts nets amb contenidors de paper, plàstic, orgànica i resta. Amb l’inici del sistema de recollida porta a porta a Agramunt, s’ha fet un repàs a la gestió d’aquests residus dins de l’empresa i s’ha comprovat que totes les seccions comptin amb els quatre contenidors. Prèviament, es va fer un comunicat intern a treballadors informant d’aquest nou sistema perquè sabessin què s’ha de llençar a cada contenidor. Per tant, la gestió d’aquests residus és exactament igual que la que fem a casa, i són els encarregats de cada secció els responsables de treure els contenidors els dies corresponents. Els residus es gestionen des del departament de Qualitat i Medi Ambient a través d’una plataforma de la Generalitat que es diu Sistema Documental de Residus (SDR). Aquesta eina, d’ús comú per a totes les empreses, permet realitzar tràmits, com donar-se d’alta com a productor, fer fitxes d’acceptació de residus, fulls de seguiment; i obtenir informació.
Treballem amb compactadores per reduir l'espai d'alguns residus. Foto: Rotecna.
D’altra banda, el departament de qualitat ha d’elaborar de forma anual una declaració de residus que inclou diferents documents: la Declaració Anual de Residus Industrials (DARI), que recull les dades dels residus produïts per cada centre de producció industrial en el període d’un any natural; la Declaració Anual d’Envasos (DAE), que ha de plasmar la quantitat total d’envasos i productes envasats posats al mercat durant l’any anterior; el Pla Empresarial de Prevenció (PEP), que és un instrument que la normativa reguladora obliga a tramitar a aquells envasadors que durant un any natural posin al mercat una quantitat de productes envasats susceptible de generar residus d’envasos en quantitats superiors a uns certs llindars regulats a la mateixa norma; i l’Estudi de Minimització de Residus Perillosos, que es presenta cada quatre anys i que ha d’incloure tots els residus perillosos dels quals l’empresa és productora en termes legals. Per ser tan sostenibles com sigui possible i respectuosos amb el medi ambient, cal que siguem curosos amb la gestió dels residus. Si ho fem correctament contribuirem a donar una segona vida als nostres residus i disminuirem el volum de brossa que acaba enterrada als abocadors, reduirem l’extracció de matèries primeres com el plàstic, el vidre, o els metalls, els quals es poden reutilitzar per produir nous productes, i estalviarem costos, tant en la gestió dels residus com en la fabricació de nous productes, ja que és més econòmic gestionar els productes per separat, que recuperar-los de la brossa ja barrejada. En definitiva, és més responsable i econòmic fabricar nous productes a partir de matèries reciclables que extreure noves matèries primeres. 5
Eloi Virgili, La Terrasseta de Preixens "No m’he centrat mai molt en la guitarra com a instrument, sinó més en l’espectacle, en oferir sempre al públic una bona actuació i transmetre bona energia".
L'Eloi Virgili tocant la guitarra en un directe. Foto: Jordi Bonilla.
L’Eloi Virgili forma part de l’equip d’Oficina Tècnica de Rotecna des de l’any 2018. Enginyer tècnic de professió, amb 17 anys comença a tocar la guitarra de manera autodidacta per passars’ho bé amb un grup d’amics, amb alguns dels quals, uns anys més tard, va crear el grup La Terrasseta de Preixens. Amb ell descobrim com és compaginar la seva professió a Rotecna amb la de guitarrista de La Terrasseta i com és la seva faceta de músic. “A casa no hem sigut músics, però el meu pare sí que ve del món de l’espectacle, ja que havia fet pallassos sense fronteres i tenia el seu grup amb el qual anaven a festes majors”, recorda l’Eloi, que afegeix: “D’aquí va derivar que el meu germà també entrés al món de l’espectacle i, jo, que gairebé tota la vida m’he emmirallat en allò que feia el meu germà, vaig acompanyar-lo un dia a veure uns amics i en veure un que tocava la guitarra, vaig pensar que jo també volia fer-ho”. Va ser així com, amb 17 anys, l’Eloi s’interessa per la música i de forma autodidacta aprèn a tocar la guitarra i comença a quedar amb amics, entre ells l’Albert, el cantant de La Terrasseta, “per fer una mica de soroll”.
Sigui com sigui, la guitarra el va portar a trobar-se amb uns amics a la terrassa del bar de Preixens per tocar, i de les bones sensacions que tenien i del boca-orella els van sorgir les primeres actuacions. La més important va ser l’any 2007 al Correllengua de Tàrrega. “Va ser el nostre primer concert. Recordo l’Albert que no volia cantar i que tots ens amagàvem com podíem darrere de les llums dels focus. Tot i això, a la gent li va agradar, s’ho va passar bé, així que vam decidir fer un pas endavant, professionalitzar el grup i començar a treballar en un primer disc que va sortir a la venda l’any 2011; El gran desgraciat”.
QUATRE DISCS
GUITARRISTA RÍTMIC
A partir d’aquell primer disc, que l’Eloi assegura que va suposar moltes hores de treball, dedicació i assajos, i davant la resposta del públic, sobretot del territori, que sempre ha estat molt bona, van anar traient discs successius: Rapinyaires (2013), Candidatura (2015) i Tou (2017). “Gravar un disc són moltes hores, així que en el nostre cas que no ens dediquem professionalment a la música ens havíem d’agafar vacances per poder gravar”, explica l’Eloi.
“La guitarra és un instrument que m’agrada perquè una sola persona pot muntar una gran festa”, assegura l’Eloi, i reconeix: “Sóc un guitarrista rítmic, sé tocar el que sé tocar, les cançons de La Terrasseta, però no sé fer coses espectaculars amb la guitarra”.
Per una altra banda, des del 2017 no han tret cap disc, sinó que han apostat per treballar temes individuals i, en aquest temps, han tret cinc cançons. “Ens vam adonar que la manera de
6
Eloi Virgili, La Terrasseta de Preixens
L'Eloi tocant en un concert amb La Terrasseta de Preixens. Foto: Pep Marco.
consumir la música no és la mateixa de fa 10 anys. A més, vam preferir no fer discs amb onze temes, sinó que apostar per treballar només aquells temes que consideràvem realment bons, per gravar-los en estudi i fer bons videoclips”, assegura.
ELS CONCERTS Més enllà de la seva carrera com a guitarrista, l’Eloi assegura que el que de veritat li agrada són els concerts: “No m’he centrat mai molt en la guitarra com a instrument, sinó més en l’espectacle, en oferir sempre al públic una bona actuació i transmetre bona energia que, precisament, crec que és la clau de l’èxit de La Terrasseta”. Si ha de recordar algun dels concerts en què ha tocat, l’Eloi destaca qualsevol Paupaterres a Tàrrega o qualsevol festa major per pobles de l’Urgell i propers: “Quan tens la majoria del públic que se sap totes les cançons, que les canta, és una passada!”, i afegeix: “En concert, un dels moments més especials que recordo va ser, després de gravar el disc Candidatura amb la cançó Final Feliç, veure en un Paupaterres tota la gent cantant aquesta cançó com a boixos. Això és impressionant!”. En un any normal La Terrasseta de Preixens acostuma a tenir una temporada de primavera-estiu plena de concerts, dies en què l’Eloi assegura que si té actuacions entre setmana o en diumenge
“el millor és agafar-se vacances a la feina, per tal d’anar descansat”. El 2020, però, va ser també per a ells un any inusual a causa de la pandèmia: “Ens va afectar totalment, vam fer tres concerts a principis d’any i, a partir del mes de març, tots els concerts que teníem programats s’anaven cancel·lant. No vam fer cap concert, alguns vam preveure passar-los a aquest any. Tot i que encara no podem donar dates de quan i on actuarem, sí que preveiem tocar aquest estiu”, conclou.
NOUS PROJECTES Deu anys després de treure el seu primer disc, es fa difícil per l’Eloi quedar-se amb algun dels treballs o temes que han creat: “Sempre tens la sensació que l’últim disc que has fet és el millor i creus que mai el podràs superar, però contràriament veus que ets capaç de superar-te i fer coses noves. A més, amb els anys els gustos musicals van canviant i això també s’ha vist en els nostres treballs. Tot i que en aquest moment podria dir que l’últim tema que hem tret, Poxons, és una de les meves cançons preferides, el cert és que no em podria quedar amb cap, perquè cada època de La Terrasseta ha tingut el seu”. Dit això, i amb ganes de tornar a connectar amb el públic ben aviat, l’Eloi ens avança que estan treballant amb nous temes.
7
8
9
Marta Eroles i Fiñana Psicòloga, treballadora social i mestra
Tindràs un germanet!
És comú que en saber la notícia, l’infant se senti confós, experimenti sentiments contradictoris i no entengui massa bé què implica l’arribada d’un germanet.
La notícia de l’arribada d’un nou membre a la família sempre és anunciada amb alegria i els adults generalment pressuposem que el germà/na gran també ho percebrà així. No obstant això, aquest fet implica una sèrie de canvis en el si familiar difícils de gestionar per als més petits. És comú que en saber la notícia, l’infant se senti confós, experimenti sentiments contradictoris i no entengui massa bé què implica l’arribada d’un germanet petit, i pot sentir ràbia, tristesa o desconcert. Per això és necessari gestionar-ho i treballar l’acceptació de la nova situació un cop ha nascut, adaptant-se a la nova organització familiar de manera positiva. Per facilitar l’acompanyament en aquest procés poden ser útils les següents eines. • Donar un espai i temps per explicar que arribarà un bebè a la família, i fer-ho amb antelació suficient per anticipar-li el fet, que se’n faci la idea, i que pugui expressar-se i fer preguntes que l’angoixin. No es tracta només d’un tema que es parla un dia puntual, cal anar introduint converses per recordar-li al nen/a que el dia s’atansa, i cal visualitzar-li com serà l’arribada (si el bebè és a la panxa, si ve d’un altre país...), normalitzant la situació, fent-la present i cada vegada més visible, perquè no l’obviï i la vagi interioritzant progressivament. • Cal preparar l’infant pel que es trobarà quan el germà neixi o arribi a la família, és a dir, se li ha de fer saber que durant un temps el pot cuidar, passejar... però que no hi jugarà ni podrà intercanviar-hi converses, perquè encara és massa petit. Això ajudarà a evitar frustracions quan vegi que no és el company 10
de jocs que se li havia dit. Perquè entengui com serà, se li poden ensenyar fotos de quan ell era bebè, del procés que ha fet, i explicar-li que el germanet/a també creixerà. • Establir vincle afectiu amb el nou germanet/a. El germà gran pot ajudar a preparar les coses per a la seva arribada, li pot fer dibuixos, pot descriure com se l’imagina, què faran junts, tocar la panxa de la mare... sempre que ell vulgui i sense forçar-lo. • En cas que s’hagi de fer algun canvi a la llar (canvi d’habitació, per exemple) cal que es facin abans que el bebè arribi, ja que de no ser així l’infant podria pensar que és una conseqüència de la seva arribada i això potencia la gelosia. • Dedicar-li temps, que esculli activitats per fer a soles amb cadascun dels progenitors, per tal que se senti protagonista. Un cop el bebè arribi, el procés d’adaptació de cada infant és diferent, però són comuns les regressions (és a dir, tornar a fer coses que ja tenien superades, com fer-se pipí, parlar altre cop com un nen petit), poden voler cridar l’atenció perquè senten que ja no són els únics protagonistes, sentir-se tristos, amb sensació d’abandonament i baixa autoestima, poden voler fer mal al nadó i titllar-lo de culpable de la situació, o poden desenvolupar algunes pors que abans no tenien. Si aquests signes perduren en el temps, és moment de buscar ajuda psicològica per tal d’afavorir una millor gestió de la situació. Amb paciència, amor i comprensió, els infants tindran la capacitat d’adaptar-se a la nova situació i gestionar-la de manera òptima.
EXPOSICIÓ A L'ESPAI Guinovart després de Guinovart exposició col·lectiva 21 de Març 2021 | 12 Setembre 2021 EXPOSICIÓ AL PETIT ESPAI JORDI ALCARAZ "Alè" 25 Abril 2021 | 24 Octubre 2021
Fes-te Amic de l'Espai per només 30 € l'Any El vostre suport es clau per preservar l'obra de Guinovart Protectors Fundació:
: Sr. Joan Uriach i Marsal
11
Laura Ripoll, Endflame
"El videojoc es diu 'Ikai' i és un joc de terror psicològic ambientat en el Japó feudal".
La Laura treballant en el procés de creació del videojoc. Foto: Laura Ripoll.
Amb 24 anys l’agramuntina Laura Ripoll ha convertit la seva afició pels videojocs i per tota la màgia que els envolta en la seva professió. Després d’estudiar un Grau en disseny i desenvolupament de videojocs, l’any passat va iniciar un projecte amb dos companys més, el qual després de rebre diferents reconeixements en l’àmbit nacional i internacional, els ha portat a crear la seva pròpia empresa, Endflame, i treballar perquè aquest videojoc surti al mercat a finals d’aquest any 2021.
anar més enllà dels comentaris dels amics, que sempre són més positius. En canvi, a internet la gent opina sense conèixer-te i des de l’anonimat, fet pel qual acostuma a ser més sincera. La veritat és que el feedback que vam rebre per part dels jugadors va ser molt bo, amb comentaris positius que són els que ens van fer decidir a seguir endavant i formalitzar-nos com a empresa. Ara treballem de ple per tal que el videojoc Ikai sigui una realitat i surti a la venda a finals d’aquest any.
D’on et ve l’afició pel món dels videojocs? Des de petita. Jo sóc filla única i sempre jugava amb el meu cosí a la consola, va ser així com em vaig aficionar. Tot i això, no m’atreia només el fet de jugar, sinó que m’intrigava més tot el que hi havia darrere dels jocs. Em preguntava qui i com ho feia, com s’aconseguia aquella interacció entre videojoc i jugador. Des de la meva perspectiva, els videojocs eren com una pel·lícula, on jo podia prendre decisions i participar-hi activament, i, això, precisament era el que em generava més curiositat. D’aquesta manera, del fet de voler saber com ho podia fer jo, vaig decidir estudiar un Grau de disseny i desenvolupament de videojocs i convertir aquesta curiositat i afició en la meva professió.
Quin és el teu paper dins de l’empresa? L’empresa la formem tres socis i, ja que l'equip es força petit, tots hem de fer tasques de diferents àmbits, tot i que tots tenim algunes funcions principals definides. En el meu cas, faig de dissenyadora i productora. Pel que fa a disseny, prenc les decisions en l’àmbit creatiu, és a dir, com serà el videojoc, quins seran els diferents nivells, què podrà fer el jugador... I, d'altra banda, com a productora, creo i reparteixo les diferents tasques per tal que el disseny del joc es pugui anar implementant, tenint en compte el calendari i les dates d'entrega del projecte fins que finalment el videojoc pugui estar acabat dins del termini indicat. Per la seva banda, un company es dedica principalment a la programació i al màrqueting i l’altre s'encarrega de l'apartat artístic del joc, des de la creació dels models 3D fins a l'animació d'aquests.
Quan crees l’empresa Endflame? L’empresa l’hem creat aquest any, però els tres socis vam començar a treballar en aquest projecte a principis del 2020. En aquell moment, no sabíem si el projecte de videojoc en què volíem treballar agradaria i si tindria viabilitat, motiu pel qual vam decidir crear primer un prototip i donar-lo a provar al públic. Vam publicar una demo gratuïta a la plataforma online Itch.io, on la gent se la pot descarregar i deixar la seva opinió. Aquesta era una manera de conèixer l’opinió del públic final i 12
Com hem apuntat, esteu treballant en el vostre primer videojoc per treure’l al mercat, de què va? El videojoc es diu Ikai i és un joc de terror psicològic ambientat en el Japó feudal, on el jugador pren el rol d’una sacerdotessa que ha de purificar totes les criatures malignes per aconseguir de nou la pau.
Laura Ripoll, Endflame
Com trieu la temàtica i la història del joc? Primerament va ser una decisió estratègica per destacar sobre la competència, ja que en l’àmbit dels jocs de terror predominen les històries en mansions occidentals, principalment americanes, i nosaltres volíem oferir alguna cosa diferent. Per una altra banda, a tots tres ens agrada la cultura japonesa, així que vam optar per ambientar el videojoc en el Japó feudal. Tot i que el videojoc no surt al mercat fins a finals d’any, ja heu rebut diferents reconeixements, quins? Durant el 2020, a causa de la pandèmia, no vam poder anar a esdeveniments presencials, però sí que vam poder participar en alguns concursos que es van continuar fent online, fet que, per una banda, ens ha facilitat la participació, ja que ha suposat un estalvi econòmic, però alhora ens ha sabut greu perdre’ns l’opció d’anar a algunes d’aquestes gales de premis que són impressionants. No obstant això, estem molt contents dels reconeixements rebuts. En aquest sentit, en l’àmbit català vam participar en l’esdeveniment que organitza la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya), que es diu Three Headed Monkey Awards, on vam guanyar el premi de l’audiència, en l’àmbit estatal, en un concurs de Play Station, vam guanyar el premi a millor narrativa i vam ser nominats a millor art i a millor joc i, per últim, en l’àmbit internacional, vam participar al BIC Festival de Corea, i vam guanyar el premi a millor àudio. Entenc que aquests premis suposen un bon impuls de cara al llançament. És molt costós llançar un videojoc al mercat? Sí, la veritat és que el desenvolupament implica moltes més coses de les que pot semblar, més enllà de les hores de feina. Si bé es pot percebre com a un procés senzill que es pot iniciar tan sols amb una idea i un ordinador, comporta problemes aliens a la pròpia creació del joc, com ara donar-lo a conèixer. La gent ha de saber de tu i comprar el videojoc per tal que sigui un negoci rendible. Precisament, aquest aspecte de màrqueting és el que més ens està costant, i el fet de participar en diferents concursos, a més dels premis i reconeixements, ens ajuda a guanyar visibilitat. Un cop tingueu el joc acabat com serà el llançament? Hi ha diverses maneres de llançar un videojoc al mercat. Per una banda, pots pujar-lo a internet, hi ha diferents plataformes online, i apostar perquè sigui un videojoc tan sols per ordinador. No obstant això, si vols que el joc també estigui disponible per a consoles, necessites contactar amb les diferents marques per tal que et proporcionin el kit de desenvolupament i que funcioni amb els seus models de consola. En aquesta línia, nosaltres
Imatge del videojoc 'Ikai'. Foto: Laura Ripoll.
considerem que el millor és treballar amb publishers, que són l’equivalent a una editorial en el món dels llibres, on ells t’ajuden a publicar el videojoc, tenen contacte amb les principals marques de consola, s’encarreguen de tota la part de màrqueting i, de vegades, poden ajudar a finançar el desenvolupament. Nosaltres optarem per treballar amb un publisher. Què és el més difícil en tot aquest procés de creació? Tots aquells temes que desconeixem. Com deia el màrqueting és un dels aspectes més complicats, però també tot allò que té a veure amb la gestió d’una empresa. No és del nostre àmbit i s'han de gestionar molts tràmits que desconeixem i hem d'anar aprenent durant el procés sense tenir-ne cap noció. I el més fàcil? Definitivament, quan podem fer la nostra feina, allò que ens agrada. En el meu cas, quan treballo en el disseny o en escriure la història del videojoc. Ens resulta especialment fàcil quan podem veure resultats plasmats en el joc d'allò en què hem estat treballant. És gratificant veure els fruits de les hores invertides i això ens dona encara més ànims per seguir treballant. És un videojoc d’una única edició o tindrà continuïtat? Ara mateix encara no tenim cap resposta. Els tres tenim pensat fer un pròxim videojoc, però caldrà veure si serà una continuïtat d’aquest o un projecte totalment nou, tot dependrà de com funcioni Ikai al mercat i de les noves idees que ens vagin sorgint. Per si teniu més curiositat i voleu saber més sobre el videojoc que està creant aquesta agramuntina, aquest és l’enllaç per descarregar la demo d’Ikai: https://endflame.itch.io/ikai-demo 13
14
15
Irene Puig – Suècia
“Les estacions a Växjö són molt marcades, i per això notes moltíssim el canvi d’una a l’altra.”
La Irene als boscos de Växjö. Foto: Irene Puig.
El passat mes de setembre, la Irene Puig feia la maleta per marxar a Växjö (Suècia). Després d’estar molts anys treballant com a periodista a Barcelona, sentia que era el moment de viure una experiència a l’estranger i conèixer una nova cultura. “Era un somni que tenia des que als 21 anys vaig viure una temporada a Anglaterra, però el vaig anar posposant perquè havia prioritzat la carrera professional com a periodista”, explica. A través del programa European Solidarity Corps (ESC), la Irene va obtenir una plaça fer un voluntariat en una ONG sueca que organitza esdeveniments amb joves i promou la mobilitat en l’àmbit europeu a través del programa Erasmus+. “Concretament m’encarrego de gestionar la comunicació i d’organitzar els esdeveniments, tot i que per la Covid-19 hem hagut d’adaptar la feina per fer-ho tot online”, comenta. Com ens explica, el programa ESC cobreix les despeses bàsiques i ofereix allotjament als seus participants. En aquest sentit, la Irene no va haver de preocupar-se de buscar pis a Växjö, i en arribar a la ciutat ja tenia assignada una habitació en una casa situada al costat d’un llac on conviu amb altres voluntaris procedents de França, Alemanya i Àustria, i amb un estudiant suec. De l’arribada a Suècia, la Irene destaca la bona relació que ràpid va establir amb la resta de voluntaris, amb els quals va fer sopars internacionals i van viure experiències d’intercanvis culturals molt enriquidores. “Per exemple, amb la Lina, una voluntària que és de França, hem creat el podcast “International voices” on 16
expliquem les nostres anècdotes sueques i com vivim en un ambient multicultural”. Després, amb l’arribada de l’hivern, assegura que més que adaptar-se, va tocar sobreviure: “L’hivern suec és molt dur, al desembre a les 14h de la tarda ja és de nit!”, assegura. A les inclemències de l’hivern s’hi va sumar una operació d’urgència a l’hospital per extreure-li un queixal infectat, i el contagi de Covid-19 d’un dels companys de casa: “Ens vam haver de quedar confinats amb ell durant dues setmanes, i per a més inri, el company amb Covid-19, que era l’estudiant suec, no vigilava i voltava per la casa com si res. Jo vaig patir molt. No ens vam contagiar de miracle! Els suecs tenen una visió diferent de la malaltia i creuen que és una cosa que s’ha de passar”, recorda. Respecte als horaris suecs, reconeix que encara li resulta estrany dinar a les 12.30h, però ha acabat acostumant-se. “Vivint aquí he entès perquè a Suècia i als països nòrdics en general es treballa de 8 a 16h. És pel clima. Si a l’hivern al migdia és fosc i estan a 15 graus negatius, el cos no tira a partir de les quatre de la tarda. Seria impossible treballar fins a les set o les vuit del vespre!”. En relació amb aquest tema, admet que és una sort viure al sud de Suècia, ja que al nord hi pot nevar durant sis mesos seguits i el termòmetre pot caure fins als 30 graus sota zero. Tot i el fred, i les poques hores de sol a l’hivern, Växjö és una de les ciutats més verdes d’Europa, envoltada de llacs i boscos que han captivat a la Irene. “Visc a un minut d’un bosc i d’un llac, i els paisatges són increïbles. Les estacions a Växjö són molt
Irene Puig - Suècia
marcades, i per això notes moltíssim el canvi d’una a l’altra, i els colors són preciosos”, assegura. A més del magnífic entorn natural que l’envolta, la Irene destaca de Växjö el fet que aprofitin les escombraries orgàniques per fer combustible pels autobusos de la ciutat, l’ampla xarxa de carrils bicicleta, que permet arribar fins a qualsevol punt de la ciutat, i el sistema de reciclatge amb el qual es retornen diners per reciclar els envasos utilitzats. En aquests mesos també ha tingut la possibilitat de conèixer algunes tradicions sueques. Un costum que ha cridat l’atenció de la Irene ha estat la de fer fika, que es refereix a l’hàbit de prendre un cafè o té acompanyat amb pastes (galetes, rotllos de canyella...) en un ambient social. “Fem fika a totes hores!”, diu.
Fent el podcast “International voices”. Foto: Irene Puig.
MÉS PERSONAL Què és el que més t'agrada del lloc on vius? La naturalesa.
D’altra banda, sobre el món laboral a Suècia, la Irene explica que és un país que ofereix moltes oportunitats laborals, especialment si ets suec: “Si ets de fora, els primers anys t’has d’espavilar més i és necessari que aprenguis l’idioma, però el govern ofereix classes gratuïtes a les persones estrangeres”. Aquestes oportunitats també es reflecteixen en l’ensenyament, i és que els estudis universitaris i els màsters són gratuïts per a tots els estudiants d’Europa, i se n’ofereixen tant en suec com en anglès. Per aquesta raó, la Irene considera que “si tens un bon nivell d’anglès, estudiar a Suècia és una opció molt bona”.
Com definiries els suecs? Introvertits a l’hivern i parladors els dies de sol.
Pel que fa a la crisi de la Covid-19, Suècia ha estat un dels països que més controvèrsia ha generat perquè ha decidit no seguir la línia dels altres països europeus. Així ens ho explica la Irene: “Les mascaretes no són obligatòries, no hi ha confinament ni restriccions de mobilitat, els bars i restaurants estan oberts, etcètera. El Govern recomana que no es reuneixin més de vuit persones, que s’evitin els desplaçaments innecessaris, que es teletreballi, que es portin mascaretes al transport públic..., però només són recomanacions, no lleis”.
Què és el que més trobes a faltar del poble? El sol, la família, els amics, les fruiteries i verduleries, els mercats (on visc no n’hi ha, només hi ha supermercats i les fruites i verdures són molt cares, les maduixes surten a 20 euros el quilo), i parlar català.
Finalment, si en un futur tenim pensat viatjar a Suècia, a més de visitar Estocolm, Göteborg, Malmö i Växjö, la Irene ens recomana que anem a Kiruna, i si és possible, per Nadal: “Visitar l’hotel de gel, anar amb trineu amb els huskies, veure les aurores boreals... Hi vaig estar el darrer Nadal i va ser un dels millors viatges que he fet mai!”.
El teu menjar suec preferit: Rotllos de canyella. Alguna expressió típica sueca: Lagom. Fa referència a la forma que els suecs tenen de prendre’s la vida. Concretament vol dir “amb moderació”, “la quantitat adequada, ni molt ni poc”.
Què t’emportes a la motxilla després d’uns dies a casa? Xocolata a la pedra d’Agramunt. La xocolata a la tassa que venen als supermercats suecs no val res. Penses tornar a Agramunt en un futur? Sí. El voluntariat és un projecte d’un any. Quan acabi, el pròxim mes de setembre, tornaré.
17
18
R o n d a C o m t e s d ’ U r g e l l , 37 / A g r a m u n t e s t u d i @ p l a b a l a g u e r . c o m / T. 9 7 3 3 9 2 4 8 6
19
R O I N È S T U SAL Gilbert Esteve
Taques a la pell
Farmacèutic, Òptic i Tècnic en Ortopèdia
El millor tractament de les taques que apareixen a la pell és fer prevenció d’aquestes, evitant l’exposició al sol en les hores centrals del dia. • Hipercromies postinflamatòries: Són provocades per acne, dermatitis atòpiques o cremades.
TRACTAMENTS El millor tractament de les taques que apareixen a la pell és fer prevenció d’aquestes, evitant l’exposició al sol en les hores centrals del dia i fent servir el fotoprotector adequat, ja sigui en crema, en gel, en esprai o en emulsió, segons el tipus de pell, i aplicar-lo cada dues hores. Mirant la pell podem adonar-nos d’alteracions que sofrim en el medi intern, com ara desequilibris hormonals o processos infecciosos. A conseqüència d’aquestes alteracions, poden aparèixer taques a la pell que augmenten a mesura que augmenta l’edat de la persona. La majoria de les taques són degudes a una alteració en la producció de melanina, que fa dues funcions: protegeix davant de radiacions i també capta i neutralitza els radicals citotòxics.
SÍNTESI DE LA MELANINA Recordem que la pell està formada per 3 capes principals: Epidermis, Dermis i Hipodermes. El procés de formació de la melanina s’anomena melanogènesi i es produeix en la capa més profunda de l’Epidermis (estrat basal) i en les cèl·lules de la matriu del fol·licle polisebós. La melanina és un pigment natural sintetitzat a partir de la tirosina (aminoàcid no essencial que se sintetitza a partir de la fenilalanina). La forma més comuna de melanina és l’eumelanina (polímer negre o marró que dóna color a la pell i al cabell) i la seva funció principal és la de protegir la pell enfront de la radiació Ultra Violada (actua com a fotoprotector natural).
TIPUS DE TAQUES DE LA PELL • Melasma: Se sol localitzar a la cara, associat a desequilibris hormonals, com ara l’embaràs (en aquest cas es diu cloasma), menopausa, tractaments amb anticonceptius orals, etcètera. Aquestes taques poden durar anys i en estar exposades al sol augmenten la seva pigmentació. • Lentigen o taques senils: Pigmentacions que solen aparèixer a partir dels 60 anys i estan relacionades amb l’exposició solar. 20
Es pot tenir cura de la pell amb taques utilitzant aparells que es valen de la tecnologia làser; fent un píling amb àcids (ho fa el dermatòleg) o utilitzant cosmètics despigmentants. Aquests últims són els més utilitzats per les persones que volen eliminar taques de la pell, ja que són segurs i còmodes de fer servir. Els despigmentants porten ingredients en la seva formulació que frenen la melanogènesi o decoloren la melanina ja formada, i també fan una exfoliació de les capes superficials de la pell. Les fórmules dels productes despigmentants solen incloure una combinació de substàncies que actuen segons diferents mecanismes d’acció amb la finalitat d’obtenir una acció sinèrgica. Aquests es poden agrupar en inhibidors de la tirosinasa (inhibeixen l’enzimtirosinasa en els primers passos de la formació de la melanina: hidroquinona, viniferina, àcid ascòrbic, àcid azelaic, etc.) i en sinergitzants (alfahidroxiàcids, erinoides, vitamina E). S’ha de tenir present que el tractament amb aquestes substàncies és llarg i es necessiten de dues a tres setmanes per començar a veure els resultats. Els cosmètics despigmentants s’han de fer servir a la nit, i durant el dia s’ha d’aplicar el fotoprotector, ja que la zona tractada és més sensible a l’efecte de les radiacions solars. Destacar que també n’hi ha d’origen 100% naturals com els que porten viniferina (prové del raïm) que es poden utilitzar durant tot l’any sota el protector solar. Si voleu conèixer més sobre el vostre tipus de pell i el factor de fotoprotecció més adequat no dubteu en consultar al vostre farmacèutic de confiança.
21
SOLIDARIS Associació Dilper
“El que volem és aportar tot el que puguem perquè es realitzin progressos en la paraplegia espàstica”.
La Yolanda i el Toni amb els seus dos fills, l'Aroa i el Toni. Foto: Rotecna.
A principis d’aquest any, la Yolanda Pérez i el Toni Dil constituïen DILPER, una associació solidària creada amb l’objectiu de recaptar fons per a la investigació de la paraplegia espàstica. L’organització encara es troba definint els seus primers projectes, però els seus impulsors han volgut parlar amb nosaltres i explicar-nos en quines idees estan treballant per aconseguir els seus objectius i contribuir a millorar la qualitat de vida de les persones amb aquesta malaltia, com ara el seu fill Toni.
COM NEIX L’ASSOCIACIÓ SOLIDÀRIA DILPER? El febrer de 2019, després de dos anys realitzant diverses proves mèdiques, la Yolanda i el Toni van rebre el diagnòstic que confirmava la paraplegia espàstica tipus 56 del seu fill. Llavors van pensar en les diferents vies que podien emprendre per aportar fons a la investigació d’aquesta malaltia. “Nosaltres volíem recaptar diners, però no teníem clar com fer-ho. Vam preguntar i demanar consell a professionals i ens van dir que si no creàvem una associació, no podríem fer molt més que donacions puntuals a la Vall d’Hebron”, explica la Yolanda. Després de compartir aquesta inquietud amb l’Adrià Argelich, una persona propera a la família, ell va prendre la iniciativa i va decidir que havien de crear aquesta associació. Com explica el Toni, ell ha estat l’artífex i qui els ha ajudat en tot allò que han necessitat: “L’Adrià es va oferir a ajudar-nos en tot allò què necessitéssim. Fer tot això requereix un temps que nosaltres no tenim, perquè li hem de dedicar al nostre fill, així que la 24
dedicació de l’Adrià ha fet possible que DILPER sigui una realitat”, agraeix el Toni. En aquesta etapa també han comptat amb l’ajuda de la María Jesús, la germana de la Yolanda. Com ens expliquen els pares del Toni: “Crear una associació solidària és més difícil del que pot semblar i ha requerit molts tràmits burocràtics. Això ha estat el més difícil i pesat de tot el procés, ja que a la vegada que gestionàvem aquest tràmit, havíem d’estar tramitant la dependència del Toni, una gestió que ens ha portat molt temps, renovar periòdicament el conveni de cuidadora, i estar atents a totes les seves necessitats, ja que ell necessita algú les 24 hores del dia”, i afegeixen: “El Toni requereix algú que l’ajudi a vestir-se, que l’acompanyi al servei, a les tardes té moltes activitats, va al logopeda, a natació, a sessions de fisioteràpia, a fer teràpies amb cavalls, etcètera. Tot això requereix un temps que fa que no puguem estar al 100% amb l’associació”.
EN QUÈ TREBALLA ARA DILPER? Ara que per fi han aconseguit tots els permisos que necessitaven, el repte que se’ls planteja no és gens fàcil, ja que per obrir una línia d’investigació per la paraplegia espàstica tipus 56 necessiten una inversió de 200.000 euros. I és que, dels molts tipus de paraplegies espàstiques que existeixen (ens asseguren que n’hi ha al voltant de 100), la tipus 56 és de les més minoritàries. Només li ha estat diagnosticada a dues persones en tot l’estat. Conscients de la dificultat que suposa assolir aquesta xifra
SOLID ARIS Associació Dilper
econòmica, i assessorats pels professionals de la Vall d’Hebron, per ara la Yolanda i el Toni plantegen la possibilitat de destinar el què puguin recaptar a línies d’investigació ja obertes sobre altres tipus de paraplegies, però que tinguin punts en comú amb la del Toni per tal que ell se’n pugui beneficiar. “El què volem és aportar tot el que puguem perquè es realitzin progressos en la paraplegia espàstica”, asseguren. Foto: Rotecna.
Per començar amb aquesta recaptació de fons, el primer que planegen fer és comercialitzar unes polseres. Com ens expliquen la Yolanda i el Toni: “Estem treballant en el disseny de diversos articles, però en el que més centrats estem ara mateix és en les polseres perquè comporten un cost molt baix i quasi tot el que reporten és benefici”. La idea és que aquestes polseres es puguin vendre pels diferents comerços d’Agramunt. En aquest sentit, tots els establiments que estiguin interessats a col·laborar en la seva venda, poden posar-se en contacte amb la Yolanda i el Toni a través de les pàgines de Facebook i Instagram de l’Associació Solidària DILPER. A més de la venda de les polseres, asseguren que en un context sense Covid-19 també els agradaria organitzar algun tipus d’esdeveniment per a nens i nenes amb animació infantil per recaptar diners. “Aquesta era una opció que vam pensar abans que comencés la pandèmia per donar-nos a conèixer aquí a Agramunt, i que esperem fer tan aviat com es pugui”, exposa el Toni. Per una altra banda, a més de la tasca de recaptació, un altre objectiu de l’associació és difondre què és la paraplegia espàstica tipus 56. “Aquesta és una malaltia de tipus genètic que afecta la parla i a les articulacions del cos. En el cas del nostre fill, ell no vocalitza bé, tot i que pot comunicar-se amb nosaltres, i ara que està aprenent a escriure segur que millorarà en aquest aspecte. Pel que fa a les articulacions, té el costat esquerre del cos més afectat, i per exemple té dificultat per obrir i tancar la mà”, explica la Yolanda. Respecte a la malaltia, el Toni reconeix que ell no sabia que existissin tantes variables de paraplegia, i explica que “moltes d’elles no es diferencien visualment perquè presenten els mateixos símptomes”. És per aquesta raó, per la baixa xifra de pacients amb la tipus 56, i per la compatibilitat en els tractaments, que el seu fill rep teràpies que estan donant bons resultats amb paraplegies espàstiques similars.
El Toni en un gronxador adaptat al Passeig Josep Brufau. Foto: Rotecna.
La tasca de difusió la fan des de les xarxes socials de DILPER (Facebook i Instagram), on sovint comparteixen imatges del dia a dia del Toni: “Creiem que aquesta és una bona forma d’arribar a les persones i ja comptem amb una comunitat de quasi 500 seguidors, però estem oberts a fer qualsevol mena d’activitat o col·laboració per poder arribar a més gent”.
MÉS CONSCIENCIACIÓ Per últim, la Yolanda i el Toni no volen acabar la seva conversa amb nosaltres sense agrair el suport que han rebut fins ara, i fent un crit perquè la gent prengui més consciència vers les persones amb algun tipus de minusvalidesa: “Realment estem molt contents amb l’atenció que rep el Toni, però sí que ens trobem que com a societat encara hem d’avançar més en temes de conscienciació. Per exemple, moltes vegades ens trobem amb persones que ocupen les places d’aparcament per a persones amb minusvalidesa. És important que conscienciem per acabar amb conductes com aquesta”. 25
Teresa Duran Agent de viatges
Les Cascades d'Iguaçú
La càmera se t'esquitxarà, les fotos podran sortir borroses… però el record, et garanteixo, serà inesborrable.
La Teresa durant la seva visita a les Cascades d'Iguaçú. Foto: Teresa Duran.
No pretenc, ni de bon tros, comparar-me amb els grans viatgers d’aquest món, però sí que és cert que a hores d'ara porto recorreguts uns quants països. En aquests viatges he visitat indrets dels quatre continents i he tingut la sort de poder contemplar les 7 meravelles del món modern. Ara bé, quan parlem de les meravelles naturals del món, està clar que les Cascades d’Iguaçú, tenen el privilegi d’encapçalar aquesta famosa llista. És un dels paisatges naturals més impressionants del globus terraqüi, tenen una màgia especial i val moltíssim la pena visitar-les. Observar l'aigua caure sobre l'abisme total, tenir la possibilitat de connectar amb el paisatge gràcies a les passarel·les que recorren el Parc Nacional, rebre l'aigua de les cascades com una espècie de “benedicció de la naturalesa”, i contemplar l'entorn salvatge, moltes vegades acompanyat de marcats arcs de Sant Martí, ens ofereix una infinitat d'emocions i sentiments que s'han de viure almenys una vegada a la vida. Hi ha una dita popular que se li adjudica a l’Argentina "la millor part de les cascades", i a Brasil "la millor panoràmica", perquè, des del costat argentí les cascades es viuen, et trobes just a sobre, i des del costat brasiler es veuen una al costat de l'altra, i
26
l’extensió i immensitat dels salts d'aigua fa que es gaudeixin de forma excepcional. El so de l'aigua, els alts núvols de boira i rosada que formen infinitat d’arcs de Sant Martí, es poden veure a més de 7 quilòmetres de distància. Tot et guia, entre la frondosa vegetació, cap a la principal atracció del parc. "Ja entenc per què és una de les meravelles del món natural", vaig dir bocabadada davant la “Garganta del Diablo”. La força de l'aigua és tremenda en un paisatge selvàtic embruixador. Un conjunt impressionant de cascades que arranquen amb el “Salto de la Unión” i són un dels majors espectacles de la naturalesa. La càmera se t'esquitxarà d'aigua, les fotos podran sortir borroses… però el teu record, et garanteixo, serà inesborrable. Les cascades d’Iguazú es troben en la triple frontera entre l'Argentina, el Brasil i Paraguai. Els rius Iguazú i Paranà es manifesten en tota la seva esplendor en aquest punt, per això no puc deixar de recomanar la navegació en catamarà. Una experiència única, ja que en poca estona podreu recórrer les costes argentines, brasileres i paraguaianes, passant d’un país a l’altre pels seus rius. I sobretot si el passeig comença a partir de mitja tarda, gaudireu d’una de les postes de sol amb més colors del món.
27
IU T A E T R N C E M I V MO
Serafina Balasch, artista agramuntina
"L'exposició 'Memòria' vol ser un agraïment als agramuntins, que sempre, des del moment zero, m’han donat suport en tot el que he fet i m’han deixat fer".
Tot i que la vida l’ha portat a viure lluny d’Agramunt, les arrels agramuntines són fortes i el vincle de la Serafina Balasch amb la vila és ferm i perdurable. En aquest IMPULS parlem amb una de les artistes locals més reconegudes de la nostra vila. Dissenyadora dels vitralls que llueix l’església Santa Maria d’Agramunt, la Serafina exposa actualment el projecte Memòria als aparadors dels comerços ubicats al centre històric. Ens trobem a la plaça del Mercat, davant de l’Espai Guinovart, un lloc representatiu del món de l’art a Agramunt, per repassar la trajectòria de la Sera com artista. En quin moment t’adones que vols dedicar-te al món creatiu? Crec que des que descobreixo, quan estava a l’institut, que puc estudiar art. Un dia, a la biblioteca, una de les professores ens va passar informació sobre els estudis universitaris que hi havia, i de cop i volta vaig veure que un d’ells era Belles Arts, així que vaig arribar a casa i li vaig dir a la mare que ja tenia clar el que volia fer. Per una altra banda, val a dir que al llarg dels meus anys com a estudiant a Agramunt tots els mestres i professors que vaig tenir sempre van valorar les meves inquietuds artístiques d’una manera o altra. A més, també vinc d’una família que li agrada dibuixar: els meus germans, els meus cosins... A diferència d’ells, jo, potser, vaig tenir la sort de poder anar a estudiar. I com va ser arribar a la universitat per estudiar Belles Arts? Recordo que quan vaig arribar a Barcelona se’m va obrir un món en tots els sentits, amb sales d’exposicions on anava tots els dimecres, el Cercle de Sant Lluch on feien posat natural un cop a la setmana, el teatre... Feia tot el que em podia permetre econòmicament, perquè és clar, ets estudiant i no tens un duro. A Barcelona també vaig fer un grup d’amics que érem molt diferents, però que ens aportàvem molt i que encara ara ens reunim. Pel que fa als estudis, tenia la idea de fer restauració sense conèixer molt aquest món, però en començar vaig descobrir moltes més especialitats de les que m’hauria pogut imaginar i em va fer canviar la meva primera intenció. Tens alguna especialitat com a artista? M’agrada tot: il·lustrar, estampar, modelar, pintar... La veritat és que tinc un problema perquè m’apunto a un bombardeig. Com 28
La Serafina amb la boira de l'Espai Guinovart de fons. Foto: Rotecna.
et deia, pensava a fer restauració i quan vaig arribar a la facultat vaig descobrir que el taller d’escultura em resultava molt atractiu en qüestió de tècniques i materials, però a la vegada tenia l’optativa de gravat que també m’agrada moltíssim, perquè em permetia combinar el dibuix amb la manipulació de metalls, fustes, resines... Sí que és cert que sóc més bidimensional que tridimensional, encara que últimament a Saragossa he fet més escultura. Però reconec que el meu origen és el llapis i m’agrada dibuixar. Quan vaig acabar la universitat vaig tenir la possibilitat de treballar per alguna editorial, i vaig veure que el món de la il·lustració també m’interessava. Encara que cal dir que és a Agramunt on començo a fer les primeres publicacions amb cartellisme per l’Ajuntament i col·laborant a la revista Sió, a l’espai de la Calaisera, on ja fa més de 30 anys que hi dibuixo. Quin va ser el teu primer treball com a artista? Va sorgir aquí a Agramunt, jo anava a un gimnàs que el portaven el Gerard Gatell i el Javier Noró i a través d’ells, que compraven material a un comerç de Cervera, em van demanar fer uns dibuixos pel que seria el meu primer aparador. Recordo que vaig fer un esquiador i un corredor pintats amb retolador i a mida cartolina. Podria dir que va ser el primer treball remunerat i em vaig comprar una caçadora que encara guardo per sentimentalisme.
MOVIME NT
CREATIU
Serafina Balasch, artista agramuntina I quins treballs recordes especialment? Recordo un treball que em va venir de part del Pepe Mora, per l’Associació Amics de l’Arquitectura Popular, per participar en una carpeta de gravats al costat d’artistes com Guinovart o Hernàndez Pijuan. Quin honor! En Pepe Mora em va posar en contacte amb l’Hernàndez Pijuan per tal que li estampes la seva obra. Em vaig travar una setmana! Però per fi vaig tirar l’encàrrec endavant. Per a mi era un referent! Quan estava a la universitat, m’escapava per escoltar les seves correccions en les classes de pintura encara que jo feia escultura. Una altra feina que em va trencar molt el cap, van ser els vitralls de l’església d’Agramunt, que encara no me la crec! Un regal d’encàrrec on vaig aprendre molt. I també recordo especialment, perquè va ser una feina preciosa, els murals de la llar d’infants L’Era. En aquest treball vaig descobrir al Robert Penella, que va fer les fotografies dels animals. Un encant de persona! Tot i això, crec que totes les feines que he fet m’han fet evolucionar, ja que tot el que fas et va fent maleta d’experiències i et va donant recursos. Com a artista, com t’ha afectat la pandèmia de la Covid-19? Vaig deixar de donar classes, no podia anar als tallers dels amics, ni a veure exposicions de les quals et nodreixes, ni al cinema, ni al teatre... no podíem fer res cultural, ni tenir contacte amb la gent del carrer. A més, em vaig trobar tancada a Saragossa, amb unes notícies esgarrifadores, sense saber quan podria tornar a Agramunt. Em preocupava la família. La pandèmia ho va estroncar tot de cop. Per una altra banda, tothom es pensava que els artistes estaríem més creatius treballant des de casa, i la veritat és que en el nostre cas vam aprofitar per endreçar. Ara tenim un ordre, on no trobem res! Precisament, vas ser gràcies a endreçar que va sortir el projecte Memòria dels aparadors que ara tenim a Agramunt, ja que m’anava trobant amb coses que aquí no s’havien vist mai de la meva obra i em va semblar bona idea mostrar-les. Parlant del projecte 'Memòria', què ens mostres en aquesta exposició? Aquesta exposició vol ser un agraïment als agramuntins, que sempre, des del moment zero, m’han donat suport en tot el que he fet i m’han deixat fer. Concretament és un projecte que, com deia, sorgeix durant el confinament i s’ha anat transformant fins al que és ara. Jo dic que es tracta d’una obra col·lectiva, ja que aquí exposem els botiguers i jo. Pel que fa a la meva feina, mostro part de l’obra des que vaig començar fins a l’actualitat. També hi ha una obra que hem fet conjuntament amb el Gerardo García, la meva parella. Amb els botiguers queda tot fusionat amb les cartel·les que hi ha als aparadors on, a part de l’explicació de la peça que hi ha exposada, s’hi explica qui són
Una de les obres de la Serafina exposades al centre històric. Foto: >amm comunicació & imatge.
ells, la seva història, el seu recorregut... Per això el projecte l’he titulat Memòria, perquè tots recordem la feina feta i la que ens queda per fer. En aquest sentit, vull afegir que estic molt agraïda als comerços i a les fundacions que m’han deixat els seus aparadors, a l’Ajuntament pel seu ajut i als particulars que m’han cedit obra. Per una altra banda, recentment també has participat en el llibre “Victorino, el somni d’un caparró” d’en Marc Puebla, fent les il·lustracions. Com ha estat participar en aquest projecte? Molt xulo. La il·lustració és una disciplina que m’agrada molt. M’agrada l’estudi previ que es fa abans de començar a il·lustrar: buscar informació, pensar en els personatges, en com seran les composicions... I en aquest conte he gaudit molt d’aquesta preparació. Les premisses eren el Sr. Victorino i Agramunt, i ha estat molt agradable treballar tenint present el poble tot el temps. Tot i això, ha estat una mica estrany, perquè per la situació del moment, l’hem hagut de fer tot a distància, amb el Marc només ens vam veure un moment l’estiu passat quan em va presentar el projecte. Sort que ens coneixem i la comunicació és bona. És un projecte pedagògic i divulgatiu que el Marc ha treballat amb molta cura i molt carinyo fins al mínim detall, pensant sempre amb la família i que hi hagués molta empremta agramuntina. Tot està amb olor i essència d’Agramunt. Més enllà dels comentats, has participat en molts projectes agramuntins, com és? Tots els projectes creatius tenen el seu punt atractiu, però és que a mi em diuen Agramunt i ja està, només pregunto “quan ho vols” i “com ho vols”. Em sento molt agramuntina. 29
30
Formació de qualitat per al seu futur. Per menys de 7€/hora*.
Matrícula Gratuïta Aparcament Gratuït
*Excepte el programa Dots
Anglès 2021 - 22 www.nstarrega.com -
973 31 11 43 -
609622324 -
Tàrrega
31
t n e m i S co Mertixell Aleu Soler Logopeda
Coneixes la logopèdia?
S’hauria d’acudir al logopeda tan aviat com es pugui des del moment en què es detecta alguna dificultat i es necessita assessorament.
Què és la logopèdia? La logopèdia és la disciplina clínica que s’encarrega de l’avaluació, el diagnòstic i el tractament de les alteracions del llenguatge, la parla, la veu, la comunicació i les funcions orofacials associades (respiració, masticació i deglució) en infants i adults.
Quan acudir al logopeda? S’hauria d’acudir al logopeda tan aviat com es pugui des del moment en què es detecta alguna dificultat i es necessita assessorament, avaluació o intervenció en les alteracions relacionades amb el llenguatge, la parla i la comunicació. Encara que el ritme evolutiu de cada nen és diferent, no hem d’oblidar que com més aviat es faci una valoració, un diagnòstic, un pla terapèutic individualitzat i tractem les alteracions o dificultats, més fàcil serà obtenir uns resultats òptims. Són molts els professionals que et poden derivar al logopeda: odontòlegs, otorrinolaringòlegs, foniatres, pediatres, mestres, etcètera. És important conèixer alguns signes d’alerta que et poden orientar a acudir al logopeda.
Signes d'alerta en infants: • Si comença a parlar amb retard, té recursos lingüístics pobres o no utilitza el llenguatge com a eina principal de comunicació. • Si no comprèn instruccions senzilles de l’adult. • Si la seva parla és difícil d’entendre.
32
• Si té dificultat per pronunciar alguns fonemes, en substitueix o n’omet a l’hora de parlar. • Si s’encalla o tartamudeja al parlar. • Si té poc vocabulari per la seva edat, li costa construir frases, omet paraules o les desordena. • Si té una maloclusió, mastega amb poca força i menja a poc a poc, menja amb la boca oberta o interposa la llengua entre les dents. • Si és respirador oral. • Si es queda disfònic amb freqüència. • Si té dificultats per llegir (llegeix molt lent, omet o substitueix lletres o paraules…) i escriure (omet o substitueix lletres, ajunta paraules, fa moltes faltes d’ortografia…). • Si té dificultats per comprendre textos i enunciats d’exercicis i problemes.
Signes d'alerta en adults: • Si es queda disfònic de manera freqüent. • Si la seva parla és disfluent i s’encalla o tartamudeja. • Si li costa mastegar i/o empassar. • Si s’ennuega amb freqüència. • Si està diagnosticat d’una malaltia neurodegenerativa i té alterada la seva parla o el seu llenguatge (Parkinson, ELA, Esclerosi Múltiple, etcètera). • Si ha tingut un ictus i presenta dificultats per expressar-se o comprendre.
33
Max Serra, Dirt Track i Flat Track “Encara que la gent pensi que no, el Supermoto, el Dirt Track i el Flat Track són disciplines que requereixen molt esforç físic.”
El Max amb la moto amb què competeix aquest 2021. Foto: Rotecna.
Amb només 11 anys, el Max Serra ha aconseguit debutar en la categoria alevina 85 cc de Supermoto. Tot i que prèviament havia competit en les categories inferiors, aquesta nova etapa se li presenta com tot un repte, ja que ara li toca córrer amb pilots més veterans que ell. En aquesta entrevista, el jove pilot agramuntí comparteix amb nosaltres els seus inicis en el món del motociclisme i les seves inquietuds d’aquesta temporada. Quan comença la passió pel motociclisme? Podríem dir que és una passió que sempre ha estat a casa. Des de ben petit m’agradava acompanyar al meu pare als entrenaments i competicions de Supermoto, Dirt Track en les que ell participava, i fins i tot entrava amb ell als brífing de les curses, on el director donava les instruccions de cada competició. Allà sempre preguntava al director si em deixava córrer. Amb només tres anys em van comprar la primera moto de gasolina i vaig començar a portar-la pels camps i camins que hi ha al voltant d’Agramunt, provant les primeres corbes. Aleshores, vam veure que se’m donava bé i quan va ser possible, amb sis anys, vaig voler entrar de ple en aquest món i començar a competir. Com sorgeix l’oportunitat de competir? La primera Competició en què vaig participar va ser al Campionat de la Copa Rodi Michelin Dirt Track, que es disputava al circuit de Rufea, a Lleida. En aquella ocasió hi participaven al voltant d’una quinzena de pilots que venien de diversos punts de tota Espanya i també d’altres països europeus. Vaig començar amb molts nervis, però també amb moltes ganes perquè era una cosa 34
que volia fer des de feia temps. Va ser una experiència molt emocionant i finalment vaig aconseguir una sisena posició. En aquest temps competint, ja has aconseguit diversos triomfs. Quin d’ells destacaries? Sobretot la Copa REDD de Dirt Track 2019. El campionat va començar precisament al mateix circuit on vaig debutar, a Rufea, i va anar molt bé. A la primera cursa vaig sortir segon de la meva categoria, aleví 65 cc, i quart de la general (també corrien els pilots de 85 cc), però per una caiguda vaig finalitzar en segona posició. A totes les altres curses d’aquesta copa vaig quedar en primera posició. Una espina que tinc clavada d’aquesta competició és que no vaig poder córrer a la cita que es disputava a Agramunt perquè em vaig trencar el braç. Uns anys enrere també havia guanyat aquesta copa en les seves categories inferiors. Del 2019 també destacaria els pòdiums que vaig aconseguir a Promo Velocitat i la cinquena posició assolida al Campionat d’Espanya. Què és el més difícil en una competició? Sobretot el moment de la sortida. Són uns segons en què has de tenir tota l’atenció posada en el precís instant en què es pot arrencar a córrer. Un cop dins de la cursa, és molt excitant quan tens un contrincant a prop i has de donar-ho tot per avançar-lo o perquè no t’avanci. Quan em trobo en aquesta situació, la cursa passa molt de pressa. Què creus que es necessita per destacar en aquest esport?
Max Serra, Dirt Track i Flat Track
El Max competint. Foto: Max Serra.
Atenció i escoltar aquells que en saben més que tu. És molt important tenir en compte totes les indicacions que et donen i saber-les aplicar per millorar. També és molt important entrenar el físic perquè encara que la gent pensi que no, el Supermoto, el Dirt Track i el Flat Track són disciplines que requereixen molt esforç físic. Per estar en bona forma, entreno a futbol tres vegades a la setmana i quan puc també a motocròs. Els caps de setmana faig testos de súper motard i de velocitat. Per fer-los, normalment acostumo a anar a Mora d’Ebre, Alcarràs o Menàrguens. És difícil combinar la competició amb els estudis? La veritat és que sí. Per competir, moltes vegades he de marxar un dijous i no torno fins al següent dilluns, i per tant perdo tres dies de classe. Tot i això, intento portar els estudis al dia i abans de marxar sempre m’enduc el temari que es farà a classe, els deures, etcètera, per no quedar-me enrere. D’altra banda, el motociclisme no és precisament un esport barat. Com cobreixes les despeses? Fins ara han sufragat totes les despeses els meus pares. L’any passat vaig tenir un patrocinador, l’empresa Virginias, al que estic molt agraït. Aquest any també tinc el suport de Vulcanizados Ibarz. Resulta difícil trobar patrocinadors, però últimament estem tenint més suport per part dels mitjans de comunicació i això ajuda a tenir més visibilitat. Quins objectius t’has marcat per aquest any?
Aquest 2021 està sent més difícil que els anteriors per diversos motius. Primer, perquè el 2020 ha estat un any amb poca activitat, ja que per la pandèmia només he pogut participar en tres curses. D’altra banda, també és difícil pel fet de debutar en una nova categoria en què competeixen nois més grans que jo. A més, la moto també és nova i abans de la primera carrera no vaig tenir gairebé temps per provar-la per tot el temps que va haver d’estar preparant-se. Tot i això, em vull centrar en el Campionat Francès de Súper Motard i en el Campionat d’Espanya. El meu objectiu en les dues competicions és finalitzar entre les cinc primeres posicions, tot i que necessito entrenar molt per aconseguir-ho, ja que en aquestes proves hi participen pilots amb molt nivell. A part d’aquests campionats, possiblement també participi a la Copa Nacions que, si la situació ho permet, se celebrarà el pròxim mes de setembre. Aquesta competició, en la que ja hi vaig participar el 2019 i vaig quedar en tercera posició, és molt important perquè hi participa gent de tot el món. En un futur, t’agradaria dedicar-te professionalment? Sí. El meu somni seria poder córrer a l’American Flat Track, que és la màxima competició d'aquesta disciplina a nivell mundial i es disputa als Estats Units. Tot i això, sé que és difícil perquè a Catalunya i a Espanya hi ha molts pilots que són molt bons i, per tant, és més difícil destacar. Només cal veure la graella d’una cursa de motos, on molts dels noms que hi apareixen són pilots d’aquí. Si no aconseguís dedicar-me a les motos, també m’agradaria ser pilot d’avió. 35
cer n r à a c t i s e n be Junta Local de l’AECC-Catalunya contra el Càncer Agramunt
Combatre l'ansietat
L'ansietat patològica es pot observar a través de la presència d'irritabilitat, dificultat per adormir-se, dificultats d'atenció... L'ansietat es considera un estat emocional en el qual la persona se sent tensa, nerviosa, preocupada o espantada i que es presenta amb simptomatologia física i psíquica. En termes generals, aquests símptomes són transitoris, és a dir, només dura mentre l'estímul temut està present i facilita la implementació de recursos. No obstant això, l'ansietat és més perillosa quan és desproporcionada a l'amenaça, implica un augment anormal de la freqüència, intensitat o durada dels símptomes, es manté amb el temps o pot tenir un origen biològic. Aquesta distinció és difícil d'aplicar en el pacient oncològic, ja que l'estímul que desencadena l'amenaça (malaltia greu i de llarga evolució, múltiples tractaments, etc.) sol ser molt estressant, i es manté amb el temps. L'ansietat patològica es pot observar a través de la presència d'irritabilitat, dificultat per adormir-se, dificultats d'atenció i/o concentració, disminució del rendiment intel·lectual, inquietud, preocupació excessiva, etc. Existeixen diverses tècniques que ens ajuden a reduir el nivell d’angoixa. És important saber escollir aquelles que pensem que ens funcionaran a nosaltres. 1. L'exercici adequat ens ajuda a una tonificació muscular, evitant tant la rigidesa com la sobreactivació del sistema nerviós, promovent un cansament saludable que promou el son repòs i calmar l'excés de cavil·lacions. A més, regular el son, perquè sigui suficient i el cos trobi alleujament en poder adaptar-se a una rutina sistemàtica, pot ajudar a reduir la tensió. Una dieta variada i poc pesada afavoreix el control de molts símptomes gàstrics que afavoreixen un estat d'ansietat (diarrea, restrenyiment, gasos, molèsties d'estómac, etcètera). 2. La saviesa i l'astúcia a l'hora de planificar les nostres activitats és una altra eina molt convenient per rebaixar les tensions, saber entrellaçar pauses programades per alleujar el creixement de l'ansietat o canviar el tipus de tasca a una de més suau o més suportable, fins que recuperi el bon tarannà i afrontar la duresa del dia amb energies sempre sobrades en lloc de febles. La relaxació, la respiració i els exercicis de ioga són tan poderosos com una medicació, encara que una mica més treballat. Pot ser una bona inversió aprendre aquestes tècniques perquè no només seran útils per afrontar el moment actual, 36
Sessió de relaxament, abans de la Covid-19, a l'AECC. Foto: AECC Lleida.
sinó que ens ajudaran a tenir cura de les càrregues del futur. Les activitats manuals són molt convenients per a les persones que tenen angoixa intel·lectual i preocupacions. Les aficions artístiques i de bricolatge ens porten a posar-nos en contacte amb objectes senzills i endolcir-nos, fent-nos enfonsar les nostres arrels a la realitat. Gaudir de la natura té un efecte beneficiós similar. Si l'estrès té un origen físic (molt moviment, nens revoltillant, esforços físics intensos, etc.) serà més interessant, contràriament, deixant el cos aparcat i fent que l'esperit funcioni amb coses que estimulen la intel·ligència, com ara una activitat d'aprenentatge (idiomes), ordinadors, tallers o una activitat associativa (apa, centre cívic, ONG, etcètera) o lúdica. 3. L'augment de la vida social, la vinculació, la participació en converses, reunions informals i el cultiu de l'amistat són idees positives i lloables pel seu compte i no s'han de deixar de banda. Sobretot és aconsellable calmar-se enllaçant amb l'afectiu, amb un contacte vitalitzador amb les persones que ens envolten, des del veí fins a la nostra parella o família. En qualsevol cas, si cap d’aquestes eines funciona i ens veiem sobrepassats pels símptomes que experimentem, o aquests es cronifiquen en el temps, és important demanar ajuda professional per poder rebre un suport més específic. Des de l’AECC Lleida oferim, cada setmana, el taller online ‘Relaxa’t’ on s’ofereixen tècniques de relaxació en grup i es comparteixen experiències. Pots demanar més informació al 973 23 81 48 o a la nostra web www.aecc.es.
37
TRIVIAL 1. Dintre del moviment de les plaques, què és una subducció?
SUDOKU Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.
A. L’enfonsament d’una placa sota d’una altra. B. L’emergència de magma pels volcans.
3
C. La ruptura d’una placa pel xoc amb una altra.
4
D. La creació d’una dorsal oceànica.
8
2. Segons la teoria de la relativitat d’Einstein, ¿quina és la causa de la curvatura del continu espaciotemporal?
4
3. Després de l’hidrogen, ¿quin és l’element més abundant de l’univers, provinent del naixement de les estrelles i del big bang? A. Carbono. B. Heli. C. Nitrogen. D. Oxigen.
JEROGLÍFICS D’on és la Glòria?
VOLS 38
2 1
9
2 1
B. La massa dels objectes.
1
C. La gravetat.
5
6
A. La velocitat de la llum.
D. La situació de l’observador.
4
9
8
6
3
4
7
7
9
9
2 1
5
1
6
9
L'ENIGMA MATEMÀTIC La Maria té un germà que es diu Joan. El Joan té tants germans com germanes. La Maria té el doble de germans que de germanes. Quants nois i noies hi ha a la família? Habitant d’una regió europea
U
L'Apagallums
La Roser i la Carol són les xefs de l'Apagallums.Foto: Rotecna.
Plaça Planell, 1 · Ponts · 973 46 21 28
PANET BAO AMB PAPADA DE PORC, WAKAME Y SALSA TERIYAKI GRAU DE DIFICULTAT:
L’any 2013, la Roser juntament amb el seu marit obrien el restaurant l’Apagallums, a Ponts. Ho feien amb una proposta gastronòmica poc habitual a la nostra zona, un bar restaurant on les tapes són les protagonistes. Tot i que al principi semblava que el públic no apostaria per un establiment d’aquestes característiques, finalment l’Apagallums ha esdevingut un dels restaurants més populars de les nostres terres i amb més acceptació: “Vam començar aquesta aventura quan vam veure que es traspassava el local on estem, que abans havia estat un pub. L’obertura la vam fer la nit de Cap d’Any del 2013, i tot i que al començament va ser difícil atreure clients al migdia, perquè sembla que les tapes són més de sopars, estem molt satisfets amb la resposta que hem tingut”, explica la Roser. La raó del seu èxit possiblement es troba en una carta que no deixa d’innovar i de sorprendre els clients. “Les nostres patates braves són, sense dubte, la tapa que més sortida té, però també ens demanen molt el tataki de tonyina, el risotto, les croquetes, que les anem variant sovint, etc. També fem tapes de temporada, que tenen molt èxit, com ara els calçots o la flor de carabassó. Ens movem força per temporada i anem canviant les tapes sovint”, explica la Roser, i afegeix: “Intentem tenir productes de proximitat, però en oferir una proposta poc habitual, hem de buscar coses que aquí no tenim”. Tots aquests plats es poden acompanyar amb una carta de vins on destaquen les referències de Costers del Segre, però que també inclou altres denominacions d’origen com Ribera del Duero, Rioja o Penedès. D’aquesta manera, després de vuit anys, les tapes que la Roser i una altra cuinera, la Carol, elaboren a la cuina de l’Apagallums han aconseguit arribar a un ampli ventall de públic, tot i que com assegura la Roser, el que més acostumem a tenir és públic
Ingredients: Panet Bao: 25 gr aigua · 6 gr llevat fresc · 2 gr llevat químic · 125 gr farina · 10 gr sucre · 45 gr llet · 12 gr oli d'oliva · 1 gr sal Salsa teriyaki: 300 ml salsa de soja · 70 gr vinagre arròs · 70 gr sucre morè · 50 gr sake · 50 gr ketxup · 50 gr mel · 5 gr gingebre fresc · 100 gr aigua · Xantana
Elaboració: Per fer el pa Bao, barrejar tots els ingredients en una processadora, deixar reposar 45 minutas al mateix bol amb paper film, pesar porcions de 50 gr i formar unes boles. Estirar-les en forma ovalada sobre un paper de forn tallat individualment, untar-les d'oli i doblegar per la meitat. Posar-les en una safata de forn tapades en un film i deixar reposar durant 30 minuts. Coure-les en una vaporera durant 10 minuts (si no es té vaporera es poden posar al forn al vapor a 100ºC durant 10 minuts). Per fer la papada, coure-la durant 12 hores a 80ºC. Una vegada cuita rostir-la al forn a 200ºC durant 20 minuts, tallar-la molt fina i tornar-la a rostir al forn. Finalment, per fer la salsa teriyaki, pelar i ratllar el gingebre, posar tots els ingredients en una cassola fins a bullir i afegir la meitat del pes de la salsa d'aigua. Una vegada fred afegir la xantana i triturar fins que quedi una salsa espessa. Servir amb el panet Bao calent, farcir-lo de la papada, salsa teriyaki i wakame.
jove atret per provar coses noves. Pel que fa al preu, les tapes van des de 3,5 a 8 euros. L’equip de l’Apagallums es mostra optimista i aposta per continuar oferint coses noves. Precisament, fa un any van obrir un nou restaurant, La Parada, amb una àmplia varietat d'hamburgueses. 39
Reconeixement facial per a porcs
Amb aquesta tecnologia s’aconsegueix una radiografia molt fidel de la salut de l’animal.
Un exemple d’aquestes empreses punteres en tecnologia el trobem en la companyia Alibaba, matriu d’Aliexpres, que ha desenvolupat un sistema d’intel·ligència artificial anomenat Agriculture Brain basat en el reconeixement facial i l’anàlisi de dades. Igual que un reconeixement facial per a humans, el sistema compta amb càmeres que monitoritzen l’activitat de cada porc a temps real, i que són capaces de diferenciar entre un animal i un altre gràcies als ulls, orelles el musell, o el seu sexe. Però els sensors d’aquestes càmeres no es limiten només a identificar cadascun dels animals de la granja, sinó que van més enllà. I és que, gràcies als micròfons, poden recollir informació de la respiració. A més, els sensors infrarojos de la temperatura permeten identificar símptomes associats a malalties greus com la febre porcina.
Xina és el país on es consumeix més carn de porc de tot el món, motiu pel qual el sector porcí no deixa d’oferir solucions innovadores. Moltes empreses tecnològiques ja inverteixen en desenvolupar eines per a les granges del futur, una inversió que per a aquestes companyies és un negoci molt rendible perquè ofereixen al sector porcí la possibilitat d’estalviar grans quantitats econòmiques en tractaments i pèrdues per mortalitat. Una de les tecnologies que està trobant un bon nínxol de mercat és el reconeixement facial per a porcs. Diversos estudis ja han demostrat que aquests animals són molt expressius i poden manifestar les seves emocions a través de diverses expressions facials, cosa que ha acaparat l’interès de les grans companyies tecnològiques. Moltes d’elles treballen en el desenvolupament de sistemes que permeten detectar els trets facials dels porcs que presenten processos patològics. Fins i tot existeixen granges que ja han adoptat alguns d’aquests sistemes.
40
Aquest reconeixement és capaç de recollir tots els moviments de cadascun dels animals i monitoritzar si estan portant una alimentació adequada. Tot això es recull en la fitxa independent que té cada porc i en la qual es plasmen totes les seves dades (data de naixement, pes, hàbits alimentaris, etc.), i que es pot consultar des de qualsevol telèfon intel·ligent. Amb tota aquesta informació s’aconsegueix una radiografia molt fidel de la salut de l’animal que permet al responsable de la granja identificar als porcs que es comporten de manera estranya, examinar-los i si és necessari aïllar-los ja que en cas d’una possible malaltia, aconseguir un diagnòstic el més aviat possible pot salvar grans quantitats econòmiques. Tot i els avenços que ofereix el sistema, encara queda comprovar la seva practicitat i funcionalitat, trets que hauran d’avaluar-se amb els resultats obtinguts. Un dels problemes que presenta és la dificultat de fotografiar els porcs, ja que sovint la imatge pot ser una mica deficient i no molt precisa. No obstant això, el sistema representa un gran avenç que facilitarà el seguiment sanitari i de la producció de les granges animals, quelcom important a la Xina, país on malalties com la grip porcina o la pesta porcina africana han tingut un gran impacte en els darrers anys.
SUDOKU TRIVIAL 1-A; 2-B; 3-B.
JEROGLÍFICS De Sitges (Desitges) Eslau (És la u)
L'ENIGMA MATEMÀTIC 4 nois i 3 noies.
7
9
3
4
5
1
2
8
6
2
6
4
7
9
8
3
5
1
8
5
1
6
3
2
7
9
4
6
4
9
8
2
3
5
1
7
1
7
8
9
6
5
4
2
3
5
3
2
1
4
7
8
6
9
3
1
7
5
8
9
6
4
2
9
8
6
2
7
4
1
3
5
4
2
5
3
1
6
9
7
8
41
GAYA Heura Gaya Divendres, 2 de juliol | 21 h Parc de Riella
ABSURD Circ Vermut Dimecres, 21 de juliol | 21 h Parc del Convent (zona dels Dipòsits)
IGNASI GONZÁLEZ QUARTET Dimecres, 4 d’agost | 21 h Plaça del Mercat
ELS BRUGAROL Dissabte, 18 de setembre | 21 h Teatre Casal Agramuntí
Organitza:
Amb el suport de:
Més informació:
www.agramunt.cat | cultura@agramunt.cat | 973 390 057
42
43
