SOLIDARIS

Hanane: "És molt dur no poder comunicar-se. Necessitem practicar i parlar el català per tal d’entendre’ns en coses bàsiques com anar a comprar".

Voluntariat per la llengua

Ens trobem amb la Marta Eroles i la Hanane en una cafeteria d’Agramunt per fer un beure i conversar una estona. Aquesta és una escena habitual entre coneguts, amics i també parelles lingüístiques. La Marta fa més de 10 anys que dedica part del seu temps lliure a ser voluntària per la llengua, una figura solidària que serveix de gran ajuda a les persones nouvingudes per integrar-se més ràpid. Com ens confessa la Hanane, parella lingüística de la Marta, procedent del Marroc i que va arribar a Agramunt fa 13 anys: “Sovint la gent pensa que no volem comunicar-nos, però no és així. El problema que tenim és que no sabem la llengua i necessitem aprendre-la i practicar-la per poder relacionar-nos. Per això fer cursos de català i les parelles lingüístiques ens ajuden moltíssim”.

QUÈ ÉS UN VOLUNTARI PER LA LLENGUA?

Ser voluntari lingüístic és molt fàcil si hi ha voluntat, tan sols cal contactar amb el Consorci de Normalització Lingüística o amb el servei de català del Consell Comarcal i oferir-se. A partir d’aquí, un cop s’assigna una parella lingüística, la implicació mínima que es requereix és d’una hora a la setmana durant 10 setmanes. Aquest és el requisit mínim, però sempre se li pot dedicar més temps, segons la disponibilitat.

Malauradament, la Marta, que fa més de 10 anys que està inscrita com a voluntària i ha tingut set parelles lingüístiques, ens comenta que fan falta voluntaris: “La gent s’excusa amb la falta de temps. Tenim una vida molt marcada, la feina, la família, els compromisos... el poc temps que tenim el dediquem a nosaltres, i ens fa falta, potser, dedicar una mica més de temps als altres i veure que hi ha gent amb dificultats que amb un petit gra de sorra que els podem aportar, per a ells significa moltíssim”. Precisament, aquesta necessitat d’ajudar els altres és la que va moure la Marta a apuntar-se com a voluntària. “Penso que tenim el deure com a societat d’ajudar als que vénen de fora i facilitarlos la integració. Sempre tenim tendència a dir: ‘Vénen i no s’integren, o no s’esforcen prou, tants anys aquí i encara no parlen el català’, però jo em pregunto, i què fem nosaltres perquè s’integrin? Com els ajudem? Crec que aquesta és una bona manera. A més, penso que el català és una llengua que està en perill i és una manera de salvar-la. Hem de transmetre als que arriben la nostra estima per la llengua, els hem d’ensenyar la nostra cultura, perquè aprenguin a estimar-la tant com nosaltres; si no ho fem, es crea una barrera i se senten exclosos, i tenen el mateix dret que nosaltres de participar en la societat, perquè quan arriben, la societat són també ells, som tots”, explica la Marta.

La Hanane i la Marta Eroles són parella lingüística. Foto: Rotecna.

LA PARELLA LINGÜÍSTICA

Per tal d’exercir de voluntari lingüístic és important que hi hagi nouvinguts que prenguin la iniciativa de sol·licitar aquest servei. Aquest és el cas de la Hanane, la darrera parella lingüística de la Marta, qui després de fer un curs de català i assabentar-se d’aquest servei va decidir tenir una parella lingüística amb qui practicar el català i millorar la seva comprensió i comunicació

Voluntariat per la llengua

diària. “Volia aprendre més el català, practicar-lo i poder-lo parlar. L’experiència amb la Marta va estar molt bé, però curta, perquè va arribar la pandèmia i vam deixar de quedar”.

Després d’estar més d’un any, per les restriccions, sense poder practicar el català, la Hanane reconeix que una llengua si no es practica, es perd i, per això, té la necessitat de reprendre quan es pugui les classes de català i la parella lingüística. “Les persones que venim de fora tenim molts problemes per no parlar. És molt dur no poder comunicar-se. Necessitem practicar i parlar el català per tal d’entendre’ns en coses tan bàsiques com anar a comprar, al metge, o parlar amb els professors dels nostres fills. De vegades he de recórrer a amigues per comunicar-me, però m’agradaria poder fer-ho jo sola”, explica emocionada.

COMUNICAR-SE EN CATALÀ

Per tal de facilitar-los aquesta comunicació i integració a la vida diària, la Marta ens comenta que en aquestes trobades lingüístiques fan una mica de tot: “La idea és començar facilitantlos les coses pràctiques, allò que necessiten en el seu dia a dia. Per això, un dia vam anar a comprar el pa, al mercat, seiem en una plaça i parlàvem de les nostres històries, de l’arribada de la Hanane, de la seva família... també va venir a casa meva... Es pot fer tot el que es vulgui, sempre partint del nivell de català que té la persona”. En definitiva, afegeix la Marta: “Es tracta que perdin la por a parlar i, a poc a poc, s’atreveixin a fer-ho sols”. Tot i això, hi ha un altre aspecte, a banda de la llengua, que creu molt important: “Establir contacte amb una persona autòctona és, per als nouvinguts, un univers de possibilitats que els obre les portes a la nostra manera de ser i de viure. S’estableix un vincle molt bonic, una nova amistat, i l’oportunitat de conèixer altres cultures. A les meves parelles lingüístiques els he ofert sempre ajuda en temes de burocràcia, els he ensenyat els serveis del territori, els he orientat en temes laborals... tot el que ha estat al meu abast per tal que coneguin el seu nou entorn i s’hi puguin desenvolupar de manera autònoma. Si reben una carta que no entenen, em truquen i em pregunten com desxifrar-la, si tenen dubtes de com demanar hora al metge, com fer la matrícula dels nens a l’escola, tenen un referent que els pot acompanyar en aquests aspectes fins que aprenguin a fer-ho”, afegeix la Marta.

REPTES

Per la Marta, després d’haver comptat amb set parelles lingüístiques, amb les quals manté contacte, el repte més important és trobar voluntaris, fan falta, assegura. “És necessari que nosaltres com a societat tinguem la iniciativa de fer-ho i no ens centrem tant en la crítica amb els que vénen de fora i

Imatge d'una de les seves trobades. Foto: Marta Eroles.

preguntem-nos quina responsabilitat tenim nosaltres en la seva integració. Quan t’apropes a una persona i comences a conèixer la seva història, la majoria de les vegades gens fàcil, entens que no pots jutjar-la, només entendre-la i oferir-li acompanyament perquè la seva integració sigui més fàcil”, conclou.

En aquest sentit, una crítica que posen sobre la taula tant la Marta com la Hanane és la tendència que sovint hi ha de parlar en castellà a les persones que vénen de fora. “Quan ens hi adrecem en castellà, els neguem el dret a aprendre el català; penso que és, fins i tot, una falta de respecte, perquè els privem d’accedir al nostre idioma”, afirma la Marta. Fins i tot, la Hanane assegura que quan diu alguna cosa en català “llavors se sorprenen i em pregunten si parlo català”.

Per concloure, la Hanane insisteix en la necessitat que tenen les dones de fora de fer cursos per aprendre el català i comunicar-se. “Necessitem poder accedir a cursos i que tinguin més continuïtat”. A més, les dues coincideixen que la gent hauria de ser més comprensiva i ajudar en aquest procés. La Marta acaba amb una frase que vol ser una reflexió i remoure consciències: “La llengua és el motor i alhora l’excusa de les quedades, però en les trobades s’estableix entre les parelles lingüístiques una relació d’estima i de respecte molt maca. Ser voluntària per la llengua m’ha obert la ment, m’ha ensenyat a escoltar, a no jutjar, i m’ha donat l’oportunitat de conèixer bones persones que m’han ampliat la visió del món i de la vida. Agraeixo a les meves parelles lingüístiques el seu esforç, és per a mi un orgull que vulguin aprendre la llengua i la cultura de la terra que els ha acollit i que, sense perdre les seves arrels, s’estimin Catalunya i la considerin casa seva”.