Al tanatori. Eduard Francesc de Paula Gisbert i Sampedro

Al tanatori

Eduard Francesc de Paula Gisbert i Sampedro

L’home de seixanta-quatre anys està observant la caixa de caoba, hermèticament tancada, on, suposadament, hi ha el cos sense vida de la seua mare.

El covid.

Eixe virus cabró al que li han posat un nom neutre i poc impactant, però que, tot i això, és més perillós que la més devastadora de les riuades.

Que la més devastadora de les riuades.

Ràpidament, es van creuant a la seua ment pensaments, records, paraules, música i amor.

La seua mare, que havia tingut una vida llarga, com la majoria dels membres de la seua família, no mereixia una mort com eixa; ni ella ni totes les víctimes d’eixe virus assassí que es va implantar a les nostres vides, on encara és present, sense haver estat convidat.

L’home de seixanta-quatre anys observa en silenci aquella caixa amb crucifix a la tapa, com ella volia, sense haver pogut, ni tan sols, acomiadar-se d’ella amb la besada de l’adéu. Només hi ha vingut ell i la seua família, la seua pròpia família; els seus germans, fills també de la seua mare, no hi han aparegut.

Recorda totes les ocasions en què la mare havia faltat de la casa, la majoria de les vegades per algun part o per algun avortament espontani; havia tingut massa avortaments, la mare. I en un parell de vegades, per a operar-se les varius, a les cames. En aquelles ocasions, en totes elles, recorda l’home de seixanta-quatre anys, la família quedava totalment escapçada i, tot i que el pare els portava a la casa de la iaia –la seua mare–, una dona de mal caràcter, sempre malhumorada, que ell veia molt major i resulta que era més jove que ell en aquest moment, la sensació d’orfandat era present en tots els membres de la família, perquè si la família quedava sense el seu motor, com és lògic, no arrencava, no tirava endavant.

Però l’absència més prolongada, recorda l’home de seixanta-quatre anys, quan ja eren tots adolescents, va ser la de la pleuritis.

Feia dies que no es trobava gaire bé, amb pèrdua de la gana i constants punxades al tòrax, fortes com si li clavaren un punyal, però ella es prenia una aspirina pensant que li anava a fer efecte; no va ser així. I una nit notà com li faltava aire als pulmons i una tos poderosa li impedia dormir, pel que es va alçar, anà al lavabo a expulsar tot allò que tenia a l’estómac, anà a la cuina, es va asseure a un tamboret i començà a pregar: –Què m’ocorre, Senyor? Ajuda’m, no puc anar-me’n ara amb tu; tinc encara molt a fer en aquesta família i en aquesta casa.

Però la falta d’aire i la tos no remetien.

No volia despertar el seu espòs, el pare de l’home de seixanta-quatre anys i els seus germans, que dormia plàcidament, aliè a tot allò que ocorria a sa casa en aqueix moment, així que va decidir que quan es marxara el seu home a treballar, esperaria l’hora d’obertura del metge de capçalera, i li faria una visita.

Poc desprès de les nou del matí, entrà al consultori, pels seus propis peus. Poc desprès de les nou i quart del matí, eixia del consultori muntada a una ambulància, camí de l’hospital La Fe, que portava un parell d’anys en funcionament i era considerat el millor de la ciutat. Podia haver anat a qualsevol hospital de la ciutat, puix l’empresa on treballava el seu home tenia convenis amb tots els hospitals públics i privats de l’Estat, però el doctor Amorós va preferir enviar-la a eixe, puix no sols era el més nou sinó, també, el millor. –Aquí estarà vostè molt bé, ja ho veurà. –Però, què tinc, doctor? –No ho sé exactament, però crec que té alguna cosa als pulmons, que no acaba d’agradar-me; no li puc dir res més.

Una veu desconeguda va traure l’home de seixanta-quatre anys dels seus records; es va estranyar, puix no esperava ningú; feia temps que no esperava que sa mare tinguera alguna visita, de fet la majoria dels seus germans catecumenals, pràcticament s’havien oblidat d’ella i, de no ser per un toc que havia hagut de donar el seu fill, seguirien en aquell estat d’oblit absolut. –Bon dia; és ací, la Pilar Torralba? - preguntà una dona que tragué el cap per la porta; una dona d’eixes que gaudeixen plenament visitant els tanatoris, els morts i les seues famílies. –No; crec que s’ha confós - contestà l’home de seixanta-quatre anys, intentant ser amable. –Perdone... –va dir la dona, com a disculpa, i se n’anà.

El seu pare –continuà l’home de seixanta-quatre tornant als seus pensaments i oblidant ràpidament la interrupció d’aquella dona desconeguda–, en assabentar-se d’allò

que li ocorria a la seua esposa, ho va comunicar als seus superiors, i se’n va anar a l’hospital en taxi, puix es trobava als afores de la ciutat, prop de Campanar. –La seua dona té una pleuritis –li va dir el doctor Sanz a la porta de l’habitació, puix eixia en eixe moment de visitar-la–; és una malaltia seriosa, de la que, ara que ja és ací, no hem de preocupar-nos; tot i la seua gravetat, la pleuritis, hui per hui, té cura, i anem a posar-nos amb ella des d’aquest precís moment. –I com? –preguntà el pare, certament espantat. –Sembla ser –va dir el doctor– que el seu germà major la va patir quan era jovençà, desprès de la guerra, i que ella el cuidava. Possiblement es va infectar en algun moment, però en ser una xica joveneta i forta, el bacteri es va quedar en suspens, sense activar-se. Ara, segons m’ha contat la seua esposa, està passant per uns moments amb les defenses molt baixes, puix sembla ser que, en menys d’un any, han faltat els seus pares i un germà molt estimat per ella. –Sí, doctor; així és. –Però no es preocupe; haurà de romandre algunes setmanes ací, perquè la pleuritis no es un constipat o una grip; estiga tranquil, puix estarà en bones mans i ha de tindre tota la nostra dedicació. Poden visitar-la i es convenient que ho facen, puix necessita alçar l’ànim i, com li dic, en unes setmanes, a casa, a seguir el tractament.

L’home de seixanta-quatre anys recorda ara aquest episodi i molts altres de la relació de la seua mare i la Malaltia; ha estat una dona forta i valenta, que sempre ha guanyat totes les batalles que aquesta li ha plantejat.

Excepte aquesta, que ha estat la definitiva; no sabrem mai –tot i que ho podem intuir– com va ocórrer, però desprès de diferents intents, el virus va guanyar la partida, sense pietat. L’home de seixanta-quatre anys va anar a l’hospital a acomiadar-se d’ella, dos dies abans que se n’anara, i no podrà oblidar mai, perquè se li va quedar gravat a la memòria, aquell rostre cansat, aquella mirada inquieta que recorria l’habitació de banda a banda, aquella soledat i aquell silenci que pesava brutalment en aquell ambient ple de tristor, ple de comiat, ple de mort.

L’home de seixanta-quatre anys no és persona de plor fàcil però, ara, davant la caixa mortuòria a l’altra banda del vidre, ha deixat córrer algunes sentides llàgrimes per les seues galtes, i ha donat l’últim adéu a la persona que li va donar la vida, i amb la que espera tornar a ajuntar-se algun dia, en algun indret.

D’ací o d’allà.