23· Una indústria estancada

56 A I començament del s. XIX la indústria banyolina passava un bon moment. L'any 1803 existien 103 obradors de teixits ordinaris, 30 de cotó i lli, 4 de draps de llana, 55 de mitges de cotó, 50 de filar cotó, 3 papereres, 4 blanqueries i una fàbrica de sabó.

La Guerra del Francès (1808-1814) i la pèrdua espanyola de les colònies d'Amèrica va ser un cop molt dur per a la indústria.

Entre 1840 i 1860 es produí la desaparició de les indústries més mecanitzades del ram tèxtil (fàbriques de teixits i filats i retorts) . Quedaren fàbriques papereres, blanqueries i obradors artesanals en el sector tèxtil (llana, cànem , cotó i lli), amb telers manuals. Desaparegueren fàbriques com les de Francesc Febrer, Anton M. Heris i Cia., Pere Ramió (que s'instal.là a Salt) i Ramon Fort.

En aquestes fàbriques més modernes treballaven gran quantitat de dones i nens, amb sous reduïts. L'any 1841 , a les fàbriques de filats, les de més operaris, hi treballaven 15 homes, 143 dones i 91 nens i nenes.

En aquests moments començà una forta emigració de banyolins cap a Salt. Després, famílies senceres, marxarien a Barcelona, Girona, Anglès , Sant Feliu de Guíxols i

Fira de bestia/" a la plaça de les Rodes als anys vint.

Palamós. S'incrementà la població dedicada al treball artesanal, a l'agricultura i sobretot els assalariats (jornalers, blanquers i paperers). Tot i així, els banyolins dedicats a l'agricultura no eren majoritaris.

AI final del s. XIX, amb el · tancament de la fàbrica cotonera de Ribó i Cia, situada a can Rabassa (actual Cooperativa Agrícola) la crisi era evident. El tancament suposà deixar sense feina 300 obrers i acabà amb les esperances de desenvolupament industrial. No va ser de moment substituïda per cap altra

fàbrica. La indústria tèxtil moderna va desaparèixer.

Restaren indústries en el sector del ciment i guix, papereries (fàbriques papereres), blanqueries i altres de petites, amb molts pocs treballadors: de sabó, aiguardent, molins fariners, xocolata, oli, pasta de sopa i fusteries.

L'estancament industrial portà el demogràfic. La població cresqué fins a la dècada dels seixanta, després s'inicià el període d'estancament (l 'any 1860 tenia 5.100 h. i el 1900 en tenia 5.103). La natalitat i la mortalitat eren molt altes. Les zones pobres abastaven la pI. de les Rodes, el ci Vallespirans, el ci Estany, el ci Gran, el ci SI. Esteve, el ci Divina Pastora i el raval de Sant Pere. Allí hi vivien els artesans i jornalers. La misèria, les epidèmies i la fam feien de les seves. Les desgràcies climatològiques (pedregades, nevades o sequeres) portaven la fam a moltes famílies.

A pesar d'això, la vida econòmica d'un centre comarcal feia possible l'existència de sectors dedicats a tota mena d'oficis comercials i de professionals com administradors de finques, agents de negocis, banquers, cirurgians, veterinaris o notaris. Després de la desamortització, la propietat estava en mans de poca gent i la majoria dels pagesos eren arrendataris, amb poca terra i una mula o un bou. Sovint tampoc no posseïen casa pròpia.

Aquests pagesos conreaven cereals, llegums, hortalisses, l'olivera, la vinya i plantes farratgeres i tuberculoses. Criaven aviram, porcs i bestiar boví. A partir de l'any 1883 s'implantà el monocultiu d'alls. També la vila s'especialitzà en la cria i comerç de bestiar mular.

Trebaftadors de la blanqueria de Jaume MassaneJ/a, al primer decellni del s. XX.