12 - La confraria de Sant Eloi

a representant, havia d'acceptar el càrrec i complir amb el seu paper. Tots els membres estaven obligats a combregar sempre que h i havia una celebració especial per a la confraria. Si un d'ells necessitava diners, l'associació l'havia d'ajudar amb el fons comú , i si no n'hi havia, els pabordes podien imposar una quota especial.

La confraria tenia el dret de rebre, de qualsevol persona que vingués a vendre a Camprodon, quatre so us de plata. Sempre que un dels confrares o confraresses moria, se li deia una missa especial a la capella de Sant Eloi de l'església parroquial. A les processons, un confrare elegit anualment era l'encarregat de portar la bandera de Sant Eloi. El dia del patró tothom havia de pagar dos sous de plata.

Amb aquests estatuts quedava regulada la vida interna de la confraria, els aspectes relatius al treball i a la legalitat i també, en certa manera, la moralitat dels artesans de Camprodon.

I diu la dita popular: "Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà, va ser manyà; de mitjancer, va ser ferrer; i de gran ... va ser sant."

Salli Eloi és el parró dels ferrers. els daguers i els

({l'gell/ers des dels (emps mediem/s.

Confrares de Sant Eloi en 1699

Joan Cabanaeh, daguer Joan BenTan Petit, baster 10an Borrasser, muler Antoni Hortolà, mestre de cases

Presidents anuals de la confraria

Pere Coma Josep Sentenaeh Joan Galceran Ferrers Josep Rovira Francesc Torrent

Jaume Mirambell Josep Mirambell Ponç Laeot Daguers Ponç Cabanaeh Patllari Solà

Jeroni Labrunyà, major de dies Josep Bertran Perit Basters Pere Joan Faura

Joan Bigu Ferrer de claus

Jaume Pujol Benet Pujol Joan Pau Verd Raimon L1idera Bernardí Lacot Llorenç Guillaumes Mulers Patllari Borrasser Salvador Tomàs Bernat Gomar Gabriel Sitjar Gaspar Seguí Francesc Pena Benet BeJ10lieh

Sant Antoni de Pàdua és un sant al qual els camprodonins tenen molta devoció, ja des de temps antics. Se l'invoca contra les caigudes amb l'expressió de "Sant Antoni, guarda'm de caure!", i també en els casos dels infants que es retarden en el parlar.

Sant Antoni, a Camprodon, hi té dedicada una ermita, i una muntanya porta el seu nom. L'ermita és, precisament, al damunt de la muntanya, a la part nord-est del poble. Quan es va edificar, en el segle XVII , la muntanya es deia de Cabrià. En Llorenç Guillaumes, que era sacerdot, i en Francesc Dedéu, varen aconseguir l'autorització de la propietària, Maria Alentorn i Sivilla, per a edificar-hi la capella, que va ser consagrada el 1679.

Llavors varen venir les guerres amb els francesos. Sant Antoni era un lloc estratègic i, segons diuen, hi havia un pas que, a través del torrent del Turul'lula, conduïa fins a la torre del Coll, molt a prop del castell. Espanyols i francesos es barallaven per controlar-lo, i a resultes de tot això l'ermita va ser destruïda. Vers el 1700, els camprodonins varen aixecar una altra ermita en honor al sant, i ho varen fer a la muntanya de davant, que era propietat comunal. De tot el relacionat amb les obres se'n va encarregar un Patronat, constituït pel rector, l'abat de

El sall/uar; de Ili Mare de Déu del

Remei s'aixeca al lloc

de Creixel/lwri.

Sant Pere i dos cònsols de la vila. El Patronat va desfer-se el 1928.

A Sant Antoni hi havia un ermità que tenia cura de la capella i en restaurava els desperfectes. Disposava d'un hort i podia fer llenya als boscos dels voltants. Hi havia el costum que tothom que matava el porc pujava a l'ermita un peu de l'animal. De cada tres peus, dos eren per al sant i un per a l'ermità, que en feia sopa per a tothom el dia de l'aplec. Vivia a l'ermita, fi ns que el 1890 va començar a viure a la vila. El darrer va ser en Pere Pastor, que va plegar el 1928.