24 Les botigues

les indústries d'embotits amb més tradició al poble; la botiga és avui dels seus descendents.

Seguint la mateixa línia, va posar botiga en Felicià Claret i Surroca, en Xano, a tocar l'església de Santa Maria. D'aquella època és també la carnisseria Peiró, del carrer València, propietat inicial de la vídua Claret, la Mollona.

Can Pineda, també al carrer València, la va obrir en Joan Tarradellas, que procedia de la zona de Vic, d'un lloc que se'n deia la Pineda. Mataven el porc i venien carn i embotits.

Cap a final del segle passat va arribar de Setcases en Silvestre Pujol, de can Bundansi. Es va instal·lar a can Xicorral, al carrer de Sant Roc, i feia de forner. Actualment, el seu descendent és pastisser i la botiga, can Pujol, és als Quatre Cantons.

En aquell temps, quan encara hi havia carlins que hi anaven a menjar, va començar ca la Clemència, al carrer València. La Clemència Puig era l'àvia de l'actual propietari.

En 1880, la Concepció Artigues va fundar la botiga de can Jan, al carrer de Sant Roc ; hi venien robes i llana. Ara és d'un nebot de la fundadora. I fou en 1890 quan varen començar a vendre barretines a cal Barretinaire, al carrer de Ferrer i Barberà. Aquest barretinaire era un rebesavi de l'actual Miquel Vila, que és el cinquè d'u n seguit de "Miquels Vila" que han regentat l'establiment.

Als darrers anys del segle passat varen obrir la botiga en Domènec Planesas i Regí, que era sabater, i en Joan Palomé i Font, rellotger, totes dues al carrer València. Can Planesas i cal Rellotger són ara dels néts dels fundadors .

I ja d'aquest segle són can Pòlit i can Renard. La primera, al capdavall del carrer València, era una pastisseria. La va inaugurar en Joan Vila i Molas, que l'havia comprada, el191 O, a l'Hipòlit. L'altra, al capdamunt del carrer, era d'en Josep Roger i Bau, que en 1905 venia roba i teixits. Tenia clientela francesa. Un dia, un del país veí es va queixar pel preu d'una tela, i com que l'amo no el rebaixava, li va dir:

"vós sou un renard".

r r

Darrera del rau/ell de call Sala, tres

generacions d' l/lla de les bOfigues més

Gmiglles: ell Rossend, e! seu pare, la mare, l'oncle i l'avi. als anys trenta.

ACamprodon hi havia antics oficis, molt relacionats amb la vida rural, que avui han desaparegut. Encara queda un sanador, que és l'únic a tota la comarca. En Jaume Soler va aprendre l'ofici del seu pare. S'ha dedicat des de molt jove a sanar (capar) xais , bous i porcs de les cases de pagès del Ripollès, la Garrotxa i també de França. Els bous s'havien de sanar perquè, si no, s'embraonaven i eren perillosos, i els porcs, a més, no són sanats la carn els put. Es una feina molt delicada, que precisa de molta destresa i molta pràctica. Després de sanar l'animal, el cus amb unes agulles especials. No hi està pas més d'un minut, a fer tota l'operació.

En Jaume Barceló feia carros. Ho feia tot a mà, treballant la fusta seca de noguer, d'om o d'alzina. S'hi dedicava des de començament de segle i el seu gendre va continuar el negoci durant un temps curt.

A can Llapí i a cal Baster feien basts. En Bernardí Planella i en Jaume Bertran fabricaven a mà les albardes dels animals de càrrega. Amb bast i cuiro "vestien " els matxos que portaven els pagesos. En Bernardí Planella va ser l'últim baster de tota la vall.

Abans , tothom es calçava amb

A call Plal/t'sas fcniell l/lla sabateria . ell la quat treballava la família i algulls aprenems. El sabarer era ell Domènec Planesas .

esclops. Eren calents, resistents i molt pràctics. Els feien a ca l'Escloper, ofici que practicava en Josep Juanola. Es dedicava a aquesta feina des de 1920 i treballava amb els seus fills. Tots anaven a bosc a tallar la fusta, que era sempre de pi o de saule, i allà mateix feien els esclops. Llavors els duien al taller del carrer València, on amb un aixol els donaven la forma, que perfilaven amb el punter; amb la cullera i la rasa els buidaven; llavors, els polien i els posaven la gansola, que collava el peu.