27 Temps de progrés: el telèfon

que costarien 5.600 ptes., amb u n increment de 300 ptes. si es volia telègraf.

Anava passant el temps i a Camprodon no arribava el telèfon. El 1899, l'Ajuntament va demanar una subvenció al Ministeri per a fer la instal 'lació municipal, però fou denegada.

Davant d'aquests problemes, es va crear una comissió encarregada de portar a terme l'establiment de la línia telefònica. Era per l'agost del 1899, i els membres de la comissió eren l'Ignasi Casabó, en Joaquim Matabosch, l'Enric Parellada, en Joan Pagès, l'Agapit Cases i l'Antoni Massó. Varen redactar un informe que explicava la importància i la necessitat del telèfon per a Camprodon: "como no hemos de esforzarnos en encarecerle la conveniencia de obtener rapidas comunicaciones , considérese baja el punto de vista de la mejora de la propiedad rústica y urbana, del desar rollo industrial o de la simple comodidad de las familias que veranean anualmente en esta población ". L'informe anava adreçat a qualsevol possible subcriptor de l'empresa del telèfon, que

Lo primera cell1ra!efa es va insta/·lar (/ la plaça del Dr. Robert. Ja fUl/cionova el j l/liol de 1900.

aportaria una subvenció econòmica per a ajudar a fer realitat el projecte.

Les bases per a l'establiment de la línia municipal eren: 1. Obertura d'una subscripció pública, encapçalada per l'Ajuntament. Hi podien participar propietaris, industrials, veïns i estiuejants; amb els diners es pagaria la instal'lació de la línia i el seu manteniment.

2. Els beneficis del telèfon es destinarien cada anyal manteniment de la línia, i, sobretot, a l'hospital municipal, "cuyos medios de subsistencia se hallan en muy precario estada". 3. L'administració i comptabilitat del servei de telèfon anirien a càrrec d'una junta administrativa formada per l'alcalde com a president, un propietari, un industrial, un veí i un estiuejant assidu.

4. El municipi s'obligava a sol'licitar i obtenir el permís oficial i a cedir el local i pagar els treballadors.

Es va aconseguir una llista de subscriptors que aportaren, entre tots , 7.705,50 ptes. Amb l'ajut d'una subvenció estatal, el telèfon ja funcionava l'estiu de 1900; es va instal'lar la central a la plaça del Dr. Robert.

Oes del segle passat ha existit, a Camprodon, un periòdic local, informatiu i d'opinió, que es fa ressó dels interessos de la comarca i publica les notícies de la vila i dels seus voltants. Tot i que la tradició periodística es va interrompre en esclatar la Guerra Civil espanyola, i no es va reprendre fins a l'any 1991, a Camprodon hi té arrels molt antigues.

El primer periòdic local va aparèixer l'any 1892; es deia La Costinyola, i va tenir vida fins al 1896. En aquest any se li va canviar el nom pel de La Frontera, que sortia dues vegades l'any. Valia 1 pta. cada trimestre, 2 ptes. si es comprava a l'estranger i 15 cts . si es comprava un exemplar solt. La publicació tenia esperit liberal i progressista, i s'autodefinia com "Periódico Quincenal defensor de los intereses de la comarca" . El seu programa, deia, podia sintetitzar-se en tres paraules: justícia, progrés i llibertat. La redacció deixava ben clar que no pertanyia a cap partit polític i que "jamas seremos vasallos del caciquismo".

La majoria dels articles eren columnes d'opinió i expressió literària, i l'àmbit informatiu era estrictament local. L'idioma normalment utilitzat era el castellà, però hi havia nombrosos textos escrits en català.

Els periòdics locals que s'han editat a Call/prodol! des de 1892 sempre hali ringlll la proposta de "defellsar els illferessos de Camprodoll i comarca" .

En 1904 va aparèixer un nou setmanari amb el nom de La Frontera de Camprodon, enfrontat obertament amb La Frontèra. Els dos periòdics es varen declarar la guerra i va guanyar el nou nascut, que el 14 d'agost ja es va dir La Font Nova. El periòdic continuava avesat exclusivament a informar del que passava a la vall, i a publicar poemes dels col'laboradors ; la llengua emprada seguia essent la castellana fins que, pel març de 1908, la redacció va decidir que