26 El Casino i el Casal

per als camprodonins, ja que els estiuejants anaven al Rigat.

I encara va sorgir un altre lloc en aquesta competència: el local de La Renaixença. La societat l'havien fundada, en 1932, un grup de gent jove amb ganes de canvis i d'acció, dels quals n'era president en Joan Planella. Però va tenir una vida curta i en 1935 es va fusionar amb el Casino.

Llavors va esclatar la guerra i tot va canviar molt. Els locals d'esbarjo varen ser utilitzats per a necessitats més apressants, el Rigat es convertí en hospital militar i el Casino va allotjar infants refugiats.

Passada la guerra, en els anys quaranta, un camprodon í establert a Barcelona, en Pere Casaponsa, va instal ·lar al Casino un cinematògraf, que es va estrenar amb la projecció de la pel·lícula "Arabescos" . En 1950, el matrimoni Blanc-Montcanut, de Camprodon, va inaugurar un altre cinema, el Montblanc, amb l'estrena de "Las zapatillas rojas" . D'aquesta manera hi hagué al poble, al llarg de dotze anys, tres locals cinematogràfics , amb capacitat per a 1.600 espectadors. I Camprodon no passava dels 1 .500 habitants!

AI cap d'uns anys al Rigat deixaren de fer-hi cinema; el Montblanc també va plegar, i ja només va quedar el vell Casino. El 1967, un incendi va destruir el local, que va ser tancat i abandonat. A Camprodon es varen quedar sense pel·lícules els

Programes de cil/ema dei Casino per a /III diumel/ge de /' 011)' 1953. Seu del Casal Camprodoní, a la plaça del Dr. Robert.

diumenges a la tarda durant uns quants anys. El 1975, l'Ajuntament, amb l'oposició d'un grup d'antics socis que volien que es restaurés el Casino, va comprar el Montblanc. La discussió va provocar la segregació de la Coral Camprodon, de la secció d'esports i el traspàs d'alguns membres de la societat. AI local de la plaça del Dr. Robert s'ha anat continuant fent cinema. Actualment, la Societat Casal Camprodoní té 500 socis. Organitzen activitats culturals diverses, a més d'encarregar-se de les pel·lícules de cinema.

EI 2 de febrer de 1889, la reina regent, Maria Cristina, signava un decret que va publicar la Gaceta de Madrid i que feia referència a la instal'lació de línies telefòniques i telegràfiques a tot l'Estat. Segons el decret, a les poblacions que eren cap de partit o que eren importants, i que es trobaven en el trajecte de les línies telegràfiques estatals, o bé a menys de 5 quilòmetres, s'hi podria instal'lar telèfon , sempre que l'ajuntament cedís un local per a les dependències de Correus i Telègrafs i es fes càrrec de moblar-les. També hauria de pagar el personal encarregat. Serien, doncs, estacions municipals, muntades com a intermediàries en els fils estatals. L'aparell transmissor que s' hi utilitzaria seria el de l'alfabet Morse, adaptat per l'Estat, i el benefici que se'n derivés seria per al municipi.

De seguida, l'alcalde de Camprodon, l'Ignasi Casabó, va escriure al director general de Correus i Telègrafs, exposant-li que per raó de "el importante desarrollo adquirido por la industria de esta villa, que a la vez reúne condiciones excelentes para servir de punto de veraneo, se hace cada día màs necesario que esta localidad disfrute de los beneficios de una comunicación telegràfica o telefónica de que hoy carece", per la qual cosa, en nom de

La insral·ladó del (('Iè/oll es l'a fer, en part, gràcies

a la COI/Cl/I"rèllcia d'esriuejollfs a Camprodoll. Els calia comunicar-se amb Barcelollo. I el telèfoll feia el poble més dislingir,

l'Ajuntament que presidia, va sol'licitar la instal'lació d'una línia telefònica municipal entre Camprodon i Ripoll , acollint-se a les bases del reial decret. Com que la qüestió era difícil, l'Ajuntament va haver d'insistir molt i va utilitzar tots els recursos. L'alcalde va escriure al diputat a Corts per Puigcerdà, per demanar la seva intercessió, i el marquès de Santa Anna va adreçar-se, en nom del poble, al director general de Correus; aquest va respondre que no hi havia fons per a instal'lar les línies,