Els estiuejants

només els caps de setmana. Els camprodonins s'adonaren de seguida dels ingressos que tota aquesta gent podia aportar per a la seva migrada economia. Rebien bé els estiuejants, els

"senyors", com els anomenaven, la "distingida colònia estiuenca" que omplia durant les tardes

les places i els passeigs, i que donava a la vila

una gran animació. "La vila desperta del seu

llarg repòs, els passeigs solitaris recobren nova

vida, la presència dels estiuejants anima carrers, places, voreres de fonts i rius", deia l'editorial de

La Muntanya, el juliol de 1914. Els comerciants adornaven bé els aparadors i les fondes omplien el rebost. Començava la temporada.

Els estiuejants varen organitzar, en 1901, uns Jocs Florals a Camprodon. La Reina de la Festa fou Montserrat Torras, filla d'en C. August Torras. El cinquè premi l'obtingué un jove barceloní que després seria un gran poeta, en Joan Maragall, amb el poema "La vida a les

muntanyes".

Als anys vint un altre iHustre metge

barceloní, en Ferrer i Barberà, va escollir

Camprodon per passar-hi l'estiu amb la seva família. De fet, els anys vint foren els més esplendorosos. El 1924, en Francesc Maristany volia fer-se una torre a Camprodon i li agradava el lloc de ca n' Aulí, una casa de pagès molt gran dels afores, cap a la banda de Llanars. En va parlar amb l'arquitecte Bernardí Martorell i amb el contractista, veí de Camprodon, Francesc Suriñach; tots tres decidiren fer quelcom més gran, més espaiós i més bonic: tot

un passeig. Així va néixer, per iniciativa privada,

el passeig Maristany, que es convertí en el nou centre de l'estiueig a Camprodon. S'hi

construiren cases grans i senyorívoles.

A les tardes i capvespres, els salons de l'Hotel Rigat eren plens; s'hi lluïen joies antigues, vestits

vaporosos, cutis claríssims ... Tot això donava un

indiscutible prestigi a Camprodon, a més d'un

gran benefici econòmic. I així ho van entendre fins els més avançats d'idees, els menys

El doctor Bartomeu Robert, que fOli el promotor de f' estiueig a Camprodoll ellfre l'alta burgesia barcelol/ina.

classistes; en 1932, en plena República,

El Muntanyenc proposava una innovació:

si Camprodon havia estat fins al moment l'indiscutible centre d'estiueig més important de Catalunya, calia que fos també un centre turístic de primer ordre i durant tot l'any. Es va crear, llavors, la Societat d'Atracció de Forasters, dedicada a promoure les belleses del poble a Catalunya i a l'estranger.

Moltes de les famílies d'estiueig tradicional eren a Camprodon quan, el 18 de juliol de 1936, va esclatar la guerra. La seva estada, aquell any,

va ser més trista i més llarga. Però l'estiueig no

es va pas suspendre. Les famílies que ja venien des de temps llunyans han continuat venint cada any i se n'hi han afegit de noves. Arriben pel

juliol, una mica més tard que els seus avis, i se'n

tornen pel setembre. I, més enllà de l'estiu, són camprodonins d'adopció.

'.' ._0 • • _ .' ;

Els primers estiuejants passaven tres mesos a Camprodon, allunyats de les activitats ciutadanes que els entretenien durant l'hivern a Barcelona. Enyorant una mica aquell esbarjo que els oferien els locals de la capital, varen decidir fundar un club, en principi privat, per a la trobada de les tardes, prendre el té i divertir-se en col·lectivitat. Per iniciativa d'en Bartomeu Robert, l'Eliseu Roig i en Ferran Oliveda, va néixer el "Casino de la Unión Veraniega", en un edifici del capdavall de la Font Nova, entre el camí de Dalt i el riu. Allà s'hi feia teatre, ball i tertúlia, i el 1907 fins hi tot hi va haver òpera. El Casino només funcionava l'estiu , i tots els membres eren de Barcelona.

Però en 1914 li va sortir una competència. Pel setembre, l'Alfons Rigat, l'amo de la fonda de can Borrà, va treure la loteria i, amb els diners, va construir un hotel. Els salons luxosos, el menjador ampul·lós, el cafè i la senyorívola sala de festes del Rigat aviat varen atreure la "colònia" d'estiu, que va anar abandonant el Casino. El 1920, el vell local va intentar rehabilitar-se amb un cinematògraf, però no hi va haver res a fer perquè, en 1922, el Rigat ja tenia cinema i el Casino es quedava sense gent.

Finalment, els estiuejants decidiren de vendre les accions

El 15 de gel/er de 1967 es va incendiar el vell Casino de Camprodoll.

del Casino a la Societat Casino Camprodoní. Tenien 700 accionistes, i les 300 accions restants les va comprar la Mútua de Socors Local. Va continuar essent un local de teatre, ball i música. El 1926, la societat va contractar un jove músic, en Pere Quer, per tal que dirigís la Coral Camprodon. Entre els que hi cantaven hi havia un jove músic i poeta, en Valentí Planesas ; en Quer composava sardanes i en Planesas els posava lletra, i d'aquesta manera nasqueren peces tan camprodonines com "La Font Nova", "Camí d'Ull de Ter" o "Les noies de Camprodon" . El Casino era llavors un local