només els caps de setmana. Els camprodonins s'adonaren de seguida dels ingressos que tota aquesta gent podia aportar per a la seva migrada economia. Rebien bé els estiuejants, els "senyors", com els anomenaven, la "distingida colònia estiuenca" que omplia durant les tardes
les places i els passeigs, i que donava a la vila una gran animació. "La vila desperta del seu
llarg repòs, els passeigs solitaris recobren nova vida, la presència dels estiuejants anima carrers, places, voreres de fonts i rius", deia l'editorial de
La Muntanya, el juliol de 1914. Els comerciants adornaven bé els aparadors i les fondes omplien el rebost. Començava la temporada. Els estiuejants varen organitzar, en 1901, uns Jocs Florals a Camprodon. La Reina de la Festa fou Montserrat Torras, filla d'en C. August Torras. El cinquè premi l'obtingué un jove barceloní que després seria un gran poeta, en Joan Maragall, amb el poema "La vida a les
El doctor Bartomeu Robert, que fOli el promotor de f' estiueig a Camprodoll ellfre l'alta burgesia barcelol/ina.
muntanyes".
Als anys vint un altre iHustre metge barceloní, en Ferrer i Barberà, va escollir
Camprodon per passar-hi l'estiu amb la seva família. De fet, els anys vint foren els més esplendorosos. El 1924, en Francesc Maristany volia fer-se una torre a Camprodon i li agradava el lloc de ca n' Aulí, una casa de pagès molt gran dels afores, cap a la banda de Llanars. En va parlar amb l'arquitecte Bernardí Martorell i amb el contractista, veí de Camprodon, Francesc Suriñach; tots tres decidiren fer quelcom més gran, més espaiós i més bonic: tot un passeig. Així va néixer, per iniciativa privada,
el passeig Maristany, que es convertí en el nou centre de l'estiueig a Camprodon. S'hi construiren cases grans i senyorívoles. A les tardes i capvespres, els salons de l'Hotel Rigat eren plens; s'hi lluïen joies antigues, vestits vaporosos, cutis claríssims... Tot això donava un
indiscutible prestigi a Camprodon, a més d'un gran benefici econòmic. I així ho van entendre fins els més avançats d'idees, els menys
classistes; en 1932, en plena República, El Muntanyenc proposava una innovació:
si Camprodon havia estat fins al moment l'indiscutible centre d'estiueig més important de Catalunya, calia que fos també un centre turístic de primer ordre i durant tot l'any. Es va crear, llavors, la Societat d'Atracció de Forasters, dedicada a promoure les belleses del poble a Catalunya i a l'estranger. Moltes de les famílies d'estiueig tradicional eren a Camprodon quan, el 18 de juliol de 1936, va esclatar la guerra. La seva estada, aquell any, va ser més trista i més llarga. Però l'estiueig no es va pas suspendre. Les famílies que ja venien des de temps llunyans han continuat venint cada any i se n'hi han afegit de noves. Arriben pel juliol, una mica més tard que els seus avis, i se'n tornen pel setembre. I, més enllà de l'estiu,
són camprodonins d'adopció.
61
