Rosa Luxemburg 2. Mostra. Història

H i s t o r i a ,

BATXILLERAT

Joaquim Prats

Cristòfol-A. Trepat

PRESENTACIÓ I ESTRUCTURA

OBERTURA DE LA UNITAT

Text introductori que anticipa els nous continguts i els enllaça amb els anteriors.

Il·lustració que reflecteix alguns aspectes de l’època.

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

Cos central del text, redactat de manera didàctica i rigorosa.

La dona en la història. Apartat en el qual destaquem el paper de dones rellevants.

Mapes clars i entenedors que il·lustren els diversos fets històrics que s'expliquen.

Text explicatiu que introdueix les dades que reflecteix el fris cronològic.

Fris cronològic que mostra els fets principals que tenen lloc en l'època analitzada.

Textos amb fets clau del període analitzat.

Activitats relacionades amb les fonts per analitzar-les, comparar-les, etc.

Vocabulari amb les definicions dels termes que poden presentar alguna dificultat de comprensió, que apareixen destacats en color en el text.

DOSSIER D'HISTÒRIA

Gran varietat d'imatges mapes, fotografies, gràfics, etc.

EINES PER A L'ESTUDI

Mapa de conceptes: resum de continguts de la unitat en forma d'esquema.

Llibres: S'hi ressenyen dues obres que ajuden a entendre el període estudiat des de la ficció literària.

SITUACIÓ D'APRENENTATGE

S'hi desenvolupen amb més profunditat, i a partir de fonts iconogràfiques i textuals, alguns dels temes tractats en la unitat.

Conceptes clau: llista de conceptes principals de la unitat.

Fonts artístiques: S'hi comenten dues pel·lícules i una obra artística que tenen relació amb el període estudiat.

Per fer en equip, a partir d'una situació real, que implica un repte en forma de preguntes o problemes al qual cal donar resposta o sobre el qual s'ha d'intervenir.

PROJECTE DIGITAL

UNA RESPOSTA GLOBAL PER A UN ENTORN EDUCATIU DIVERS

La proposta digital de Barcanova és EDUDYNAMIC, un projecte digital complet que dona una resposta global a un entorn educatiu divers i dinàmic.

A partir d’un entorn senzill i intuïtiu, EDUDYNAMIC és un projecte digital multidispositiu i multisuport que s’adapta i es visualitza a totes les plataformes i a tots els entorns d’aprenentatge virtual (Blink Learning, Moodle, Alexia, Google Classroom, Clickedu, Office 365…).

La diversitat i riquesa de recursos, des d’activitats interactives traçables a vídeos, presentacions i ludificació, fan d’EDUDYNAMIC un projecte digital actualitzat i complet pensat per canviar amb tu.

Integració a totes les plataformes i entorns EVA.

Compatibilitat i sincronització amb qualsevol dispositiu.

Gestió en línia de les activitats i tasques assignades als alumnes.

Continguts i eines per treballar on-line i off-line

Amb suport paper o sense.

LES CLAUS DEL PROJECTE DIGITAL

VERSÀTIL

El projecte, adaptat a diferents enfocaments i necessitats, es pot utilitzar com a complement del llibre imprès o bé com a model autònom per a les aules més digitalitzades.

ENTORN SENZILL I INTUÏTIU

Des d’on poder accedir i treballar amb continguts digitals.

INTEGRACIÓ I SINCRONITZACIÓ

Els canvis que fa l’usuari se sincronitzen automàticament en connectar qualsevol dels dispositius amb què es treballa.

ON-LINE I OFF-LINE

Són descarregables per poder treballar també sense connexió a la xarxa.

MULTISUPORT I UNIVERSAL

Són responsive i ajusten el seu contingut a qualsevol dispositiu: mòbil, tauleta, ordinador...

Tots els projectes digitals de Barcanova s’adapten i es visualitzen a totes les plataformes i a tots els entorns virtuals d’aprenentatge (EVA).

DIVERSITAT I RIQUESA DE RECURSOS

Per millorar la comprensió dels continguts: activitats interactives traçables, vídeos, presentacions, imatges interactives, suggeriments didàctics, enllaços, ludificació i... molt més!

2. LA REVOLUCIÓ LIBERAL

4.

3. LES TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS

7. LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936)

8. LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

12. LA DEMOCRÀCIA

9. EL FRANQUISME

la crisi de l´antic regim ( 788- 833)

TRADICIÓ VERSUS MODERNITAT

El primer terç del segle xix va suposar el final de l’Antic Règim. Durant aquest període es van produir dos esdeveniments que canviarien de manera definitiva la trajectòria dels últims segles. En primer lloc, Espanya va ser envaïda pels exèrcits de l’emperador Napoleó I, la qual cosa representava la introducció de les idees i els sistemes de govern creats durant la Revolució Francesa. A més d’una llarga guerra, aquest fet va propiciar canvis en la configuració política i social del país. En segon lloc, la liquidació del vast imperi americà. Al llarg d’aquest període les colònies es van independitzar d’Espanya i van ser substituïdes per noves repúbliques.

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT

1 La crisi de finals del segle xviii

2 La guerra de la independència o «guerra del Francès»

3 Absolutisme i fallida de l’Antic Règim (1814-1833)

Dossier d’història. La fi de l’imperi espanyol

Aprèn a fer: la classificació de les fonts històriques

Activitats

Eines per a l’estudi

Tractat de Fontainebleau.

Del regnat de Carles IV a la independència de les colònies americanes

El regnat de Carles IV suposa l’inici d’una crisi que va originar grans canvis polítics i socials a l’Espanya del tombant de segle. Napoleó, emperador de França, aconsegueix que Carles IV abdiqui com a rei i ho faci també el seu fill Ferran VII, tot nomenant rei d’Espanya el seu germà Josep. En aquest període (18081813) gran part de la població i les restes de l’exèrcit s’oposen amb les armes a la invasió i el domini francès. Restaurada la dinastia borbònica, torna Ferran VII al tron d’Espanya i amb ell l’absolutisme, el qual perdura fins a la seva mort l’any 1833, amb l’excepció dels tres anys (1820-1823) en què s’aplica la Constitució liberal de 1812. Des de 1808 fins a finals de la dècada de 1820 la majoria de les colònies americanes s’independitzen d’Espanya.

Guerra Gran o de la Convenció (1793-1795)

Pau de Basilea Motí d´Aranjuez i caiguda de Manuel Godoy

Regnat de Josep I Bonaparte (1808-1813)

Corts de Cadis (1810-1811.)

Proclamació de la Constitució

Regnat de Carles IV (1788-1808)

Abdicacions de Baiona

Formació Junta Central Governativa contrària a Josep I

Guerra del Francès o de la independència (1808-1814)

Ferran VII torna a Espanya i deroga la Constitució de 1812

Pronunciament de Rafael Riego

Trienni Lliberal o Constitucional (1820-1823)

Arribada de l’exèrcit francès en suport de l’absolutisme

Dècada absolutista (1823-1833)

Supressió de la Llei Sàlica

Independència de les colònies americanes (1812-1830)

Regnat de Ferran VII (1814-1833)

En els últims anys del segle XVIII, el model polític del reformisme il·lustrat va anar entrant en crisi: ni acabava d’acontentar els nous grups socials, ni va solucionar els problemes bàsics de les classes més pobres, que eren la majoria del país. Tampoc no va aconseguir la confiança dels sectors més conservadors de les classes privilegiades, especialment de la jerarquia eclesiàstica.

1.1. Les reformes del segle xviii

Les reformes efectuades en temps de Carles III (17161788) no havien aconseguit solucionar ni la misèria de la població, ni el retard industrial o científic, i tampoc no havien sotmès l’immens poder de la noblesa i l’alt clergat. La propietat de la terra no havia sofert grans variacions i continuava en mans d’una minoria. La riquesa del país havia millorat, però no prou per cobrir l’increment constant de les despeses de la Corona, ni tampoc per eliminar els continus episodis de fam que sofria la població més pobra. Aquest era el llegat que Carles III deixava al seu fill Carles IV a la seva mort, esdevinguda el 1788.

1.2. El regnat de Carles IV (1788-1808)

El regnat de Carles IV va estar presidit per dificultats externes i internes de tota mena. Entre les dificultats externes en destaquen dues.

La primera va estar constituïda per l’impacte de la Revolució Francesa, just l’any de la seva arribada al tron. Aquesta va provocar un veritable pànic entre els governants il·lustrats, no sols en els espanyols, sinó també en els de la resta d’Europa. Davant dels esdeveniments francesos el govern, al capdavant del qual hi havia un polític il·lustrat —el comte de Floridablanca— va fer marxa enrere en la seva política de reformes, va tancar les fronteres amb França i, respecte del país veí, va construir un veritable mur de silenci, tot prohibint qualsevol tipus de publicació que hi fes referència.

Temor de la Revolució

VOCABULARI

Reformisme il·lustrat. A Espanya es denomina reformisme il·lustrat el conjunt de mesures reformadores realitzades pels governants de la dinastia borbònica, especialment durant el regnat de Carles III. En el terreny cultural es van començar a difondre les idees que estaven triomfant a alguns països europeus i es va intentar reformar, amb poc èxit, l’ensenyament universitari. En el terreny econòmic es va procurar incrementar el sector dels petits propietaris rurals, es van colonitzar noves terres interiors, es van modernitzar alguns cultius, i es van augmentar les terres de regadiu amb la construcció de canals fluvials. El comerç es va veure afavorit amb la liberalització del comerç colonial i la construcció de ports i camins, tant a la Península, com en els virregnats americans. En la indústria es va afavorir la creació d’empreses, sobretot tèxtils, a Catalunya. En l’àmbit polític es va centralitzar el poder de la corona i es va iniciar la creació d’una administració estatal. En l’àmbit social es van afavorir els sectors burgesos, malgrat que la noblesa i l’Església no van perdre mai el control institucional. Il·lustrats. Partidaris de les idees de la Il·lustració, moviment cultural i polític europeu del segle xviii que defensava la raó, la ciència i l’educació com a element de progrés. Els il·lustrats separaven la moral civil de la religiosa i eren partidaris de canviar la societat, ja que qüestionaven les velles tradicions i el poder excessiu de l’aristocràcia i el clergat. A Espanya van destacar com a polítics il·lustrats Jovellanos, els comtes de Campomanes, el de Floridablanca i altres que van ocupar càrrecs durant els regnats de Ferran VI i Carles III. En el terreny del pensament destaca el frare B. J. Feijoo i G. Mayans.

«Prohibida la introducción en estos mi reinos y señoríos de cualesquiera papeles sediciosos y contrarios a la fidelidad y la tranquilidad pública, y en consecuencia mando que cualquier persona que tenga alguna carta papel impreso o manuscrito de esta especie los presente a la respectiva justicia diciendo y nombrando el sujeto que se lo haya entregado (...) no haciéndolo así (...) será procesado y castigado por el crimen de infidelidad debiendo la justicia remitir a mi Consejo los papeles que se les presentaren (...) hago responsables a las mismas justicias de las resultas que hubiere por su omisión o negligencia.»

Ordre de Carles IV (1791)

1.1. Quins fets s’intenten silenciar en l’ordre de Carles IV?

Cal assenyalar que els vertiginosos canvis i el creixement tant econòmic com demogràfic de les últimes dècades del segle xviii i els consegüents canvis en la societat espanyola i la seva incapacitat econòmica per mantenir aquest creixement poblacional, van desestabilitzar el vell sistema senyorial i expliquen molts dels fets que es van produir en els primers anys del segle xix

La Revolució Francesa, a més, va dividir els il·lustrats. Uns van estrènyer les files al voltant de l’ordre i de la tradició; d’altres es van posar clarament al seu favor; i, finalment, no van ser pocs els qui van mantenir una actitud vacil·lant i de difícil equilibri. Floridablanca va ser finalment substituït per l’aragonès comte d’Aranda i aquest al seu torn per Manuel Godoy, el qual després de sostenir una guerra que França va declarar a Espanya —l’anomenada «Guerra Gran» (1793-1795)— acabava signant el tractat de Sant Ildefons (1796). Per aquest tractat s’establia una aliança de la monarquia espanyola amb la França revolucionària amb la finalitat d’enfrontar-se a la puixant Anglaterra, que el governant espanyol veia com l’autèntica amenaça. Aquesta pugna amb el país anglosaxó tenia l’origen en la disputa pel control de les colònies espanyoles, constantment amenaçades per Anglaterra i el seu expansionisme comercial.

La segona dificultat provenia dels greus problemes interns provocats per les constants crisis alimentàries i les habituals fams entre la població més pobra. Des dels temps de Carles III, els salaris reals dels treballadors havien disminuït. La producció agrària passava per dificultats i la pujada dels preus dels articles de primera necessitat, sobretot del pa, era imparable. La crisi de la Hisenda pública, a més, obligava a un increment de la pressió fiscal sobre els més desafavorits, sobretot els pagesos.

El comerç començava a col·lapsar, i la balança de pagaments amb l’exterior era cada vegada més deficitària. Davant aquesta situació es van produir nombroses revoltes contra les pujades d’impostos i motins populars davant la fam que assetjava les classes populars. Aquesta etapa d’inestabilitat plantejava dues qüestions: en primer lloc, la inviabilitat de l’absolutisme il·lustrat, encaminat en el fons a la salvaguarda de l’Antic Règim, i en segon lloc, el fet que s’estava començant a gestar un enfrontament social cada vegada més imparable que recordava el que s’havia esdevingut anys abans a la veïna França. L’absolutisme havia aconseguit el màxim creixement de l’economia dintre de l’ordenament feudal, però resultava ineficaç per fer els passos polítics i socials que permetessin un constant creixement econòmic. Aquest panorama explica el que pot ser l’inici de la definitiva destrucció de l’Antic Règim.

1.3 Les propostes de canvi

Tal com s’esdevenia en altres països europeus, hi havia sectors intel·lectuals i socials espanyols que propugnaven liberalitzar el mercat de terres (a Espanya les immenses possessions de l’Església no es podien posar a la venda), trencar amb els gremis i afavorir les noves indústries seguint un model capitalista. També postulaven la supressió de les duanes interiors per tal de crear un mercat nacional. A les colònies —cada vegada més amenaçades pels països europeus i pels propis moviments insurreccionals dels criolls descendents dels colons espanyols—, la nova classe burgesa, generalment dedicada al comerç, va proposar canvis que afectaven el sistema polític de la monarquia i el model econòmic de l’Antic Règim, canvis que l’absolutisme no podia efectuar.

En aquest context es va produir un esdeveniment que accelerarà la fallida d’aquest sistema que definim com a Antic Règim: la «guerra, de la Independència», també anomenada «guerra del Francès» contra l’imperi napoleònic. Aquesta guerra que es va produir en tot el territori peninsular, va ser un element que va accelerar vertiginosament els canvis i les tensions que anaven tenint lloc des de les dècades anteriors.

VOCABULARI

Absolutisme. Forma política en què la persona que governava, en aquest cas el monarca, no tenia cap limitació de tipus jurídic en l’exercici del poder. Així, podia ordenar el que volgués, redactar lleis i també jutjar.

La guerra va ser una lluita per la independència nacional enfront del poder de Napoleó, que havia situat en el tron espanyol el seu propi germà, Josep Bonaparte. Aquesta situació va produir un buit de poder per la fugida massiva de les autoritats i el no reconeixement de la nova dinastia Bonapartista per part de molts sectors. La guerra, que va durar des de 1808 fins a 1814, va anar convertint-se també en una lluita per al futur ordenament de la societat espanyola. El sistema de l’Antic Règim va ser definitivament qüestionat, encara que la seva agonia seria llarga i sagnant per les grans resistències dels privilegiats.

Josep Bonaparte (17681844), germà de Napoleó Bonaparte. Va ser rei d’Espanya amb el nom de Josep I entre 1808 i 1813, després de l’abdicació forçada de Carles IV i del seu fill Ferran VII. No va tenir mai acceptació popular i va ser incapaç de dominar la situació de govern que es va plantejar durant la guerra de la Independència. Va fugir d’Espanya el 1813.

2.1. L’inici de la guerra

L’any 1807 se signava entre Manuel Godoy, ministre de Carles IV, i Napoleó el tractat de Fontainebleau a fi de repartir-se, entre Espanya i França, la Corona portuguesa. Amb la intenció de la conquesta de Portugal, van començar a entrar a Espanya grans contingents de tropes franceses. El que era, però, un projecte per a l’annexió de Portugal, aviat es convertiria en l’estratègia de Napoleó per ensenyorir-se també d’Espanya. La invasió francesa començà buscant inicialment el control de tres punts bàsics: els ports de Barcelona, Cadis i Lisboa. Davant del caire que anaven prenent els esdeveniments i davant la progressiva pressió que Napoleó exercia sobre el govern espanyol (petició d’obertura de les colònies per a les mercaderies franceses, establiment de la frontera de França en el riu Ebre, etc.) Godoy va creure prudent traslladar la família reial a Sevilla i potser, des d’allí, embarcar-se cap a Amèrica.

Aquest fet, però, va ser immediatament impopular entre els diversos estaments de la societat espanyola. El 17 i 18 de març de 1808 una part del poble de Madrid, instigat per partidaris del príncep Ferran (fill de Carles IV), es va dirigir a Aranjuez per oposar-se al trasllat de la Cort i donar suport a la proclamació de Ferran com a nou rei, cosa que van aconseguir. El Motí d’Aranjuez va ser una mostra clara de la feblesa política de la Monarquia: pare i fill es

disputaven la Corona d’Espanya i, per a aconseguir-la, no dubtaven tots dos a buscar el suport de Napoleó.

Davant d’aquesta situació, Napoleó va pensar que havia arribat el moment de procedir a la definitiva invasió de la península. Va cridar els dos aspirants (Carles IV i Ferran VII) a Baiona (França), i els va obligar a abdicar de les seves pretensions tot nomenant el seu germà, Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya amb el nom de Josep I. Al mateix temps, una Assemblea de notables espanyols partidaris de les idees revolucionàries aprovava un projecte constitucional presentat pel mateix Napoleó: l’anomenat Estatut de Baiona.

El nou ordenament que nomenava rei Josep I va ser acceptat inicialment per les més altes autoritats de la Corona (el Consell de Castella, per exemple) i secundat per importants personalitats, que van veure-hi una possibilitat de treure el país del marasme en què es trobava, tot aplicant les reformes modernitzadores que proposava el nou rei. Eren homes que, encara que venien de l’absolutisme il·lustrat, d’ara endavant serien coneguts amb el nom d’afrancesats

La presència de les tropes franceses, l’experiència del motí d’Aranjuez i les notícies que arribaven de Baiona sobre l’aparent segrest dels reis, van acabar per amotinar molts sectors populars, inicialment a la ciutat de Madrid. Era el 2 de maig de 1808. Aviat l’alçament es va generalitzar en les diverses parts del territori.

Família de Carles IV. S’hi pot veure el rei i la seva esposa Maria Lluïsa de Savoia. A la part esquerra, el príncep Ferran, i a la seva dreta, el seu germà Carles Maria Isidre que, el 1833 es proclamava rei amb el nom de Carles V, en no acceptar que la seva neboda Isabel II fos l’hereva, i així va iniciar una revolta militar. D’aquesta manera va començar la primera de les tres guerres civils, anomenades Guerres carlines, que van tenir lloc a l’Espanya del segle xix

2.2. El desenvolupament de la guerra

De forma paral·lela, una part de l’exèrcit espanyol es va reorganitzar, i molts oficials que no van poder allistar-se i alguns civils van formar grups guerrillers que atacaven la rereguarda de les columnes militars franceses. S’iniciava així l’anomenada «guerra del Francès», també anomenada «guerra de de la Independència», que va durar fins al 1813, encara que fins a l’any següent no es va aconseguir la pau total amb la derrota de l’Imperi napoleònic a Europa.

En una primera fase, estiu del 1808, es va produir una vigorosa reacció popular. Els generals francesos, sorpresos per l’alçament generalitzat de cossos d’exèrcit i de grups guerrillers, van establir un pla per derrotar la resistència. Per a això van haver de sotmetre ciutats que s’havien fet fortes i que havien proclamat la seva independència i la seva oposició a Josep I, com ara Girona, Saragossa o València.

La revolta de maig a Madrid segons el bàndol francès

Els afusellaments de la Moncloa, per Francisco de Goya. La reacció violenta de les tropes franceses va provocar entre els afrancesats, com és el cas del pintor Francisco de Goya, moltes desercions del projecte ideat per Napoleó d’instaurar una monarquia constitucional amb Josep I.

Soldats: Malaconsellat, el populatxo de Madrid s’ha aixecat i ha comès assassinats; sé molt bé que els espanyols que mereixen aquest qualificatiu han lamentat [el que ha passat] [...] Però la sang francesa vessada clama venjança. Per tant, ordeno el següent:

Art I. Aquesta nit el general Gronchy convocarà la comissió militar.

Art II. Tots aquells que durant la rebel·lió hagin estat empresonats amb armes seran arcabussejats.

Art III. La Junta de Govern ordenarà desarmar els veïns de Madrid. [Fet això, els qui conservin armes] a casa seva sense llicència especial seran arcabussejats.

Art IV. Tot grup que passi de vuit persones [es considerarà] reunió de sediciosos i serà arcabussejat.

Art V. Tota vila o poble on sigui assassinat un francès serà incendiat.

1.2. De què informa el quadre i el text d’aqueta pàgina? Què visualitza el segon respecte al primer?

La segona fase de la guerra, de finals de 1808 i fins el 1812, va suposar el control francès del territori espanyol. Napoleó va acudir aleshores personalment a la península amb un exèrcit de 250.000 homes, va vèncer les tropes espanyoles, i va aconseguir recuperar el control de Madrid (novembre del 1808). Mentrestant, les partides de guerrillers de Castella, Andalusia, Catalunya, València i altres llocs, fustigaven constantment les unitats militars i assestaven atacs continus en els transports de recursos o en les guarnicions que comptaven amb pocs efectius. Durant tres anys l’exèrcit francès va patir una terrible guerra de desgast enfront de la guerrilla. Les tropes napoleòniques van aconseguir controlar les principals ciutats, excepte Cadis, encara que no van aconseguir imposar-se a la major part de les zones rurals.

La tercera fase i final de la guerra va venir marcada per una important ofensiva britànica. El 1812, un exèrcit britànic, dirigit pel general Wellington, va desembarcar a Portugal i va iniciar una llarga guerra contra les tropes franceses, a les quals va vèncer a Arapiles (prop de Salamanca). Va perseguir les unitats que protegien la fugida de Josep I cap a França i les va derrotar.

A finals de 1813 es va firmar el tractat de Valensay, que posava fi a la conflagració. La participació britànica en la guerra va ser decisiva per vèncer les poderoses i organitzades unitats de l’exèrcit napoleònic. Les derrotes davant de l’exèrcit de Wellington i la fustigació continua de les guerrilles en la major part del territori van posar fi a la supremacia militar francesa que, d’altra banda, estava sent també delmada en el front rus i en altres punts d’Europa.

Agustina d’Aragó

Agustina Saragossa Domènech (Barcelona, 1786Ceuta, 1857) coneguda com a Agustina d’Aragó, es va destacar en la defensa de Saragossa quan era atacada per les tropes franceses. Es va casar als 17 anys amb un militar, Joan Roca Vilaseca, que es va destacar en la resistència guerrillera a les muntanyes del Bruc. L’any 1809 el seu marit es va traslladar a Saragossa i ella el va acompanyar. Agustina participava, inicialment, portant queviures a les tropes que defensaven la ciutat. En un moment de ruptura de la línia de defensa, ella va ocupar un lloc en les barricades i es va distingir pel seu coratge i capacitat de resistir els atacs assaltants. Es va integrar en l’exèrcit i se li va concedir el grau de sotstinent, combatent des de 1809 fins a gairebé el final de la guerra. Va rebre una pensió vitalícia per la seva participació en la resistència antifrancesa.

2.3. Els grups polítics durant la guerra

Tres són els corrents ideològics entre els representants que es van enfrontar en el marc de la guerra: absolutistes, liberals i il·lustrats afrancesats

➜ Els absolutistes

Els absolutistes responien en essència a un plantejament relativament simple: atès que el poder era d’origen diví i que el rei era el seu representant, l’Estat existia només

en funció del monarca. L’Estat era, doncs, un patrimoni del qual el rei podia disposar lliurement, sense necessitat de consultar amb la nació. Era, doncs, el monarca, l’únic que decidia qui formava govern i com es participava en la vida pública. Proposaven una participació institucional en el govern de la Corona que havia de ser sempre consultiva i que mai no havia de tenir poder decisori. D’aquí ve que el programa dels absolutistes durant la guerra fos de caràcter restaurador: el rei en el seu tron, els francesos a les seves fronteres i l’altar, és a dir, l’Església, en la seva antiga esplendor. Darrera de les seves proclames polítiques hi havia sempre la intenció de defensar els interessos dels sectors privilegiats tradicionals. Una part de les classes populars va combregar amb aquests pressupostos i va admetre sense crítica la constant utilització de les proclames polítiques dels pro absolutistes en contra dels filòsofs als quals s’acusava de destruir la fe cristiana i de voler acabar amb l’esplendor de la Corona espanyola.

➜ Els liberals

Els liberals eren oposats als absolutistes. Defensaven a ultrança l’individualisme i els principis de llibertat, igualtat i propietat com a pilars per a un harmònic sistema de relacions socials. Per als liberals, el comportament humà estava determinat per la cerca de la felicitat, que ells identificaven amb la riquesa, i per tant amb una propietat lliure, individual i absoluta, molt diferent de la propietat feudal i sobretot la que estava en mans de l’Església. La societat havia de jerarquitzar-se, no pas amb un criteri estamental (nobles, eclesiàstics i poble) que no reflectia la capacitat i el treball de cadascú, sinó per l’accés a la propietat.

A partir d’aquestes idees, els liberals proposaran el seu propi sistema polític: l’Estat és la suma del territori i la nació. Per això, ni un monarca ni una dinastia són indispensables. La «nació» està per damunt d’ells. Partint d’aquestes bases es comprèn que, per als liberals, la sobirania residís únicament en tota la comunitat i no en el monarca, i que el sistema constitucional parlamentari fos proposat com a única representació d’aquesta sobirania. La doctrina política del liberalisme serà, doncs, la defensa de la sobirania nacional. La seva gran aspiració serà

VOCABULARI

Societat estamental. Terme amb què es coneix la societat del segle xviii, dividida en tres grans grups o estaments: l’eclesiàstic, el nobiliari i el plebeu. Els nobles i el clergat gaudien d’una situació de privilegi, per exemple, no pagaven impostos, tenien poder polític i social, i podien jutjar.

la racionalització, unificació i centralització dels instruments de poder que emanen d’aquesta sobirania i proposen una monarquia sotmesa a un parlament.

➜ Els reformistes o il·lustrats

El tercer grup, més minoritari, és el dels reformistes o il·lustrats que, en adoptar en la seva majoria, una actitud de col·laboració amb el nou rei, Josep I, van ser coneguts com a josefinos o afrancesats. Molts d’ells ho van ser per les circumstàncies, uns altres van jurar fidelitat i van col·laborar amb l’invasor en la sincera creença que era el millor per al país. Aquests afrancesats tenien un programa polític articulat entorn de l’absolutisme il·lustrat i intentaven fer d’aquesta teoria política reformes polítiques i socials progressives que produïssin una transició entre absolutisme i liberalisme. Per això, els afrancesats no van necessitar ser fidels a una dinastia concreta, sinó a un rei il·lustrat que donés suport a les reformes que necessitava el país. Les propostes efectuades per Josep I a Baiona

els semblaven suficients. Durant la guerra els afrancesats van tractar de fer de pont entre els absolutistes i els liberals, procurant de conciliar els seus anhels de transformació política amb la defensa dels interessos nacionals, però es va guanyar l’odi de tots dos bàndols. La majoria van ser perseguits i bandejats quan va tornar Ferran VII.

2.4. Les Corts de Cadis

Entre els mesos de maig i agost de 1808 s’havien format a Espanya, de manera més o menys espontània, tretze juntes provincials de defensa. Al mes de setembre, alguns dels seus representants van constituir la Junta Suprema Central Governativa del Regne a Aranjuez, que va assumir la regència fins a la tornada de l’estranger de Ferran VII, a qui tenien per rei legítim, i es van negar a reconèixer Josep I Bonaparte, que consideraven un usurpador al tron espanyol. En aquesta Junta hi participaven també els representants del virregnats colonials americans.

Un absolutista i un liberal que es van posar d’acord: Ramon Llàtzer de Dou i Agustín Argüelles

Ramon Llàtzer de Dou i Bassols (Barcelona 1742Cervera, 1832), jurista, catedràtic i cancelari de la universitat de Cervera, i canonge de la catedral de Tarragona. Va ser diputat per Catalunya en les Corts de Cadis, de les quals va ser elegit primer president. Representa les tendències absolutistes moderades i va acabar acceptant i signant la Constitució. Després de la restauració absolutista de 1814 es va declarar fidel vassall del rei Ferran VII. Va ser confirmat com a rector de la universitat de Cervera, càrrec que va exercir fins a la seva defunció, excepte els anys del Trienni Constitucional quan la universitat va ser traslladada a Barcelona. En els períodes de restauració absolutista, abans i després de 1820-1823, va ser un defensor radical de l’absolutisme, i va depurar els professors que van simpatitzar amb el liberalisme i als quals considerava desviats de la més radical ortodòxia catòlica.

La Junta Central es va proposar com a tasques prioritàries fomentar la creació de noves juntes, dirigir els assumptes públics, combatre els francesos i redactar una constitució per al regne. Després de la formació de la Junta Central, nombroses institucions (ajuntaments, universitats, bisbats, etc.) es van qüestionar si havien d’obeir el nou rei, Josep I i les institucions que l’havien acceptat, o bé declarar la seva obediència als representants de la Junta Central.

Agustín de Argüelles Álvarez (Ribadesella, 1776 - Madrid, 1844), jurista i polític d’ideologia liberal, un dels grans artífexs de la Constitució de 1812. Representa el sector liberal dels polítics del moment. Va defensar elements progressistes en el text constitucional: la llibertat d’impremta, l’educació pública, l’administració de justícia basada en idees liberals, la igualtat de drets, la divisió de poders o l’abolició de la tortura i de l’esclavitud. Empresonat per Ferran VII de 1814 a 1820 a Alcúdia va ser alliberat amb l’adveniment del Trienni Liberal (1820) i nomenat ministre. L’any 1823, després de la caiguda del règim constitucional, va poder fugir de manera clandestina i es va exiliar a la Gran Bretanya. Va retornar a la mort de Ferran VII i va participar en la redacció de la Constitució de 1837. Va ser nomenat president del Congrés dels diputats a principis de la dècada de 1840.

Una decisió transcendental de la Junta Suprema va ser la constitució de les Corts a la ciutat de Cadis (1810-1812), que no havia estat ocupada per l’exèrcit francès. Les Corts se celebraren enmig del fragor de la lluita i amb la ciutat envoltada per les tropes napoleòniques. Convocades, doncs, les Corts Generals a Cadis el 1810, s’hi van reunir 184 diputats d’ideologies polítiques diverses, encara que hi predominaven els que defensaven les posicions il·lustrades o les clarament liberals.

La promulgació de la Constitució de 1812, de Salvador Viniegra (Museu de les Corts de Cadis). En les Corts es van enfrontar absolutistes i liberals, tant en el terreny ideològic, com en el polític. Els liberals estaven decidits a elaborar una constitució democràtica, que seria la primera de la història espanyola. No estaven d’acord amb aquesta idea els absolutistes, els quals defensaven que el sentit de les Corts no era altre que el d’organitzar-se millor per guanyar la guerra, i limitar-se a redactar una carta Magna en la qual les noves Corts mantinguessin una composició estamental (cada estament un vot), com les antigues Corts de l’Antic Règim d’origen medieval. Per als liberals, a més de dirigir la guerra, es tractava d’una bona oportunitat per reformar en profunditat el país en tots els sentits: propietat de la terra, promoció de la indústria i el comerç sense sotmetre’s als reglaments dels antics gremis, llibertats individuals, dret al vot, llibertat d’impremta i per tant d’expressió, abolició de les senyories jurisdiccionals, supressió de la Inquisició i altres qüestions sobre la sobirania popular. En el terreny polític pretenien crear una monarquia parlamentària amb un gran pes de les Corts.

El triomf dels últims es va veure afavorit pel fet que, en estar Cadis militarment assetjat, molts representants de diverses zones presumptament d’idees absolutistes no hi van poder acudir i van anar sent substituïts per homes de la ciutat de Cadis, generalment d’idees liberals, reclutats entre les files de la burgesia. A més, els representants de les colònies americanes reforçaven amb contundència la posició antiabsolutista.

El 19 de març de 1812, després de gairebé dos anys de treball, es va aprovar la Constitució. Els seus 384 articles regulaven amb detall totes les qüestions relacionades amb la vida política i els drets dels ciutadans. Proclamava la sobirania nacional com a font de tot poder polític, la monarquia constitucional com a sistema polític; la funció

legisladora quedava en mans de les Corts, amb una sola cambra, triada per sufragi universal masculí mitjançant un complicat sistema indirecte. Per a ser diputat es requeria, no obstant això, ser propietari. Definia Espanya com a Estat unitari i reconeixia drets i llibertats polítiques a tots els ciutadans. Els diputats representaven la nació, dividida en províncies i municipis. Reconeixia també un grau d’autonomia dels virregnats americans. Dissenyava un estat centralitzat políticament i administrativament; es disposava una fiscalitat comuna i s’establia un exèrcit popular, la Milícia Nacional, format pels ciutadans. Establia la creació d’escoles de educació primària en tots els pobles i ciutats i declarava que l’Estat era confessional; reconeixia així únicament l’exercici de la religió catòlica, tot i que permetia altres cultes.

L’obra de les Corts de Cadis

Les Corts de Cadis van promulgar una sèrie de decrets que abolien els fonaments de l’Antic Règim:

• Es va decretar la llibertat d’impremta, que suprimia la censura per als escrits públics, però no per als religiosos (l81 O).

• Van ser abolides les senyories jurisdiccionals, a les quals estaven sotmesos més de la meitat dels espanyols; desapareixien així els conceptes de senyor i vassall (181 l).

• Van ser suprimits els gremis, que impedien la innovació i la lliure iniciativa econòmica, la qual cosa obria el pas a relacions econòmiques capitalistes (181 3).

• Es va decretar la confiscació i venda en pública subhasta de les terres comunals dels municipis, dels

2.5 Catalunya i la guerra del Francès

(1808-1814)

Encara no s’havia esvaït el record de la Guerra Gran a Catalunya, que les tropes franceses van tornar a ocupar el territori català el 1808. A Catalunya, els afrancesats eren pocs, i el període d’ocupació francesa (1808-1814) es va caracteritzar per una resistència militar i civil constant contra l’invasor.

El 28 de maig de 1808 hi va haver un primer aixecament antifrancès a Lleida, on es va crear una Junta presidida pel bisbe. Els dies següents, la rebel·lió es va estendre a Manresa, Igualada, Tortosa, Martorell i Girona. En algunes comarques, com ara al Vallès i l’Empordà, el moviment popular no s’enfrontava només a les tropes franceses, sinó també a les autoritats municipals conformistes i als grans propietaris rurals per, com deien, «posar fi al govern dels rics».

La resistència antifrancesa es va anar organitzant fins a la constitució de la Junta Superior de Catalunya, que va assumir el govern del país, tot i que mai no va poder controlar totalment els nuclis guerrillers més populars. La Junta es va declarar fidel a Ferran VII i, fins i tot, va organitzar una petita Administració que recaptava impostos, encunyava moneda i dirigia la resistència. Tot això passava en un país ocupat per un exèrcit estranger i amb una Administració profrancesa que tenia la seu a Barcelona. Durant l’ocupació francesa, la societat catalana va experimentar transformacions importants. D’una banda, va començar a prendre força entre alguns sectors la idea que, tot i el rebuig a la invasió, havia arribat el moment de dotar-se d’un règim liberal. De l’altra, alguns grups socials, entre els quals hi havia una àmplia representació de

ordes militars i dels jesuïtes (181 3) com a mesura desamortitzadora.

• Van ser derogats els privilegis de la Mesta (181 3), i es va reconèixer el dret dels pobles a delimitar les seves terres comunals i les dels veïns sobre les seves propietats

• Es va abolir la Inquisició (181 3), que impedia el normal desenvolupament de la llibertat de pensament i de la ciència.

• Es va proposar una nova divisió territorial amb criteris de racionalitat i no de tradició històrica.

• Es van posar les bases per transformar les colònies en territoris amb autonomia i formes d’autogovern.

• Es va crear un sistema polític de monarquia parlamentària amb sufragi per a la tria dels representants a Corts.

l’església, les classes baixes i alguns aristòcrates, consideraven que la lluita contra els francesos havia de defensar la tradició i el retorn de l’absolutisme antireformista. Només una part de la burgesia industrial, com és el cas de les famílies Bonaplata i Rull, i alguns casos particulars, com ara el del polític Tomàs Puig, semblaven acceptar de bon grat la monarquia imposada per Napoleó.

La guerra del Francès també va despertar sentiments patriòtics, en una confusa ambivalència entre espanyolisme i catalanisme. Així, alguns es van plantejar un cert grau d’autonomia, com per exemple els membres de la Junta de Comerç, mentre que d’altres sectors es van decantar per posicions que podríem definir com a regionalistes.

Monument al Timbaler del Bruc. El juny de 1808 es va produir, prop de la collada del Bruc (Anoia), una topada entre les tropes franceses i els resistents catalans, els quals, per bé que tenien menys efectius, van vèncer els francesos. Fou la primera victòria popular en la guerra del Francès. Conta la llegenda que un minyó timbaler, amb l’eco del repic del tambor, va crear la confusió en l’exèrcit francès, que es va creure atacat per forces superiors en nombre.

3. ABSOLUTISME I FALLIDA DE L’ANTIC RÈGIM (1814-1833)

Quan, el 1814, Napoleó va ser derrotat a Europa, Ferran VII va tornar a Espanya (març del 1814). Tant els liberals com els absolutistes esperaven amb impaciència el retorn del monarca, conegut com «el Desitjat». La primera decisió de Ferran VII (1814-1833) va ser propiciar un cop d’Estat que va derogar la Constitució, la qual cosa va suposar la restauració de l’absolutisme. Va practicar, a continuació, una duríssima repressió sobre els liberals i afrancesats. Va dissoldre les Corts, i va suprimir les diputacions i ajuntaments triats d’acord amb el sentit democràtic de la nova Constitució. Es van restablir els tradicionals consells de govern de la Corona (Índies, Castella etc.), va restaurar la Inquisició i va retornar els béns al clergat. Amb aquestes mesures es pot afirmar que havia fracassat el primer intent de modernització política d’Espanya, reglamentat per la Constitució de 1812.

3.1. Ferran VII i la restauració absolutista (1814-1820)

El restabliment de l’absolutisme va comportar una dura repressió dels liberals i dels partidaris moderats de la Constitució de 1812. Afusellaments, presons i exilis van ser les mesures repressives que el govern del rei, compost per radicals absolutistes, van dur a terme en els sis anys que va durar aquesta fase inicial del regnat. En aquells moments s’estava produint una massiva rebel·lió en les colònies americanes que va originar el procés imparable d’independència dels antics virregnats. No obstant això, el moviment liberal va persistir a les ciutats, on comerciants, industrials i professionals actuaven contra el règim absolutista des de la clandestinitat, tot formant societats secretes que conspiraven per enderrocar-lo.

Durant el primer sexenni del regnat hi va va haver múltiples pronunciaments de caràcter militar per restablir la Constitució, però tots van fracassar. Solament va tenir èxit el protagonitzat pel tinent coronel Rafael Riego, que

El «manifest dels perses»

Un grup de seixanta-nou diputats de les Corts de Cadis d’ideologia absolutista van lliurar al rei un document en què sol·licitaven la restauració de la monarquia absoluta i la derogació de la Constitució del 1812. Aquest document es coneix amb el nom de «Manifest dels Perses», perquè incloïa una frase que feia referència a un suposat costum d’aquest poble de l’antigor. Deia així: «Senyor, era costum en els antics perses passar cinc dies en anarquia després de la defunció del seu rei a fi que els assassinats, robatoris i altres desgràcies els obligués a ser més fidels al seu successor (...)».

es va revoltar a Cabezas de San Juan (gener 1820), població a mig camí entre Cadis i Sevilla. Les tropes de Riego formaven part d’una expedició que anava destinada a sufocar les revoltes de les colònies americanes.

Aviat l’aixecament de Riego va ser recolzat per altres pronunciaments liberals a la Corunya, el Ferrol i Múrcia. Un mes més tard s’hi van sumar també Saragossa, Tarragona, Segòvia, Barcelona i Pamplona. En poques setmanes les tropes pro absolutistes es van rendir.

Davant la gravetat de la situació, Ferran VII va decidir acatar i jurar la Constitució de 1812. Va publicar un manifest en el qual s’incloïa una frase que s’ha fet cèlebre: «Marxem francament per la senda constitucional i jo el primer...». D’aquesta manera es retornava a la legalitat de les Corts de Cadis, trencada pel cop d’Estat de 1814.

3.2 El Trienni Constitucional (1820-1823)

El Trienni Constitucional, també denominat el Trienni Liberal, va suposar el primer assaig de govern constitucional i va aplicar la Carta Magna de 1812. Durant tres anys els liberals van practicar una política de caràcter moderat i van intentar pactar amb les forces dominants de l’Antic Règim.

El govern liberal va restablir la situació anterior al 1814 i va continuar l’obra iniciada per les Corts de Cadis: supressió dels mayorazgos, dels gremis i de les duanes interiors cosa que va donar pas a la llibertat de creació d’indústries. Es va tornar a abolir la Inquisició, es van restablir les llibertats polítiques i també els ajuntaments constitucionals. L’Església, defensora de l’absolutisme en els anys anteriors, va ser apartada dels òrgans de poder de l’Estat. Els jesuïtes van ser expulsats, els ordes monàstics (benedictins, cistercencs, cartoixans, etc.) van ser dissolts i es van expropiar una part de les seves propietats.

VOCABULARI

Mayorazgo: Nom donat a Castella, durant l’edat mitjana, a la institució per la qual un determinat nombre de béns del patrimoni familiar era considerat una unitat inalienable, és a dir, que no podien ni vendre’s ni repartir-se en herència però sí que podia augmentar. El mayorazgo l’heretava el fill gran. D’aquesta manera s’assegurava que els grans patrimonis agraris vinculats a una família no es perdessin.

El règim constitucional va haver d’enfrontar-se amb grans dificultats. Va patir l’oposició dels estats absolutistes d’Europa alhora que el mateix rei conspirava secretament amb sectors de la noblesa i de l’església per restablir l’absolutisme. També es va trobar amb la incomprensió de bona part dels sectors populars, especialment de la pagesia. Davant d’aquestes dificultats, els liberals es van dividir en moderats, que propugnaven una reforma prudent amb el suport de la burgesia i part de la noblesa, i els anomenats exaltats, delerosos d’accelerar les reformes per acabar ràpidament amb tots els elements propis de l’Antic Règim. Els liberals moderats proposaven arribar a un pacte amb els absolutistes i crear un sistema on, a canvi de restringir alguns principis liberals, aquests últims acceptessin les noves regles de joc, és a dir, un sistema constitucional.

Els liberals «exaltats» (dels quals sorgirien els futurs «progressistes»), convençuts que els absolutistes no acceptarien mai una constitució, eren partidaris de radicalitzar les mesures liberals: ampliar el sufragi universal masculí i reduir de manera dràstica el poder de l’església i d’amplis sectors de la noblesa, els principals enemics del liberalisme; així pretenien crear un Estat més centralitzat que garantís la llibertat en tot el país.

Els absolutistes van conspirar des del primer moment per fer fracassar el règim. El mateix Ferran VII va fer costat a agents que s’encarregaven d’organitzar grups armats colpistes i enviava emissaris per sol·licitar ajuda militar als governs antiliberals d’Europa amb la finalitat d’enderrocar el seu propi Govern i poder derogar la Constitució que havia jurat poc temps abans.

Des de 1822 a Catalunya, el País Basc, Galícia, Navarra i València alguns nobles i clergues tenien organitzades

partides militars que assetjaven les tropes del govern fidels al constitucionalisme. Aquests grups absolutistes van arribar a controlar àmplies zones de Catalunya i Navarra instal·lant una regència absolutista a la Seu d’Urgell que assumia la representació del monarca el qual, segons ells, era «presoner dels liberals».

A l’acció dels colpistes es va unir la intervenció de les potències europees, la qual es va concretar en l’entrada dels anomenats «Cent Mil Fills de Sant Lluís» (un exèrcit format per 60.000 francesos i uns 35.000 reialistes espanyols). Aquest exèrcit va recórrer el país perseguint el govern liberal que s’havia refugiat a Cadis.

La primera experiència de govern constitucional va acabar l’abril de 1823 a causa de la intervenció de l’exèrcit invasor i, també, per les desavinences entre els propis liberals, que no van saber frenar el nou cop d’Estat afavorit pel rei Ferran VII mateix.

3.3. La segona restauració absolutista (1823-1833)

A la supressió del govern constitucional el 1823 va seguir una dura repressió amb l’afusellament (entre d’altres, el de Rafael Riego), la presó o l’exili dels dirigents liberals. A partir del cop d’Estat es va produir una segona restauració absolutista que va durar fins a la mort del rei (1833).

El retorn de l’absolutisme va suposar l’abolició de totes les llibertats polítiques.

Durant aquesta dècada absolutista l’Església es va convertir de nou en el principal aliat de Ferran VII. Va justificar des de la trona la sagnant repressió, i alguns dels seus membres van arribar a denunciar davant del govern aquells ciutadans que mostraven alguna inclinació per les idees liberals. Aquesta onada repressiva va fer que milers de ciutadans —sobretot militars, professors, escriptors i persones que havien ocupat càrrecs públics durant el Trienni Liberal— haguessin d’exiliar-se a països europeus, sobretot a la Gran Bretanya, o cap a les noves nacions americanes que, en la seva majoria, ja havien aconseguit la independència fonamentant-se precisament en les idees liberals.

Malgrat la duresa repressiva dels tres primers anys, aquesta segona restauració absolutista va ser més moderada que la primera. Ferran VII incorporà al govern alguns ministres il·lustrats que van intentar fer tímides reformes. Van col·laborar en aquesta lleugera obertura i modernització alguns polítics afrancesats que havien estat membres de l’administració de Josep I Bonaparte. Aquestes mesures van aconseguir que el règim de Ferran VII fos contestat no solament pels liberals, sinó també pels sectors més intransigents de l’absolutisme recolzats per sectors de l’església. Aquests van trobar un líder

Ferran VII, després de l’aixecament de Riego, va rectificar i va decidir jurar la Constitució de 1812. A la il·lustraci,ó el saló de les Corts en el qual el 9 de març de 1820 es va produir aquest fet.

en la persona del germà del rei, Carles Maria Isidre, que era l’hereu del tron ja que fins aleshores, atesa la vigència de la llei sàlica, les dones no podien heretar la Corona. Per tal que l’única filla de Ferran VII pogués esdevenir l’hereva de la Corona, el rei va derogar la llei sàlica i va canviar la llei successòria en favor de la seva filla Isabel.

Durant la segona meitat de la dècada absolutista es van fer alguns canvis destacats en l’organització de l’Estat i es van dur a terme algunes millores en l’Administració. En aquest sentit, es va instituir el Consell de ministres com a govern de la Corona i es va reorganitzar el sistema de la hisenda pública tot prenent com a model el d’altres països europeus que ja havien unificat els comptes de l’Estat i elaboraven, com es continua fent avui, un pressupost per a cada any. L’economia espanyola, després de gairebé dues dècades d’inestabilitat i de guerres (la guerra del Francès i les de l’emancipació de les colònies americanes) va començar a créixer, amb les consegüents repercussions en l’àmbit social i demogràfic.

El procés polític d’aquest període no va ser pacífic. D’una banda, romania la resistència liberal a l’interior (a través

VOCABULARI

Llei sàlica. Llei per la qual s’excloïa les dones de la successió a la Corona. Va ser abolida per Ferran VII l’any 1830 per tal de permetre legalment que el succeís Isabel, la seva única filla.

Una expressió popular del més dur absolutisme van ser els «agraviats» o els «malcontents» catalans que es van rebel·lar contra la Corona a àmplies zones de la Catalunya interior (Manresa, Berga, Vic, Olot, Cervera i altres indrets). Van exigir el retorn al règim senyorial absolutista, el restabliment de la Inquisició, abolida durant el Trienni Constitucional, i una defensa a ultrança de la religió catòlica. Constitueix aquesta revolta (1827) un antecedent de les guerres carlines posteriors, la primera de les quals va esclatar una dècada després. Aquesta rebel·lió reaccionària també es va produir, amb poc èxit, a l’Aragó, el País Basc, i a les comarques del Maestrat, a l’actual província de Castelló.

de societats secretes) i a l’exterior (a través de l’acció internacional d’amplis grups d’exiliats); de l’altra, els absolutistes més reaccionaris van respondre davant de les reformes sol·licitant més immobilisme i més repressió A partir del 1825, els sectors de l’absolutisme exigien a Ferran VII la destitució i la persecució dels ministres més liberals dels seu propi govern i un retorn clar al règim senyorial. Eren aquests els qui van redactar el «Manifest dels reialistes purs» que va veure la llum aleshores i són els antecedents dels absolutistes partidaris de la rebel·lió dels carlins —els partidaris de Carles Maria Isidre com a legítim hereu de la Corona—. El pro-absolutistes, amb el lema «Déu, Pàtria i Rei», van crear un moviment anomenat carlisme que va suposar, durant el segle XIX, l’esclat de tres guerres civils, que van enfrontar els partidaris del règim liberal amb els partidaris de tornar a l’Antic Règim.

Per la seva banda, els liberals van continuar conspirant i preparant pronunciaments militars: els casos de Torrijos i Mariana Pineda, executats a Màlaga i Granada, respectivament, representaven molt bé l’aspiració de llibertat que s’expandia en els anys del romanticisme, tot coincidint amb l’onada de revolucions liberals a Europa.

La mort de Ferran VII al 1833 va suposar el final de l’absolutisme. Les mesures dels governs de la dècada de 1830 i començament de la dècada de 1840 suposen el final de l’Antic Règim, moment en el qual es va anar homologant el sistema polític i, més lentament, el social d’acord amb el que passava al estats liberals europeus, controlats per les burgesies nacionals.

3.4. Absolutisme i revolució a Catalunya (1814-1833)

Ferran VII va retornar a Espanya per Catalunya, i Figueres va ser la primera ciutat a rebre’l. Després va anar al monestir de Poblet per retre homenatge als reis de la Corona d’Aragó allí enterrats. Però, malgrat aquests gestos, la derogació de la Constitució de 1812 i el retorn a l’absolutisme no van ser acceptats per la burgesia catalana i alguns sectors populars urbans. El 1817 els generals Luis Roberto de Lacy i Francesc Milans del Bosch, amb el suport d’una part de la burgesia catalana, van encapçalar un cop militar que va ser sufocat pel capità general de Catalunya, el general Francisco Javier Castaños.

L’adveniment del Trienni Liberal va ser molt ben acollit per la major part de la població urbana, i de manera diver-

sa, i fins i tot hostil, a les zones rurals. Només algunes institucions s’havien decantat clarament per l’absolutisme, com era el cas de l’única universitat catalana d’aquella època, la de Cervera, o la majoria dels bisbats, van veure amb molta hostilitat la reimplantació de la Constitució de Cadis.

Un dels primers factors que distanciaren l’Església catalana del règim constitucional va ser la llibertat de premsa i opinió. Encara que els bisbes van admetre l’abolició de la Inquisició, volien el monopoli de la censura de llibres i diaris.

Els liberals catalans es van dividir segons dues tendències: una de radical, totalment anticlerical, i una altra de moderada, que buscava contemporitzar amb la jerarquia eclesiàstica i mantenir el suport d’un sector minoritari de clergues que compartien les noves idees.

Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) va ser una heroïna espanyola a favor de la causa liberal i contra l’absolutisme. Casada amb un militar retirat del bàndol liberal, va enviudar molt jove i va continuar la seva lluita, sovint clandestina, contra els absolutistes i els partidaris del rei Ferran VII amb tota mena d’activitats subversives. Va ser detinguda l’any 1831 pel delicte d’haver-se trobat a casa seva una bandera revolucionària, a més d’acollir i amagar liberals i revolucionaris contraris al règim absolutista vigent. Va ser executada pel sistema del garrot vil el 26 de maig de 1831. Tenia 26 anys. El 2006, la Unió Europea l’homenatjà i donà el seu nom a l’entrada principal del Parlament Europeu com a símbol de l’aportació espanyola a la lluita pels drets i les llibertats a Europa. També al Congrés dels Diputats, a Madrid, figura el seu nom juntament amb el d’altres defensors de la llibertat.

Però el sector moderat ben aviat va quedar desplaçat arran de les primeres reaccions contràries de la jerarquia eclesiàstica cap al nou règim. Com a conseqüència d’això, la milícia nacional, tropa popular revolucionària, va ocupar la Universitat de Cervera, que va ser traslladada a Barcelona. El govern constitucional va prendre mesures contra l’Església i va ordenar el tancament de convents i la secularització de part del clergat. Es tractava de reduir i afeblir l’Església, que era considerada una institució parasitària per a l’economia del país i que majoritàriament havia apostat per l’absolutisme. Es va iniciar una desamortització de terres pertanyents a l’Església, i el delme que els camperols havien de pagar es va reduir a la meitat. Amb la restauració absolutista es va reprimir tota persona que durant el Trienni Liberal hagués defensat idees liberals. Es van depurar molts funcionaris i es va executar molta gent, i la repressió va ser especialment cruel amb els clergues que havien simpatitzat amb els liberals.

a Cartagena per la revolta de Lacy i Milans del Bosch

No dubtem que us alegreu de saber, amb la certesa amb què podem afirmar-ho, que les disposicions del poble català excedeixen, si és possible, fins i tot allò que el seu nom promet. Morir o assegurar la llibertat constitucional és el vot unànime d’aquell milió d’habitants, i podeu creure que no faltaran a la seva resolució.

1.3. Com veien, els catalans, aquells militars constitucionalistes?

Manifest dels oficials deportats

Mariana Pineda

3.5. La independència de les colònies americanes

El procés d’emancipació de les colònies americanes d’Espanya es va desenvolupar en tres etapes:

• La primera etapa, entre el 1810 i el 1816, va coincidir en gran part amb la guerra del Francès a Espanya. Es va caracteritzar per l’esclat de diverses insurreccions capitanejades per personatges que es van fer molt populars, com és el cas del capellà Hidalgo a Mèxic o el de Simón Bolívar a Veneçuela.

• La segona fase va tenir lloc entre 1815 i 1818, coincidint amb la reacció absolutista de Ferran VII. Les autoritats espanyoles van poder sufocar els diveros aixecaments rebels.

1.4. A partir de la informació d’aquest mapa, sistematitza el procés cronològic de la independència de Llatinoamèrica.

Una confederació d’estats americans

Després de quinze anys de sacrificis consagrats a la llibertat d’Amèrica per obtenir el sistema de garanties que, en pau i guerra, sigui l’escut del nostre nou destí, és temps que [...] les relacions que uneixen les repúbliques americanes, abans colònies espanyoles, tinguin una base fonamental que n’eternitzi, si és possible, la durada dels governs. [Cal] una autoritat suprema que dirigeixi la política dels governs [de les repúbliques] [...], la qual només pot existir en una assemblea de plenipotenciaris, nomenats per cadascuna de les repúbliques, reunits sota els auspicis de la victòria assolida per les armes contra el poder espanyol [...]. Sembla que [el lloc ideal per situarhi la capital és] l’istme de Panamà [...], que, per la seva situació en el centre del globus, veu Àsia, per una part, l’Àfrica i Europa, per l’altra [...] L’istme és a igual distància dels extrems; per això, podria ser el lloc [previst per a] la primera ssemblea de confederats.

Carta de Simón Bolívar (1824) als governants dels nous països que havien aconseguit la independència de la Corona espanyola.

• En la tercera fase, que es va iniciar a partir de 1818, les campanyes dels líders americans, els anomenats libertadores (Simón Bolívar a Veneçuela; José de San Martín a l’Argentina, Xile i el Perú o Hidalgo i Morales a Mèxic) van decidir la guerra, sobretot després de la decisiva batalla d’Ayacucho (Perú). La independència dels nous estats d’Amèrica es va anar consolidant durant la dècada de 1820. Els militars espanyols derrotats van tornar a la península molt ressentits, cosa que probablement explica la seva intervenció constant en la política espanyola. L’any 1824 la major part de les colònies s’havien emancipat de la Corona espanyola, que mantenia únicament el domini de Cuba i Puerto Rico, a Amèrica, i el de les Filipines i les illes Mariannes, al Pacífic.

1.5. Quines característiques té el projecte d’independència americà que exposa Bolívar? Com concebia la divisió territorial i política de Llatinoamèrica? Què va passar realment? Quantes nacions es van formar?

La independència de les colònies americanes

LA FI DE L’IMPERI ESPANYOL

A la fi del segle  xviii, el continent americà estava en mans de les potències europees (Espanya, Portugal, Regne Unit i França). Les colònies angleses van ser les primeres a emancipar-se de la metròpoli i constituïren els Estats Units d’Amèrica. Al primer terç del segle xix, la major part de l’immens territori pertanyent a la Corona espanyola es va independitzar i es va dividir en un gran nombre d’estats, al contrari del que va succeir als Estats Units o a les colònies portugueses (que donaren lloc al Brasil).

Els líders de les independències llatinoamericanes van ser majoritàriament criolls (descendents blancs dels colonitzadors espanyols que ocupaven una bona posició social i econòmica en els virregnats americans).

Estaven influïts per les idees de la Revolució Francesa i havien viscut amb admiració la independència dels colons del nord respecte de la metròpoli britànica. El buit de poder a les colònies durant la guerra de la Independència i la debilitat de la monarquia restaurada el 1814, va facilitar que, entre 1816 i 1825, la major part dels territoris americans de la Corona espanyola arribessin a la independència derrotant les tropes espanyoles en tots els fronts. (Vegeu la el mapa de la independència de les colònies americanes de la pàgina 22.)

Simón Bolívar

Bolívar va néixer a Caracas. Basc d’origen, pertanyia a una de les famílies criolles més influents d’aquesta ciutat. En quedar orfe, el seu oncle el va enviar a Madrid a estudiar. Es va casar amb una madrilenya, i iniciada la guerra de la Independència contra les tropes franceses, va tornar a Caracas com a defensor dels drets de Ferran VII, que havia abdicat el tron a instàncies de Napoleó.

Aviat es va unir als grups independentistes que ja estaven formats, i organitzà una revolta el 1810. El 1812 va publicar, amb altres prohoms de les ciutats del Virregnat de Nova Granada, l’anomenat Manifest de Cartagena, en el qual es proclamava la independència d’aquests territoris. Malgrat no tenir formació militar, va ser nomenat coronel de les tropes insurgents i va iniciar una brillant campanya que comportaria la derrota de les tropes fidels a la monarquia espanyola en diversos camps de batalla. El 1813, després d’entrar victoriós a Caracas, va ser proclamat capità general dels exèrcits de Veneçuela.

Mapa dels virregnats poc abans de la independència.

Simón Bolívar, anomenat a l’Amèrica hispana «el Libertador» (Caracas, 1783 - Cartagena d’Índies, 1830).

DOSSIER D ’HISTÒRIA

Va entrar en conflicte amb altres capdavanters independentistes i, després de dimitir els seus càrrecs, embarcà el 1815 cap a l’illa de Jamaica. Durant la seva estada a l’illa va redactar la «Carta de Jamaica», considerada profètica pel que fa al futur polític dels països llatinoamericans. Exiliats veneçolans residents a Haití el van tornar a proclamar capità general i amb un petit exèrcit va desembarcar al continent. Inicià aleshores una llarga campa–nya victoriosa contra les tropes reialistes i contra els seus rivals, que havien propiciat el seu curt exili al Carib. Se li anaren sumant efectius i recuperà la confiança de les elits criolles de les actuals Veneçuela i Colòmbia.

El 1819, després de conquerir tot el nord de Sud-amèrica, es va celebrar el Congrés de Veneçuela, en el qual Bolívar va exposar l’ideal liberal del seu ideari polític, en què rebutjava l’esclavitud i defensava la democràcia. Proclamat president de Veneçuela, va reprendre la conquesta de tot Nova Granada, que comportà la derrota de les tropes espanyoles a Boyacá (1819). Va proclamar la República de Colòmbia, que incloïa gran part dels territoris actuals

Proclames independentistes a Veneçuela

La monarquía se ha disuelto y España está perdida. ¿No estamos nosotros en la situación de hijos que alcanzan la mayoría de edad a la muerte del padre de familia? Cada uno de ellos pasa a disfrutar de sus derechos individuales, crea un nuevo hogar y se gobierna a sí mismo.

, dirigent del moviment revolucionari de Nova Granada, 1810

En el nombre de Dios todopoderoso. Nosotros los representantes de las provincias unidas de Caracas, Cumaná, Margarita, Barcelona, Mérida y Trujillo, que forman la Confederación americana de Venezuela en el continente meridional, y considerando la plena y absoluta posesión de nuestros derechos, que recobramos justa y legítimamente desde el 19 de abril de 1810 en consecuencia de la jornada de Bayona, y la ocupación del trono español por la conquista y sucesión de otra nueva dinastía constituida sin nuestro consentimiento: queremos, antes de usar de los derechos de que nos tuvo privados la fuerza por más de tres siglos, y nos ha restituido el orden político de los acontecimientos humanos, patentizar al Universo las razones, que han emanado de estos acontecimientos, y autorizar el libre uso que vamos a hacer de nuestra soberanía […].

Declaració d’independència de Veneçuela

de Veneçuela, Colòmbia i Perú. A Guayaquil (a l’actual Equador) va pactar amb San Martín el repartiment de l’Amèrica del Sud.

Bolívar va morir a Cartagena d’Índies, l’any 1830, apartat de tota activitat política.

José de San Martín

San Martín és considerat el llibertador d’Argentina, Xile i Perú. Va néixer al nord de l’actual Argentina, en una família de funcionaris espanyols destinats al Virregnat de la Plata. Quan tenia pocs anys va venir a Espanya amb els seus pares. A Madrid va rebre una formació humanística, i als onze anys es va iniciar en la carrera militar. Va tenir una brillant carrera en diverses guerres que mantenia la Corona espanyola i, el 1808, va ser ascendit a tinent coronel per la seva heroica actuació contra els francesos a la batalla de Ballin.

Per mitjà de les tropes angleses que combatien a la Península contra l’exèrcit napoleònic, San Martín va entrar en contacte amb lògies maçòniques que conspiraven des de Londres per iniciar la independència de les colònies americanes. Va renunciar als seus graus militars a l’exèrcit i va tornar a Buenos Aires. Allí, davant el buit de poder que s’havia produït per la guerra de la Independència, inicià la creació d’un exèrcit sota la protecció dels principals pròcers argentins que ja havien proclamat la seva separació de la Corona espanyola. Juntament amb el general Belgrano, va derrotar els reialistes al costat del riu Paraná i fou nomenat cap de l’exèrcit del nord.

José de San Martín (Yapeyú, Argentina, 1778 - Boulognesur-Mer, 1850).

E. TorrEs

En aquest moment inicià la seva impressionant gesta militar: creuà la serralada dels Andes i derrotà les tropes reialistes a Maipú (1818), cosa que comportà la independència de Xile. Més tard va prendre Lima i va posar fi a les últimes resistències de les tropes de la Corona espanyola. De retorn a Buenos Aires va ser acusat de traïdor i es va veure embolicat en les lluites pel poder dels primers governants independents d’Argentina. Poc temps després, renuncià als seus càrrecs i marxà amb la seva filla a Europa. Va morir a França el 1850.

L’entrevista de Guayaquil

A l’estiu de 1822 els dos grans llibertadors d’Amèrica del Sud, Simón Bolívar i José de San Martín, s’entrevisten a Guayaquil, ciutat portuària de l’actual República de l’Equador. San Martín havia realitzat una prodigiosa gesta en creuar els Andes i conquerir Xile i Perú. Però era necessari posar-se d’acord amb Bolívar per completar la lluita d’independència de tot el territori americà. Bolívar va rebre amb gran ostentació i pompa l’ascètic San Martín, que ho va viure com una provocació. Ambdós líders es professaven una mútua antipatia. Es van reunir en privat dues vegades, però no van arribar a cap acord. San Martín, convençut de la incompatibilitat amb el seu interlocutor i ja cansat de la llarga guerra, va decidir abandonar la lluita i es va exiliar a Europa. Bolívar i el seu lloctinent, el general Sucre, van completar ells sols la guerra anticolonial.

Els insurgents mexicans

La independència del Virregnat de Nova Espanya, que comprenia Centreamèrica, l’actual Mèxic i gran part dels actuals Estats Units, la van protagonitzar un seguit de personatges criolls que són considerats, actualment, els pares de la pàtria mexicana. El 1810, Manuel Hidalgo, capellà il·lustrat de la ciutat mexicana de Querétaro, protagonitzà un primer alçament independentista que va derivar en un alçament camperol en contra dels propietaris criolls. Les elits blanques de les ciutats mexicanes van formar un exèrcit i van posar fi a la revolta que, inicialment, havien saludat amb simpatia.

El segon capdavanter insurgent va ser José María Morelos. Va néixer a Valladolid (avui Morelia, en el seu honor), i va estudiar al seminari, on es va ordenar sacerdot el 1795. Participà amb Hidalgo en la revolta de 1810 i fou nomenat cap militar de les tropes del sud de Mèxic, encarregat de prendre ciutats importants. Des de 1811, i fins a l’inici del seu declivi militar el 1814, Morelos, ajudat de molts lloctinents, va arribar a conquerir la major part del sud del

país i part del centre. Es va convertir en el principal enemic de l’exèrcit reialista. Va ser finalment derrotat el 1814. Morelos havia proclamat, al Congrés de Chilpancingo, la Constitució i la independència mexicanes.

Des de 1815, fins a 1820, la resistència antiespanyola es va convertir en una guerra d’escamots i els independentistes es van dividir en nombroses faccions. Finalment, Agustín de Itúrbide, fill de navarresos i bascos, que havia combatut en l’exèrcit reialista a l’inici de les revoltes, va pactar aliances amb gairebé totes les faccions (incloenthi el govern del virrei) i la independència de Mèxic va ser proclamada el 27 de setembre de 1821. Després de diverses disputes internes entre els llibertadors, les tropes exigiren al nou congrés mexicà que nomenés Itúrbide emperador, amb el nom d’Agustí I. Aquest imperi tan sols va durar uns mesos i Itúrbide va ser afusellat pels mateixos independentistes el 1824. Mèxic va passar a ser una república federal i Centreamèrica es desmembrà i passà a constituir-se en una sèrie de petits estats. Espanya no en va reconèixer formalment la independència fins al desembre de 1836 i de fet va intentar reconquerir Mèxic, sense èxit.

José María Morelos (1765-1815), sacerdot i militar mexicà, va encapçalar la segona etapa de la guerra d’Independència Mexicana. Va ser capturat per les tropes espanyoles, jutjat pel tribunal de la Inquisició i afusellat a San Cristóbal Ecatepec.

DOSSIER D ’HISTÒRIA

La independència del Brasil

Brasil va ser un cas particular: la família reial portuguesa residia a la colònia des que, el 1807, va sortir de Portugal amb la cort, el tresor i fins i tot amb la biblioteca, fugint de les tropes de Napoleó. El rei Joan VI no va tornar a Portugal després de la derrota dels invasors francesos el 1815, sinó que va elevar Brasil a la condició de regne, en peu d’igualtat amb Portugal. Don Joan va tornar a Lisboa el 1821 i, un any més tard, el seu fill Pere I, que havia restat a Brasil com a regent, es va coronar a Rio de Janeiro emperador del Brasil, separant-se definitivament de la metròpoli. L’Imperi brasiler va durar fins a 1889, any en què Pere II va haver d’abdicar i exiliar-se.

Mapa de la independència del Brasil

El final de la utopia d’una confederació americana

La definició de les noves nacions era inicialment incerta. Simón Bolívar pensava en una Gran Colòmbia que reunís les actuals Veneçuela, Colòmbia, Bolívia i part del Perú, i, per a una segona fase, pensava en una federació d’estats americans hispànics, similar a la que estaven construint els Estats Units amb la seva expansió cap a l’oest.

En els anys posteriors va fracassar la utopia bolivariana d’una Amèrica Llatina federada en un sistema de nacions amigues. Els nous països van seguir trajectòries molt distintes. També van fracassar les esperances d’alguns sectors de crear societats lliures, dotades de sistemes polítics liberals avançats. Els criolls van concentrar el poder econòmic i el poder polític, no es van complir les promeses fetes als indígenes que havien lluitat per la indepen-

Dates clau de les independències Hispanoamericanes

1810 Es creen les Juntes en moltes de les principals ciutats dels virregnats de la Corona.

1811 Representants de les Juntes participen en les Corts de Cadis.

1812 i 1813 Rebel·lions pro independentistes a les actuals Argentina, Colòmbia i Mèxic.

1816 El dia 9 de juliol es proclama la independència d’Argentina (incloïa part del que va ser després Uruguai).

1818 El dia 5 de maig els exèrcits patriòtics de Xile derroten els reialistes a la batalla de Maipú.

1821 Independència de les que serien després repúbliques centreamericanes que, inicialment, constituïren un sol país

1819-1825 Independències d’Uruguai (d’Argentina),  el Perú, Mèxic, Gran Colòmbia, Veneçuela i Equador (formant part inicialment de la Gran Colòmbia fins a 1830)

1825 Independència de Bolívia.

dència ni es va concedir, per regla general, la llibertat als esclaus negres. Per això, Bolívar escrivia, el 1830, al Congrés colombià: «La independència és l’únic bé que hem adquirit, a costa dels altres».

Esclaus negres en el Brasil colonial

LA CLASSIFICACIÓ DE LES FONTS HISTÒRIQUES

1. Introducció

Els historiadors i les historiadores reconstrueixen el passat basant-se sempre en les anomenades fonts històriques. Les fonts són els materials dels quals es poden extreure informació i coneixement per a l’estudi de la història i que són resultat de l’activitat humana. Ens informen sobre determinats fets o bé ens serveixen per comprovar-los.

2. Tipus de fonts

Les principals fonts de la història es poden dividir en tres grups fonamentals.

1r) Restes materials: arquitectura de tota mena (edificis, fàbriques, teatres, cases particulars, etc.) cementiris, escultures i obres d’art, trames urbanístiques, objectes quotidians de tota mena, màquines, vehicles, monedes, etc.

2n) Materials escrits de tota mena: oficials (tractats, lleis, constitucions, actes, censos de població, estadístiques, etc.) documents personals o d’organitzacions (cartes, memòries, actes de reunions, pasquins, pamflets, comunicats, testaments acords, contractes, etc) altres publicacions (periòdics, revistes, obres literàries, etc.).

3r) Restes de caràcter etnològic (patrimoni immaterial) procedents de les cultures de les diferents societats: cançons, llegendes, menjars, festes, balls, jocs, costums, o bé testimonis orals de personatges que els han deixat en vida, materials audiovisuals (fotografies, pel·lícules, documentals, reportatges fílmics, etc.).

Davant d’una font històrica es pot desenvolupar una crítica de tipus intern mitjançant la qual s’intenta dilucidar allò que l’autor o autors han expressat realment, la seva objectivitat, la seva intenció, etc. o una crítica externa mitjançant l’intent de determinar l’època, lloc d’autenticitat, la seva possible manipulació i contextualitzar-ne la informació. La recerca, la descripció, l’anàlisi crítica i l’organització de les fonts és un element essencial per a tot treball històric.

El pas següent és la interpretació per arribar a una explicació que superi la mera descripció.

3. Passos que cal seguir per aprendre a classificar les fonts

Per tal de classificar les fonts has de seguir tres passos senzills:

1) Identificar la font, és a dir, explicar què és.

2) Descriure-la, és a dir, exposar com és.

3) Justificar a quin dels grups assenyalats a l’apartat anterior pertany.

4. Activitat primera

Elabora un fitxer de fonts pertanyents a la teva família. Aquestes fonts han de proporcionar informació sobre la teva família a l’època en què eres un nen o bé en èpoques anteriors..

• Recull fonts escrites i elabora una fitxa de cadascuna.

• Recull fonts audiovisuals (fotos, vídeos...).

• Identifica objectes antics de casa dels teus pares o avis i explica quina era la seva utilitat.

• Entrevista els avis o persones de la seva edat sobre fets de la seva vida o de moments històrics de què van ser testimonis (final de la dictadura franquista, Olimpíades, etc.).

a) Descriu quina informació ofereix cada document

b) Redacta les dades i fets relatius a la història de la teva família de tal manera que cada afirmació que facis es basi almenys en una font

5. Activitat segona

Elaborar una llista de vint fonts dels tres tipus descrits a l’apartat 2 sobre un fet històric (Guerra Civil, proclamació de la Primera o Segona República, guerres carlines, ) o una etapa de la història del segle xix o primer terç del segle xx (primeres indústries tèxtils, construcció d’un barri o una ampliació de la teva ciutat que sigui d’aquesta època, etc.). Identifica cada font, descriu el seu contingut, i digues quina informació pot aportar.

Per a aquesta activitat has d’acudir a un arxiu, ja sigui virtual o físic, fotografiar o filmar els tipus de fonts que no són escrites.

Fonts de la història

Primàries

Secundàries

Activitats

1. Busca informació sobre els esdeveniments principals que es van produir a l’Estat espanyol entre 1789 i 1808. Després elabora’n un fris cronològic a escala.

2. En què va consistir el motí d’Aranjuez? Explica quines en van ser les causes. Quin fet sobre la família reial espanyola d’aquell moment posava de manifest?

3. Digues breument en què va consistir l’anomenada guerra de la Independència o guerra del Francès. Per què creus que se la coneix d’aquesta manera?

4. Enumera i explica les diferències que hi havia entre els afrancesats i els resistents.

5. Quins principis recull la Constitució de 1812? Per què és contrària a l’absolutisme?

6. Llegeix el text següent i respon a les qüestions que trobaràs a continuació:

Manifest dels Perses

Señor: era costumbre en los antiguos persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor.

Quisiéramos grabar en el corazón de todos, como lo está en el nuestro, el convencimiento de que la democracia se funda en la inestabilidad y en la inconstancia; y de su misma formación saca los peligros de su fin […]. O en estos gobiernos ha de haber nobles o puro pueblo: excluir la nobleza destruye el orden jerárquico, deja sin esplendor la sociedad. […]

La nobleza siempre aspira a distinciones; el pueblo siempre intenta igualdades: este vive receloso de que aquélla llegue a dominar […]

En fin, Señor, esta Constitución, firmada el 18 del propio marzo […] dice: Que la Nación española es libre e independiente y no es ni puede ser patrimonio de nadie, ninguna familia o persona. Y en el artículo 14 expresa que el gobierno de la nación española és una monarquía hereditaria: artículos inconciliables.

La monarquía absoluta (voz que por igual causa oye el pueblo con harta equivocación) es una obra de la razón y de la inteligencia; está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado; fue establecida por el derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron a sus reyes. […] Los que declaman contra el gobierno monárquico confunden el poder absoluto con el arbitrario […]. En un gobierno absoluto las personas son libres, la

propiedad de los bienes es tan legítima e inviolable que subsiste aun contra el mismo soberano […].

Los más sabios políticos han preferido esta monarquía absoluta a todo otro gobierno. El hombre en aquélla no es menos libre que en una república. […] Es arriesgado que todo dependa de uno solo, [pero es peor] que todo dependa de muchos que no se [ponen de acuerdo] por tener cada uno sus ideas, su gusto, sus miras y sus intereses particulares. […]

La divina providencia nos ha confiado la representación de España para salvar su religión, su Rey, su integridad […], [en estos tiempos de ideas equivocadas] dividida la opinión de los vasallos, alucinados los incautos, reunidos los perversos, […], principiada y sostenida la independencia de las Américas, […].

Manifest a Ferran VII, firmat per 69 diputats, conegut popularment com a «Manifest dels Perses» (12 d’abril de 1814)

a) Identifica les idees principals d’aquest text i situa aquesta font en el seu context històric.

b) El contingut ideològic d’aquesta font, pertany al pensament liberal o a l’absolutista? Argumenta la resposta fent referència a frases del text.

7. Llegeix les fonts següents i resol les activitats que trobaràs a continuació:

Arenga de Rafael Riego a les tropes a Las Cabezas de San Juan (1 de gener de 1820)

El sagrat foc patri que anima el meu pit és gran; puc assegurar-los [als soldats que el seguien] que, si treure’s del damunt el vergonyós jou que sofrim consistís en [el meu sacrifici personal], jo sofriria tots els turments […], si això fos suficient per assolir la llibertat de la meva pàtria. […] A nosaltres ens toca tornar a la nació els seus antics drets, i només amb aquest objecte hem d’utilitzar la força que tenim a l’abast de la mà. D’altra manera, no mereixeríem el títol d’homes lliures, perquè hauríem deixat de ser virtuosos. Quan la nació, ja lliure, pugui reunir-se en les seves Corts Generals, aleshores es pronunciarà, com a sobirana que és, sobre si Ferran mereix ser perdonat i asseure’s al tron constitucional que aixecarem.

Discurs de Rafael Riego als soldats dies després de l’aixecament de 1820

Soldats, el meu amor per vosaltres és gran. És per això que no podria consentir, com a cap vostre, que us allunyessin de la vostra pàtria, en uns vaixells podrits, per portar-vos a fer una guerra injusta al Nou Món. […] Si cal [heu de lluitar i sacrificar les vostres vides] per trencar les cadenes que ens tenen oprimits des de l’any 1814. Un rei absolut, al seu rampell i caprici, imposa [a les vostres famílies] contribucions […] que no poden suportar: les vexa i les oprimeix. […] A vosaltres us arrabassen de [les vostres cases] perquè en climes llunyans i oposats mantingueu una guerra inútil, que podria fàcilment acabar-se si es reintegressin a la nació espanyola els seus drets. Amb la Constitució, sí, la Constitució, n’hi ha prou per apaivagar els nostres germans d’Amèrica.

a) Què va passar el 1820?

b) Per què diu Riego que des de l’any 1814 se’ls té oprimits?

c) Quines idees defensa en la primera arenga? I en la segona?

d) Per què Riego critica Ferran VII?

e) Qui ha de decidir els destins de la nació, segons la primera arenga?

f) Què fa que Riego pensi que si es reinstaura la Constitució de 1812 es posarà fi a la insurrecció de les colònies americanes?

8. Què va acabar passant amb les colònies americanes en aquella època?

9. Elabora un fris cronològic que vagi de 1808 fins a la mort de Ferran VII. Representa-hi els fets polítics més importants, tenint com a eix el Trienni Liberal, que s’inicià amb el pronunciament de Riego.

A continuació, comenta el fris cronològic a partir d’aquestes pautes:

j) Significació de la data que encapçala el fris que has elaborat.

k) Significació de la data amb què s’acaba el fris elaborat i caracterització general del període representat.

l) Enumeració, en línies generals, de les característiques (assenyala-hi continuïtats i canvis) dels fets que s’hi han representat.

Trasllat de Rafael Riego fins al patíbul on va ser executat a la forca el dia 7 de novembre de 1823 a la plaça de la Cebada de Madrid.

per a l´estudi

Mapa de conceptes

Crisi de l’Antic Règim

causada per la Revolució Francesa (1789)

• Guerra entre França i Espanya centrada en part del territori català (1793 i 1795).

• Pau de Basilea (1795): França i Espanya s’uneixen per lluitar contra Portugal i la Gran Bretanya.

• Tractat de Fontainebleau (1807) entre França i Espanya per repartir-se Portugal.

Regnat de Ferran vii (1814-1833)

que passa per tres etapes

Restauració absolutista (1814-1820).

Trienni Liberal (1820-1823).

Llibres

l’estratègia de Napoleó va comportar

• Motí d’Aranjuez (1808):

– Ferran VII li disputa el tron al seu pare Carles IV.

• Abdicació de Baiona: Josep Bonaparte.

• Guerra de la Independència o «del Francès» (maig 1808 - desembre 1813).

• Creació de la Junta Central Governativa del Regne.

• Constitució de Cadis (1812).

La independència de les colònies americanes (1810-1824)

Segona restauració absolutista (1823-1833)

Xile, 1818 Argentina, 1818 Colòmbia (amb Veneçuela i Perú)-1819 Mèxic, 1821 Brasil, 1821

Gerona

Gerona es una interesant novel·la de Benito Pérez Galdós que explica el setge de Girona per les tropes franceses al 1810. Forma part del Episodios Nacionales i retrata les penúries i les accions dels gironins en aquest episodi de la guerra. Hi ha una edició en català de l’any 2020.

La Fontana de Oro L’obra transcorre en un cafè de la Carrera de San Jerónimo, on tenen lloc tertúlies, conspiracions i reunions que els conspiradors liberals celebraven en contra de l’absolutisme. Galdós hi descriu les manifestacions, els afusellaments i retrata l’ambient polític i social de la societat madrilenya dels tres anys de l’assaig de règim liberal.

Conceptes clau

• Antic Règim

• Guerra del Francès

• Constitució de 1812

• Afrancesats

• Absolutisme

• Ferran VII

Fonts artístiques

Revolución: El cruce de los Andes

De Leandro Ipiña

Història de les gestes del general José de San Martín, un dels personatges, juntament amb Bolívar, que va protagonitzar la lluita militar contra l’exèrcit reialista per aconseguir la independència dels virregnats. El film recull les facetes humanes del general i els seus col·laboradors. Edició en català de l’any 2020.

• Trienni Lliberal

• Simón Bolívar

• José de San Martín

• Emancipació d’Amèrica Llatina

• Llei Sàlica

BRUC. La Llegenda

De Daniel Benmayor (2010)

Pel·lícula d’aventures en català que explica els fets del Bruc, prop de Montserrat, en què les partides de guerrillers van fer front a les tropes invasores franceses. L’argument tracta de la persecució del noi que amb el seu tambor va espantar l’exèrcit invasor: l’anomenat «Timbaler del Bruc».

Afusellament de Torrijos i els seus companys a la platja de Màlaga

Quadre d’Antonio Gisbert. Els intents d’invasió de tropes liberals van ser un fracàs. Una d’elles la de Manuel Torrijos, que des de Londres havia organitzat una Junta revolucionària, va desembarcar el 1831, a prop de Màlaga ja que el governador, antic amic, li havia comunicat que li donaria suport en la seva temptativa de repetir el que va passar el 1820 amb Riego. Però era un parany. Va ser capturat juntament amb 48 companys. Tots van ser afusellats, escena que retrata el pintor.

Què va representar la creació de l’Espanya Industrial?

Som a mitjan segle xix, en una Espanya bàsicament agrària i en una Catalunya amb pocs recursos naturals per a l’obtenció de matèries primeres i fonts energètiques, que s’havien d’importar i que per tant feien les empreses menys competitives. Aquests desavantatges es compensaven amb el rendiment del comerç i de les manufactures; a més, el creixement demogràfic oferia mà d’obra abundant. En aquell context es van començar a construir fàbriques de teixits impulsades per màquines de vapor, la primera a Barcelona, al barri del Raval. Però la primera amb estructura i maquinària moderna va ser l’Espanya Industrial, en el municipi de Sants, els impulsors de la qual van ser els germans Muntadas. En el seu moment d’esplendor va arribar a donar feina a més de 2.500 treballadors. Però, com s’ho van fer, els germans Muntadas? Quins obstacles van haver de superar? Quin procés se segueix per bastir una fàbrica des del no-res?

Què hem de fer?

Heu de redactar un informe d’un màxim de tres fulls d’extensió. Repasseu, abans, el contingut de la unitat per contextualitzar aquest fet. Heu d’emular el treball d’un historiador o una historiadora a partir de les fonts que trobareu a continuació i d’altres que heu de cercar a la xarxa o a biblioteques.

FONTS DOCUMENTALS

• Síntesi de la història de la fàbrica

• Com va néixer l’Espanya Industrial?

• Per què es va emplaçar a Sants?

• Notícies de la fundació

• La grandària de la fàbrica

• Nombre d’obrers

• Testimoni d’un treballador

Com ho hem de fer?

Les activitats que us proposen es relacionen amb les tècniques i mètodes de treball següents:

a) Anàlisi de fonts primàries i secundàries.

b) Comparació d’imatges i de fonts escrites.

c) Elaboració d’una explicació, basada en fonts, sobre la fundació i la instal· lació de l’emplaça ment industrial.

1. Organització

Heu de fer un treball cooperatiu en grups de cinc o sis alumnes procurant de no coincidir els matei xos que en trimestres posteriors. Les tasques que haureu d’implementar són les que enumerem a continuació.

2. Procediment

El PROCEDIMENT que cal seguir és el següent, formeu grups de tres o quatre persones:

1. Primer, heu de treballar individualment. Prèviament us heu de posar d’acord per repar tir vos la feina a fer.

2. Després, heu de treballar en grup Compartiu i comenteu el que heu treballat cada un. Aprofiteu els suggeriments i les crítiques que us puguin fer per corregir i millo rar el vostre treball.

3. Per acabar, heu de treballar amb la classe. En primer lloc, presenteu la versió corregida i millorada del vostre treball grupal. En segon lloc, llegiu les aportacions que han fet els altres grups, debateu el seu valor amb el vostre i publiqueu les conclusions a les quals heu arribat en forma de comentari a la intervenció valorada. Finalment, llegiu els comentaris que us hagin fet, comenteu los amb el vostre grup i doneu los una resposta raonada

4. En tot el procés, és clau, per una correcta valoració del treball, que analitzeu i contrasteu les fons d’informació consultades, els fets, les dades, les opinions que hi ha sobre la qüestió proposada, així com els arguments que, aquestes opinions, fan servir per justificar-les i els valors en els quals es fonamenten

3. Preparació

a) Activitats prèvies

Definiu i expliqueu els termes següents:

– màquina de vapor industrial

– filatura

– selfactina

– batanes

– indianes

– percalines

– cavalls de força

b) Preguntes que us heu de fer?

• Qui eren Pascual Madoz i Carles Aribau? Quins càrrecs tenien en el període de la fundació de la fàbrica? Per què els Muntades van crear l’empresa a Madrid, encara que la fàbrica es va instal· lar a Sants?

• Quines matèries primeres i fonts d’energia calien per poder fer funcionar una fàbrica com l’Espa nya Industrial? De quins llocs provenien aquestes matèries i com es transportaven fins a Sants?

• Com es devien distribuir i comercialitzar els teixits?

4. Elaboració

A l’hora de redactar l’informe, heu de tenir en compte que hauria de respondre a aquestes preguntes:

c) Quina era la situació de la indústria catalana a mitjan segle xix

• La situació de la indústria a Espanya a la primera meitat del segle xix

• L’intent de construcció d’un mercat nacional espanyol. Què era el proteccionisme?

• Descripció del tipus d’indústria que va iniciar la Revolució Industrial a Catalunya.

• Qui eren els Muntadas i quina estratègia van seguir per construir la fàbrica?

• Quines característiques tenia la fàbrica? (feu ne una breu descripció) Si feu una cerca a la xarxa, trobareu material gràfic que us pot ajudar.

d) Un cop en marxa la fàbrica, com funcionava?

• Quins processos duia a terme la fàbrica: energia, fases de l’elaboració dels teixits, tipus de teixits, acabats etc.

• Com és que trobem tantes dones i nens entre els treballadors de la fàbrica? Cerqueu les condicions de treball dels obrers d’aquesta època, descriviu les i exposeu les vostres pròipiues conclusions.

• Va haver hi conflictivitat social? Què era el moviment ludita? Quina és la relació entre aquest moviment i la vaga de 1854?

e) La fàbrica, avui

• Feu una breu cronologia de la fàbrica fins als nostres dies.

• Què va passar en aquesta companyia en temps recents? Encara existeix, avui dia? Què s’hi produeix?

5. Conclusions

Elaboreu un informe sobre la importància de La Maquinista Terrestre i Marítima en la història econò mica de Catalunya i d’Espanya (des de la seva creació fins als nostres dies).

Fonts documentals

Font 1. Breu síntesi històrica de l’Espanya industrial

L’Espanya Industrial va ser fundada pels germans Muntadas, fabricants de teixits d’Igualada que ja tenien una fàbrica al barri del Raval de Barcelona. L’empresa propietària de la nova instal·lació fabril ubicada a Sants (poble que encara no formava part de Barcelona) es va fundar a Madrid (1847) amb l’ajuda d’alts dignataris del govern de la reina Isabel II. El projecte tenia per finalitat la creació de fàbri ques tèxtils a diversos llocs d’Espanya. La fàbrica es va inaugurar l’any 1850. Encara que a Barcelona ja hi havia diverses indústries d’aquest tipus impulsades per màquines de vapor, l’Espanya Industrial es va convertir en el recinte fabril tèxtil més gran i important de tot Espanya. L’espai va ser conegut po pularment amb el nom de Vapor Nou, en contraposició al nom de l’altra gran indústria tèxtil de Sants (el Vapor Vell). En el seu moment d’esplendor va arribar a donar feina a més de 2.500 persones.

En la fotografia es pot observar el parc situat al costat de l’estació de ferrocarril de Sants, a la ciutat de Barcelona. Al costat de les torres cilíndriques hi ha un estany, jocs per a nens, un poliesportiu i altres noves instal·lacions. Les dependències municipals estan ubicades a l’anomenada Casa del Mig. Aquest gran parc es va construir als anys vuitanta en el solar que ocupava l’Espanya Industrial. La pressió veïnal i la política de l’Ajuntament de Barcelona van transformar aquest espai industrial en l’actual parc.

Mi abuelo paterno vivía en Igualada con su esposa y 7 hijos. Mi abuelo tenía 5 o 6 telares para fabricación de paños burdos. Eran telares a mano. El primero de los hijos se fue a Barcelona y mi padre puso allí también 5 o 6 telares y mandó a buscar a sus hermanos. Entonces juntaron los telares de ambas partes y funcionó una fábrica con el nombre de Matías Muntadas e Hijo, que era mi padre. Más tarde el abuelo se retiró y mi padre, sin quitar la fábrica [del Raval] de Barcelona, trasladó el despacho a Madrid en 1847. En ese año la compañía pasó a ser sociedad anónima con el título de la «España Industrial». En 1853 se trasladó la sede a Barcelona en la calle Riereta, donde había la fábrica primitiva y se construyó la gran fábrica de Sants. Durante 10 años los 6 hermanos figuraban como directores. En 1856 quedaron directores los dos menores. Como yo era muy joven entonces, tenía 12 años, no sé si me equivoco en algo pues estos datos los sé en parte por mi madre, pero más aún por un libro que tenía mi suegro de cuando se puso el despacho en Madrid.

Testimoni de M. Muntadas a la España Industrial. Libro del centenario. Seix Barral

Font 3. Per què es va emplaçar a Sants?

L’Espanya Industrial gaudia a Sants de tots els avantatges de la immillorable localització que els fundadors havien escollit: es trobava vora el camí ral que marcava el traçat [...] de la carretera de Madrid, i alhora era propera al port marítim de Barcelona i a l’estació de tren encara en fase de projecte; a més, el lloc proporcionava l’accés als dolls d’aigües subàlvies necessaris per ali mentar les set màquines de vapor de 600 cavalls que impulsarien els telers, i estava situada al costat de la riera de Magòria, que permetia abocar ne les aigües residuals. Tot plegat, una au tèntica bicoca que es va pagar a un preu mòdic, dins la banda baixa dels preus que regien el mercat del sòl del moment.

Lluís Canovas. Història d’una impostura. Muntadas per banda de Mare. Anna Martí Alcoberro 1906 1996.

Font 4. Notícies de la fundació

Una vez pacificado el país después de la sangrienta guerra civil de los siete años (Primera Guerra Carlista), recobró la industria de la región catalana su energía vital lanzándose de lleno al trabajo además que por profundas razones patrióticas sintieron los empresarios catalanes la necesidad de generalizar las industrias por toda España. Los señores Muntadas, fabricantes de tejidos en Igualada, al abrir en 1841 su almacén en Madrid y experimentar gran demanda de artículos textiles, así como la oportunidad de vender en todas las provincias, avanzaron rápidamente por (...) el proyecto suscrito por Madoz y Aribau para establecer fábricas textiles y metalúrgicas en distintos puntos de la Península. Con este espíritu los señores Muntadas plantearon construir (...) una fábrica de vapor en las inmediaciones de Barcelona. De común acuerdo con los elementos financieros cristalizó un proyecto de la fundación de una sociedad anónima que tendría por expresivo nombre la España Industrial. El 25 de enero de 1847 en el domicilio de Muntadas Hermanos en Madrid (plaza del Ángel) se firmó la escritura de constitución. Formaban parte del consejo de gobierno (Consejo de administración), además de los hermanos Muntadas que eran socios mayoritarios, el presidente del Congreso de los Diputados, (...) el famoso economista y político don Pascual Madoz, el tesorero de la reina [...] y otros insignes señores.”

La España Industrial. Libro del centenario. Seix Barral (text adaptat)

Trobareu altres fonts documentals en l’Espai personal del web www.barcanova.cat.

Font 2. De com va néixer l’Espanya Industrial. Testimoni d’un net del fundador.