L a r e v i s ta d e l s i n d i c at
Núm. 9 GENER 2018 SEGONA ÈPOCA
Entrevista
Julio Pascual, director àrea Assistencial i Mèdica Hospital del Mar
Reportatge
Sindicalisme i noves tecnologies
Magazine Ala delta
Sumari 03
Editorial Té cap sentit la desprivatització?
06
Entrevista Josep Lluís Martín i Berbois
08
Reportatge Sindicalisme i noves tecnologies
11 Article L’arrelament de les conductes agressives i les lleis promulgades 13
Entrevista Julio Pascual
15
Entrevista Augusto Octavio Natali
13 Reportatge
Sindicalisme i noves tecnologies
Entrevista
16 Fundació Joan Salvador Gavina Afavorir la salut, la nostra manera de lluitar contra la pobresa i l’exclusió social 17 Metges Sense Fronteres “La gent en els camps només tenia un únic objectiu: sobreviure” 18 Espai jurídic Protecció de dades sanitàries i ús de noves tecnologies
Josep Lluís Martín i Berbois
Jurídic
Protecció de dades sanitàries i ús de noves tecnologies
19 Medicina i Catalunya, una mica d’història L’inici de la Guerra Civil: Tres vivències de membres del Sindicat de Metges (I) 20
Hem dit MC a la premsa
22
Formació. Humor gràfic per Napi
23
MC Magazine Un somni fet realitat
Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.
Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez
08013 Barcelona
Coordinació: Elisa de Frutos
Tel. 93 265 11 77
D.L.: B 11121-2015
info@metgesdecatalunya.cat
Producció Editorial:
Metges de Catalunya
wwww.metgesdecataluya.cat
08 27
METGES DE CATALUNYA
|4
5|
METGES DE CATALUNYA
Editorial J
a fa ja uns mesos, un dels actors més veterans de la sanitat catalana i vell conegut de Metges de Catalunya (MC) en mil i una batalles judicials, l’advocat i ex director gerent de l’ICS, Francesc José María, reivindicava en un article publicat al diari El Punt Avui un “debat polític i social fins ara inexistent” per tal de modificar els consensos bàsics sobre els quals s’ha edificat el nostre model sanitari. Magnífica reflexió plena de seny i encert, si no fos perquè es basa en una premissa falsa. Aquests “consensos” sobre els quals afirma que s’ha construït la nostra sanitat mai no han anat precedits de cap tipus de debat social obert a tots els actors implicats. Durant els últims 35 anys, l’aliança entre socialistes i convergents ha decidit consensuar, consolidar i ampliar, sense debat social previ, el model sanitari heretat del franquisme. Posteriorment, l’aliança sociovergent ens ha mantingut en aquest model i l’ha aprofundit, desvirtuant interessadament el concepte majoritari de sanitat pública. I ara que hi ha hagut un intent de retornar a l’àmbit públic allò que mai no hagués hagut de caure en mans de l’ànim de lucre, són els mateixos actors sanitaris del passat els que demanen debat polític i social. De tota manera, benvinguda sigui la predisposició a debatre, amb arguments i sense desqualificacions o intents de ridiculització, les accions dutes a terme fins ara. Els raonaments han de ser sòlids i reals, no es tracta de seguir afirmant, com una veritat provada i absoluta, que la gestió privada és millor que la pública. Una anàlisi detallada de la bibliografia, tant nacional com internacional, sobre aquest aspecte nega la major i explica les raons per les quals es pot treure profit d’aquest negoci. Però no cal complicar gaire els arguments, perquè tenim un exemple viu i real en el món desenvolupat com és la comparació dels resultats de salut entre la UE i els Estats Units d’Amèrica (EUA), territoris similars per habitants i grau de desenvolupament. L’Europa dels Quinze, paradigma de la medicina pública universal, inverteix en sanitat un 9,5% de mitjana (7,5% pública vs. 2% privada) del seu PIB, mentre que els EUA ho fa un 17,8% (4,9% pública vs. 12,9% privada). Amb aquesta diferència de despesa, els EUA haurien de tenir uns indicadors sanitaris globals sobradament superiors als que obté la sanitat europea, però un cop més els números ho desmenteixen. El percentatge de població nord-americana que té garantida la sanitat mitjançant el finançament públic és del 27,5%, mentre que aquesta proporció sobrepassa el 90% a la UE. Si el mercat fos més eficient que l’Estat gestionant la sanitat, els EUA tindrien un dels sistemes sanitaris més barats del món desenvolupat, però resulta que dobla gairebé el PIB destinat a sanitat respecte a la UE. Pel que fa als resultats, analitzant alguns indicadors de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l’Eurostat, es pot constatar, per exemple, que la mortalitat infantil als EUA és de 6,7 morts per cada 1.000 nascuts, mentre que a la UE és de 3,5, gairebé la meitat. Pel que fa a l’esperança de vida, als EUA és de 78,7 anys i a la UE, de 82,12 anys. Hi ha moltes altres dades que segueixen demostrant la profunda diferència, en quant a resultats entre un model fortament lliberal i un altre de públic i gairebé universal. Evidentment, s’ha de respectar l’opció legítima de la medicina privada com a alternativa a la pública, però mai barrejar-les. La coexistència és lícita i positiva, mentre que la convivència dins d’un mateix centre generarà sempre una col·lisió irresoluble. La conclusió, però, és que malgrat tots el números disponibles i l’evidència científica publicada seguirem llegint i sentint que la gestió privada és més eficient i convenient que no pas la pública. Un nou exemple de postveritat, tant de moda ara, tan present, tan perversa i tan nociva.
Té cap sentit la desprivatització?
METGES DE CATALUNYA
|6
Entrevista “El sindicat no pot quedar-se de braços creuats davant els grans temes de país” Josep Lluís Martín i Berbois Doctor en història contemporània i autor del llibre ‘El Sindicat de Metges de Catalunya. Un exemple de perseverança en la defensa de la medicina i el país’ (Editorial Afers, 2012).
Davant el context polític actual, Metges de Catalunya (MC) ha fet una defensa clara de la democràcia i les llibertats i ha donat el seu suport a les institucions catalanes. És una actuació coherent amb la història del sindicat? Sens dubte, el Sindicat de Metges de Catalunya (SMC), fundat l’any 1919, sempre ha estat al costat de les
institucions catalanes, des de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. L’organització va celebrar amb entusiasme l’aprovació de l’Estatut de Núria i l’arribada de la Segona República, moment en què els seus membres donen suport a la Generalitat i s’ofereixen per construir una sanitat millor. Ho fan uns 400 metges, adreçant-se directament al president Francesc Macià.
Després, amb la Guerra Civil i la dictadura franquista, el sindicat pateix una dura repressió per culpa del seu catalanisme. Hi ha algun moment històric comparable a l’actual pel que fa a la reacció de MC? Segurament el moment de la proclamació de la República després de
7|
METGES DE CATALUNYA
la celebració de les eleccions municipals i el referèndum de l’Estatut de 1931. El sindicat celebra en els seus butlletins les eleccions i l’arribada de la Segona República, i ho fa amb convenciment, no per imatge o perquè era el que tocava fer. Està convençut del que fa perquè molts dels seus membres estan directament relacionats amb el Govern de la Generalitat. L’afinitat en aquell moment és evident. Els metges que aleshores s’afiliaven al sindicat eren conscients d’aquesta tendència política o ho feien perquè sent al metges era el que tocava? Hi havia una mica de tot, gent que s’afiliava per una convicció política, perquè era un sindicat o perquè era catalanista, i gent que s’afiliava perquè era l’organització que els hi tocava. Però tothom era conscient d’on anava, això és segur. La repressió que pateix l’organització es pot relacionar amb els seus vincles amb el catalanisme polític? És molt evident que sí. El sindicat és tancat i pateix la repressió i la censura amb la dictadura de Primo de Rivera, i posteriorment amb el franquisme de manera encara molt més clara. L’organització aglutina dues paraules que no es poden tolerar “sindicat” i “Catalunya”, i el que fan és abolir-lo perquè és un perill per les seves aspiracions i pel que vol fer pel país. Algun membre destacat del sindicat va patir la repressió feixista? Sí, com també hi ha membres que pateixen repressió a la rereguarda republicana. Molts metges pateixen per la seva vida i molts moren en l’inici de la Guerra Civil. Pel franquisme hi ha sis membres del sindicat assassinats, per la part republicana en són més, es calcula que uns 86, però això té una explicació: quan arriba la dictadura molts metges ja han fugit a l’exili. Entre el 26 de gener i el 13 de febrer de 1939, 470.000 persones se’n van de Catalunya, entre els quals segur que hi havia molts metges. Algunes persones pensen que el sindicat no ha de ficar-se en política per salvaguardar la seva pluralitat i transversalitat. Hi estàs d’acord? El sindicat mai s’ha de posicionar a favor d’un partit polític o demanar-ne el vot en unes eleccions, però manifestar el seu desacord amb les actuacions que afecten
el conjunt del país sí que ho ha de fer. No pot quedar-se de braços creuats si en un procés electoral -legal o no, això ja ho decidirà cadascú- hi ha càrregues policials contra la població. En les grans qüestions d’Estat no pot quedar al marge perquè és una entitat important. A més, una organització amb gairebé 100 anys d’història és prou gran per decidir què fa. El posicionament a favor de la democràcia i els drets humans no és discutible. El sindicat, en el seu moment fundacional o posteriorment, ha pres una posició política o s’ha definit ideològicament? Com moltes altres entitats, ha sigut curós amb això, però la qüestió política estava present, com passa amb qualsevol actor de certa rellevància. Quan es crea, el sindicat és partidari de la Lliga Regionalista perquè és qui mana. El president de SMC hi estava vinculat. Després, amb la República, vira més cap a ERC. S’ha d’entendre també com una qüestió de pragmatisme: si tens gent propera als qui manen, els utilitzes en benefici dels objectius de la teva organització. El sindicat històricament es podria definir com a catalanista i això estar clar que no és ser apolític. En una entrevista anterior vas dir que el SMC, tot i que mai es va posicionar i no va demanar el vot per ningú, no era políticament independent. Per què? Perquè hi ha aquesta relació amb Catalunya. El sindicat no és una entitat que s’ha mantingut al marge del seu país. Quan el país l’ha necessitat, hi ha sigut, com hi són altres institucions. El component català és indestriable i això atorga una certa identitat. D’altra banda, els metges no només fan de metges i prou, són persones amb ideologia i inquietuds. Si hi ha una professió que al llarg de diversos segles ha tingut activitat
política, aquesta és la de metge. Els facultatius sempre han format part d’un món intel·lectual i això no és perquè sí. Formen part d’un col·lectiu humanista, interessat per totes les expressions de la humanitat i així ho manifesta en totes les facetes de la vida. El subtítol del teu llibre diu que el MC és un exemple de perseverança en la defensa de la medicina i el país. Creus que l’organització ha de tenir en compte aquestes arrels i pensar que les decisions d’avui tindran petjada en el seu llegat històric? És clar que les decisions que es prenen avui marquen el camí del futur. De vegades no som conscients dels nostres actes, però tampoc podem pensar constantment que tot el que fem passarà als llibres d’història. Cal ser coherent i conscient del que cadascú representa. El pòsit de MC és que sempre ha sigut coherent amb el seu territori i amb allò que representa. Els sindicats són actors polítics? Els sindicats defensen els treballadors dels seus respectius àmbits, però els seus interlocutors són els responsables polítics. Per tant, han de saber utilitzar la negociació política, han de conèixer les lleis i les finances. L’interès polític hi ha de ser perquè sinó són organitzacions sense pes social. Els metges sempre han estat un col·lectiu professional rellevant i molt actiu en els afers polítics. Creus que podrien aportar alguna cosa en el conflicte actual? El seu esperit humanista pot ser molt útil de cara al futur, en la reforma o reconstrucció del país que haurà de venir passi el que passi. En el camp de la sanitat és evident que la veu dels metges serà molt important.
METGES DE CATALUNYA
|8
Reportatge Sindicalisme i noves tecnologies Óscar Pablos, secretari del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)
L
’any 1997 es considera el de l’inici de l’accessibilitat a Internet d’una gran majoria de la població. Conceptes com navegador, correu electrònic o xat van arribar per quedar-se, integrant-se com a eines quotidianes i, en determinats àmbits, com “Els a imprescindibles. El smartphones sindicalisme és un han suposat d’ells. Actualment, una revolució resulta inconcebible que una organització en la sindical no disposi manera de d’una pàgina web, comunicar-nos” igual que resulta obligatòria la seva presència a les xarxes socials. Des de
fa un parell d’anys, a més, els sindicats amb major nombre d’afiliats també han desenvolupat aplicacions per a mòbils, tauletes o ordinadors que permeten la consulta de diferents qüestions: informació de les ofertes d’ocupació pública, borsa de treballa, cursos de formació serveis als afiliats, etc. Són tot avantatges? A priori, així ho sembla. La disposició de smartphones amb connexió de dades a preus assequibles ha suposat una revolució en la manera de comunicar-nos. Aplicacions com Telegram, Hanghout o la totpoderosa Whatsapp permeten que la comunicació vers i entre els delegats sindicals sigui senzilla, ràpida i il·limitada. La creació de grups permet
compartir i distribuir la informació ràpidament perquè sigui aprovada, examinada o criticada. L’existència de plataformes d’emmagatzematge digital (Drive, Onedrive o Dropbox), els famosos “núvols”, faciliten, de manera generalment gratuïta, disposar de documentació classificada i accessible en tot moment per ser consultada, descarregada o presentada. D’aquesta manera, tant els afiliats com els delegats tenen sempre a mà la legislació laboral, els convenis, les normes reguladores, les sentències judicials i qualsevol altre document útil i necessari per a la defensa dels seus drets. El correu electrònic ha esdevingut la principal via de de notificació i confirmació de les reunions i
9|
METGES DE CATALUNYA
METGES DE CATALUNYA
| 10
“L’exigència de la immediatesa pot donar lloc a errors que comprometin la credibilitat”
convocatòries. Moltes plataformes d’enviament de correu permeten fer un seguiment de les trameses i conèixer si s’ha rebut o no el missatge, si s’ha llegit, eliminat o modificat, si s’ha fet clic a un enllaç o no, etc. D’altra banda, els webs són el principal instrument de transmissió d›informació cap als afiliats i també cap a l’opinió pública. La seva aparença i els seus continguts poden condicionar l’elecció d’un sindicat o un altre a l’hora d’afiliar-se, especialment entre la població menor de 40 anys. Per tot això, la figura del delegat sindical ha canviat. La informació ara està a l’abast de tothom. L’afiliat, generalment, no es conformarà amb una trucada telefònica. Exigirà documentació que permeti argumentar, confirmar o rebatre la seva demanda. L’exigirà, a més, de
forma ràpida, i per canals telemàtics. Sol·licitarà resums de les taules de negociació en què també s’hauran de fer constar les vies de contacte perquè, en cas de dubtes o necessitat d’aclariments, sàpiga on dirigir-se. Si es proporciona el telèfon mòbil, no podrà eludir la resposta als dubtes, inquietuds o conflictes que li plantegin, de vegades en hores o dies poc raonables. I és precisament l’exigència de la immediatesa la que pot jugar en contra de la mateixa organització. Publicar abans que els altres, l’obsessió per la primícia,
creure que hem de anticiparnos als esdeveniments o a altres organitzacions pot determinar, per un sol error, la pèrdua del prestigi acumulat i comprometre la credibilitat de la institució. Haver de donar una resposta més o menys immediata pot fer que la consulta sigui contestada de forma equivocada o imprecisa quan, probablement, amb una bona revisió de la documentació l’error es podria haver evitat. Per tant, s’ha de trobar el difícil equilibri entre la reflexió, sense que aquesta es converteixi en pausa excessiva, i la necessària agilitat a l’hora d’atendre les inquietuds dels afiliats.
11 |
METGES DE CATALUNYA
Article L’arrelament de les conductes agressives i les lleis promulgades Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)
A
rran de la signatura del Tractat de París l’any 1856, en perdre Rússia la guerra de Crimea, Otto von Bismark, considerat el fundador de l’Estat alemany modern, va dir que hi havia dues coses que era millor no saber: com es fan les salsitxes i com es fan les lleis. Al nostre país, més enllà dels coneguts procediments parlamentaris, sembla indiscutible que algunes lleis amb força mediàtica es fan amb presses i a cop d’actualitat. I una cosa
és l’actualitat, una altra la realitat i una altra, molt diferent, són les lleis. La realitat és la materialització de les relacions socials i les lleis, en principi, el conjunt normatiu que ha de regular aquesta realitat, fent-la actualitat. No obstant això, sembla que hi ha la creença que les lleis, com a instruments màgics dotats de poders extraordinaris, són capaces de canviar la realitat. I la realitat, quan es refereix a conductes socials arrelades i fortes, no es canvia amb lleis. El ritme natural de les coses és educar la societat
–generalment a través de polítiques públiques adients– perquè, una vegada admeses aquestes “La violència conductes, puguem física o regular-les a través de la llei. Però la verbal ha nostra realitat no és afectat més aquesta, no segueix aquest ritme natural. del 80% dels N’hi ha prou amb un metges que parell d’exemples, treballen a malgrat la distància i gravetat que els Catalunya”
METGES DE CATALUNYA
| 12
“La dissuasió només s’aconsegueix amb educació i amb polítiques públiques correctes”
separa: la llei 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere i la llei 1/2015 que reforma l’article 550 del Codi Penal, per tipificar com a atemptats les agressions contra els funcionaris sanitaris en exercici de les seves funcions. A Espanya, des de la promulgació de la primera llei han mort més de 900 dones –més de 60 a l’any– en mans de la seva parella o ex parella. Actualment, hi ha 600.000 dones que reconeixen ser víctimes de la violència de gènere i al món es calcula que una de cada tres dones és víctima de maltractaments per part de la parella. No cal dir que gairebé sempre la direcció de la violència es dirigeix cap a la dona i els casos contraris són purament anecdòtics. La primera solució proposada, la que sembla agradar a tothom, és l’augment de les penes i, sobretot, les penes de presó. Ja se sap, amb la llei ja no hi haurà més tragèdies familiars ni agressions als professionals de la sanitat. Però la xacra social que representa la violència contra les dones, amb víctimes mortals i víctimes que viuen una angoixa permanent, no ha minvat malgrat les lleis promulgades, i l’Estat s’ha ocupat poc o gens d’atacar les causes d’aquestes conductes i defensar que no hi ha una sola dona al món que sigui propietat d’un home. Malgrat la duresa de la llei, la violència intrafamiliar, els
delictes sexuals i tota classe de violència contra les dones és un fet indubtable. I això és així perquè la realitat és una altra, perquè els homes tendeixen a mantenir les seves conductes independentment de les sancions o de la presó. Poc importa que les penes ja siguin altes. Sempre es reclama més. Com si aquests criminals, que gairebé mai tenen consciència de ser-ho, actuessin en funció de les penes a què poden ser condemnats per llei. Tot i admetre que ambdós tipus de violència no tenen ni la mateixa extensió social ni molt menys la mateixa gravetat, la xacra de la violència física o verbal no s’atura en l’àmbit familiar i, en el cas dels metges, ha afectat en algun moment més del 80% dels facultatius que treballen a Catalunya. Quan es creuen les dades amb el número de consultes realitzades, trobem que tres de cada quatre agressions tenen lloc a l’Atenció Primària. El menyspreu a la integritat física i moral dels treballadors sanitaris també s’ha intentat protegir penalment, en entendre que els professionals, en el desenvolupament de la nostra funció pública, personifiquem i garantim el dret efectiu a la salut de les persones. Però, igual que en el cas de la violència de gènere, la llei no ha aconseguit aturar les agressions, sinó tot al contrari, han anat augmentant paulatinament durant els últims anys. El Observatorio Nacional de Agresiones de la Organización Médica Colegial (OMC), en el seu informe de 2016, constata un increment del 148% en el nombre d’agressions. En total 495 casos denunciats, que probablement només són la punta de l’iceberg. El 58% dels afectats són dones, mentre que el 55% del global de les víctimes denuncia que no té cap tipus de suport institucional. També aquí, doncs, hem de denunciar que no s’està actuant contra les causes que permeten aflorar els instints agressius d’una part, petita però significativa, dels individus que formen part de la nostra societat. Les empreses sanitàries i l’Administració tenen una bona part
de responsabilitat en l’augment d’aquest fenomen, en propiciar situacions que disparen l’agressivitat de certs individus, però també a l’hora de prendre mesures dissuasives – vigilants, càmeres, timbres d’alarma– i pal·liatives, com pot ser la formació dels professionals per evitar o minimitzar les conseqüències de l’agressió. Cap o pocs dubtes hi ha que la massificació del nostre sistema sanitari públic, les condicions d’atenció algun cop indignes, la insuficiència de mitjans humans i tecnològics, el temps d’espera per ser visitat, les llistes d’espera quirúrgiques o per a exploracions complementàries, i l’estrès al qual se sotmet els nostres professionals, augmenten la probabilitat que la conducta agressiva tingui una excusa i un detonant per manifestar-se, sense que aquests subjectes se sentin en absolut frenats per les possibles penes condemnatòries. Això sí, la llei poderosa aplicarà les seves penes, més o menys dures en funció del que consideri cadascú, fins que es produeixi el proper cas, perquè, si alguna cosa resulta evident, és que entre els poders reals de la llei no es troba el dissuasiu. La dissuasió només s’aconsegueix amb educació i amb polítiques públiques correctes que a casa nostra brillen per la seva feblesa. Definitivament, les lleis haurien de promulgar-se de manera reflexiva, conforme a polítiques públiques i socials coordinades i definides, no a cop de noticiari. No obstant això, i malgrat tot, coincideixo parcialment amb Bismark: prefereixo seguir sense saber com es fan les salsitxes.
“La xacra social que representa la violència contra les dones no ha minvat malgrat les lleis”
Atemptats 17-A: resposta sanitària
13 |
METGES DE CATALUNYA
Entrevista “Professionalment estàvem preparats, però el més difícil va ser gestionar les emocions” Julio Pascual (1963), llicenciat en Medicina per la Universidad Complutense de Madrid i especialista en nefrologia, és el director de l’Àrea Assistencial i Mèdica de l’Hospital del Mar, el centre hospitalari que va rebre més víctimes de l’atemptat gihadista del passat 17 d’agost, a La Rambla de Barcelona.
Com i quan s’assabenta de l’atac terrorista a La Rambla de Barcelona? M’assabento als pocs minuts de l’atemptat, de tornada a casa des de l’hospital. Era a Via Laietana, a dins del cotxe, i em vaig topar amb un desplegament de Mossos d’Esquadra i un embús de trànsit impropi del mes d’agost. De cop i volta, em van començar a entrar trucades al mòbil que no vaig poder atendre, perquè anava conduint. Entre elles, una de la gerent del centre i una altra del cap de guàrdia. Vaig sentir la notícia de l’atac terrorista per la ràdio. Quina va ser la seva reacció? Respondre les trucades perdudes. Penses que està passant allò que algunes vegades havies comentat que podia ocórrer, però, en aquell moment, no tenia ni idea de la magnitud dels fets. Vaig arribar a casa, vaig deixar el cotxe
al pàrquing i me’n vaig tornar caminant cap a l’hospital. No hi havia cap taxi i tot el perímetre de l’atemptat estava acordonat. Durant el trajecte, vaig estar parlant per telèfon amb els caps de guàrdia, d’Anestèsia i de l’UCI (Unitat de Cures Intensives) de l’hospital, que ja havien estat alertats pel SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) d’un incident amb múltiples víctimes per atropellament a La Rambla.
personal de Laboratori, del Banc de Sang, de Radiologia i d’Admissions. Es van cancel·lar els quiròfans programats que hi havia aquella tarda, excepte un transplantament renal que estava en marxa i que es va mantenir. Vam deixar preparats cinc quiròfans que podien entrar en funcionament alhora i vam redistribuir el personal d’infermeria i portalliteres, concentrant-lo sobretot a Urgències.
Se’n recorda de la primera decisió que pren com a responsable de l’àrea assistencial i mèdica de l’Hospital del Mar, el centre hospitalari més proper al lloc de l’atemptat? Juntament amb el cap de guàrdia, vam activar el protocol d’actuació en cas d’accident o catàstrofe amb múltiples víctimes i vam avisar els especialistes de guàrdia que estaven físicament a l’hospital, així com el
Quina és la seva preocupació principal durant les primeres hores posteriors a l’atemptat? No saber la magnitud de l’incident. Entre les 17.30 i les 20.00 hores vam rebre la primera onada de pacients, gairebé una vintena, la meitat dels quals en estat molt greu, però no teníem ni idea de si n’arribaria una segona. Amb tot, vam estar treballant amb certa tranquil·litat. Hi va haver una afluència
METGES DE CATALUNYA
| 14
massiva de professionals que es van anar incorporant al dispositiu. Molts d’ells ja estaven fora de la seva jornada laboral i, fins i tot, alguns de vacances. Com es van organitzar? La gent no va tenir horari. Van estar treballant hores i hores, donant-se suport els uns als altres Va ser difícil gestionar aquesta solidaritat? Gestionar l’abundància mai és difícil. El que és complicat és gestionar la misèria. És cert que va haver d’enviar professionals cap a casa, perquè en algun moment hi havia més metges que pacients? Sí, així va ser. No sabíem quants pacients rebríem o si hi haurien més atemptats o víctimes. En ple mes d’agost, suposo que l’hospital tenia serveis a mig rendiment i bona part de la plantilla de vacances. Sí, hi havia molta gent de vacances, però l’activitat no afluixa massa a l’agost, sobretot a Urgències i ingressos convencionals. La població continua emmalaltint. Potser hi ha menys pacients locals, però més turistes. El que sí que disminueix és l’activitat programada de quiròfans. Les noves urgències de l’hospital recent estrenades van facilitar la resposta sanitària? Evidentment, amb les noves instal·lacions vam doblar el nombre de metres quadrats disponibles i això va facilitar molt l’operatiu. No sé si el SEM ens hagués derivat tants pacients amb les Urgències antigues. Si ho hagués fet, la situació hauria estat heroica, com en una guerra. Des de quan el centre disposa d’un protocol d’actuació en cas d’accident o catàstrofe amb múltiples víctimes? L’hospital treballa des de fa un parell d’anys en un esborrany de protocol ja actiu, a falta de millorar-ne els detalls. És un treball conjunt dirigit pels responsables d’Urgències i de l’UCI. En què consisteix aquest pla d’emergència? Fonamentalment, en concentrar els recursos a Urgències, suspendre la
Atemptats 17-A: resposta sanitària programació no imprescindible i activar els serveis necessaris, segons el tipus d’incident. S’havia fet algun simulacre? N’havíem fet un de global a nivell de la Regió Sanitària de Barcelona. Al final, però, vam ser capaços de respondre als fets sense grans entrebancs. La col·laboració del SEM va ser importantíssima. També vam estar treballant coordinadament amb el Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) Pere Camps, molt proper a La Rambla, que depèn de l’hospital. Fins allà, s’hi va desplaçar el nostre cap de secció d’Urgències per coordinar l’activitat. Feia poc que el servei de l’UCI del seu hospital havia organitzat també una jornada sobre com actuar en situacions d’emergència, en què van convidar professionals que van atendre víctimes de l’atemptat a la Sala Bataclan de París. Sí. Durant el procés d’elaboració del nostre protocol d’emergència hem mantingut diverses reunions amb personal mèdic de París. Fins quan van tenir activat el pla d’emergència? Fins a la matinada. Després ens vam mantenir en estat d’alerta. A partir d’aleshores, va adquirir molta rellevància el dispositiu d’informació i recerca de familiars i el treball social que vam fer conjuntament amb la Creu Roja. En el fons, però, s’està preparat per respondre un fet com aquest? A nivell professional, sí, perquè és la nostra feina, però el més difícil és la gestió emocional. Com a director del dispositiu, puc assegurar que l’adrenalina et manté actiu durant la primera setmana, però, quan la tensió baixa, apareix la síndrome posttraumàtica. Molts de nosaltres vam passar uns dies difícils. La barreja de satisfacció pel deure complert i de davallada emocional per sentir tota la càrrega que has hagut de gestionar és implacable. Jo he viscut amb un nus a la gola durant setmanes. La sensació de dolor i patiment és molt forta, però la percepció d’haver respost professionalment, de manera contundent i adequada, et compensa, és molt satisfactòria i t’ajuda a tirar endavant.
Entre la plantilla, hi ha hagut alguna baixa laboral per l’estrès viscut? Que jo sàpiga no, però hi ha hagut molts professionals que han requerit ajuda psicològica. Tres mesos després de l’atemptat, quina valoració fa del dispositiu activat? S’ha demostrat que l’hospital està preparat per donar una resposta potent com qualsevol altre centre de la ciutat. Jo crec que les autoritats sanitàries s’han sentit orgulloses de l’Hospital de Mar i així ho hem percebut. Hi ha algun aspecte del pla d’emergència que es pot millorar? Hem fet diverses reunions a posteriori i ens hem situat hipotèticament en realitats diferents. Per exemple, si l’atemptat hagués passat tres hores abans, la conjuntura hauria estat més complexa, perquè els quiròfans haurien estat tots ocupats. Això t’ajuda a millorar el dispositiu d’emergència. També hem après que la informació i el treball social amb les víctimes i les seves famílies és molt important. Aquest era un aspecte que no teníem prou treballat i que va ser cabdal per gestionar la crisi. Vostè ha paït les emocions i la tensió d’aquells dies? Sí, però encara ara m’emociono quan ho recordo. Quina lliçó personal n’ha tret d’aquesta experiència? Que els professionals sanitaris tenim una capacitat de resposta superlativa davant d’aquest tipus de reptes. És la nostra professió, la nostra vocació. Som una professió de servei i hem demostrat que no tenim ni horaris ni límits. Amb quina imatge es queda d’aquell dia a l’hospital? Veure com anaven entrant pacients a Urgències, l’un rere l’altre, i com el personal sanitari els anava atenent amb la major tranquil·litat i professionalitat del món. En aquell moment, com a cap del dispositiu, era conscient que no havia de molestar ningú, perquè tot fluïa. Això és un orgull. Estaven a la primera línia de foc, però res els espantava, perquè eren capaços d’assumir-ho. Aquesta gestió tan eficient de les coses em fan sentir molt orgullós de la nostra institució.
Atemptats 17-A: resposta sanitària
Entrevista “El suport emocional és molt poderós” Augusto Octavio Natali (1986) Metge de família del CUAP Sant Martí de Barcelona. El dia dels atemptats estava de guàrdia i va atendre dos ferits. Com i quan et vas assabentar que rebríeu ferits dels atemptats? Tots els companys de l’equip mèdic estàvem pendents de les pantalles dels ordinadors veient per la televisió el que havia passat. Era una guàrdia tranquil·la, amb pocs pacients. Estàvem molt impactats pel que estava succeint. Tot d’una, passada una hora des de l’atropellament, van portar a la primera víctima, acompanyada per bombers amb cascos foscos, una imatge que no estem acostumats a veure al CUAP perquè normalment és el SEM i la policia qui ens porta els pacients. Era un noi de 19 anys, de nacionalitat alemanya, i després un noi italià. La meva companya, Maria Rodríguez, també va haver d’atendre una dona sud-americana. Quina va ser la teva primera reacció? Com els vas atendre? Tenia la pell de gallina i sentia molta impotència i ganes de plorar, però havia de parlar amb els pacients i escoltarlos no era fàcil. De la mà de l’equip d’infermeria, vam haver de deixar de banda tota la sobrecàrrega d’informació que rebíem per concentrar-nos exclusivament en l’atenció sanitària. El noi alemany, estudiant de Medicina, havia rebut l’impacte de la furgoneta mentre es trobava amb la seva família fent turisme. Ell mateix em relatava que la seva germana de 16 anys havia rebut un impacte molt fort, però que la que s’havia endut la pitjor part era la mare que es trobava a l’Hospital del Mar. El pare, que també era metge, va sortir il·lès i estava amb la seva dona a l’hospital. Mentre acabava de fer la revisió mèdica i la infermera curava les
ferides, una cirurgiana de l’Hospital del Mar ens va trucar sol·licitant informació sobre l’estat del noi, ja que el pare es trobava molt nerviós. Li vaig dir que el noi es trobava fora de perill i que aviat l’enviaríem a l’hospital perquè es reunís amb el seu pare. En la mateixa trucada vaig demanar informació de la seva família. La doctora em va dir que la mare estava molt greu, amb una hemorràgia subaracnoïdal, i que estava ingressada a l’UCI. La seva germana també estava greu, sospitaven que podria tenir alguna lesió abdominal i li estaven realitzant un TAC. El noi italià també era un turista. Havia rebut un cop de baix impacte a la regió glútia. Quan va arribar i va veure el noi alemany, es van saludar efusivament, ja que s’havien ajudat mútuament en el moment de la tragèdia. Tots dos tenien una paralització facial. Clarament es trobaven en xoc emocional. Es van mostrar summament col·laboradors, fins i tot amb un petit somriure a la cara, i obedients quan els realitzàvem l’examen físic i les cures.
15 |
METGES DE CATALUNYA
pacients i atendre’ls d’acord al grau d’emergència mèdica. Estaves sol o es va desplaçar algun equip mèdic o de psicòlegs per donar-te suport en l’atenció? Metges del CAP Sant Martí, que està al costat del CUAP, van venir a col·laborar amb l’atenció mèdica dels altres pacients en espera. L’atenció emocional va ser tant o més important que la sanitària? Com ho vas gestionar? Va acabar sent el més important, ja que les ferides dels tres pacients eren lleus. El suport va ser tant emocional com logístic. Per la part sanitària, calmar el dolor físic, guarir les ferides i oferir la màxima comprensió i suport anímic. Per la part logística, per exemple, vam haver de demanar un taxi per al noi alemany, gestió que en aquell moment era molt difícil. Finalment i gràcies a la solidaritat d’un taxista, vam aconseguir que el portessin gratuïtament a l’hospital perquè es retrobés amb la seva família. El noi d’Itàlia va trencar a plorar quan els seus amics el van trucar. Vam contactar amb els hotels propers a la zona de l’atemptat perquè el seu es trobava per allà. La col·laboració per part de l’equip mèdic, d’infermeria, auxiliars d’infermeria i administratius va ser realment excel·lent i irreemplaçable.
Respecte a la noia de sud-americana, va arribar amb un atac de nervis i li vam oferir tot el suport necessari. Estava molt preocupada perquè la seva amiga havia desaparegut després de l’impacte de la furgoneta i ella va patir un traumatisme al peu.
Quines lliçons professionals i humanes vas aprendre? Que no és fàcil estar preparat per a aquestes situacions tan adverses i que la col·laboració de tot l’equip és de vital importància, ja que només amb l’atenció mèdica no és suficient. També que el suport emocional, la majoria de les vegades, és més poderós que qualsevol tècnica terapèutica.
Havies rebut formació per a aquest tipus de situacions? En el meu cas, concretament sobre atemptats terroristes no, però estem molt formats per fer el triatge de
Has mantingut el contacte amb algun dels ferits? No hem mantingut el contacte ni sabem del cert el que va passar amb les seves famílies.
METGES DE CATALUNYA
| 16
Article Afavorir la salut, la nostra manera de lluitar contra la pobresa i l’exclusió social Josep Tuñí Picado, voluntari de la Fundació Joan Salvador Gavina
violència intrafamiliar, situacions d’abús, indefensió, traumes, etcètera. És fàcil trobar símptomes depressius, ansietat, obsessions, inseguretat, pors, agressivitat o davallades en el rendiment acadèmic que no són degudes a dificultats d’aprenentatge, sinó a bloquejos emocionals derivats de situacions com les descrites prèviament.
L
a salut de les persones és una condició que depèn de múltiples factors, molts dels quals no tenen res a veure amb el sistema sanitari com, per exemple, les condicions de vida, les relacions socials, el treball o l’habitatge. La salut i la malaltia estan relacionades amb la situació socioeconòmica. Des de 2008 fins a l’actualitat, a causa de la crisi econòmica, les persones que treballem amb infants vulnerables hem assistit a un increment dels factors que influeixen negativament en l’estat de salut dels nens i nenes que atenem i llurs famílies. Ara atenem uns 200 infants i joves entre 4 i 18 anys. L’augment de l’atur, de la precarietat laboral i de l’empobriment sobtat provoca una restricció dels pressupostos familiars per a necessitats bàsiques com l’alimentació i una pitjor salut a curt i a llarg termini. L’empitjorament de les condicions d’habitatge (desnonaments, infrahabitatges, habitacions rellogades) o la pobresa energètica s’associen a unes pitjors condicions de vida i augmenten el risc de patiment mental i de consum de psicofàrmacs. Els nois i les noies s’enfronten a situacions greus: pobresa extrema, problemes de nutrició, famílies sense cap ingrés al nucli familiar, processos de desnonament, estrès dins la família, aïllament social,
D’altra banda, les males condicions a l’habitatge i la mala alimentació són factors facilitadors de la difusió de malalties infeccioses com la tuberculosi. No és casual que la taxa de prevalença d’aquesta malaltia al barri del Raval de Barcelona sigui una de les més altes de Catalunya, igual que en el cas d’altres malalties infeccioses relacionades amb les mancances higienicodietètiques. La població infantil és un dels grups més vulnerables a aquestes situacions d’estrès que provoca la crisi. La falta d’alimentació i higiene, la pobresa energètica, la mala qualitat del descans o la necessitat de canvi constant d’habitatge provoca una gran inseguretat en els infants que, sens dubte, influeix en el rendiment escolar i en les seves relacions socials presents i futures. Des de la Fundació Joan Salvador Gavina, ens comprometem amb els infants i les famílies més vulnerables del barri del Raval, acompanyant-los i facilitant-los la cobertura de necessitats bàsiques (alimentació, higiene, atencions mèdiques, habitatge...), i, al mateix temps, oferint-los espais de convivència confortables i de qualitat, on treballem per reduir el fracàs escolar i l’abandonament dels estudis. També els proporcionem sortides de lleure i respir que milloren la seva salut física i mental. En definitiva, estem al costat
dels infants i joves perquè puguin desenvolupar el seu projecte de vida, desafiant i superant les mancances derivades de la seva condició social i econòmica, sempre amb valors solidaris i inclusius. Respecte a la promoció de la salut, tenim la sort de poder comptar amb la col·laboració generosa de molts companys i companyes metges i odontòlegs que ens ajuden, de manera puntual o continuada, a poder oferir revisions oftalmològiques, odontològiques o de qualsevol altre problema de salut als nostres nens i joves. Cal destacar també l’excel·lent feina que fan diàriament els pediatres i metges de família del nostre barri amb les famílies de la Fundació. Afavorir la salut física i psíquica és la nostra manera de fer prevenció, beneficiant la mobilitat intergeneracional –avenç socioeconòmic d’una generació respecte la progenitora–, perquè això té efectes clars en la millora de la salut. Us invito de tot cor a conèixer-nos, a veure la nostra feina i, si és possible, a plantejar-vos una col·laboració amb nosaltres. En nom dels nens i les nenes de la Fundació Joan Salvador Gavina, moltes, moltes gràcies.
La Fundació Joan Salvador Gavina és al barri del Raval de Barcelona des de 1979, lluitant contra la pobresa i l’exclusió social (Carrer Nou de la Rambla 39-41, 08001 Barcelona. Tel. 93 442 66 83 info@fgavina.org). Donatius ES782100-3063-9222-0004-9350.
17 |
METGES DE CATALUNYA
“La gent en els camps només tenia un únic objectiu: sobreviure” Joao Martis, cap de missió de Metges Sense Fronteres (MSF) a Angola.
La intervenció en Dundo s’emmarca en l’estratègia global de MSF a Angola: estar molt atents per a una actuació ràpida en situacions d’emergència. Dundo ha servit per consolidar aquesta estratègia. Les autoritats angoleses van ser les que van cridar a MSF per col·laborar a cobrir les necessitats dels refugiats que arribaven en onades, traumatitzats per la violència a Kasai. Un cop la fase d’emergència ha finalitzat, l’organització mèdic-humanitària ha traspassat les seves operacions per alliberar els recursos i poder fer front a altres emergències, segons explica Joao Martis, cap de missió a Angola. Quina era la situació dels refugiats quan vau arribar a Dundo? Quan vam arribar, la situació era molt preocupant. Els refugiats s’estaven concentrant en dues àrees no adequades per cobrir les necessitats de milers de persones. No hi havia latrines, distribució d’aigua, menjar o possibilitat d’accedir a serveis mèdics. La primera onada de refugiats, uns 10.000, eren els més precaris, els que havien fugit de la violència directa de Kasai (República Democràtica del Congo), sense temps per poder endur-se res. Eren els més necessitats. La gent estava molt impressionada i en xoc: molts d’ells havien perdut familiars en episodis de molta violència o durant la fugida havien quedat separats d’ells. Molts nens van arribar sols als camps. Hem de recordar que Kasai havia estat una província tranquil·la durant moltes dècades, la població no estava acostumada a haver de desplaçar-se o a veure l’actuació d’homes armats, no era normal per a ells. Què és el primer que va fer MSF? Primer, l’atenció directa a les persones directament afectades: vam atendre a uns quaranta afectats per la violència, amb ferides de matxet o bala i també violència sexual. Els vam acompanyar a
l’hospital de Dundo, al qual també vam fer arribar material sanitari del que estaven necessitats. Vam establir dues clíniques en els camps per oferir cures mèdiques bàsiques. Els refugiats van arribar en condicions molt fràgils, física i mentalment. Ens preocupaven els alts nivells de malària, però també les patologies clàssiques en un camp de refugiats: diarrees, infeccions respiratòries, epidèmies. D’aquí rau la nostra insistència per dur a terme la vacunació en massa de la població. Vam protegir als nens davant de sis patologies diferents, el xarampió entre elles. Alhora, controlàvem els nivells de desnutrició, que al principi eren elevadíssims, molt per sobre dels nivells declarats d’emergència i vam decidir obrir un centre terapèutic per als nens desnodrits, l’únic a la zona. També vam actuar amb altres ONG i agències en la posada en marxa de la distribució d’aigua i el sanejament. I vam ampliar les nostres activitats per incidir en la població més vulnerable: els nens fins a quinze anys, les dones embarassades i els lactants. Les operacions quirúrgiques també van ser reforçades pels nostres equips. Com és la vida ara? Quina és la situació actual? Al principi la gent al camp només tenia un objectiu: assegurar-se la supervivència, cuidar els seus fills, beure aigua, menjar alguna cosa, dormir sota algun sostre, curar les ferides. A poc a poc, amb l’afluència de més ONG s’han anat desenvolupant més activitats i la gent s’ha buscat la vida fent treballs, hi ha un mercadal... Treballem en el repartiment de mosquiteres, però els nivells d’insectes continuen sent elevats i s’ha de fer més en prevenció, en control del vector. Els episodis de diarrea estan molt controlats, les malalties habituals s’eviten amb les vacunacions i la desnutrició està en uns nivells molt acceptables. És en
aquest sentit, després d’una intervenció d’emergència, ara que la situació és més estable (de 2.000 consultes per setmana, hem passat a al voltant de 800) i que hi ha un major nombre d’organitzacions treballant en els dos camps que ens podem plantejar traspassar les nostres activitats i alliberar els nostres recursos per poder fer front a noves emergències que puguin anar sorgint. Com va ser rebut l’anunci de l’obertura d’un nou camp per reallotjar la població refugiada? L’anunci de l’obertura d’un nou camp en Lovua va ser en general ben rebut per la població. Cal tenir en compte que, els dos camps en els quals es troben, són àrees designades per a altres activitats que no estan preparades per poder fer assistència i distribuir els materials necessaris per reconstruir la vida. Tampoc són camps que puguin ser ampliats. En Lovua podran construir les seves cases i tornar a conrear, fer una vida una mica més autònoma. Estimem que entre 8.000 i 10.000 persones han tornat a Kasai, però molts dels refugiats veuen impossible tornar, a molts d’ells no els queda res i la situació segueix sent precària a les zones més rurals d’allà.
METGES DE CATALUNYA
| 18
Espai jurídic August González Ausín, advocat de l’Institut Qualitas
Protecció de dades sanitàries i ús de noves tecnologies
C
om a punt de partida, cal tenir present que les dades sanitàries són molt sensibles i, en conseqüència, estan especialment protegides per la legislació. Per tant, el tractament de dades que no s’ajusti a la normativa es pot considerar infracció molt greu. A partir d’aquí, cal plantejar-se quina és la incidència que l’ús de les noves tecnologies pot suposar en aquest àmbit. És evident que aquests recursos, per la seva pròpia naturalesa, introdueixen un conjunt de factors (distància, complexitat tècnica, etc.) que poden dificultar el compliment de la normativa de protecció de dades, especialment el deure de confidencialitat. En aquest sentit, una qüestió que està resultant força controvertida és la realització de comunicacions no presencials (telèfon, videoconferències, correu electrònic, etc.), ja sigui per a simples actes de comunicació amb els pacients o, fins i tot, per a supòsits de visites virtuals. Lògicament, en aquests casos es poden plantejar dubtes sobre el compliment del deure de confidencialitat, doncs suposen una distància física que fa difícil el control de la identitat. Sobre aquesta qüestió s’ha pronunciat en diverses ocasions l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (per exemple, en les resolucions d’arxiu d’informació prèvia nº 115/2010 i nº 88/2016) posant de manifest la validesa d’aquests actes de comunicació, però alhora insistint en la “necessitat d’establir directrius per garantir que la persona a qui s’atorgui la informació coincideixi amb la
persona autoritzada pel pacient”. D’altra banda, un altre aspecte que en aquest àmbit adquireix especial rellevància és el relatiu a les mesures de seguretat (organitzatives i tècniques) a adoptar per tal que la gestió, tractament i intercanvi de dades sigui conforme a la normativa vigent, tenint en compte que les dades sanitàries requereixen l’adopció de mesures de seguretat que la normativa qualifica de nivell alt. Això implica l’adopció d’un conjunt de mesures que la pròpia normativa detalla, entre les quals podríem destacar-ne les següents: Establir un sistema de control d’accés per tal que només els usuaris autoritzats tinguin accés a les dades. Establir sistemes que puguin garantir una correcta identificació i autenticació dels usuaris. En cas de contrasenyes, s’han de canviar amb una freqüència anual, com a mínim. A més, els sistemes d’identificació i autenticació dels usuaris han de disposar de mecanismes que impedeixin l’intent reiterat d’accés no autoritzat a la informació. Establir procediments de còpies de seguretat, amb una freqüència mínima setmanal. A més, una còpia s’ha de conservar en un lloc diferent d’aquell on es trobin els equips informàtics que tractin les dades. S’ha d’establir un sistema de control d’accés físic per tal que només les persones autoritzades puguin accedir als llocs on estan ubicats els equips físics que donen suport als sistemes d’informació. La distribució de suports amb dades de caràcter personal s’ha de fer xifrant
les dades o bé utilitzant mecanismes alternatius per tal que la informació no sigui accessible durant el seu transport. S’ha d’evitar el tractament de dades en dispositius portàtils que no permetin el xifrat (si resulta imprescindible, s’ha de justificar i prendre mesures de seguretat adients). Establir un registre d’accessos a les dades, que ha de recollir cada intent d’accés (usuari, data, hora, fitxer al qual s’accedeix, tipus d’accés i si s’ha autoritzat o denegat) i que s’ha de conservar un període mínim de dos anys. Les transmissions de dades per xarxes públiques o sense fils s’ha de fer xifrant les dades o fent servir mecanismes alternatius que puguin garantir que la informació no és accessible per a tercers. En definitiva, és evident que, atesos els riscos existents i la magnitud i transcendència del bé jurídic protegit (confidencialitat de dades sanitàries), cal ser especialment curosos en aquest àmbit i adoptar totes les mesures de caire legal, tècnic i organitzatiu que permetin garantir el correcte tractament d’aquest tipus de dades i el compliment de la normativa que el regula.
19 |
METGES DE CATALUNYA
L’inici de la Guerra Civil: Tres vivències de membres del Sindicat de Metges (I) Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
L
a convulsa situació dels primers tres mesos de la Guerra Civil va provocar un important desgavell social. Només a la rereguarda republicana va produir-se l’esgarrifosa xifra, com a mínim, de 8.352 víctimes. Fa pràcticament una dècada, els doctors i historiadors de la medicina Josep Maria Calbet, Carles Hervàs i Lluís Sala van xifrar que al llarg del conflicte bèl·lic van morir, en diferents circumstàncies, 85 metges.
Davant aquesta tràgica situació alguns metges van veure’s obligats a exiliar-se del país per motius socials, polítics o religiosos per tal d’iniciar una nova vida a nivell personal i professional. En són un exemple aquests tres membres del Sindicat de Metges: l’aleshores president de l’entitat i cirurgià Manuel Corachan Garcia (1881-1942), el professor ajudant de la càtedra de Terapèutica i membre del Partit Conservador Vicenç Carulla i Riera (1895-1971) i l’otorinolaringòleg, fundador del Sindicat i membre d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) Lluís Vila i d’Abadal (1889-1937). Manuel Corachan va dimitir com a conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya el juliol de 1936 per poder atendre els ferits provinents de la guerra. Tot i ser ideològicament proper a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), va ser perseguit per un grup d’anarquistes que creien que ideològicament era de dretes i ajudava a la gent conservadora a poder sortir del país. Aquest fet va obligar-lo a exiliar-se a França, on no va poder exercir la medicina perquè la legislació francesa no li va permetre. El maig de 1937 va ser convidat pel govern de Veneçuela per
ensenyar medicina en aquest país, on va dirigir l’Instituto de Cirurgía Experimental i fou catedràtic de Tècnica Anatòmica de la Universidad de Caracas. Allà va assabentar-se de la mort del seu fill, el neurocirurgià Manuel Corachan i Llort (19101937), el qual servia a l’exèrcit nacional com a infermer voluntari. El 1940 el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona va condemnar-lo econòmicament, però la Comisión Liquidadora de Responsabilidades Políticas va concedir-li l’indult econòmic el 1960. El juny de 1941 va retornar a Barcelona per reprendre la seva activitat professional a la seva clínica i a l’Hospital de Sant Pau, on precisament va contraure el tifus exantemàtic que va causar-li la mort el 1942. Un altre membre del sindicat exiliat va ser Vicenç Carulla, el qual va ser cessat de la Universitat de Barcelona per les autoritats republicanes i rehabilitat per les autoritats franquistes en finalitzar la guerra. Entre el 1939 i el 1941 va ser president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), des d’on va ajudar a atenuar la repressió contra els metges republicans que s’havien quedat al país.
El darrer exemple va ser Lluís Vila d’Abadal, el qual va aconseguir, entre d’altres aspectes, unes poques armes que va repartir entre un conjunt de voluntaris partidaris de la República. També va ajudar econòmicament a força sacerdots que es trobaven amagats durant la guerra. Tanmateix, la seva condició de metge va permetre-li viatjar a París amb l’excusa d’adquirir material mèdic. Allà va contactar amb el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1868-1943) per recollir diners per ajudar a les famílies exiliades. Aquesta frenètica activitat va perjudicar el seu delicat estat de salut, ja que va provocar-li un atac de cor que va finalitzar amb la seva vida. Tal com molt bé s’ha estudiat des del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, també van haver més metges que van veure’s obligats a exiliar-se per culpa de la guerra. La victòria del bàndol nacional va comportar el retorn de la gran majoria dels exiliats del 1936, fet que no significa que fossin partidaris del nou règim. Malauradament, també va comportar l’inici d’una nefasta etapa de la nostra història que va durar trenta-sis anys.
D’esquerra a dreta, Manuel Corachan, Vicenç Carulla i Lluís Vila d’Abadal
HEM DIT METGES DE CATALUNYA
| 20
> 10/11/2017
> 09/11/2017
Metges de Catalunya (MC) presentarà un plec d’al·legacions al projecte de reial decret del Ministeri de Sanitat que pretén regular la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part dels infermers, després de l’acord a què van arribar en aquest sentit el Foro de la Profesión Médica i el Consejo General de Enfermería l’octubre passat. El sindicat considera que la indicació de qualsevol medicament, estigui o no subjecte a prescripció mèdica, requereix “sempre” d’un diagnòstic previ i, en aquest sentit, assenyala que l’acte de diagnosticar recau “només” en el metge. A més, rebutja que els futurs protocols de traspàs de funcions sobre prescripció siguin d’obligat compliment, ja que limiten el criteri mèdic i negligeixen els ràpids avenços en els criteris de diagnosi i tractament.
El secretari general de MC, Josep Maria Puig, ha assenyalat que la recuperació econòmica s’ha començat a notar “de forma puntual i inicial” en la sanitat catalana, “però no amb la rapidesa i la intensitat que es mereix”, ja que els números encara estan “lluny” dels previs a l’inici de les retallades l’any 2010. “S’ha invertit la tendència, però hem de seguir lluitant. La situació era insostenible. S’estava i s’està finançant la sanitat pública amb els sous i el sobreesforç dels seus professionals”, ha dit. De la mateixa manera, la vicesecretària general de MC i delegada d’atenció primària a Costa de Ponent, Ana Roca, ha corroborat aquesta lleugera millora dels serveis sanitaris per la injecció de nous recursos, tot i que ha assegurat que “encara són insuficients”.
Puig veu una recuperació incipient MC presentarà al·legacions al projecte de decret de prescripció de la sanitat catalana, “però no infermera del govern espanyol amb la rapidesa i la intensitat que es mereix”
> 03/11/2017
Pablos: “L’augment de l’activitat en l’atenció primària demostra la sobrecàrrega assistencial i la necessitat de convocar més places” El secretari del sector Primària ICS de MC, Óscar Pablos, considera que les dades publicades en la memòria de l’Institut Català de la Salut (ICS) de l’any 2016 demostren que els professionals sanitaris del primer nivell assistencial “treballen en condicions de sobrecàrrega contínua”. Per això reclama una oferta d’ocupació pública que incrementi el nombre total de professionals “addicional a la convocatòria de 2017 que donarà estabilitat al personal interí i eventual”. Segons les dades de la memòria 2016, el nombre de visites d’atenció primària va ser de 38.367.901, fet que suposa un increment
de 664.615 visites respecte a les realitzades l’any 2015. Les visites als dispositius d’urgències d’AP també van créixer en 112.122 sobre les de l’any passat, registrant un total de 2.443.369. Pablos també remarca que l’increment d’activitat es produeix en un context de reducció pressupostària, que, tot i que es va modificar, tenia com a punt de partida una retallada de 9.755.628 euros respecte al pressupost de 2015. “No es pot cronificar l’infrafinançament de l’atenció primària, no es pot normalitzar la sobrecàrrega assistencial. Tard o d’hora ho acabarem pagant”, assevera.
21 |
METGES DE CATALUNYA
> 15/09/2017
MC defensarà l’equiparació salarial entre primària i hospitals en la negociació del nou conveni de la xarxa concertada El president de MC, Jordi Cruz, ha explicat a Redacción Médica que un dels objectius principals del sindicat en l’obertura de les negociacions del nou conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada és l’equiparació salarial dels facultatius d’atenció primària i hospitals. Segons Cruz, la primària està molt “discriminada” –el sou dels metges de família i pediatres dels CAP concertats és un 13% inferior al dels seus col·legues d’hospitals– i, per això, l’organització proposarà que tots els facultatius tinguin les mateixes
Treball commina l’ICS a complir la resolució que l’obliga a realitzar un estudi de càrregues de treball dels facultatius d’atenció primària La Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en el Treball del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya ha dictat una resolució definitiva que obliga l’ICS a complir els requeriments que
condicions retributives, independentment de l’antiguitat, la carrera professional i els complements. Aquesta no és la primera vegada que MC porta l’equiparació salarial a la mesa de negociació, una proposta que les patronals i la resta d’organitzacions sindicals han rebutjat en reiterades ocasions. Així mateix, el sindicat plantejarà que la jornada laboral del facultatiu inclogui un temps no assistencial per dedicar-lo a docència, recerca o investigació. la Inspecció de Treball de Catalunya (ITC), a instàncies de Metges de Catalunya (MC),va formular el passat mes de maig a l’entitat, referits a l’adopció de mesures per prevenir els riscos per a la salut dels professionals derivats de la sobrecàrrega de treball que pateixen els facultatius d’atenció primària de la sanitat pública. L’ICS disposava aleshores de dos mesos per realitzar un estudi de càrregues de treball per avaluar com es podia reduir la pressió assistencial dels metges. L’empresa, però, va presentar un escrit d’al·legacions al dictamen de la ITC en què qüestionava les competències de l’organisme per fer aquesta demanda. La resposta a les al·legacions ha confirmat la validesa dels requeriments de la ITC i ha resolt, amb caràcter definitiu, que l’ICS ha de complir l’encàrrec i adoptar les mesures correctores en matèria de prevenció segons l’avaluació de riscos psicosocials efectuada per la mateixa entitat, que ha de ser necessàriament actualitzada.
METGES DE CATALUNYA
| 22
Formació Gener-Febrer 2017
Formació sindical
Formació mèdica
Comunica’t amb impacte. Aprèn a parlar en públic 1, 8 i 18 febrer de 2018 De 16.00 a 21.00 hores
Bioètica: moda o essència de la medicina? 16 de gener de 2018 De 16.00 a 20.00 hores
Eines per l’acció sindical al lloc de treball 21 de març de 2018 De 16.30 a 19.30 hores
Cànnabis i adolescents: del consum d’abús a la patologia dual 20 de febrer de 2018 De 16.00 a 19.00 hores
Proper Coneix i Opina: Conveni mèdic (2n trimestre de 2018)
Mites i veritats a l’entorn de l’alimentació 6, 13 i 20 març de 2018 De 16.00 a 20.00 hores
Humor Gràfic per N a p i
23 |
METGES DE CATALUNYA
MC Magazine Núria Moreno
Un somni fet realitat
Enlairar-me, enlairar-me més, i més, i més. I llevar-me al matí de molt bon humor per haver pogut volar durant la nit. Sí, volar, això ho comparteixo amb moltes altres persones i personatges de totes les èpoques, i ho he pogut materialitzar volant en ala delta. Breu apunt històric Com en tots els invents i avenços de la humanitat, hi ha molts personatges implicats en els inicis dels vols en ala delta. D’entre els destacats, apareix Otto Lilienthal, considerat el pare del vol lliure. Fou un enginyer industrial i aeronàutic alemany de la segona meitat del segle XIX. Després de l’estudi precís del vol dels ocells i, concretament, de l’aerodinàmica de les ales de les cigonyes, va crear i experimentar amb diferents planejadors des d’un turó que ell mateix va construir. El control de les
aeronaus es basava en el moviment del pes del pilot. Un segle després, Francis Rogallo, enginyer de la NASA, va desenvolupar una estructura bicònica que podria considerar-se l’embrió de l’ala delta. Aquesta estructura es va patentar l’any 1948 per recuperar càpsules espaials en la seva reentrada a l’atmosfera. Tot i que es van comercialitzar alguns models, va quedar en l’oblit fins a l’any 1962. Uns anys més tard i tenint com a referència el model de Rogallo, l’australià John Dickenson va construïr un artefacte armat amb una barra transversal i un triangle on se situava el pilot per conduir l’aeronau en vol. I així va néixer l’ala delta amb el nom inicial de “ski wing”. Definició i estructura Segons la Federació Aeronàutica Internacional (FAI), una ala delta és un pla-
nejador que pot ser transportat, plegat i aterrat únicament amb les cames del pilot. L’enlairament ha de produir-se a peu des d’una muntanya o amb equip mecànic que ho remunti des del terra. L’ala delta està formada per una estructura rígida en forma triangular envoltada
METGES DE CATALUNYA
| 24
per la vela. Del tub longitudinal, conegut com a quilla, penja un altre triangle que fa la funció de comandament. El pilot penjat de la quilla queda dins el triangle i, simplement amb el desplaçament del propi pes, maniobra l’aeronau. Agafa velocitat movent el centre de gravetat endavant, la redueix tirant-lo enrere i gira cap a on es desplaça el pes. Les ales tenen petites variacions depenent del nivell del pilot. Les d’iniciació tenen major envergadura i vela, així com rodes en molts casos. A mesura que el pilot té més domini, les ales més avançades tenen major planeig, velocitat i dificultat de maneig. A més de l’ala delta, l’equipació consta d’un arnés, on el pilot va dins, com en un sac penjat de la quilla; el paracaigudes; el casc i la instrumentació de vol: el variòmetre i el GPS, que són més necessaris a mesura que el pilot progressa en el domini del vol. Com vaig començar a practicar Tot va començar un mes de maig. Anteriorment havia fet un vol en globus aerostàtic i un salt en paracaigudes. Buscant per internet vaig trobar l’única empresa que fa vols biplaça en ala delta a Catalunya. Com en les experiències prèvies, vaig trucar i reservar data desitjant que les condicions meteorològiques fossin favorables. I també,
com en els casos anteriors, la idea era un vol biplaça en què l’únic que cal són ganes de gaudir de l’experiència sense cap mena de preocupació tècnica, ja que el pilot “et vola”. Vaig arribar a la vila d’Àger al migdia, amb ganes de volar i esperant que fos l’hora pactada. Em vaig presentar puntualment a l’oficina amb il·lusió creixent, on vaig conèixer en Joel, el pilot. Tot el material ja estava preparat a la furgoneta i l’ala delta a la baca. Amb una meteorologia dubtosa des de la vall, vam fer el que els pilots experimentats diuen: “fins que no siguem a dalt no sabrem segur si es pot volar o no”. Vint minuts de conducció i vam pujar la serra del Montsec fins a la zona d’enlairament. En Joel va valorar la situació i vaig tenir la sort que es podia volar. Van preparar el material mentre m’ho mirava força encuriosida i vaig seguir les instruccions: posar-me el casc i l’arnés per penjar-nos a l’ala delta. Finalment, amb tot preparat, vaig respondre a la pregunta clau en el moment precís: “Preparada?”, “Sí, preparada”. I vam començar a córrer uns passos fins que els peus es van desenganxar del terra. Vaig tenir sort, ens vam enlairar, enlairar i enlairar… Aquell vol de 34 minuts em va motivar a fer el curs d’ala delta per volar de forma autònoma. I quí
fou el pilot, en Joel, es va convertir també en el meu instructor. El curs de formació Un dissabte de juny, remant amb caiac pel congost del Montrebei, vaig rebre la primera instrucció d’en Joel: “posa’t en forma, has de començar a córrer.” Córrer? Sí. L’entrenament va començar un parell de mesos abans de l’inici oficial del curs. A mitjans d’octubre, cinc alumnes i jo, novament amb tota la il.lusió, estàvem a punt per iniciar l’aprenentatge. Despertar, esmorzar, carregar les ales d’escola, la resta del material i cap al camp de la T, un camp gran amb molt poca pendent i en forma de T que permet aprofitar el vent quan bufa en diferents direccions. En aquesta fase de la instrucció, importen més les cames de l’alumne que la direcció del vent. Aprendre a muntar l’ala, col·locar-se l’arnés d’escola, el casc, penjar-nos i fer-nos un fart de córrer durant 5 dies amb l’ala de 20 kg, o més, a sobre. Mantenir la línia recta, que l’ala no es decanti, donar-li velocitat corrent i finalment parar-la. Sort que portava les genolleres! Un cop assimilada la primera fase (amb més o menys destresa) comença la fase anomenada ‘pendent escola’ per fer els primers “vols de pollet”. Progressivament,
25 |
METGES DE CATALUNYA
METGES DE CATALUNYA
| 26
la pendent va creixent i aquí ja els peus es desenganxen del terra durant uns segons, com feia Otto Lilienthal amb les seves proves. Sempre amb moltes ganes, aprofitant les vacances per agafar la furgoneta, el material i anar cap on bufi el bon vent per seguir aprenent. Sopelana, Duna de Pilat, Castejón de Sos, entre altres. Repetint, repetint i repetint, amb el suport dels companys, d’altres voladors veterans i especialment d’en Joel, vaig passar finalment a la tercera fase: el vol d’alçada. Després de de 23 dies d’aprenentatge i molt d’esforç, arribava la meva “suelta”. Quasi un any després del vol biplaça, tornava a estar allà dalt, però aquest cop per volar jo sola. Un instructor a dalt amb mi, expectació per part dels companys, i un altre instructor a l’aterratge. Vaig començar a córrer i novament els peus es van desenganxar del terra. Ara estava sola, suspesa en l’aire, volant com un ocell. Deu minuts fins a l’aterratge en una tarda de primavera amb un vent molt dòcil i tranquil. I, poc a poc, durant els següents mesos vaig seguir fent vols tutelats de baixada en línia recta per seguir aprenent. Després del tretzè vol, en Joel em va dir que ja podia començar a volar sola, sense tutela directa. Un nou pas en el meu aprenentatge. Ara toca seguir volant i aprenent. El camí per recórrer és llarg. Tot el cel per descobrir En aquesta situació em trobo actualment. Segueixo aprenent en cada vol,
de la meva experiència, de la dels companys novells com jo i de la dels veterans que continuen, igual que en Joel, aconsellant-nos i vigilant-nos. Cada vol amb la seva fase prèvia: carregar l’ala del magatzem, pujar la serra del Montsec parlant amb la resta de voladors, mirant el cel i observant parapents, altres ales i voltors. El ritual per a mi comença a dalt: mirar la mànega que indica la direcció del vent i la intensitat, alegrar-me si està ben encarat, descarregar l’ala i el material. Muntar l’ala seguint la rutina per no oblidar res, revisar-la, posar-me el casc i l’arnés, penjar-me i cap a la vora. Esperar el moment adient i començar a córrer amb decisió i confiança fins que els peus es desenganxen del terra. La màgica ingravidesa novament. L’essència d’aquest esport és aconseguir mantenir-se tota l’estona que sigui possible en l’aire per dirigir-te on t’interessa, sempre amb la gravetat en contra i sense cap mena de motor. El rècord mundial de vol es troba actualment en 764 km. L’única manera de fer-ho és aprofitant la direcció del vent i les corrents d’aire de pujada, anomenades ‘tèrmiques’. Hem d’imaginar les tèrmiques com columnes ascendents que, si gires de manera concèntrica et fan pujar, algunes amb un radi més gran i més fàcils d’aprofitar, i d’altres més petites on cal afinar més per centrar-la. Cal anar amb compte amb les contràries, les
descendències, de les que cal marxar per no perdre alçada. Una altra variant per pujar o mantenir-se sense perdre alçada és la geografia. En els vessants de les muntanyes el vent impacta i es desvia cap amunt, en una maniobra anomenada ‘dinàmica’. Hi ha, per tant, un flux constant d’aire que t’alça i t’hi pots passar hores volant mentre la velocitat del vent sigui suficient. Per ajudar el pilot a saber si està guanyant o perdent alçada, així com la velocitat amb què ho fa, s’utilitza el variòmetre, amb senyal acústic i visual. Altres aparells, com el GPS, indiquen també la velocitat i direcció del vent, a més de la localització. Descobrir el cel i començar a volar en tèrmica permet al pilot tenir més llibertat de desplaçament i mantenir-se més temps en vol, augmentar la distància i plantejar altres camps d’aterratge. Sortir de la zona habitual de vol, “sortir del niu”, és un canvi molt substancial, de manera que primer cal dominar molt bé el vol en tèrmica i l’aterratge. Competició Després de guanyar destresa i amb molta més pràctica, el següent pas serà la competició. Existeixen diferents proves, com la de major distància recorreguda i temps de permanència en vol, proves de precisió o una combinació d’ambdues. Les proves més freqüents actualment consten d’un recorregut prefixat que cal complir en el menor temps possible. Hi ha diferents punts (valisses) marcats amb coordenades GPS pels quals cal passar i el punt final on cal aterrar, el ‘gol’. Tot el recorregut es coneix abans de començar el vol i s’introdueix en el GPS de cada pilot, això permet saber si el volador ha passat per totes les valisses en ordre i sense perdre’n cap. D’altra banda, existeixen les proves de precisió en l’aterratge. Són les proves de diana, on hi poden participar també pilots més novells. Cal aterrar en un punt concret marcat en el camp d’aterratge i, evidentment, qui més s’hi apropa guanya. També hi ha proves d’acrobàcies en vol, reservades per a pilots molt experimentats. Encara que soni a tòpic, en el meu cas és totalment cert: un cop he començat a volar desperta, ja no ho he tornat a fer en somnis, perquè el somni s’ha fet realitat.
