Cataluña Medicos nº8 julio 2017

L a r e v i s ta d e l s i n d i c at

Núm. 8 JULIOL 2017 SEGONA ÈPOCA

Reportatge

A l’aguait de la transparència

Entrevista

Amando Martín Zurro

Jurídic

Jubilació parcial

METGES DE CATALUNYA

|2

Sumari 05

Editorial Conciliar o no conciliar

06 Entrevista

Amando Martín Zurro 10

10

Reportatge A l’aguait de la transparència

Reportatge

12 Entrevista

Marina Subirats 15

Article El naixement de l’Administració pública

16

Formació Cursos Sindicat Setembre-Desembre 2017

17 Metges Sense Fronteres “Seguim afrontant el mateix problema d’escassetat de vacunes” Espai jurídic Jubilació parcial anticipada

19

Medicina i Catalunya, una mica d’història La creació del Casal del Metge

20

Hem dit MC a la premsa

22

Humor gràfic per Napi

23

MC Magazine Edoardo Bassini (1844-1924)

Amando Martín Zurro

Jurídic

06

Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.

Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez

08013 Barcelona

Coordinació: Elisa de Frutos

Tel. 93 265 11 77

D.L.: B 11121-2015

info@metgesdecatalunya.cat

Producció Editorial:

wwww.metgesdecataluya.cat

Entrevista

Jubilació parcial

18

Metges de Catalunya

A l’aguait de la transparència

12

5|

METGES DE CATALUNYA

Editorial Q

uè s’entén per conciliar? La definició més àmplia diu que qui vol conciliar vol posar d’acord, mitjançar i reconciliar dos o més elements o persones que estan en conflicte, perquè són o semblen contraris,

pacificant la seva coexistència i fent-los compatibles sense enfrontar-los. Els anglesos, de forma pragmàtica, dirien que és aconseguir un win to win, on ningú no hi perd, ans al contrari, tothom hi guanya.

En aquest moment, aquesta actitud adaptable a qualsevol àmbit de la nostra vida l’estem intentant aplicar de manera que puguem compaginar les exigències de la vida laboral amb les aspiracions i necessitats de la vida personal. Vida personal que pot referir-se a la família, però no exclusivament, ja que el nucli familiar no té perquè ser l´únic focus de la vida. Aquesta filosofia i l’esforç que s’està fent perquè es tradueixi en el dia a dia, està contribuint a construir una societat de futur basada en la qualitat de vida de les persones i no exclusivament en la seva productivitat. I per això cal repensar l’organització clàssica del temps de treball i l’horari en què es desenvolupa, perquè la seva compatibilitat amb una vida personal més satisfactòria comporta una millor salut mental i física que redunda en benefici del rendiment en el treball. Està demostrat que aquesta aproximació organitzativa millora el clima laboral, disminuint l’estrès i la conflictivitat. Aquest ambient afavoridor de la qualitat de la vida personal es reflecteix, alhora, en un major compromís i implicació del treballador en els objectius de la seva empresa i també en una major estabilitat de les plantilles, retenint el talent i atraient-ne de nou.

Per assolir aquests objectius, cal l’aplicació de mesures concretes com la flexibilització dels horaris d’entrada i sortida, el teletreball o la reducció de la jornada que afecti per igual dones i homes, perquè a l’Estat espanyol continuen sent les dones les que assumeixen majoritàriament la cura dels fills i familiars dependents. Així ho demostra l’evidència viscuda i les dades objectivades en l’informe “La Conciliación de la vida laboral y familiar en España” de l’ONG Save The Children. També ho proven les dades recollides pel Instituto de la Mujer, dependent del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat: de les 31.435 excedències per fills registrades l’any 2014, un total de 29.554 van ser demanades per dones i només 1.881 van ser sol·licitades per homes, és a dir, un escàs 6%.

Cada vegada és fa més evident la necessitat d’adaptar l’horari laboral al ritme de vida i a les necessitats de cada persona, en la mesura que sigui possible.

La conciliació es convertirà en un dels elements més importants de la gestió empresarial, ja que és un dels aspectes que més preocupa i inquieta els treballadors. En definitiva, es tracta d’un salt qualitatiu fonamental en la qualitat de vida de les persones que, alhora, és un dels objectius més importants d’una societat madura i responsable.

Conciliar o no conciliar

METGES DE CATALUNYA

|6

Entrevista “Per millorar l’atenció primària s’han de fer canvis en el conjunt del sistema sanitari” Entrevista a Amando Martín Zurro (1945). Doctor en Medicina i Cirurgia.

Especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna. Autor de cinc llibres de referència sobre l’Atenció Primària, ha estat director de la càtedra Docència i Investigació en Medicina de Família de la UAB, coordinador General del Programa de Medicina de Família i Comunitària de Catalunya, codirector del Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària del Departament de Salut i director de l’Àrea de Formació i Desenvolupament Professional de l’Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya.

Actualment és el cap d’edició de la revista Atención Primaria i director de la revista Formación Médica Continuada en Atención Primaria. És soci d’honor de les societats espanyola i catalana de Medicina de Família i Comunitària i ha rebut la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari i el Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona.

7| Com veu els moviments de protesta que darrerament han ressorgit a l’atenció primària catalana?

Responen a causes que fa anys que es produeixen i bàsicament són conseqüència de les contradiccions que es donen en el propi sistema d’atenció primària. La reforma que es va fer a mitjans dels anys vuitanta ha tingut resultats extraordinàriament positius en qualitat i seguretat, però, alhora, s’han acumulat problemes que han anat irritant progressivament als professionals. Una d’aquestes contradiccions és l’enorme distància que hi ha entre les declaracions dels polítics, que afirmen que la primària és l’eix central del sistema, i els recursos que s’hi acaben destinant. Les retallades, que percentualment han afectat més a l’atenció primària, han estat el toc de gràcia definitiu per revifar les protestes.

L’AP està en situació d’inferioritat respecte a l’àmbit hospitalari?

No només aquí, els sistemes sanitaris de la majoria de països desenvolupats se centren en els hospitals. Es cuiden molt més els hospitals de segon i tercer nivell, la tecnologia complexa, les coses espectaculars, les grans gestes mèdiques, que no pas el nivell primari.

El pressupost és l’element més important per millorar l’AP? Els recursos són una part del problema, però no són l’únic element. Es necessiten canvis en la filosofia general del sistema sanitari, en la cultura dels professionals i en la manera d’afrontar l’atenció de salut. L’aproximació als problemes ha de ser biopsicosocial, des d’un punt de vist personal, familiar i comunitari. També s’ha de treballar en la manera com la població fa ús dels serveis sanitaris. Els recursos són importants, però els canvis també han de ser conceptuals.

Quina valoració fa de l’ENAPISC? Apunta alguns d’aquests elements de canvi que es necessiten, però deixa de banda qüestions estratègiques i també els canvis en la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya i en el decret llei català de reforma de l’atenció primària, imprescindibles perquè qualsevol estratègia prosperi. El CatSalut també s’ha de reformar per esdevenir un autèntic servei nacional de salut. Ara és una estructura que es dedica a la

METGES DE CATALUNYA

“ Els sistemes sanitaris de la majoria de països desenvolupats se centren en els hospitals. Es cuiden molt més els hospitals de segon i tercer nivell, la tecnologia complexa, les coses espectaculars, les grans gestes mèdiques, que no pas el nivell primari” compra d’activitat i que marca unes prioritats, però que no és capaç de fer-les complir als seus proveïdors, malgrat els contractes i els mecanismes de control.

Els proveïdors van al seu aire i el CatSalut paga la factura.

L’ENAPISC pot acabar sent un altre pla del qual després mai se sap? Sembla com si l’AP sempre s’estigui reformant però mai acabi de fer-ho.

qualitat científica s’ha situat en l’àmbit hospitalari. Aquesta manca de prestigi científic i professional es troba darre­re del poc atractiu de l’especialitat. Als metges joves que passen un temps de la residència a la primària, normalment els agrada la relació que hi ha amb els pacients i com els aprecien, però veuen també les dificultats.

Com es pot corregir?

És un risc important. Canviar l’atenció primària en profunditat no és possible si no es fan canvis en el conjunt del sistema sanitari. La resta són pedaços que es poden posar aquí i allà. S’ha de pensar en el benestar dels professionals però sobretot en les necessitats actuals de la nostra societat: envelliment de la població, malalties cròniques, dependència, etc. És el conjunt del sistema el que s’ha de reorientar. Per exemple, els hospitals comarcals sovint volen imitar als centres d’alta complexitat i no es dediquen a la que hauria de ser la seva missió, que és coordinar-se amb els centres d’atenció primària del seu voltant i enfocar tota la seva filosofia i estratègia a les necessitats de la comunitat que estan servint.

S’han de fer esforços per millorar la projecció científica, professional i social del metges de família, des de la perspectiva de la remuneració, del benestar i del desenvolupament professional, que és pràcticament inexistent en l’àmbit de primària perquè un metge pot entrar a treballar amb 28 anys a un CAP i el dia que es jubila continuar fent el mateix, cobrant el mateix i sense cap tipus de reconeixement. Solucionar el tema de la carrera professional a la primària hauria de ser una de les prioritats, perquè, entre altres coses, és absurd no aprofitar l’experiència acumulada pels metges per millorar l’eficiència, la qualitat o la seguretat del sistema.

Per què la medicina familiar i comunitària és una especialitat poc atractiva per als metges residents?

Hi ha algun model d’atenció comunitària en què l’AP catalana es pugui emmirallar?

Aquest tampoc és un problema d’ara, el que sí ha canviat és que ara coneixen l’especialitat i abans no. Hi ha diferents factors. L’atenció primària i comunitària s’ha de fer més present a les universitats i cal que el metge de família tingui més prestigi i reconeixement, millorant les seves retribucions i condicions de treball.

A més, tradicionalment, la medicina de

Sempre hem tingut com a referència els països nòrdics, Noruega, Finlàndia i Suècia, sobretot pel que fa a l’atenció comunitària. Malgrat això, una de les característiques de qualsevol model d’atenció primària hauria de ser la seva adaptació al territori i la comunitat, no ha de ser igual ni semblant a cap altre. Com més a mida es dissenyi, millor.

METGES DE CATALUNYA

|8 hauria de ser sempre subsidiària.

L’ambició de l’Administració hauria de ser cobrir totes les necessitats assistencials i només concertar la part més petita que no pot assumir amb entitats sense ànim de lucre. No crec que la concertació s’hagi d’eliminar, però no es pot utilitzar des d’una perspectiva d’igualtat amb els serveis públics.

El model sanitari català es basa precisament en la concertació.

I és el que possibilita que es produeixin més casos de corrupció, perquè ha donat un protagonisme molt important a la concertació. Així, la relació de subsidiarietat esdevé d’igual a igual, sense diferència entre el que és 100% públic i el sector concertat.

El rol del metge d’AP hauria de canviar?

El facultatiu de primària és un metge de persones, es preocupa de tots els problemes de salut que té una persona, des de la perspectiva individual, de família i de comunitat.

El seu enfocament ha de ser molt global i transversal. El seu rol és el de coordinador de processos i hauria de poder fer seguiment de totes les fases per les quals passa un pacient, sigui en l’àmbit d’atenció primària, en l’hospitalari o en el sociosanitari.

Com ha de ser la relació amb infermeria? S’han de delegar competències?

En els hospitals es treballa en equip, des de sempre, i es troben representades totes les categories professionals i tothom assumeix els seus rols. En l’atenció primària s’ha de fer el mateix, el problema és que hi ha una certa indefinició sobre el que pot fer un professional o un altre.

en equip, no en base a jerarquies sinó a la divisió de funcions i responsabilitats, i sempre mantenint com a element directiu bàsic l’interès del malalt.

El metge ha de ser sempre el líder d’aquest equip?

El lideratge no es deriva d’una titulació, depèn de la interacció que s’estableixi entre les persones que formen part de l’equip. Normalment, en la majoria d’equips, el metge és el líder perquè és el professional que té una visió i unes competències més transversals per abordar els problemes i dirigir les actuacions. Però tampoc s’ha de ser excloent. Altres professionals també poden exercir el paper de líder, i no parlo només d’infermeria. S’han de tenir unes característiques personals i ser un líder real.

Com en el cas de la prescripció infermera?

En la seva sèrie d’articles sobre corrupció sanitària publicats a Diario Médico afirma que les irregularitats són estructurals i que sobretot afecten l’àmbit concertat. Una possible solució seria que tant la provisió com la titularitat siguin públiques?

Efectivament. En aquest cas s’ha d’assumir la realitat del que està passant i adaptar la legislació. Si es fa des d’un plantejament exclusivament corporatiu, això és meu i això és teu i no parlem més, no arribarem mai enlloc. Es treballa

Que hi hagi més casos de corrupció en l’àmbit concertat és normal perquè hi ha més contractes i actes de relació mercantil. La concertació, per se, no és dolenta. Ara bé, és cert que, en un sistema nacional de salut, la concertació

Les empreses sanitàries privades i concertades que gestionen recursos públics i que ofereixen un servei públic també s’haurien de regir pel dret públic?

Els controls són absolutament necessaris, sobretot en una societat d’arrel llatina com la nostra. Aleshores alguns diuen que el problema és que implantant aquests controls es genera també molta rigidesa en les institucions.

Doncs cal buscar fórmules perquè els controls no vagin contra l’agilitat. També s’ha de pensar que eliminar la corrupció sanitària al 100% és impossible veient el país on vivim, que aixeques una pedra i surt un corrupte. Tampoc he vist mai cap polític sanitari que es preocupi de debò per la corrupció, més aviat la neguen, en comptes d’admetre-la i donar-li prioritat a tots els nivells: jurídic, legislatiu, finançament, contractació, etc.

La indústria farmacèutica té gairebé el control exclusiu de la formació mèdica continuada, finança les societats científiques, ofereix portes giratòries... sembla que campa al seu aire.

Ho sembla i en determinades qüestions és així. En la formació, per exemple, s’ha de reivindicar que l’Administració i les empreses assumeixin l’obligatorietat de formar els seus professionals i no deixar-ho en mans dels laboratoris. Per tant, hem de ser crítics amb la relació amb la indústria farmacèutica, hem de ser ètics i transparents, però també reivindicatius respecte a la necessitat de rebre formació per part de qui està interessat en tenir els professionals millor qualificats.

9|

METGES DE CATALUNYA

METGES DE CATALUNYA

| 10

Reportatge A l’aguait de la transparència Ara fa un any, el president del sector d’hospitals concertats de Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart, es va embarcar en una creuada burocràtica per recollir dades públiques sobre els sous i les retribucions dels directius del sistema sanitari català. D’aquesta experiència en treu una conclusió: “la transparència no se la creu ningú”.

E

n ple Nadal, el 29 de desembre de 2014, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern (Llei 29/2014). “És una llei molt ben feta, amb molt bona voluntat per part del legislador”, afirma Xavier Lleonart, president del sector d’hospitals concertats de Metges de Catalunya (MC) i un dels peticionaris d’informació més actius des de l’entrada en vigor de la norma. De fet, segons el darrer informe de la Secretària de Transparència i Govern Obert de la Generalitat de Catalunya, durant el període comprès entre l’1 de juliol de 2016 i el 31 de desembre de 2016, del total de 399 sol·licituds d’accés a la informació pública, 150 corresponen a l’àmbit de la salut, de les quals 121 han estat presentades per Lleonart.

Tot i la teòrica bondat de la llei, a l’hora de fer-ne ús i reclamar el dret a conèixer, per exemple, el sou i les retribucions del personal directiu de les empreses sanitàries públiques, es posen més pals a les rodes que facilitats. “Han fet i han publicitat una llei de transparència per quedar bé, però no se la creuen ni fan res perquè es compleixi”, explica Lleonart, que denuncia que, transcorreguts gairebé tres anys des de la seva aprovació, moltes empreses encara no han creat el portal de transparència a què els obliga la norma.

“Quan l’únic que demanes és exercir un dret, la percepció que tens és que ets un tafaner o un emprenyador”

11 |

METGES DE CATALUNYA

“Les dades no només són públiques, sinó que també han de ser clares, reproduïbles, comparables i qüestionables”

Des de l’agost de l’any passat, Xavier Lleonart ha enviat 121 sol·licituds d’informació relatives a les retribucions percebudes pel personal directiu de les entitats del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (Siscat) amb almenys el 25% dels seus ingressos provinents dels pressupostos públics. Rebre les dades, assegura, li ha costat Déu i ajuda, ja que s’ha trobat amb les reticències de no poques institucions a facilitar-li la informació, algunes fins i tot arribant al límit d’interposar davant els jutjats un recurs contenciós administratiu. “Quan l’únic que demanes és exercir un dret, la percepció que tens dels teus interlocutors és que ets un tafaner o un emprenyador. I això en el millor dels casos, perquè en els pitjors directament t’increpen o t’amenacen”.

Les dades són públiques i reproduïbles L’opacitat que s’intenta preservar no fa més que alimentar les sospites sobre l’existència d’irregularitats.

Sovint, per no fer-ho evident, les empreses intenten sortir del pas oferint informació incompleta o que no es correspon amb la petició formulada. A més, adverteixen al destinatari que no pot fer públiques les dades. Per a Lleonart, això és un contrasentit i un intent matusser d’engany perquè “la llei

de transparència remarca clarament que les dades no només són públiques, sinó que també han de ser clares, reproduïbles, comparables i qüestionables”.

Per la seva part, la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) l’organisme que ha de garantir que el peticionari obté la informació i que aquesta és de qualitat, sovint no aplica aquest filtre, segons el representant del sindicat mèdic. “Ja sigui per evitar el conflicte

o per manca de recursos, la valoració sobre si la informació lliurada és errònia o incompleta la deixa en mans del demandant”, assevera Lleonart.

A la tardor, MC farà públics els resultats de la recerca sobre les retribucions dels directius sanitaris.

Aleshores, avança Lleonart, es posarà de manifest “la gran heterogeneïtat” que hi ha dins del mateix sistema públic de salut. “Veurem si els sous dels directius són proporcionats i també si hi han incidit les retallades”.

METGES DE CATALUNYA

| 12

Entrevista “La dona pot aportar molt a la sanitat si s’incorpora al poder” Marina Subirats (1943), catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), és especialista en sociologia de l’educació i de la dona.

Ha estat directora del Instituto de la Mujer, organisme dependent en aquell moment del Ministeri d’Afers Socials, i regidora d’Educació a l’Ajuntament de Barcelona. És autora de nombrosos llibres, articles i obres col·lectives sobre educació i gènere.

En quina situació es troba la dona actualment en la nostra societat? És una qüestió una mica complexa.

S’han fet molts passos endavant. La dona ara pot accedir a llocs que abans estaven reservats als homes com el món públic, els estudis, els càrrecs polítics o les direccions d’empresa.

Aquesta part de la desigualtat s’ha anat superant, però no del tot perquè, quan ho mesurem a través d’indicadors, veiem que, per exemple, les dones encara guanyem aproximadament una quarta part menys que els homes. Ha desaparegut la desigualtat de sexe, però només en el sentit que les dones hem pogut accedir a l’univers que abans era exclusivament masculí. En canvi, els homes no han accedit a l’univers

femení. No han fet el moviment contrari o l’han fet en una proporció molt menor. Aquest desequilibri crea molts problemes. Però si anem més enllà i pensem en les diferències de gènere, entès aquest com la construcció social que marca un conjunt de valors, objectius i comportaments diferents per a homes i dones, veiem com el gènere masculí és avui més important que mai i el femení està més abandonat que mai.

Així, hem retrocedit en l’objectiu d’assolir la igualtat de gènere?

En algun aspecte sí. Les dones hem avançat força, però encara no hem assolit la paritat. Ens hi anem acostant, però la societat és molt masculina.

Predominen els objectius de competir,

treballar i guanyar diners, i, en canvi, dediquem menys atenció als aspectes vinculats a l’afecte i al tenir cura. Abans, la socialització de les criatures quedava molt més assegurada per la família i l’entorn, i ara aquesta socialització l’ha d’assumir el sistema educatiu.

La igualtat és més legal que real?

Evidentment. S’ha avançat molt en el sentit de la legalitat. L’any 2015 Catalunya va aprovar la llei d’igualtat catalana, però jo no l’he vista aplicada enlloc i en res. Això vol dir que la igualtat és formal. Hi ha tota una sèrie de coses que són difícils de canviar, perquè no estan vinculades al convenciment, sinó als hàbits.

Per exemple, si estic en una sala

13 | d’operacions d’un hospital i veig que la cirurgiana és una dona, instintivament em sentiré més insegura que si veig un home, i això jo que fa 40 anys que estic treballant en temes d’igualtat. Una cosa és el que pensi i l’altra és l’emoció.

Quins canvis són necessaris per avançar cap a una igualtat real?

Hem de canviar els hàbits i això vol dir primer analitzar què fem, perquè no som conscients de les situacions de desigualtat. És el que vostè anomena “anar construint la mirada violeta”.

Ser conscients de les actituds o situacions de desigualtat que tenim interioritzades socialment.

Exacte. Es tracta de poder detectar una desigualtat que tens davant dels ulls, però que no la veus a primera vista. Hem de tenir l’hàbit de portar aquestes ulleres violetes i aplicar-les en tots els àmbits.

I en aquest procés, quina hauria de ser la nova actitud dels homes? Cal que facin crítica a la visió tradicional masclista?

Als homes, els està costant molt veure els inconvenients del seu gènere.

Les dones ens hi hem rebel·lat més, perquè ho teníem tot a guanyar i ens ha estat més fàcil canviar les pautes del gènere femení. Ja no necessitem tenir 10 fills per sentir-nos més dones.

Contràriament, els homes s’han quedat en el de sempre. El canvi a aquesta situació passa bàsicament per l’educació, perquè, des dels tres anys, els nens i les nenes són conscients del seu gènere i, entre els tres i quatre anys, ja són conscients de la jerarquia.

Avui dia, l’arrel de la socialització del nen continua sent el guerrer. Al nen no el deixem plorar, perquè és un home.

Un guerrer no pot ser feble ni empàtic.

Quan t’han educat per ser tot un home, després és molt difícil eliminar tot allò que no t’agrada, perquè les bases de la personalitat es creen en un moment que deixen marca. Pots arribar a corregir algunes coses, però amb molt d’esforç.

Però hi ha una part de les dones que també es resisteix a aquests canvis. Per què?

S’hi resisteixen en la mesura que també pot ser més còmode tenir un

marit que et solucioni la vida. Hi ha altres dones que no volen saber res del feminisme, perquè si analitzen les seves vides de parella trobaran uns forats i unes insatisfaccions tan grans que allò se n’anirà a terra. Però la figura de la mestressa de casa ha caigut com a tal. Les dones ja no volen ser-ho. La gran majoria vol treballar. Estem en una societat on cada individu ha de ser autosuficient i, per tant, la dona ja no es pot arriscar a ser la mestressa de casa.

Queda clar, doncs, que el paper que juga l’educació en aquest camí cap a la igualtat és fonamental, però, estem educant per la igualtat?

No. S’està educant perquè les dones puguin accedir al mon públic en igualtat de condicions, però els models que reben les nenes des de petites són per ser la figura secundària. El que fa el professorat és estimular els nens perquè tinguin una actitud protagonista i les nenes perquè tinguin cura de.

Què ha de canviar en l’educació per introduir la perspectiva de gènere per la igualtat?

Primer cal que el professorat faci un procés d’observació per adonar-se de les situacions de desigualtat i, quan ja hagi adquirit l’hàbit de veure-les, podrà començar a canviar les pràctiques.

En les seves anàlisis, també parla del paper dels mitjans de comunicació com a grans eines de transformació social.

En aquests moments, no són eines de transformació. Són eines molt potents de manteniment dels estereotips antics. Els mitjans de comunicació, sobretot la publicitat, juguen amb la idea que, per fer atractiva una cosa, cal despertar un tipus d’emocions molt primàries com, per exemple, posar una senyora guapíssima per vendre’t un cotxe. Pensen que això té eficàcia.

Actualment, els mitjans de comunicació ens estan clavant en el passat, ens fan tirar enrere.

Hi ha estudis que demostrin quines professions serien millors, si estiguessin ocupades majoritàriament per dones?

No, però hi ha un fenomen conegut i és que, quan una professió es feminitza, baixa de prestigi social, perquè que siguin dones la fa menys important.

METGES DE CATALUNYA

“Quan una professió es feminitza, baixa de prestigi social, perquè que siguin dones la fa menys important”

Aquest fenomen es va començar a estudiar a l’època de la Unió Soviètica, quan la medicina va esdevenir una professió molt feminitzada en un moment en què encara no ho era a la resta del món occidental. En aquell moment, va baixar molt el seu prestigi i també els salaris.

Hi ha veus que recelen del procés de feminització de la medicina i assenyalen que, si no es prenen mesures, hi haurà un caos organitzatiu i moltes dificultats per cobrir els serveis, a causa de les baixes per maternitat, la reducció de jornada i la conciliació de la vida laboral i personal. La feminització de la medicina és realment un problema?

Tot això són prejudicis perquè, si parlem de les baixes per maternitat, hem de tenir present que la taxa de naixements per dona en edat fèrtil és d’1,3 a Catalunya, una xifra que baixa en les dones professionals. Per tant, per què ha de ser un problema que una dona estigui quatre mesos de baixa en una vida professional que pot durar uns 45 anys?

Oi que a aquestes veus no els preocupa que un metge pugui estar malalt? D’això ningú no en fa un problema!

Fins i tot, plantegen instaurar quotes masculines en la formació mèdica.

Això és la pressió dels homes per mantenir privilegis.

Una altra manera de veure les coses és posar en evidència que l’augment de la dona en la professió mèdica ha

METGES DE CATALUNYA

| 14

deixat al descobert les dificultats de desenvolupar la vida personal i laboral, tant en dones com també en homes.

Exactament i, per aquest motiu, cal que augmentin els permisos parentals. És molt injust que la dona, a més de patir el desgast físic de tenir la criatura, tingui la penalització laboral de no poder treballar durant un temps, circumstància que s’utilitza sovint per acomiadar-la.

Caldria adequar les relacions laborals a la nova realitat demogràfica de la professió? Creu que és una bona oportunitat per canviar l’organització del sistema?

Hi ha una solució, però sé que no s’adoptarà. Tothom hauria de treballar mig temps, perquè el treball és un bé escàs en aquest moment. La solució real és repartir el treball i dedicar la meitat del temps a la vida personal.

Com s’explica que la presència de la dona en l’àmbit sanitari vagi a l’alça, però les cúpules mèdiques continuïn sent de l’home?

Perquè els que tenen el poder, no el volen deixar. Es produeix el fenomen de la cooptació [acció d’admetre (algú) a formar part d’una corporació], del qual els homes no en són conscients.

No es pensa en termes de currículum o mèrits, sinó que es coopta per persones amigues o de confiança i, tant per als homes com també en gran part per a les dones, en primer lloc apareix la figura de l’home. De la mateixa manera que, si pensem en contractar una persona perquè ens netegi la casa, pensarem primer en una dona.

De quina manera es pot acabar amb aquests sostres de vidre que generen una segregació vertical de la dona?

Imposant quotes per assolir la democràcia paritària. És a dir, que no hi hagi més d’un 60% de persones d’un sol sexe i menys d’un 40% de l’altre, tal com defineix les Nacions Unides.

També hi ha una segregació horitzontal de la dona. Pateix més la precarietat laboral, renuncia més a la seva carrera professional perquè no pot conciliar-la amb la vida personal

i tendeix a evitar les especialitats més exigents i més agressives per optar per aquelles que reprodueixen el rol social tradicional de la dona com medicina de família, pediatria o ginecologia.

Com es combaten aquestes discriminacions indirectes?

Des de l’educació. En el hàbits que transmetem a les dones, hi ha la devaluació del seu paper. Els transmetem que la seva finalitat a la vida és ocupar-se dels demés i no d’ella mateixa, mentre que, als homes, els diem el contrari: ocupa’t de tu i no dels altres. Hem acostumat el noi a sobrevalorar-se i a la noia, a infravalorar-se. Això després té repercussions com que la dona sigui més insegura.

La doble presència de la dona en l’àmbit laboral i privat, li comporta efectes negatius en termes de morbiditat?

Està comprovat empíricament que li provoca sobrecàrrega i molt estrès, sobretot entre els 30 i els 50 anys, perquè és el moment de major

intensitat professional i també de tenir i pujar les criatures. Tot recau sobre la dona. Evidentment és un problema, però tenim una dinàmica que ens impedeix fer una altra cosa. La solució seria que els homes s’incorporessin a la cura, que compartissin l’univers femení.

Des del seu punt de vista, què pot aportar la dona a un sistema organitzatiu tan gran com el sanitari?

Pot aportar moltes coses, però cal que s’incorpori al poder. La medicina s’ha tecnificat molt i s’està deixant de banda l’aspecte més humà. La persona malalta necessita algú que el cuidi, que l’estimi i que li doni ànims. Hem progressat molt en l’aspecte tècnic, que va lligat als homes, però hem abandonat la part humana de la medicina. Jo espero que la feminització ajudi a canviar el concepte, sense perdre tot allò que s’ha guanyat de tecnificació que, evidentment, és importantíssim. Però, a vegades, hi fa més donar la mà al malalt, entendre’l o deixar-lo explicar.

15 |

METGES DE CATALUNYA

Article

El naixement de l’Administració pública Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

L’

aparició de l’Administració pública, tal com avui la concebem, és el fruit d’una evolució depenent del poder polític i, sobretot, lligada a les seves formes de legitimació. Arran de la Revolució Francesa, Europa experimenta grans canvis organitzatius, entre els quals destaca l’aparició de l’Administració pública. Aquestes transformacions són deutores d’una determinada civilització/cultura que va saber i va poder separar el poder espiritual del poder terrenal.

Gràcies a autors com Max Weber sabem que l’Administració moderna neix de la delimitació que permet superar la confusió entre el que és públic i el que és privat en l’exercici de la funció pública. Abans de la Revolució Francesa, totes les propietats i béns que depenien d’un càrrec públic podien passar a ser de la seva propietat privada, però amb la nova situació política aquesta possibilitat desapareix. Això és precisament el que separa l’estat contemporani respecte de l’Antic Règim.

Podem afirmar que la configuració del funcionari modern, el que ocupa una plaça a l’Administració en qualitat de titular, és una creació napoleònica.

Aquest llegat francès s’estén a molts països, inclòs Espanya.

Des de finals del segle XVIII i bona part del segle XIX, tant a França com a Espanya conviuen els empleats públics i els funcionaris. L’employé, descendent del commissaire o empleat assalariat de l’Antic Règim, és un funcionari de nivell mig-baix que compleix les normes imposades des de dalt pel fonctionnaire de cos.

Després de la Revolució Francesa, són els funcionaris els que ocupen els alts càrrecs, una vegada educats en les grans escoles d’Administració, com l’École Nationale d’Administration

(ENA). En l’àmbit espanyol, el cas de l’empleat públic queda reflectit en l’aparició de la figura del “cessant” (situació generalitzada que es produïa amb els freqüents canvis de govern, especialment a partir de 1854, per situar en els càrrecs a persones addictes, independentment d’una suposada idoneïtat per al càrrec). És al segle XIX quan es fixen clarament les fronteres entre els estats i és llavors quan l’avenç de la tècnica permet emprendre la realització de grans obres públiques. A partir d’aquell moment, l’estat monopolitza el coneixement i l’aplicació de la tècnica per mitjà dels cossos d’enginyers.

Durant la regència de Maria Cristina, comencen a aparèixer a Espanya els cossos especials en la funció pública.

Es tracta fonamentalment de cossos d’enginyers provinents de les seves respectives escoles. És simptomàtic el fet que, una vegada superats els estudis, ja s’adquiria la condició de

funcionari del cos corresponent, circumstància que persistirà fins als anys seixanta del segle XX. A mitjans d’aquest segle, el personal vinculat a l’Administració a través d’una relació estatutària de dret públic ja és la norma, fent així evident que la funcionarització del personal que treballa per a l’Administració s’ha estès totalment. Alhora, l’aparició de l’estat del benestar i l’increment de la intervenció pública en amplis sectors que abans li eren aliens, comportarà la incorporació necessària de recursos personals per dur a terme activitats no lligades a la sobirania de l’estat, sinó pròpiament del mercat. Posteriorment, alguns d’aquests treballadors es vinculen amb l’Administració per mitjà d’un contracte de dret laboral. Es tracta, doncs, del personal laboral al servei de l’Administració pública que justifica l’expressió “empleat públic” com a categoria que inclou funcionaris i contractats laborals.

METGES DE CATALUNYA

| 16

Formació Setembre-Desembre 2017

Formació mèdica

Coneix i Opina

Formació sindical

Vacunació: com, quan i a qui 20 i 28 de setembre 5 d’octubre De 16.00 a 20.00 hores

Edadisme 17 d’octubre Edadisme, terme encunyat en la dècada dels seixanta pel gerontòleg i psiquiatra Robert Butler, engloba totes les conductes discriminatòries cap als ancians per raó d’edat i va des de l’estereotip aparentment innocent fins al maltractament i l’abandonament. Mai abans la població d’ancians havia estat tan elevada, pel que no hi ha models de tracte adequat a l’ancià, propiciant la despersonalització, la vulneració dels drets civils de la persona i l’ocultament de casos de maltractament i abandonament terribles. Amb aquesta taula de debat, es pretén donar llum a un problema seriós que, de no intervenir-hi activament, afectarà les futures generacions en l’etapa final de les seves vides.

Règim jurídic estatutari 21 de setembre 18 de gener de 2018 De 16.00 a 19.30 hores

Incapacitats laborals 3 d’octubre De 16.30 a 20.30 hores Els nous adolescents: noves drogues i nous patrons de consum 24 i 31 d’octubre 8,15 i 22 de novembre De 16.30 a 19.30 hores Mites i veritats a l’entorn de l’alimentació 7, 14, 21 i 28 de novembre De 16.00 a 20.00 hores Dermatosis i patologia geriàtrica en dermatologia Finals de setembre Urticària, picor i altres lesions pruriginoses Finals d’octubre

Tot sobre la jubilació 27 de setembre 4 d’octubre De 16.30 a 20.00 hores Comunica’t amb impacte. Aprèn a parlar en públic 9, 16 i 21 de novembre De 16.00 a 21.00 hores Règim jurídic laboral 25 d’octubre 29 de novembre 31 de gener de 2018 De 16.00 a 19.30 hores

17 |

METGES DE CATALUNYA

“Seguim afrontant el mateix problema d’escassetat de vacunes” Miriam Alía, responsable de vacunació i resposta a epidèmies de MSF, especialitzada en meningitis. És una de les dues persones de l’organització que treballa en el Grup Internacional de Coordinació per al Subministrament de Vacunes (ICG, per les sigles en anglès).

Ara mateix hi ha epidèmies declarades de meningitis C a Níger i Nigèria.

Per què són recurrents aquest tipus d’epidèmies en aquesta àrea?

Per què no fer la mateixa campanya massiva per a la meningitis C?

Es poden donar casos de meningitis durant tot l’any, però el clima sec i ventós d’aquesta regió entre desembre i maig afavoreix la seva propagació. La infecció es transmet a través de gotes de saliva i aquest tipus de clima irrita la gola, que deixa d’actuar com a barrera per als bacteris. Amb l’arribada de l’època de pluges, la transmissió es talla i el nombre de casos es redueix exponencialment. L’ideal per evitar aquestes epidèmies seria vacunar, com fem ara amb el xarampió.

Però mentre que amb el xarampió tenim un sol tipus de vacuna que funciona bé, per a la meningitis hi ha moltes vacunes diferents. Lamentablement, no hi ha prou producció de vacunes per immunitzar preventivament de tots els tipus de meningitis.

Després del gran èxit amb la meningitis A, no esperàvem epidèmies similars d’altres serogrups. No obstant això, el 2013 i 2014 hi va haver epidèmies de meningitis C al nord-oest de Nigèria, i el 2015 hi va haver una gran epidèmia, molt virulenta, que va afectar Nigèria i Níger. Mai havíem tingut una epidèmia tan gran de meningitis C i la producció de vacunes no era suficient. Per a la meningitis C tampoc hi ha una vacuna de protecció prolongada i tan barata com la MenAfriVac. Ara mateix, l’Institut Serum de l’Índia està treballant en una vacunada conjugada pentavalent que, en principi, estarà disponible per al 2020. Si és tan eficaç i segura com la MenAfriVac estem davant la supervacuna.

L’efecte pervers d’això és que la resta de laboratoris no produiran moltes vacunes perquè si no les fan servir abans saben que després no tindran mercat.

Quin tipus de vacunes hi ha actualment per a la meningitis?

Hi ha prou vacunes per fer front a les actuals epidèmies de meningitis C?

D’una banda, tenim les vacunes polisacàrides que són barates, senzilles de produir i que eviten el contagi, però només són efectives durant tres anys i, a més, no eviten que hi hagi portadors sans. I després, tenim les conjugades que són eficaces també en portadors sans i que proporcionen una immunitat més prolongada, però que són més cares. La primera vacuna conjugada que es va usar de manera massiva va ser la MenAfriVac, molt barata i efectiva, que va aconseguir frenar les explosives epidèmies de meningitis A. Gràcies a la col·laboració de la Fundació Bill Gates, la UNICEF i l’OMS es van fer campanyes de vacunació massiva i s’està introduint progressivament en el calendari de vacunació infantil rutinari dels països. Es calcula que s’han vacunat més de 260 milions de persones des de 2009.

Després de l’epidèmia de meningitis C de 2015, l’ICG va establir un estoc mínim de cinc milions de vacunes per al serogrup C. No obstant això, no hem arribat a aquesta xifra ni el 2016 ni aquest any.

No hi ha tanta producció i els laboratoris no s’arrisquen a produir una vacuna que només es ven si hi ha epidèmia i que té mercat només fins al 2020. Així, les vacunes disponibles només es poden utilitzar de manera reactiva quan es declara una epidèmia i no de forma preventiva en zones de risc per a evitar-la. Aquest any hi ha epidèmies declarades a l’est i oest de Nigèria, en diverses parts de Níger i també hi va haver una petita epidèmia a Togo.

Com funciona el ICG? L’ICG es va crear en els anys 90 per gestionar les vacunes amb poca producció i distribuir-les d’acord a criteris epidemiològics

i d’equitat. Hi formen part l’OMS, la UNICEF, la Federació de la Creu Roja i MSF. Ara mateix, l’ICG gestiona les vacunes de febre groga, meningitis i còlera. Per assegurar-ne la producció, l’ICG compra per endavant les vacunes segons les seves previsions, encara que no estigui assegurada la seva utilització. Quan es dona una epidèmia, el ministeri de salut del país d’origen ha de fer una petició a l’ICG i aquest ha de respondre en 48 hores. A més de les vacunes, l’ICG també pot proporcionar el material injectable i el tractament.

Com es respon a aquest tipus d’epidèmies? És molt important conèixer ràpidament el tipus de serogrup. Cal reforçar la vigilància epidemiològica, assegurar el tractament de casos, vacunar sempre que sigui possible i fer molta sensibilització a les comunitats perquè els casos arribin aviat a l’estructura de salut de cada país. Sense tractament, la meitat de les persones que desenvolupen la malaltia mor; amb tractament, la mortalitat pot arribar fins al 10%.

(La meningitis provoca una inflamació de les meninges, les fines membranes que recobreixen el cervell i la medul·la espinal. La malaltia pot ser d’origen viral o bacterià, però mentre la meningitis és generalment benigna, la meningitis bacteriana (causada pel bacteri Neisseria meningitidis) és greu i pot ser mortal. Segons l’OMS, en els últims 20 anys s’han reportat prop d’un milió de casos sospitosos i 100.000 persones han mort. La regió mundial més afectada és l’Àfrica).

METGES DE CATALUNYA

| 18

Espai jurídic Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE

Jubilació parcial anticipada Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE La Llei general de la Seguretat Social (Llei 8/2015, de 30 d’octubre) regula la jubilació parcial anticipada i la jubilació parcial diferida, que ja va ser recollida en el RDL 5/2013, de 15 de març, de mesures per afavorir la continuïtat de la vida laboral dels treballadors de major edat i promoure l’envelliment actiu.

Aquesta normativa preveia una possibilitat de jubilació parcial anticipada acollint-se a una llei anterior. Aquesta possibilitat es concreta en: 1. Jubilació parcial anticipada (acollint-se a la llei antiga: Llei 27/2011) Existeix la possibilitat, fins al 31 de desembre del 2018, d’accedir a la jubilació parcial acollint-se a la Llei 27/2011. Per fer-ho, l’empresa ha d’haver realitzat el dipòsit, davant l’Institut Nacional de la Seguretat Social, dels plans de jubilació parcial existents a l’entitat, juntament amb la llista de treballadors afectats, abans de l’1 d’abril de 2013.

En aquest supòsit, per poder accedir a la jubilació parcial, són requisits necessaris: · Tenir 61 anys. · 30 anys cotitzats a la Seguretat Social al llarg de la vida laboral. · Antiguitat a l’empresa de sis anys immediatament anteriors a la data de la jubilació. · Treballar a jornada completa. · La subscripció, per part de l’empresa, d’un contracte de relleu per cobrir la jornada de treball que deixa de realitzar el treballador jubilat.

El treballador es pot acollir a una

jubilació parcial en un percentatge que va des d’un 25% fins a un 75%. En el supòsit que el contracte de treball del substitut sigui a jornada completa i per temps indefinit, es pot beneficiar d’una jubilació parcial del 85%.

2. Jubilació parcial anticipada (llei vigent) Requisits: · Ser treballador a jornada completa. · Subscripció d’un contracte de relleu. · Tenir complerts el 65 anys o 63 si es tenen cotitzats 36 anys i 6 mesos.

Aquest requisit d’edat s’aplica de forma gradual des de l’any 2013 al 2027, en funció dels anys cotitzats, de la manera següent: · Acreditar un període d’antiguitat a l’empresa mínim de sis anys immediatament anteriors a la data de jubilació parcial (a aquests efectes, es computarà l’antiguitat acreditada en l’empresa anterior si hi ha hagut una successió d’empreses –art. 44 ET– o si les empreses pertanyen al mateix grup). · Que la reducció de la jornada sigui de com a mínim un 25% i màxim 50% o 75% per als supòsits en què el treballador substitut sigui contractat a jornada completa mitjançant un contracte de duració indefinida. · Acreditar un període de cotització de 33 anys a la data del fet causant de la jubilació parcial (a aquests efectes només es computarà el període de prestació de serveis militars obligatoris o de la prestació social substitutòria, amb el límit d’un any). En els supòsits de persones amb una discapacitat en grau igual o superior al 33%, el període de cotització exigit serà de 25 anys.

· Que existeixi correspondència entre les bases de cotització del treballador substitut i del jubilat parcial. De manera que les del treballador substitut no puguin ser inferiors al 65% de mitjana de les sis últimes cotitzacions del treballador jubilat, utilitzades per al càlcul de la base reguladora de la seva jubilació. · El contracte de relleu es perllongarà, com a mínim, fins que el jubilat parcial es jubili de forma ordinària. · En els casos en què el contracte de relleu sigui de caràcter indefinit (el jubilat parcial accedeix al 75% de la jubilació) haurà de mantenir-se al lloc de treball almenys durant un termini igual al resultat de sumar dos anys al temps que li falti al treballador substituït per arribar a l’edat de jubilació ordinària. Si el contracte de relleu s’extingeix abans d’haver arribat a aquesta durada, l’empresa estarà obligada a celebrar un nou contracte en els mateixos termes que el que s’ha extingit pel temps que resti fins a la jubilació. · Durant el període que duri la jubilació parcial, tant el jubilat parcial com l’empresa cotitzaran per la base de cotització que en el seu cas hagués correspost si hagués seguit treballant a jornada completa. Hi ha, però, un període transitori d’aplicació d’aquesta exigència: els treballadors que es van jubilar l’any 2013, la cotització era del 50% de la base de jornada completa i, a partir d’aquest any, s’incrementa un 5% fins arribar al 100% a l’any 2023. · Es fa extensible la possibilitat de jubilació parcial als socis o treballadors de les cooperatives, assimilats als treballadors per compte aliena.

19 |

METGES DE CATALUNYA

Medicina i Catalunya, una mica d’història La creació del Casal del Metge Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

U

n dels grans avenços qualitatius i, a la vegada, logístics del Sindicat de Metges de Catalunya al llarg de la Segona República va ser la construcció del Casal del Metge. El novembre de 1923, el psiquiatra i secretari del sindicat, Tomàs Busquet i Teixidor (1850-1935), va escriure un article on reclamava la creació d’aquest edifici.

Uns mesos més tard, aquesta idea va consolidar-se a l’Assemblea de Delegats de l’entitat amb el projecte d’edifici social que va mostrar l’otorinolaringòleg Lluís Vila i d’Abadal (1889-1937) amb el nom de Llar del Metge. La proposta va ser aprovada pels assistents i el 1925 va iniciar-se una subscripció entre els facultatius, però va haver de suspendre’s degut al govern dictatorial de Miguel Primo de Rivera Orbaneja (1870-1930).

El 1929 es va reprendre la idea de la creació de la futura seu del Sindicat. El 27 d’octubre, uns mesos abans de la caiguda del règim, l’Assemblea va decidir comprar un solar al número 31 de la Via Laietana per construir-hi el futur immoble. Els reputats arquitectes escollits per aquesta comesa van ser Adolf Florensa i Ferrer (1889-1968) i Enric Catà i Catà (1878-1939).

El 5 de març de 1931 va col·locar-se la primera pedra durant el mandat del gastroenteròleg Josep Tarruella i Albareda (1870-1957). Per tal que el projecte fos una realitat va realitzar-se una subscripció de 1.200.000 pessetes en obligacions nominals de 500 pessetes, pagables en tres terminis, amb un interès del 4% anual (amortitzables en 50 anys) que va ser completada amb una hipoteca de 600.000 pessetes que va aportar la Mutual Mèdica, l’única

“fillola” del Sindicat que ha perdurat fins als nostres dies.

El Casal del Metge va acollir les tres seccions de l’entitat, la Cooperativa de Consum i Crèdit, la Caixa de Previsió i Crèdit i l’esmentada Mutual Mèdica, però també va allotjar altres organitzacions de renom com el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, l’Institut Medicofarmacèutic de Catalunya, l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya, l’Associació Catalana de Metges Sanitaris i d’Assistència Pública, la Societat Oftalmològica, la Societat d’Obstetrícia i Ginecologia, l’Institut Estomatològic i els Col·legis Oficials d’Odontòlegs, de Veterinaris i el de Llevadores.

Totes les entitats van signar un contracte de lloguer de 1.800 pessetes amb el Sindicat de Metges, ara sota la presidència de l’eminent cirurgià i futur conseller de Sanitat, Manuel Corachan i Garcia (1881-1942), ja que era el propietari de l’edifici.

El Casal del Metge també va disposar d’una residència d’estudiants i una pensió per a metges i els seus familiars, dues sales de juntes i una amplíssima

sala d’actes amb 400 seients. Les dues plantes superiors van destinar-se a hostatjar aquells metges que estiguessin de pas per la Ciutat Comtal.

La inauguració oficial va ser el 10 de desembre de 1932 amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà (1859-1933). Tanmateix, van celebrar-se un seguit d’actes, del 10 al 18 de desembre, on van realitzar-se exposicions pictòriques i fotogràfiques, projeccions de pel·lícules i sessions extraordinàries de la Mutual, Cooperativa, Caixa de Previsió i Crèdit.

La concentració de totes aquestes institucions mèdiques i la seva esplèndida biblioteca van fer del Casal del Metge un dels centres més rellevants, sinó el primer, de la sanitat catalana del moment.

Actualment, Metges de Catalunya (MC) espera que el Tribunal Suprem es posicioni davant la reclamació del valor de l’edifici del Casal del Metge (més de 4 milions d’euros) que el sindicat demana com a compensació per l’expropiació que va patir el 1940 quan el Ministerio de Gobernación del règim franquista va dissoldre l’organització.

HEM DIT METGES DE CATALUNYA

| 20

> 20/04/2017

> 11/05/2017

MC creu que el pla d’urgències només serà factible amb voluntat política i més recursos

Campanya de MC per reclamar l’equiparació salarial dels facultatius de primària i hospital de la xarxa concertada

MC sosté que la reforma del sistema d’urgències que ha presentat el Departament de Salut tan sols serà viable si hi ha voluntat política per desplegar-la i un increment del pressupost sanitari que permeti multiplicar els recursos humans, els dispositius assistencials i els espais d’atenció continuada i urgent. Amb tot, el sindicat valora positivament que, per primera vegada, s’hagi abordat un pla global d’ordenació de l’assistència urgent a Catalunya, tal com havia reclamat l’organització a principis de 2016.

MC ha iniciat la campanya ‘Primària o hospitals, metges iguals’ per reclamar que els facultatius d’atenció primària de la xarxa sanitària concertada percebin la mateixa retribució que els professionals mèdics dels centres hospitalaris gestionats també per empreses públiques i consorcis. El sindicat denuncia que el sou dels metges de família i pediatres dels CAP concertats és un 13% inferior als dels seus companys d’hospitals. L’objectiu de la campanya és que en la negociació del nou conveni col·lectiu del Siscat, l’equiparació salarial dels facultatius dels dos àmbits assistencials esdevingui un dels punts principals del pacte.

> 26/04/2017

> 19/05/2017

MC s’adhereix al pla d’estabilitat laboral de Salut amb la condició que s’apliquin mesures “contundents”

MC se suma a la commemoració del Dia Mundial del Metge de Família

MC subscriu amb condicions el Pla de garantia de l’estabilitat laboral que ha elaborat el Departament de Salut en col·laboració amb sindicats, col·legis professionals i patronals, per reduir la temporalitat contractual creixent dels professionals.

Aquesta precarietat en el lloc de treball afecta totes les entitats del sector públic de salut, però especialment l’ICS, on els metges amb contracte fix només representen el 55% del total de la plantilla mèdica en l’àmbit hospitalari i el 56,8%, en l’atenció primària. Durant la presentació del pla, Jordi Cruz ha manifestat davant el conseller que MC s’adhereix a l’acord amb la condició que s’apliquin mesures “contundents” i “immediates” per retallar la temporalitat entre la plantilla sanitària.

MC s’adhereix a la celebració del Dia Mundial del Metge de Família que ha tingut lloc aquest divendres 19 de maig en considerar que la reivindicació d’aquesta especialitat i de tota l’atenció primària és “més necessària que mai”, ja que, a l’històric tracte diferencial que ha rebut el primer nivell respecte a l’àmbit hospitalari, se suma la pèrdua de 1.000 facultatius i d’un 25% del pressupost assignat pel CatSalut.

Per a MC, un dels principals problemes que pateixen els metges de família és la sobrecàrrega assistencial que sotmet els professionals a un estat de pressió i estrès “difícilment suportable”. Des de fa almenys una dècada, l’organització ha alertat del procés de degradació que ha viscut l’AP catalana i reivindica que els facultatius disposin de més temps amb els pacients com a element imprescindible per oferir una atenció de qualitat.

21 |

METGES DE CATALUNYA

> 03.05.17

Relaño i Pablos: “La sobrecàrrega assistencial és brutal i la patim dia rere dia, no només puntualment amb l’epidèmia de la grip” El secretaris del sectors Primària ICS i Primària XHUP, Óscar Pablos i Núria Relaño, han denunciat l’“asfixia” que pateixen els facultatius d’atenció primària, a causa del pressupost escarransit que destina el CatSalut a l’AP i de la retallada d’un miler de professionals entre els anys 2010 i 2015. “La sobrecàrrega assistencial és brutal i la patim dia rere dia, no només puntualment amb l’epidèmia de la grip”, han afirmat.

Alhora, han manifestat que el problema és de “molt difícil solució”, si no s’inverteixen més recursos i han assegurat que molts facultatius s’estan plantejant el seu futur a la medicina familiar, “perquè estan cremats i desmotivats”.

> 19.05.17

Martín: “La pressió psicològica sobre els metges de primària és molt important, tenim una incidència de burnout molt elevada”

> 24.05.17

Puig: “Els plans sanitaris no serveixen de res si no van acompanyats de pressupost” El secretari general de Metges de Catalunya (MC), Josep Maria Puig, s’ha queixat de la falta de dotació pressupostària per tirar endavant el Pla nacional d’urgències de Catalunya (PLANUC) que té per objectiu millorar l’assistència urgent i, sobretot, optimitzar el drenatge de les urgències hospitalàries. “Està molt bé fer plans perquè això significa haver analitzat la situació, però, si no van acompanyats del pressupost necessari, no serveixen més que per donar una certa glòria i tranquil·litat política, no es tradueixen en res”, ha manifestat el dirigent sindical durant una entrevista a Radio Nacional de España (RNE), just l’endemà que el conseller de Salut, Antoni Comín, presentés un altre pla, en aquest cas per reformular l’atenció primària, que tampoc té un calendari tancat d’execució, ja que el seu desplegament dependrà de les capacitats pressupostàries del departament.

El president del Sector Primària ICS, Andreu Martín, assegura que la sobrecàrrega assistencial dels facultatius d’atenció primària i l’escàs temps que poden dedicar a cada pacient produeix una pressió psicològica sobre els professionals que deriva en una incidència elevada de la síndrome de burnout. Martín radiografia l’atenció primària catalana que ha perdut un 25% del pressupost en deu anys i que ha vist com les retallades es portaven per davant a 1.000 facultatius de la sanitat pública.

“Mentre els polítics no entenguin que han d’incrementar el pressupost de primària de manera que representi una quarta part de la despesa total sanitària seguirem amb els mateixos problemes”, conclou.

METGES DE CATALUNYA

| 22

> 08.05.17

Humor Gràfic per N a p i

23 |

METGES DE CATALUNYA

MC Magazine Pep Puey

Edoardo Bassini (1844-1924) Context històric Després de derrotar definitivament les forces franceses de Napoleó, els imperis i les gran potències europees, reunides en el Congrés de Viena el 1815, reestructuren de nou l’espai geogràfic europeu atenent, especialment, els interessos propis i mai d’acord amb els interessos del poble.

Respecte a l’actual Itàlia, l’Imperi Austríac s’annexa la Llombardia i el Vèneto, i col·loca prínceps austríacs als trons de Parma, Mòdena i la Toscana. Sardenya i el Piemont s’unifiquen en el Regne del Piemont-Sardenya que, a més, rep Savoia i Niça, es restauren els Estats Pontificis i la monarquia dels Borbons torna a regir el Regne de Nàpols, que passa a anomenar-se Regne de les Dues Sicílies.

A més, restaura l’absolutisme en tots els estats. Però els governants imposats pel Congrés de Viena no gaudeixen del suport popular, pel que l’han de rebre de l’Imperi Austríac.

Mentrestant, els ideals nacionalistes es continuen propagant, incentivats pel retorn a l’absolutisme i pel progrés econòmic. L’increment de la producció tèxtil del Piemont necessita un mercat interior més ampli per col·locar les seves manufactures i l’expansió del ferrocarril afavoreix les comunicacions i la unitat dels diversos estats. Altres elements aglutinadors són la religió catòlica, la cultura italiana i el romanticisme, que identifica Itàlia amb el Risorgimento literari, amb el qual adquireix un gran poder polític.

Des d’aleshores, la història d’aquest territori es caracteritza per contínues revoltes, revolucions i guerres.

Edoardo Bassini El 1844 neix a Pavia, llavors del Regne Llombardovènet i actual Llombardia, Edoardo Bassini, en el si d’una família de camperols, el mateix any que Horace Wells descobreix l’anestèsia.

Cursa els estudis de medicina a la mateixa ciutat i el 1866 obté el títol de doctor.

Bassini havia nascut en un estat artificial controlat per l’Imperi Austríac. El 1848 esclaten revolucions en moltes parts d’Europa en contra de l’absolutisme i dels imperis, i el Regne del Piemont-Sardenya declara la guerra a l’Imperi Austríac, que només necessita un any per derrotar els italians.

Deu anys després, l’Imperi Austríac declara la guerra al Regne de Sardenya, que compta amb França d’aliat. Un mes després de l‘inici de les hostilitats, els exèrcits es troben a Solferino i els aliats derroten l’exèrcit austríac. És en aquesta batalla quan Henri Dunant s’inspira per fundar la Creu Roja.

Napoleó III, rei de França, signa l’armistici amb Francesc Josep I d’Àustria a l’esquena dels italians. Malgrat tot, aquests ocupen gran part de la Llombardia. Un any més tard, el 1860, els Ducats de Parma i Mòdena i el Gran Ducat de la Toscana s’annexen al Regne de Sardenya, i França rep Savoia i Niça. En aquesta guerra, hi destaca Giuseppe Garibaldi. Les seves tropes, les camises vermelles, aconsegueixen annexar el Regne de les Dues Sicilies a la jova nació italiana (Regne d’Itàlia, 1861). Pels irredemptistes italians encara resta l’annexió de Roma, Trentino, Alto Adige (Tirol del Sud), Trieste, Ístria,

Dalmàcia, Ticino, Còrsega i Malta, així com Niça i Savoia, que havien estat cedides a França.

Bassini, entusiasta partidari del nacionalisme italià i amb la Llombardia ja en poder dels italians, s’allista de voluntari a les tropes de Garibaldi. Aquell mateix any, el 1866, exclata la Tercera guerra d’independència italiana i la Guerra austroprussiana.

La guerra és un desatre per als italians.

Només les tropes de Garibaldi van de victòria en victòria, arribant a les mateixes portes de Trento. La victòria dels prussians sobre els austríacs els obliga a signar la pau. Garibaldi, obligat a detenir l’avançament per ordre governamental, envia un telegrama al rei Vittorio Emanuele amb una única paraula: Obbedisco (obeeixo). La pau porta l’annexió del Vèneto al Regne d’Itàlia aquell mateix any.

Des de la formació del Regne d’Itàlia, l’any 1861, Garibaldi prossegueix incansablement les seves activitats militars a la recerca de la unitat italiana. El 1862, amb el crit de Roma o mort!, intenta la conquesta de Roma, ciutat custodiada per les tropes franceses de Napoleó III. El 1867 inicia una nova marxa cap a Roma i entre les seves tropes, d’uns 8.000 homes, s’hi troba el jove Bassini.

METGES DE CATALUNYA

| 24

25 |

METGES DE CATALUNYA

“ En un combat cos a cos amb un soldat zuau de l’exèrcit papal, Bassini rep una baionetada a la regió engonal. És una ferida extensa i greu, ocupa tot el quadrant de la fossa ilíaca dreta, i fonda, amb esquinçament del cec. Bassini és fet presoner i el porten a l’hospital Santo Spirito” El 20 d’octubre de 1867, uns setanta voluntaris, entre ells Bassini, comandats per Enrico Cairoli, surten de Terni en direcció a Roma. Després de navegar pel Tíber, prenen terra en la confluència del Tíber i l’Aniene la matinada del 23 d’octubre.

Mentrestant, dos voluntaris, Giuseppe Monti i Gaetano Tognetti, col·loquen una bomba sota els quarters Serristori. L’explosió destrueix una ala sencera de l’edifici i mata 27 persones. Els dos són capturats i decapitats el 24 de novembre.

Al voltant de les cinc de la tarda d’aquell mateix dia, els voluntaris són interceptats per l’exèrcit papal a la Villa Glori. Durant prop d’una hora, es defensen enmig de les vinyes i contraataquen dues vegades amb la baioneta. En els enfrontaments mor Cairoli i assumeix el comandament Giovanni Tabacchi, que fa tornar els voluntaris a la frontera italiana.

En un combat cos a cos amb un soldat zuau de l’exèrcit papal, Bassini rep una baionetada a la regió engonal. És una ferida extensa i greu, ocupa tot el quadrant de la fossa ilíaca dreta, i fonda, amb esquinçament del cec. Bassini és fet presoner i el porten a l’hospital Santo Spirito. La ferida li estalvia una llarga temporada de presó. Més tard, el traslladen a un altre hospital, el de Sancta Orsola, que compta amb pitjors condicions

higièniques. Allí li apareix una peritonitis, afortunadament força localitzada, el que li va salva la vida, a costa de l’aparició d’una fístula estercoràcia. El traslladen novament al Castell de Sant’Angelo i el desembre del mateix any el posen en llibertat. A casa dels pares és tractat pel professor Luigi Porta. La fístula la pateix durant molt de temps, fins que, afortunadament, acaba tancant.

Una vegada restablert, Bassini reprèn els seus estudis, interessant-se en l’estudi anatòmic de la regió inguinal en cadàvers. Es converteix en ajudant del mateix Porta, que l’envia a treballar amb Billroth a Viena. Posteriorment, es trasllada a Berlín, juntament amb Langenbeck i Nussbaumi, i, per últim, a Londres, amb Lister i Wells. En totes les seves estades aprèn la cirurgia antisèptica.

De retorn a Itàlia, és nomenat cirurgià de l’hospital de la Spezia. El 1878 el designen director de la càtedra Clínica Quirúrgica de la Universitat de Parma i el 1883, a l’edat de 39 anys, ocupa la direcció de la càtedra de Patologia Quirúrgica de Pàdua. Durant els primers temps, rep dures crítiques i burles per la causa antisèptica.

En la seva primera aparició en una classe del professor Tito Vanzetti, aquest li etziba, en un intent de ridiculitzar-lo davant els estudiants: “Portin el polvoritzador de

METGES DE CATALUNYA

| 26

fenol i dur amb el microbi que veig allà darrere”.

A poc a poc, l’hospital de Pàdua destaca per sobre de la resta d’hospitals d’Itàlia per la lluita contra la infecció. Bassini adopta mesures extremadament antisèptiques. Prepara els pacients 24 hores abans de la cirurgia, que són fregats amb raspalls i lleixiu concentrada de sabó, des del coll fins els genolls. Posteriorment al rentat, es procedeix al rasurat, igualment des del coll -incloent-hi les aixelles- fins als genolls, i finalment, se’ls passa unes esponges amb la solució antisèptica, també del coll fins els genolls, en especial per la zona quirúrgica. Per acabar, embolcallen els pacients en llençols xops de solució antisèptica i, per sobre, també amb tela de goma.

El 1888 ocupa el càrrec de director de la clínica quirúrgica substituint Vanzetti i el 1904 és nomenat senador del Regne d’Itàlia.

L’hèrnia inguinal com afecció anatòmica es coneixia des de l’inici de la humanitat, però fins la intervenció de Bassini a finals del segle XIX, el seu tractament anava des del més simple, com els braguers, fins a mesures molt més cruels que, en la majoria dels casos, duien el pacient a la mort.

Però no només Bassini s’interessa per aquesta afecció. Contemporanis seus, com Henry Marcy, Frederick Steele, Vicenz Czerny, Theodor Kocher o Lucas-Championnière, havien ideat tècniques pròpies, que consistien en la lligadura del sac i l’estretament de l’orifici inguinal fons.

Malgrat tot, aquests procediments continuaven fracassant per al guariment radical de l’hèrnia i aquesta apareixia de nou.

La tècnica de Bassini reconstrueix el canal inguinal d’una manera anatòmica: sutura amb punts de seda la fascia transversalis, el múscul oblic intern i el múscul transvers al lligament inguinal.

La primera intervenció la practica el 24 de desembre de 1884. El 1888, Bassini ja ha operat 123 casos d’hèrnia inguinal, dos de les quals amb mort per infecció i cinc de recidives que són reoperades amb èxit.

Durant les intervencions, Bassini assenyala als metges joves que fan l’anestèsia que provoquin el vòmit als pacients per comprovar la resistència de la zona operada.

L’abril de 1887 presenta la seva operació a la Societat Italiana de Cirurgia i el 1889 publica un llibre de 106 pàgines amb les il·lustracions de la intervenció. Però a Bassini encara li falta la presentació a la resta de països.

Bassini manifestà: “Som una nació jove i a la gent d’altres parts del món els costa prendre’ns seriosament. A nosaltres, els italians, malgrat la nostra gran tradició mèdica, ens ha caigut la fama durant aquests últims segles, de no haver contribuït en res al progrés de la ciència, d’haver romàs estanques i de ser superficials. No donaré a conèixer els meus treballs fins que no hagi guarit més de 250 casos i fins que en el pla internacional no existeixi ningú que pugui posar en dubte els resultats de la meva tasca. Només així serviré al mateix temps els malalts i la meva pàtria”.

El 1892, Bassini publica un article en el número 40 de la revista alemanya Archive für Klinische Chirugie en què informa, per primera vegada, d’unes 262 intervencions d’hèrnia inguinal amb resultats molt esperançadors.

Val a dir que un altre cirurgià, contemporani de Bassini, William Stewart Halsted, havia ideat als Estats Units, i aproximadament en la mateixa època, un tractament quirúrgic molt semblant al de Bassini.

Però malgrat els avenços, la propagació de la intervenció de l’hèrnia encara va trigar uns quants anys. Per exemple, a Barcelona, durant els primers anys del segle XX, trobem molts anuncis a la premsa escrita sobre el tractament amb braguers. I segons els registres de l’època, el desembre de 1909, dels 1.394 morts a Barcelona, 33 corresponien a diagnòstics d’hèrnia i obstrucció intestinal.

“L’hèrnia inguinal com afecció anatòmica es coneixia des de l’inici de la humanitat, però fins la intervenció de Bassini a finals del segle XIX, el seu tractament anava des del més simple, com els braguers, fins a mesures molt més cruels que, en la majoria dels casos, duien el pacient a la mort”