El
Revista de cultura de Catarroja • nº 3 • març2019
nº 3 • març2019
Llop
del
1
EL SALT DEL LLOP Revista de cultura Ajuntament de Catarroja Número 3, març 2019 Portada: Il·lustració de Tomàs Padró per a la revista La Flaca (1869-1876) Contraportada: Khamps 5, de Josep Sanleón. 2007. Acrílic sobre tela, 130 x 90 cm. Direcció i coordinació: Ramon Guillem Col.laboradors: Josep Alapont Martí, Manel Alonso, Xavi Bellot, Mercè Claramunt, Ada Dasí, Mariló Gradolí, Eugeni Hernández Gascón, FrancescMompó, Eusebi Morales, Àngels Moreno, Gregorio Muelas, José María Perís, Tomàs Rosselló. Correcció lingüística: Llúcia Sendra Imprimeix: Editorial Mic Disseny i maquetació: Editorial Mic Edita: Ajuntament de Catarroja Dipòsit legal: V-1572-2016
6 5
www.catarroja.es rguillem@catarroja.es El Salt del Llop es distribueix de manera gratuïta. Es permet la reproducció total o parcial de textos o imatges, sempre que se´n cite la procedència. L´Ajuntament i la direcció no es fan responsables de les opinions i afirmacions dels articles que van signats, perquè la responsabilitat és dels seus autors. L´Ajuntament de Catarroja ha editat 6.000 exemplars d´aquesta revista, amb un cost de 2067,6 Eur. IVA inclòs. Cost per exemplar: 0,34 Eur.
12
21
- Estudis
pàgs. 3- 4
- Descobrir la biblioteca
pàg. 5
- Entrevista a Rosana Torres - Estudis - Novetats bibliogràfiques - Fons d´armari - Catarroja i les seues gents - L´art de…
2
9 pàgs. 6-8 pàgs. 9-17 pàgs. 18-19 pàg. 20 pàgs. 21-22 pàgs. 23 i 24
El Salt del Llop • revista de cultura
estudis
E TUDIS EL VALENCIÀ A LA RÀDIO EN ELS ANYS CINQUANTA I SEIXANTA DEL SEGLE XX. EL CAS DE CATARROJA ã VÍCTOR IÑÚRRIA
Una llengua parlada de forma correcta, homologable i rica d’expressió servirà de patró per a tots aquells que l’estiguen escoltant, i serà l’exemple a seguir per assolir una bona expressivitat i coneixement de la llengua pròpia. És en aquest sentit que el valencià ha tingut molt mala sort. Les tantes vegades com s’ha intentat crear emissions de ràdio que col·laboraren en el perfeccionament del coneixement de la llengua, sempre s’han trobat amb barreres i impediments, d’això en tenim exemples vius que ens envolten diàriament i per tot arreu. Per tal de no caure en eixe parany i ajudar a tot el públic a millorar el valencià col·loquial de diari, fou l’esforç que, com a mínim, realitzaren dos grups d’enamorats de la nostra llengua en els primers anys de la dècada dels cinquanta i dels seixanta del passat segle XX. El mestre i amic Josep Lluis Bausset (q.e.p.d.) va tindre l’amabilitat, en base a la nostra amistat, d’enviar-me unes lletres en què succintament, em contava l’anècdota negativa que li va ocórrer l’any 1952 amb la primera emissió en valencià a Ràdio Guadassuar. Sembla
nº 3 • març2019
Víctor Iñúrria i Emili Boïls. 23/10/2010
ser cert que va ser una època en què alguns pobles tingueren una petita emissora “parroquial”, que tractava d’ajudar els radiooients, aportant-los coneixements, matisos i ensenyances, sobre tot religioses, però cap d’elles, que jo sàpiga, ho feia en valencià, Vade retro Satanàs. Extracte alguns paràgrafs de la carta que em va enviar: « L’Alcúdia, 6 d’octubre de 2010 Jo tenia un amic de quadrilla, que tenia dos anys més que jo, qui tenia un germà que era de Falange, abans de la guerra, i un altre també de dreta. Al
primer el mataren i l’altre va ser dels “manaires” del poble, jo el coneixia pel meu amic i tenia amistat. Passats uns anys, era el director de l’emissora i li vaig demanar si jo podia emetre, com és natural, Gratis et Amore, una “coseta” d’agricultura, que seria setmanal, d’una hora, a les 7 de la vesprada, però en valencià i res de política; això li paregué bé, i vaig començar per març . Va tindre un cert èxit per la comarca, i l’amic director quan feia casi un any, em digué que havia rebut una carta del governador de València, i en llegir-la em quedí “de pedra”, perquè entre altres coses hi deia:
3
estudis
Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria ... y ¡¡que suspendiera!! » Crec que és fàcil per a qualsevol que em llegesca actualment comprendre la impotència, desil·lusió i sensació d’abandó que va poder sentir aquell home. I ara vinc a contar la que va ser la meua experiència personal. L’any 1962 un grup d’amics, entre els quals jo em trobava, davall la direcció d’Emili Boïls i Conejero i de Josep l’Escrivà i Tomàs, Rafel Llorens, una jove de la qual no recorde el nom i potser algú més, vam realitzar una emissió de ràdio en valencià en Ràdio Catarroja, Ràdio Sant Miquel, gràcies a la cessió puntual de l’emissora, que ens va fer el capellà rector de l’església de Sant Miquel, mossèn José María Serra i Carsí. Aquesta emissora l’havien emplaçat dins l’edifici de la casa-abadia de la localitat (la qual posteriorment es va enderrocar, ocupant el seu espai l’actual Plaça de la Llotgeta). Començàrem una sèrie d’emissions per tal d’ajudar la gent a conèixer millor la nostra societat, servint-nos de diversos elements com ara la música, les col·laboracions d’escriptors locals, aportacions de coneixedors del món rural, etc. L’emissora va funcionar, aproximadament, des de 1962 fins a 1966 i, en aqueix mateix període, hi va ser inclosa nostra agosarada emissió, puntera pels seus continguts i punts de vista, que duia per nom Un lloc per a València i que emetia sols els dijous a última hora de la vesprada. Estava formada per una sèrie de blocs i temàtiques, però sempre destinada al perfecciona4
ment de la llengua, al gaudi d’una bona música, així com a l’ensenyament per als xiquets de com havia de tractar-se la naturalesa, els animals, les plantes, etc. Dos foren els blocs més esperats pels radiooients, segons ells mateixos deien: Un era el que duia per nom “L’Arbre vellet del bosc” i l’altre, el nomenat inicialment “S’ha de dir” i que posteriorment es va canviar per “Cal dir”. En el primer, s’ensenyava als xiquets quina era la vida de distints tipus d’animals, com ara les rates penades, les formigues o les oronetes, i com s’havien de tractar, conèixer i respectar. En el segon bloc, que es desenrotllava al final de l’emissió, es deia als radiooients: «haureu sentit dir al llarg de l’emissió les paraules tal i tal, que tal vegada desconeixeu degut al procés de deformació i oblit que va patint la nostra llengua i que, de fet, en ser les correctes, cal que substituïsquen les que vulgarment s’utilitzen, com és el cas d’aquesta o aquella altra». Per aquest senzill procediment es va anar ajudant els qui escoltaven a millorar, polir, netejar i perfeccionar l’ús de la nostra llengua, que d’una manera tan feroç havia anat perdent lluïssor a nivell popular, si més no. En aquella època, en què jo em desplaçava a Barcelona per enfrontar-me als exàmens finals de la carrera d’Aparellador que estava estudiant, va coincidir que un dijous, en tornar de viatge a hora prou tardana, vaig posar la ràdio per escoltar l’emissió d’aquell dia i quina no seria la meua sorpresa en veure que res s’escoltava del programa. L’endemà, ben de matí, em vaig dirigir als meus companys i vaig ser informat de la recepció d’un escrit de la “autoridad competente” en què se’ns deia alguna cosa molt semblant al que li havia ocorregut a José Luis Bausset l’any 52, és a dir, que la nostra emissió era un “peligro para la unidad de la patria española”,
ja que representava una potenciació d’una llengua que no era la castellana, que ells anomenaven espanyol, mentre que les altres llengües peninsulars eren simples dialectes. Emili Boïls, Josep l’Escrivà i jo mateix res poguérem fer en defensa dels nostres drets, parant compte que qualsevol activitat en aqueix sentit hagués suposat un acte de rebel·lia, amb conseqüències molt negatives. Nostra emissió va desaparèixer, la resta de la programació va romandre durant uns anys però, per descomptat, ja no fou en valencià, al menys pel que jo sé. Tothom sap que “El que es desconeix, mai no ha existit” i per aquesta raó he volgut ara i ací retre homenatge a la tasca de Josep Lluis Bausset, així com la d’aquells companys que van apostar per la culturització de les persones i la millora i potenciació de la nostra llengua en moments summament difícils. Avui les circumstàncies són distintes i podem tenir accés a mitjans de comunicació que utilitzen o poden utilitzar la nostra llengua sense els entrebancs que vam haver de patir fa seixanta o setanta anys però que, malauradament, l’ús d’aquestes possibilitats lliures i democràtiques no estan essent massa ben aprofitades i, a banda dels interessos polítics, partidistes i comercials que imperen, hem de patir, en les poques aportacions a què tenim accés, una pobresa de lèxic i unes fonetitzacions tan “molles” que perden la riquesa vocàlica, o els sons fricatius i sibilants, per part de locutors i, inclús, dels nostres polítics. Servisquen aquestes paraules per tal d’agrair el que l’aportació de mossèn José María Serra i Carsí ens va permetre, tot i que fos poc temps, tot donant a conèixer les accions que, d’alguna manera, s’havien anat esborrant de la memòria col·lectiva. El Salt del Llop • revista de cultura
descobrir la biblioteca
EL FON LOCAL : EL PROGRAMA DE FESTES DE 1926 Com indica la pàgina web de la biblioteca, el Fons Local reuneix els llibres, fullets, dossiers de premsa i materials diversos que tracten sobre temes relacionats amb Catarroja: població, història, informació sobre personatges o escriptors vinculats a les nostres comarques, premis literaris, etc. Per descomptat, una part important del Fons Local són totes aquelles publicacions locals que puguen fer-nos conèixer la idiosincrasia de la nostra població, com és el cas dels llibrets de falla, llibres de festes, revistes d´associacions o de partits politics, etc. Com, per exemple, el programa de festes de Sant Miquel de l´any 1926 del qual n´hem extret algunes imatges…
nº 3 • març2019
5
entrevista
Rosana passió pel teatre
Torres: ãMARILÓ GRADOLÍ
Rosana Torres és una de les periodistes culturals amb més prestigi a l’estat espanyol. Presumeix d’haver nascut a Catarroja més que de la seua infància envoltada de grans artistes de cinema. S’enorgulleix més de la seua faceta de cuinera d’allipebre que del seu Premi Nacional de Literatura a la Millor Labor Crítica, en 1980, del Premi Caché a la millor periodista de l’any, en 1990 o el Premi Ágora Especial pel seu suport a les Arts Escèniques.
Una de les cares més reconegudes de la televisió dels anys 70 que reivindica el paper de la premsa i l’amor al teatre com una vocació. Encara que has viscut a Madrid i Barcelona, sempre t’identifiques com a nascuda a Catarroja… El meu pare era de Catarroja, Manuel Torres, d’una generació universitària d’esquerres en la República, preocupada per la cultura i la política. Entre altres coses també va ser campió d’Espanya de 400 metres tanca i va estar en l’Olimpíada Popular de Barcelona, celebrada per a boicotejar les olimpíades berlineses d’Hitler encara que no van arribar a córrer per l’inici de la guerra, que va esclatar el 18 de juliol. El meu pare va ser un mestre depurat, no va poder exercir mai, igual
6
que tots els llicenciats en 1936. En guerra, no va poder ser, com volia, pilot ja que era daltònic, però va acabar amb grau de comandant de carabiners formant a soldats republicans en alfabetització. Va estar en la presó condemnat a mort i quan el van soltar va estar desterrat a Catarroja. Quan va poder, se’n va anar a Madrid a estudiar cinema i és del que va viure i va treballar, com a productor i director de cine. Quants anys vas estar a Catarroja? Fins als tres anys, la meua germana fins als tretze i el meu germà fins als onze. Vivíem al carrer d’El Empastre i ens traslladàrem a Madrid, on els meus pares es van separar. La meua mare, Juana Ana Reinés Simó, nascuda a Buenos Aires de pares valencians, plusmarquista
El Salt del Llop • revista de cultura
entrevista
de 100 metres llisos i membre del grup “El Búho” de Max Aub, agermanat amb el grup “La Barraca” de García Lorca. També va participar en las Misiones Pedagógicas que presidia Antonio Machado, un projecte de la República. Si la república no haguera sigut avortada, ara Espanya seria un dels països més cultes. Jo he tornat quasi tots els estius a Catarroja, tinc ací els meus cosins, a més de les cendres de mon pare i el meu germà escampades per l’Albufera i les de ma mare en el Saler. Per a mi és un plaer menjar en el Port i no em costa gens fer el trajecte des de Madrid fins a Barcelona passant per Catarroja. Com va ser veure’s envoltada des de xicoteta de grans artistes de cinema? Amb absoluta normalitat. Vaig començar a anar al Café Gijón amb quatre anys, i per a mi era normal perquè no tenia consciència que foren famosos. Potser vist amb perspectiva, no era el normal, però jo no ho vaig viure com alguna cosa especial. Berenar un xocolate al costat de Fernando Fernán Gómez, Álvaro de Luna o Manuel Aleixandre, era normal, el fet excepcional era el xocolate. Mai vas voler ser actriu? Jo he vist el treball de les actrius i dels cineastes com alguna cosa molt dura i molt vocacional. Per açò quan em deien: “Tu de major seràs actriu?” Jo responia: “Actriu no!” Per a mi era una cosa de gent que patia, passava calamitats i
nº 3 • març2019
molta necessitat. Jo volia ser script, açò sí que m’interessava. Al final script i periodista és molt semblant. És fixar en la teua retina i en la teua memòria una escena, un plànol; el periodisme és similar: és fixar en la teua retina i en la teua memòria una realitat per a després transmetre-la. Es tracta d’observar, i a mi observar m’agrada molt i, de fer-ho tant, no ho faig gens malament. Com vas entrar en el món del periodisme i la televisió? Jo no ho vaig decidir, volia ser mestra, vaig estudiar Magisteri. Em vaig introduir en els moviments de renovació pedagògica i una vegada, per casualitat, li comentí a la germana del director de la Guía del Ocio que les recomanacions de les pàgines de literatura infantil no estaven ben fetes. Em va cridar i em va dir: “Fes-les tu”, i d’ahí a Televisió Espanyola i a El País. Vaig començar a compaginar la cultura per a xiquets i xiquetes amb la cultura per a persones adultes. Jo era molt aficionada al teatre, coneixia aquell món i a la gent, cosa que em va facilitar dedicar-me a alguna cosa que coneixia i que m’agradava, però sempre des de la barrera. En Televisió Espanyola vas presentar i vas dirigir El carro de la farsa, Candilejas i Taller de teatro, i en Telemadrid, A la calle, en 1990. Et va donar molta rellevància, no? La meua vida professional està més lligada a la Guía del Ocio i a El País, que són els dos mitjans en els quals vaig començar a treballar en els anys 70 i mai he deixat de col·labo-
rar. La vocació és una cosa per la qual estàs disposada a renunciar a diners i altres coses per tal de tenir un ofici vocacional. El periodisme de diari és realment una droga eixir de la qual costa molt. Respecte a la televisió, del 78 al 84 hi havia dos canals de televisió i teníem dos programes de teatre, un d’òpera, dos de dansa, dos o tres de llibres, dos o tres de cinema, magazins culturals, i eren molt bons… ara amb totes les cadenes… és molt fàcil fer un xurro. Eres una professional molt prestigiosa i respectada pels companys de professió. El prestigi ho dóna ser una professional seriosa. Respecte als companys, som tots amics, ens respectem i ens estimem. Parlen de mi com jo podria parlar d’ells, perquè estic envoltada de grans professionals. I què comentem del vídeo de l’aplaudiment amb què et van rebre als Premis Max? No eres molt humil? Jo portava dos anys retirada per una mielitis que m’ha deixat tetraplègica. Va ser una mostra d’afecte perquè jo reapareixia però en una cadira de rodes. Són gent del teatre amb la qual porte compartint aventures i desventures tota la vida. La família teatral és molta família, no és periodistes d’una banda i actors i actrius d’una altra. Em rebien com algú de la família. Aquesta malaltia m’ha tocat i ja està. Mai em pregunte:“Per què m’ha passat açò a mi?”, perquè
7
entrevista
també hauria de preguntar-me: “I per què no?” Una vegada coneixes la situació es tracta de saber si t’interessa seguir o no. Si et compensa, doncs a lluitar per a estar tan bé com siga possible. Jo, encara que estic així, quan puc escric algun article i vaig al teatre. Per a mi, viure és açò. Tens una faceta social molt activa tant en temes d’accessibilitat com pel Premi Gay Internacional per la teua tasca en defensa dels drets dels homosexuals i malalts de sida, i també vas ser vicepresidenta del Comitè Ciutadà Antisida, la primera ONG que es va fundar a l’estat espanyol Jo vaig participar d’aquest moviment quan no existien les oenegés perquè no volíem cap ajuda econòmica. Les oenegés són indispensables però també perilloses perquè assumeixen responsabilitats que pertoquen a les administracions. Respecte a l’accessibilitat, estic implicada, no sóc activista, em preocupa perquè és un tema que mai m’ha interessat, ni pensat, i de sobte, quan et toca, prens consciència de la situació. Potser el més important no és que hi haja una rampa més o menys, sinó que des de l’escola s’ensenye i explique la diversitat funcional, que l’alumnat sàpiga que hi ha persones que no poden pujar un escaló i cal solucionar-ho des de l’administració, per a que tots siguem iguals com diu la Constitució. Tot és voluntat política. Cal educar a la societat en termes igualitaris. Discapacitats som tots: jo vaig en cadira de rodes, uns altres porten ulleres… Tots hem de tindre en compte aquestes discapacitats. 8
El prestigi ho dóna ser una professional seriosa. Respecte als companys, som tots amics, ens respectem i ens estimem. Parlen de mi com jo podria parlar d’ells, perquè estic envoltada de grans professionals. També tens el premi Alfiler de la Corbata de Valle-Inclán concedit pels autors espanyols per la teua defensa de la dramatúrgia espanyola contemporània i el Premi Internacional de Periodisme Cultural Paco Rabal concedit per l’AISGE… Estic major i és el que hi ha. Dóna molta il·lusió, sobretot per a les persones que estem en terrenys febles, perquè en escriure sobre teatre i cultura som els germanets pobres. Està bé que certs guardons reconeguen el nostre treball. El premi Internacional Paco Rabal em va fer molta il·lusió, per una entrevista que li vaig fer a un dramaturg valencià, José Ricardo Morales, que estava exiliat des de l’any 1939 a Xile. Havia sigut proposat en Xile per al Premi Cervantes diverses vegades i ací ningú sabia qui era. El vaig entrevistar als seus 99 anys i va morir un any després. Era un ser excepcional precursor del teatre de l’absurd, deixeble de Max Aub, i que no ha estat reconegut perquè durant 40
anys hem tingut un règim que ha fet molt de mal a la cultura. Gran professional, prestigiosa i molt humil… No puc tenir l’ego pujat perquè he estat envoltada de gent molt més interessant i més important que jo. Pensa que he treballat amb Ángel Fernández Santos, parle amb Núria Espert, José María Pou, Lluís Pasqual… Rafael Alberti era un gran amic, així com Gabriel Celaya. Considere que entre els meus íntims està Almudena Grandes, Diego Galán, Benjamín Prado, Pedro Moreno, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat, Luís García Montero o Andrés Peláez… quin cony d’ego vaig a tenir! Ara bé, em permet ser molt vanitosa com a cuinera. Em cresc i em lluïsc. Faig plats de Catarroja, l’allipebre amb la recepta de la meua família quan tinc anguiles, o també l’arròs al forn que em va ensenyar ma tia Teresa Torres, la paella amb ànec o caragols… El Salt del Llop • revista de cultura
estudis
E TUDIS
CERÀMIQUES DELS SEGLES XVII-XVIII AL CARRER NOU DE CATARROJA ã ISABEL GARCÍA VILLANUEVA ã MIQUEL ROSSELLÓ MESQUIDA
Arqueòlegs: igv.arqueologia@gmail.com, miquelrome@gmail.com
INTRODUCCIÓ Amb motiu de la construcció d’una vivenda al número 44 del carrer Nou (Àrea de Vigilància Arqueològica, segons el PGOU vigent), s’hi va realitzar una intervenció arqueològica que ha ofert interessants dades sobre l’evolució d’aquesta zona del poble. Al nivell geològic d’argiles rogenques amb nuclis calcaris, arqueològicament estèril, subjacent en tota la parcel·la, se sobreposa un nivell de terra argilosa-sorrenca de color marró fosc amb algunes graves, escassa ceràmica, alguns carbons i caragols, datat a l’última època islàmica (segles XII-XIII) i interpretat com a resultat d’un espai de cultiu amb pràctiques de femat dels camps amb els residus generats per la població. No obstant això, la presència d’alguns fragments ceràmics medievals dels segles XIV-XV i un dineret de Jaume I, recuperats com a materials residuals en estrats posteriors, apunten a una continuïtat d’ús probablement fins a la urbanització de la zona.
format per un farciment de terra compactada de color gris verdós amb carbonets i restes ceràmiques, interpretat com un nivell d’ús format per la continuada deposició i compactació de detritus, pràctica constatada en patis i corrals. Molt probablement hem de relacionar aquest nivell amb la urbanització de la parcel·la núm. 44 del carrer Nou, de la qual s’havien conservat alguns murs de la tàpia de rajola que hem datat, com a mínim, en aquests moments i dels quals quedaven vestigis en la façana, infraposats a la nova construcció de principis del segle XX (objecte
de derrocament previ a aquesta intervenció arqueològica). Murs de tàpia també s’han constatat en la mitgera E i en un mur divisori entre crugies. Relacionat amb aquest moment d’ocupació, seria un pou negre que es colgaria als voltants del segon terç del XVIII d’on s’han recuperat abundants deixalles domèstiques, principalment ceràmiques, una mostra de les quals presentem seguidament i que ens apropen un poc al coneixement de la vida quotidiana dels habitants d’una llar catarrogina entre la segona meitat del segle XVII i el segon terç del segle XVIII.
(Fig. 1)
No serà fins a la segona meitat del segle XVII que s’evidència, a la part posterior de la parcel·la que dóna al carrer Llarg, un nivell d’ocupació nº 3 • març2019
9
estudis
(Fig. 1)
Els materials recuperats formen un conjunt homogeni pel que fa a cronologia i procedència
ELS MATERIALS DEL POU NEGRE Els materials recuperats formen un conjunt homogeni pel que fa a cronologia i procedència. La majoria de peces es van produir en obradors valencians com Manises o Quart entre la segona meitat del segle XVII i el primer terç del segle XVIII (Fig. 1).
Servei de taula El repertori de la vaixella de taula està constituït per servidores o safates de parets profundes per a presentar les viandes, plats amb ala per a menjar aliments sòlids i escudelles, de feixuc contorn amb orelletes polilobulades, per als brous. Més escadusseres són les formes tancades, com un pot meler i una xicra per a prendre xocolata.
10
El material de què, majoritàriament, està compost el servei, és la ceràmica de reflex metàl·lic obra de Manises, amb fragments de 52 plats, 9 bols, 15 escudelles i un pot meler, d’atapeïda decoració a l’interior amb motius com el pardalot, rams de flors i punts, fulles massissades i punts, fulles esfilagarsades o clavellines i, a l’exterior, amb espirals aplatades en la majoria dels casos o bé, arcs entrellaçats. Esporàdicament s’hi va emprar l’ús del blau cobalt junt amb el daurat i també s’han trobat algunes peces de pisa valenciana decorada únicament en blau cobalt entre les quals destaca un plat decorat amb sanefa de randa geomètrica, motiu datat a partir de 1730, peça que ens fixa la cronologia final a
partir de la qual es colgà el pou, i la base d’una xicra amb clarobscur blau. Un exemple aïllat de pisa fina policroma és un fragment de plat decorat amb motius vegetals en verd i blau sobre fons blanc, possiblement d’obradors italians (Ligúria).
Ceràmica de cuina Els atuells destinats al foc, de producció valenciana amb característiques pastes rogenques i impermeabilitzats amb vernís de plom melat o, menys freqüentment, verdós, es componien de 6 peces, amb igual nombre de cassoles, per a fregir o anar al forn, alguna amb bec abocador a manera de greixonera, de plats/tapadores de tendència troncocònica, de parets El Salt del Llop • revista de cultura
estudis
La majoria de peces es van produir en obradors valencians com Manises o Quart
rectes divergents, amb interior acanalat, i d’olles de cos globular per a bullir.
Ceràmica comuna Tant bescuitada com vidriada. La ceràmica de rebost i transport està present amb un esvelt cànter bescuitat de coll alt, mentre que aquella multifuncional, com els llibrells o ribells (per pastar, rentar, preparar aliments, remullar, higiene personal, etc.), està ben representada per peces de perfil troncocònic invertit, base plana i vora en ala ampla, sent minoritàries les peces bescuitades enfront de les que porten vidriat verd a l’interior. nº 3 • març2019
Per últim, i per tancar la relació de troballes al solar del carrer Nou, 44, cal assenyalar la presència d’una campaneta de bronze que no conservava el batall (Fig. 2), fauna,
moneda de bronze (Fig. 3): diner de València de Jaume I, anvers amb l’efígie del monarca a esquerra i llegenda IACOBVS REX i revers amb arbre com una flor i llegenda R +VALENCIE 2 .
caragols, una petxina (Glycymeris sp.) amb la xarnera perforada i una
2 Catalogació de Tomàs Hurtado
11
estudis
E TUDIS
EL REI DE CATARROJA. LA RECERCA D’UN MONARCA.1 ãEUGENI HERNÁNDEZ GASCÓN
Durant uns dies, el rei de Catarroja estigué en les pàgines dels principals diaris espanyols. No ens referim al rei d’Espanya ni al rei de València. No parlem ni de Jaume el Conqueridor ni dels Reis Catòlics ni d´Alfons XIII. No. Qui va ser el rei de Catarroja? No revelem encara l’enigma. Comencem pel context històric. La Gloriosa Al setembre de 1868, l’esquadra espanyola es va amotinar a Cadis, secundada en terra pel general Prim. La insurrecció s’estengué a altres zones i va obligar a la reina Isabel II a fugir del país. La Revolució de 1868, coneguda com la Gloriosa, inicia el Sexenni Revolucionari (1868-74), un període clau de la nostra història contemporània.
per al creixement del capitalisme. A nivell polític, l’objectiu d’unionistes, progressistes i demòcrates, els intèrprets de la revolució, fou acabar amb la dinastia dels Borbó, que havia representat un sistema polític assentat sobre l’exclusió de la majoria de la població, profundament antidemocràtic, antipopular i oligàrquic. Pensem que en la província de València només el 4,6% de la població podia votar en 1866. La recerca d’un rei Amb el tron vacant era l’hora d’abordar el problema de la forma
Isabel II s´exilia
de govern. Els sectors dominants que havien derrocat el sistema isabelí prengueren posició en favor d´una monarquia constitucional: una qüestió era derrocar als Borbons, per la seua incapacitat per a conformar un règim estable, i una altra molt diferent propiciar una República. Govern provisional en 1868
La revolta es convertirà en una revolució democràtica: se susciten els ideals de sobirania nacional, sufragi universal i democràcia, i es pretén liquidar les supervivències feudals (socials, econòmiques, polítiques) que els moderats havien mantingut. Ja feia tres dècades que la revolució burgesa antifeudal (1834-1843) havia desmantellat les estructures de l’Antic Règim (monarquia absoluta, feudalisme, societat estamental), creant les condicions necessàries 1 La idea d´escriure aquest article va sorgir arran de la lectura de l’excel·lent llibre de Joan G. Garrido, La Revolució de 1868 i el sexenni democràtic a la comarca de l’Horta Sud, Ajuntament de Torrent, 2003.
12
El Salt del Llop • revista de cultura
estudis
Des del principi quedaren excloses les candidatures espanyoles: la carlista i la del príncep Alfons, fill de Isabel II. Trobar un rei democràtic a Europa no va ser una empresa fàcil. La defensa de les diferents opcions es va convertir en una font inesgotable de baralles i divisions entre els diferents grups polítics. Però, a més, la cerca d’un candidat implicava altres països, a la complexa diplomàcia europea. Triar un príncep o un altre generava tensions, com de fet va ocórrer.
diferents perspectives, s´oposaren a aquesta candidatura. El diari satíric republicà Gil Blas afirmava: «Parece que se ha urdido una gran conspiración en el extranjero. El objeto es engañar al tierno duque de Génova, haciéndole creer que los españoles le aman. ¡Qué hombres los nuestros! ¡En vez de consolidar la obra de la revolución, se entregan al abuso de menores! Este otro duque tiene 16 años. (...) Que le hagan protagonista de novelas dulzonas, pase; pero rey... ¡Qué te la pegan, chico!»2.
Litografies de la revista satírica La Flaca
En gener de 1869, el Govern espanyol es va decantar per la candidatura italiana de la casa de Savoia, que es veia com la monarquia més liberal d’Europa, idealitzant el seu paper com a eix i motor del procés de la unificació italiana. Els primers contactes es van entaular en la persona d´Amadeu de Savoia, però davant les seues reticències, va sorgir la possibilitat del jove Tomàs, duc de Gènova. En conèixer-se la notícia, els diaris conservadors i republicans, des de 2 Gil Blas, 5 setembre 1869.
nº 3 • març2019
13
estudis
1869, alçament republicà a València
Ruiz Zorrilla
El viatge de Ruiz Zorrilla En desembre de 1869, Manuel Ruiz Zorrilla, personatge clau de la revolució, líder progressista i ministre de Gràcia i Justícia, va programar un viatge que el portaria per les terres de l´antiga Corona d´Aragó (València, Barcelona, Lleida, Saragossa). El seu propòsit era defensar la tasca del govern, presentar les seues reformes i patrocinar la candidatura del duc de Gènova en un àrea on el federalisme republicà creixia amb gran força. Tant els periòdics valencians com els de la resta de l´Estat detallaren amb interès les notícies del viatge. El trajecte es realitzà per ferrocarril. A Xàtiva dos o tres mil persones es reuniren a l’estació, s’homenatjà el ministre mentre les bandes de música tocaven l’himne de Riego. En altres pobles de la línia fèrria es van repetir les mateixes escenes. Seguint el relat de Las Provincias: «En Catarroja, pueblo donde tiene mucha influencia el Sr. Peris y
Valero, sorprendió al ministro una recepción brillantísima y pintoresca. Un arco de mirto se levantaba sobre la vía, con inscripciones alusivas. La población se agrupaba alrededor, y el alcalde y la alcaldesa, llevando ésta en brazos una tierna criatura, se presentaron al Sr. Zorrilla, ofreciéndole ella una corona de laurel [...] Otro rasgo sorprendente fue, que al marchar el tren, el alcalde gritó: ¡Viva la libertad! ¡Viva Ruiz Zorrilla! ¡Viva Peris y Valero! ¡Viva el duque de Génova, rey de España! Es la primera vez que se aclama así al joven Tomás»”3 Els corresponsals dels diaris que segueixen la gira van enviant les seues cròniques i aprofiten cada ocasió per a donar suport o atacar, segons la ideologia de cadascun, els esdeveniments que viu el ministre. Així, l’ocorregut a Catarroja cobra una repercussió inesperada. El diari demòcrata La Discusión destaca amb sorna: «Los genovistas están de enhorabuena. Su candidato ha sido objeto de
Litografia de Tomás Padró en La Flaca, elaborada com a commemoració de la 1ª República
3 Las Provincias, 23 desembre 1869.
14
El Salt del Llop • revista de cultura
estudis
Diverses il·lustracions del duc de Génova, Tomás II
Carrer Francesc Llorens
aclamaciones populares. Por primera vez ha resonado en España un grito que ha llenado de regocijo a los partidarios del duque y hecho asomar la risa a los labios de las personas más graves. El alcalde de Catarroja (Valencia) ha pretendido captarse las simpatías del Gobierno gritando desaforadamente: ¡Viva el duque de Génova, rey de España! Camine más despacio el alcalde de Catarroja, que aún falta, para llegar a la realización de sus aspiraciones, más de las noventa y nueve centésimas partes del camino. Las estemporáneas aclamaciones de ese alcalde añaden un nuevo título al príncipe Tomás, el título de rey de Catarroja». 4 I continuava l’endemà: «La propaganda genovista del ministro de Gracia y Justicia promete ser de grandes emociones, á juzgar por su principio. El alcalde de Catarroja, que hace el número tres de los genoveses residentes hoy en Valencia, tuvo la buena idea de lanzar, entre otros entusiastas gritos, el de ¡Viva Peris y Valero! Ya este vítor produ-
jo alguna agitación [...] que se hizo vivísima luego que aquel caluroso alcalde se atrevió á gritar: ¡Viva el duque de Génova!». Els fets havien adquirit gran ressonància en tota la premsa espanyola i va servir per adjudicar un nou títol reial: «La aclamación del alcalde de Catarroja a favor del príncipe Tomás ha hecho fortuna. Los periódicos de Madrid ya llaman al duque de Génova el rey de Catarroja».5 Las Provincias assenyala que, a partir de Catarroja, el viatge es va anar complicant. En arribar a València, la recepció de les autoritats quedà deslluïda per les protestes dels republicans. Recordem que només dos mesos abans l’exèrcit havia entrat a València a canonades per acabar amb una revolta republicana. Quan a principis de gener Ruiz Zorrilla va tornar a Madrid, feia alguns dies que els periòdics anunciaven que la mare del duc de Gènova havia frustrat la seua
4 La Discusión, 24 i 25 desembre 1869. 5 Las Provincias, 29 desembre 1869.
nº 3 • març2019
15
estudis
Il·lustracions del duc de Génova, Tomás II
candidatura a causa del temor que li causava la violenta situació que es vivia a Espanya. L’anunci oficial del rebuig de la candidatura va suposar una crisi ministerial que va comportar l’eixida del govern de Ruiz Zorrilla i la seua designació com a president de les Corts. Comentant el seu discurs d´aceptació, La Discusión es recorda encara del nostre famós alcalde: «Como se ve, ninguna novedad se descubre en este discurso, como no sea la afirmación gratuita é infundada de que hay hoy más monárquicos en España que había antes. Sin duda ha tomado al alcalde y a la alcaldesa de Catarroja por el pueblo español».6 L’alcalde de Catarroja Qui era aquell alcalde que aquells dies es va fer tan popular? Fran-
Qui era aquell alcalde que aquells dies es va fer tan popular? Francesc Llorens Torres, de malnom Quico l´Estudiant, va nàixer a Catarroja en 1831. cesc Llorens Torres, de malnom Quico l´Estudiant, va nàixer a Catarroja en 1831. Personatge clau de la localitat durant la segona
meitat del segle XIX, va ser propietari, llaurador i comerciant. A Llorens el trobem com a regidor municipal ja en 1865, vinculat al progressisme des d’abans dels successos de setembre de 1868. Posseïa un pes social considerable com es percep en una carta en Las Provincias, on alguns veïns recordaven «la inundación del 64 y el cólera del 65, en el que tanto él como su señora expusieron cien veces sus vidas para salvar la del vecindario, siendo su casa, después de pasado el peligro, el asilo y amparo de todos los desvalidos…».7 A l’iniciar-se la revolució de 1868, el líder progressista Peris i Valero li va encomanar que recorregués la comarca de l´Horta Sud amb una partida armada perquè tots els pobles formaren juntes locals
6 La Discusión, 18 gener 1870. 7 Las Provincias, 3 març 1869.
16
El Salt del Llop • revista de cultura
estudis
revolucionàries i destituïren als regidors i funcionaris que no recolzaren el moviment insurreccional. A Catarroja, la corporació local va secundar el pronunciament i, per tant, els regidors són ratificats en els seus càrrecs. Llorens, en les eleccions de desembre de 1868, es converteix en alcalde, càrrec que ocuparà fins 1872, en portes de la proclamació de la Primera República. Va ser un polític carismàtic. Hem trobat un breu discurs seu en l’acte de plantar l’Arbre de la Llibertat a la plaça Nova: Voluntarios: el árbol carcomido de las viejas instituciones se arrancó en la bahía de Cádiz y quedó hecho pedazos en Alcolea; os he reunido en este sitio para que presenciaseis y me ayudaseis a plantar en esta plaza, el árbol santo de nuestra libertad, de esta hermosa libertad a costa de tanta sangre conquistada y que nuestros enemigos quieren destruir. En él se hallan consignados todos nuestros derechos, y desgraciado del que en su contra atentase, que será considerado como reo de lesa nación. Compañeros, todos los que de liberales se precien pueden agruparse a nuestro alrededor y unidos y formando un solo grupo nos cobijaremos a la frondosa sombra del árbol que acabamos de plantar, que débil como lo veis, irá creciendo y echando hondas raíces en este suelo, así como la libertad se arraigará en el pueblo español,
que nunca más desaparecerá. ¡Vivan las Cortes Constituyentes! ¡Viva la libertad!8 Llorens estigué adscrit al grup progressista valencià representat per Peris i Valero, Pascual i Genís i Félix Pizcueta. En general es tractava d’un radicalisme de base popular, però que destaca pel seu pragmatisme i la defensa de canvis graduals i amb ordre. Francesc Llorens va morir el 12 desembre de 1883 a Catarroja, als 52 anys. Hui un carrer molt cèntric de la nostra localitat, paral·lel al Camí Reial, porta el seu nom. Tomàs I de Catarroja Ara que hem retrobat l’alcalde, presentem al rei: Tomàs I de Catarroja va ser en realitat Tomàs II, duc de Gènova, nebot del rei Victor Manuel II. A finals de 1869, l´any de la seua candidatura al tron espanyol, el jove príncep estudiava en un prestigiós col·legi a Anglaterra. Des de xiquet va mostrar una gran vocació per la vida marítima i va ingressar en l´armada com a guardamarina el 1871 als 17 anys. Va realitzar nombrosos viatges, entre els quals destaquen la circumnavegació del món en l´any 1872 i el viatge a l´Extrem Orient en 1879. La brillant carrera militar i el seu prestigi personal el converteixen en una figura destacada de la història d’Itàlia i va arribar a ser nomenat administrador dels assumptes civils del regne durant la Primera Guerra Mundial. Tomàs va morir en 1931 als 77 anys i està enterrat a Torí, en la cripta real de la Basílica de Superga.
Després del fracàs de la seua candidatura a principis de 1870, el seu cosí Amadeu de Savoia seria finalment proclamat Rei d’Espanya en gener de 1871. Però el regnat només va durar dos anys i donà pas a la Primera República. La breu experiència republicana conclou en desembre de 1874 a Sagunt, amb un colp d’estat que possibilita el retorn dels Borbons (Alfons XII). La revolta republicana de 1869, la força del federalisme valencià, el desenvolupament de la Internacional i la revolta cantonal de 1873, aspectes polítics de la radicalització de les capes populars valencianes, provocaren la reacció de la burgesia i la destrucció del règim democràtic. Així, la Restauració apareix com una reacció social alimentada per la radicalitat de les reformes que s’assagen. Malgrat la decepció pel seu fracàs, la Gloriosa va deixar una memòria d’esperit laic i progressista, l’anhel d’una societat més democràtica i igualitària. La Revolució de 1868 va plantejar temes d’un interès que arriba fins al present. Qüestions com monarquia o república, centralisme o federalisme,…van ser discutides i polemitzades sense censures. El jove Tomàs i l’alcalde de Catarroja patiren les conseqüències d’una crítica periodística satírica que s’expressava sense cap coacció. Però açò enalteix el poder de la democràcia i de la llibertat d´expressió, i com no, de l’humor entès com una forma de resistència social, és a dir, com una pràctica social emancipadora.
8 Las Provincias, 3 març 1869.
nº 3 • març2019
17
novetats bibliogràfiques
DEL PAISATGE AL POETA, DEL POETA AL PAISATGE Berna Blanch. Albuferenc. El Petit Editor. Hi ha alguna cosa transcendental, pura, un embruix que captiva els sentits del que s’acosta a la lectura d’Albuferenc, poemari del catarrogí Berna Blanch que camina des del passat novembre de la mà d’El Petit Editor. El poeta ens obri la porta a la seua soledat com a ser únic a través del paisatge, un paisatge de palla segada i camps negats, de sal en la llum, de llum en les escates argentades de l’aigua, d’un silenci sempre viu. No sabem en quin moment el poeta s’apropia de la identitat d’un paisatge que li és tan conegut com insondable, escenari aquest que li dóna l’oportunitat de trobar la seua pròpia identitat: “Als teus camins/ he vingut a escoltar/ la veu que sempre calle”. El que sí sabem és que en l’intent per retrobar-se i en la recerca de la bellesa, el paisatge sedueix el poeta fins arribar a la contemplació: “ He vingut buscant poesia/ i m’he quedat sense paraules, / pres, (...)” El paisatge pel que alça el vol la mirada de Berna Blanch no potser altre que l’Albufera convertida en protagonista absoluta d’una veu lírica, intima, que capta la llum de l’instant. L’Albufera convertida en microcosmos on conflueixen i des del que brollen totes les coses, eternitzant-se poeta i paisatge: ”Torne on sempre he estat,/ torne sense anar-me’n/ i camine dins meu/ les teues sendes solitàries.” Gaudint de la lectura i les belles fotografies que il·lustren el poemari, no dubtem que el poeta no pot ser altre que albuferenc. ã MERCÈ CLARAMUNT
EN EL LABERINT DEL TEMPS LLUM A L´ATZUCAC Ramon Ramon. Llum a l´atzucac. Edicions Bromera Hi ha traçats urbans que conformen un laberint on ens podem perdre en nits sense lluna si no compten amb un llum que il·lumine els nostres passos. En el laberint del temps la memòria és el far que il·lumina la nostra navegació diària. En l’aventura del viatge és el coneixement. En la vida ho és algú com ara una filla o un fill, només la remota possibilitat que s’apague eixa llum ens pot fer baixar a l’infern. El poeta Ramon Ramon, un mal dia, es va saltar un semàfor i un cotxe impactà contra el seu. Durant uns segons va témer el pitjor per a la seua parella i en especial per a la seua filla. Foren uns instants en què va témer perdre-les per a sempre. Per ventura, no va passar res que hagueren de lamentar i la petita Llum i Marieta la seua parella continuen il·luminant la seua vida. Ho conta en el seu segon dietari, Llum a l’atzucac, i entre línies els lectors podem sentir el terrible calfred que va recórrer el seu cos després de l’accident. Amb Llum a l’atzucac (Bromera, 2018) el poeta de Catarroja va obtindre el XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. En les seues pàgines ens retrobem amb el magnífic prosista que descobrírem en el seu anterior dietari, Dins del camp d’herba (Perifèrics edicions, 2014). Dic més, Ramon Ramon ha crescut i ha madurat com a narrador, s’ha convertit en un extraordinari constructor de relats, sap mantindre perfectament el tempo i la tensió narratius, és un excel·lent retratista de personatges, capaç de fer, amb tres frases, un esplèndid esbós. Té una prosa rica, cuidada i intensa, la seua amenitat residix en els seus dots d’observació, de descripció i reflexió. Llum a l’atzucac és un dietari que seguix en el temps Dins del camp d’herba, recordem que el primer va del 2009 al 2012 i aquest segon del 2012 al 2016, i recull experiències personals, algunes d’àmbits íntims i privats, com ara les visites a les cases de barrets, així com lectures que el porten a reflexionar sobre qüestions tan complexes i alhora universals com ara la felicitat, els diversos viatges que fa a Itàlia, a Anglaterra i a diferents indrets de la península. ã MANEL ALONSO
18
El Salt del Llop • revista de cultura
novetats bibliogràfiques
EN L´ANY 2094
EL LLEGAT D´EVA
Santiago Forné. L´exili d´Arsinoe Bauh. Llibres del segle.
Salomé Chulvi. Luz Caballero. Lastura Ediciones
L’autor catarrogí ens transporta a un futur amb una dualitat en el model de vida: d’una banda, una societat avançada, longeva i asèptica, fins i tot en les emocions; i d’altra, una col·lectivitat on els sentiments són base social, motiu d’estancament del progrés i de conflicte endèmic. Una Europa Unida sense violència i un passional reducte autònom pirinenc amb duanes culturals de difícil concomitància, dos mons on Arsinoe Bauh, la protagonista de la narració, ens acompanya en la indecisió de l’elecció enfront de una vida de comoditats o l’amor. La novel·la, premi Ciutat d’Olot de narració juvenil, en la seua quaranta-huitena edició, ens capgira en diversos temes, com l’ús dels animals en assaigs clínics enfront del veganisme; l’eutanàsia o la longevitat; o, inclús, la forma de mantenir relacions sexuals, assumptes que l’autor focalitza en la decisió personal de la definició de felicitat. Santiago Forné viu a Catarroja i és professor d’adults, actualment en excedència. Ha publicat les novel·les La dona infidel (Quaderns Crema), Conta’m la veritat sobre l’amor(Tria), L’últim estiu abans de Chicago (Tabarca), Màscares trencades (Tabarca), L’últim linx (Bullent) i L’illa de l’ombra (Tabarca).
Luz Caballero és el curiós títol de la segona obra lírica de Salomé Chulvi Lleó (Catarroja, 1977), una escriptora inquieta que, entre altres, ja ha donat a impremta la novel·la Mujer Faquir (2017). Ara publica el seu nou treball en el número 12 de la col·lecció “Concilyarte” de Lastura Ediciones. Un volum amb unes atractives il·lustracions de María Griñó, on la poeta catarrogina ens parla del llegat d´Eva, de la feminitat i l´ombra. Així ho explica la pròpia autora en el pròleg d´esta edició, que dedica a les dones de la seua família i especialment a la seua filla. Luz Caballero és, com resa en el subtítol de l´obra, l´alter ego de les filles d´Eva, que com qualsevol alteritat és en realitat una màscara que residix en la foscor i que la poesia permet il·luminar gràcies a la paraula dotada de sentit. Ens trobem davant d´un poemari amb un missatge al·legòric que s´estructura en trenta capítols on Salomé Chulvi tracta des de la creació, en “Génesis”, fins al pecat i la culpa, en “Designios”. Pel camí, la protagonista, dona nua en un món d´hòmens, lluita per aconseguir l´equilibri amb l´altra mitat del gènere humà i ho fa amb un llenguatge subtil i elegant que reescriu els passatges bíblics de l´Antic Testament per a posar de relleu les desigualtats que afecten els drets de les dones. ã GREGORIO MUELAS BERMÚDEZ
ã MARILÓ GRADOLÍ
nº 3 • març2019
19
fons d'armari
FONS D'ARMARI
Aquesta secció vol recuperar tots aquelles publicacions –bibliogràfiques, discogràfiques, catàlegs d´exposicions, partitures…- d´autors o autores de Catarroja que ja fa temps van aparèixer, una important producció cultural que cal tenir en compte i que no hauria de caure en l´oblit.
A LA RECERCA DE LA HISTÒRIA Enric Monforte. L´herència perduda. Premi Benvingut Oliver de Narrativa Juvenil. Perifèric edicions En temps on la memòria històrica sembla ser més una ferramenta política que no pas una necessitat de tancar ferides i respectar records, resulta vigent i actual el llibre del catarrogí Enric Monforte, parit i premiat entre 2005 i 2006. Una història que es podria localitzar a qualsevol poble de l’Horta i uns records del passat, dels inicis de "la Guerra Civil rememorats pels majors" animats pels joves estudiants posats a investigadors històrics, els de qualsevol tieta de les de cabell blanc i visita diària al mercat del poble. Un treball d’escola que es transforma, al mateix temps que van seguint les pistes, en la recerca d’unes obres d’art que es creuen destruïdes des del 36, és el fil argumental a través del qual acompanyem les evolucions de quatre estudiants, un mestre que, indirectament, els esperona a trobar el seu camí i cartes engroguides de quan l’epístola era una mostra de respecte i amor. Les troballes de dos dels joves van a l’una amb els sentiments que comencen a viure, establint lligams afectius que per a un dels protagonistes, Aleix, eren poc més que somnis eròtics d’adolescent. Els descobriments que van assolint conforme avancen en les seues investigacions els fa viure i remenar històries del passat, farcides d’amor a l’art i a les persones. ã JOSÉ MARÍA PERIS
20
LA PINTURA D’ANTONIA MIR Antonia Mir. Una trayectoria pictòrica, una vida. Generalitat Valenciana, Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, Ajuntament de València. El 23 de març de 2018 Antonia Mir (Catarroja, 1928) rebé el títol de filla predilecta de Catarroja. Recuperem per això el catàleg Antonia Mir: una trajectòria, una vida, publicat en ocasió de l’exposició retrospectiva homònima que l’Ajuntament de València li dedicà el desembre de l’any 2003. El procés de creació és ben senzill: mirar, triar el punt de vista, mesurar; fer l’esbós, compondre, aclucar els ulls, i, per fi, pintar. Tornar a mirar, dibuixar... En aparença tan mecànic, aquest procés ha estat repetit durant una pila considerable d’anys en el més absolut silenci, la soledat més pregona. Les fotografies que il·lustren el catàleg ens el fan sentir encara. Aquest seu mutisme hi és compensat, però, amb les aportacions textuals d’amics o experts com ara Pascual Patuel, Román de la Calle, Fernanda Zabala, Elena Requena o Mª Ángeles Arazo. Però les pintures no hi ha manera de fer-les parlar: paisatges i interiors rurals, sabates desparellades i pobres, ofrenes mortuòries, i mut. Tot plegat, sembla que ens amaguen algun secret, receloses; potser el de l’hora feliç en què l’autora trobà de sobte –i a ben cert que per trobar-se a ella mateixa– un color o una forma de rara bellesa que, per fi, l’alliberaven de la feixuga tasca que s’havia imposat com a pintora. No és amb atzars només que s’estructura el desgavell de fons i es fa llum a dins l’afrau. Provem ara, callant al nostre torn, de descloure el silenci que les té preses. Potser que ens procuren, a nosaltres també, una hora salvada de felicitat. ã JOSEP ALAPONT MARTÍ El Salt del Llop • revista de cultura
catarroja i les seues gents
CATARROJA i les seues gents ã VICENT BLASCO IBÁÑEZ
Canyes i fang. Traducció de Jaume Ortolà i Font. Editat per Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2017 (Selecció de textos històrics i literaris a cura de Ramon Guillem)
El tio Paloma parlava dels temps passats, quan la gent no es multiplicava com els conills de la Devesa i només entraven en el sorteig uns seixanta pescadors, únics que constituïen la Comunitat. Quants eren ara? En el sorteig de l´any anterior n´havien figurat més de cent cinquanta. Si continuava creixent la població, hi hauria més pescadors que anguiles, i el Palmar perdria els avantatges del seu privilegi dels redolins, que li donava una certa superioritat sobre els altres pescadors del llac. El record d´aquests “altres”, dels pescadors de Catarroja, que compartien amb els del Palmar el gaudi de l´Albufera, posava nerviós el tio Paloma. Els odiava tant com els agricultors que rosegaven l´aigua creant camps nous. Segons deia el barquer, aquells pescadors que vivien lluny del llac, als afores de Catarroja, barrejats amb els llauradors i treballant la terra quan es pagaven bé els jornals, no eren més que pescadors d´ocasió, gent que venia a l´aigua empesa per la fam, a falta de coses més productives per a ocupar-se. El tio Paloma tenia clavat en l´ànima l´orgull d´aquests enemics, que es consideraven els primers pobladors de l´Albufera. Segons ells, els de Catarroja eren els pescadors més antics, aquells a qui el gloriós rei en Jaume, després de conquerir València, va donar el primer privilegi perquè explotaren el llac, amb el gravamen de lliurar la cinquena part de la pesca a la Corona. -Què eren llavors els del Palmar? –preguntava irònicament el vell barquer. I s´indignava recordant la resposta que donaven els de Catarroja. El Palmar portava aquest nom
nº 3 • març2019
perquè era remotament una illeta coberta de margallons. En altres segles baixava gent de Torrent i altres pobles que es dedicaven al comerç de graneres, s´establien a l´illa, i després de fer provisió de margallons per a tot l´any, alçaven el vol. A poc a poc van anar quedant-se algunes famílies. Els granerers es van convertir en pescadors, veient que això donava més guanys, i, més astuts i avesats per la seua vida errant als progressos del món, van inventar els redolins, i així aconseguiren un privilegi dels reis i perjudicaren els de Catarroja, gent senzilla que no havia eixit mai de l´Albufera…
A un costat del canal hi havia amarrades centenars de barques: tota la flota dels pescadors de Catarroja, odiats pel tio Paloma. Eren taüts negres, de diverses mides i fusta corcada. Les barquetes menudes,
21
Banda de “La Música Nova”, 1890. Foto cedida per Júlia Gimeno Almarche. Publicada en El Butlletí, nº 41, gener-març 1986.
La vespra de la festa del Jesuset, a la vesprada, quasi tot el poble es va amuntegar entre la vora del sequiol i la porta de darrere de la taverna de Canyamel.
anomenades sabates, treien fora de l’aigua les seues puntes agudes, i les grans barcasses, els llaüts, capaços de carregar cent sacs d’arròs, enfonsaven en la vegetació aquàtica els seus ventres amples, formant sobre l’horitzó un bosc de pals bastos, sense escalabornar i de punta roma, adornats amb cordam d’espart. Entre aquesta flota i la riba oposada només quedava lliure un espai estret, per on passaven a la vela les embarcacions, repartint amb la proa colps escruixidors i topades violentes a les barques amarrades. Tonet va fondejar l’embarcació davant la taverna del port i va posar peu a terra. Va veure enormes piles de palla d’arròs, en els quals picotejaven unes gallines, que donaven a l’amarrador l’aspecte d’un corral. En la ribera els fusters construïen barques, i el ressò
22
del seu martelleig es perdia en la calma de la vesprada. Les embarcacions noves, de fusta groga acabada de raspallar, estaven sobre bancs, esperant la mà de brea amb què les cobrien els calafats. A la porta de la taverna cosien dues dones. Més enllà s’alçava una barraca de palla, on estava el pes de la Comunitat de Catarroja. Una dona amb una balança formada per dues senalles pesava les anguiles i les tenques que desembarcaven els pescadors, i acabat el pes, llançava una anguila en una gran cistella que conservava al seu costat. Era el tribut voluntari de la gent de Catarroja. El producte d’aquesta cisa servia per a pagar la festa del patró sant Pere. Alguns carros carregats d’arròs s’allunyaven, xerricant, amb direcció als grans molins.
Així va passar el temps, fins que van arribar les festes del Palmar.
Era esperada la música de Catarroja, el principal al·licient de les festes, i aquell poble, que durant l´any no sentia altres instruments que la guitarra del barber i l´acordió de Tonet, s´estremia de pensar en l´estrèpit dels metalls i el brunzit del bombo entre les files de barraques. Ningú sentia els rigors de la temperatura. Les dones, per a lluir els seus vestits flamants, havien abandonat els mantons de llana i mostraven els braços arromangats, morats de fred. El homes portaven faixes noves i capells rojos o negres que encara conservaven els plecs de la botiga. Aprofitant la xarradisa de les companyes, s´esmunyien fins a la taverna, on la respiració dels bevedors i el fum dels cigars formaven un ambient dens que feia pudor de llana basta i espardenyes brutes. Parlaven a crits de la música de Catarroja, assegurant que era la millor del món. Els pescadors d´allà eren mala gent, però calia reconèixer que música com aquella no la sentia ni el rei. Alguna cosa bona havien de tindre els pobres del llac. I en notar que en la riba del canal s´arremolinava la gent, llançant crits anunciadors de la proximitat dels músics, tots els parroquians van eixir a borbolls i la taverna va quedar buida.
El Salt del Llop • revista de cultura
l'art...
L'ART DE…
JOSEP SANLEÓN
Professor titular de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles. Universitat Politècnica de València.
EXPOSICIONS INDIVIDUALS 1981 - Galeria Palau. València. 1984 - Galeria Val i 30. València. 1985 - Sala d’Exposicions de la Caixa de Pensions. València. - Galeria Pascual Lucas. Gandia (València). 1986 - Galleria De Crescenzo. Roma. (Itàlia) - Galerie Antiope. París. (França). - Thomas Galerie. Art Contemporain. Ferney-Voltaire. (França). - Art Contact. Stand Galería De Crescenzo. Lausana (Suïssa). 1987 - Galleria Estra. Tarento (Itàlia). - Forum. Zurich. Stand Galería De Crescenzo. Lausana (Suïssa). - Gallerie Dimensione. Lecce (Itàlia). - Pascual Lucas espai. València. - Galeria Thomas Carstens. Barcelona.
PEKHAMPS 4, 2007- serigrafia sobre tela / metacrilat, 41 x 33 cm.
1999 - Museo Luís Cuevas. Mèxic D.F. (Mèxic). -H ospicio Cabañas. Guadalajara (Mèxic). - Centro Wifredo Lam. La Habana. (Cuba). - Arteba. Buenos Aires. (Argentina). - Museo municipal de Bellas Artes. Juan Manuel Blanes. Montevideo (Uruguai).
1989 - Galleria II Capricornio. Venècia. (Itàlia). - Galleria De Crescenzo. Roma. (Itàlia). - Galeria Thomas Carstens. Barcelona. - Galería Bellarte (con Bruno Ceccobelli). Helsinki (Finlàndia) - Galleria Altair. Torí. (Itàlia).
2000 - E spacio Antichi Granei. Venècia. (Itàlia). - Palazzo Medici Riccardi. Florència. (Itàlia). - Orchard Gallery. Derry. (Irlanda).
1991 - Galería Vera Van Lear. Knokke. (Bèlgica). - Galeria Rita García. València. - Arco’91. Stand Galería De Crescenzo. Madrid. - Galeria Gianni Giacobbi. Palma de Mallorca.
1992 - Galería Windsor Kulturgintza. Bilbao.
2004 - Galeria Bach Quatre. Barcelona.
1993 - Centre del Carme I.V.A.M. València. - Galeria Rita García. València. 1994 - Galleria Otto. Bolonya. (Itàlia). 1997 - Espacio Caja Burgos. Burgos.
- Galleria De Crescenzo & Viesti. Roma. (Itàlia).
1998 - Galería Salvador Díaz. Madrid. - L’Almodí. Sala Municipal d’Exposicions. València.
2001 - Galería Bores y Mallo. Càceres. - Galeria Gianni Giacobbi. Palma de Mallorca. - Galeria Bach Quatre. Barcelona. - Sociedad Económica de Amigos del País. Màlaga.
2003 - Villa Merkel. Esslingen (Alemanya). 2007 - IVAM. Centre Julio González. València. - Fundación Gabarrón. New York. (EEUU). 2008 - De Crescenzo & Viesti. Roma. (Itàlia). - Galería Torreao Nascente. Lisboa (Portugal). 2010 - Espacio Memorial America Latina. Sao Paulo. Brasil. 2012 - S ala d’exposicions Centre Cultural Bancaixa. València. Contraportada: KHAMPS 5, 2007. Acrílic sobre tela, 130 x 90 cm.
nº 3 • març2019
23
catarroja i les seues gents
24
El Salt del Llop • revista de cultura
