novetats bibliogràfiques
DEL PAISATGE AL POETA, DEL POETA AL PAISATGE Berna Blanch. Albuferenc. El Petit Editor. Hi ha alguna cosa transcendental, pura, un embruix que captiva els sentits del que s’acosta a la lectura d’Albuferenc, poemari del catarrogí Berna Blanch que camina des del passat novembre de la mà d’El Petit Editor. El poeta ens obri la porta a la seua soledat com a ser únic a través del paisatge, un paisatge de palla segada i camps negats, de sal en la llum, de llum en les escates argentades de l’aigua, d’un silenci sempre viu. No sabem en quin moment el poeta s’apropia de la identitat d’un paisatge que li és tan conegut com insondable, escenari aquest que li dóna l’oportunitat de trobar la seua pròpia identitat: “Als teus camins/ he vingut a escoltar/ la veu que sempre calle”. El que sí sabem és que en l’intent per retrobar-se i en la recerca de la bellesa, el paisatge sedueix el poeta fins arribar a la contemplació: “ He vingut buscant poesia/ i m’he quedat sense paraules, / pres, (...)” El paisatge pel que alça el vol la mirada de Berna Blanch no potser altre que l’Albufera convertida en protagonista absoluta d’una veu lírica, intima, que capta la llum de l’instant. L’Albufera convertida en microcosmos on conflueixen i des del que brollen totes les coses, eternitzant-se poeta i paisatge: ”Torne on sempre he estat,/ torne sense anar-me’n/ i camine dins meu/ les teues sendes solitàries.” Gaudint de la lectura i les belles fotografies que il·lustren el poemari, no dubtem que el poeta no pot ser altre que albuferenc. ã MERCÈ CLARAMUNT
EN EL LABERINT DEL TEMPS LLUM A L´ATZUCAC Ramon Ramon. Llum a l´atzucac. Edicions Bromera Hi ha traçats urbans que conformen un laberint on ens podem perdre en nits sense lluna si no compten amb un llum que il·lumine els nostres passos. En el laberint del temps la memòria és el far que il·lumina la nostra navegació diària. En l’aventura del viatge és el coneixement. En la vida ho és algú com ara una filla o un fill, només la remota possibilitat que s’apague eixa llum ens pot fer baixar a l’infern. El poeta Ramon Ramon, un mal dia, es va saltar un semàfor i un cotxe impactà contra el seu. Durant uns segons va témer el pitjor per a la seua parella i en especial per a la seua filla. Foren uns instants en què va témer perdre-les per a sempre. Per ventura, no va passar res que hagueren de lamentar i la petita Llum i Marieta la seua parella continuen il·luminant la seua vida. Ho conta en el seu segon dietari, Llum a l’atzucac, i entre línies els lectors podem sentir el terrible calfred que va recórrer el seu cos després de l’accident. Amb Llum a l’atzucac (Bromera, 2018) el poeta de Catarroja va obtindre el XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. En les seues pàgines ens retrobem amb el magnífic prosista que descobrírem en el seu anterior dietari, Dins del camp d’herba (Perifèrics edicions, 2014). Dic més, Ramon Ramon ha crescut i ha madurat com a narrador, s’ha convertit en un extraordinari constructor de relats, sap mantindre perfectament el tempo i la tensió narratius, és un excel·lent retratista de personatges, capaç de fer, amb tres frases, un esplèndid esbós. Té una prosa rica, cuidada i intensa, la seua amenitat residix en els seus dots d’observació, de descripció i reflexió. Llum a l’atzucac és un dietari que seguix en el temps Dins del camp d’herba, recordem que el primer va del 2009 al 2012 i aquest segon del 2012 al 2016, i recull experiències personals, algunes d’àmbits íntims i privats, com ara les visites a les cases de barrets, així com lectures que el porten a reflexionar sobre qüestions tan complexes i alhora universals com ara la felicitat, els diversos viatges que fa a Itàlia, a Anglaterra i a diferents indrets de la península. ã MANEL ALONSO
18
El Salt del Llop • revista de cultura
