L a r e v i s ta d e l s i n d i c at
Núm. 19 ABRIL 2022 SEGONA ÈPOCA
Reportatge
Sensellarisme
Entrevista
Jesús Caballero, president de la SOCMIC
Article
Dos anys de pandèmia
Sumari
06
05
Editorial Americanitzar la sanitat pública
06
Entrevista Jesús Caballero, president de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica (SOCMIC)
10
Article COVID-19, dos anys de calvari mèdic
12
Reportatge Sensellarisme: Persones (in)visibles
17
Reportatge Mosaic humanitari contra l’oblit
20
Espai per a les emocions i reflexions Estrès crònic i indefensió apresa
23 Espai jurídic I quan ja tinc una plaça estatuària fixa...? 24
Medicina i Catalunya, una mica d’història La presidència de Manuel Corachan (I)
26
Hem dit MC als mitjans de comunicació
28
Humor gràfic
Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez
08013 Barcelona
Coordinació: David Arribas
Tel. 93 265 11 77 - 93 585 13 88
D.L.: B 11121-2015
info@metgesdecatalunya.cat
Producció Editorial:
metgesdecataluya.cat
Jesús Caballero, president de la SOCMIC
Reportatge
Sensellarisme: Persones (in)visibles
Article
COVID-19, dos anys de calvari mèdic
17
Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.
Metges de Catalunya
Entrevista
20
METGES DE CATALUNYA | 4
5 | METGES DE CATALUNYA
Editorial E
ns diuen, i les dades sembla que així ho confirmen, que ens trobem al final de la sisena onada de la COVID-19. Amb la incertesa de si n’hi haurà una setena (i quan) o si bé s’acabarà gripalitzant la malaltia, la societat en general i, especialment, les facultatives i els facultatius del sistema públic de salut necessitem poder recuperar un xic de normalitat. Després de dos anys de pandèmia, les ferides són molt profundes a l’economia, la societat i, òbviament, a l’atenció sanitària. Però recuperar la normalitat en cap cas vol dir tornar al desembre de 2019 i fer veure que no ha passat res. El sistema sanitari es troba en un punt de no retorn i, per més que les administracions s’entestin, no pot tornar a la situació en què estava just abans de la pandèmia, després d’una dècada de retallades i amb un personal sanitari que ha passat per un autèntic suplici.
Necessitem reformular el sistema sanitari i posar al seu centre les persones (usuàries i professionals). Necessitem revertir ràpidament i decididament les retallades: els aplaudiments als balcons la primavera de 2020 també volien dir això. I els poders polítics farien molt bé en prendre bona nota d’aquest clam i tornar a situar l’atenció sanitària com a una prioritat de país, ja que ara no ho és. Amb un pressupost que, descomptant les despeses extres de la COVID-19, se situa al mateix nivell que al 2009, serà pràcticament impossible redreçar la situació actual del sistema sanitari. I no tant pels equipaments (que també), sinó, fonamentalment, per la dignificació i la millora de les condicions retributives i laborals de les professionals sanitàries en general, però, per damunt de tot, de les facultatives i els facultatius. I cal, d’una vegada per totes, posar l’atenció primària al lloc que es mereix, que és el de ser el principal motor del sistema, i dotar-la de recursos suficients. I tot això és imperatiu fer-ho com més aviat millor. Millorar el tracte dispensat als professionals impacta de forma molt directa en la qualitat assistencial que pot rebre la població. D’una banda, perquè amb més temps i millors recursos per a l’atenció, la ciutadania en surt beneficiada. I de l’altra, perquè la millora del tracte al personal farà que les professions sanitàries al nostre país tornin a ser atractives i s’aturi la constant i creixent fuga de professionals a llocs on tenen clar que cuidar el capital humà és cuidar el sistema. I millorar els pressupostos del sistema en general, però de l’atenció primària en particular, probablement faci el sistema molt més eficient. Algú té dubtes que, amb més temps per dedicar als pacients, per escoltar i interactuar millor amb ells, no estalviarem en exploracions complementàries i/o tractaments? En els darrers mesos, la notícia que les pòlisses de salut privades estan augmentant significativament ens ha d’alertar. Si no ens hi posem ja, correm el risc d’americanitzar l’atenció sanitària pública. Des de Metges de Catalunya (MC) farem tot el que estigui al nostre abast per evitar-ho. Ens ajudes?
Americanitzar la sanitat pública
METGES DE CATALUNYA | 6
Entrevista “Les UCI són un lloc de vida”
Jesús Caballero López (1972) Metge especialista en Medicina Intensiva. Cap del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (Lleida). L’any 2018 arriba al càrrec de vicepresident de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica (SOCMIC) i al desembre de 2020 n’assoleix la presidència. Dos anys després de l’inici de la pandèmia, quines lliçons creu que s’han après? Una primera lliçó és que les UCI estructurals catalanes no estaven dimensionades per a una pandèmia d’aquesta magnitud. La sortida de la pandèmia ha de comportar una dimensió a l’alça de les UCI estructurals, les que sempre
estan obertes, perquè ha augmentat la complexitat. Ara hi ha més pacients crítics i pluripatològics i podem tenir nous brots pandèmics i noves pandèmies. Si hi ha més llits d’UCI habilitades, tenim més supervivència i més qualitat de vida postUCI. Per altra banda, també necessitem UCI estratègiques que, quan no s’utilitzin, puguin ser llits de semicrítics.
Com surten els intensivistes d’aquesta crisi sanitària? És un sentiment ambivalent. Per una banda, estem contents perquè la nostra feina s’ha posat en valor. Professionalment sortim enfortits, perquè s’ha demostrat que som part de la columna vertebral del sistema sanitari. Però per altra, la voràgine assistencial de
7 | METGES DE CATALUNYA
la pandèmia, tan de cop i tan massiva, ens ha afectat a nivell personal, emocional i familiar. Sortim tocats perquè el cost ha estat molt elevat. La nostra professionalitat ha fet que prioritzéssim la feina per davant de tot. Esperem que això sigui reversible. De moment, l’abandonament de l’especialitat és testimonial. Ara també hem de veure com es posiciona la Medicina Intensiva en l’interès dels nous MIR.
“S’han de formar més intensivistes i augmentar la cartera de serveis de l’especialitat” Com valora el suport que han donat altres especialitats, com l’anestesiologia, reforçant les UCI? És una fórmula que pot tenir recorregut? Estem molt agraïts als companys de diferents especialitats que ens han ajudat per superar les diferents onades. Però el preu que ha pagat el sistema sanitari és que s’han endarrerit moltes cirurgies, s’han ocupat espais quirúrgics, s’han anul·lat proves diagnòstiques i terapèutiques, etc. Això tindrà també un cost en forma de morbiditat i mortalitat de pacient no COVID. Per tant, per a futurs brots o pandèmies, per no afectar aquestes altres àrees, hem de de dimensionar adequadament la plantilla d’intensivistes. El balanç final és molt positiu perquè hem salvat moltes vides entre tots plegats.
Teníem suficients llits crítics abans de la pandèmia? N’hi ha d’haver-hi més d’estructurals després de la crisi? Abans de la pandèmia hi havia uns 600 llits d’UCI estructurals a Catalunya i ara comptem amb 900, aproximadament. Per atendre la primera onada de la pandèmia vam necessitar 1.500 llits de crítics. Un objectiu raonable seria que poguéssim comptar amb una forquilla
d’entre 900 i 1.200 llits estructurals, de manera que tinguem la capacitat de créixer també a nivell estratègic, si és necessari, convertint unitats de semicrítics en crítics. Si hi ha una nova malaltia que afecta l’ésser humà en forma de destret pulmonar o insuficiència respiratòria, hauríem de tenir previstos espais, equipament i recursos humans. Amb la COVID, cada dia ingressaven entre cinc i 20 pacients crítics a cada UCI. En tres dies estaven plenes, amb pacients que, com a mínim, estaven dues setmanes ingressats. La millor fórmula per gestionar-ho és crear unitats de semicrítics, portades per metges intensivistes, que puguin servir també com a UCI estratègiques. Guanyaríem professionals capacitats i tindríem més flexibilitat per utilitzar els llits en funció de la gravetat dels pacients.
I l’equipament? És obsolet o insuficient com es va veure amb els respiradors a l’inici de la pandèmia? Amb la pandèmia s’ha renovat l’equipament. Ara estem millor equipats i amb material de reserva per si es necessita davant una nova onada o pandèmia. Però hi ha tres coses necessàries per curar pacients crítics: les estructures o espais adequats, l’equipament específic i els recursos humans experts. Els dos primers els podem tenir amb inversions, però ens falta el tercer. Hem d’incidir en aquest tercer aspecte augmentant la formació d’especialistes i la plantilla estructural d’intensivistes.
Es formen suficients especialistes per cobrir la demanda assistencial? En els últims anys no. Hem demanat al Ministeri de Sanitat que augmenti les places MIR de Medicina Intensiva. Fa uns anys es declarava erròniament com una especialitat amb excedent de professionals. Ara ha quedat clar que és una de les especialitats amb més manca de personal qualificat. No hi ha intensivistes a l’atur ni al mercat laboral. Se n’han de formar més i augmentar la cartera de serveis perquè hi hagi professionals rotant per diferents serveis hospitalaris o en consultes externes relacionades amb el pacient crític. Així, quan calgui reclutar-los per a les UCI, estaran preparats, perquè també són experts en pacients crítics i ventilats.
Les condicions laborals i retributives del servei són un obstacle per a la incorporació de nous professionals? La remuneració econòmica ha de ser adequada i proporcional a la societat on es viu, però també hi ha altres factors, com la conciliació, la racionalització dels horaris o la necessitat d’evitar que es produeixin dos tipus de desgast: professional i per compassió. Els diners són importants, però no són la nostra principal motivació. Ens demanen molta empatia, però s’ha saber gestionar perquè sinó et pot arribar a afectar personalment.
“Hauríem de tenir entre 900 i 1.200 llits d’UCI estructurals a Catalunya” Compteu amb suport psicològic? Us fan avaluacions o tractaments programats? No està protocol·litzat. Tenim referents de suport psicològic i durant la primera i la segona onada vam tenir psicòlegs a les UCI per ajudar els pacients, les famílies i els professionals. S’ha apropat la psicologia a les UCI, però pensem que alguna cosa ens falta encara per aprendre a gestionar el patiment, perquè cada vegada ens impliquem més. Tenim plans d’humanització per apropar-nos més als pacients i a les famílies, però cal anar amb compte perquè si passem de l’empatia a la implicació emocional, pacient rere pacient, podem caure en el desgast per compassió. Per això també intentem que s’ampliï la cartera de serveis, perquè els professionals no hagin de fer cada dia la mateixa feina i es puguin refrescar.
Com es conviu diàriament amb la mort? Les UCI són un lloc de vida, no hem d’associar UCI i mort. La mortalitat se situa entre el 12% i el 16%. I ara no només lluitem per la vida del pacient,
METGES DE CATALUNYA | 8
foto: francisco avia / hospital clínic de barcelona
lluitem també per la qualitat de vida postUCI, perquè el pacient surti amb les millors condicions possibles. Per això s’estan creant les consultes postUCI, perquè els pacients que han estat molt temps ventilats o que han tingut delirium durant la seva estada a la UCI es puguin recuperar el més aviat i millor possible.
Els intensivistes del Parc Taulí de Sabadell o de l’Hospital Santa Maria de Lleida, entre altres, es van plantar per l’excés de jornada. Poden haver-hi més protestes si no es milloren les condicions? Sí, perquè les reivindicacions són lícites i s’han fet quan no s’ha vist reconegut l’esforç. La dedicació ha estat molt intensa i cal tenir sensibilitat. Des de la SOCMIC vam fer un comunicat de suport en què demanàvem generositat a les direccions i gerències perquè s’ha donat tot i més, i, si no es té aquesta sensibilitat, el conflicte es pot estendre.
Els professionals d’aquests centres diuen que no és només una qüestió retributiva, sinó de desgast i necessitat de descans. Però les direccions diuen que no poden modificar les jornades perquè no tenen una plantilla prou àmplia.
El problema és que no s’augmenten suficientment les places de formació ni les plantilles d’intensivistes. Aquest any s’han incrementat les places MIR, però amb una xifra encara insuficient. A Catalunya només s’ofereixen 32 places i al conjunt de l’Estat, 192. A més, els intensivistes es formen en cinc anys, així que no els tindrem demà ni demà passat. El problema no el podrem solucionar incrementant la plantilla de manera immediata, per això el sistema té l’obligació d’anar-se preparant a mig termini.
Hi ha fuga de professionals en el servei de Medicina Intensiva? La Medicina Intensiva és una especialitat que no està reconeguda a tots els països. Poden haver-hi professionals que hagin marxat a Suïssa o Anglaterra, per exemple, on sí està reconeguda, però, en el nostre cas, la fuga està més continguda en comparació amb altres especialitats. Sí que hi ha canvis d’hospital o de ciutat entre els intensivistes més joves, però per motius professionals o personals.
La SOCMIC dona suport a la creació de l’especialitat d’infermeria intensiva per sumar expertesa a les UCI catalanes.
No temen que això pugui portar a un conflicte de competències o a situacions d’intrusisme professional? És una qüestió de reconeixement a una feina que ja fan, i de sinèrgies entre metges i infermeres. Nosaltres treballem cada dia amb les infermeres intensivistes i percebem de seguida quan una professional de nova incorporació encara no ha assolit l’expertesa pròpia del pacient crític. Es tracta de regular també la seva formació. Per al col·lectiu d’infermeria, treballar a les unitats de crítics implica el coneixement d’unes tècniques específiques i una manera de treballar molt concreta que justifica la creació de l’especialitat, com ja ni n’ha d’altres. No pensem que hi hagi risc d’intrusisme. Es tracta de donarsempre el millor servei i qualitat assistencial. Les llevadores no han reduït el nombre d’especialistes en obstetrícia i ginecologia. Treballen conjuntament, amb diferents nivells de delegació. Nosaltres necessitem una bona ràtio d’infermeres perquè no podem tenir un metge per malalt, com passa per exemple als quiròfans. Per tant, hem de saber delegar i ens hem d’assegurar de fer-ho en professionals reconegudes, formades i acreditades en aquest àmbit.
METGES DE CATALUNYA | 10
Cronologia COVID-19, dos anys de calvari mèdic
L
’11 de març de 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) declarava la pandèmia de la COVID-19 i es mostrava molt preocupada pels alarmants nivells de propagació i gravetat, i pels inquietants nivells d’inacció dels governs. Ho deia en el sentit més sanitari de les paraules. Dos anys més tard, la passivitat, en aquest cas de l’executiu català, continua intacta davant el calvari que està passant el personal mèdic. Dèficit alarmant de plantilla, equipaments obsolets i insuficients, càrregues de treball extenuants, estoc limitat d’equips de protecció individual (EPI) i problemes de salut mental en augment entre la professió dibuixen un escenari poc encoratjador per al sistema de salut. En aquests 24 mesos, Metges de Catalunya (MC) s’ha atipat de reclamar millores per aconseguir un entorn laborable més saludable, més segur i menys precari, i, alhora, ha denunciat la falta de suport dels responsables sanitaris en aquest sentit. Aquestes són algunes de les accions més destacables que ha endegat el sindicat en aquest lapse.
2020
Compensació MC insta Salut a compensar el “sacrifici professional i personal” del personal facultatiu durant la pandèmia
Patronals
Horaris
MC qualifica d’“extremadament greu” la petició de les patronals sanitàries per deixar sense efectes les mesures cautelars sobre els equips de protecció individual
MC demana aprofitar el context excepcional de la pandèmia per avançar en la reforma horària
Prevenció MC reclama a Salut que reposi “urgentment” els equips de protecció individual contra el coronavirus
Protecció MC facilita un escrit al personal facultatiu per exigir equips de protecció davant la COVID-19
Benestar L’Agrupació de Psicòlegs de MC publica un decàleg de recomanacions per al personal facultatiu davant la pandèmia
Contagis Indignació MC, indignat amb la instrucció del CatSalut que menysprea la seguretat laboral dels professionals en plena pandèmia
Demanda MC demanda els responsables sanitaris perquè proveeixin els mitjans per protegir els professionals davant la COVID-19
MC exigeix mesures urgents per aturar la “sagnia” de contagis de COVID-19 entre els professionals
Reconeixement MC aconsegueix que es reconegui com a accident de treball la mort per COVID-19 d’un facultatiu
Tribunals MC reclama davant els tribunals que Salut proveeixi equips de protecció segurs i adequats contra el coronavirus
Seguretat MC fa una proposta per a una desescalada de l’atenció primària amb seguretat i protecció
Quiròfans MC demana disminuir l’activitat quirúrgica programada per evitar el col·lapse del personal mèdic davant la tercera onada de la COVID-19
11 | METGES DE CATALUNYA
Indemnitzacions
2022
MC facilita al personal mèdic la reclamació d’indemnitzacions pel contagi de COVID-19
2021 Plantilla MC critica la posada en marxa dels ‘hospitals satèl·lit’ per la falta de contractació de nous professionals
Supervisió MC requereix a la Seguretat Social que supervisi les mútues laborals perquè reconeguin la COVID-19 com a accident de treball
Reforços MC considera “indignant” el pla d’estiu de Salut per reforçar les plantilles sanitàries
Límits MC posa en marxa la campanya “Posa Límits” per protegir la salut física i mental de la plantilla mèdica
Riscos MC reclama que totes les empreses sanitàries avaluïn els riscos psicosocials del seu personal facultatiu
Sobrecàrrega
Mascaretes MC denuncia la distribució de mascaretes no homologables amb la validació del Departament de Salut
MC denuncia per tercera vegada l’ICS per la sobrecàrrega de treball del personal facultatiu d’atenció primària
Futur Descans MC adverteix que recorrerà per totes les vies una possible anul·lació de les vacances del personal facultatiu
Objectius MC aconsegueix que les DPO de 2021 del personal mèdic es vinculin íntegrament a la gestió de la pandèmia
MC acusa Salut de no tenir cap pla de futur davant l’empitjorament del malestar físic i mental del col·lectiu mèdic
METGES DE CATALUNYA | 12
Reportatge Sensellarisme: Persones (in)visibles
V
isibilitzar les persones sense llar i sacsejar la consciència col·lectiva, perquè, com deia Martin Luther King, el sensellarisme no només corroeix els homes i les dones que el pateixen directament, sinó que també corroeix moralment tota la societat que el tolera. Aquest és l’objectiu de la intervenció artística #Visibles, promoguda per l’entitat social Arrels Fundació de la mà de l’artista plàstic i fotògraf gadità Teo Vázquez, que ha omplert els murs de diversos edificis de Barcelona amb retrats de persones que han viscut al carrer durant anys. L’associació ha volgut donar visibilitat, d’una manera directa i sense filtres, a
una problemàtica que la pandèmia de la COVID-19 ha agreujat. Les localitzacions escollides per exposar les imatges murals, com el Centre Cívic del Convent de Sant Agustí, la Filmoteca de Catalunya o la façana de l’Escola Fort-Pienc al davant de l’Estació del Nord, són indrets on solien dormir al ras els protagonistes d’aquesta acció que posa cara, nom i ànima a històries de vida ocultes i estigmatitzades per tal de trencar prejudicis latents. “Viure al carrer és pitjor que l’infern. Aquí una persona es podreix”, explica Germán, una de les persones que il·lustra aquests relats en un vídeo publicat a les xarxes socials per Arrels Fundació.
Juan, una altra de les veus, recorda que va estar al carrer un any, “però per a mi van ser com 100 anys i no li ho desitjo a ningú”. L’animadversió social és un dels obstacles principals contra els quals han de lluitar, tal com descriu, en aquest cas, Miquel: “Veus com casa teva desapareix i et quedes completament desubicat. Una cosa que recordo molt, i això al principi fa molt mal, és que notes mirades d’hostilitat, és a dir, que pel sol fet d’existir i estar al carrer, sents rebuig de la gent”. Per la seva part, Inma expressa la cruesa de ser dona i passar la nit al carrer sense un lloc on poder dormir, “perquè un home es busca la vida com sigui, però una dona no. Nosaltres ens exposem a vendre el nostre cos o a fer mil coses”.
13 | METGES DE CATALUNYA
L’any 2016 s’estimava que a Catalunya hi havia gairebé 10.000 persones que es trobaven en situació de sense llar. Només a Barcelona, l’any passat es van comptabilitzar més de 1.000 sensesostre dormint al carrer, amb una mitjana d’edat de 45 anys. Segons dades de l’ajuntament de la capital catalana, el 80% patia algun tipus de trastorn de salut que, en el 50% dels casos, estava relacionat amb malalties mentals. Davant d’aquesta realitat cada vegada més estesa, entitats socials que treballen amb persones sense llar i juristes de l’àmbit acadèmic han presentat al Parlament de Catalunya una proposició de llei pionera de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme. Els seus promotors calculen que, un cop s’aprovi la normativa, podria beneficiar 18.000 persones sense llar en cinc anys. El document, que compta amb el suport de tots els grups parlamentaris, excepte Vox, remarca la necessitat de superar el model tradicional fonamentat en la gestió del sensellarisme per avançar cap a un model adreçat a la seva erradicació. “Es tracta, per tant, de l’adopció de mesures que no es limitin a assegurar la mera subsistència o supervivència de les persones quan es troben en aquesta situació –puntualitza–, sinó que forneixin les eines precises per aconseguir la reintegració plena de totes les persones que es troben en situació d’extrema vulnerabilitat i de sensellarisme”. En aquest sentit, els impulsors de la iniciativa legislativa es recolzen en el pronunciament del Comitè Europeu de les Regions –òrgan consultiu de la Unió Europea (UE)– que considera “totalment inacceptable” que encara hi hagi ciutadans que visquin al carrer, “cosa que posa en perill la seva salut i la seva vida”. Aquesta institució sosté que el problema de les persones sense llar “és la forma més extrema de pobresa i exclusió social”. La futura llei s’ocupa, en concret, de les tres primeres categories de sensellarisme –les més dures i cròniques– de les 13 que recull l’escala europea anomenada ETHOS (European Typology of Homelessness and Housing Exclusion). Aquestes corresponen a les persones que viuen al ras; les que passen
la nit en centres nocturns, d’emergència o refugis i les que viuen en allotjaments o equipaments per a persones sense llar. El seu objectiu fonamental és, d’una banda, que totes aquestes persones tinguin un “espai residencial digne” en un termini de dos anys, entès com un espai cobert, d’ús individual o col·lectiu, amb condicions suficients per desenvolupar-hi la vida privada amb respecte al dret a la intimitat i amb disponibilitat d’ús les 24 hores del dia, i de l’altra, que disposin d’un habitatge d’inserció social en un període de cinc anys. Però la normativa també conté mesures de caire més social perquè les administracions públiques de Catalunya garanteixin alguns drets fonamentals i necessitats bàsiques per a les persones que viuen al carrer o passen la nit en equipaments específics com el dret d’accés al sistema públic de serveis socials i a l’assistència sanitària. A més, preveu assegurar l’empadronament i altres proveïments menors però essencials, com disposar d’un títol de transport públic o poder gaudir de serveis de bugaderia, consigna, dutxa o, fins i tot, de serveis funeraris mínims.
La proposició de llei fixa que els municipis hauran de fer periòdicament recomptes de les persones en situació de sensellarisme i no podran limitar ni sancionar la pràctica de la mendicitat en l’espai públic, llevat que suposi un exercici de violència, intimidació, coacció o extorsió, o s’inscrigui en xarxes de delinqüència organitzada. “No hem de criminalitzar el sensellarisme, perquè no és una situació d’incivisme sinó de manca de dret d’accés a l’habitatge”, argumenten les entitats socials. Altrament, tant la Generalitat com els ens locals hauran de vetllar, amb especial cura de les exigències en matèria de gènere, pel dret del col·lectiu a no ser discriminat ni a ser objecte de tractaments violents, vexatoris o degradants, i també hauran de perseguir disciplinàriament aquest tipus de conductes. El text s’ha impulsat des del món acadèmic i ha comptat amb la participació de les organitzacions Assís Centre d’Acollida, Càritas Catalunya, Comunitat Sant’Egidio, Sant Joan de Déu Serveis Socials i la mateixa Arrels Fundació, que atenen i orienten les persones sense llar.
METGES DE CATALUNYA | 14
Atura la mirada Milers de persones dormen cada dia al carrer a Catalunya i, gairebé sempre, la societat les condemna a la invisibilització. Però, per què no aturem la mirada i perdem la por d’apropar-nos a elles? Què pots fer quan veus algú vivint al carrer?
“Bon dia”, “Bona nit”
“Què necessites?”
Saludar és una manera de fer visible la persona. Mira-la sense jutjar-la i ofereix-li un somriure. Hi ha persones que potser fa dies que no han parlat amb ningú. No et frustris si no n’obtens resposta de seguida. Ho pots continuar intentant.
Podria ser una manta, un entrepà, una trucada…o simplement una conversa. Pregunta-li què necessita i no t’angoixis si no està a les teves mans en aquell moment satisfer el que et respongui. De vegades, escoltar i oferir companyia és més útil que procurar coses materials.
“Com estàs?”
“Puc fer alguna cosa per ajudar-te?”
Parla-li amb tranquil·litat i respecte, amb distància per no espantar-la i ajupint-te per tenir la mirada a la mateixa alçada. De vegades, oferir un cafè o una cigarreta és una excusa perfecta per iniciar una conversa i saber com es troba la persona.
Aconseguir que una persona deixi el carrer no es fa de la nit al dia i tampoc has de carregar amb aquesta responsabilitat. La situació pot millorar si l’orientes cap als recursos on pot trobar ajuda. Si no els coneix, es tracta d’una informació útil. (Font: arrelsfundació.org)
METGES DE CATALUNYA | 16
17 | METGES DE CATALUNYA
Reportatge Mosaic humanitari contra l’oblit
fotos: juan carlos tomasi / metges sense fronteres
L
’organització d’acció medicohumanitària Metges Sense Fronteres (MSF) acaba de celebrar aquest 2021 el seu 50è aniversari i per commemorar-ho ha publicat el llibre La memoria del olvido (Ed. Blume) que recull bona part de la seva història, a través de més de 140 imatges captades pel fotògraf Juan Carlos Tomasi que porta més de dues dècades documentant la tasca que fan els més de 41.000 professionals sanitaris, logístics i administratius, entre altres perfils, repartits per alguns dels conflictes i desastres naturals més punyents d’arreu del món. Les fotografies d’aquest mosaic neixen, com la resta de la fotografia humanitària, amb la intenció de mostrar i denunciar les crisis més dures del planeta i tractar de millorar la situació de les poblacions afectades. No obstant això, el seu autor és conscient que “una imatge no pot
canviar el món, tot i que sí que pot ajudar a entendre’l”. Tomasi posa el focus també en moviments massius de la població i en històries més properes i humanes de dones i infants en llocs remots on es desenvolupen els programes d’assistència mèdica de MSF. “És un llibre de persones ajudant persones, de societat civil a societat civil. Totes les imatges estan plenes de testimonis i denúncies. A la seva manera, intenten agitar les consciències i, a més d’informar, qüestionen i interpel·len el lector”, explica el fotògraf, que afegeix que les seves “són històries d’homes i dones que lluiten per deixar enrere el dolor”. Per al seu autor, les fotografies serveixen com a memòria històrica del món i, alhora, ajuden a desenvolupar l’esperança o a inventar-la on no
existeix. Amb tot, sosté que, avui en dia, els professionals de la fotografia necessiten noves formes de narrativa per poder explicar els fets i que arribin amb més força i impacte. “Ara estem molt acostumats a veure imatges. Hem de buscar fotografies que expliquin històries”, remarca. La memoria del olvido és un llibre que, sense ser cronològic, narra part de la trajectòria del moviment humanitari i ideològic de MSF, avui tan vigent i necessari –Síria, Etiòpia, Iemen, Orient Pròxim, Haití o Ucraïna són alguns dels focus internacionals de conflicte actius– com quan va néixer al 1971. Mig segle després, les causes que van motivar la creació d’aquesta organització segueixen presents: crisis humanitàries cada vegada més complexes i una comunitat internacional incapaç de donar-hi una resposta.
METGES DE CATALUNYA | 18
“50 anys de Metges Sense Fronteres són massa, encara que lamentablement tot ens indica que haurem de seguir endavant”, lamenta en el pròleg David Noguera, president de MSF quan es va presentar el llibre. “El que per a altres institucions o organitzacions és un aniversari assenyalat i un moment de celebració, en la nostra necessàriament genera sentiments contradictoris. És la mateixa sensació que quan ens concedeixen un premi o un reconeixement –explica–. Els triomfs i les gestes de la nostra gent sempre ocorren en un context major de patiment i mortalitat de persones i comunitats, i de fracàs de la humanitat i, en particular, dels estaments i individus que són causants d’aquella crisi o no fan el suficient per evitar-la”. Noguera destaca que el secret de la persistència de MSF “és saber que cada vida que salvem, en el racó del planeta que sigui, independentment de qualsevol altre consideració, és un triomf enorme, de molta rellevància i absolutament necessari”. Així, posa en relleu que tal vegada la seva organització perdi totes les guerres, però guanyi milions de batalles. Es mostra summament crític amb aquelles persones que ostenten responsabilitats i tenen els recursos per acabar amb les barbàries humanes o contrarestar els desordres de la naturalesa, però no fan res de res. En aquest sentit, assegura que la presència i el treball de MSF es converteix en un “recordatori incòmode” d’aquesta contradicció i deixadesa. “Tan de bo no complim els 100 anys. Ens apassiona el que som i el que fem, però no tenim anhel major que desaparèixer per innecessaris. Tan de bo arribi el dia que puguem tancar la nostra oficina i llançar les claus a aquest mar Mediterrani tan nostre, el que ens uneix (no separa) d’Àfrica, com homenatge i disculpa per no haver pogut assistir a qui va morir intentant creuar-lo”, expressa Noguera. De moment, la trajectòria i el compromís de MSF ens deixa La memoria del olvido, un llibre que pretén ser “una vacuna contra la indiferència i una pastilla i un tractament per combatre i compartir el dolor aliè”.
19 | METGES DE CATALUNYA
METGES DE CATALUNYA | 20
Espai per a les emocions i reflexions Estrès crònic i indefensió apresa Anna Robert, psicòloga clínica i interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya En l’experiment original d’Overmeier i Seligman1 de 1967 es posaven uns gossos en condició de rebre shocks elèctrics no contingents a la seva conducta, és a dir shocks que no depenien de l’actuació de l’animal. En aquesta situació, aversiva i incontrolable, els gossos acabaven per inhibir qualsevol tipus de resposta i quedar-se exposats als shocks. Aquests animals experimentaven, com a conseqüència de l’exposició a un estrès sense possibilitat d’actuació, dèficits emocionals, cognitius i conductuals, a més de símptomes com apatia i alteracions de la son i la gana. La seva situació d’indefensió al laboratori es generalitzava i afectava la seva salut, i la seva capacitat d’adaptar-se al medi. Aquest experiment inicial va ser replicat i ha servit de model teòric per explicar la situació de desvaliment i indefensió de les persones que pateixen depressió o qualsevol conseqüència emocional de l’exposició sostinguda a un estressor crònic, on la resposta adaptativa no permet modificar la situació aversiva. Si ara fem un salt al “present pandèmic” podrem entendre que la COVID-19 ha empitjorat substantivament aquest sentiment d’indefensió dels professionals que ja portaven anys intentant bregar amb llistes d’espera, sobrecàrrega assistencial, no cobertures i altres qüestions relacionades amb l’organització de la feina, i que generaven una font important d’estrès mantingut i constant. Durant la pandèmia, hem tingut a l’ordre del dia constants canvis de protocols, legislacions i procediments. La informació ha estat sovint incerta, incompleta o insuficient. S’han hagut de prendre decisions sense el temps ni l’evidència necessària per avaluar el seu
abast. S’ha passat d’atendre malalts de carn i ossos a atendre en part telemàticament, posant el pacient en una situació de “no-cosa”2. I tota aquesta transformació sobrevinguda, que corre el risc de desmaterialitzar i descorporeïtzar parcialment l’assistència si no fem una reflexió urgent, no ha fet més que agreujar aquesta situació d’esgotament, distància emocional i manca de motivació que hem recollit en enquestes de burnout fetes recentment. En concret, preocupa i ocupa l’estat emocional i físic dels facultatius i les facultatives que encaren una jornada laboral amb poca energia i amb la sensació que no podran atendre i realitzar tot allò que haurien o voldrien fer. I és per això que, malgrat no estem gaire acostumats a escoltar-ho, ens hem de cuidar. Ni podem sortir esgotats, ni podem fer la nostra tasca assistencial quan no hi ha un mínim de benestar al
voltant. I això implica també l’equip i el fet de com hem de mirar de créixer més enllà dels conflictes i els malentesos que sempre aniran sorgint. Sumar per seguir sumant. Els gossos de Seligman no podien òbviament posar límits perquè es trobaven en un context de veritable indefensió. Però nosaltres sí. A banda de cuidar-nos, podem alçar la nostra veu, podem reivindicar i demanar atendre els nostres pacients en condicions de salubritat, tant per a ells com per a nosaltres. Podem no estar indefensos. I, sobretot, podem exigir responsabilitats. Referències: 1) Overmier JB, Seligman MEP. Effects of inescapable shock upon subsequent escape and avoidance learning. J Comp Physiol Psychol 1967;63:23–33. 2) Byung-Chul Han. No cosas: quiebras del mundo de hoy. Madrid: Taurus ediciones, 2021.
s
23 | METGES DE CATALUNYA
Espai jurídic Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE
I quan ja tinc una plaça estatuària fixa...?
S
’acosten temps en què s’aniran succeint processos de selecció i, un cop obtinguda la plaça, es poden presentar qüestions relatives al correcte exercici dels nostres drets, sobretot si es prové d’una situació d’interinitat prèvia. Intentem donar resposta als dubtes més freqüents:
1. Sobre l’antiguitat als efectes de la carrera professional: els anys en què s’ha prestat serveis com a persona interina computen a l’hora de consolidar el primer nivell de carrera professional, així, si encara no l’havíem pogut sol·licitar perquè no havien transcorregut cinc anys, no cal posar el comptador a zero de nou.
2. Respecte al còmput dels anys treballats com a personal interí o bé en una altra administració o empresa pública a efectes de triennis: si ja s’estaven percebent triennis com a personal interí de l’ICS, es continuaran cobrant i, si encara no se n’havia assolit cap, el temps treballat abans d’obtenir la plaça computarà i se sumarà al temps de prestació de serveis com a titular. De nou, el comptador no es posarà a zero. Si es treballava en una altra administració o empresa del sector públic, caldrà demanar expressament el reconeixement dels serveis prestats per mitjà del formulari que està a la intranet del sindicat.
3. Quant a la possibilitat de seguir treballant en un centre públic que no sigui titularitat de l’ICS: es pot acceptar la plaça i sol·licitar l’excedència per incompatibilitats prevista en l’article 66 de l’Estatut Marc del personal sanitari dels serveis de salut que és normativa específica i preveu que es col·loca en
aquella situació d’excedència qui treballi per a qualsevol administració pública o empresa del sector públic, tant si és com a personal funcionari o com a personal laboral i no pugui obtenir la compatibilitat.
4. I si era personal interí i estic en excedència per cura de fill o filla? Has d’acceptar la plaça com a personal estatutari, incorporar-te al teu destí i, des d’allà, sol·licitar de nou l’excedència per la cura de fill o filla. Si no et trobes en la mateixa situació contractual, hauràs de demanar una nova excedència i caldrà que, en el moment de la seva sol·licitud, compleixis tots els requisits.
5. Puc demanar una excedència voluntària tot just acceptar la plaça, si he prestat cinc anys o més de serveis amb un nomenament d’interinitat? La jurisprudència està dividida. Si bé és cert que la llei estableix que és necessari un període previ de prestació de serveis amb nomenament fix, també és cert que la directiva 1999/70/CE del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l’Acord Marc de la CES, la UNICE y el CEEP sobre el treball de durada determinada, impedeix el tractament diferenciat amb el personal temporal i, per tant, hi ha recorregut per exigir que et reconeguin el dret a obtenir una excedència voluntària just després d’acceptar la plaça estatutària fixa, si abans has prestat serveis amb un nomenament d’interinitat de llarga durada. Consulta-ho. 6. En el moment d’escollir plaça, puc demanar tenir prioritat en front del personal interí? No, pels mateixos motius que abans, està expressament prohibit el tractament diferenciat entre el personal fix i el temporal (interí), i els criteris
hauran de ser per antiguitat (incloenthi el temps prestat com a interí) o per mèrits.
7. Si estic embarassada i vinc d’un nomenament d’interinitat suspès per risc derivat de l’embaràs, he de fer algun tràmit en concret? Sí, el nomenament d’interinitat finalitzarà quan acceptis la plaça estatutària i, per tant, també la situació de risc derivat d’embaràs, que es tornarà a produir en el mateix moment en què et donin d’alta a la seguretat social derivada del nou nomenament. En aquests casos, cal contactar amb la mútua que t’abona el risc i amb la direcció del centre per notificar el canvi de situació, però no caldrà que et reincorporis a treballar. 8. La comissió de serveis em permetria canviar de destinació? La mobilitat interna no és el mateix que una comissió de serveis. Aquesta darrera està pensada per cobrir temporalment un lloc de treball vacant i cal que concorrin raons urgents que facin que no es pugui demorar la seva ocupació. No és el mecanisme correcte per ocupar de forma definitiva un lloc de treball diferent a aquell que hem obtingut.
9. Tinc dret a fer les vacances que he generat amb anterioritat a l’obtenció de la plaça estatutària, si he prestat serveis amb un nomenament d’interinitat i no les he gaudit abans d’acabar-lo? Sí que en tinc ja que, l’acceptació del nomenament estatutari fix comporta l’extinció del d’interinitat. Si abans que aquest s’acabi no has gaudit de les vacances que has generat, pots demanar acumular-les amb les que generis, en comptes de rebre l’import prorratejat en la liquidació corresponent.
METGES DE CATALUNYA | 24
Medicina i Catalunya, una mica d’història La presidència de Manuel Corachan (I) Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
L
’eminent cirurgià Manuel Corachan i Garcia fou nomenat president del Sindicat de Metges de Catalunya el 1933. El seu mandat va caracteritzar-se pel funcionament de l’entitat amb accions com la delimitació de les noves seccions comarcals i l’organització dels serveis a les mancomunitats comarcals, la regulació del conveni amb les companyies d’assegurances de treball i la reglamentació de la prestació de serveis mèdics als dispensaris gratuïts. També va treballar per la confirmació dels termes del contracte dels metges, la creació de subdivisions internes en els departaments o la realització d’una comissió especial de pressupostos. Un dels fets destacats d’aquell 1933 fou la reclamació de millores en les assegurances. Segons el militant d’Estat Català i escriptor Jaume Miravitlles, els representants del socialisme espanyol no volien perdre el control de les assegurances socials perquè pensaven que a Catalunya es reforçaria la posició de la Confederació Nacional del Treball. Aquesta entitat havia demanat la revisió d’un padró de beneficència municipal perquè creia que s’havia extret injustament una sèrie de persones que necessitaven assistència mèdica. Això va fer que s’obrissin consultes gratuïtes per a obrers a l’atur perquè no eren atesos per la seva ideologia. Mentrestant, el ministre de Treball i Previsió Social, Francisco Largo Caballero, va argumentar que la problemàtica social era la mateixa en tots els
indrets i que Catalunya no necessitava cap especificitat, tot i que va prometre al president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, un conjunt de compensacions en altres àmbits. A partir d’aquí, l’Estat va regular la legislació bàsica i l’autonomia faria l’aplicació segons els articles 5 i 6 de l’Estatut. El Sindicat de Metges creà un grup de treball per tal de fer front a aquesta qüestió. La finalitat de l’organització era “conservar a la Medicina de l’assegurança obligatòria els caràcters de l’ordinària, orientant-la vers la Medicina Preventiva i reduir al mínim els intermediaris, amb el fi d’evitar l’encariment i l’entorpiment de l’assistència, que perjudiquen el malalt i desprestigien el facultatiu” i que “el metge és el puntal indispensable de l’assegurança social de la malaltia”. En el terreny anecdòtic, a mitjan de maig de 1934 el sindicat mèdic va rebre al Casal del Metge la visita de membres d’uns bucs de guerra japonesos que havien atracat al port de Barcelona. El cos mèdic i farmacèutic d’aquesta expedició assistiren a un concert en el seu honor en el mateix casal i a un àpat a l’Hotel Ritz. En l’àmbit estrictament polític, les pèssimes relacions entre Espanya i Catalunya van arribar al seu zenit el 6 d’octubre de 1934. L’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar de manera inesperada l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola. Això va comportar que el president del govern
arxiu cecilia corachan
conservador espanyol, Alejandro Lerroux, amb el suport de la formació catòlica i de dreta Confederación Española de Derechas Autonómas, declarés l’estat de guerra, un fet que va suposar que l’exèrcit es posés a les ordres del Capità General de Catalunya, Domènec Batet. L’Estat Català només va durar 10 hores i va finalitzar amb la detenció i l’empresonament de pràcticament tot el Govern de la Generalitat al vaixell-presó Uruguay. El captiveri va perllongar-se fins al 16 de febrer de 1936, moment en què el Front d’Esquerres de Catalunya va vèncer els comicis generals. A banda dels membres del Govern de la Generalitat, també hi va haver metges amb responsabilitats polítiques i membres del sindicat que van ser empresonats.
25 | METGES DE CATALUNYA
METGES DE CATALUNYA | 26
HEM DIT
> 21/02/2022
> 20/01/2022
Lleonart: “La sanitat pública es MC i el CCMC demanen millores troba en un punt de no retorn” en les condicions de jubilació dels facultatius
Tot i que “ja ha començat” la pressió perquè els sanitaris facin un altre sobreesforç per recuperar les visites, proves, diagnòstics, intervencions i tractaments, Lleonart assevera que la fórmula de la sanitat low cost -pressupost insuficient, precarietat contractual i baixes retribucions- no dona més de si.
MC i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) insten les administracions a millorar les condicions de jubilació del personal facultatiu que “són pitjors que les d’altres col·lectius”. En un comunicat conjunt, adverteixen que, en els propers cinc anys, un 20% dels metges i metgesses es jubilaran i l’Administració “no està planificant el seu relleu generacional adequadament”.
> 13/01/2022
> 11/02/2022
MC crida el personal facultatiu d’AP a prioritzar les consultes clíniques davant l’allau de burocràcia
El moviment “Posa Límits” de MC s’estén a diversos hospitals amb protestes del personal sanitari
MC fa una “crida urgent” al personal facultatiu de la xarxa d’atenció primària perquè “prioritzi en les seves agendes les consultes de valor clínic i no burocràtic”, i posposi la gestió de les baixes fins a la conclusió de les visites, sempre que sigui possible i sense sobrepassar la jornada laboral establerta”.
MC i la resta dels sindicats amb representació als comitès d’empresa dels hospitals de Palamós, Mollet, el Vendrell, Mar i Santa Caterina denuncien la situació extrema que pateixen les plantilles per la falta crònica de personal i la càrrega de treball que suporten. Esgotament, desesperació, frustració i enuig són algunes de les expressions que fan servir per evidenciar la necessitat de posar límits a una precarietat laboral creixent.
27 | METGES DE CATALUNYA
MITJANS COMUNICACIÓ
Xavier Lleonart acusa Salut de Jordi Aparicio, delegat de MC, sembrar “desesperança” entre valora la situació de l’atenció els professionals sanitaris primària en la sisena onada de COVID “Després de la primera onada, tothom va tenir la percepció que allò podia ser el motor d’un canvi necessari en el sistema sanitari. Passats dos anys i veient que l’Administració no ha fet res, la sensació de desesperança cada cop és més intensa.”
“Estem atenent una mitjana de 50-100 pacients per metge. S’ha desbordat. I el 40%-50% d’aquestes atencions són per baixes i burocràcia”
El vicesecretari general de MC, David Arribas, valora el nou sistema d’alta diferida per als malalts de baixa per COVID
Pablo Román, delegat de MC, valora el futur pla de gestió de la COVID com una malaltia comuna
“El certificat d’autorresponsabilitat és la solució per aquest problema vinculat amb les baixes.”
“El pla pot ser interessant si hi ha un augment de personal i una millora de les condicions laborals dels treballadors. Un pla amb zero recursos no donarà el baló d’aire que ara mateix necessita l’AP”
METGES DE CATALUNYA | 28
Humor Gràfic per N a p i
