Tavernes Fiestas 2017 by editorialmic

e n fe s t e s Del 8 al 17 de setembre 2017

Tavernes 2017

Himne de Tavernes

Ciutadans! Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans! Tavernes desperta i aixeca’t valenta d’un cop; no t’atures ni un sol moment. Que sàpien enfora que tens sang ardent i cor ple de vida i el nervi valent. Tavernes desperta, desperta del somni que la llum d’una alba nova està apuntant. Els teus fills s’apressen contents a la lluita per veure’t de gales i honors adornada. Que l’opressora incultura muira sota les nostres mans! Lluitem, lluitem, lluitem, per fer un poble, un poble gran. Puix que la mare que acarona sos fills amb tant d’amor ha de ser amadobada com el més preuat tresor. Llancem el crit a la ciutat! L’hora de la renaixença ha aplegat. Ciutadans! Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans! Lletra: Francisco Valiente Música: L. Martí

| Tavernes 2017

index Himne de Tavernes

Saluda del alcalde

Corporació municipal

Saluda de la regidora de Festes

Programa 8 Les aigües potables d’ús comunal a Tavernes

L´associacionisme a Tavernes de la Valldigna a principis del segle XX

Detalls de Tavernes

Somni de Joventut

El parlar de Tavernes

Antonio Chover Salom

Josefa Peiró, una vallera centenària

Les festes ahir i hui

El rebost de la memòria

LLISTA DE GENT QUE HA DEIXAT FOTOS PER AL LLIBRE Fotos: Salvador Vercher, Luís Brines, Francesc Boscà, Desi Gascón, José Antonio Sifres, Desam Gascón, Imma Armengol, Vicenta Felix, Antoni Camarena EDITA: Ayuntamiento de Tavernes de la Valldigna

Tavernes 2017

Benvolguts veïns i veïnes:

És un plaer saludar-vos, com a alcalde de Tavernes, amb motiu de la celebració de les nostres festes majors que ja toquen a la porta. Com cada any, pel setembre, vivim un dels moments més esperats, que conviden a gaudir de la ciutat. Música, tradicions, cultura: tot el que ens acompanya al llarg de l’any es barreja i pren una nova forma aquests dies, tot encoratjant-nos a celebrar la història, la identitat i les arrels que compartim tota la ciutadania. Tenim per davant set dies en què canviarem la nostra rutina diària i manifestarem la nostra personalitat com a poble. Volem aconseguir que la nostra ciutat visca cada instant amb la il•lusió que es mereix. Per això, hem programat la festa

popular amb la millor de les intencions per a tots. És l’hora d’eixir al carrer i compartir amb els familiars, els amics i els veïns aquests dies de festa, alegria i diversió. La vostra participació serà el millor premi per a tots els que han estat treballant durant aquests mesos en la preparació de les festes majors. Des d’ací us convide, vallers i valleres, veïns d’altres pobles i visitants, a viure aquests dies amb intensitat i a participar en les activitats, perquè així ens ajudareu a projectar la nostra ciutat cap a l’exterior. Us desitge de tot cor unes bones festes. El vostre alcalde,

Jordi Juan i Huguet

| Tavernes 2017

Alcalde Tinents d’alcalde

Regidors

Tavernes 2017

Sr. Jordi Juan Huguet Sr. Perfecto Benavent Navarro Sra. Llum Sansaloni Arlandis Sr. Josep Llàcer Gandia Sra. Noelia Alberola Elena Sr. Enrique Chofre Talens Sra. Encar Mifsud Estruch Sr. Francisco Javier Escrihuela Altur Sra. Beatriz Ferreres Gil Sra. Eva Palomares Ferrer Sra. María Císcar Pons Sr. Mario Salvador Enguix Sales Sr. Salvador Sansaloni Moltó Sr. Víctor Borràs Chofre Sra. Maria del Pilar Altur Talens Sr. Eduardo Bononad Sala

Estimades veïnes i veïns, ja tenim les nostres festes majors ací.

Arriben dies de festa que cal viure al carrer, amb intensitat i participant en totes les activitats que s’han preparat amb molt de treball i il•lusió. Des de la Regidoria de Festes hem procurat oferir un ventall ampli d’activitats musicals, culturals, esportives, gastronòmiques... per tal que des dels més menuts fins als més grans troben el seu espai i puguen gaudir del millor ambient festiu possible. Enguany -com ja vàrem anunciar i era tan desitjat- el divendres 15 serà festa local, a fi de facilitar la millor participació en totes les activitats programades des del matí fins a la nit. M’agradaria que les nostres festes majors foren un parèntesi momentani en les nostres vides, que ens permeteren

deixar una mica de costat les nostres preocupacions i que puguem gaudir de set dies amb molta diversió i optimisme. Set dies de convivència amb veïns, amics i familiars amb l’únic objectiu de passar-s’ho bé, sempre des del respecte, la tolerància i l’harmonia. Vos convide a gaudir del Tavernes més fester, del que viu al voltat de les seues tradicions, de la seua cultura. Del Tavernes més acollidor que viu i conviu amb tots els amics que ens visiten i que tots junts puguem passar molts bons dies. Ara ja està tot a punt. Sols queda que arribe el 8 de setembre i eixim tots al carrer per a gaudir de la nostra festa, de la nostra gent, del nostre poble. Molt bones festes a tots! Encar Mifsud Regidora de festes

| Tavernes 2017

Programa

DIVENDRES 08 17.30 h

VICTOR CALATAYUD

DISSABTE 09

18.00 h

XIII concurs de xarangues

Trofeu festes halterofília

09.00 h

PLAÇA MAJOR

Cursa d’atletisme categories inferiors

PASSEIG COLON

De 16.00 h Fins 23:00h

Festa Remember 90’s Loves – Djs convidats Jose Conca- Arturo RogerQuique Jaén

CARRER NOU

16.30 h

20.00 h

CURSA CICLISTA MEMORIAL DAVID CANO

Festival corals

AUDITORI MUSICAL

ZONA SEQUERS

18.00 h 09.00 h

I Memorial Enrique Beltran organitzat pel Club Atlètic La Vall

CAMP D’ESPORTS MUNICIPAL

09.00 h

XV Torneig de Petanca. Inscripcions de 9 a 10h al mateix lloc

20.30 h

Inici campionat 3x3 basquet

PAVELLÓ MUNICIPAL

21.00 h

Processó de la Baixà del Santíssim Crist de la Sang

CALVARI

ZONA SEQUERS

Vermut musical NO NAME

13.00 h

PASSEIG COLON

22:00 h

Festa Remember 90’s Loves amb la col•laboració de l’Atlètic La Vall

CAMP DEL VERGERET

14.00 h

23.00 h

AITANA PLAÇA REPÚBLICA DE MALTA

PLAÇA MAJOR

Obertura portes Concert Antonio Orozco

CARRER NOU

Mascletada a càrrec de la pirotècnia

Concert Antonio Orozco - Tour Destino

CAMP DEL VERGERET

14.30 h

XL Festival del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes

00.00 h

ACTUACIÓ GATOS REVOLTOSOS GYPSY QUARTET

PLAÇA L’ESGLESIA

01.00 h Lliurament de premis del 13é concurs de xarangues

PLAÇA MAJOR

15.00 h

Paella Gegant

CARRER NOU

Tavernes 2017

ACTUACIÓ SANTI BERTOMEU DJ

PASSEIG LEPANTO

DIUMENGE 10

DILLUNS 11

07.00 h

De 10.00 h Fins14:00h

Rosari de l’Aurora

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

10.30 h

Cercavila amb xirimiters pels carrers engalanats

Venda tiquets per al sopar de paelles a benefici de Creu Roja Tavernes (tiquet 6€ per paella)

CASA DE LA CULTURA

PLAÇA MAJOR

20.00 h

Processó de la Divina Aurora

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

22.30 h

“Cena de cuentos. Nanas, cuentos y canciones de Gloria Fuertes”

PLAÇA ESCRIPTOR RAFAEL CHIRBÉS

23.00 h

Sarsuela “Los Gavilanes”

PLAÇA MAJOR

DIJOUS 14 12:00 h

Festa Infantil amb jocs tradicionals

PLAÇA MAJOR

11.00 h

Volta en moto clàssica – Tavernes Platja de Tavernes

MOTO CLUB – CAMÍ LA DULA

11.00 h

Gran gimcana organitza Club BTT de la Valldigna i jocs infantils

12.30 h

Obertura portes per al dinar gent major

ESPAI MULTIUSOS VERGERET

13.30 h

Paella gegant per a la gent major amb l’actuació de JOSÉ DAVID

ESPAI MULTIUSOS VERGERET

PASSEIG PAÍS VALENCIÀ

18.00 h

Triatló infantil (natació, bicicleta, cursa a peu)

01.00 h

ZONA PISCINA MUNICIPAL

20.00 h

XLI Festival de Bandes de Música

PLAÇA MAJOR

Orquestra LA FIESTA

18:00 h

Ofrena Mare de Déu de Lourdes amb el Grup de Balls Populars

PLAÇA MAJOR

19.30 h

Ball de disfresses infantil amb l’actuació de LA POP. Petita Orquestra Peiotaire i berenar per als menut.

PLAÇA ESCRIPTOR RAFAEL CHIRBÉS

PASSEIG PAÍS VALENCIÀ

01.30 h

Macrodiscomòbil amb la FESTA SANSARU

ESPAI MULTIUSOS VERGERET

DIVENDRES 15

10.00 h

Super Grand Prix – Proves per equips. Categoria Infantils

PASSEIG PAÍS VALENCIÀ

11.00 h

Obertura portes Fira Gastronòmica fins DIUMENGE 17

ZONA POLIESPORTIU

| Tavernes 2017

12.00 h

Exhibició Colpbol a càrrec de la Fundació Integravalldigna

PAVELLÓ MUNICIPAL

DISSABTE 16

DIUMENGE 17

10.00 h

Super tobogan aquàtic

12.30 h

Tallers infantils

ZONA POLIESPORTIU

11.00 h

Super Grand Prix – Proves per equips. Categoria Adults

Taller PINTEM LA NOSTRA CIUTAT a càrrec de l’associació L’ART DE LA VALL

PASSEIG PAÍS VALENCIÀ

ZONA POLIESPORTIU

13.30 h

12.00 h

Animació musical amb VALL TU-KÀ

Actuacions musicals infantils de Lucia Gallego, Neus Aleixos i Aroa Troyano

18.00 h

I Patinada familiar Tavernes en rodes i Gimkana organitzat pel Club de Patinatge Artístic Tavernes. Inscripcions: De 16:45 A 17:45 al mateix lloc

CAMP D’ESPORTS

18:30 h

Presentació del llibre “De molta Categoria” de Vicente Marco

ZONA POLIESPORTIU

19.30 h

ZONA POLIESPORTIU

13.00 h

Vermut Musical amb l’actuació de PERRAKOS

12.30 h

Entrega premis festa de disfresses i carrers engalanats

AJUNTAMENT

17.00 h

13.30 h

CAMP DEL VERGERET

PASSEIG PAÍS VALENCIÀ

Torneig Rugbi organitzat per TAVERNES ALPESA RUGBY CLUB

Vermut Musical – Actuació Pau Alabajos

20.30 h

Parc infantil

ZONA VERGERET

Processó de la PUJÀ da al Calvari

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

19/21 h

Repartiment recapte de les paelles

22.30 h

20.00 h

PLAÇA MAJOR

ZONA VERGERET

Sopar popular paelles a benefici de Creu Roja de Tavernes Col•labora Arròs Dacsa

ZONA VERGERET

Musical “A TODO TREN” de la companyia MÁS

18.00 h

Actuacions musicals Sergio Gómez, Juan josé Fernández i Noa Perseidas

19.00 h

Musical “PETER PAN, LA BATALLA FINAL” de Saga Producciones

PLAÇA ESCRITOR RAFAEL CHIRBÉS

00.00 h

Actuació xaranga La Cafrà, guanyadora del concurs festes 2016

PLAÇA MAJOR

20:30 h

Actuació Xaranga XE Kin Ampastre

ZONA VERGERET

00.30 h

Orquestra MATRIX

ESPAI MULTIUSOS VERGERET Tavernes 2017

| 10

00.30 h

Castell de focs a càrrec de la pirotècnia AITANA

CAMÍ VELL DE GANDIA

00.30 h

DILLUNS 18

PLAÇA MAJOR

10.00 h

Concurs de disfresses amb l’orquestra MÓNACO

01.30 h

Macrodiscomòbil festa de les disfresses

ESPAI MULTIUSOS VERGERET

1r. Concurs Internacional ARRÒS DE LA VALLDIGNA

SALÓ LA FONT

Font del Canut. Arxiu Francisco Teodoro.

LES AIGUES POTABLES D US COMUNAL A TAVERNES: FONTS MONUMENTALS I DE VEINAT Fent-nos ressò dels versos de Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”, els vallers també tenim la necessitat de protegir i donar a conéixer el patrimoni cultural i material de la nostra ciutat per a poder estimar i posar en valor el llegat que ens van deixar els nostres majors. Com que no es pot estimar allò que no es coneix, en aquest article volem parlar de les aigües potables d’ús comunal de Tavernes i descriurem com va ser la construcció de les nostres fonts monumentals així com les fonts de veïnat, perquè es mantinga viva la memòria i

1 2

perquè, com diu la lletra del nostre himne, “Lluitem, per fer un poble gran”. Tan sols fa ara uns 100 anys, i ja ens és difícil imaginar com vivien les persones a Tavernes en aquells temps. En la majoria de les cases, per exemple, no es podia fer un acte, ara tan quotidià i que realitzem sense adonar-nos-en. Ens referim al fet d’obrir l’aixeta i rentar-nos les mans. I això era perquè llavors les vivendes mancaven de serveis bàsics com l’aigua corrent. Fins no fa massa temps, quan una casa tenia pou, posseïa un valor afegit a l’immoble. Però no totes en tenien. Algunes,

ARXIU MUNICIPAL DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA (AMTV). Acta de 4 de març de 1902. A-34. AMTV. Acta de 29 d’octubre 1865. A-19.

Tavernes 2017

| 12

i era el més freqüent, el compartien amb la casa del costat, i per això s’anomenava “pou mitger”. Els veïns també s’abastien d’aigua en els pous públics, com el que hi havia en la plaça dels Graus, actual plaça del metge D. Salvador Mifsud i en alguns pous comunals per a ús de tot un carrer, com el del carrer Sant Roc, “...adosado a la casa número 47” 1 per tal que el veïnat que vivia en eixe carrer poguera fer ús de la seua aigua; però de vegades la potabilitat d’aquestes aigües era bastant dubtosa i el seu consum ocasionava molts problemes, sobretot en els mesos de més calor.

LA FONT DEL CANUT La primera font pública del poble, en condicions de salubritat, va ser la font del Canut, situada en la part nord-oest de la població, als peus de muntanya de les Creus. La primera referència que trobem d’aquesta font és de 1865, quan l’Alcalde D. Isidro Mifsud Sansaloni, li comunicava al Governador de la província la necessitat urgent que tenia la Vila de Tavernes d’aprovar un pressupost addicional de 105 escuts, que s’afegirien als 159 escuts ja consignats en el pressupost aprovat de l’any en curs “... con la ayuda de los mayores contribuyentes”, per poder realitzar les obres de la Font del Canut , “... puesto que de otro modo no pueden surtirse los vecinos de aquel barrio de las aguas necesarias para el consumo” 2. Per al consistori la construcció d’aquesta font era considerada com una obra de primera necessitat, i així li ho exposaren al Governador, “... en tiempos en que viniendo lleno el río Vaca no se puede pasar a surtirse de las aguas de la Ombría que distan más de media hora de esta Villa”. Segons aquesta informació, ja en 1865 els veïns de Tavernes anirien a per aigua a la font de l’Ombria per satisfer les seues necessitats. En 1867, D. Fidel Garrido, arquitecte de Gandia, realitzà els plànols de la font del Canut3, sent aprovats pel govern civil4 i publicat el plec de condicions econòmiques el 30 d’agost en el Butlletí de la província, amb un pressupost de 692 escuts5, que foren sufragats dels fons municipals6. La subhasta de les obres es va publicar en el Butlletí Oficial de la Província de València, “...señalándose para el remate el día 3 de noviembre de 1867 a las 10

de la mañana”7. Les obres, que començaren aquest mateix any, foren realitzades pel mestre d’obres de Tavernes Pedro Vicente Galiana Grau8. L’any següent, les obres ja estaven acabades i per tal d’aprofitar l’aigua i que no es balafiara, es va pensar de construir un reixat que envoltara tota la font i que permetera tancar-la per les nits “... para que los vecinos no puedan abrir los grifos por la noche y poco a poco se vaya recogiendo el agua en el depósito receptor”9. Es van realitzar els plànols del reixat pel mateix arquitecte que l’havia dissenyada, D. Fidel Garrido10 i foren presentats i aprovats pel Govern civil11, amb un cost de 700 escuts que es pagaren dels fons municipal12. Segons la documentació consultada

aquest reixat sols es va col•locar en part, doncs aquestes obres no es van acabar mai. Els documents ens diuen que el 1871, sent alcalde D. Santiago Martí Talens, el dipositari dels fons econòmics de l’ajuntament reclamava al mestre d’obres Sr. Galiana part dels 700 escuts que se li havien entregat l’any 1868 “...por poner unas rejas en la fuente del Canuto, que no se terminaron de colocar13. Aquest reixat es col•locaria posteriorment en el Clot de la Font i és el que avui tanca el naixement de l’aigua en el Clot. L’any 1912 es va construir un aljub de grans dimensions en la part posterior de la Font del Canut, que encara es conserva en bon estat “...al objeto de recoger las aguas que emanan de dicha fuente ...” 14.

Font de l’Ombria o Clot de la Font

RXIU DIPUTACIÓ PROVINCIAL DE VALÈNCIA (DPV). Plano de la situación de la fuente del Canut y plano detallado de la fuente,. 1867. A Arquitecto. Fidel Garrido. Escala en metros 31 x 117 cm. 4 AMTV. Acta de 11 d’agost 1867. A- 20. 5 .L’escut era el nom genèric que tenien les monedes d’or i plata que portaven en una de les seues cares un escut. Es va mantenir com unitat monetària a Espanya fins a 1868, quan es va establir la pesseta. 6 AMTV. Acta de 8 setembre 1867. A- 20. 7 ADPV. BOPV, 8 de octubre 1867. 8 AMTV. Acta de 2 de febrer de 1868. A-20. 9 AMTV. Acta de 29 de març de 1868. A-20. . 10 AMTV. Acta 17 de maig de 1868. A-20. 11 AMTV. Acta 21 juny de 1868. A-20. 12 ADPV. Obras Hidráulicas, Fuentes 1871. Expedientes. 1871. 13 AMTV. Acta 14 de març de 1869. A.-21. 14 AMTV. Acta de 25 agosto de 1912. A- 43. 3

| Tavernes 2017

LES AIGUES DE LA FONT DE L OMBRIA APLEGUEN A TAVERNES Entre les acaballes del segle XIX i començament del segle XX, de totes les transformacions i millores que es realitzaren en el poble, caldria destacar la conducció d’aigües des de la font de l’Ombria, situada a uns dos quilòmetres de la població, mitjançant canonades de ferro colat fins a les fonts de veïnat, que s’instal•laren en els principals carrers del poble per a consum comú del veïnat. En 1859, sent alcalde D. Cristóbal Almel•la, el consistori acordà iniciar un expedient15 per endreçar la font de l’Ombria, avui més coneguda com el Clot de la Font.

“Habiendo y existiendo en el término de esta Villa una fuente llamada de la Ombría cuyas ricas y preciosas aguas sirven para el consumo de este vecindario y encontrándose tan descuidada y tan sucia y expuesta a recibir objetos nocivos para la salud pública, a fin de que se mejore dicho nacimiento, parece muy conveniente se limpie perfectamente su recinto, realizando en su circunferencia una pared de cal y canto a la salida de los manantiales y a la parte de su entrada una gradería de piedra de sillería rodeándolo todo del correspondiente arbolado y dejándolo en una mediana decencia; para todo lo cual según el cálculo del maestro de obras D. Pablo La Casa tan solo se necesitan 3500 reales”16. El 25 de setembre de 1859, es celebrà un ple municipa17, on van ser convocats els majors contribuents de la vila per exposar-los el projecte de les obres, sota la presidència de l’alcalde D. Cristòbal Almel•la. Acordaren la necessitat de realitzar-la “...por la conveniencia y utilidad beneficiosa a la salud publica... cuyas aguas sirven para el consumo de este vecindario”. Estes obres configuraren pràcticament el Clot de la Font tal i com avui el coneixem. I així consta en

AMTV. B-247. Expedient 1859- 1861. AMTV. B-247. 24 setembre 1859. 17 AMTV. Acta de 25 de setembre de 1859. A-17. 18 AMTV. Acta d’1 de juny de 1886. A-7. 19 AMTV. Acta de 28 d’abril de 1889. A-28.

una làpida de marbre col•locada sobre la paret que porta la llegenda: “Por el ayuntamiento, 1860”. Passaren 25 anys de la realització d’aquestes obres i el 1886, sent alcalde D. Gabriel Hernández Martí, es va aprovar en ple municipal el projecte de canalització de les aigües des de la Font de l’Ombria fins a Tavernes “... por medio de canalización sean conducidas a la plaza Mayor de esta Villa la cantidad de aguas necesaria para el consumo de sus habitantes,” i s’acordà que les obres es farien mitjançant prestació personal, “... para llevar adelante con mayor rapidez y comodidad las mejoras”18. L’arquitecte municipal, D. Joaquín María Arnau, s’encarregà de realitzar els plànols i la memòria , que costaren a les arques municipals un total de 2.196 pessete20. Les obres van ser adjudicades al Sr. Teodoro Balaciart i, amb el tren Carcaixent-Dénia, el 1890 varen aplegar a

Font de veïnat i font ornamental, amb el fanal de petroli. Plaça Major.

AMTV. Acta de 24 de maig de 1891. A-29. AMTV. Acta de 21 de setembre de 1890. A-29. 22 AMTV. Acta de 26 d’abril de 1891. A-29. 23 AMTV. Acta de 21 de juny de 1891. A-29. 24 AMTV. Acta de 14 de desembre de 1890. A-29.

Tavernes 2017

| 14

l’estació de Tavernes els 2.121 metres de canonada de ferro colat d’un diàmetre de 12’5 centímetres que foren necessaris per la seua construcció21. Però va sorgir un problema amb la Societat de Ferrocarrils d’Almansa-València-Tarragona, que era la propietària de la línia fèrria Carcaixent-Dénia, ja que les canonades havien de passar sota el pont de la via del tren en el quilòmetre 20. La Societat els va donar permís però amb la condició que no es paralitzara el pas de cap tre22. L’ajuntament presidit per Gabriel Hernández així ho va fer i, una nit alçaren les vies, col•locaren les canonades i al dia següent els treballs estaven conclosos i els trens pogueren passar. Les obres foren acabades el 1890 i l’ajuntament, va col•locar una làpida commemorativa amb la llegenda “Conducción Aguas Potables 1890”, que també podem veure al Clot de la Font i que va costar 14’75 pessetes23.

A TAVERNES ES COL•LOQUEN FONTS DE VEINAT

Font ornamental del Passeig. Aquesta font estava col•locada a la Plaça Major des de 1890.

A poc a poc, als principals carrers de Tavernes es col•locaren diverses fonts d’aigua potable i els veïns s’acostumaren a anar-hi per omplir la botija i el cànter. A la Plaça Major es construïren tres fonts el 189024: dues de veïnat -una a cada cantó de la plaça- i una altra monumental, situada davant mateix del nou ajuntamen25. Per tal d’il•luminar les fonts de la Plaça Major es va instal•lar una columna de ferro colat amb un fanal de petrol26. La font ornamental fou realitzada amb pedres polides de les pedreres de Vilamarxant, l’aigua eixia en forma de cascada i estava envoltada per un reixat i un jardine27. Va costar a la Vila un total de 2.122’78 pessetes. Aquesta font posteriorment es va traslladar des de la Plaça Major a l’actual Passeig del País Valencià, quan es va traslladar el Mercat comarcal a la seua nova ubicació “... al nuevo ensanche... entre la vía férrea i la carretera”28. En la dècada dels anys 1950 s’amplià la Plaça Major i es va canviar la font de veïnat que hi havia al davant dels números 9 i 10, “... para facilitar el paso de los peatones por dicha acera,29. Al bell mig de la Plaça Major col•locaren un fanal de diversos llums. Avui aquesta font està

AMTV. Acta de 29 de març de 1891. A-29. AMTV. Acta de 24 de maig de 1891. A-29. 27 AMTV. Acta de 24 de juliol de 1900. A-33. 28 AMTV. Acta de 21 d’octubre de 1952. A-74. 29 AMTV. Acta de 22 de setembre de 1959. A-80. 25 26

Font de veïnat de la Plaça de l’Ajuntament abans de la reforma.

ubicada en la rotonda de l’entrada del poble per la part est. També es col•locaren fonts de veïnat en el carrer Convent30, en el carrer Major, i en el carrer la Ma31. En el carrer la Barca, malgrat que es va projectar, no va ser possible la seua instal•lació pel desnivell del terreny, doncs la pressió de l’aigua no podia aplegar a aquest carrer i donats els inconvenients es va acordar que s’instal•lara al final del carrer Major“... junto a la entrada del callejón del empedrado, que va a desembocar en la calle de la Barca.”32. Posteriorment, en la dècada dels anys 1910 es va construir una font al carrer la Barca, al final del carrer l’Església i en la dècada dels anys 1940 es va col•locar una altra font en el carrer de l’Estació (actual Carretera) En totes les fonts s’instal•laren uns gots de zinc nugats amb cadenes a la font per a poder beure amb més comoditat, evitant així que l’aigua no es balafiara ni s’entollara35. En 1903 es van portar les aigües des de la font de l’Ombria fins al carrer Barranc, i els veïns d’aquest carrer demanaven des de feia temps la instal•lació d’una font de veïnat36. Es va estudiar però finalment no es va fer, per por que faltara aigua per a les altres fonts en els mesos d’estiu.

En 1908 l’ajuntament presidit per D. Vicente Mifsud Grau va manar tancar i inutilitzar els pous d’aigua dels carrers Sant Roc i el de la Plaça dels Graus perquè suposaven un perill per a la seguretat de les persones i també per higiene, “... puesto que los usuarios de ellos ya pueden utilizar las aguas potables establecidas en esta Villa desde el año 1888”37. En 1939, encara s’utilitzaven les seues aigües segons denuncia realitzada pel inspector municipal de sanitat D. Vicente Narbón38.

Font Plaça de l’Ajuntament després de la reforma. Arxiu Pura Reig.

AMTV. Acta de 21 de febrer de 1892. A-29. “Que se formalice el pago de 280 ptas. a Mamanghtan Hermanos por dos fuente sde vecindad con sus rejillas de desagüe que se sirvió el 15 de diciembre de 1890 y que se colocó en la calle Mayor y en la del Convento”. 31 AMTV. Acta de 23 d’octubre de 1892. A-30. 30

| Tavernes 2017

Rotonda de l’entrada a Tavernes, amb la font ornamental que abans estava al Passeig. És la tercera ubicació d’aquesta font.

Font de veïnat del carrer Convent. Al fons es veu el cacau escampat en la vorera per assecar-se al sol. Arxiu Amparo Sales.

Tavernes 2017

| 16

El mercat municipal va ser inaugurat en 1941 però fins l’any 1952 no van ser inaugurades les dues fonts redones, situades en el centre del mercat, una a cada lateral que eren abastides per l’aigua “de la conducción procedente del Clot de la Font”39. L’any 1949 sota l’alcaldia de D. Vicente Oltra Giner, es construeix a l’eixida del poble, cap a la mar, una font amb abeurador “... en la carretera, cruce de la Avenida de José Antonio con la Avenida de Germanías … por un importe de 92417’60 ptas”, més coneguda com la Font dels Gitanos40, perquè d’aquesta font solien abastir-se d’aigua els gitanos que acampaven pels garroferars del voltant. En 1952 es portaria l’aigua potable al nou Prado de les tomaques i es feren diverses fonts mitjançant la construcció d’una canonada de 200 metres de llargària, per un import de 12.146 ptes41. Un altre projecte realitzat en la dècada de 1950 a 1960, com a conseqüència del creixement de l’entramat urbà de Tavernes, va ser la remodelació de la plaça del Calvar42, l’actual replaceta del tio Julio, amb un mercat i una font de veïnat de forma similar a la Font dels Gitanos. Com a curiositat aquestes obres sempre s’inauguraven el 18 de juliol.

Font dels Gitanos.

Fonts del mercat municipal

AMTV. Acta de 30 d’abril de 1893. A-30. AMTV. Acta de 23 de juliol de 1916. A-46. 34 AMTV. Acta de 23 de setembre de 1942. A-66. 35 AMTV. Acta de 14 de juliol de 1895. A-31. 36 AMTV. Acta de 16 d’agost de 1898. A-32. 37 AMTV. Acta de 5 de gener de 1908. A-39. 38 AMTV. Acta de 30 de juny de 1939. A.-62. 39 AMTV. Acta de 22 de novembre de 1940. A-64. 40 AMTV. Acta de 22 de desembre de 1949. A-73. 41 AMTV. Acta de 12 de maig de 1952. A-74. 42 AMTV. Acta de 16 d’abril de 1957. A-78. 43 AMTV. Acta de 28 de juny de 1914. A-44. 32 33

Font del Calvari

ADPV. “Se acuerda aprobar el expediente instruido a instancia de Francisco Grau y Compañía, para la construcción de un depósito de aguas en la calle del barranco”. 45 Diari Las Provincias, 8 d’octubre de 1929. L’article titulat “Solemne inauguración de las aguas potables en la ciudad de Tabernes de Valldigna” està signat per Luis Alvárez Izquierdo, mestre de la ciutat. 46 AMTV. Acta de 27 de març de 1935. A-57. 47 AMTV. Acta de 22 de juny de 1965. A-84. 48 AMTV. Acta de 18 de gener de 1967. A-86. 49 AMTV. Acta d’1 de desembre de 1971. A-88. 50 AMTV. Acta de 15 d’octubre de 1969. A-88. 51 AMTV. Acta de 29 de gener de 1970. A-88. 44

| Tavernes 2017

LES AIGUES POTABLES APLEGUEN A LES CASES

Font lluminosa a l’entrada del poble.

Les aigües potables per a ús del poble en fonts públiques era un gran progrés, però també una incomoditat, perquè s’havia d’anar carregats amb cànters i botiges a les fonts. En època estival l’aigua minvava i el subministrament d’aigua que arribava a les fonts era insuficient. L’any 1914, sota l’alcaldia de D. Manuel Pérez Bononad, es pren l’acord de construir un dipòsit d’aigües potables, per a l’abastiment particular de la població, en la part alta del carrer Barranc. L’empresa encarregada de construir i administrar el nou dipòsit d’aigües potables s’anomenava Francisco Grau y Compañí43. El projecte va eixir publicat en el BOPV el 25 de novembre de 1914.44 Es va construir per zones la distribució de les canonades i finalment en 1929 va tindre lloc la inauguració de les aigües potables45, esdeveniment que va ser

Tavernes 2017

| 18

publicat en el diari Las Provincias el 8 d’octubre de 1929, pel corresponsal Luis Álvarez Izquierdo, aleshores mestre a Tavernes. Però l’aigua potable no arribava a les aixetes de totes les cases i en 1935 el govern municipal, encapçalat per D. Baldomero Chofre Fons, li va exigir a la companyia que perllongara la xarxa de canonades en tots els carrers que encara no tenien subministrament d’aigua, i en contrapartida, la companyia sol•licità a l’ajuntament “...concesión del servicio a perpetuidad”46. Però el consistori no hi va accedir. Passaren 30 anys i el 1965 havia augmentat la població de Tavernes, s’havien incrementat el nombre de cases i finques urbanes i el consum d’aigua potable s’havia incrementat considerablement47. Tots els estius hi havia restriccions forçoses d’aigua, el poble quedava

sense subministrament per les nits i en casos més extrems, era el camió cisterna el que omplia el dipòsit de les cases. Davant d’aquesta situació, la companyia comunicà a l’ajuntament que no podia subministrar aigua potable a les noves construccions. L’ajuntament va analitzar les aigües dels pous de l’escorxador municipal i del camp d’esports, per veure si podien abastir la meitat del casc urbà. Semblava que aquesta era tan sols una solució provisional, perquè l’any 1967 va ser aprovat el pressupost extraordinari per adquirir un nou subministrament d’aigües potables, per un import de 2.900.000 pessetes48. La solució al problema d’abastiment d’aigua potable va arribar finalment en 1971 amb la perforació d’un nou pou en la partida de Racó de Joana, sota l’alcaldia de D. Joaquin Bixquert Grau49.

LA PRIMERA FONT LLUMINOSA DE TAVERNES En 1969, sota l’alcaldia de D. Amado Vila Giner el consistori acordà ampliar l’entrada a la ciutat per la Gran Via Germanies i construir una font ornamental. En un primer moment es contemplava la realització d’una font amb un pedestal amb una torre al centre i al seu voltant estarien representats motius agrícoles i industrials representatius de la ciutat50. Però finalment es va instal•lar una font lluminosa formada per un estany circular de 6 metres de diàmetre amb 4 eixides d’aigua que formaven llums de colors51. Era tot un esdeveniment tenir a Tavernes una font amb sortidors i llums de colors. Va costar un total de 579.621 pessetes i, pel seu alt cost, els vallers i valleres amb molta sorna l’anomenaren “la bien pagà”. L’arribada de les aigües potables a Tavernes va tenir molt a veure amb la solució a les epidèmies de còlera, que foren molt freqüents a la nostra població. Precisament, les mateixes processons de la Baixada i la Pujada del Crist de la Sang rememoren a les nostres festes patronals els episodis de còlera que patí la ciutat. Per totes aquestes històries cal que els vallers actuals sapiguem valorar en la justa mesura l’esforç d’aquelles persones que ens precediren i que posaren tot el seu afany per portar l’aigua a Tavernes i ho aconseguiren. Encarna Sansaloni Martí Cronista Oficial de Tavernes de la Valldigna

| Tavernes 2017

L’ASSOCIACIONISME A TAVERNES DE LA VALLDIGNA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX Com totes i tots sabem el dia 25 de desembre de 1916, a la Gaceta de Madrid, apareix un Reial Decret del Ministeri de la Governació pel qual Tavernes de la Valldigna és nomenada ciutat. El reial decret literalment diu que:

Queriendo dar una prueba de Mi Real aprecio á la villa de Tabernes de Valldigna, provincia de Valencia, por el crecientedesarrollo de su agricultura, industria y comercio, y suconstanteadhesión á la Monarquia;

anat forjant a Tavernes ja des del primer terç del segle XIX i que apareixien clarament reflectits, per exemple, en el Llibres de Contribució Industrial del Sexenni Revolucionari (1869-73). I malgrat que la fi de la Primera Guerra Mundial suposarà per a Espanya l’acabament d’una època daurada, durant aquest primer terç del segle XX assistirem a un gran desenvolupament econòmic basat en l’aprofundiment d’allò que coneguem com a Segona Revolució Industrial.

Només per a situar-nos, cal recordar que el 1917-18 hi hagué un increment de l’activitat vaguística. El 1917 hi hagué Dado en Palacio á veintiuno de Diciem- una forta crisi amb tres fronts: militar, política i social, juntament amb la conbre de mil novecientosdieciséis. vocatòria d’una vaga general la qual provocà incidents molt forts a Madrid, Bar celona, País Basc i Astúries i el govern ALFONSO hi va respondre mitjançant la repressió i la instauració de la llei marcial i l’en El Ministro de la Gobernación viament de l’exèrcit. El 1919 es produí Joaquín Ruiz Jiménez aquella famosa vaga de l’empresa d’elecÉs per eixe motiu pel qual enguany tricitat La Canadenca la qual va acabar hem encetat un seguit d’actes pel tal també donant lloc a una vaga general de commemorar aquella data. I aquest en la indústria i el comerç catalans que, article, avanç d’altre més exhaustiu que com sempre passava, obtingué del goestem preparant, s’insereix plenament vern la mateixa resposta: l’ús d’una dura en aquest desig per una part de celebrar repressió que sobretot s’exercia i sofrien aquest esdeveniment i per altra d’esbri- les masses obreres. nar quin és el marc històric en el qual té Però no és farà palés només eixe desenlloc aquesta declaració. volupament econòmic, perquè anirà La declaració ja és bastant explícita acompanyat també d’un canvi social, sobre el que estava succeint per aque- sociològic i de mentalitats que anirà lles dates a Tavernes. S’estava produint, transformant paulatinament la societat efectivament, un gran desenvolupa- vallera. I els dos, al seu torn exigiran un ment econòmic, basat en una pròspe- canvi polític que no tardarà a arribar ra agricultura però també en un sector amb la desaparició d’aquell règim que industrial cada vegada més gran. Al seu coneguem com la Restauració i la protorn, aquests dos factors donaran lloc clamació de la Segona República. No vola un gran creixement del comerç tant dria pas deixar de fer notar com aquella de productes agraris, especialment per “constante adhesión á la Monarquia”a a l’exportació, com industrials. Aquest què fa referència la declaració de ciutat desenvolupament, tot i que s’havia pro- sembla no ser massa real. Tavernes serà duït gràcies a la conjuntura favorable tant durant la Primera com durant la de la Primera Guerra Mundial, venia Segona República un nucli important de ja d’abans. Ens referim al nodrit grup republicanisme tal com ja férem notar a d’industrials i comerciants que s’havien l’estudi que elaborarem ara fa uns anys Vengo en conceder el título de Ciudad.

Tavernes 2017

| 20

sobre la Primera República a Tavernes de la Valldigna. I aquest republicanisme, com més endavant assenyalarem no va desaparèixer mai de la ment ni de la sensibilitat d’un bon grapat d’homes i dones que formaven part de la societat vallera. Una vegada feta aquesta breu introducció voldria ara entrar de ple en eixe canvi social al qual féiem esment més amunt. I això perquè, si bé és cert que la declaració de ciutat fou una fita important, més ho va ser el desenvolupament d’un concepte que en part va lligat a aquell de ciutat però que, en aquest cas, és inclús anterior. Ens referim al concepte de ciutadania. És aquesta una idea, una mentalitat, un sentiment, un concepte que va forjant-se a poc a poc entre els habitants de la nostra ciutat i que anirà materialitzant-se en l’exigència i la conquesta d’un seguit de drets que li són inherents. Drets que contribueixen a anar progressivament consolidant allò que coneguem com a ciutadania democràtica/democràcia ciutadana. I entre aquests drets, per descomptat, destacar el dret d’associació. Fou aquest un dret que va tardar molt a ser reconegut a Espanya. Fou la Revolució Gloriosa de 1868 la que essencialment obrí el camí per a aquest reconeixement el qual obtingué la seua sanció total a ser inclòs a l’article 17 de la Constitució de 1869. Posteriorment, la Constitució federal de 1873, tot i que no va entrar en vigor, reconeixia aquest dret en l’article tercer. I encara que en un primer moment l’època de la Restauració marcà un clar retrocés en relació amb aquest dret, a poc a poc el règim no tingué més remei que anar reconeixent-lo. Dates clau foren el 17 de febrer de 1881, quan una circular del Ministeri de la Governació permeté que isqueren de la clandestinitat les associacions obreres; igualment el 1887 quan es va donar la primera Llei d’Associacions d’Espanya la qual reconeixia associacions religioses,

Valldigna - Circulo Recreativo de Tabernes de Valldigna - Circulo de Ynstruccion y Recreo - Casino La Unión. Abans hi havia una Sociedad Casino de Tabernes de Valldigna - Centro Artístico Musical - Banda Primitiva. - Centro Ynstructivo Republicano, posteriorment Centro Unión Republicana i finalment Centro Republicano Tabernes de Valldigna.

polítiques, científiques, patronals i obreres –la primera que es va crear a l’empara d’aquesta llei fou la UGT; o l’any 1906, ja durant el regnat d’Alfons XIII, quan es va aprovar la Llei de Sindicats Agrícoles. Els sindicats professionals tanmateix no s’aprovaren malgrat alguns projectes presentats els anys 1913 i 1919. Tot indica que fou en el marc d’aquest últim projecte de 1919, quan es va pretendre fer una llista de totes les associacions que hi havia en aquell moment amb la recopilació de les dades i la informació rellevant que se n’extreia. I això era més necessari encara si tenim en compte que segons el RD de 15 de març de 1919 hom disposava la creació de comités paritaris, fet que fou refermat pel RD de 3 i 30 d’abril de 1919 que tornava a disposar la creació de comités i juntes paritàries amb funcions de proposta i establir “términos de concordia entre patronos y obreros, procurando resolver en bases de armonía los conflictos entre ambos” tal com es diu en un ofici del Centro Unión Republicana

exacta de los individuos que componen la junta Administrativa Comité y numero total de afiliados a este centro” o “En cumplimiento a la Circular del SeñorGobernador Civil de la provincia a que hace referencia su oficio de ayer, tengo el honor de manifestar que esta sociedad denominada ……. esta domiciliada en …… con carácterrecreativo, consta de …..socios y es presidente en la actualidad Don …...”. Algunes de les associacions que apareixen en aquella indagació són les següents: - Centro Obrero Socialista - Sociedad de Obreras La Emancipación de Tabernes de Valldigna - Sociedad Humanitaria de Tabernes de Valldigna - Cooperativa de consumo La Protectora o Sociedad La Protectora o Protectora Unión Agrícola de Tabernes de Valldigna - Circulo El Progreso de Tabernes de

Com podem observar el nombre d’associacions és bastant gran, i a més divers; tot i comptar amb un nombre de socis i sòcies que pot abastar els 250 en el cas de la Unión Agrícola fins als 550 del Circulo de Ynstrucción y Recreo. Nogensmenys, la més nombrosa, com després veurem, serà la Sociedad de Obreras la Emancipación amb 1.243 sòcies. Algunes són de caire polític o si volem politicosindical com és el cas del Centro Unión Republicana –encara que s’amaguen sota l’objectiu de la “Ynstruccion”- , el Centro Obrero Socialista o la Sociedad de Obreras La Emancipación; altres tenen com a objectiu la cultura en general i la música en particular com és el cas del Centro Artístico Musical o la Banda Primitiva; també tenim exemples de les que tenen com a prioritat proporcionar esbarjo -encara que també instrucció i educació- com passa amb els casinos; i finalment n’hi ha aquelles que tenen com a prioritat la defensa dels interessos dels seus socis -és l’exemple de la Cooperativa de Consumo La Protectora-. A més hi apareixen altres amb un objectiu molt més difús i poc concret, entre altres motius perquè tampoc la documentació aporta més detalls. És el cas de la Sociedad Humanitaria. No és ara el moment d’entrar ara i ací a l’anàlisi en detall de totes i cadascuna de les associacions . Però sí que m’agrada-

Afortunadament tenim per a Tavernes de la Valldigna documentació sobre quines eren les associacions existents en aquell moment en la recentment declarada ciutat. Totes les associacions del moment utilitzen unes fórmules semblants a fer esment que “En cumplimiento a lo dispuesto en suescrito de fecha 6 del actual adjunto remito a V. relación

| Tavernes 2017

ria almenys detallar-ne la composició i algun detall d’una, ja que em sembla bastant significativa. Em referisc a la Sociedad de Obreras La Emancipación. Pel que fa a aquesta, no se li escapa a ningú que el simple fet que es tracte d’una associació de dones és per se ja un motiu per a atorgar-li un paper destacat. No podem deixar de congratular-nos pel fet que un grapat de dones valentes començara en data tant primerenca a organitzar-se per a defensar els seus drets com a dones i com a obreres. El 6 de setembre de 1919 l’associació remetia a l’alcalde el nombre total d’afiliades i el nom i cognoms de cadascuna d’elles així com la relació nominal de totes les sòcies que componien la Junta Directiva. Signava la secretària de l’associació Isabel Chover.

El nombre total d’afiliades i la composició de la Junta s’annexaven en un altre document amb data no consignada on consta que el nombre total era de 1.243. Un nombre bastant elevat. La Junta Directiva la formaven les següents persones: Presidenta Dolores Sala Melo Vicepresidenta Rosario Garcia Boch Secretària Isabel Chover Palomares Vicesecretària Francisca Sandro Tresorera Isabel Sifres Martí Vocals Daniela Marti Tales “ Josefa Magraner Grau “ Dolores Faus Jimeno “ Carmen Bellver Juan “ Emilia Talens Grau Ara bé, no sabem ben bé què degué

passar però, pocs de temps després, el 5 de novembre de 1919, es produirà un incident ben estrany. Un nodrit grup de membres d’aquesta associació, a través de l’Ajuntament sol•licitarà la baixa. L’Ajuntament comunicarà a l’associació la decisió d’aquestes persones mitjançant un ofici que s’expressava en aquests termes: “Por las vecinas de esta Ciudad que al margen se expresan se ha presentado en esta Alcaldía una instancia en la que solicitan ser dadas de baja en esa Sociedad, de la que son socias, solicitando al propio tiempo se notifique a esa entidad la determinación tomada pro (sic) las exponentes.

L ’estudi complet està a hores d’ara pendent de publicació i la seua extensió excedeix molt l’espai de què disposem en aquest llibre de festes. És per això que ací només volem donar unes quantes pinzellades per tal de remarcar la importància de l’associacionisme en aquelles dates 2 Cal destacar que és la mateixa que en el document anterior, per la qual cosa cal suposar que aquesta és la relació que s’esmentava en el primer ofici. 1

Tavernes 2017

| 22

Lo que cumunico a V. esperando que a la brevedad posible de conocimiento a esta Alcaldia de la resolución que sobre el particular se haya tomado a los fines consiguientes. Dios guarde a V. muchos años Tabernes de Valldigna, a 5 de Nobre de 1919 Señora Presidenta de la Sociedad de Obreras “La Emancipacion” de esta ciudad” Sociedades Numº

Vicenta Grau Alberola Olegaria Ferrando Almiñana Teresa Ferrando Almiñana Maria Ferrando Almiñana Francisca Lanaquera Pastor Francisca CuñatBufante Pura Camarena Nadal EncarnacionHernandezMarti Gertrudis Galiana Brines Francisca Grau Tur Josefa HernandezLlecer (sic) Asuncion Bosch Escrihuela Vicenta Vercher Palomares Isabel Ciscar Solanes Josefa Gimeno Palomares Amparo SansaloniGascon Maria Soler Escrihuela Isabel Sala Escrihuela Amparo Camarena Nadal Magdalena MartiCliment Tot açò ens indica que encara queda molt per esbrinar i que cal continuar indagant en aquest aspecte de la societat vallera tan poc estudiat i tant important. Important entre altres coses pel que de termòmetre de l’assumpció del concepte de ciutadania comporta. Però així mateix perquè ens diu molt de com empraven una part del seu temps lliure, el que ara anomenem oci, aquells veïns nostres de principis de segle passat. Com a conclusió, he de dir que hem pogut comprovar que estem, doncs, davant una societat avançada, adulta, que fa ús dels seus drets com a ciutadans i ciutadanes actives, que saben organitzar-se i que participen en la vida de Tavernes mitjançant l’associacionisme polític, obrer, cooperativista o les societats culturals i d’esbarjo. I que en molts aspectes es mostra capdavantera com ho demostra el fet que les dones són ja clarament visibles i que ocupen el lloc de la història que els correspon i que, cal dir, no havien abandonat mai. Josep Ciscar Vercher. Cronista Oficial de Tavernes de la Valldigna

| Tavernes 2017

DETALLS DE TAVERNES Tavernes de la Valldigna, o el poble, com el coneixem –supose que per distingir-lo de la mar-, no ha sigut mai una població amb edificis blasonats, ni hem tingut ducs, marquesos o abats entre els nostres veïns, com altres poblacions del voltant. I, si n’hem tingut, sens dubte han passat d’allò més desapercebuts. Això també ha passat amb el nostre títol de ciutat. Ara pareix com si l’haguérem heretat d’algun parent llunyà i volguérem dibuixar un arbre genealògic que mai hem tingut o que, pel temps, hem fet desaparèixer. Quan vaig conèixer els actes per a la celebració del centenari del nomenament de Tavernes com a ciutat, vaig agafar la meua Olympus, i vaig fer el camí que, com jo, molta gent de la meua generació havia fet trenta o quaranta anys enrere, des dels carrers Sant Joan Baptista, Sant Benet, Sant Roc, Buenos Aires..., fins a la carretera, el Prado o el passeig de Colón. Volia retratar allò que hi havia quedat, tot allò que el progrés havia oblidat. I, la veritat, no va resultar gens fàcil: de la majoria de llocs i edificis que abans ens distingien, en el millor dels casos solament en vaig trobar xicotets detalls. És el cas dels cines de la família Pastor, un dels nostres orgulls: de cinc que n’hi havia al poble, no en queda cap, sols detalls del Capitolio i de l’Ideal, i, de la resta, el nom de les finques que varen créixer al seu solar: Principal, Rosaleda i Astoria. Al Prado no hi vaig ni anar, per a què?. Dels antics magatzems de la carretera, sols en queda un, reconvertit en aparcament pel mateix supermercat que es va engolir la joia de la nostra cultura: el cine i teatre Capitolio, un espai perdut per sempre a la nostra memòria. A l’antiga via del tren que delimitava la població hi vaig agafar imatges dels xalets que es varen construir als afores; res a vore amb allò que continua a la mateixa via: grans edificis, aglomeració de gent sense sentit, gent que va creure que deixar sa casa i viure en espais compartits era també progrés. Finalment, vaig tornar als orígens, vaig fer una passejada per la part alta del poble, la que ha mantingut l’essència d’este poble: el trinquet (també reconvertit), el mur, la font del Canut, el calvari, els carrers de sempre, els que ens queden i hem de saber valorar. Aquestes fotografies són relativament recents, fetes o passades a blanc i negre, uns colors que com moltes vegades associem als records que tenim del passat. Són solament uns detalls de Tavernes, n’hi ha molts més; si ens fixem podem trobar-ne un en cada cantó. Són els nostres detalls, els que han quedat d’un altre Tavernes: el dels nostres records. Josep A. González Sifres, juliol de 2017.

Tavernes 2017

| 24

SOMNI DE JOVENTUT

El temps passa volant. De vegades m’alce pensant que encara sóc aquell xic que va fer la mili a Almeria... fa vora cinquanta anys -el 1969-, i no, no sóc el mateix; torne a la realitat. Aquell any de la mili va ser molt important arreu del món: el cim del moviment hippy, l’alliberament de moltes coses que fins a aquell moment eren tabús. Fou un moment per a somiar, encara que ací continuava la dictadura, començava a respirar-se

Tavernes 2017

| 26

un cert canvi que pocs anys més tard es consolidaria. Podia presumir de poble allà a Almeria, on ens ajuntàvem jóvens de tot arreu. Tavernes disposava d’un enllumenat i una pavimentació dels carrers pròpia de ciutats més grans. Tenia estació de tren, cosa que la comunicava amb els pobles de l’entorn. L’economia era pròspera, tant amb productes agrícoles (hortalis-

ses, arròs, taronja…), indústria del moble i, per descomptat ací, a la costa valenciana: un incipient turisme i la construcció que duu lligada. Els magatzems donaven faena tant a hòmens com a dones, concentrant-se estos al que ara diríem “polígons”, com era la Plaça del Prado. Teníem permés somiar. I ho vàrem fer. No calia desplaçar-se per a tindre oci: orxateries al passeig, cinc cinemes (dos

MALSON

A poc a poc, la modernitat per una banda, la crisi i el canvi de mans de l’economia, per altra, van apagar aquell xicotet esplendor que lluïa Tavernes. Els primers en caure foren els xicotets magatzems (algun de gran també) i fàbriques menudes. No corregueren millor sort els cinemes -que a finals dels 80 i al llarg dels 90- en pro d’una modernitat impulsada pels nous centres comercials i els cinemes multisales. Tampoc ha tingut millor sort la resta de l’oci del poble, no fa tant (a principis dels 2000), encara n’hi havia una oferta diversa orientada al públic jove, hui aquella oferta s’ha reduït a la meitat. A més, els jóvens (i no tan jóvens) han de desplaçar-se a altres localitats (fins i tot més menudes), per a disfrutar de serveis com ara la piscina climatitzada. Això sense comptar que per a anar a l’estació cal anar en cotxe, ja que no hi ha servei de bus digne, cosa que no ajuda a moure’s. Però la pitjor part d’este viratge del poble va ser conseqüència del tancament de part de les grans fàbriques. Malgrat que des dels 80 la faena de l’horta ha anat de capa caiguda, Tavernes podia fer pit de tindre una forta indústria instal· lada que compensava la deriva del món rural. Però amb el canvi de segle les empreses començaren a acomiadar gent, fer retallades, noves derives en les seues polítiques... En resum, acabaren tancant. Estos fets, junt amb l’explosió de la bambolla immobiliària (i la conseqüent caiguda del sector de la construcció), han fet que ens trobem en un punt un tant fosc.

DRET A SOMIAR

d’ells terrasses d’estiu). De fet, un dels cinemes -el mític Capitolio- era referent per als artistes de l’època. Tampoc ens podem oblidar de les pistes de ball, poc de temps més endavant s’obririen les discoteques. Gran part d’esta prosperitat era gràcies a les grans empreses que hi havia: indústria del moble, magatzems de taronja, molins d’arròs, etc. Un poble del que ara s’estila dir “emprenedors”, que anaven cap altres zones menys fèrtils que esta a exportar les seues idees. Negocis que han anat tancant a principis del nou segle.

Jo ja sóc major per a canviar les coses de Tavernes, però tinc l’esperança de poder vore una altra volta un poc d’aquella lluentor ençà. Per això este escrit no pretén ser pessimista, ni tampoc ser l’enyorança d’un home ja gran. El que pretenc és que espavilem, som un poble amb gran potencial tant per la ubicació que tenim, com pels recursos de què disposem. També vull aplaudir tots aquells valents que, malgrat tots els trons que ens ha tocat viure estos últims anys, s’han llançat a l’aventura de muntar negocis i, per descomptat, a aquells que els han mantingut. Vull convidar els jóvens a quedar-se al poble, a tractar entre tots de fer-lo atractiu perquè no se’n vagen. Tornar a somiar tots junts per un poble que cause enveja pertot arreu. Perquè som privilegiats de viure en un entorn tan ric i bonic. Bones festes! Salvador Vercher i Talens Reiet i Roget de Xerta

| Tavernes 2017

El parlar de Tavernes Totes les llengües presenten variació geogràfica, és a dir, es parlen de forma diferent en llocs geogràfics diferents. Això val tant per a pobles com per a grups de pobles. Els factors que justifiquen les diferències entre la forma de parlar de dos localitats que comparteixen la mateixa llengua són la proximitat o llunyania, els factors geogràfics i històrics, la intensitat de les relacions entre els dos llocs, les migracions, etc. En el cas que ens ocupa, el valencià que es parla a la Valldigna forma part del dialecte anomenat valencià meridional no alacantí, que és el propi de comarques com la Ribera Baixa i part de l’Alta, les Marines, la Safor, el Comtat, la Costera, la Vall d’Albaida i part de l’Alcoià. Dins d’aquest dialecte, la Valldigna es troba a la zona septentrional, prop d’on comença el valencià central o apitjat (que és el que es parla, per exemple, a Alzira). Així doncs, moltes de les característiques del parlar valler són compartides per les comarques abans esmentades (es distingeix la pronunciació de casar i caçar, de joc i xoc, de veu i beu; no s’utilitza la primera persona singular del passat simple com vinguí, aní…; es mantenen majoritàriament les consonants geminades com en cotna, vetlar, ammetla, guatla, espatla, ammotlada; es conserva la /e/ de deixar i eixe; es fa harmonia vocàlica; s’utilitza la forma reforçada de pronoms febles davant de verb, em crida i no me crida; es fan servir mots com darrere i no raere, arrel i no arreal o arraïl, dentilles i no lentejes, etc.). A pesar d’això, s’observa la presència d’algunes característiques del valencià central (ús dels mots moixeta i no òbila, moll i no blanet, purna i no xispa, romero i no romer, estar mal i no estar malalt, és usual el passat simple en persones diferents de la primera singular: vingueres, vingueren…). Dins el valencià meridional, el parlar de la Safor i la Valldigna presenten peculiaritats que els singularitzen. La major part de pobles valencians pronuncien [a] les ee inicials de paraules que comencen en em-, en-, es- i eix- ([a]mpomar, [a]ntendre, [a]scola, [a]ixut). Una de les característiques més destacades del valencià de la Valldigna, Xeraco, Xeresa i alguns pobles del sud de Gandia (també de part de les Marines) és que també es pronuncia [a] en els articles el, els

(“tinc [a]l cotxe”); els pronoms em, et (pronunciat [a]l), es, en ([a]m crida, [a]s riu, [a]n té) i paraules que no solen alterar el timbre vocàlic en pobles valencians com [a]ncara, [a]nguany, [a]star, [a]ncabant, o la preposició [a]ntre. Aquesta feblesa de les vocals àtones no afecta només la vocal inicial de les paraules. És usual també en posició interna de paraula: a Tavernes (com a la Valldigna i la Safor) són freqüents les confusions de les aa i les ee: andr[e]gó, d[e]munt, d[e]rrere, d[e] vant, s[a]rà, s[a]ria… També s’observa vacil·lació quan estan en contacte una -e final d’una paraula i una a- inicial d’una altra (d’ací es pronuncia d[e] cí, igual com a la major part de la Safor i la Marina Alta). Totes aquestes confusions de vocals àtones s’han relacionat en el cas de la Safor (i de la Valldigna, on són molt presents) com en part de les Marines amb l’abundància de mallorquins en la repoblació del segle XVII, posterior a l’expulsió dels moriscs. Les coincidències amb la varietat de la nostra llengua parlada a les Illes Balears no acaben ací: hi ha algunes altres paraules sospitoses de ser mallorquinismes, com andoiar, ba ‘besada en llenguatge infantil’ o pebre, nom que només es dóna a aquest fruit a la part nord i interior de la Safor, a les Illes Balears, a Cambrils, a Palamós i a la ciutat sarda de l’Alguer. Els altres pobles valencians l’anomenen pebrera, pimentó, bajoca o variants d’aquests noms.

Tavernes 2017

| 28

En uns altres casos, el valencià de la Valldigna presenta peculiaritats que el diferencien del de la resta de la Safor (preferència per bufa i no bambolla, per batre i no batussar, per entrecuixa i no per besanca, per caqui/ guaiava/ guaiavo i no per caqui/ guaiacano, per cucó/ clotxa i no per cucó/ codolla, per esgarrar-se una branca i no per esguellar-se, per conca/ ferrâ i no per gaveta, per cacau i no per cacaua, entre moltes altres). Si haguérem de destacar algunes característiques fonètiques del parlar de Tavernes, s’hauria de començar per la pronunciació velar (pareguda a una o oberta) de les -aa finals, vagen precedides de la vocal tònica que siga (no només és el cas de l’harmonia vocàlica port[ɔ]). També el reforç vocàlic breu darrere de les consonants -ll, -r, -n i -s en posició final de paraula, especialment si van seguides d’una pausa (coll[ǝ], mar[ǝ], cas[ǝ]…). Quant a les consonants, cal descacar la creixent palatalització dels grups consonàntics finals -ts, -nys i -lls: la generació actual de 80 anys pronuncia eixos acabaments bé mantenint la -s o canviant-la per [tʃ] (“plats” es pronunciaria plats o platx), mentre que en la població més jove és prou generalitzada la variant palatalitzada (platx); la pèrdua de la /v/ en els imperfets de la primera conjugació quan separa vocals diferents (cantaes, compràem, parlaen…) o la tendència a eliminar les /w/ intervocàliques en derivats de paraules acabades en -ou (boet, poet, poar i no bouet, pouet, pouar…). Alguns trets destacats de la morfologia no verbal vallera són el plural de cru, crus (els altres pobles de la Valldigna fan cruns i crusos), l’ús del pronom feble en en forma plena i no reforçada (ne trobe, però em trobe, es troba); pronunciació al del pronom et en posició preverbal i en forma reforçada (com al trobes? i no com et trobes); l’ús del pronom es i no vos com a reflexiu i recíproc de segona persona de plural (es diu se n’aneu i no vos n’aneu), però de mos per la primera persona (mo n’anem i no se n’anem). Cal destacar la conservació de la locució adverbial al premigjorn, procedent d’al ple de migjorn (a Simat, el Pla i Barx és al ple mesdia) que ha generat l’expressió genuïna fer el premigjorn com a ‘fer la migdiada’. La població anciana conserva altres locucions com en dos mentrés (‘en un tres i no res’: “i en dos mentrés se’n posa una tassa i se la beu”) i en un mensec (‘de sobte’, “en un mensec quea aigua es-

pessa i en un mensec parava”). Quant a les interjeccions, sobta l’ús de bibop!, localisme que no documente en cap altre poble. Quant a la morfologia verbal, cal destacar una velarització feble però present en diversos temps verbals (estaguent, caiguent, visquent, diguent i dient, correguent i corrent, però creent, traent, bevent, venint, encenent) i la conservació, tot i que no sistemàtica, de les desinències antigues de present de subjuntiu -am, -au (digam, digau, vingam, vingau…). La població anciana manté la forma jo faç en compte de l’analògica jo faig, usual en els vallers més jóvens. El lèxic és molt ric i inabastable en un article de tan poca extensió. A tall d’exemple, sense voluntat exhaustiva i sense repetir paraules ja comentades, destaque les següents, que presenten variació en alguns dels pobles veïns analitzats en la graella: olorar i oldre (en pobles veïns només la primera), esmussar (no esgarrifar i derivats com a Xeraco i Xeresa), pirri (‘arreplegat redó de cabells a la part de darrere del cap’, en pobles propers topo i xufa), xinglot (‘contracció espasmòdica del diafragma’, a Cullera i Alzira, xanglot), braó (‘bíceps’, la

resta de la Valldigna, bragó), bes (besâ a Simat i Xeraco), tapoló (‘colp de dos caps’, topoló a Simat i Xeraco), desfilassar-se (referit a un teixit, desfilagarsar-se a Simat, desfigalatxar-se a Xeraco), monga (‘sota d’oros’, nom desconegut en pobles veïns), mangalatxa (‘trampa en un joc’, mangalúfia a Simat, maganxa a Xeraco), enterrat (terrat a Simat, les dos a Benifairó), xarquim (tarquim a Xeraco, Cullera o Alzira), ximenera (xumenera a Xeraco i Alzira), algunsar (engrunsar a Benifairó, Simat i Alzira), nyenya (llenya a Simat), tenoreta (‘escalfor tènue’, tenoret a Benifairó, Simat i Xeraco), eixugamans (torcamans en tots els pobles veïns), arròs en forn (sembla un localisme exclusiu de Tavernes per referir a l’arròs al forn), mantecao (xàmbit a Xeraco), desbrafat (desbrafat a Xeraco), esporgar (netejar a Simat i Benifairó), forques (‘canyes que alcen les branques del taronger’ punxes, agulles i estaques en alguns pobles veïns), birbaora (llegona Simat i Benifairó), ferraments (ferramentes en els pobles veïns de les Riberes), rastoll (rostoll a Xeraco), cóp d’un arbre (‘part alta’, caramull a Xeraco), bassa (safareig als pobles veïns de les Riberes), olives xafades (xacades a Xeraco), amborço (ambroço a Simat, ambrócio a Xeraco), flotâ (‘conjunt d’esclata-sangs que

| Tavernes 2017

creixen a prop’, a Simat, Benifairó i Xeraco, rogle), fer verdura (herbes a Benifairó, Simat i Cullera; brosses a Favara i Alzira), amfàbiga (en pobles veïns, alfàbiga, alfàbega, aufàbega), sampedro (els pobles veïns l’anomenen llampedro i dompedro), embordissâ (els pobles del sud, albardissa i variants), embrazer (al voltant alterna amb albarzer), fesols del confit (i no de la pelaïlla ni garrofó), agretes (també a Benifairó, els altres pobles, agrets), agona (als voltants predomina aona), escolà (acòlic a Simat i Benifairó), tallat (al sud, cingle), galdufa (‘halo de la Lluna’, a Xeraco i Favara, rogle), tabal (tavanc a Xeraco, tave a Favara i Alzira), revoltacampanes (noms diferents fora de la Valldigna: muntacavalls, campanar, rodacampanes...), segristana (confusió amb ‘sagristà’ que no documente enlloc més), rantella (randella a Xeraco, Cullera i Favara), sarvatxo (fardatxo a Alzira), endragó/

endregó (dragó a Favara i Alzira), taularí (teulaí/ taulaí als pobles veïns), pitet-roget/ pitarroget (peberrogero a Xeraco, pitarrogero, tintarroget i peberroget a les Riberes), xareta (xereta a Benifairó, Simat i Cullera; xera, amb e oberta, a Xeraco, xerla a Alzira), totestiu (ferreret a Simat; tastastiu a Xeraco; todestiu a Cullera; tatastiu a Favara), tollina (tonyina a Xeraco)...

Simat

Benifairó

Tavernes

Xeraco

Cullera

Favara

Alzira

llambrígol [a]star [a]n [e]ntre [a]l cotxe [a]l mira ammerla mona moixa/ moixeta/ òbila tavella cullerot p[o]u corna espentejar carpó pebre

llambrígol [a]star [a]n [a]ntre [a]l cotxe [a]l mira merla mona moixa/moixeta

cuc de la [a]star [a]n [a]ntre [a]l cotxe [a]l mira merla tonya moixa/moixeta

xambrígol [a]star [a]n [a]ntre [a]l cotxe [a]l mira merla panou òbila

buderó [e]star [e]n [e]ntre [e]l cotxe [e]l mira esmerla panou moixa/moixeta

buseró [e]star [e]n [e]ntre [e]l cotxe [e]l mira esmerla mona moixa/moixeta

llambrígol [e]star [e]n [e]ntre [e]l cotxe te mira esmerla mona moixa/moixeta

tavella cullerot p[o]u corna espentar/espentejar carpó pebre

arru(gu)eta cullerot p[o]u cotna espentar/espentejar escarpó pebre

arru(gu)eta cullerot p[o]u cotna espitjar escarpó pebre

arru(gu)eta -p[o]u corna espentejar crepó pemintó

arru(gu)eta cabut p[ɔ]u cona espentejar crepó pemintó

coeta d’all avispro ortiga una palput carranc passi penca polit cerquillo aba(d)ejo / ba(d)ejo aliacrà, aliacrans (m.) monja guaiavo/ caqui coca morena ferrâ llagostí/ llegostí mal/ malalt xinxa agemponat cosconelles

coeta d’all anvispro ortiga un palput carranc passi penca polit franja ba(d)ejo diacrà, diacrans (m.) bomba guaiava

coeta d’all nispro serenato un paput carranc passe penca polit franja ba(d)ejo leacrà, leacrans (m.) bufa guaiava

tetina nispro ortiga un aparput carranc passa penca polit cerquillo ba(d)ejo liacrà, liacraes (f.) monja caqui

tavella peixet p[o]u colna espentejar crepó pimentó / primentó coetina nispro ortiga un paput cranc passâ card tito flequillo aba(d)ejo aliacrà, aliacrans (m.) bufa caqui

coeta d’all anispro ortiga un parput cranc pàssit penca tito flequillo aba(d)ejo aliacrà, aliacrans (m.) monja caqui

coeta avísparo ortiga una porput carranc passâ penca polit franja aba(d)ejo diacrà, diacrans (m.) borla quequi

coca morena ferrâ llegostí

coca morena conca tallacames

coca pobre gaveta llangostí

mal xinxa ponnat casconelles

coca de llimonâ calderó lla(n)gostí de serreta mal pudenta aponat cosconelles

coca en llanda ferrâ bolantinero

mal xinxa empoinat cosconelles

coca en llanda gaveta llagostí/ llegostí malalt xinxa aponnat cosconelles

mal pudenta aponat cusquerelles

matalap

mal/ malalt pudenta apoinat cosconelles/ casconelles matalap

Tavernes 2017

| 30

matalaf

Tota aquesta informació es pot ampliar en l’estudi lingüístic El valencià de la Valldigna (2013, Mancomunitat de la Valldigna i Universitat de València) o en la pàgina de Facebook homònima dedicada a aquest llibre. També podeu submergirvos en el parlar local en la novel·la Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni (2012, Ed. Tabarca), que recrea el parlar col·loquial valler.

En la graella següent expose amb més detall algunes altres diferències entre els set pobles que compare en aquest article. Als jóvens els poden resultar desconegudes algunes paraules anteriors; també algunes altres referides a objectes, usos i costums del passat (barjoles, bolquers, sarpassa, píndola [joc], tinell, sostret, dalt de més amunt [pis de dalt de la cambra d’una casa tradicional], frassâ, ses, desmadeixat, escardalenc, entebuixat, aixem, esgarrany, afallament) o aquelles que s’han anat abandonant: anciamo (‘ecce homo’), moroti (‘personatge fantàstic per a fer por als xiquets’), fritera (‘plat gran, ara anomenat font’), siti (‘solar’), mengiu, escarramallat (‘amb les cames molt obertes’)… Hui la llengua no es transmet només de pares a fills, sinó que mitjans de comunicació, escola (i la pressió del castellà) transmeten un model de llengua diferent, menys variat i sovint més proper a les solucions castellanes. Alguns dels casos en què els ancians utilitzen mots genuïns i els més jóvens recorren a paraules de la llengua veïna: bassa d’auia (no xarco), ratlla de sant Martí (no arco iris), balla(d)or de l’anca (no cadera), bastiment (i no andàmit), encrusa (i no iunque), orenga (i no orégano), locucions com a gatameu (i no a gates), de bat a bat (i no de par en par)… A pesar d’aquests castellanismes i d’altres ben coneguts (noms de mesos, bessugo, barato...) el valencià de Tavernes i de la Valldigna és ben ric, original, correcte i no per això hauria de ser menys valorat pels seus parlants. A més, com hem vist, és una llengua plena de variació, viva. La constatació d’aquesta diversitat tan gran en sis pobles veïns (variació aparentment inexistent o mínima per al parlant que no l’haja estudiada) fa més absurd, encara, establir fronteres lingüístiques interessades basades en motius polítics i no filològics. Joan Giner Monfort

| Tavernes 2017

ANTONIO CHOVER SALOM A propòsit dels actes de celebració del centenari de Tavernes com a ciutat: Esbós biogràfic d’Antonio Chover Salom, compositor, director, guitarrista, fill predilecte i estudiós de la música popular de Tavernes de la Valldigna. Antonio Chover va nàixer el 12 de setembre de 1922, en la casa número 23 del carrer Convent, hui anomenat Gabriel Hernández. A l’any de nàixer, sa mare, que aleshores deuria tindre uns 20 anys, va quedar embarassada de la seua germana Isabel (1) i, tal com era el costum en aquella època, va anar a viure amb els seus avis materns a la veïna casa del carrer Sant Roc núm. 108. Amb una aptitud artística nata, prompte són reconegudes les seues capacitats per a la música. El seu avi matern, José Salom Cantus (2), afavoreix i catalitza els inicis en la seua educació musical cap al 1932, ensenyant-li “guitarra, cançons i primeres melodies populars” (3). L’avi li va comprar un guitarronet, i el xiquet va demostrar de seguida les seues habilitats, sent capaç de reproduir amb rapidesa en l’instrument tot allò que cantava. Havia de ser un esperit molt despert, perquè alhora que estudia guitarra i solfeig comença a vincular-se a figures locals com Francisco Valiente Izquierdo (4), conegut popularment com “el metge dels pobres”, i Ladislao Marí Simó, que regentava una drogueria, però que al mateix temps era un representant del “valencianisme cultural” (5) local. Aquestes dues persones foren les que veritablement l’aconsellaren i orientaren cap a la música, els autèntics mentors del jove Antonio Chover. Amdós estaven vinculats als ideals liberals republicans i mostraven una oberta inclinació valencianista que els va portar a crear junts l’himne de Tavernes. Antonio Chover recorda en les seues anotacions autobiogràfiques que Ladislao Marí interpretava a la guitarra, per a ell, l’himne mentre estava component-lo. L’Ajuntament, durant els anys 70, va sol·licitar a Chover que adaptara l’himne, cosa a la qual ell es va negar inicialment per respecte als seus mentors i mestres. No obstant això, en l’arxiu apareix una versió orquestrada per a banda del citat Himne de Tavernes, amb guió reduït per a la direcció, amb indicació del músic que interpretaria cada veu i les partitures dels instruments. En 1935 comença a estudiar guitarra amb Salvador García García “Panxa Verda”, que alhora havia estat deixeble directe de Francisco Tàrrega. En plena Guerra Civil va recórrer moltes vegades a peu (amb el seu amic i també music, el guitarrista Antonio Company) el trajecte Tavernes-Gandia-Tavernes, per tal de rebre el magisteri de l’insigne concertista. Comentava que, de vegades, durant el trajecte els sorprenia ”La Pava” (6) i havien de refugiar-se fins que passava el perill. Durant la Guerra Civil l’activitat acadèmica a les Escoles Nacionals o s’interromp o no té un transcurs reglat. No obstant això, el jove Antonio Chover mostra també, en aquesta ocasió, ser una persona desperta i sociable, perquè es relaciona amb les Joventuts Llibertàries de Tavernes, que organitzen i sufraguen en col·lectivitat una escola racionalista que anomenaran “EL Porvenir”, amb Vicente Consoli i Pura Arcos (7). Antonio Chover sempre va dir que en aquesta escola hi havia un ambient molt sa en les relacions humanes i en tot allò relacionat amb la cultura i el saber. Antonio, als 14 anys, va ser designat bibliotecari de l’escola. Una anècdota que em va contar és que, acabada la Guerra Civil, li demanaren que salvara els llibres de la biblioteca, que se’ls emportara a sa casa, perquè en la seua família eren tots molt creients i practicants i així els “nacionals” no sospitarien i no registrarien sa casa i, per tant, els llibres restarien a lloc segur i no serien cremats. I així fou.

Tavernes 2017

| 32

La seua afició per l’esperanto, la vida naturista, la seua religiositat panteista vénen d’eixa època. En el trist panorama cultural, econòmic i moral que deixa la postguerra, Antonio Chover torna a donar mostres de flexibilitat i capacitat d’adaptació al principi de realitat, car es veu immers en la dinàmica cultural de Tavernes amb la preparació de La muerte y pasión de Jesús, un drama sacre d’Enrique Zumel, amb música coral composta per ell, i que es representaria durant algunes temporades al teatre Patronat, tinguem en compte que sa mare era una persona de fortes conviccions religioses. És en eixa època quan decideix dedicar-se per complet als estudis de la música i disposa d’una habitació en la casa del carrer Sant Roc on situar el seu estudi. Aleshores en la casa vivien sa tia Encarnació (germana de sa mare), el “tio” Pepico (el seu marit), i les dues filles del matrimoni (Maria i Encarna) amb l’àvia Encarnació. En aquesta casa estudia i

comença a donar classes particulars a algunes xiques (també a les seues cosines) i enceta el que seria el nucli inicial del cor que cantava en l’església Sant Josep, que posteriorment representaria la Mort i Passió en el Teatre Patronat. En aquest ambient gaudeix de l’atenció i l’estima dels seus oncles i de les seues cosines, amb qui es cria com a germans. En aquesta casa del carrer Sant Roc s’allotjaria Manuel Palau en la seua visita a Tavernes durant les festes del poble. En 1939 enceta una etapa decisiva en la seua vida quan comença a estudiar musica de forma particular amb Manuel Palau, de qui aprendrà solfeig, piano, harmonia, composició, estètica, història de la música, contrapunt, fuga, formes musicals, folklore i direcció d’orquestra. Tot això, paral·lelament als seus estudis oficials en el Conservatori de València, on aconsegueix en l’any 1948 el títol de composició, obté les màximes qualificacions i rep, per unanimitat, el Primer Premi de Composició per la seua Simfonia núm. 1 per a orquestra.

| Tavernes 2017

El 1950 el mestre Palau el crida per a treballar a l’Institut Valencià de Musicologia com a becari encarregat de les missions folklòriques. L’estima i preparació de Chover per a aquesta feina feu que el 1951 l’Institut Alfons el Magnànim li editarà el llibre Canciones, danzas y pregones de Tabernes Valldigna, un inici en la tasca que li permetrà, al llarg dels anys, arreplegar gairebé tot el folklore de Tavernes, material que a hores d’ara encara roman inèdit i que tanta influència tindrà en algunes etapes de la seua obra. El 1951 ingressa, per oposició, en el cos de Directors Músics de l’Exèrcit, activitat que el portarà a residir durant 40 anys a la ciutat de Cadis. Allí desenvolupa també la seua faceta pedagògica com a professor de guitarra, harmonia i composició. Durant els anys 60 veu com les seues obres per a guitarra són publicades i interpretades a Espanya, Itàlia i Alemanya. El 1967 compon l’obra coral La barraca, basada en la cançó popular de Tavernes del mateix nom. La seua personal col·laboració amb el Conservatori de Cadis en els anys 80 el feu valedor de la medalla d’or, la màxima distinció d’aquest centre, en reconeixement de la seua tasca docent.

Amb motiu de la pròxima publicació i presentació del llibre Integral de la obra para guitarra de Antonio Chover Salom. Biografía y edición crítica, del professor i guitarrista Carlos Blanco Ruiz, vos voldria fer algunes cites del susdit professor, en què es refereix a la música enregistrada en un CD que acompanyarà l’edició: “Las obras aquí presentadas en concierto son una selección de su producción y muestran las diversas fases por las que discurre su producción, desde la Canción lejana y la Suite Cádiz, pasando por las originales e incluso a veces osadas Variaciones sobre un tema escocés o el emotivo Preludio-Coral, dedicado a su mentor Ladislao Marí, hasta llegar a las obras más personales como son los Preludios cósmicos y las arriesgadas Minidanzas del siglo XX. Las esencias de su trabajo musicológico aparecen también reflejadas en la obra que le dedicó a su maestro Manuel Palau, la bella Suite de Valencia. Toda una vida dedicada a la composición, con la guitarra como instrumento con el que supo expresarse de la manera más personal. Es un repertorio que merece ser escuchado con atención y valorado en su contexto. El libro que acompaña a estas músicas seleccionadas contiene unas completas referencias biográficas y una edición crítica comentada de todas sus obras en una nueva edición preparada para su interpretación”.

El llibre es presentarà el dia 27 d’octubre, acompanyat d’un concert per a guitarra amb obres d’Antonio Chover que farà l’esmentat professor Carlos Blanco. El 4 de novembre de 2013 l’Ajuntament de Tavernes va nomenar-lo fill predilecte de la ciutat. Un poc abans de faltar (174-2014) va rebre el premi Valldigna per la seua dedicació a la cultura del poble. En aquest acte de lliurament del premis Valldigna, es va presentar el llibre Antonio Chover Salom: L’obra per a piano, a cura de José Andrés Romero Mazarrota, amb una edició crítica de les partitures. Tanmateix, en el decurs de l’acte, la Coral XV de març, dirigida per Fran Lledó, va interpretar obres d’Antonio Chover (Canta la mare, Cantiña, La Barraca, La Virgen María i Càntic a la Vall). No voldria acabar sense parlar-vos de la seua forma de ser. Done testimoni de la seua honestedat i bonhomia, de la seua estima i dedicació a la família, amb un tret molt característic: un humor “absurd” amb jocs de paraules i molt d’enginy, bon amic dels seus amics (8) que des d’algun indret donen el mateix testimoni que jo. (9)

Ferran Enguix Benavent

(1) A més d’Isabel, va tindre altres quatre germans: José [Pepe], Manuel [Manolo], María Teresa i Encarna. Antonio era el major dels sis. (2) “Se cuenta que era un excelente “ballaor” de “ball de compters” y un magnífico “cantaor” de “cançons populars valencianes,”cante jondo” y canciones de estilo andaluz”. Font: Notes autobiogràfiques redactades el 19 de maig de 1989. Arxiu AChS. (3) Font: Notes autobiogràfiques de l’arxiu AChS. (4) Francisco [Paco] Valiente Izquierdo (Villanueva del Grao, Valencia, 1889- Tavernes de la Valldigna, 1939). “Fue mi medico, maestro, consejero y amigo. Me curó de una pulmonía muy grave, siendo yo muy niño y viendo en casa de mis abuelos maternos, Pepe y Encarnación.. Al estallar la Guerra Civil, D. Paco fue Comandante Médico en la parte republicana. Falleció en el pueblo recien terminada la guerra. Era un excelente poeta y escritor. Fue alcalde de Tabernes y un enamorado de la Ciudad que trabajó mucho por su cultura” Font: notes manuscrites per Antonio Chover dels àlbums de fotografies. Arxiu AChS (5) Ladislao Marí Simó (Silla 1895- Tavernes de la Valldigna 1938) Autor de dues obres teatrals Orgull de rassa, Comèdia lírica valenciana (Cullera, 1931) amb música de Vicent i Arturo Terol, estrenada en el Teatre de la Princesa de València en 1929 i Salvadoret l’aprenent. Duet còmic en vers (Tavernes, 1931). (6) Avió de combat Heinkel-46, anomenat popularment La Pava. Font: “La Pava” Article de Manuel Vicent aparegut en la edició impresa del ”Domingo El Pais”, 16 d’octubre de 2005. (7) Purificación Pérez Benavent [Pura Arcos] (València, 1919 – Windsor, 1995). “Educada entre Valencia y Barcelona, formarà parte de la secretaría de propaganda del Subcomité Nacional de “Mujeres Libres” mientras imparte clases en “El Porvenir” de Tavernes de la Valldigna. Tras la guerra mantuvo la lucha en la clandestinidad en la red de apoyo a los presos anarquistes hasta su marcha a Canadá en 1959” (---, Mujeres Libertarias, Pura Arcos 2015) (8) Conversa amb Antonio Company guitarrista i professor del Conservatori de Málaga. (9) Eduardo Galiana, Vicente Peris i Brines [“Tocata”] (no recorde el nom, ja em perdonareu, però era el senyor que feia tan bé de presentador en tots els actes de les festes del poble).

Tavernes 2017

| 34

Josefa Peiro, una vallera centenaria El 7 de desembre de 1916, quasi coincidint amb el nomenament de la vila de Tavernes com a ciutat, va nàixer al carrer Sant Pere la senyora Josefa Peiró Bononad, la nostra conciutadana centenària, una persona senzilla i admirable. Fou la segona filla d’un matrimoni de forners. El germà major, Enrique, tenia huit o nou anys, ella en tenia sis i Elvira, la menor, tres quan la mare va morir. El pare havia de deixar-se els xiquets dormint per anar a les nits a fer el pa al forn del carrer Sant Agustí. I Pepita conta que passava molta por quan el seu germà la despertava i li deia: “Ara t’eixirà la mare!”. Per això se n’eixia del llit i s’asseia al portalet de casa de matinada. Alguna veïna que la solia vore li digué a son pare que la xiqueta es gelava de fred durant llargues hores i ell, en saber el motiu, comprengué que els fills no podien passar les nits sols a casa i decidí tornar-se a casar. De la segona dona no tingué descendència i ella sempre tractà els xiquets com si foren fills propis. Però conta Pepita que no li digueren mai mare i que quan aquesta ja era velleta i ella marmolava els seus fills, la iaia s’interposava i li deia: “eres més madrastra que jo”. Per això Pepita quan se’n recorda d’aquelles vivències sent pesar, perquè encara que els havia criat igual o millor que una mare, ells sempre li havien dit tia. De menuda, tot i que son pare era més bé republicanet i poc d’església, va anar al col·legi de les monges, on aprengué les quatre regles i sobretot a fer tota classe de labors i a cosir molt bé. Tan bé que quan una de les filles feia de modista, ella li rematava les peces de roba amb una gran traça. Ara fa punt de ganxo per entretindre’s i es distrau comptant els punts de cadeneta, un, dos, un, dos... i així passa les hores. En aquells temps, quan era ben joveneta, es venia el pa pel carrer, de casa en casa, i ella anava amb una gran cistella venent-ne, així com també les típiques rosquilletes i mallorques per a berenar. Pepita sol dir que probablement no va

Comunió

créixer prou i es va quedar tan xicoteta perquè sempre anava carregada com un ruc de forner. Anys després ja van acostumar la clientela a anar al forn per comprar el pa, encara que moltes dones se’l pastaven i l’hi duien a coure. Diu que son pare era molt artista, que feia funcions de teatre, sarsueles i sainets de Bernat i Baldoví. En alguna ocasió ella

també hi va actuar fent de filla de son pare en l’obra. Ara, quan Pepita mira la tele, com que està ben sordeta, vol que la filla li explique a crits què diuen i què fan els que parlen per la televisió. I quan ix Joan Baldoví, de vegades es confon i comenta que ella de jove va representar alguna obra seua. I la filla, amb paciència, li diu: “Eixe no és, mare, eixe és un diputat valencià actual i no escriu

| Tavernes 2017

Amb 19 anys

Tavernes 2017

| 36

sainets”. “Ja ho sé, ja ho sé, filla”, respon Pepita. Però és que a ella li venen a la memòria aquells temps i no pot evitar-ho. La veritat és que sovint la filla es queda afònica de tant de cridar per explicar-li a sa mare tot el que vol saber per estar ben al dia. Una anècdota graciosa és la del festeig de Pepita Peiró amb Josenet Vercher, el barber. Quan ella era fadrina tenien el forn al carrer Convent, ara Gabriel Hernàndez, enfrontet mateix de la barberia. Resulta que un xic de Cullera solia anar pel forn per intentar de festejar-la, però a Pepita eixe xic no li feia massa gràcia i volia desllapissar-se’l fóra com fóra. I com que la seua família i la del barber eren bons veïns i clients mutus, ella es va atrevir a demanar-li al jove Josenet: “No em faries el favor de vindre freqüentment per ma casa durant una quinzena de dies i mirar d’espantar-me el cullerot que vol festejar amb mi?” I ell, tot i que ja festejava amb una altra jove, però no estava massa convençut de continuar amb ella, li digué: “Clar que sí, dona, això està fet!”. I així fou com es van enamorar, feren desistir el cullerot i Josenet ja no va voler tornar més amb l’anterior nòvia. I es casaren un dilluns, perquè és el dia festiu dels barbers i ell sempre tenia molta faena, tot el sant dia la barberia oberta, diumenges inclosos i, quan no, a portar les poquetes fanecades que posseïa. Ella deixà el forn i l’ajudava a casa, llavava i planxava les tovalloles de barber, triava cacau o feia qualsevol de les faenes, que en aquells temps eren ben diverses i inacabables. Tenien bons amics i amb ells s’ajuntaven sovint a sopar. Josenet era un home molt cèlebre, ben rialler, i sempre tenia algun col·loqui que contar o algun acudit graciós. Feia rogle allà on anava. I ella cantava molt bé, era molt entonadeta. Eren uns pares tolerants, tenien una manera de ser molt autèntica i natural i no es clavaven en res, diu Pepa, una de les filles, “però encara que tenien una forma de pensar i d’ensenyar-nos molt lliure, amb nosaltres eren també molt estrictes i, per exemple, no ens consentien que anàrem a ballar a la pista del nano”. Van estar junts tota una vida, treballant humilment i criant i educant les dos filles que van tindre amb una gran senzillesa i rectitud de costums. El 21 de desembre de 2016, entre els actes que es feren per commemorar els cent anys que a Tavernes de la Valldigna se li concedí el títol de ciutat, el senyor alcalde, Jordi Juan, i la regidora de cultura, Encarna Mifsud, acompanyats d’un nodrit grup de vallers, acudiren al domicili de Josefa Peiró amb un ram de flors per homenatjar-la. El veïnat també s’hi aplegà i tots poguérem oir la magnífica interpretació de les cançons antigues del poble a càrrec de l’Ajunt de la Bóta, cançons que tant li agraden a la nostra protagonista perquè són de la seua època: La tia Juliana, Els ous de Pasqua, La quadrilla dels Panxuts... I Pepita Peiró, juntament amb les seues filles i familiars aplaudiren ben emocionats les extraordinàries veus de Reme Gandia, Amparo Vercher i Marisol Grau quan cantaren les cançons i algunes d’aquestes albades, composades per a l’ocasió.

Casament Albades per a Josefa Peiró Bononad 1 Per Josefa Peiró Bononad hem vingut ací a cantar (Bis) Perquè ja ha complit cent anys, com la ciutat de Tavernes, la volem homenatjar.

2 De família de forners feia rosquilletes i mallorques (Bis) Se n’anava pels carrers venent pa amb una cistella al bon veïnat dels vallers.

3 Son pare es tornà a casar quan es va morir sa mare. (Bis) I a la consogra cantà la cançó de “La tia Juliana” per a fer-la enfadar. (Bis)

4 Als sainets va actuar de Bernat i Baldoví. (Bis) I quan veu el diputat Baldoví que ix a la tele diu que l’ha representat.

5 De fadrina es va enamorar de Josenet el barber. (Bis) Els dos junts van treballar i ell, que era ben rialler, a tots sabia alegrar.

Rosa Magraner Grau

| Tavernes 2017

Noces d’or

Homenatge pels cent anys. Dulce Pachés / Ajuntament de Tavernes.

Tavernes 2017

| 38

LES FESTES AHIR I HUI Les festes del poble, ja fa alguns anys, eren esperades amb molta il•lusió i alegria pels veïns de Tavernes. Era una celebració important per a tots, una cosa nostra; un esdeveniment que ens permetia expressar-nos com a col•lectiu, com a poble, i per això les festes tenien una gran importància per a cadascú de nosaltres. La data anava apropant-se i ja es podien observar canvis que anticipaven que alguna cosa gran estava a punt d’ocórrer: els veïns pintaven les façanes de les cases, els menuts ens mostràvem més inquiets en pensar que prompte vindria la fira i per fi ens comprarien el joguet que havíem estat esperant (“quan vinga la fira”, ens repetien cada vegada que demanàvem als pares que ens compraren joguets), i fins i tot els majors desitjaven que prompte vingueren les festes, les festes de tot el món. Les festes tenien lloc a la darreria de setembre, quan els llauradors havien acabat amb les tasques de l’arròs i ja el teníem a casa, la qual cosa ens permetia a tots ser-ne partícips. Sí, tots volíem formar part de les celebracions, “l’epicentre” de les quals era el Passeig, ja que allí es muntava la fira; un passeig amb arbres, amb ombra, amb molta vegetació i, per tant, amb molta vida; un lloc que, lamentablement, no té res a veure amb l’actual Passeig després de la destrossa patida fa uns anys i amb la qual se li va

arrabassar a aquest lloc emblemàtic tota la seua màgia, fins a convertir-lo en una cosa inerta: qui t’ha vist i qui et veu. Les festes, així és, eren quasi que “sagrades” per a tota la població. Ens pertanyien, i això ens feia sentir poble i enfortir els vincles d’un amb la resta de la comunitat. Ens sentíem vallers i la màxima expressió d’aquest sentiment es manifestava a les festes.

Ha passat temps de tot açò, i algunes coses han anat perdent-se (i desfent-se) al llarg de la història del nostre poble. Exemple d’açò és la pèrdua de gran part del patrimoni cultural i en gran mesura, com a conseqüència d’això, la minva del sentiment de ser un poble. Molts emblemes vallers han anat desapareixent a causa del pragmatisme d’alguns i del mal gust d’altres, i s’ha actuat en moltes ocasions sota la idea errada de “el que no és útil (econòmicament), no ens serveix i, per tant, no cal conservar-ho”. Així, gran part del nostre patrimoni, part d’allò simbòlic -i estètic- que ens unia al llarg de la història, ha anat esborrant-se i ha provocat alhora, com dèiem, una pèrdua d’identitat i d’unió. Pensem, doncs, que cal conservar la nostra història i el nostre patrimoni cultural, històric, i agraïm els esforços que s’han fet en els últims anys en aquest sentit. Creiem que és fonamental reivindicar allò que ens identifica com a poble, i per aquest motiu també valorem –i seguim valorant- les festes del poble, les nostres festes. Gaudiu de les festes 2017. Vicenta Félix

| Tavernes 2017

EL REBOST DE LA MEMORIA

Tavernes 2017

| 40

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 42

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 44

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 46

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 48

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 52

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 54

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 56

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 58

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 60

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 62

| Tavernes 2017

Tavernes 2017

| 64

| Tavernes 2017

Tavernes Fiestas 2017

Articles inside

Les festes ahir i hui

Josefa Peiró, una vallera centenària

Antonio Chover Salom

de la Valldigna a principis del segle XX

Detalls de Tavernes

Saluda del alcalde

Somni de Joventut

Corporació municipal

Les aigües potables d’ús comunal a Tavernes L´associacionisme a Tavernes

Saluda de la regidora de Festes