32
reportatge
EL GRAT 711 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - 1ªQUINZENA FEBRER 2020
Un recorregut pels més de cent anys d’història del ferrocarril Alcoi-Xàtiva
Crònica general del tren Alcoi-Xàtiva (part II) ‘Crònica general del tren Alcoi-Xàtiva’ és un article que tracta de les fites més importants ocorregudes al llarg dels més de cent anys d’existència de la línia de ferrocarril Alcoi-Xàtiva. Un text que està basat en el guió d’un dels episodis de la sèrie ‘Trens Valencians per a la Memòria’ dirigida per Xavier Cortés i produïda per Visual Producciones per a Canal 9 – RTVV. El text original de Pep Jordà ha estat adaptat per ell mateix i actualitzat per Javier Llopis amb els esdeveniments dels darrers vint anys. Javier LLopis / Pep Jordà, 2015./
Miró Reig Però, encara que els ferrobusos foren els vehicles estrella, no eren els únics que transitaven per les vies. Amb ells ho feien grans locomotores dièsel que remolcaven material ferroviari (cotxes de viatgers, vagons correu, etc.) fins a Miró Reig, un dels pocs tallers de reparació de trens que existien, en eixa època, a Espanya. En els primers anys de funcionament, l’empresa, com no disposava d’instal·lacions capaces d’allotjar els trens, realitzava el procés de reparació i muntatge sobre les vies de l’estació d’Alcoi. I el primer túnel de l’abandonada línia Alcoi – Alacant, era utilitzat com un improvisat taller a recer de les inclemències de l’oratge. Quan, anys després, l’activitat es va traslladar a unes grans i modernes dependències situades a la Partida Realets, just al costat de l’estació, el túnel al qual els treballadors anomenaven la Mina, va ser abandonat i la solitària boca negra, buida de vies, va tornar a planar com una ombra sobre el futur del tren. En permanent davallada L’amenaça va concretar-se a partir de l’any 1967 quan l’acceptable trànsit de viatgers que fins aleshores havia registrat la línia va fer un gir inesperat per començar a davallar de manera progressiva. El mateix va ocórrer amb les mercaderies. A Cocentaina una estació que havia registrat un important trànsit ara amb prou feines arribaven càrregues de paper que havien trobat en la carrete-
“en més de 100 anys d’història del tren,el temps del viatge entre Alcoi i València només s’ha reduït en 15 minuts” supervivència. La falta de definició i el continu traspàs de responsabilitats entre el govern estatal i l’autonòmic tampoc van ajudar a clarificar el seu futur incert.
Imatge de les antigues locomotores a l’estació de tren d’Alcoi./
ra un camí més ràpid. Sense mercaderies, i amb pocs viatgers, l’estació prompte cauria en desús. El mateix passava en unes altres poblacions del recorregut que veien com les instal·lacions es tancaven i passaven a convertir-se en simples baixadors. Però el desmantellament de la línia no havia fet més que començar. El 1989, Ontinyent, assistia al tancament de la seua terminal de càrrega. Una sort que anys després compartiria amb la terminal d’Alcoi i que culminaria amb la supressió definitiva del
servici de mercaderies. Amb els trens de càrrega formant ja part del passat, la línia Xàtiva – Alcoi rebia una altra mala notícia: el tancament dels tallers de reparació de Miró Reig. A més a més el trasllat a València del Regiment d’Infanteria establert a Alcoi, va desposseir el tren de valor estratègic i li va fer perdre importància en els plans de l’Estat. En mig d’aquest panorama, i amb el trànsit de passatgers baix mínims, el 1984, RENFE comunicava la intenció d’abandonar l’explotació normal de la
línia, com un pas previ al tancament definitiu. De seguida es van iniciar campanyes ciutadanes que s’han repetit fins avui i que no sols exigien el manteniment sinó també millores per a augmentar la velocitat. Velocitat que s’havia reduït dràsticament des què el 1994 un incendi a la Mariola causarà greus danys en les travesses de la línia ferroviària. Durant algun temps la millora general del servici, el canvi d’unitats i, la substitució de les malparades vies li van donar un nou impuls tot i que no van garantir la seua
c/Les Eres N.39 Reservas 865 644 638 Castalla
Vint anys de deteriorament i incertesa La història del tren, als darrers vint anys, està marcada pel progressiu deteriorament del servei i per la incertesa respecte a la supervivència de la línia. Ni la Generalitat Valenciana ni el Govern central han sabut donar respostes a aquesta situació d’eterna provisionalitat, que s’ha traduït en una congelació total de les inversions públiques, limitades als diners estrictament necessaris per al manteniment. Després de la seva arribada a la presidència del Consell, Eduardo Zaplana va apuntar una possible solució per garantir el futur del tren: la transferència de la línia a l’administració autonòmica per incloure-la dins de la xarxa de ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. Aquesta idea finalment no va prosperar i el que és pitjor durant els anys de govern del PP al Consell va deixar de pagar el dèficit anual del servei, incomplint un conveni que permetia mantenir obert el traçat des de
LAVISCAYA.ES
Durante los fines de semana del mes de febrero, pregunta por nuestro menú calçotada. Solo disponible mediante reserva
