© Carla Belda
P
andemiaules
S
i els ulls són l’espill de l’ànima, hui més que mai són el reflex de la pandèmia, pandemiaules plenes de tristesa i de mirades perdudes sobre mascaretes de colors. En un sistema educatiu heretat de la revolució industrial on prima l’aportació curricular abans que molts altres valors, ha arribat este virus amb corona i ceptre i com qualsevol rei feudal ha imposat les seues normes, algunes absurdes, però que tot pandemita ha de complir.
No dic que siga fàcil gestionar esta nova situació, però si dic que vivim un miratge educacional, pareix que està, però no és més que una il·lusió que, si la veus de prop, s’esvaïx davant dels teus ulls, un joc de titelles on els que mouen els fils poc o res han xafat les aules però saben més que tots els docents a qui no han tingut en compte. Sent tristesa, molta tristesa, però no per mi, m’entristix veure com eixes mirades em criden l’injust que és tot açò i és inevitable comparar una de les millors etapes de la meua vida amb el que els ha tocat viure a ells i saber que, sa majestat la bestiola, ha vingut per a quedar-se.
són més importants que la física o les matemàtiques, i és en l’institut on s’aprenen, hàbits, treball en equip, camaraderia, perdre la por de parlar en públic, compartir entrepà, coses que els titellaires no tenen en compte quan ens regalen espectacles que busquen l’aplaudiment fàcil de la multitud i no estan veient com s’estan enredant els fils de l’educació fins que nuc a nuc la situació serà insostenible i l’única solució serà tallar de soca-rel.
Tots els titulars són per al nou virus, però l’educació ja estava infectada molt abans d’escoltar per primera vegada la parauleta, quelcom ja feia pudor en les aules i més ara que tot val, l’orde és clara, abans la salut que l’educació, i encara sort, perquè ja no som docents, som epidemiólogos amb protocols que canvien cada setmana, som policies de pati i dispensadors de gel, perdem classe a l’entrar, perdem classe a l’eixir, vivim unes contínues rebaixes educatives per a superar esta costa del COVID i em muir de ganes per veure com esmenarem el dèficit que estem creant. La meua enhorabona als sanitaris i a la seua labor, però no oblidem que el futur està en les aules, hui més que mai hem de remar tots junts en una mateixa direcció, buscant la unió, buscant la força, hem perdut fa temps l’equilibri amb la naturalesa i no eduquem en conseqüència, aprofitem este virus per a anar més lentament i tornar a l’equilibri.
La meua enhorabona als sanitaris i a la seua labor, però no oblidem que el futur està en les aules
Arrere queda el treball col·lectiu, les visites al laboratori, les excursions i activitats, arrere queda traure’ls a la pissarra, jugar amb ells en el pati, adéu factor humà, hola noves tecnologies, el virus ha canviat les regles del joc, però encara depén de nosaltres guanyar la partida, no oblidem que hi ha coses que
52
Xavi Castelló, la pensa i la diu
El miratge de la llibertat - EMOCIONS
