Catalunya i Espanya en el projecte de l'esquerra, L'Opinió Socialista, 1986 by Miquel Iceta

/jdpssiERi CATALUNYA i ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA Isidre Molas: Apunts sobre el catalanisme. -Joáé A. González Casanova: Les propostes històriques de l'autogovern català dins l'Estat espanyol. Anselmo Carretero: Socialisme i Federalisme a Espanya. Josep Termes: El catalanisme i les classes populars en la història. Xavier Arbós: Catalunya, Espanya i el nacionalisme com a determinant. Jordi Solé Tura: Una lectura autonomista i federal del model d'Estat constitucional. Joan Prats i Català: Una reflexió sobre les alternatives plantejades al centralisme espanyol i la seva significació política diversa. Antoni Castells: Catalunya i l'Estat espanyol en la perspectiva de l'Estat autonòmic. ENTREVISTA: Raimon Obiols per Enric Bastardas i Albert Mussons. DOCUMENT: Programa del SPD sobre Pau i Seguretat. Núm. 3

1986

U*PINIO C/ Nicaragua, 75-77 Tel.: 321 01 00 Barcelona Comitè de redacció Lluís Armet (Director) Antoni Castells (Subdirector) Mercedez Aroz Higini Clotas Jordi Font Mario López Palancar Joaquim Llach Isidre Molas Josep Maria Sala Jaume Sobrequés Col·laboradors Francesc Baiges Enric Bastardes Secretariat de redacció Albert Musons Júlia Goytisolo Producció

índex DOSSIER: CATALUNYA i ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

Apunts sobre el catalanisme. Isidre Molas

Jordi Serra Consell Editorial Xavier Arbós

Les propostes històriques de l'autogovern ^aià dins l'Estat espanyol. José A. González Casanova

Joan Barril

Oriol Bohigas

Socialisme i federalisme a Espanya.

Josep Maria Bricall Josep Maria Castellet

Anselmo Carretero

Fernando Claudín Justo Domínguez

El catalanisme i les classes populars en la història. Josep Termes

Jorge González Aznar

José Antonio González Casanova Catalunya, Espanya i el nacionalisme com a José Agustín Goytisolo determinant. Xavier Arbós Jordi Maragall

José Luis Martín

Una lectura autonomista i federal del model

Ferran Mascarell Marta Mata

d'Estat constitucional. Jordi Solé Tura

Joaquim Monells David Pérez Maynar Lluís Maria de Puig

Una reflexió sobre les alternatives plantejades al centralisme espanyol i la seva significació política diversa. Joan Prats i Català

Ignacio Sotelo Josep Lluís Sureda

Catalunya i l'Estat espanyol en la perspectiva de l'Estat autonòmic. Antoni Castells

Entrevista a Raimon Obiols: Tres eixos de reflexió per a una política progressista. Enric Bastardes i Albert Mussons

Xavier Rubert de Ventós José Maria Vegara

Josep Verde Aldea José María Zufiaur Disseny gràfic

Una proposta alemanya. Josep Verde i Aldea

111

Subscripció anual

Document:

^—»^

Loni Geest i Tone Hoverstad (4 números): 1.500,— ptes.

Programa del SPD sobre Pau i Seguretat fi

^T14D A A^\ í°

-M^f

/lk^\i xA/o_, *>/

Edita: Partit dels Socialistes de Catalunya Fotocomposició: T.G.S., S.A., Lluís Millet, 69 Impresió: Tipografia Emporium, S. A. Pere IV, 6-10 - 08005 Barcelona Dipòsit Legal: B-2U8/86

Dossier Catalunya i Espanya en el projecte de l'esquerra

Apunts sobre el catalanisme Isidre Molas Un dels fets que sorprèn més a un observador exterior és el caràcter singular del nacionalisme català: mai no ha tingut en el passat una expressió política consistent en favor de la independència, ni ha aconseguit tampoco definir de forma conseqüent la seva voluntat de refer Espanya o l'Estat espanyol des d'un projecte plurinacional o federal que fes possible la lliure estructuració política de Catalunya. Vet ací una qüestió que caldria conèixer millor, sense apriorismes i hipòtesis conjunturais. En la nostra història recent, hi ha hagut dues visions de l'autogovern: una visió federal de reconstrucció de l'Estat espanyol i una visió particular de solució política aïllada per a Catalunya, sense independència. Però en la pràctica totes dues s'han orientat a buscar l'autonomia política. Una i altra han tingut tons més o menys nacionals. De tota manera ens enganyaríem si penséssim que l'ús continuat d'una mateixa veu mostra la persistència d'un mateix concepte. A finals de segle passat, l'autonomia de la Unió Catalanista era més aviat deutora del model (idealitzat) de l'Imperi austro-hongarès. Més tard, a finals de la guerra europea, el model derivà vers el dels dominis britànics i en part del federalisme imperial alemany. Finalment (a començament dels anys vint) per a un sector significà de forma genèrica self-government. Però a partir de 1931 la paraula «autonomia» s'introduí amb el significat actual i es connectà amb una variant original de l'Estat unitari. Fins a la II República, parlar d'autonomia no tenia un referent concret en el marc jurídic i podien coincidir-hi federals i particularistes, per bé que qui més la utilitzava eren aquests darrers. El triomf republicà a Espanya el 1931 imposà una solució amb un nom que fins aquell moment havia estat usat per la dreta catalana com a expressió de règim especial. Significà l'abandonament pràctic de la concepció federal, que fins aleshores havia estat la prèdica de les esquerres. Però en canvi generalitzà la possibilitat del particularisme, en convertir-lo d'excepció en matriu estatal, amb la qual cosa marginà la solució «ad hoc». La contraposició entre «regionalisme i federalisme», segons el títol del conegut llibre de Lluís Duran i Ventosa, o entre «autonomisme i federalisme», havia estat una línia divisòria entre dreta i esquerra (d'altra banda no coincident amb un continuum catalanisme no-catalanisme), que ara esclatava en la nova fórmula jurídica, per bé que subsistia en les mentalitats. La construcció d'un Estat integral, com deia la Constitució de 1931, varià la problemàtica del moviment catalanista i donà a la veu «autonomia» un significat nou: passà a expressar l'autogovern de Catalunya, però també la generalització potestativa de la fórmula a Espanya, en un equilibri entre particularisme i universalisme, entre definició d'excepció i definició d'Estat.

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

La derrota de la guerra civil obrí un débat primer sobre les dues concepcions tradicionals, però ja en el període final del franquisme hom pot comprovar el retorn a la posició «restauradora». Federalisme i particularisme subsisteixen com a actituds ideològiques, però no són propugnades com a propostes immediates, «realistes». Des d'abans de la transició es produeix una confluència en una solució sincrética basada en el retorn de l'autonomisme republicà. Així uns i altres mantenen no tant les posicions de fons, com coincideixen en el punt d'acord, sense refer una discussió de principis. Punt d'acord que gaudeix del pes del precedent, de l'experiència italiana i de la mateixa coincidència puntual. Ni es produeix doncs un debat sobre l'estructura de l'Estat, ni un canvi de las actituds bàsiques; ni a Espanya, ni a Catalunya. Es cerca una solució que desbloquegi la situació de Catalunya (i d'Euskadi) sense discutir-se massa sobre el nou Estat. Crec que això col·loca els corrents polítics catalans en una situació particular: la única proposta viable, sorgida des de Catalunya de forma conjunta, és la reproducció actualitzada de l'estructura estatal del 1931, que no coincideix amb les ideologies segregades a Catalunya per ningú, encara que tots saben que és el punt de coincidència formal amb les forces polítiques espanyoles. Tota la discussió esdevé aleshores una discussió de detall sobre com la llei es porta a la pràctica, sense que s'hagi produït acord sobre una concepció de l'Estat. El debat és silenciós (o sorollós), però oblicu. En tot cas no es resol durant el debat constitucional, per tal de fer possible l'aparició de la fórmula jurídica unívoca. I hom arriba a una Constitució que pot derivar vers diferents concrecions, en funció de les forces i les inèrcies amb què hom es trobi. Serà la marxa dels fets qui donarà una orientació o una altra, vers el particularisme, el semi-federalisme o la continuació renovada de l'Estat centralista. Però encara no s'ha discutit, ni s'ha expressat des de Catalunya quina estructura de l'Estat és la millor de les possibles per a Espanya, ni sembla que vagi a ésser discutida avui. No sembla fins i tot rendible fer-ho. Llàstima.

CATALANISME i ESTAT I tot això deriva potser (almenys en part) d'un fet que per a mi és una constant en el pensament català contemporani: el menysteniment teòric del paper de l'Estat. No existeix un estatut de centralitat de l'Estat, amb les conseqüències que el fet comporta per a l'acció política. Si repassem els pensadors polítics catalans del segle xx veurem que és rara una existència massa destacada de l'Estat dins l'esquema teòric i, en canvi es produeix una incidència important en el tema de la societat, tant per afirmació de fortalesa, com per oposició a d'altres societats, com potser perquè no sembla possible o desitjable situar l'Estat com a referent central, la qual cosa allunya tant la voluntat d'independència com la voluntat de construir o recomposar l'Estat. Tant a la dreta com

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

a l'esquerra sembla com si parléssim de política sense parlar d'Estat. Hom parla d'idees, hom parla de societat, hom parla d'economia, hom parla de cultura, però hom no parla de l'Estat. Cosa més aviat tràgica, en especial a partir dels nous vents de després de la II Guerra Mundial. Així l'Estat, com a concepte teòric o com Estat espanyol en concret, és absent dels discursos, com no sigui per marcar una oposició a una cosa llunyana, i inevitable. Aquesta absència comporta una certa actitud entre polítics i ciutadans de compromís o desvinculació mental amb un Estat que té prou força per moure el vot, el prestigi i els ressorts del poder, però que és sempre alguna cosa llunyana, estranya, que no produeix identificació. Caldria trobar-hi el per què, car no és una situació sana, ni permet de resoldre'ns com a ciutadans, ni modernitzar la societat, ni transformar-la. No es produeix mai un projecte (viable) per a Espanya, ni un projecte sense Espanya. Ens movem en la via de la pressió; sense iniciativa, doncs. Això és important. Fixem-nos sinó que fins i tot quan a vegades un polític, un home d'empresa o un sindicalista, és igual, arriba a tenir ací poder i passa a tenir-ne a Espanya, al cap d'un temps, comença a haver-hi gent que pensa que «ja no és d'ací», encara que se'l segueix considerant com a molt important (i reverenciat). Aquesta situació, que Prim va tenir poc temps per a comprovar, crec que se l'han trobat tots els qui han anat al rovell de l'ou de l'Estat amb un cert poder. ¿No fou aquest el cas de la Lliga que maldà per dirigir des de Madrid des del 1917 al 1922 i quan ho aconseguí perdé ací la seva força amb l'escissió d'Acció Catalana? És tot un tema. Un punt més a reflexionar possiblement sigui que el catalanisme ha estat una voluntat àmplia, present en totes les opcions ideològiques implantades políticament. En certa mesura és un patrimoni conjunt i plural per definició, comú i enfrontat també per definició. Una voluntat àmplia d'afirmació de personalitat i de desig d'autogovern ha estat present en tota la tradició del catalanisme. Aquesta és potser la diferència fonamental amb Euskadi i amb els països en què el nacionalisme significà un objectiu en primer pla: fer un Estat. Malgrat el cert miratge d'Euskadi, que en algun moment algú ha tingut, crec que aquest és un aspecte substancial que ens distingeix des d'un principi. La Lliga i el PNV no tenen res a veure. Aquest és el partit nacionalista, aquella fou una força catalanista. Són dos partits d'estructura, de mentalitat, d'organització i d'ideologia diferents. Més tard el catalanisme i el nacionalisme basc han estat coses diferents. I fixem-nos que hem donat dos noms diferents, perquè entre el catalanisme de l'autonomia o del federalisme i el nacionalisme de l'Estat emergent no hi ha identitat. A Catalunya existeix un moviment d'acceptació més ampli, plural i contradictori, més desigual en la intensitat però més gran en extensió i amb major capacitat d'atreure consciències i comportaments mig partits, menys identificadors del bo i dolent, més identificadors d'allò útil, convenient o normal. El catalanisme és un patrimoni comú, un terreny conjunt en què es mouen tots els partits catalans. 7

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

Si el catalanisme és un patrimoni comú hauríem d'acceptar, amb Serra i Moret, que no ha de concretar-se en un partit polític, sinó que és present en tots ells. I si això és així tots tindrien composants més i menys catalanistes en el seu sí. La resta seria abandonar la tendència secular del catalanisme, anar a parar a la fórmula basca. Per dir-ho d'una altra manera, allà hi ha un partit que s'ha considerat dipositari de la nació emergent. Fins i tot, si es produeix una diversificació de la representació política en diversos partits nacionalistes. La divisòria nacional-estranger en el País Basc és radicalment diferent que a Catalunya. Per tant, el catalanisme és diferent (per naturalesa) del nacionalisme basc. El catalanisme és cosa de tots. I és més tebi, però més extens. La vertebrado nacional catalana corre per uns altres camins: té com a objectiu principal, i en primer terme, unificar socialment els catalans com a comunitat volguda primer i sentida després. Caldria ara unes consideracions sobre quin és el sentit del catalanisme, a través de què es manifesta avui aquest terreny comú que deia abans. Perquè crec que per afinar cal conèixer què és, i saber si es manifesta de forma igual o diferent. Hom ho pot expressar de moltes maneres; en diré unes quantes: pot expressar-se com una frustració d'allò queja no es pot fer però que hom podia haver fet (una forma d'expressió possiblement d'un catalanisme en alguns sectors de l'esquerra); pot ésser una «revenja» pacífica de qui va perdre el seu Estat; pot ésser simplement la recerca de l'autogovern polític; pot ésser un intent d'articular la societat catalana del futur; pot ésser la identificació amb una concepció d'estabilitat i conservació enfront del risc del pas del temps; pot ésser finalment, com deia en Campalans, el deler de regeneració, d'impuls de la llibertat i d'igualtat del progrés. Pot ésser moltes coses més concretes, però jo crec que les característiques de com ho definim o com veiem que es pot manifestar (perquè possiblement totes les coses hi poden ser al mateix temps) definirà allò que voldríem que fos o allò que el país necessita que sigui el catalanisme. Sobretot atenent a la incorporació dels ciutadans de Catalunya, dels catalans, en una situació en què no hi haurà presumiblement ni massa mobilitat social ni cataclismes que són les dues vies d'incorporació ràpida en una societat. Mobilitat social perquè hom canvia la perspectiva i permet la millora individual, i cataclisme perquè en moments d'una gran crisi hom adopta posicions a vegades més enllà de les personals: t'incorpores, t'identifiques, a una opció col·lectiva. Després del «mini-cataclisme» de la transició no és previsible, i no sé si desitjable, que es produeixin cataclismes. I la marxa de la vida econòmica no sembla tampoc que vagi a donar una gran mobilitat social. En aquest context, presumiblement d'ací deu anys comptarem amb molts pocs immigrats o amb immigrats de fa molts anys. Hi haurà catalans, nascuts ací i vivint en zones homogènies culturalment, sense ni una estructura, ni una xarxa de lligams socials massa feta, amb una part important de marginació social, històricament consolidada.

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

EL CATALANISME AVUI

Com produir la incorporació activa dels habitants de Catalunya? Passa per la catalanització lingüística? Passa per la reforma social? Passa per l'enfrontament en l'Estat espanyol perquè apliqui tota la Constitució i tot l'Estatut? Per on passa? El gran tema és definir què vol dir avui el catalanisme, definir com s'hauria de produir aquesta incorporació subjectiva, que em sembla que és bàsic (primari) perquè el catalanisme tingués èxit històricament i no fos un moviment sentimental, de record o de resistència. Caldria incidir en aquest camp i, incidir-hi vol dir plantejar-nos quina és la via que pot permetre fer avançar aquest procés d'incorporació, de protagonisme, de tots els ciutadans de Catalunya en la determinació del seu futur. En el fons, aquesta qüestió ens remet al problema del poder polític, al grau d'autogovern. Però també al de la capacitat d'incidència autònoma de les forces polítiques catalanes en el Govern central. Perquè la societat catalana és governada, i molt, des del Govern central. Aquest és un altre tema, que té moltes preguntes a dins. Però a mi em sembla que definir avui quin és el problema principal de Catalunya és un dels trets que distingeix les opcions polítiques. I si això és així, cal menar una acció política coherent amb la definició del punt principal del programa. Crec que aquest és un tema important i no sé si hi ha gaires idees concretes, o almenys jo no n'he vist en excés. Hi ha coses dites, però no conec suficients idees pràctiques que inspirin una acció diària, com per moure'm amb tranquil·litat. Tinc la impressió, però, que el problema principal de Catalunya, i ho dic amb tota sinceritat, és esborrar la possibilitat que hi hagi ciutadans de Catalunya que no se sentin catalans. Crec que aquest és el tema fonamental, el tema en el qual ens juguem el futur. Arribaria a un darrer bloc de temes: seria bo descriure l'àmbit de la Catalunya real, de la Catalunya del demà. Sé que en tota Catalunya és real i plural. Voldria fugir d'aquella afirmació que Catalunya serà d'esquerra o no serà, o que Catalunya serà cristiana o no serà, o que Catalunya serà com penso jo o no serà. Aquest és un terreny que podem rebutjar d'entrada. Allò que crec que s'hauria de definir és quin tipus de Catalunya fem i des d'on. I on hi ha avui la llavor de la Catalunya del futur. Jo en això, com en d'altres coses, sóc una mica noucentista, dels d'abans. Més de 1'Alomar, en Campalans o en Serra i Moret que d'en Carner o en Bofill. Of course! Crec que l'àmbit céntralas Catalunya és la ciutat, i en concret la seva capital, és a dir els tres milions d'habitants que hi ha al voltant del municipi de Barcelona. Si Catalunya subsisteix com a país és perquè hem tingut una Barcelona amb una classe dirigent i unes classes dominades amb empenta i capacitat de modernització que ha caminat endavant malgrat els carlins, el folklore i el Massís Central. Catalunya ha existit perquè existia Barcelona. Aquesta concepció, que potser caldria matisar, parteix del supòsit que el futur de Barcelona incideix de forma decisiva en el futur de Catalunya. Del dinamisme i de la

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

capacitat de les classes que existeixen en la ciutat, més ben dit en les ciutats catalanes en depèn el futur. El sistema de ciutats que constitueix Catalunya estructura el nostre país. A mi la visió de la Catalunya rural no em fa mal, però és una rèmora, com ho és el folklore que ens hem inventat (també l'esquerra) de la recuperació de les tradicions pairals. Em sembla sobretot que és incorrecte, perquè no s'ha reassumit el folklore ciutadà; ha estat un folklore més rural que urbà. Hi ha un folklore urbà (de llengua o de costums, per exemple) que és important; i això els qui som de ciutat ho sabem. I l'aire de la ciutat fa lliure. Crec que el futur d'aquest país es ventila sobretot en aquesta gran àrea de tres milions d'habitants, de la seva capital, en el seu nivell d'apertura a Europa, en el seu nivell d'incorporar allò que és foraster, en la seva capacitat de progrés i de reordenació de la pròpia explicació com a país modern encarnat en l'estructura urbana. Si voleu, encara que és una idea que jo no gosaria de formular ni tan sols com a boutade, el Corpus de Sang, l'austriacisme del 1714 i els carlins, tot això és la història de la reacció; la Catalunya del progrés, la Catalunya de la ciutat es troba en uns altres indrets de la història que també s'han de recrear: la lluita dels remenees, la lluita de la Busca i la Biga, etc. La idea (que és de Gabriel Alomar) pot ésser considerada com una provocació intellectual per si en el fons hi ha alguna cosa. Hom ha muntat tota una explicació del nostre passat i de la nostra visió, com a país, en què hi ha un gran pes d'elements agraris i de romanticisme conservador; i els elements del liberalisme o de la llibertat civil s'han perdut o han quedat destenyits. Possiblement aquesta nova tradició simbòlica i folklòrica podria connectar amb allò que crec que serà la Catalunya del futur, la que accepta com a motor els tres milions d'habitants i el milió de les altres ciutats, sobre les terres on hi ha els conreus i les cases de segona residència. Crec que l'esbós és suficientment abrupte per a expressar una concepció exagerada, però clara que, encara que no l'acceptem del tot, no l'hauríem d'oblidar. Fins i tot fou una composant important del catalanisme civilitzat i modern de la dreta o l'esquerra liberal, culta i democràtica dels anys 20 o 30. No estic dient cap novetat, ells ho deien i, quan parlaven de la Catalunya-ciutat (que és un concepte més complex), ho creien; doncs bé, avui és més veritat que aleshores. Crec que el futur del país es juga aquí, al voltant del com aquests tres milions de ciutadans se senten dirigents del país de demà i per tant s'amotllen individualment a allò que vol ser el país de demà. Per això encara que sigui més fàcil estudiar els resultats electorals o la vida política a la Conca de Barberà, o a la Terra Alta, per exemple, crec que el centre de la vida política i de la dinàmica de futur es juga a les grans àrees urbanes i metropolitanes. Fins i tot més que a França, perquè a França, a més a més de la capital, hi ha un Estat present arreu i ací l'Estat és com deia abans una cosa llunyana. La societat civil, com en diuen alguns, ha d'actuar en primer pla, dins el marc comprensiu de les diverses tendències partidistes i de l'actuació de la 10

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

Generalitat (i dels Ajuntaments), tot fent possible un esforç comú i conjunt de les orientacions plurals que existeixen a Catalunya. Isidre Molas

Les propostes historiques de l'autogovern català dins l'Estat espanyol J. A. González Casanova INTRODUCCIÓ L'intent més proper de construcció de l'Estat espanyol (1868-1938), anterior al franquisme, coincideix amb l'època inequívocament catalanista i on la crisi permanent de l'Estat espanyol és reflectida en la reivindicació d'un Estat català, com en un mirall més o menys deformant. Aquesta època s'obre i es tanca amb sengles períodes revolucionaris, en els quals el canvi polític (Primera República versus Monarquia moderada, i Segona República versus Monarquia restaurada) apunta (1868-73) i confirma (1931-1938) un canvi social radical. En tots dos períodes revolucionaris, Catalunya exerceix un paper impulsor, primordial i, sovint, decisiu. I no sols Catalunya, sinó la consciència particularista (Primera República) o nacionalista (Segona República). Tampoc no és casual que el federalisme com a ideologia o com a tècnica jurídica, es trobi present tant al començament con al final de l'etapa històrica transcendental a què ens referim, ni que el proletariat català —en dos moments força diferents, però extrems d'un mateix arc— sigui el defensor més decidit i el darrer de la fórmula federal. El període central que separa els primers i els darrers esforços revolucionaris, o sigui la Restauració borbònica, coincideix amb tres fases estratègiques de la lluita catalanista. La primera abraça des del Primer Congrés Catalanista fins al sorgiment d'una «esquerra» al si del regionalisme nacionalista puixant, encapçalat per la Lliga (1880-1904, aproximadament). Aquesta és una etapa que es caracteritza per un diàleg i una simbiosi entre el federalisme en decadència pràctica i el catalanisme en ascensió teòrica. El «particularisme» de l'Almirall ex-federal fóra el pont de transició entre l'un i l'altre i el punt de partida del nacionalisme pratià quant a la seva estratègia regionalista i intervencionista dintre l'Estat espanyol. La segona s'estén durant els quinze anys en què la dreta i l'esquerra catalanistes, flanquejades respectivament pel foralisme carlista i el federalisme pimargallià, es disputen l'hegemonia del moviment nacionalista català i la victòria en els conflictes polítics interns de Catalunya, mentre col·laboren, fins a cert punt; en l'alternativa regeneracionista i reformadora a l'Estat espanyol. Sota la direcció indubtable de la Lliga Regionalista, però amb influències im12

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

portants del republicanisme catalanista, hom desenvolupa una lluita en dos fronts: l'autonomia progressiva de Catalunya i la transformació «federalitzant» de 'Estat espanyol. La fórmula que guia el doble intent serà la creació d'un Estat nacional català que formi part d'un « Estat compost» de límits territorials imprecisos (Espanya o Iberia). La tercera fase correspon al decenni crític de la monarquia borbònica restaurada, travessada per la guerra colonial marroquina, el col·lapse del sistema polític i l'agudització de la lluita de classes. La Dictadura de Primo de Rivera és el darrer intent de regeneració de l'Estat espanyol i coincideix amb el retrocés obligat de la descentralització administrativa mínima assolida per Catalunya després de quaranta anys de reclamar l'autonomia política. En aquests moments, el nacionalisme català ateny el seu procés de radicalització i inicia la seva aproximació, teòrica i pràctica, més vigorosa al moviment obrer. Així mateix, es vincula de nou al republicanisme espanyol, condicionant decisivament la victòria i l'estabilitat del nou règim de l'Estat al reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya.

LA RESTAURACIÓ Les forces conservadores i tradicionals catalanes tenien al davant tres estratègies en relació amb l'Estat de la Restauració; inscriure's en el sistema de partits dinàstics, actuar com a grup de pressió en defensa dels interessos materials i morals que defensaven com a instrument de dominació a Catalunya (i, per tant, amb certa base popular real), i el rebuig del parlamentarisme centralista oligàrquic i de caciquisme, tot convertint l'estratègia defensiva de grup de pressió en estratègia ofensiva d'exigència d'autonomia administrativa o política. Naturalment, la primera estratègia és la que seguiren de moment tots els qui foren salvats per Martínez Campos de la república federal, els qui havien confiat en Amadeu i en Alfons XII, els qui prosseguien la tradició moderantista catalana. La segona s'estén entre dues dates significatives: 1885 i 1902. El federalisme particularista d'Almirall adopta com a il·lusòria tàctica d'atracció de l'alta burgesia catalana per als seus ideals la presentació a Alfons XII, poc abans de la seva mort, d'un «Memorial de greuges», que és tota una declaració de regionalisme catalanista, al servei dels interessos econòmics de classe dominants a Catalunya, disconforme amb la política econòmica dels governs de Madrid. Aquesta fórmula, de signe cada cop més autonomista però gens federal, serà utilitzada, el 1888, per la incipient Lliga de Catalunya; el 1898, en plena crisi colonial, per les entitats econòmiques catalanes; i el 1902, amb motiu de la pujada al tron d'Alfons XIII, per les entitats esmentades en defensa de la llengua catalana. 13

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

La tercera comença gairebé al mateix temps que la segona i es produeix des de tres fronts: el del regionalisme federalista d'Almirall, el del regionalisme espanyolista de Mane i Flaquer i el del regionalisme autonomista de Prat. Aquest darrer és qui porta a terme millor la transformació del catalanisme com a grup de pressió conjuntural en grup de pressió permanent, en crear el partit regionalista que farà saltar el tom de partits espanyolistes dins de Catalunya en una primera fase (1901-1907). Després, intentarà ésser quelcom més que un partit-grup de pressió catalanista en el Parlament espanyol, estenent l'ideal regional per tot Espanya, mentre consolida la base d'una futura autonomia de Catalunya mitjançant la creació de mancomunitats provincials ( 1908-1918). I, en fi, un cop perduda la possibilitat d'un Estatut autonòmic el 1919 (entre la pressió nacionalista democràtica catalana i la reacció centralista-conservadora dels governs monàrquics), és refugiarà, com tantes vegades en el passat i davant la lluita obrera, en els cops militars, regeneradors d'Espanya (1923, Primo de Rivera). Defraudada de nou, doblement per una dictadura anticatalana i inviable, intentarà per darrera vegada una expansió espanyola el 1930, a través del Centre Constitucional de Cambó, per acabar essent senzillament la dreta catalana d'oposició al procés revolucionari de la Segona República. Com veiem, tot aquest recorregut històric del catalanisme coincideix amb la mateixa vida del règim restaurador, sorgit de la contrarevolució conservadora del 1874 i esgotat el 1930, després d'un septenni de dictadura tecno-militar. L'evolució de l'estratègia catalanista, cal entendre-la com un esforç d'adaptació a la realitat canviant del règim, que no fou el mateix durant aquest mig segle. Precisament, la inestabilitat radical del sistema quedà en evidència, com de costum, allà on el desenvolupament econòmic, la conflictivitat social i el progressisme polític eren més grans, i on la tradició crítica i rebel estaven més arrelades: Catalunya. Autonomisme i intervencionisme són les dues cares d'una mateixa moneda, d'una mateixa lluita per assegurar, segons les circumstàncies, de vegades l'hegemonia sobre la mateixa base regional del partit més lligat als interessos preponderants, i d'altres, la inserció d'aquest partit en l'aparell de l'Estat central per, des d'allí, reformar-lo, modernitzar-lo, obrirlo a les burgesies espanyoles representades insuficientment, llançar-lo pels camins d'una transformació econòmica tot recolzant en les «forces vives» de la societat. L'intervencionisme català no estava sol en aquesta tasca, perquè en major o menor grau, amb més o menys acord o recel, hauria pogut comptar amb els projectes regeneradors del que Tuñón de Lara ha anomenat «l'altra burgesia», el costisme, la «revolución desde arriba» de Maura, els intents descentralitzadors i regionalistes d'estils diversos, que, sens dubte, proliferaren en aquelles dates. Gairebé des del començament, el nou Estat entra en una sèrie de crisis que són a la vegada causa i efecte del seu mateix contingut de classe. La inexistència d'una reforma agrària radicalitza el conflicte camperol; la manca d'un re-

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

coneixement eficient del sindicalisme obrer enforteix els ideals revolucionaris i les tàctiques d'acció directa de certa orientació anarquista; el sistema de partits i el caciquisme aparten del joc polític amplis sectors populars, impedeixen la integració en el sistema d'una esquerra petita-burgesa i obrera, els partits de la qual (republicans, federals, socialista) no poden aspirar en cap moment a una participació pacífica en el Poder; els sectors relativament més emprenedors, industrialitzants i de nivell cultural més alt, no aconsegueixen d'arrossegar els sectors més absentistes i rendistes, cosa que produeix frecs i enfrontaments d'interessos i de programes, d'ideologies i de símbols, en els quals destaquen els produïts entre catalans i grups d'espanyols determinats —inclosos els governs de la Monarquia—, amb motiu de les reivindicacions lingüístiques, jurídiques i econòmiques de Catalunya, i també perquè aquesta és un dels primers focus conflictius del país en tots els terrenys. La crisi permanent de la monarquia moderada des del 1833 fins al 1868 es reproduirà, potser amb menys virulència externa però amb una gravetat profunda més gran, al llarg del mig segle següent. De nou, la personalitat del monarca; la fórmula constitucional, oberta a l'autoritarisme i a l'arbitrarietat; el sistema parlamentari, antidemocràtic i inoperant; els partits de notables sense arrelament popular; la pèrdua de les colònies, amb els seus seguits econòmics i psicològics; l'apatia de la població i la seva exasperació violenta periòdica; l'arbitrisme i el pessimisme dels intel·lectuals, tot això fa d'una inviabilitat radical el somni d'un Estat nacional que sigui quelcom més que un aparell d'imposició i de repressió. La política dels grups catalans va compartir, doncs, amb la resta de les forces crítiques d'Espanya un mateix afany regenerador i una mateixa consciència que Espanya encara no està feta perquè no hi ha un Estat, i no hi ha un Estat perquè la societat espanyola mateixa està vertebrada falsament, pel fet que les seves classes més poderoses no volen, no poden o no saben resoldre llurs contradiccions i llurs conflictes. Per sobre de tot això apareix el fantasma de les lluites passades, dels intents revolucionaris recents, perillosos per als uns i decebedors per als altres. Però a Catalunya, per les antigues causes que hem anat destacant en la primera part d'aquest treball, la consciència crítica i l'afany regenerador són doblement vitals, car s'ha de lluitar per la vida pròpia —la catalana— i per la que, es vulgui o no, pot fer-la possible o impossible: la de tot Espanya. En múltiples avinenteses els diversos grups catalanistes advertiran, amb més amargor que amenaça, que el separatisme és la conseqüència, en principi no volguda però obligada, de la impossibilitat de salvar-se plegats tots els pobles sotmesos a l'aparell estatal espanyol. Aquesta incapacitat del sistema per crear un Estat nacional es multiplica davant la provocació que suposen les conseqüències de tal incapacitat. Així, la doble exigència catalana d'un respecte inicial per la seva particularjíali d'una reforma de l'Estat espanyol —és a dir, creació d'un altre ei^gf^iel ètf^s. pugui, a través de tot el país, respectar la realitat de cadascuna /foftès seves _"?\

ixi ^A/naS-7

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

parts— és considerada com l'atac a una suposada unitat nacional ja assolida, a una sobirania espanyola inexistent en realitat, puix que li manca la condició primera d'un sistema representatiu. A la vegada, el tancament de l'oligarquia dominant i de l'opinió més patriotera permet una radicalització, teòrica i pràctica, del catalanisme envers plantejaments també nacionalistes, que, forçosament, no tenen altra sortida que el separatisme i, en el millor dels casos, el federalisme o l'autonomisme regional. De la descentralització administrativa, se n'esperarà poc, cada cop menys, perquè la seva lentitud a produir-se (fruit de la confusió entre unitat política de l'Estat i administració central d'aquest) ja la fa, entre altres raons més profundes, insuficient per als qui, no sols no volen ésser menys desgovernais, sinó en absolut governats per un sistema o per uns grups als quals hom nega legitimitat d'origen i d'exercici. D'aquesta manera, l'àmplia etapa de la Restauració tindrà com a problema permanent, inseparable de tots els altres que ella mateixa provoca, el problema català. Aquest problema, el plantejaran, de formes diferents i en moments diversos, dos grans corrents d'opinió i de poder, hegemònic l'un i minoritari l'altre. El primer serà monopolitzat pràcticament per la línia regionalista conservadora de la Lliga, i el segon, pel federalisme català, inspirador del futur catalanisme republicà, d'un nacionalisme democràtic i vagament proobrerista. El catalanisme conservador, atesa la seva hegemonia, és qui porta la iniciativa o, en tot cas, la lluita i el regateig amb el poder central respecte a les reivindicacions catalanes. Els missatges a la corona de la primera etapa; les bases autonòmiques del nacionalisme tradicionalista incipient (1892); el programa de Solidaritat Catalana per a una reforma de l'Estat espanyol (1906); el projecte de mancomunitats que permetin una base regional a la futura autonomia (1912); les conclusions de l'Assemblea de Parlamentaris en la crisi decisiva del 1917, quan sembla que s'obre una possibilitat revolucionària semblant a la del 1868; i, en fi, el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya, tot just acabada la Primera Guerra Mundial i en ple reconeixement mundial del principi de les nacionalitats, foren obra, tasca i risc d'un grup, d'una ideologia, d'uns polítics que mantingueren relacions de poder i d'influència complexes, ambigües, però tenses i atrevides amb els successius governs de la Monarquia espanyola. Amb tot, seria greument inexacte oblidar un fet queja he apuntat. La dinàmica interna mateixa de Catalunya, l'enorme pes del corrent federal republicà, relativament proper a l'obrerisme reformista, i la clara enemistat d'aquest corrent envers el règim (no tan rotunda pel que respecta a la conservadora i, en principi, monàrquica), faran que, ja sigui per influència difusa, per pressió concreta, per col·laboració expressa en certes conjuntures solidàries o per evolució personal d'antics federalistes com Almirall, els textos reivindicatius, programàtics i jurídics que els catalans presenten a l'Estat espanyol per a la seva acceptació o confirmació no deixin de transparentar una 16

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

certa coincidència o semblança amb les aspiracions pròpies de l'esquerra catalanista. L'esquerra federalista, progressista i de nacionalisme democràtic es nodrí de la renovació ideològica del Partit Republicà Democràtic Federal de Pi, esbossada a Las Nacionalidades (1876) i expressada en el Congrés de Saragossa del 1883. La gran influència que sobre aquest tingué el projecte d'Estat català federat, elaborat el mateix any per Vallès i Ribot en el si del federalisme català, fa imprescindible destacar l'aportació federalista durant la primera fase de la Restauració a la causa del catalanisme polític i la reacció que produí entre els sectors tradicionalistes o conservadors. La seva importància a llarg terme serà tan gran, al meu entendre, com les Bases de Manresa (1892), credo del nacionalisme conservador. Per contra, l'esquerra catalanista no tindrà l'avinentesa de plasmar les seves contradiccions ideològiques fins a la instauració de la Segona República i el projecte d'Estatut del 1931, però ja des de començament de segle es trobarà assaltada per dues tensions més o menys simètriques: per la seva dreta li arriben les desercions successives del nacionalisme conservador, provocades per les concessions tàctiques i els fracassos posteriors de la política tossuda, hàbil i audaciosa de la Lliga. Per la seva esquerra, el republicanisme i el federalisme la vinculen a la causa general d'una Espanya molt poc federalista i no sempre comprensiva del problema català. La necessitat mateixa de recolzar en les masses sindicalistes serà un projecte lúcid de donar contingut de reforma social efectiva al catalanisme, però l'obligarà a no alienar-se un possible suport del proletariat emigrat o treballat per la demagògia espanyolista de Lerroux, al servei del particularisme nacionalista. Es podria dir que a les contradiccions del catalanisme conservador entre els seus compromisos de classe al nivell espanyol i la seva hegemonia politico-ideològica sobre la població catalana corresponien en el catalanisme d'esquerra els seus compromisos reformadors, i, en el seu dia, revolucionaris, al nivell peninsular, i la seva necessitat de disputar-li sincerament l'hegemonia de l'ideal catalanista als sectors dominants. D'aquí la recíproca acusació tàctica per uns i altres d'ésser més monàrquics o republicans que catalans, de preposar llurs interessos polítics de classe als de Catalunya, de fer el joc als centralistes secundant, respectivament, les forces conservadores o progressistes de la resta d'Espanya, dirigides des de Madrid, capital inevitable de tots els partits espanyols; i, també, en no menor grau, de recolzar en les conjuntures electorals o de relacionar-se amb possibles pretensions aliancistes o de transvasament de clientela partidista amb grups i forces enfrontats en principi, bé que no sempre en la pràctica, al sistema políticosocial pretesament volgut pels dos corrents. Em refereixo a les aproximacions entre Lliga i tradicionalistes i les relacions dels republicans catalanistes amb el sindicalisme i el socialisme. Les conclusions que es poden extreure d'aquest fenomen reafirmen la idea que la «instrumentalització» d'unes aspiracions i d'uns drets dels catalans és 17

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

falsa respecte a totes dues parts, bé que parlar de «traïcions» respectives a la causa de Catalunya sigui una bona arma propagandística. A l'hora de la veritat, la catalanitat d'uns i altres no difereix gaire. El que s'enfronta a fons és l'abast de la lluita contra l'Estat de la Restauració, la disjuntiva MonarquiaRepública en la mesura que la primera es présenta corn a incompatible, no solament amb l'autonomia catalana, sinó amb qualsevol altra llibertat democràtica. Ni tan sols la superació de tal dicotomia en nom de Catalunya (possibilisme cambonià) ocultarà que, en últim extrem, hi ha una Catalunya conservadora socialment i una altra de reformista, i que la impossibilitat de l'una i de l'altra per resoldre el problema social de base, que representa un proletariat d'origen regional mixt, frena en totes dues la marxa cap al nacionalisme conseqüent i separatista més del que aquell proletariat és apartat del separatisme català pels seus suports de classe de la resta d'Espanya. Dit d'una forma més senzilla: ni la burgesia conservadora, ni la petita burgesia reformista podien ésser nacionalistes conseqüentment, ni tan sols federalistes, si no resolien el conflicte de classes dintre de Catalunya. Igual que l'Estat espanyol no podia ésser efectivament tal sense resoldre efectivament la lluita de classes al nivell de tot el país, el problema colonial i les reivindicacions regionals. Per la seva banda, el proletariat de Catalunya menyspreava la qüestió catalanista en la mesura que solamente hi veia un aspecte ideològic de la dominació classista i una bandera de la petita burgesia, de la capacitat de direcció de la qual desconfiava després de l'experiència del segle xix. No hi ha dubte que un separatisme només la podia afavorir davant unes classes relativament dèbils, que necessitaven del mercat i de l'exèrcit espanyol per a contenir la revolució social. Però aquest separatisme li havia de semblar utòpic per aquestes mateixes raons i, per tant, completament vana l'afirmació nacionalista que no estigués lligada a una revolució política republicana i democràtica, que a la vegada permetés el pas a una revolució llibertària o socialista. Ara bé, al proletariat de Catalunya en aquella època li mancava una ideologia que pogués relacionar, històricament i dialècticament, aquests diversos moments de la revolució i optà per no donar el seu suport al nacionalisme català fins molt tard (quan una nova contrarevolució s'obrí el pas durant la Segona República), i aleshores encara de forma relativament minoritària i més rescatant-lo de les burgesies inconseqüents i dèbils que seguint-los les passes.

LA REPÚBLICA Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 que donaren a Catalunya una victòria esclatant a l'Esquerra Republicana permeteren que, a Barcelona i amb el suport evident de quasi tot el territori català, Macià, el líder separatista, pogués intentar una pràctica complexa d'independència de fet i d'un va18

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

gue federalisme espanyol programàtic, quan a Madrid la República encara no s'havia consolidat ni era gens clara la seva possible forma federal. D'una altra banda, i seguint la triple tradició de l'autonomisme estatutari del 1919, del principi de les minories nacionals dels anys vint i del federalisme imprecís al qual confluïen les tesis de Pi i Margall i Prat de la Riba, el govern de la ixent Generalitat elaboraria un estatut, voluntat plebiscitària de Catalunya, que, en virtut de la doctrina clarament perfilada per Carrasco i Formiguera, condicionaria la mateixa constitució de la Segona República espanyola més encara que la influència dels federalistes catalans en el projecte de la Primera, en un cas ben notable de màxima intervenció creadora en els destins polítics peninsulars. Tots dos fenòmens, proclamació de la república catalana dins de la federació dels pobles hispànics i estatut sobirà català al qual la constitució espanyola ha de plegar-se tècnicament i ideològicament, menen, d'una manera ben paradoxal, el federalisme ideal dels catalans a una via morta com a sistema de pacte amb Espanya. I sense federalisme, el fantasma de l'Estat compost per Catalunya i Espanya (ja apuntat el 1919) o de la confederació (separatisme vergonyant) mantindria un cop més els parlamentaris espanyols en una vetlla temorosa i aprensiva, sense que llur republicanisme els servís —al contrari!— per a espantar el mal son d'una Espanya desintegrada, justament quan la república anava a donar als desgraciats espanyols un Estat nacional de debò, segons la convicció idealista dels republicans no catalanistes. L'adveniment de la república a Espanya, com a causa immediata de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, inicia un període revolucionari que hom clourà I'l d'abril de 1939, després d'una terrible guerra civil de tres anys de durada, de la qual sorgí vencedora la segona restauració contrarevolucionària de la nostra història contemporània. Un sector no gens menyspreable dels polítics i intel·lectuals que portaren la república provenien, com sempre passa en aquests casos, de la política anterior, i llur republicanisme es degué més a la seva oposició a la Dictadura i a la decadència del sistema de partits de la Restauració que a llurs conviccions polítiques. D'aquí l'inevitable regust monàrquic i de parlamentarisme caduc, unit als mals hàbits de l'antic sistema de partits, amb els seus personalismes, cacicats, intrigues i manca de doctrines sòlides i programes pràctics. Aquests defectes congènits de la república es potenciaran mútuament, car el temor a trobar-se desbordats per la dreta i per l'esquerra serà la causa d'una política indecisa a tort i a dret, atiada per cops de força d'un extrem i de l'altre del cos polític. Des del principi, hom conspira contra la república i aquesta intenta guanyar etapes democràtiques duent a terme reformes que s'havien d'haver fet en dècades anteriors i que en efectuar-se tard i de pressa, entre la protesta dels uns i la decepció dels altres, es feren malament i provocaren enfrontaments més grans. En aquest sentit, els republicans històrics, que perderen aviat el concurs de la dreta conservadora i d'alguns monàrquics eterna19

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

ment trànsfugues, només pogueren intentar, amb força dificultats, de dur a terme velles aspiracions com la reforma agrària, la separació de l'Església i l'Estat, el control de l'exèrcit, les autonomies regionals. I totes, per la seva migradesa i tardana realització, més aviat semblen concessions a les forces que imposaven la primera fase (democràtico-liberal) d'una revolució pendent des del 1868, que mesures decidides d'una doctrina coherent i sòlida del que és una revolució burgesa. Una anàlisi detallada de la personalitat i obra dels polítics republicans del primer bienni ens confirmaria probablement el caràcter moderat i, en cert sentit, antiquat, de llurs reformes, d'altra banda lògiques i inevitables des de feia molt de temps. Si a tot això afegim que la irritació de les forces més tradicionals i conservadores enfront del que era sens dubte la porta a reformes més profundes —en tot cas exigides per la timidesa de les efectuades— durà el 1933 al poder la nova dreta republicana (des de la darrera degeneració del lerrouxisme fins a la jova renovació de la dreta catòlica accidentalista), potser hom entendrà que el bienni següent (1934-1936) representi l'agudització de la defensa contrarevolucionària en la lluita de classes que la depressió econòmica mundial i el seu impacte també mundial han exacerbat des del final de la Dictadura. Aquesta defensa provocarà l'esclat del 6 d'octubre de 1934, que diversos grups polítics han volgut veure com una pre-revolució vers el comunisme, unida al separatisme català, i l'alçament militar del 17 de juliol de 1936 contra un govern molt fràgil que, malgrat el ferm suport, si bé distant, de les masses progressistes, no tingué més de quatre mesos per reiniciar unes reformes que ja estaven condemnades per endavant per una dreta violenta i conspiradora. En aquesta nova frustració d'un Estat, la incipient nació espanyola es destruirà a si mateixa, com mai no ho havia fet, durant tres anys de sagnia total. Per a Catalunya, el procés revolucionari de 1931-1938 supossarà, dramàticament, abastar, amb limitacions, amb lentitud, amb retrocessos, un principi d'autonomia política, per la qual hom havia estat lluitant des de feia almenys mig segle. Però el compliment del destí fatídic, que hem anat descrivint precisament per negar-li aquest caràcter de fatalitat i atorgar-li el d'exercici constant del lliure enfrontament objectiu d'interessos de classe, la seva agudització confirmarà la feblesa del pacte dels republicans catalans amb els espanyols (posada de manifest en el primer bienni), la supeditació de l'autonomia de Catalunya al conflicte social i polític que presideix el segon bienni, i la confluència de la plenitud autonòmica catalana i l'hegemonia de les forces polítiques socialitzants durant la guerra. Després d'una penosa conquesta parcial de les seves llibertats, Catalunya assolirà la culminació de la seva autonomia durant el trienni bèl·lic. Però el curs de la guerra i de la revolució al territori català aniran imposant un catalanisme doctrinal de nova creació, un nacionalisme proletari peculiar, expressió de les complexes, tenses i canviants relacions de poder en el si de la societat catalana. La derrota truncarà aquest moviment cap a l'esquerra del catalanisme, 20

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

és a dir, la fusió de la revolució socialista amb la causa nacional catalana. Era la darrera experiència teòrica i pràctica que mancava fer al catalanisme. Segons els seus propugnadors marxistes, fóra la lluita i la victòria final de Catalunya. Segons el nacionalisme revisionista d'un Valls i Taberner fóra el final d'una ruta falsa i la fi de la mateixa Catalunya.

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 El període de transició entre el final de la Dictadura franquista i el primer funcionament d'un règim constitucional va obligar el Govern a fer front a un repte molt greu: el conflicte crònic al País Basc i la impaciència autonomista de Catalunya, i el reflex que ambdós fenòmens podien produir en la resta de nacionalitats i regions. El problema polític i jurídic de com seria restablerta la Generalitat no quedava resolt per la fórmula unitària que l'Assemblea de Catalunya (òrgan democràtic d'àmplia representació ciutadana, fundat l'any 1971) havia adoptat, és a dir, per la reivindicació dels «principis i institucions de l'Estatut de 1932». El restabliment d'aquest estatut —indissolublement lligat a la Constitució republicana— només era concebible des d'un mimetisme antihistòric com és ara la «ruptura» del 14 d'abril de 1931. Encara era més inconcebible que les forces populars catalanes poguessin repetir, sense cap mena de suport, aquell 14 d'abril en el context espanyol de 1976, proclamant unilateralment l'autonomia de Catalunya. La transacció i el pacte possibilista van presidir l'aventura històrica fins al punt que la restauració provisional de la Generalitat històrica es va efectuar aplicant la Llei de Bases del Règim Local de 1975, aprovada per les últimes corts franquistes poc abans de la mort del dictador. I no solament això. La Generalitat va quedar restaurada com un òrgan semblant a les mancomunitats de Diputacions provincials i no pas com un òrgan d'autonomia política. Això no obstant, adoptà una aparença de «govern provisional», amb «ministres» polítics i tècnics, sota l'omnímoda presidència del senyor Tarradellas. En el context espanyol i en la conjuntura política d'una transició dominada per les forces conservadores de sempre, calia anar cap a l'autonomia de Catalunya, no solament amb peus de plom sinó a passes comptades. El pas següent seria la Constitució autonomitzadora de 1978, única porta possible per tal d'avançar cap a un Estatut d'autonomia que pogués fins i tot superar el concedit per les Corts republicanes de 1932. El títol Ville, de la Constitució es va aprovar gràcies a l'acord fonamental dels dos grans partits espanyols amb una presència més gran en les Corts constituents: UCD i PSOE. El primer pretenia sotmetre l'inevitable procés autonomitzador a un ritme lent i les futures comunitats autònomes a un fort control des del poder central. Per la seva banda, el PSOE pretenia indicar un 21

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

procés federalitzador mitjançant la igualtat d'oportunitats autonòmiques per a totes les regions i nacionalitats (tant en el punt de partença com en la plenitud d'autogovern), respectant els drets històrics d'aquelles nacionalitats que, durant la Segona República, varen plebiscitar favorablement estatuts d'autonomia. La intervenció dels constituents catalans fou certament decisiva, no solament en la qüestió de l'estructura territorial de l'Estat, però especialment en ella, donat que hi foren presents el nacionalista Roca Junyent i el comunista Solé Tura en la ponència que va elaborar l'avantprojecte constitucional, i el ponent socialista Peces Barba va actuar sempre amb l'assessorament del Partit Socialista de Catalunya. Al mateix temps, en la Comissió Constitucional va tenir un paper molt important el socialista català Martín Toval, que va intervenir directament en l'acord final entre UCD i el PSOE pel que fa al Títol VHIè. Hom pot dir, en resum, que per primer cop a la història de Catalunya, les principals forces polítiques catalanes aconseguien, no solament influir en una Constitució espanyola —com ho feren, sens dubte l'any 1931—, sinó crear-la a imatge i semblança dels seus projectes autonòmics. Recordem que l'Estatut de Núria va haver de passar la prova impossible de resultar constitucional quan no ho podia ser perquè s'havia avançat a la pròpia Constitució i en no coincidir el seu marc federal implícit amb el donat pels constituents, de tipus unitari. L'any 1978, en canvi, els catalans aconseguiren de construir un marc que tenia pràcticament la mida i el disseny que millor podia correspondre al quadre autonòmic a què aspiraven. A l'hora d'elaborar l'Estatut de Sau, els catalans només havien de llimar les vores del seu projecte per tal que encaixés amb la més gran facilitat en la Constitució redactada per ells mateixos. J. A. González Casanova Catedràtic de teoria de l'Estat i Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona Membre del Consell Consultiu de la Generalitat

Socialisme i federalisme a Espanya Anselmo Carretero Socialisme i federalisme. Heus ací dos noms de significat profund que des de la seva aparició en el llenguatge polític han estat objecte d'estudi i discussió, i ho continuaran essent durant molt de temps entre els qui s'interessen activament pel bon governament i benestar de les nacions. Tot i que estan relacionats perquè ambdós es troben dins l'àmbit de la política, les seves vinculacions varien molt d'uns pobles i nacions a altres. En algunes d'aquestes nacions ambdós conceptes amb prou feines es toquen. En d'altres, es troben íntimament imbricats. Aquest és el cas d'Espanya i dels països que, com ella, són l'assentament de nacions de naturalesa molt complexa. És impossible de plantejar el problema de l'organització socialista de la nació sense entrar de ple en el camp del federalisme. Ambdós tenen un pol comú que la mateixa naturalesa de la nació impedeix de defugir. Resulta, doncs, que l'estreta interdependència que en la nostra pàtria lliga les idees de socialisme i federalisme s'originen en el si de la nació espanyola. Així és com sorgeix, naturalment i com a previ i ineludible objecte d'estudi, un altre vocable i unes altres qüestions: el nom nació i la qüestió nacional. La nació. Què és una nació? Aquí topem, de sobte i frontalment, amb una d'aquelles paraules d'ús quotidià i general que, tanmateix, quan tractem d'analitzar a fons ens són molt difícils de definir. Pertany a aquell tipus confús de conceptes habituals que algú anomenava «falses idees clares»1. Cal assenyalar que ni l'antiga Societat de Nacionsni l'actual Organització de les Nacions Unides contenen en els seus documents constitutius una definició del terme nació. En altres llocs hem examinat amb detall els principals intents que s'han fet fins ara per definir la nació segons els seus elements objectius (raça, idioma, , fronteres naturals, etc.) però cap d'aquests no ha aconseguit donar una definició clara, universalment vàlida, de l'entitat nacional2. En l'època de més poder i prestigi de Stalin, la seva famosa definició de la nació, publicada en tots els idiomes del món per milions d'exemplars3, va arribar a ser considerada pels seus seguidors incondicionals tan exacta i rigorosa com un enunciat matemàtic. Però tal definició (formulada en vista dels problemes nacionals a què s'havien d'enfrontar la monarquia austro-hongaresa i l'imperi tsarista per dominar els pobles oprimits dintre de les seves fronteres estatals) no té validesa universal, ja que no serveix, per exemple, per als casos de Suïssa, l'índia, Espanya o Iugoslàvia. De fet, el mètode de Stalin per analitzar la qüestió nacional consistia a formular una definició d'allò que segons l'autor era la nació, i acceptar o rebutjar com a nacions les comunitats humanes segons que complissin o no les condicions que ell havia establert. Amb una dialèctica singular, 23

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

el dictador georgià, en lloc d'atribuir un nom a la realitat nacional observable tractava d'encaixar-la en la seva dogmàtica definició. De tots els elements que integren la definició stalinista de la nació, el més important i fonamental és justament l'últim, el més vague i menys objectiu: la «comunitat de psicologia», si hi incloem la «comunitat de consciència» i la «comunitat de voluntat», és a dir, el fet que els individus que la componen saben i senten que pertanyen a la nació i volen continuar formant part. El treball de Stalin, publicat per primera vegada el 1913, havia estat precedit per un altre del socialista austríac Otto Bauer, editat el 19074. Encara que Bauer no parla de «comunitat de psicologia», considera que l'element fonamental de la nació és la «comunitat de caràcter» produïda per una «comunitat de destí», mot que no defineix però que concebeix com el conjunt de circumstàncies, creades pel passat històric, que condicionen l'existència de la col·lectivitat nacional. L'obra de Bauer sobre la qüestió de les nacionalitats, essencialment resultat de l'estudi dels problemes creats per la coexistència de nacionalitats múltiples a l'interior de l'imperi austro-hongarès, ha restat ofegada més de mig segle pel predomini del dogmatisme stalinista. Actualment està recobrant l'interès dels estudiosos del tema, sobretot en els estats d'àmbit plurinacional complex. LA IDEA DE NACIÓ

Abans que Stalin i Bauer haguessin inclòs a l'estudi de la nació els factors psicològics o de caràcter nacional, Renan en una cèlebre conferència feta a la Sorbona el 1882, inclou en la idea de la nació, per damunt dels elements objectius (llengua, raça, geografia...), el consentiment i la voluntat del poble. «Una nació —segons Renan— és una gran solidaritat, suposa un passat, però es resum en el present en el desig de continuar la vida en comú. L'existència d'una nació és un plebiscit de tots els dies.»5 Ortega recull la idea de Renán i l'expressa de nou amb la seva desimboltura literària: «La nació —diu el senyor Ortega— prolonga cap al futur, com a ideal a realitzar, la mateixa figura del seu passat i intenta perfeccionar-lo, per la qual cosa la inercialitat d'un pretèrit es transmuta constantment en objectiu i exemplaritat del seu futur. Només els homes capaços de viure a cada moment les dues dimensions substancials del temps —passat i futur— són capaços de formar nacions.» «Ser tradició i ser empresa —afegeix—. Això és la nació.» Als qui només troben un fons real en les concepcions formulades amb fredor científica, la definició de Renán, i la que basada en ella presenta Ortega, els semblen excessivament retòriques i idealistes, això no obstant contenen més veritat d'allò que podria semblar a primera vista. Si bé no tots els autors concorden en què és la nació en si —en què consisteix la nació realment— en allò que sí que estan d'acord és en el seu origen històric. 24

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

Lies nacions no sorgeixen sobre la terra casualment, en un tancar i obrir d'ulls i perquè sí. Són productes que la història fa aflorar després de processos de gestació lents i complicats en els quals intervenen molts factors i circumstàncies (geogràfics, ètnics, econòmics, polítics, culturals,... i d'altres de fortuïts), cada un dels quals no defineix per si mateix la nació, encara que contribueix a formar la seva singular personalitat. On hi ha una multitud humana conscient d'integrar una nació i amb voluntat de mantenir-la, existeix, sens dubte, una nació. Si aquesta consciència i voluntat es perdessin, la nació, mancada de les seves forces de cohesió principals, es desintegraria en grups o individus dispersos i sense vitalitat nacional. No és possible, doncs, de definir la nacionalitat pels seus elements objectius, perquè el fonament últim de tota nació es troba en la consciència i voluntat dels individus que la componen. Hi haurà, per descomptat, una nació espanyola mentre els espanyols —la gran majoria dels espanyols— sigui quina sigui la nostra llengua vernacla i el nostre poble d'origen o adopció, ens considerem com a tais i tinguem la ferma voluntat de continuar essent-ho. No hi ha —no pot haver-hi— dues nacions iguals, com no hi ha dues històries iguals, dos pobles iguals ni dos homes o dones iguals. Unes són petites i d'altres són molt grans, bé per la seva extensió geogràfica o pel seu nombre d'individus; algunes tenen trets racials força homogenis i d'altres són el resultat de diferents mestissatges; a moltes es parla una sola llengua nacional i a d'altres conviuen idiomes diferents. Al contrari del dogma stalinista que imposa com a primera condició la unitat lingüística, Suïssa (que en les circumstàncies més dures ha donat proves d'una solidaritat nacional que no ha estat superada per cap altre país) considera que el respecte a la varietat idiomàtica del seus petits cantons constituiex una —i potser la primera— de les seves característiques nacionals. Idea que no podem trobar en un parisenc jacobí o en un val·lisoletà falangista (per donar exemples de color polític ben diferent).

LA COMPLEXITAT DE LA NACIÓ ESPANYOLA Com correspon a la diversitat dels pobles que ocupen el seu territori i a la seva llarga i rica història, la nació espanyola és una de les més complexes del món, plurilingüe i composta per diverses comunitats històriques a cap de les quals es pot aplicar el gentilici «espanyol» amb més o menys dret que a qualsevol de les altres. Aquesta diversitat de components esdevé encara més gran si en el conjunt incloem Portugal, poble que geogràficament i històricament no és menys hispà que els de la resta de la península. En altres treballs hem estudiat extensament i detalladament quines són i com s'han format les nacionalitats o regions històriques1 que componen la complexa comunitat de pobles o nació de nacions que és Espanya (les Espanyes, es va dir en èpoques passades). A continuació resumim aquest assumpte

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

en algunes línies, conscients de la impuntualitat que qualsevol excessiva esquematització implica forçosament. Encara que les arrels més antigues de les nacionalitats o regions històriques d'Espanya penetren fins a les profunditats de la prehistòria, els seus orígens immediats es troben a l'edat Mitjana8. A partir del segle viu van apareixent en l'escena històrico-política espanyola els regnes o conjunts regionals cristians d'Astúries, Galícia, Lleó, Castella, les comunitats basques d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, Navarra, Aragó, Catalunya, Portugal —que es desprèn de la corona lleonesa—, Extremadura, Castella la Nova (en el que fou antic regne de Toledo), les Illes Balears (regne de Mallorca), València, Múrcia, Andalusia, (regnes de Còrdova, Sevilla, Jaén i Granada) i, per acabar, les Canàries. Des de fa segles, i amb més dogmatisme durant les quatre dècades de dictadura franquista, la història oficial d'Espanya ha ensenyat amb un to de fervorós patriotisme, que la nació espanyola té els seus orígens a les muntanyes d'Astúries on els cristians espanyols, capitanejats pel rei Pelagi, inicien l'anomenada Reconquesta contra els invasors musulmans; i encara ara ho sostenen eminents historiadors. La qual cosa implica una excessiva i deformadora simplificació de la realitat històrica que origina grans errors i molts mals per a la convivència nacional de tots els espanyols. Perquè o bé Catalunya no és Espanya —i en aquest cas hom hauria de donar la raó als separatistes catalans— o bé la reconquesta que comença a les muntanyes dels Pirineus orientals és tan espanyola com la que té el seu bressol a Covadonga. I el mateix es pot afirmar dels focus de resistència als islamites que en aquell temps sorgeixen en els Pirineus navarro-aragonesos i a les muntanyes basco-càntabres. Tot això sense entrar en disquisicions sobre si els indígenes d'al-Àndalus convertits a l'islamisme no eren com a mínim tan espanyols com els descendents dels gots que dominaven Astúries. Aquestes diferents «reconquestes» van ser els orígens de nacionalitats o regions històriques diferents, tant per les seves arrels com pels seus respectius desenvolupaments. De la que va començar a Astúries va néixer el regne d'Oviedo que, sense perdre la unitat original, es va ramificar en tres països amb fisonomia pròpia: Astúries, Galícia i Lleó, als quals es va afegir després l'Extremadura lleonesa (Extremadura per antonomàsia o l'actual Extremadura). De la branca galaica d'aquesta corona es va desprendre en el segle xii el regne independent de Portugal. Un tret comú a tots els països d'aquest grup és el seu original, proclamat primer a Oviedo i reafirmat després a Lleó.

NEOGOTICISME La reconquesta iniciada a Catalunya arrenca lliurant-se del domini dels francs i continua expandit-se cap al sud, guanyant terreny als islamites. Catalunya, conjunt al començament de molts combats independents (La Marca 26

L'OPINIÓ SOCIALISTA

H ispànica de l'imperi carolingi), va restar finalment sotmesa al domini hegemònic del comte de Barcelona. Si el regne de Lleó manifesta clarament la seva estirp goda, a la Catalunya vella es percep immediatament la influència del feudalisme ultrapirinenc. Entre la reconquesta nord-occidental asturiana, d'estirp neogòtica, i la nord-oriental catalana, d'encuny franc, es desenvolupen simultàniament la basco-castellana, la navarra i l'aragonesa. De les dues darreres, ambdues vascones, neixen respectivament els regnes de Navarra i Aragó. De la basco-cántabra sorgeix, una lluita doble contra els monarques astur-lleonesos i els islamites andalusins, el comtat independent de Castella i Àlaba, estat basco-castellà que dóna vida al regne de castellà —d'ascendència càntabra— i als petits estats bascos —vàrduls, caristis i autrígons— d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. També seran principalment càntabres i bascos, els repobladors de la Castella interior que s'estén per les serres centrals de la Península. Quan van haver estat unides les corones de Lleó i de Castella en un sol cap reial (amb el nom castellà per davant, però amb el predomini polític i social de l'herència astur-lleonesa) conquereixen o colonitzen la major part del regne de Toledo —la resta ja havia estat conquerida per Castella—, Múrcia i Andalusia. Tota aquesta part meridional de la Península resta organitzada a la manera dels lleonesos, amb el fuero juzgo com a llei fonamental i grans senyories eclesiàstiques o laiques. Catalunya i Aragó, unides sota un sol comte-rei, allò que els historiadors catalans anomenen la confederació catalano-aragonesa, conquereixen i colonitzen les illes Balears (que són repoblades per catalans) i València (repoblada a la costa per catalans i a l'interior muntanyenc per aragonesos). Les illes Balears i València resten incorporades a la corona catalano-aragonesa com a regnes amb personalitat política pròpia. Finalment, unides les corones castellano-lleonesa i catalano-aragonesa pels Reis Catòlics, la corona de Lleó i Castella conquereix i repobla les Canàries —principalment amb andalusos— i incorpora després Navarra, durant la regència de Ferran el Catòlic, Navarra que conserva la condició de regne «per si», amb les seves institucions i lleis pròpies. Aquest és, exposat amb brevetat, el panorama històric dels pobles, nacionalitats o regions històriques que —llevat de Portugal que des del segle xvn manté la seva condició d'estat independent— integren l'Espanya dels nostres dies. Cal tenir-lo present a les següents pàgines. Els pobles, nacionalitats o regions històriques que —considerant a part Portugal— estan integrades a l'Estat espanyol, quinze en total, i que fins a la nova divisió política d'Espanya han conservat, a grans trets, els seus noms i els seus límits tradicionals, no són, doncs, cap invenció política o simples divisions administratives de l'Estat; sinó vellíssimes creacions de la història, moltes de les quals (Astúries, Galícia, Lleó, Castella, el País Basc —Àlaba, Biscaia i Guipúscoa—, Navarra, Aragó i Catalunya) són més que mil·lenàries, i estan més 27

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

arrelades en els seus territoris i són més autèntiques pels seus orígens que la majoria de les nacions (estats) independents que ocupen la superfície del globus terraqüi.

NACIÓ i ESTAT La idea de nació s'acostuma a confondre amb altres de semblants però essencialment diferents. El primer error que dificulta l'estudi de les qüestions nacionals prové de la confusió entre els conceptes de nació i estat, fins i tot en els àmbits del més alt nivell de la política i el dret internacional. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) és una associació d'estats, com també ho era la seva antecessora la Societat de Nacions. L'OEA (Organització d'Estats Americans) utilitza oficialment el nom d'estat amb el mateix significat que l'ONU utilitza el de nació. Això no obstant, se sap que nació i estat són conceptes ben diferents; que els límits dels estats no sempre coincideixen amb els de les nacions; que hi ha estats, com la Unió Soviètica, que inclouen nacions ben diferents; i nacions, com és ara el cas d'Alemanya, el territori de les quals està repartit entre diferents estats. S'ha dit repetidament que els primers països en què, durant els segles xvi i xvii, prenen la idea moderna de la nació són Anglaterra, Espanya i França i, segons el parer de Madariaga, Espanya va ser la primera nació que va aconseguir talla com a tal9. Ens sembla que aquests judicis són en part el resultat de la interferència entre els conceptes de nació i estat. Les històries polítiques en ús, més que estudiar el llarg i difícil procés formatiu de la nació espanyola10, descriuen el que ha creat l'estat espanyol que arriba fins als nostres dies. De fet, ambdós processos —el formatiu de la nació espanyola com a conjunt del seus diversos pobles i el creador de l'estat espanyol— han transcorregut junts, però en conflicte permanent per l'entossudiment de les oligarquies dominants a presentar com una i homogènia nació aquella que, per naturalesa, és plural i variada. Aquest és en el fons, el gran problema nacional d'Espanya, que s'ha mantingut artificiosament i enverinat, sobretot a les dècades del franquisme, amb la fustigació de les aspiracions regionals i amb l'ensenyament d'una història adulterada amb poca habilitat. La convivència multisecular dels pobles de la Península Ibèrica en el mateix sòl, les lluites solidàries contra els invasors estrangers11, la col·laboració en dures empreses comunes, van donar vida al llarg dels segles a un sentiment general espanyol de pertinença a una mateixa comunitat, a una osmosi permanent entre tots els pobles hispans —fins i tot Portugal— i a un concepte d'entitat espiritual comuna12 que constitueixen el fonament d'una consciència nacional espanyola. A la vegada i per una altra banda, els diversos pobles d'Espanya han mantingut, amb més o menys tenacitat, la seva personalitat particular, la seva consciència de comunitat nacional. 28

L'OPINIÓ SOCIALISTA

Com a producte de la història, Espanya és el resultat, d'un antagonisme, permanent i dolorós, entre la força homogeneïtzadora d'un estat unitari i centralista i la resistència dels pobles que s'hi oposen; entre les oligarquies dominants d'un estat que nega tota diversitat nacional i la «comunitat de pobles» o «nació de nacions» que és la nostra pàtria per naturalesa. Aquest conflicte no es pot presentar com un simple enfrontament entre «esquerres» i «dretes» ja que va tenir aspectes molt complexos. Al costat de l'unitarisme centralista han estat sempre no solament els defensors tradicionals de la unitat monàrquica, sinó també els republicans unitaris d'estirp jacobina; al costat de l'Espanya plural, els carlistes forals i els republicans federals (el sector més avançat del republicanisme espanyol). Al País Basc, a Navarra i als països de l'antiga corona d'Aragó, el carlisme, en esgrimir la bandera dels furs, va guanyar una consideable força popular; com també la va guanyar a Castella en defensar els béns comunals dilapidais pel govern centralista en benefici d'una burgesia parasitària que s'hi va enriquir sense cap risc ni esforç. A Andalusia, Extremadura, la Manxa i Múrcia els carlistes no van tenir un suport popular significatiu: els pagesos d'aquestes zones latifundistes, mancats de terres pròpies i de béns comunals, no podien perdre res amb l'unitarisme estatal. Els stalinistes espanyols, interpretant a la seva manera els rígids conceptes del mestre en els anys en què brandaven la bandera del «dret a l'autodeterminació de les nacionalitats peninsulars oprimides» solien considerar que a Espanya hi havia quatre nacionalitats diferents: Catalunya i el País Basc (els límits de les quals no definien amb claredat, perquè de vegades incloïen a la primera València i les Illes Balears i a la segona Navarra, i altres vegades no), Galícia i una quarta, com una mena de calaix d'inclassificables retalls nacionals sobrers, que tant podien anomenar Espanya com Castella, formada per tota la resta de pobles d'Espanya, des d'Astúries fins a Múrcia i des d'Aragó fins a les Illes Canàries. Aquí assenyalem només el fet polític, però no ens aturem a comentar el cúmul de disbarats que significa.

EL FEDERALISME A ESPANYA En arribar a la meitat d'aquesta breu però comprimida exposició tenim ja tres idees clares: a) Les nacions són un fenomen humà col·lectiu que es troba a la consciència, el sentiment i la voluntat dels individus que la composen, b) No sorgeixen de sobte, a l'atzar, o per predestinació divina, sinó que són el fruit de processos històrics complicats condicionats per diversos factors i circumstàncies, c) A Espanya, al llarg dels segles, s'ha anat creant un esperit de solidaritat que comprèn tots els pobles i constitueix la base fonamental de la nació espanyola, a la vegada que cada un d'aquests pobles manté, amb més o menys-fei mesa, la seva consciència nacional; d'aquí la concepció d'Espanya cóm-naci complexa, comunitat de pobles o nació de nacions. /^" c^

\<t&> ¿.

v^V

^°Am¿

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

La nació necessita organitzar la seva vida (política, social, econòmica, cultural, internacional) en el marc legal d'un estat. L'estat nacional com a expressió jurídica de la nació, s'ha d'adaptar a la naturalesa i les condicions d'aquesta última; per tant, la forma estatal adequada a una nació homogènia i unitària no pot ser vàlida per a una altra complexa i plural. Si Espanya és una nació plural, integrada per diverses comunitats nacionals o regionals, l'estructura de l'estat que naturalment requereix és la federal, que harmonitza la unió amb la diversitat, el desenvolupament i l'enfortiment del conjunt amb el de cada una de les seves parts. A Espanya es pot dir que el federalisme és consubstancial amb la nació, que abans que polític ha de ser nacional. Repetim una altra vegada el que hem dit en altres ocasions: Si hi ha alguna nació en el món que per la seva naturalesa, la seva història i la seva cultura requereix un règim d'estructura federal, cap altra més que Espanya. En el nostre panorama històric nacional es perceben dues grans tendències antagòniques: una que, sense un rigor excessiu, podríem anomenar unitària i centralista, i una altra federal i pluralista. La vella oposició entre unitarisme i pluralisme, uniformitat i varietat, centralisme i federalisme, és una part substancial de la nostra història. A grans trets, i amb totes les excepcions que aquesta generalització requereixi, podem percebre que la primera s'origina en el nucli hispano-got-romà de la reconquesta asturiana, i la segona en els nuclis càntabro-pirinencs de velles arrels indígenes de la mateixa època13. Un primer i clar federalisme es manifesta en les relacions que mantenen entre si els estats d'allò que els historiadors catalans anomenen la confederació catalanoaragonesa. A Castella i el País Basc els gèrmens del federalisme es troben fins i tot a l'interior del mateix estat14. El pensament federalista espanyol es desenvolupa en el segle xix en contacte amb altres corrents del federalisme. La seva figura principal és el català Pi i Margall el federalisme nacional del qual és fruit en gran part de l'estudi de la història d'Espanya per un esperit espanyol obert a la universalitat15. «La república federal —deia el 1873— és una forma de govern aplicable a la nació espanyola que ateny no solament a allò que dicta la raó sinó també a allò que aconsella la tradició i la història.»16 En la concepció federal de Pi es manifesta una idea clara d'Espanya com conjunt de pobles històricament arrelats, per això a l'hora de definir les entitats que han d'integrar la federació espanyola pren com a base els estats de l'Espanya medieval, orígens immediats dels actuals pobles hispans; sense convertir els noms en tabús. Estats, regions? la qüestió dels noms no té importància, el fonamental és el concepte d'entitats federals a peu dret d'igualtat. Un dels grans errors de la nostra història moderna ha estat l'intent d'encaixar Espanya en el motlle nacional, unitari i centralista, francès; una idea jacobina i napoleònica, però arrelada a l'absolutisme monàrquic. La famosa nació estat que la Revolució francesa va presentar al món com a paradigma universal de nació (una nation; une langue, un drapeau, una loi, un gouvernement), 30

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

és totalment incongruent amb la nostra realitat nacional. El centralisme francès és afirmat pels liberals del segle xix que prenen dogmàticament com a model el jacobinisme unitari. I durant molt de temps liberalisme u uniformitat, progrés i centralisme són per als liberals espanyols conceptes inseparables. L'única veu que s'aixeca contra aquesta confusió és la dels republicans federals. Després de l'efímera primera república i una vegada restaurada la monarquia borbònica, la idea federal —que els seus enemics tracten de confondre amb els motins on comencen a manifestar-se ideologies i reivindicacions socials profundament revolucionàries— decau a tota Espanya. La pèrdua de les últimes restes de l'imperi ultramarí provoca una crisi de les consciències més despertes. Els intel·lectuals de la «generació del 98» proclamen la necessitat d'una revisió d'idees i valors. Els seus homes més representatius donen suport a la concepció unitària de la nació; però la idea de l'Espanya plural que encara és latent, sobretot a Catalunya, es manifesta a través de la noble veu de Margall. A Catalunya i el País Basc sorgeixen moviments regionalistes que, davant la incomprensió del poder central, degeneren de vegades en exacerbats nacionalismes insolidaris d'escassa transcendència. D'altra banda el país enfronta nous problemes, a més dels vells que encara persisteixen, que requereixen uns plantejaments que estiguin d'acord amb les noves condicions. La classe obrera irromp amb vigor a l'escena política espanyola, com una força nova, amb els seus sindicats i partits. El Partit Socialista Obrer Espanyol i la Unió General de Treballadors, originàriament d'inspiració marxista, centren les seves activitats en la creació d'una consciència de classe i l'educació sindical i política dels obrers espanyols. La unió dels proletaris de tot el món i l'internacionalisme socialista són els seus lemes generals davant la qüestió de les nacionalitats. No presten més atenció a les reivindicacions regionalistes que, en principi, consideren reaccionàries. La Confederació Nacional del Trebal i els grups anarco-sindicalistes, en les seves no massa ben definides idees sobre l'organització de les societats, recullen en part l'herència del federalisme pimargallà. En els diversos aspectes (filosòfics, econòmics, socials) de les ideologies polítiques, tant del liberalisme d'arrel nacional com del socialisme de concepció universal, a Espanya, sempre ha predominat l'element ètic. El liberalisme espanyol —i hispano-americà— és en primer lloc, una actitud moral generosa, de respecte a la dignitat i a la llibertat del proïsme, a l'individu humà: l'antitesi de l'egoisme. La paraula «liberal» amb sentit polític, va sorgir espontàniament entre el públic que assistia als debats de les Corts de Cadis. Tradicionalment qualificava la persona que actua amb liberalità!, és a dir, amb generositat o desinterès o que distribueix els seus béns generosament, sense esperar cap recompensa: justament el contrari de la interpretació que en van fer els mercaders i els banquers holandesos. En contra del que normalment es diu, la propietat individual no és consubstancial amb el liberalisme espanyol, i des 31

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

del primer moment van haver liberals, com l'asturià Flórez Estrada, que van defensar el col·lectivisme agrari com la millor manera per protegir la llibertat dels treballadors del camp. També a la consciència dels socialistes espanyols, des de la fundació del Partit, els valors ètics que la seva ideologia conté han ocupat un lloc preferent: el respecte a la llibertat, a la dignitat i al treball de l'home. Per això mai no ha hagut en el nostre país incompatibilitat entre el socialisme i el liberalisme (entès a l'espanyola). Per això el socialisme marxista de Julián Besteiro va poder conviure amb el socialisme humanista de Fernando de los Ríos, per això el socialisme de Pablo Iglesias, de Jaime de Vera i de Tomàs Meabe, de base marxista, mai no va ser dogmàtic, i per això les normes mantingudes tradicionalment al PSOE han estat la llibertat d'expressió dels seus afiliats, i la discussió com a pas previ a la presa de decisions. «Sóc socialista en qualitat de liberal» deia Indalecio Prieto. «Els qui mantenen que el socialisme és contrari al liberalisme, o tenen del liberalisme una idea molt especial o desconeixen els objectius del socialisme.» El socialisme no és liberticida —va escriure el mateix any de la seva mort el fundador del socialisme espanyol—17. A la història de les idees polítiques a Espanya, el socialisme es pot considerar com l'etapa superior de l'evolució natural del liberalisme.

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

El respecte de la dignitat i la llibertat de la persona humana, fonamental en el liberalisme, és naturalment extensiu a les comunitats o grups nacionals que els individus integren. El liberalisme ha de reconèixer, per principi, que les diversitats, individuals i col·lectives, són legítimes, la qual cosa el porta immediatament al reconeixement dels regionalismes i el dret a les autonomies regionals. El PSOE, consagrat a crear consciència de classe, defensar els interessos dels treballadors i forjar els instruments —partit i sindicat— per a la lluita per a la seva emancipació, no es trobava en condicions per comprendre totalment la qüestió de les nacionalitats, ni les circumstàncies i necessitats del moment l'empenyien a fer-ho. Les idees de l'internacionalisme proletari, el caràcter classista dels nacionalismes burgesos i el crit de a baix les fronteres! —que més d'una vegada vam sentir a la nostra juventut a les manifestacions del 1er de Maig— feien que el socialistes espanyols només veiessin en els moviments regionalistes i nacionalistes catalans i bascos sectors de la burgesia els interessos dels quals no coincidien amb els de la classe obrera —en els primers— i grups de pagesos i elements clericals i reaccionaris —en el darrers—. D'altra banda molts socialistes concebien l'internacionalisme proletari més com la desaparició de les nacions i l'homogeneïtzació de les cultures nacionals que com la seva fraternal convivència. Com diu Enrique Moral, en la seva sòlida introducció als escrits i discursos de Pablo Iglesias seleccionats per ell mateix, el socialisme espanyol d'aquella època «mai no va arribar a mesurar suficientment l'enorme transcendència que tenia —i té— per al socialisme reconèixer i acollir en el seu programa les aspiracions històriques de les diverses nacionalitats i regions espanyoles» ; la qual cosa cal atribuir més a les circumstàncies en què van haver de dur a terme la seva dura i abnegada tasca que a una falla dels seus dirigents. En 1931, Punitarisme polític i nacional, assentat al final del segle xix i començament del xx, domina la mentalitat política i la sensibilitat patriòtica de la majoria dels intel·lectuals espanyols. La paraula federal, envoltada de connotacions pejoratives, els produïa repulsa o temor. Ortega declarava caduc el federalisme i qualsevol camí que hi conduís. Sánchez-Albornoz i altres eminents catedràtics que donaven suport a les corts constituents al filòsof madrileny18, creien haver-ne foragitat, amb la seva oratòria fascinant, el diable del federalisme. El mateix Azaña, el defensor més brillant de l'autonomia de Catalunya en aquelles corts memorables, era en el fons un republicà unitari a qui la seva consciència liberal, el seu talent i la seva cultura obligaven a defensar el que considerava com demandes justes del poble català. La majoria d'aquells republicans, i força socialistes, veien amb desgrat la varietat cultural d'Espanya i no volien acceptar la idea d'un pluralisme nacional. Ho consideraven com un mal congènit de la nació, un greu problema que —segons l'expressió d'Ortega— «no es pot resoldre», que «només es pot suportar»19. Sens dubte, un partit socialista, per la seva ideologia i per la condició gene33

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

ral dels seus afiliats,.es troba en millors condicions que els partits burgesos per afrontar els problemes que presenta la diversitat nacional del país, perquè si els capitalistes de les diferents regions o nacionalitats poden tenir, en certes circumstàncies, interessos oposats, els de la classe treballadora coincideixen sempre amb els generals de la nació. Tanmateix, el PSOE no planteja al seu si la qüestió de les nacionalitats fins al final de 1919, en el seu Xlè congrés, i ho fa per iniciativa d'una federació catalana, la qual proposa que el Partit propugni una Espanya concebuda com «confederació de nacionalitats ibèriques». Els que combaten aquesta proposta argumenten que implica una tendència contrària a l'internacionalisme concretat a la frase «els obrers no tenen pàtria», del Manifest Comunista. La defensa Besteiro i el congrés es declara per majoria en pro d'una república espanyola que reconegui el fet de les nacionalitats ibèriques20; aquesta declaració no va sortir de l'àmbit teòric ni va tenir, durant molt de temps, cap repercussió en l'activitat del PSOE. A les corts constituents de 1931, el PSOE va anar, en la qüestió de les autonomies, a remolc dels republicans, encapçalats brillantment pel Sr. Azaña, i en alguns casos a desgrat. Aquest abandó de la bandera de les autonomies regionals va ser la causa principal que el Partit no augmentés la seva influència en les classes obreres i mitjanes de Catalunya, cada dia més conscients de la seva personalitat històrica, i que deixés un buit polític que van omplir en part —per sort— els partits socialistes catalans i en part els comunistes que, amb el suport de Moscou, esgrimien la bandera dels «drets nacionals» del poble català. Un buit semblant es va produir al País Basc on no va sorgir cap partit socialista basc que l'omplís, amb les conseqüències posteriors que tots coneixem. I tot això amb els avantatges corresponents per als grups nacionalistes més o menys reaccionaris o els comunistes més o menys stalinistes. La idea de l'Espanya una, unitària, uniforme, centralista i provincial culmina poc abans de la guerra civil amb la ideologia falangista que considera que qualsevol manifestació de diversitat nacional, fins i tot l'ús familiar de les llengües vernacles no castellanes o l'exhibició dels emblemes històrics dels estats medievals, atempta contra la unitat de la pàtria. Una ideologia i intolerància que s'imposen brutalment en tot el país al triomf militar del franquisme sota la dictadura del qual van haver de cursar els seus estudis molts milions d'espanyols. D'altra banda, la fisonomia nacional de Castella s'està desfigurant des de fa molt de temps i també s'esvaeix la personalitat històrica de l'antic regne de Lleó, especialment des de mitjan segle xix, quan la burgesia reaccionària del centre d'Espanya, sobretot les oligarquies centralistes establertes a Valladolid, en disputa amb la burgesia industrial catalana, utilitza en benefici propi el nom castellà, que estén per tota la plana lleonesa alhora que procura treure'l de la costa cantàbrica i de les altes conques de l'Ebre, el Tajo i el Xúquer. D'aquesta manera inventa una Castella, estranya a la històrica i real, que identifica amb la plana del Duero. Així les muntanyes de la vella Castella es transmuten, per un hàbil encanteri, en la «plana de Castella la Vella». L'òrgan pe34

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

riodístic d'aquests grups, «El Norte de Castilla», declara el 1859 que Valladolid és la capital de la recentment inventada «Castella la Vella». Alguns dels escriptors de la «generació del 98», malgrat no ser castellans, creuen que la clau de la regeneració nacional que Espanya necessita es troba a Castella, la Castella imaginària que poques generacions abans havien inventat els polítics reaccionaris al seu caprici i conveniència, i la imatge de la qual s'havia divulgat àmpliament. I en la ploma d'Unamuno, Azorín, Ortega i els seus seguidors, la irrealitat del fet castellà adquireix una altíssima qualitat literària. En vigílies de la guerra civil, la visió errònia de la Castella de la generació del 98, que el mateix Azorín diu que està feta per la literatura, s'utilitza demagògicament per la propaganda falangista en una doctrina imperial aberrant i anacrònica. I la creació literària d'aquella famosa «generació», dels propòsits nobles de la qual no es pot dubtar, queda al servei d'una dictadura barroera: I'«Imperio Azul» de 1939, continuador de l'obra de la «gran Castilla imperial». Tot coneixement seriós del problema de les nacionalitats ha de començar pels seus orígens històrics. Com el saber històric adquirit per la majoria dels espanyols en l'ensenyament oficial durant les quatre dècades del franquisme no correspon a la realitat del nostre passat nacional, sinó a versions que el tergiversen greument, la qüestió esdevé encara més difícil per a la majoria dels qui s'interessen a estudiar-la, i més encara quan hi ha interessos evidents perquè certes confusions no s'aclareixin; i de manera especial en els casos de Castella i els antics regnes de Lleó i Toledo, regions als habitants de les quals se'ls ha segrestat la memòria històrica i per tant la consciència col·lectiva. L'antic regne de Lleó, per exemple —que va tenir un paper rellevant a la història d'Espanya en els segles medievals—, que fins al 1939 fins i tot els més ignorants sabien que territorialment comprenia les actuals províncies de Lleó, Zamora, Salamanca, Valladolid i Palència, avui la majoria d'estudiants no el distingueix de Castella.

SOCIALISME i FEDERALISME A L'ESPANYA CONTEMPORÀNIA La història, més que centenària del PSOE, és plena d'encerts i de propòsits molt nobles; però com a tota història humana, no hi manquen errors. Un dels més greus, al nostre entendre, va ser no haver percebut a temps la importància que tenia la qüestió de les nacionalitats. És evident, però, que des del canvi generacional en la direcció del Partit el vell error ha estat reparat en allò que fa referència a posar-hi esment. La meva actitud respecte a la qüestió de les nacionalitats i la federalització del partit va fer possible la incorporació al PSOE dels socialistes catalans, un dels esdeveniments més venturosos de la història recent del socialisme espanyol, i que li ha donat una força que mai no va poder tenir a Catalunya. 35

DOSSIER: CATALUNYA 1 ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

Al PSOE es deu, en gran part, la Constitució de 1978, aprovada per consens àmpliament majoritari dels representants de la sobirania nacional, la qual cosa li confereix una autoritat moral i unes possibilitats de creació molt superiors que si hagués estat el resultat de la simple imposició d'una majoria sobre la seva minoria oponent. Si no estableix un estat totalment d'acord amb les concepcions federals exposades abans, sí que permet la vida, el desenvolupament i l'autogovern de tots els pobles d'Espanya, a la vegada que fomenta la solidaritat entre ells. Els anys 1979,80 i 81 el PSOE, per boca del seu secretari general, fa una sèrie de declaracions sobre la qüestió de les autonomies plenes de sentit de responsabilitat. Era una època en què el govern d'UCD actuava en aquest terreny amb una gran lleugeresa. Felipe González crida l'atenció reiteradament sobre la transcendència històrica i la gran delicadesa dels processos autonòmics, i la necessitat de portar-los a terme amb serenitat, descarregant-los de contingut demagògic. Heus ací algunes d'aquelles declaracions: « Els processos autonòmics podrien ser desastrosos per al país si es fessin a la lleugera. » «El socialistes no podem caure en plantejaments massa simplificadors que portin a sentiments de frustració subsegüents al procés autonòmic. » «Els processos autonòmics són extraordinàriament delicats, per això cal descarregar-los de contingut demagògic. » «Les autonomies expressen el respecte a la personalitat i el dret a l'autogovern dels diferents pobles que componen Espanya. » «El procés autonòmic, com qualsevol procés que té dimensió històrica, cal considerar-lo amb tranquil·litat i amb perspectiva històrica. Tinc la perspectiva de l'any 2000 per a la culminació d'aquest procés que ens duria a les portes d'una estructura federal de l'estat. » «En la qüestió de les autonomies cal respectar la consciència col·lectiva. D'altra banda, hi ha autonomies molt complexes. » «A mi, personalmente, em preocupa menys perdre unes eleccions que completar correctament les autonomies. » (Declaració d'un alt valor moral feta el 1980.) Totes aquestes declaracions són correctes, al nostre entendre impecables, des d'un punt de vista socialista. Un dels esforços més notables realitzats pel PSOE, des que es va fer càrrec del govern del país, ha estat el relacionat amb la construcció de l'estat de les autonomies. Es pot dir que dels quinze pobles, nacionalitats o regions històriques que componen Espanya, ha procedit amb encert en els processos autonòmics de dotze (el 80 per 100). En el País Basc ha actuat amb valor, a més, en moments que així ho requerien. En el cas, aparentment confús, de Navarra va estar especialment encertat en deixar que el poble navarrès decidís amb tota 36

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

llibertat sobre la seva incorporació o no al País Basc, sense prendre cap posició facciosa com a partit i deixant que els afiliats procedissin segons la seva consciència personal. Els altres tres casos: el de Castella i els dels antics regnes de Lleó i Toledo (País Lleonès i País Toledà diem de vegades per evitar homonímies que es presten a confusió) requereixen comentaris seriosos. (No és sobrer declarar que tot el que escric a continuació ho he dit en tots els fòrums del Partit en què, amb veu i vot, he estat present i s'ha tractat el tema, per tal com he considerat un deure intervenir perquè el meu silenci no es pogués interpretar com un assentiment a allò que s'havia acordat.) La Constitució de 1978, d'acord amb l'ideal socialista en aquesta qüestió, proclama, ja en el preàmbul, la seva voluntat de protegir tots els pobles d'Espanya en l'exercici de les seves cultures i tradicions, llengües i institucions; i en l'Art. 2 garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. Aquesta voluntat i aquest precepte s'han complert en els casos de les autonomies de Galícia, Astúries, el País Basc, Navarra, Ara,gó, Catalunya, Extremadura, les illes Balears, València (País Valencià), Múrcia (regió uniprovincial murciana), Andalusia i les illes Canàries. Però sense consultar prèviament, ni tan sols informar, els pobles afectats, el govern del Sr. Suárez va decidir de suprimir, del conjunt nacional dels pobles d'Espanya, Castella, Lleó i l'antic regne de Toledo (anomenat també, confusament, Castella la Nova). No van haver-hi informacions prèvies als pobles, referèndums, plebiscits i altres complicacions (només necessàries, pel que sembla, per a assumptes més seriosos) ; Lleó, Castella i el vell regne de Toledo, tres regions antigues i famoses (la primera amb prop d'onze segles de vida històrica, la segona amb més de deu i la tercera amb més de nou) es podien eliminar —i ho van ser— del concert nacional dels pobles hispans per una simple decisió governamental que, en tot cas, després va ser confirmada per les corts en una votació ràpida. Les modificacions en el mapa polític d'Espanya efectuades pel Sr. Suárez no es van reduir només a això. Com si es tractés d'un trencaclosques geogràfic infantil, va promoure la creació d'una gran regió híbrida anomenada Castella i Lleó, que no és el que el seu nom diu, sinó un conglomerat de totes les províncies lleoneses amb una part més petita de les castellanes; i un altre conglomerat regional híbrid, anomenat Castellà-La Manxa, compost de totes les terres no castellanes de l'antic regne de Toledo, part del vell territori murcià i dues províncies de Castella. Les castellaníssimes províncies de Santander (bressol de Castella i de la llengua castellana) i Logronyo (la comarca més rica en símbols castellans; pàtria de San Millán de la Cogolla, patró de Castella, de les primeres línies escrites en prosa castellana, del primer poeta conegut de Castella, Gonzalo de Berceo) abans de veure's incorporades contra la seva voluntat al conglomerat castellano-lleonès, decideixen optar per l'autonomia uni37

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

provincial que la constitució els ofereix (fet que aconsegueixen però que en canvi es nega a Segòvia). Finalment, una altra part de Castella, la província de Madrid, obté també l'autonomia uniprovincial. És una manera molt especial de protegir totes les regions d'Espanya en l'excercici de les seves cultures, institucions i tradicions, i de garantir el seu dret a l'autonomia esborrar-ne tres del mapa, esquarterar-ne una i fer combinacions amb la resta per treure cinc entitats politico-administratives autònomes d'invenció recent, que separen velles comarques agermanades durant molts segles i que uneixen a d'altres que mai no van estar especialment vinculades; tot això sense consentiment previ dels pobles afectats i en alguns casos amb la seva manifesta oposició. Al començament semblava que la unió de Lleó amb Castella en un conglomerat híbrid (contra l'esperit constitucional de mantenir les personalitats de totes les nacionalitats o regions i fomentar el seu desenvolupament) reduiria el nombre de components de l'Espanya de les autonomies de quinze a catorze, però el resultat de l'aberrant procés ha estat el contrari: l'ha augmentat a disset. Com es pot actuar amb tant desencert? No solament a causa de poca habilitat i de mesquines intencions. També hi ha hagut bona fe ignorant. L'explicació es pot remuntar a mitjan segle xix i fins i tot abans, però les causes immediates són més recents. Els autors dels errors han pogut cometre'ls gràcies a la manca d'informació i a la passivitat dels pobles afectats, que moltes vegades tampoc no estaven ben informats. Durant molt de temps, i especialment els anys de la dictadura franquista, el poder de l'estat central va oprimir i hostilitzar els qui a Catalunya i el País Basc (i en un grau més petit els qui en altres llocs) propugnaven el dret a l'autonomia del seu país, amb el resultat contraproduent d'avivar amargament els sentiments regionalistes i fomentar el separatisme. A les regions de parla exclusivament castellana, i sobretot a Castella, el País Lleonès i l'antic regne toledà, va succeir el contrari: el centralisme estatal va segrestar als pobles la memòria històrica i amb ella la consciència regional, i els van inculcar a la vegada la idea que ells eren els «espanyols bons», defensors de l'Espanya una i enemics de tot «separatisme», mot amb el qual qualificaven les demandes legítimes d'autonomia i els desigs d'autogovern d'aquells que se sentien oprimits a la seva regió. En aquestes regions, somortes per llargs anys de propaganda enganyosa, mal informades i explotades econòmicament és on, en posar-se en marxa el procés autonòmic sense deixar que els pobles tinguessin temps de recuperar la consciència regional perduda ni sense donar-los la informació que calia, s'han produït les confusions i anomalies que acabem d'exposar. Generalment ja se sap que els moviments de reivindicació nacional —o regional, perquè el fenomen és el mateix qualitativament— solen començar en grups minoritaris, entregais amb fervor a aquesta tasca, que en transmetre el 38

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

seu pensament i comunicar el seu estusiasme desvetllen la consciència del poble i promouen el renaixement comunitari. Cal recordar aquí el que era el nacionalisme basc quan els socialistes bilbaïns només hi veien l'activitat de grups clericals i reaccionaris; i el catalanisme quan molts dels nostres companys el consideraven com una invenció de la burgesia catalana estranya als interessos dels treballadors. Però ara és clar per a tots els que no estan ofuscats per prejudicis encegadors que, més enllà d'aquests aspectes negatius, hi havia en aquells moviments uns profunds fenòmens nacionals que no van rebre l'atenció que els calia. Hem vist que quan el president Suárez va començar a atorgar pre-autonomies —que després es van convertir en autonomies plenes— quasi bé a ull, el secretari general del PSOE es va manifestar públicament. Posteriorment el Partit acordà d'assumir el que s'havia fet. El PSOE ha dut a terme una tasca molt pesada i fecunda en els escassos anys que ha tingut a les seves mans el govern de la nació, i té a favor seu un gran nombre d'encertades creacions. També ha comès errors —humans d'altra band—. I ha sabut canviar el rumb quan les greus circumstàncies del cas ho exigien. Quant a la qüestió de les nacionalitats —i a la de les autonomies—, la política del PSOE ha estat en general encertada, i es pot dir que la transformació del vell estat, centralitzador i homogeneïtzador, en un altre de modern, democràtic i d'acord amb la naturalesa variada de la nació espanyola es deu a la seva actuació. Els encerts els podem trobar a totes les autonomies que han respectat l'entitat històrica i la consciència regional dels ciutadans. Els errors, allí on el contorn geogràfic ha estat alterat arbitràriament, la consciència dels ciutadans no ha estat tractada amb respecte o la llibertat de decisió ha estat cohibida. Ha estat especialment desafortunada la parcialitat amb què a Lleó i a Castella el Partit s'ha manifestat en pro de la fusió d'ambdues regions històriques en contra de molts dels seus ciutadans —a Segòvia l'aclaparadora majoria dels ajuntaments i la majoria de la població de la província—, amb l'increïble argument que la defensa de les autonomies regionals de Lleó i de Castella implicava una actitud reaccionària, amb la qual cosa, de fet i com va succeir fa temps a Catalunya i al País Basc, s'ha deixat a les mans de les dretes la bandera popular de l'autonomia regional22. La justícia i la raó política aconsellen de rectificar com més aviat millor aquests errors —altres de més difícils ja s'han corregit— per a la qual cosa no cal modificar la Constitució —com algú suggereix—. Si s'han comès desencerts amb ella, amb més motiu ha de ser possible de corregir-los dins del marc constitucional. Espanya no està feta; es troba secularment en via de constitució, deia a l'exili Bosch-Gimpera. La bella tasca de constituir-la definitivament ens correspon als socialistes, conjuntament amb tots els espanyols. 39

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

1. Henri Lefebvre: «Le nationalisme contre les nations». Paris, 1937. p. 112. 2. Las nacionalidades españolas. Sant Sebastià, 1977. España y Europa, València, 1971. 3. «La nació —segons Stalin— és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de psicologia i la qual es manifesta en la comunitat de cultura» (J. Stalin: El marxisme ila qüestió nacional). 4. Otto Bauer: La cuestión de las nacionalidades y la social democràcia, Mèxic, D.F., 1979. 5. Ernesto Rerián: ¿Qué es una nación?, Madrid, 1957. 6. José Ortega y Gasset: Meditación de Europa (Nación es empresa y tradición). I. Utilitzem indistintament els noms nacionalitats i regio/whistòriques, sense donar una importància excessiva a la terminologia i tenint en compte que el mateix mot nació no té una definició precisa universalment acceptada i que la constitució vigent utilitza, sense defínir-les, les expressions nacionalitats i regions. També amb caràcter general ens referim als pobles d'Espanya. D'altra banda és una realitat manifesta que entre moltes /-egio/ud'Espanya es donen més diferències que les que es poden percebre a primera vista entre algunes nacions independents (especialment en l'àmbit hispano-americà). 8. «El secret dels grans problemes espanyols està en l'edat Mitjana», deia Ortega y Gasset (España invertebrada - La ausencia de los mejores). Bosch-Gimpera puntualitza aquest pensament en afirmar que per comprendre veritablement la història de l'Espanya moderna cal relacionar-la amb la dels temps primitius, i la història medieval s'entén millor si es tenen en compte les seves arrels més profundes (El pob ¡amiento antiguo y la formación de los pueblos de España —Pròleg-). És interessant el que opina Caro Baroja sobre això: «El particularisme régional que observem avui dia s'arrela a l'Edat Mitjana. Sovint es busca en aquesta història medieval, més o menys extensa i espectacular, la clau de la regionalitat. Crec que és més adequat buscar-la sobretot en condicions econòmiques, socials i lingüístiques prèviament existents, sense que això signifiqui que no reconegui la influència d'esdeveniments històrics posteriors (Los pueblos de España, cap. XI). 9. España (Setena edició, cap. III). 10. Un proceso formativo difícil es titula un article de P. Bosch-Gimpera sobre aquest tema (Miscelánea deEstudios dedicados al Dr. Fernando Ortiz, L'Havana, 1955). II. P. Bosch-Gimpera: España, un mundo en formación (Mundo Libre), Mèxic, D.F., números 19, 20 i 21, agost, setembre í octubre de 1943. 12. Són diversos els autors que coincideixen a assenyalar que la lluita contra la invasió napoleònica, dura i general a tota Espanya, va ser especialment aferrissada a Catalunya. 13. L'activitat d'aquests grups al començament de la Reconquesta es pot estudiar a l'obra d'A. Barbero i M. Vigil: «Sobre los orígenes sociales de la Reconquista», Barcelona, 1974. 14. «Castella semblava —diu un historiador gallec— una confederació de repúbliques travades per un comú superior, però regides amb summa llibertat.» Manuel Colmeiro: De la constitución y del gobierno de los reinos de León y Castilla, cap. XXV-I. 15. Se sol dir massa a la lleugera que Pi només és un deixeble de Proudhon; la qual cosa no es pot admetre perquè el seu federalisme s'anticipa al de Proudhon en molts aspectes i també per les arrels històriques profundament espanyoles del pensament pimargallà. 16. F. Pi i Margall i F. Pi i Arsuaga: Historia de España en el siglo XIX, Barcelona, 1902 volum V, p. 549. 17. Pablo Iglesias: Socialismo y liberalismo (Escritos y discursos). Selecció i introducció per Enrique Moral Sandoval, Madrid, 1984. 19. Discurs a les Corts Constituents, tretze de maig de 1932. 20. Luis Gómez Llorente: Aproximación a la historia del socialismo español, Madrid, 1972. Enrique Moral, a la introducció esmentada abans. 21. N'és un exemple la intervenció del diputat Andrés Ovejero a les corts constituents de 1931, on va proposar en nom del PSOE que en l'article constitucional que declara textualment «el castellano es el idioma oficial de la República» es canviés la paraula «castellà» per «espanyol» en nom de la unitat espiritual d'Espanya. La mentalitat unitària no li deixava veure que en anomenar «espanyol» al castellà negava implícitament el dret de ser espanyola a la llengua catalana, feria la sensibilitat de la majoria dels catalans que es consideraven tan espanyols com els de la resta del país i donava la raó als separatistes que afirmen que Catalunya no és Espanya ni ells parlen espanyol. Aquesta actitud s'oposa a la que els socialistes de les noves generacions van adoptar a les corts de 1978 en defensar la mateixa condició espanyola per a totes les llengües d'Espanya. 22. Els liberals, republicans i socialistes de Segòvia van propugnar sempre l'autonomia de Castella, una Castella històrica que comença a la costa de Santander. El regionalisme castellà dels anys vint va tenir el seu millor focus intel·lectual a la Universitat Popular Segoviana, la qual comptava amb Antonio Machado, a més d'altres generosos mestres. La Castella «de la conca del Duero» coincideix en el seu contorn geogràfic amb l'enaltida per les centúries d'Onésimo Redondo. Quaranta anys d'adoctrinament dictatorial han deixat moltes empremtes.

Ciutat de Mèxic, abril de 1986 Anselmo Carretero Enginyer industrial Autor d'extensa obra sobre la qüestió de les nacionalitats 40

El catalanisme i les classes populars en la història Josep Termes EI catalanisme és un corrent d'opinió i d'acció, gestat al llarg del segle xix, que participà intensament en la vida política durant la present centúria. No és un moviment monolític, unívoc, sinó que, al contrari, una de les seves característiques més marcades és la seva varietat de tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un programa polític. El podríem comparar a un poderós riu, les aigües del qual provenen de fonts diferents, o millor a un Arc de Sant Martí, què forma una unitat però té colors molt diversos. Té, si més no, un element definidor comú a tots ells: la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya, l'amor a la llengua i a la cultura pròpies, que d'alguna manera han de cristalitzar en un autogovern. És també un moviment que demana, o exigeix, la reforma democràtica de l'estat espanyol, perquè la seva visió de les Espanyes és antagònica amb la del centralisme (sigui monàrquic o republicà), car, en el sentit més ampli, el catalanisme és federalista (tant el que procedia del foralisme tradicionalista, com el que té els orígens en el republicanisme populista). El catalanisme, inclus el més radical, ha tingut sempre present que la destrucció de l'Espanya unitària podria fer possible una vertebrado hispànica dels pobles lliures. Per tant, en l'essència del catalanisme viu la idea de la plurinacionalitat de les Espanyes. La participació en la construcció d'un estat espanyol respectuós amb aquesta plurinacionalitat és, al meu entendre, una condició necessària però no suficient per definir el catalanisme: la reforma de l'estat és una peça subsidiària; la defensa de la pròpia personalitat és un element essencial. En el moment actual coexisteixen dues grans interpretacions del fenomen catalanista, la de Rovira i Virgili i la de J. Maurín. Totes elles han tingut gran difussió en l'opinió culta catalana i espanyola, encara que per camins diferents: la primera sistematització de Rovira apareix resumida a l'obra de J. Pabón sobre Francesc Cambó, i a partir d'ella es recollida pels historiadors espanyols; la segona, la d'en Maurín (de fet poc original, doncs no és gaire cosa més que una síntesi de Lenin i Stalin), ha sigut difosa des de Catalunya pels professors de dret constitucional i els politicòlegs. Les dues versions, complementàries més que antagòniques, són notablement envellides. Foren encunyades fa més de cinquanta anys, i per tant no recullen les noves i molt més ambicioses aportacions historiogràfiques fetes en el camp de la història social, política, cultural, econòmica i de les mentalitats, que, com sabem, han crescut especialment en els darrers vint anys. Aquesta segona interpretació té, a més, el gran defecte, no tan sols d'ésser en el fons una pura visió política-estratégica 41

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

del catalanisme (per tant conjuntural i sensible a ésser adequada fictíciament a les circumstàncies electorals), sinó, i molt especialment, de fonamentar-se essencialment en les doctrines i programes dels partits, en els documents oficials, i no en les realitats socials, en la molt més complexa vida quotidiana. Prima, doncs, la doctrina i escamoteja, o difumina, la realitat; analitza textos constitucionals i ignora la societat civil. Tot i ésser, per definició, marxista, és molt més formalista que el neopositivisme històric. El catalanisme, com a fenomen social, podem considerar-lo plasmat en diferents corrents polítiques que abasten tot el ventall, des de el conservadorisme fins a l'extrema esquerra, marxista o anarquitzant, però que se sustenten sobre una realitat més pregona: la pervivència del particularisme (lingüístic, cultural, psicològic, simbòlic, etc.) entre les classes populars, especialment, encara que no únicament.

LA VERTEBRACIÓ DEL CATALANISME Al meu parer, aquesta realitat diferenciada que és el fet nacional català passa per quatre moments històrics. En un primer, al llarg de l'últim terç del segle xviii i durant el segle xix fins al fracàs de l'intent federal populista del 1868-1873, Catalunya experimenta una notable transformació industrial que la diferencia econòmica i socialment d'Espanya, al mateix temps que les seves classes populars defineixen un particularisme català anticentralista (carií o federal), que no és incompatible amb una projecció hispànica. Romanticisme i populisme xaró són dues cristalitzacions d'aquest particularisme, culta l'una, popular l'altra. Apareix la recerca històrica, el descubriment del passat històric, com a fonament dels drets de Catalunya. En una segona f ase, entre la Restauració del 1875 i la crisi de l'estat espanyol el 1898, l'increment de la industrialització catalana fa néixer una Barcelona capital i motor de Catalunya, que esdevé una rival del Madrid capital de la política, i estableix un dualisme cultural peninsular entre Madrid i Barcelona (i triangular ibèric, si hi sumem Lisboa, capital de Portugal). Barcelona, per altra part, connecta amb París, al marge i esquivant Madrid. Els intel·lectuals orgànics de la nació creen doctrina i apareix al nacionalisme doctrinal (Catalunya, com a nació, té dret a governar-se); surgeix la «politització apolítica» : cal agrupar-se socialment, però el marc institucional de la Restauració i la realitat decadent i caciquil d'Espanya no fan possible ni desitjable una corrupta política parlamentària, electoralista i buida. Crear centres i accedir a les institucions públiques és l'objectiu. El catalanisme penetra en els nuclis de l'aristocràcia cultural obrera. El modernisme és un símbol del canvi. En una tercera etapa, nascuda amb la crisi del 1898 i tancada amb la caiguda de la monarquia al 1931, s'articulen els partits, de dreta i d'esquerra, sobre la base doctrinal del nacionalisme doctrinari-institucional anterior. Cal, 42

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

però, fer política concreta (electoral i parlamentària) i per això aquestes doctrines son adequades, aigualint-les, a lo possible: apareix així el regionalisme polític. Neixen els partits catalans, trencant amb el sucursalisme decimonònic. Des d'ara, per fer política a Catalunya cal adaptar-se a aquest fet: Catalunya crea els seus quadres polítics i tria, al marge de Madrid, als seus representants.-L'esfondrament de l'estat de la Restauració impulsa a un sector de la burgesia industrial i comercial catalana cap a l'acció política electoral i parlamentària. Si en l'etapa anterior l'amateur donava el to, ara és el moment dels advocats. I el noucentisme és una manera de fer política i vertebrar el país. Apareix, embrionari, un separatisme popular, minoritari, als vols de la Guerra Europea. Wilson, Irlanda, Txecoslovàquia son punts de referència. En una quarta fase, durant els anys de la II República i la guerra civil, culmina l'anterior projecte amb l'aparició dels partits obrers que han assumit la qüestió catalana. Lenin i el dret d'autodeterminació dels pobles es popularitzen. Ara, tots els grups socials, totes les doctrines són presents en el ventall polític català incardinats en la lluita nacional: des de sectors de l'Església catòlica fins a l'obrerisme radical, des d'erudits a agitadors de taverna. No tan sols l'alta política: l'esport, l'art, l'espectacle, la ciència, tota la societat vertebrada traspua voluntat d'autogovern, presència del particularisme. L'evolució iniciada al segle xvm culmina als anys trenta del segle vint. La guerra civil ho trastoca tot, anul·lant en gran mesura l'obra feta. Caldrà recomençar-la. LA RENAIXENÇA

Tornem ara als quatre grans períodes històrics en que es vertebra el catalanisme, per ampliar-ne alguns aspectes. En la primera etapa podríem dir que el mot clau es renaixença. Vista, però, no com un senzill retorn a l'ús escrit de la llengua, sinó com una profunda transformació, revolucionària, de la societat catalana, que des de la manufactura de les indianes culmina en una industrialització que té el tèxtil com a base, i què dóna lloc a una millora dels ensenyaments tècnics i científics, amb la renovació de la medicina, els ensenyaments nàutics, l'aparició de professions tècniques. La renovació dels gremis, la inexistència a Catalunya de les agraristes i nobiliàries Sociedades Económicas de Amigos del País, l'acció dels grans il·lustrats com Caresmar i Capmany, el desenvolupament d'un pensament econòmic industrial modern, serien un signe d'aquest renaixement. La llengua catalana perviu no tan sols com a instrument col·loquial, sinó també escrita en llibres de religió, en romanços, en els papers de les cases de comerç, en els registres notarials; apareixen diccionaris i gramàtiques de la llengua catalana. Sobre aquest canemàs, es produeix la revolució industrial i l'aparició del liberalisme constitucional, a començaments del segle xix. Floreix aleshores una escola catalana de filosofia i una escola històrica del dret que recull el pensa43

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

ment romantic-historic alemany. Rebrota el català literari a cavall del romanticisme. La història apareix com a preocupació dels erudits i del poble: neix una recerca sobre el passat, que mitifica però que redescubreix un autogovern antic. Aquest historicisme romàntic, el poble el rep pel camí del fulletó històric. La nova embranzida d'una poesia trobadoresca i dels Jocs Florals té el seu contrapunt en l'aparició d'un teatre de combat, liberal radical i republicà federal (Robreño i Pitarra, per exemple), de signe populista, xaró i «defensor del català que ara es parla», contrari als arcaismes inevitables de l'escola jocfloralesca. El debat entre aquestes dues corrents tindrà la seva síntesi normalitzadora a fi de segle. La premsa es catalanitza, però, només, de moment, en determinades àrees: calendaris, almanacs, revistes satíriques i literàries. Des de els anys trenta del segle passat es produeixen moviments de protesta, tant al camp, on es mouen les partides carlines, com a la ciutat, on les classes subalternes provoquen rebomboris i aldarulls. Uns i altres expressen, amb contingut doctrinal diferent —reaccionari o progressista— un rebuig de la centralització de l'estat espanyol, que s'ha produït, o intensificat amb la revolució liberal-censitària burgesa. Efectivament, la transformació de l'estat —apuntada durant el regnat de Ferran VII i realitzada durant la Monarquia d'Isabel II— suposa centralització, esquarterament provincial de Catalunya (i de les altres antigues Províncies, naturalment) i naixement dels governadors civils, la creació de l'exèrcit obligatori permanent, l'aparició de la Guàrdia Civil, la reiteració de les prohibicions sobre l'ús i ensenyament de les llengües no castellanes. I en aquesta modificació de l'estat espanyol, la burgesia catalana hi té un paper molt minso (tot i ésser la capdavantera de la revolució industrial) i molt equívoc: si la seva política econòmica proteccionista busca la creació d'un «mercat nacional» espanyol, no per això deixa de trobar una reacció d'hostilitat a Espanya que dibuixa ja un «peligro» o un «egoísmo catalán», que de contracop obliguen a la burgesia catalana a reafirmar-se com espanyola, però també a cercar el suport de la Catalunya agreujada pel recel i l'animadversió injusta. El carlisme, fort a la muntanya catalana, és una reacció que té el suport popular al camp. El tema del retorn a allò que és antic, suposa una mitificació dels furs, i això vol dir particularisme català. Si aquest és evident, en el carlisme, quan la guerra dels Matiners (1847-1849), en la que federals i carlins lluiten junts contra les tropes isabelines, o a la Tercera guerra carlina (18721875), amb la restitució dels furs feta pel pretendent carií, ja és present també a la Primera (1833-1840), com per exemple en l'acusació que es fa a alguns caps carlins exiliats a França d'estar a favor de la «independència de Catalunya» , o en les manifestacions del carií Ferrer a Friburg, al 1841, demanant la «llibertat de Catalunya». En aquesta línia, la figura enigmàtica del carií Tomàs Beltran i Soler cobra un nou sentit, quan durant la guerra dels Matiners demana la restauració de la «personalitat històrica de Catalunya», o quan intenta crear una insurreccional «Diputació General de Catalunya», o quan 44

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

compara Catalunya amb l'Irlanda oprimida per la Gran Bretanya. Realment, el carlisme insurreccional té una llarga continuïtat. Durant setanta anys el camp català no repossa: al 1822 els Reialistes, al 1827 els Malcontents, al 1833 els carlins, al 1847-1849 els Matiners, al 1872-1875 la Tercera guerra carlista. Per altra part, l'oposició democràtico-federal contra l'estat burgès-censitari centralista és també notable. Ja tinc prou escrit que totes les proves històriques avalen les bullangues, dels anys 1835-1843, i el republicanisme federal, del període 1840-1873, com una oposició popular urbana, no burgesa; com una proposta de les classes subalternes contra el creixent poder de la burgesia conservadora i de l'aparell de l'estat centralista. El federalisme democràtic català té, òbviament, un projecte hispànic federal. Però, en el que el federalisme català posa èmfasi és en l'autogovern, en el tema de la Catalunya perseguida i dominada per forasters que ni la coneixen ni l'estimen, i que desconeixen la llengua del país; insisteixen en la necessitat de governar-se amb les lleis pròpies de Catalunya; en una Espanya feta d'una varietat d'ètnies, llengües i costums, i de diferències basades en la història i els fets naturals. Federals i carlins són el particularisme català obert a una transformació no centralista d'Espanya. Però, uns i altres ho fan des de una posició arrelada al que és diferencial. La propaganda política d'aquests moviments utilitza abundament el català: a les conegudes «La Campana», d'Abdó Terrades (1842) i les cançons de la «Jamància» i de la «Paella», les dues del 1843, cal afegir-hi els romanços de cec (dels que en vaig recollir 21 en català i 4 en castellà referits a la vida de l'obrer i del pagès, i 21 en català i 24 en castellà de propaganda política apareguts als anys 1868-1873). El sexenni 1868-1873 és a Catalunya una mostra de l'alternativa popular contra l'estat espanyol centralista i burgès. El fracàs d'aquest projecte revela la immaduresa del moviment de les classes subalternes, així com una distinta implantació a Espanya: el que aquí és majoritari, dominant, és allí feble, minoritari.

EL MODERNISME La segona etapa arrenca de la derrota populista del 1873 i es clou amb la gran crisi de l'estat espanyol del 1898, que és també la fi de l'espanyolisme oficial i el moment de l'aparició d'una consciència espanyola crítica, agònica, que vol explicar-se les causes del fracàs històric d'Espanya i de l'estat espanyol. Un element central d'aquest període és la desintegració de la proposta hispànica del federalisme català: Valentí Almirall desenganyat de la possibilitat de la revolució federal a Espanya es tanca en el particularisme catalàjïerò el desencís és més general: l'Almirall n'és només un signe. Realme/Jt^gsfotejcX federalisme català que es desintegra. En queda només el substraoÍOToctrinalj/^X

ío

kX« Ã ^vna*/

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

mentre desapareix el partit, reduït a uns cenacles minoritaris. Les succesives derrotes carlines porten també a un sector de l'Església catalana —que cada vegada serà més ampli— a buscar una via possibilista. Aleshores, s'aproxima pragmàticament a la monarquia constitucional, abandonant, per un costat, l'integrisme, mentre els sectors més cultes, influïts per allò que venim a dir el cercle de Vic, evolucionen del foralisme cap al regionalisme. Montserrat, Mossèn Cinto Verdaguer, Torras i Bages, són noms simbòlics d'un nou corrent que tindrà també una projecció social decissiva en la vertebrado del catalanisme catòlic. Les creacions doctrinals majúscules (Almirall, Torras i Bages, Mané) fetes als anys vuitanta i noranta —en un lapse breu de temps— no ens han d'amagar que el corrent és molt més ampli que el format per aquests noms cenitals: poetes, erudits, metges, juristes, capellans de poble o eclesiàstics de renom, tots ells escriuen sobre el passat i el present, i entre tots vertebren una idea de Catalunya com a nació. De Roca i Farreras i Sebastià Farners n'hi ha abundants. La Catalunya, abans simple pàtria, és ara pàtria i nació. Espanya és l'estat, artificial. El modernisme com a corrent pluridisciplinar compendia l'elan vitalista del nacionalisme. És aquí i ara quan es crea el nacionalisme doctrinal català. En la construcció d'aquest hi entren igual Guimerà i Narcís Oller, que Rusiñol, Casas Carbó, Massó i Torrents, Pompeu Fabra, Font i Sagué com Duran i Bas o Permanyer; Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner com Gaudí; Aulèstia i Pijoan com Sempere i Miquel. Però també els joves escriptors radicals (Jaume Brossa i Pere Coromines) que connecten amb el món dels tipògrafs anarquistes (els Canivell, Llunas i Pujais, Cordella) que fan literatura en català i a la seva manera catalanista. El modernisme els galvanitza a tots. És un caliu d'erudits i lletraferits que creen pàtria, amb idealitat nacional, que els aglutina a tots (al marge de les diferències religioses i polítiques) en una tasca comuna. I això es veu ben clar en un seguit d'institucions o entitats, catalanistes on hi col·laboren, salvant les diferències. És a dir, s'estableix un doble nivell: el polític, on es mantenen les friccions, i el patriòtic on treballen plegats fent pàtria. Sense que un nivell interfereixi en l'altre, perquè voluntàriament els separen, fent-los compatibles. La literatura, l'excursionisme, el naixent esport, la lluita contra el nou Codi Civil o en favor del proteccionisme, les Acadèmies científiques, els ateneus, són camps d'acció patriòtica i terreny neutral de col·laboració d'homes amb idees polítiques diferents. La premsa reflexa aquest canvi: apareixen en català diaris, setmanaris polítics, informatius i artístics (i els periòdics catòlics es catalanitzen més ràpidament, a comarques, que els republicans). La gran premsa satírica catalana s'expansiona brillantment. «L'Esquella», «La Campana» gaudeixen del favor popular, del públic de taverna i barberia. S'editen regularment llibres en català, fets per editorials específiques i estables. El catalanisme inicia el projecte d'ocupació de les institucions, que comença a l'Ateneu Barcelonès el 1895 i ja no es detura. Barcelona és el motor 46

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

del desvetllar catalanista, però les comarques produeixen abundant cultura del mateix signe. Barcelona és el centre que irradia a les capitals catalanes; aquestes assimilen i produeixen per elles mateixes, retornant activitats a Barcelona. És una xarxa equilibrada, en la que la macrocefàlia barcelonina no és excessiva. A tot Catalunya neixen agrupacions socials, com al 1892 la Unió Catalanista, en la que hi ha més intel·lectuals que burgesos. Apareixen els primers projectes d'estatut d'autogovern per a Catalunya, superant els projectes federals del 1868-1873, en els que el govern de Catalunya era una part del conjunt espanyol. L'apoliticisme, l'antiparlamentarisme de la Unió, titllat massa elementalment de socialment conservador, és molt més complexe: primer, perquè permetia fer pàtria al marge de les moltes diferències polítiques entre la minoria catalanista (que era ja una majoria entre els lletraferits) i segon, perquè el parlament que tenen davant, en la realitat, no en la doctrina, és l'eixorc, fantasmagorie i irrelevant parlament de la Restauració (les crítiques dels homes del 98 espanyol contra ell no seran pas més benignes que les dels catalanistes, en quan a la seva inutilitat i manca de representativitat). Abans del 98, i de que neixi al 1901 la Lliga Regionalista, catalanistes molt variats han creat un cos doctrinal nacionalista, i han derivat aquest de la literatura a l'art, a la ciència, a l'esport, a tots els camps de l'activitat social; han recuperat una idea del passat autogovern de Catalunya i un projecte de futur, on aquesta ha de tornar a ésser ella mateixa i governar-se com li plagui. La lluita per la sobirania és ja l'eix central del discurs catalanista.

LA MANCOMUNITAT La tercera etapa s'obre amb la greu crisi de l'estat espanyol al 1898 i amb el naixement de la Lliga regionalista, al 1901, i acaba quan la proclamació de la República al 1931. És el període més conegut. Però la relativa hegemonia de la Lliga, així com els seus orígens burgesos, han fet perdre de vista una mica el conjunt de forces polítiques en presència i han difuminat el pes de les alternatives esquerranes a la Lliga. Hem vist, i penso no equivocar-me, que el catalanisme ni neix al 1901, ni Prat de la Riba s'inventa el nacionalisme al 1906, ni els moviments socials decimonònics son apolítics ni estan absents, ni llunyans de la lluita nacional. Amb la Lliga, pragmàtica i indefinida en quan a les formes de govern, s'imposa a Catalunya una política regionalista, un tipus de catalanisme d'ordre, sostingut per la burgesia catalana, però ni de bon tros per tota la burgesia de Catalunya. Al marge de la Lliga es mou una esquerra catalana, que al llarg de tot aquest període intenta infructuosament articular una alternativa, una de les condicions de la qual és que sigui acceptada pels obrers, Rovira i Virgili, Alomar, Carner, Coromines són homes d'aquest projecte. Ni són estrictament polítics professionals (cap d'ells hagués acceptat aquesta etiqueta, tots 47

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

reclamant-se de la literatura, del periodisme o de les arts), ni poden vèncer l'apoliticisme anarco-sindicalista ni el republicanisme radical, per endur-se les masses obreres que aquests capitalitzen. Els joves advocats que crearen la Lliga, cansats de fer crítica i deleitosos de f er política i ser poder (també, entre d'altres coses, per vertebrar Catalunya), procedien dels corrents nacionalistes de finals del segle xix. A ells la crisi de l'estat de la Restauració els hi havia proporcionat una esperada conjuntura favorable, i una major receptibilitat de la burgesia els hi posava a les mans una possibilitat i una plataforma per a l'acció. En front d'ells, els homes de l'esquerra catalana es veien incapaços de vertebrar un partit de tipus nou, com ho feia la Lliga, o un moviment populista, camí en el que se'ls hi havia adelantat Lerroux. Les seves propostes polítiques eren prou adequades i raonables, i en definitiva serien les mateixes amb les que triomfarien ells o els seus hereus al 1931 amb Esquerra Republicana de Catalunya, combinant catalanisme, republicanisme i política socialitzant; intentant coaligar-se amb l'esquerra espanyola, però mantenint la seva independència orgànica com a partit de base catalana. No és estrany que sovint es digui que la Lliga i l'Esquerra tenien a Catalunya els mateixos fonaments doctrinals, car una i altra procedeixen del nacionalisme decimonònic i coincideixen, amb matisos, en el mateix regionalisme polític, pragmàtic. El que els diferencia és la crida a un públic distint, que en el cas de l'esquerra inclou específicament el món del treball. Política per a la que li falten, encara, quadres, programes i tècnics capaços de realitzar la mobilització popular. Però no es diferencien en l'aspecte doctrinal, en la idea de la Catalunya nació. Això sí, uns i altres, com dic, la supediten a la tàctica regionalista. L'obra de la Mancomunitat permet a la Lliga afiançar-se, i la política cultural feta sobre les bases del noucentisme, amb tot el que comporta d'afany d'administració i mite de l'obra ben feta, no fa res més que afavorir el que intellectuals i tècnics funcionin sota la direcció del projecte de la Lliga. El noucentisme, bandejant el modernisme, permet afermar i diversificar l'obra d'alta cultura, fent-la europea i especialitzada, tècnica. Sota l'impacte de la Guerra Europea, Catalunya evoluciona. Els sectors de l'esquerra catalana aprenen de la socialdemocràcia alemanya i del laborisme britànic (especialment dels fabians), en menor grau l'austro-marxisme. Baix aquest influx neix la Unió Socialista de Catalunya, el 1923, però la Dictadura de Primo de Rivera, establerta mesos després, l'hi impedeix actuar fins als anys de la República. Comença a teoritzar-se sobre la nació des de l'esquerra marxista: l'Andreu Nin socialista, Recasens i Mercadé, Campalans, Serra i Moret. Alguns anarquistes, com el mateix Urales, escriuen obertament sobre els drets de Catalunya. Apareixen també els nuclis separatistes, amb més força des de 1914. Són hereus de la Unió Catalanista i de Martí i Julià, però són pocs i dispersos. Admiren i prenen exemple dels patriotes cubans de 1895-1898 i d'Irlanda. Hi militen joves, sobretot, estudiants i obrers. La seva 48

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

base, però, són els dependents de comerç. Aquests, agrupats a milers en el CADCI, nascut al 1903, desenvolupen una tasca social i patriòtica immensa: la seva Secció de propaganda autonomista, la d'Ensenyament, les d'Esports, ajudaren a apropar els obrers al catalanisme radical. LA REPÚBLICA En una quarta i darrera etapa, la de la República i la guerra, dels anys 19311936, és l'esquerra catalana la que finalment aconsegueix l'hegemonia social. Al costat d'aquest populisme (sobre el que no m'hi entretindré, per sobradament conegut), apareix un obrerisme radical, minoritari però rellevant i es desenvolupa un socialisme democràtic moderat, el de la USC, que, hereu de les confrontacions del primer terç de segle, col·labora i governa amb ERC, tant a la Generalitat com als ajuntaments. La novetat de l'època rau, ai meu parer, en aquesta incorporació de l'obrerisme al catalanisme, culminant un joc de classes socials, que paulatinament s'ha anat adaptant al particularisme polític, després que ho haguessin fet les minories cultes i les avantguardes culturals obreres. Des de la crisi de la Dictadura, la literatura obrera sobre catalanisme és molt abundant i variada. Destaquem-hi, a més dels citats abans, a J. Arquer, J. Maurín, J. Comorera, P. Foix. Lenin i Stalin són traduïts i copiats. Obrerisme radical i moderat desenvolupen la doctrina del dret d'autodeterminació dels pobles; creen el mot nacionalitari, per evitar el de nacionalisme, que és equívoc després de l'accés de Mussolini i Hitler al poder, defensen la normalització del català en tots els nivells de la vida social. El BOC exalta la República Catalana, i la USC la recolza. Aquests dos grups, i el P. Comunistas de Catalunya i el P. Català Proletari, defensen un Estatut de Catalunya plébiscitât pels catalans i que ha d'ésser acceptat tal qual per les Corts espanyoles, a les que neguen el dret a retallar-lo. Tots ells defineixen Catalunya com una nacionalitat i defensen, o un estat català, que pot federar-se, o una república federal (com ho demanen la USC i la CNT). En definitiva, perfilen un doctrinarisme obrer sobre la qüestió nacional, que fa —amb tots els matissos que es vulgui— que des d'aleshores una política de classe, un projecte obert al poble català, hagi d'incloure necessàriament una defensa dels drets nacionals, una millora i un aprofundiment de la pròpia identitat. Josep Termes Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

Xavier Arbós Gairebé entra dins el tòpic parlar dels elements conflictuals del binomi Catalunya/Espanya. Durant segles, el discurs nacionalista espanyol ha estat quasi monopolitzat per forces reaccionàries, i el catalanisme ha tendit a posicions una mica més progressistes. Catalunya ha tingut fins als anys del «desarrollismo» la peculiaritat de ser una societat industrialitzada, la qual cosa la feia fins a cert punt diferent. Les diferències, però, han tingut llur emblema en l'especifitat lingüística, i naturalment, en una voluntat molt persistent de reclamar l'autogovern basada en la valoració de la pròpia identitat. L'esquema, també prou conegut, ha variat molt en el darrer quart de segle. Des dels anys seixanta, Catalunya ha perdut algun element diferenciador: ha deixat de ser una de les excepcions industrials dins una Espanya agrícola. Per altra banda la llengua catalana s'ha vist, a més de perseguida pel franquisme i les inèrcies que perduren, aclaparada pel castellà que la televisió ha potenciat a tot arreu. Però també l'arribada de la democràcia ha canviat algunes coses, i per millorar-les. La llibertat política ha permès la manifestació i la discussió de les posicions sobre molts temes, i les eleccions lliures i competitives han donat la mesura més fiable del suport rebut per diverses alternatives. A més, la institucionalització de l'autogovern ha fet possible que comencéssim a tenir instruments per salvar la nostra identitat nacional. Tot plegat, però, no ha de fer pensar únicament que, en certa manera, la història ens dóna la raó. Podríem creure en constants eternes: la llibertat obliga al nacionalisme espanyol, centralista i homogeneïtzador per vocació, a fer concessions a la voluntat d'autogovern del poble català. És convenient, potser, mirar fins a quins punt les coses són tan senzilles. Cal recordar el moment i les circumstàncies en què es forja el basament constitucional de l'Estat autonòmic. El consens polític va trobar dificultats fortes precisament en aspectes relacionats amb l'autonomia; dificultats a les quals no era aliena l'especial sensibilitat de les forces armades en relació a tot allò que sembli menystenir la unitat d'Espanya. D'altra banda, els estudis d'opinió publicats durant el període constituent semblen evidenciar una acceptació majoritària d'alguna forma de sistema autonòmic. Probablement això es pot explicar, pel desprestigi que la ineficàcia i el franquisme havien fet caure damunt el centralisme. O potser per l'assumpció conscient de les necessitats polítiques congruents amb la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. En tot cas, en el terreny més ideològic, la discussió a l'entorn de la inclusió del terme «nacionalitats» en l'article 2 de la Constitució, sí que va provocar una 50

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

significativa polèmica oberta per Julián Marías (La Vanguardia, 18-1-78). El filòsof s'hi oposava, igual que la dreta representada per Fraga Iribarne (ressenya de la conferència de Fraga a Barcelona, Mundo Diario, 8-2-78), i molt probablement alguns sectors militars («No son las palabras lo que me preocupan, sino los hechos. Con nacionalidades o sin ellas no habrá ruptura de la unidad de España», va declarar el llavors ministre de la Defensa Gutiérrez Mellado, El Correo Catalán, 15-9-78). Potser com a compensació tranquillitzadora, o com a expressió de conviccions pròpies, hi ha en aquella època abrandades manifestacions de fe en la unitat d'Espanya que en altres boques i referides a altres àmbits haguessin sonat a un «nacionalisme» que per alguns sembla necessari rebutjar. Hi ha exemples significatius, potser extrems, però que no em resisteixo a reproduir: «La unidad de España está en grave peligro» (Manuel Fraga Iribarne, Arriba, 16-5-78). «Esta unidad de España la siento más que el que más, pero creo que como se pone realmente en peligro es no dando la autonomia cuando ésta es reclamada por el pueblo (...) Creo también que el peligro para la unidad está precisamente cuando se concede la autonomía en exceso. » (Manuel Clavero Arévalo, llavors ministre per a les regions en una conferència el 12-12-77 al club Siglo XXI, Constitución, economía y regiones, Madrid. Ibérico Europea de Ediciones, 1978, pp. 385-386.) «La unidad de España es un valor fundamental» (Gregorio Peces Barba, El País, 7-2-78). «Somos el partido de la unidad de España, a la que tenemos tanto cariño; mucho más que las fuerzas de ultraderecha, que consideran España y su bandera de su exclusiva propiedad» (paraules de Santiago Carrillo en un míting, reproduïdes per la Hoja del Lunes de Barcelona, 24-4-78). No crec que hi hagi res massa sorprenent en aquestes actituds. Si l'independentisme és el pol a què pot tendir la radicalització del nacionalisme català, l'unitarisme és l'extrem al qual poden inclinar-se les posicions més decidides del nacionalisme espanyol. Això significa que no és probable que desaparegui mai un cert grau de confrontació entre posicions ideològiques tan «naturalment» oposades. No obstant això, l'acomodació que el text constitucional ha produït, indubtablement ha fet rebaixar la tensió. La confrontació ideològica té com a resultat un article 2 de la Constitució on figura el reconeixement de l'existència de «nacionalitats» al costat de la rotunda afirmació de la indissoluble unitat de la nació espanyola i de l'absència de referències al dret a l'autodeterminació. Rafael Arias Salgado va explicar per UCD els límits en què podia interpretar-se l'article 2 en uns termes que, tot i ser una mica extensos, semblen interessants de transcriure del Diari de Sessions: «Por eso el vocablo "nacionalidad" del artículo 2.°, no es ni puede ser el fundamento de un proceso de independencia atentatorio de la unidad española; no es ni puede ser fundamento de un derecho a constituirse en Estado, sino sólo de un derecho a tener un régimen de autonomía; no es ni puede ser tampoco fundamento para legitimar una autoridad soberana, porque la sobe51

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

ranía es patrimonio exclusivo de la nación española; no es ni puede ser tampoco fundamento para reclamar la aplicación del principio de las nacionalidades o el principio de autodeterminación, porque se sobrepone la realidad histórica de España como unidad política nacional en la que no existen minorías o pueblos bajo denominación (sic) colonial. »El término "nacionalidades" del artículo 2.° implica, simplemente, el reconocimiento de la existencia de formaciones sociohistóricas a las que se confiere un derecho de autonomía, cuyo límite de principio infranqueable reside precisamente en la soberanía de la unidad política que las comprende y cuyo límite de contenido se concreta normativamente en el articulado del propio texto constitucional.» (Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 8-5-1978.) ELS ARGUMENTS DEL NACIONALISME

En tot cas, i amb una mica de perspectiva, es podria dir que el debat ideològic a l'entorn de qüestions de definició ha perdut virulència. Potser és millor així. Només caldria complicar els permanents conflictes relatius al Títol VHIè. amb discussions semàntiques. És millor ser conscients que les qüestions de principi, com ara el dret de l'autodeterminació, ja no estan damunt la taula. Hi tornaran a ser el dia en què es vulgui obrir un nou i complet procés constituent, amb tota la incertesa que comporta. Una vegada dit això, cal afegir ràpidament que les posicions polítiques clares continuen essent necessàries. No pas per menysprear l'important avenç que comporta que es plantegin en termes jurídics els problemes de l'Estat de les autonomies. Es tracta de mantenir viva la reflexió i de repassar constantment l'estat dels nostres arguments. I és que modestament opino que encara els necessitem, els nostres arguments. No pas per entrar en l'estratègia de la confrontació permanent amb aquest fantasma anomentat «Madrid»; coneixem aquest nacionalisme sense més iniciativa que la reivindicació permanent del greuge, de la qual s'autoalimenta. Però si hem de participar en la política espanyola, en interès propi, que no sigui sempre de forma passiva. És cert que això comporta haver-se d'empassar un cert nombre de gripaus, però potser s'hauria de notar més la cara de fàstic. Sospito que des del moment que hi ha centralisme d'un cantó, l'autonomisme —o com ho vulgueu anomenar— té encara raó d'existir, i em sembla que n'hi ha més, d'una raó. Hi ha la supervivència de la nostra especificitat com a poble, i no crec ni vull exagerar. El problema, d'altra banda prou conegut, ja s'apuntava al començament: el que ens diferencia avui com a catalans és bàsicament la llengua, ja no som una excepció industrial a Espanya. Per tant, o els catalans aprofitem els instruments al nostre abast per reforçar i mantenir la nostra identitat cultural, o desapareixem com a poble diferenciat després d'haver-nos convertit en curiositat antropològica. No som Quebec, amb França a la reraguarda. 52

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

No cal dir que aquí no s'afirma el deure patriòtic català de compartir aquesta visió. Però hi ha una altra raó, en interès d'Espanya, que impulsa la permanència de l'actitud autonomista: l'afermament de l'actual model d'Estat autonòmic. Això implica l'actuació lleial en el marc constitucional i estatutari i l'acatament de la norma fonamental i del seu intèrpret suprem. En aquest sentit els poders públics han tingut un bon comportament, i és bo que hi hagi una instància com el Tribunal Constitucional en qüestions tan delicades com les que ens ocupen es transformin en problemes jurídics. Però els problemes polítics subsisteixen, i potser en aquest camp el principal és la inèrcia de mentalitats centralistes amb les quals no es pot consolidar de cap manera la profunda novetat històrica de l'Estat de les autonomies. Això és tant més necessari quan hi ha una generalització del model autonòmic: si l'autonomia ha de consolidar-se, el centralisme s'ha d'abandonar. Tothom l'ha d'abandonar; no ho hem d'acceptar: les inèrcies seculars no es trenquen amb resignació. I per desgràcia, sembla certa la impressió que hi ha un estat d'alerta permanent contra possibles excessos autonomistes que no es correspon amb la vigilància sobre les desviacions de sentit contrari. Un exemple petit però expressiu. Montserrat Colldeforns, recordava fa mesos en un treball publicat a «El Món», que el Ministeri d'Economia comptava amb un fitxer per controlar les obres finançades amb càrrec al Fons de Compensació Interterritorial. Obres que són competència exclusiva de les Comunitats Autònomes. Així no solament és impossible de consolidar seriosament el sistema autonòmic, sinó que es fomenta la irracionalitat de creure que reformar en sentit autonomista és afegir una nova estructura administrativa a la carcassa centralista. A hores d'ara, desitjo fermament que ningú no pensi que proposo com a única actitud decent la de la revisió continuada del memorial de greuges. Ni això, ni arxivar-lo: solucionar els problemes per la via del diàleg i cadascú amb la seva pròpia veu. No és recomanable l'estratègia de la tensió per la tensió com a mecanisme de negociació, i també hem descartat el resistencialisme, la « Catalunya-reducte» a la qual al·ludia fa algun temps Raimon Obiols. El camí en què ens trobem és el de la participació lleial en la construcció d'una Espanya diferent de la que s'havia caracteritzat per un centralisme tan ineficaç com opressiu. I crec sincerament que vivim unes circumstàncies dignes de ser aprofitades. Des del punt de vista intern, la generalització del sistema autonòmic que estableix la Constitució és un punt de partida inèdit en la història més immediata. Durant molt de temps s'han identificat Espanya, centralisme i cultura castellana, i correlativament, la suspicàcia i la repressió s'han dirigit contra els qui discrepaven d'aquesta trinitat. Ara, l'autogovern és la pauta constitucional. Potser això ha fet baixar el sostre de l'autonomia de les comunitats que històricament l'han reivindicada. Veus molt dignes han criticat la política del «café para todos», però per afermar el model autonòmic no sembla dolent que la seva base s'hagi eixamplat tant com es pugui. Continuant amb aquella 53

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

coneguda frase, estem temptats de dir que el cafè es pren més a gust si ningú no té l'enveja, ni que sigui perquè la majoria es distreu, encuriosida davant una tassa que mai no havia reclamat. I en segon lloc, la integració europea. Aquest és un repte importantíssim per moltes raons, i també pel que fa als temes que aquí tractem. Cal començar a revisar les nocions de sobirania i competències exclusives, i pot arrivar el dia en què consellers catalans i funcionaris madrilenys es trobin per queixar-se del centralisme de Brussel·les. (Entre parèntesi, si es dóna el cas, cal no deixar-s'ho perdre.) En aquestes condicions, i essent un procés que tot just comença, seria bo que s'obrís un debat clarificador per a l'opinió pública sobre el disseny del model europeu que cadascuna de les forces polítiques catalanes propugna. Particularment, pel que fa a les eleccions al Parlament Europeu i la política que s'hi pensa desenvolupar. Cap de les reflexions precedents no destaca per original: es propugna la participació en la política espanyola i la consolidació i aprofundiment de l'autonomia. Però potser l'èmfasi que deliberadament he atribuït a alguns temes pot sonar a algú a «nacionalisme». M'agradaria dir alguna cosa sobre aquesta paraula, de connotacions no sempre simpàtiques. Si més no, per tal que no acabem fent del mot ni un projectil ni una condecoració. I és que, segons com es miri i al llarg d'una vida, és difícil no ser «nacionalista» en algú moment. N'hi ha que pretenen no ser altra cosa, i n'hi ha que, constantement o esporàdica, en són, de catalans o d'espanyols.

L'enfocament del tema del nacionalisme ha sofert alguna evolució en els darrers quinze anys. Si ens situem als anys setanta, més d'un recordarà l'interès amb què es parlava de la qüestió nacional, i del marxisme i la qüestió nacional. A aquest debat, durant la transició política, s'hi van afegir xerrades que tractaven del concepte de Països Catalans o que els assumien com a àmbit. En general es pot dir que entre els polititzats de l'època es participava d'una certa consciència nacional catalana i de la convicció de l'existència del dret a l'autonomia, com a mínim. Els processos constituent i estatutari van obligar a baixar al terreny més concret de la política del consens i la negociació. Es va aprofitar una oportunitat històrica, transformant l'impuls anterior en força per construir un nou Estat autonòmic. I segurament en van sortir afectats els plantejaments més radicals, que no varen gaudir de massa suport electoral. A començament d'aquesta dècada es va obrir una etapa en la qual, al meu entendre, encara ens trobem. «Nacionalista» havia sonat a reivindicatiu, però semblava clar que hi havia força coses a reclamar. Amb l'Estatut, les coses van canviar: no és el mateix reclamar autonomia, que discutir el grau de la que es té, per no parlar de qüestions que semblaven indestriables de la tradició polí54

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

tica de l'esquerra, com l'autodeterminació, que quedaven marginades. En aquest context, s'han publicat treballs que han animat una mica l'ambient; obres com les de Colomer, Hernández-Mercadé, Mira, Ninyoles, Recalde i Solé Tura que tenen la virtut de no sonar a catecisme, tot i desvetllar crítiques rotundes. Són plantejaments diferents entre si, però que han ajudat a discutir alguns punts que es donaven massa com a obvis. La primera és l'objectivitat del concepte de nació. No tothom que comparteixi alguna de les característiques convencionalment considerades com a definitòries d'una nació, les assumeix com a tais, ni forçosament accepta les implicacions polítiques del fet nacional. En altres paraules, la consciència nacional no ve donada naturalment, sinó que entra en el camp relativista de les opinions. Realment, a ningú no se li pot exigir que se senti català, espanyol o europeu. O que, tot i sentir-se'n, assumeixi la condició de membre d'una comunitat nacional i de les suposades obligacions cíviques que això comporta. El nacionalisme, que fa de l'interès nacional l'únic i suprem, ha tingut una desagradable tendència a reprimir el que considera traïdors. Com és lògic, des d'una perspectiva democràtica cal sentir una saludable prevenció davant els excessos. Ara bé, també caldria tenir present que la percepció d'un excés és sempre subjectiva. Probablement hi ha més d'un entusiasta del Barça, fanàtic al Camp Nou, que mira amb cosmopolita escepticisme als qui s'emocionen amb «Els Segadors». Per no parlar de les explicacions que suposo que han de donar en alguns ambients els afeccionats a les curses de braus. Així doncs, acceptem el cosmopolitisme i admetem el dret a l'objecció de consciència nacional, tan respetable com el dret a tenir-ne. I, sobretot, renunciem a la feina inquisitorial de passar revista periòdicament —diguem cada campanya electoral— al patriotisme del veí. Cal que quedi clar doncs que les nacions no les fan ni el destí ni cap manera especial de ser mantinguda inalterable al llarg dels segles. Les fan, són, les persones. Persones que racionalment o instintiva se senten o creuen formar part d'una determinada comunitat. I que no sempre pensen de la mateixa manera pel que fa a les implicacions polítiques que resulten d'aquesta circumstància. Hi ha més d'un cas en la història en què la dominació per «estrangers» no ha estat considerada un fet insuportable, mereixedor de posar en perill la vida humana —pròpia i aliena— per acabar-lo. La independència no és un objectiu d'òbvia necessitat per a tots i cadascun dels ciutadans nacionalment conscients. Molts poden trobar suficient una fórmula autonòmica que garanteixi la pervivència d'allò que consideren definitori de la pròpia comunitat. Però sovint s'associa la intransigència en la defensa de l'autonomia amb el nacionalisme, i aquest a l'independentisme. I com que l'independentisme és l'objectiu de molts terroristes, heus aquí una de les connotacions més desagradables del nacionalisme. Quan hi ha llibertat, no és admissible la lluita armada, qualsevol que sigui el 55

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

seu objectiu. Quan hi ha consultes electorals lliures i periòdiques, cap grup no pot imposar-se a la voluntat popular de les urnes per l'impuls de les bombes. En aquestes condicions, el terrorisme no és solament un crim contra la vida humana; és també un atemptat contra la mateixa democràcia que ha abolit la pena de mort i intenta impedir la tortura. Dit això, no crec que ningú s'hagi d'escandalitzar per l'independentisme com a opció política, ni cal acceptar que el radicalisme en defensa de l'autogovern porti indefectiblement a la lluita armada. Durant força temps l'Assemblea de Catalunya va parlar de dret a l'autodeterminació; no ens hauria de sorprendre que hi hagi qui continui pensant en aquests termes. La qüestió del nacionalisme, però, no es planteja només en termes teòrics ara i aquí. En el terreny polític té dos vessants que són els que probablement susciten indirectament els debats: l'articulació de Catalunya dins Espanya i la situació política catalana. Pel que fa al primer aspecte, seria injust no reconèixer l'esforç que s'ha fet des de molts sectors d'intel·lectuals espanyols per saltar del reconeixement de la particularitat catalana a la reflexió sobre el nacionalisme espanyol. Fa un parell d'anys ho vàrem veure al col·loqui que a Girona va organitzar el diari El País. D'allà ens va quedar la sensació que al centre de la península es feien intents sincers de renunciar al nacionalisme espanyol que tan opressiu havia resultat per a la perifèria, juntament amb l'afirmació que tot nacionalisme era potencialment perillós; era millor que tots hi renunciéssim. Crec sincerament que no tots estem en la mateixa posició davant aquesta implícita demanda. Se'ns pot exigir a tots la via del diàleg per a les nostres reivindicacions, però si ser nacionalista vol dir tenir-ne, veig complicada la renúncia per part de molts catalans que pensen que la situació de la llengua és preocupant o que s'hauria de resoldre el problema del finançament. Molts problemes es relacionen, amb raó o sense, amb les dificultats de funcionament de l'autogovern: el nacionalisme en viu. No es pot dir, paral·lelament, que el nacionalisme espanyol neixi de problemes similars. El castellà té problemes, però molts catalanoparlants canviarien els seus pels del castellà.

NACIONALISME i MODEL AUTONÒMIC Poden conviure els nacionalismes català i espanyol? El nacionalisme català —i no em refereixo només al que CiU pretén monopolitzar, sinó genèricament a la defensa radical de l'autonomia— s'adapta bastant al marc constitucional. L'independentisme és minoritari i el terrorisme rep sempre un rebuig generalitzat. Si el nacionalisme català és autonomista, em temo que el nacionalisme espanyol és centralista. Carretero Jiménez i algun destacat dirigent actual del PSOE han parlat d'Espanya com a «nación de naciones». Aquest plantejament no sembla haver revertit en un nacionalisme espanyol que assumeixi com a consubstancial a Espanya l'autogovern i la pluralitat cultural. Els 56

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

decrets que marcaven la constitució dels règims preautonòmics d'Andalusia i Castella-Lleó es referien en cada cas a la respectiva comunitat com a «una de las regiones más amplias y más representativas de España» i com a «una de las partes más amplias y representativas de España» (Reial Decret-llei 11/1978, de 27 d'abril, BOE núm. 101 de 28 d'abril de 1978, i Reial Decret-llei 20/ 1978, de 13 de juny, BOE núm. 155, de 30 de juny de 1978). No és fomentant certs estereotips com s'ajuda a la idea del pluralisme. I pel que fa al model autonomie d'organització estatal, no repetiré el queja he dit respecte a la supervivència de resistències centralistes. A Catalunya, reflexions d'aquesta mena poden semblar exclusives de la coalició governant. Em temo que pot ser així, per les característiques del nacionalisme que avui sembla dominant a Catalunya. S'alimenta en gran mesura del conflicte amb els poders centrals, i intenta assimilar-ho tot a aquest enfrontament. Si hi afegim que els colors polítics del govern de Madrid són els mateixos dels principals adversaris a Catalunya, resulta que el govern de la Generalitat té la immensa fortuna de poder atacar simultàniament i sense canviar de discurs al govern central i a l'oposició local. La recepta no li ha sortit malament, i si ho mesurem per les eleccions autonòmiques, fins ara ha estat un èxit. Evidentment, les eleccions no es guanyen o perden només per això. Però és important la credibilitat autonomista, sobretot davant unes eleccions autonòmiques. En aquest sentit, correspon bàsicament als socialistes continuar en la reflexió sobre la manera de fer arribar nítidament llur posició compromesa en la defensa i aprofundiment de l'autonomia. Qui això escriu, i ben segur que també qui ho llegeix, sabem que aquesta posició existeix des de ben abans que molts que ens acusen de botiflers haguessin descobert el catalanisme. Del que es tracta és que aquest missatge arribi malgrat algunes interferències i ressonàncies contradictòries. No és fàcil, tothom ho sap, quan molts dels mitjans de comunicació a Catalunya col·laboren en el suport a l'actual govern de la Generalitat. Tampoc és fàcil davant les ocasions perdudes per a algun dirigent o càrrec públic del PSOE d'haver mantingut la boca tancada. Però cal perseverar. No pas únicament per guanyar eleccions, sinó per evitar el monopoli instrumentalitzador del catalanisme que sembla que tendeix a exercir CiU. S'ha d'evitar que el catalisme esdevingui una coartada multiús, a disposició permanent de qui s'autoerigeixi en àrbitre de la catalanitat. Això comporta, no una crítica del catalanisme, sinó del seu monopoli. Abandonar significaria acostar-nos a un model com el que pot dominar al País Basc, i no és desitjable que sigui el catalanisme el que marqui la línia divisòria. Per evitar-ho seria bo que les discussions i els debats sobre el tema del catalanisme es prodiguessin més enllà dels comentaris a propòsit de les eleccions, i que arribessin a tothom. Més que ningú, a aquells sectors que s'abstenen en unes eleccions autonòmiques o que creuen que ningú fora de CiU està legitimat per governar Catalunya, per malament que ho faci. 57

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

Les relacions entre Catalunya i Espanya vénen marcades pel nacionalisme. O millor dit, pels nacionalismes català i espanyol. No podem saber com serien sense nacionalisme, perquè és difícil d'imaginar un país que no hagi passat en algun moment per una variant de l'exaltació o reivindicació de la nació. Potser el sol fet d'imaginar un país —i no una simple agregació de persones— és ja retre un involuntari homenatge a la força del nacionalisme. Per això sospito que sense el nacionalisme català, sense la llarga història de lluita per l'autogovern que hem conegut, ni tan sols es plantejaria el binomi Catalunya/Espanya: el primer element no seria rellevant. De la mateixa manera, sense el nacionalisme espanyol que hem conegut, l'autonomia hauria tingut segurament un sostre diferent i el federalisme s'hauria acceptat amb la mateixa naturalitat que les eleccions municipals. Les coses, com és prou evident, són d'una altra manera. S'ha assolit un bon nivell d'autonomia, que alguns només veuen de forma retòrica, i un nou model d'Estat al qual no totes les mentalitats semblen adaptar-se amb facilitat. L'esforç de reivindicacions seculars no ha estat ni molt menys inútil. Queda el dubte sobre l'utilitat o bondat de l'esperit reivindicatiu, del nacionalisme en sentit genèric. És bo aquest dubte, que posa en qüestió una tradició política tan mereixedora de revisió respectuosa com qualsevol altra. Però deixeu-me subratllar respectuosa. Sé que no sóc objectiu, però crec que la tradició política del catalanisme no figura als primers llocs de la llista dels nacionalismes més nefastos per a la història contemporània de la humanitat, n'hi ha que tenen un currículum pitjor, Í no massa lluny. Per això és millor que conjuntament amb el català, reconsiderem el nacionalisme espanyol, i com en el cas propi, també els objectius corresponents. I després d'això, tant de bo poguem constatar que és hora de dir al segador que guardi l'eina. I que tots ho puguem veure. Xavier Arbós Professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona

Una lectura autonomista i federal del model d'Estat constitucional Jordi Solé Tura És cert que el Títol Ville, de la nostra Constitució admet, com s'acostuma a dir, diverses lectures. També és cert que, des d'un punt de vista estrictament literari, l'articie 2 de la Constitució i el Títol IIIr.no seran mai un exemple de rigor conceptual ni faran guanyar als seus autors el Premi Nobel de Literatura. Les crítiques en aquest sentit han estat molt fortes i les acusacions d'ambigüitat han estat un dels temes favorits de les reunions de juristes i dels comentaristes del text constitucional. Però sempre he tingut la impressió que darrera les crítiques no hi havia solament el desig d'un major rigor jurídic. Crec que en molts casos hi ha també una gran incomprensió de l'autèntic caràcter de la Constitució, és a dir, dels problemes històrics que la Constitució intenta resoldre, i també de les circumstàncies concretes en què la Constitució va ser redactada, discutida i aprovada. Parlar de les diverses lectures possibles és parlar, doncs, no solament d'un problema tècnic sinó d'un problema essencialment polític. Si el Títol Ville, de la Constitució admet diverses lectures és que no és un model tancat sinó un model obert i, com a tal, és susceptible de diferents desplegaments. L'explicació d'això només es pot trobar en la nostra història política i, més concretament, en la història de la nostra transició de la dictadura a la democràcia. D'altra banda, si el Títol VHIè. pot ser desplegat de diverses maneres, que ho sigui d'una o de l'altra dependrà de la relació concreta de les forces polítiques en presència, de les majories i les minories en joc, de la capacitat d'iniciativa de cadascuna, etc. Les solucions tècnico-jurídiques que s'adoptin tindran una gran transcendència, sense cap mena de dubte. Però la decisió sobre aquestes solucions i fórmules serà essencialment una decisió política, perquè polítics són els problemes de fons que el Títol Ville, intenta resoldre.

EL CONCEPTE DE NACIÓ COM A PROBLEMA PRINCIPAL El més important dels problemes polítics que hi ha al fons del Títol VIII és el de la dissensió o l'acord sobre el concepte de nació espanyola. L'article 2 de la Constitució, per exemple, intenta fondre en un sol concepte d'Espanya les dues idees de la nació espanyola que s'havien enfrontat a mort des de feia pràcticament un segle. L'article 2 vol legitimar les dues idees i crear

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

les bases de la seva conciliació no solament ni principalment jurídica sinó també i sobretot política. Si la seva redacció és tortuosa és perquè aquesta conciliació no era ni és gens fàcil i perquè darrera l'enfrontament dialèctic hi ha hagut i hi ha encara un enfrontament polític, social i ideològic protagonitzat no solament per persones sinó també per institucions —com l'Exèrcit, les Forces de Seguretat i l'Administració. No podem oblidar ni un moment que l'enfrontament sobre el concepte de nació havia estat un dels temes centrals de la guerra civil i una de les principals justificacions ideològiques dels cinquanta anys de dictadura militar que el nostre país ha viscut en els vuitanta-sis anys que portem de segle xx. No podem oblidar tampoc que l'Exèrcit espanyol —un Exèrcit de poques guerres externes i de moltes guerres internes en els segles xix i xx—, humiliat en la darrera guerra externa amb els Estats Units, va retrobar el seu protagonisme polític en la lluita directa contra els nacionalismes i, en estreta fusió amb la Monarquia autoritària i excloent de la Restauració, es va acabar transformant en el dipositari únic de les essències del vell nacionalisme espanyol, és a dir, de la idea de nació única i centralitzada, bel·ligerant amb qualsevol altra idea de nació basada en el pluralisme dels pobles que integren Espanya. Les conseqüències dramàtiques d'aquest fet fins als nostres dies són prou evidents. Aquesta ha estat una de les línies divisòries més terribles de la nostra història i s'ha manifestat també en forma de dissensió sobre els símbols nacionals —banderes, himnes— per això la Constitució intenta resoldre i pacificar aquest aspecte del problema amb el reconeixement del pluralisme lingüístic i del pluralisme dels símbols als articles 3 i 4, respectivament. I dic «intenta» perquè em sembla prou evident que aquest conflicte històric no ha estat resolt i crec que trigarà a ser-ho, fins i tot si les coses van bé i no es compliquen. Que els comentaristes critiquin la deficient solució del problema em sembla perfectament normal. El que no comprenc és, però, que moltes vegades oblidin la dimensió real del problema que la Constitució vol resoldre. Un exemple ben concret d'aquesta incomprensió és la del col·lectiu d'alts funcionaris «Javier de Burgos», quan en el llibre que va publicar amb el títol de España:por un Estado federal, escriu: «La indefinición del modelo de Estado diseñado por la Constitución —que reúne rasgos de todos los modelos conocidos y da argumentos a todas las posturas doctrinales— se ve agravada todavía más por la inclusión en el artículo 2 del término nacionalidades, que no vuelve a aparecer en todo el texto constitucional y que ha dado pie para que desde ciertos puntos de vista se haya afirmado y se siga afirmando que el modelo es el de un Estadoplurinacional. Digamos de entrada que si esto fuera así, nuestros constituyentes, que tanto velaron por evitar ninguna alusión federalizante, se habrían dejado "colar" indirectamente un concepto, el de Estado plurinacional, de potencialidades 60

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

disgregadoras y cantonalistas mucho más evidentes que las que implica la fórmula federal. Evitar ésta para abrazarse al esquema plurinacional sería algo así como pasar de Herodes a Pilatos» (pp. 13-14). Aquest és, a parer meu, un exemple perfecte —entre molts— d'incomprensió del fons polític i històric de la fórmula jurídica de l'article 2. Al meu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (1985) m'he explicat a bastament sobre l'assumpte i no crec que sigui necessari —ni possible, per raons d'espai— reproduir aquí l'explicació. Però l'argument del col·lectiu «Javier de Burgos» em sembla prou representatiu d'un corrent de pensament existent no solament entre la gent de dreta sinó també entre la gent d'esquerra. I crec que val la pena insistir-hi perquè quan parlem de la possibilitat de diverses lectures del Títol Ville, no parlem només de lectures jurídiques i acadèmiques, sinó també i principalment de lectures polítiques tal com deia més amunt. La «lectura» depèn de com s'entengui el caràcter del Títol Ville. I no s'entendrà bé si s'oblida que el Títol VIHè. és la concreció política i institucional de l'article 2. El nou model d'organització de l'Estat no és una construcció abstracta, sinó que és la resposta concreta, per tant, difícil i contradictòria, als problemes plantejats en el nostre país per l'existència d'un Estat centralista i burocràtic, impermeable a les aspiracions dels sectors populars i a la realitat d'uns pobles diversos. És també un intent de racionalitzar l'estructura i el funcionament d'aquest Estat amb la lògica de l'autonomia i la descentralització, enfront d'un Estat desenvolupat històricament per les classes més conservadores i reaccionàries com un Estat ultracentralista. Per què recordo tot això, d'altra banda prou sabut i repetit? Perquè entenc que no és possible situar bé la problemàtica de les autonomies i, per tant, la problemàtica de les possibles lectures del Títol Ville., sense entendre tres coses fonamentals: 1.a Que la Constitució volia acabar amb una de les línies divisòries més profundes de la història política espanyola i assentar les bases d'un acord de llarga durada. 2.a Que la Constitució es va elaborar enmig d'una transició difícil, amb uns aparells d'Estat intactes i amb una correlació de forces precària, que no assegurava la Irreversibilität del procés democràtic. Amb la Constitució es volia estabilitzar aquella democràcia tan fràgil i amenaçada i assegurar el suport de la gran majoria de la població al nou sistema democràtic. 3.a Que precisament per tot això, entorn de la Constitució es va lliurar una important batalla política en la qual van participar forces contraposades —no solament les parlamentàries— i es van exercir moltes i dures pressions. La torturada redacció de l'article 2 i les dificultats i ambigüitats |ufíAiropsN del Títol Ville, són l'expressió visible, plàstica, de totes aquestçg^otítraciic^, cions. En aprovar la Constitució tots sabíem —o havíem de sal

;K: LAI ALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

valguin les excuses posteriors—, que malgrat el consens fonamental de les forces polítiques presents a les Corts Constituents el més difícil vindria després, que construir l'Estat de les Autonomies seria una tasca llarga i complexa, que aquesta tasca exigiria un nou consens i que, en definitiva, una cosa prou difícil era definir el model i una altra, més difícil encara, dur-lo a la pràctica. Doncs bé, no hi ha, a parer meu, cap possibilitat d'avançar per aquest camí sense un acord substancial sobre el concepte d'Espanya, és a dir, sobre el concepte de nació espanyola i el seu àmbit territorial, en el sentit definit pel consens constitucional. Crec que aquesta és una qüestió políticament decisiva, que va molt més enllà del simple debat teòric o de la polèmica ideològica. Per dir-ho d'una manera més contundent: no hi ha cap possibilitat de desplegar l'Estat de les Autonomies previst al Títol Ville, en un sentit obert i democràtic, és a dir, en un sentit federal, sense un acord substancial i irreversible sobre el concepte de nació espanyola i sobre la legitimitat del concepte de nacionalitat. Qualsevol interpretació unilateral que posi en dubte sistemàtic el concepte d'una nació espanyola o l'existència i la legitimitat de diverses nacionalitats, és a dir, d'una autèntica nació de nacions, fa impossible el desplegament democràtic del Títol VIHè. en sentit progressista i federal. Aquest és el fons del problema que plantegen negativament els nacionalismes, d'una banda, i els «jacobins» de dreta i d'esquerra, de l'altra.

EL MODEL D'ESTAT El segon gran problema és el del model d'Estat o, més exactament, el de l'acceptació o el rebuig del model d'Estat definit a la Constitució. En aquest aspecte les ambigüitats són també enormes, d'una banda i de l'altra. La Constitució defineix un model complex però molt concret: l'Estat de les Autonomies. És, com deia més amunt, un model obert i, per tant, un model que pot ser desplegat de diferents maneres. Però, és un model específic que n'exclou d'altres. Concretament, exclou el vell model centralista que ha presidit la formació de l'Estat espanyol contemporani, tal com ens ha arribat a nosaltres. I exclou igualment, tot model basat en la possible desintegració de l'àmbit territorial actual, és a dir, en l'exercici del dret d'autodeterminació entès com a possible via a la independència d'una part del territori. Tot això és també prou evident, però una de les característiques més notables de la vida política a casa nostra és que moltes forces polítiques semblen ignorar-ho o no fer-ne cas, per raons d'imatge o de compromís. Hi ha certament els sectors independentistes partidaris del dret d'autodeterminació com a via concreta per assolir la independència. En aquest cas no es pot parlar d'ambigüitat. La reivindicació de la independència de Catalunya o els Països Catalans o Euskadi, per exemple, és incompatible amb el model d'Estat definit per la Constitució i equival, doncs, al refús explícit d'aquest

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

model. L'única concessió que aquests sectors fan a l'ambigüitat és que alguns accepten l'actual legalitat constitucional com un instrument o mitjà per assolir la independència, com, per exemple, quan parlen dels Estatuts d'Autonomia com una via per arribar a l'objectiu de la independència. En tot cas és evident que el plantejament clar i coherent d'aquest objectiu només és compatible amb el rebuig clar i inequívoc del model polític de la Constitució. Tampoc no són gens ambigus els qui no accepten el model polític constitucional perquè són partidaris del model anterior —el de la dictadura o el de la Monarquia de la Restauració— i neguen no solament el concepte de «nacionalitats» sinó també les seves implicacions autonomistes. Són, en canvi, profundament ambigus els nacionalismes que no preconitzen explícitament la independència i els sectors d'esquerra que creuen compatible la defensa de l'Estat de les Autonomies amb la reivindicació del dret d'autodeterminació. I són igualment ambigus aquells que —com l'esmentat col·lectiu «Javier de Burgos»— parlen d'Estat federal i neguen la validesa del concepte de «nacionalitats». Els nacionalismes que no reivindiquen explícitament la independència —com són ara CiU i el PNB— mantenen una ambigüitat substancial, que afecta l'arrel mateixa de la seva teoria i la seva pràctica polítiques. En principi, accepten el marc constitucional actual, però sense aclarir fins on i amb quines conseqüències. Plantegen o insinuen reticències de fons, posen sistemàticament en qüestió fins i tot el marc constitucional i parlen de la necessitat de revisar-lo, però sempre en funció de tàctiques conjunturais. A Catalunya o al País Basc no parlen mai d'«Espanya» sinó de l'«Estat espanyol», però Jordi Pujol accepta el nomenament d'«espanyol de l'any» per part d'un diari tan centralista i «espanyolista» com ABC i des de CiU s'organitza l'operació reformista per tal de governar a Madrid i construir d' «una altra manera» aquella Espanya de la qual no es parla a Catalunya. En aquestes condicions, l'acceptació formal i programàtica del dret d'autodeterminació només serveix per mantenir la cohesió interna dels mateixos partits i d'alguns dels seus sectors electorals, units per una amalgama de regionalisme, d'independentisme, de reformisme i de populisme en la qual tot està justificat. L'ambigüitat és també molt gran en els partits i grups del nacionalisme d'esquerra que participen en els mecanismes polítics del sistema constitucional —les eleccions, per exemple— però defensen a ultrança el dret d'autodeterminació de Catalunya els Països Catalans, Euskadi o Galícia com a via per arribar a l'objectiu irrenunciable de la independència, és a dir, que preconitzen alhora el respecte —ni que sigui instrumental— del marc de l'Estat de les Autonomies però amb el propòsit de destruir-lo. Finalment, els partits d'esquerra autonomistes —socialistes, comunistes i d'altres— que mantenen en els seus programes el dret d'autodeterminació sense discutir totes les seves implicacions contribueixen a l'ambigüitat general, tant o més perillosament que els altres grups esmentats, perquè no entren 63

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

en el fons del problema, semblen acceptar com a compatibles els dos models i, en definitiva, acaben fent el joc a aquells que, com els nacionalistes, més es beneficien de l'ambigüitat en aquesta qüestió decisiva. Més encara: jo crec que en aquest tema les forces d'esquerra deixen de ser-ho si mantenen l'ambigüitat. En un país com el nostre, a final del segle xx, crec que no podem continuar parlant del dret d'autodeterminació com un simple principi ideològic, és a dir, sense explicitar les seves implicacions polítiques i, per tant, sense posar-lo en relació amb el model d'Estat que hem heretat i amb el que és definit a la Constitució, amb les transformacions socials en marxa, amb els valors dominants a la nostra societat i amb el paper d'Espanya en el context europeu i mundial. I en aquest context general, no es pot amagar que el dret d'autodeterminació significa un altre model d'Estat, perquè no es pot veure deslligat de la seva conseqüència lògica, el dret a la independència. Des del punt de vista polític, reconèixer jurídicament el dret d'autodeterminació és obrir una porta que fomenta contínuament la reivindicació independentista. I des del punt de vista institucional és obrir una doble via que deixa l'Estat de les Autonomies literalment sense resoldre. És com dir que l'organització institucional de les nacionalitats i regions es pot fer de dues maneres equivalents: per la via de l'autonomia i per la via de la independència. O, dit d'una altra manera, que l'Estat constitucional espanyol es pot organitzar, alhora i sense contradicció, com un sistema de Comunitats Autònomes o com un sistema que dugui a la ruptura dels seus límits territorials i la seva transformació en un conjunt d'Estats diferents. Em sembla impossible que un Estat democràtic —i menys si no està encara totalment consolidat com a tal— es pugui estabilitzar i pugui desplegar les seves potencialitats amb una alternativa com aquesta damunt seu. Precisament perquè en aquest tema cal la màxima claredat i perquè l'ambigüitat és extremament perillosa, els partits i grups d'esquerra no el poden plantejar en abstracte ni el poden reduir a una simple proclamació ideològica. L'esquerra no pot defensar l'Estat de les Autonomies, propugnar-ne el desplegament en sentit federal i mantenir alhora un concepte com el dret d'autodeterminació que canvia aquest model polític i el pot arribar a destruir. O una cosa o l'altra, però no les dues alhora. Si aquells que es proclamen nacionalistes poden mantenir l'ambigüitat en aquest tema cabdal és perquè saben que no tenen la responsabilitat principal ni definitiva en la construcció de l'Estat de les Autonomies. Però les forces d'esquerra sí que la tenen i per això no es poden permetre ni la més mínima ambigüitat. UN NOU CENTRALISME?

L'acceptació del model constitucional de l'Estat de les Autonomies i del concepte de nació definit a l'article 2 són dues premisses necessàries però no 64

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

suficients per al desplegament de les autonomies en sentit obert i progressiu. El mateix model constitucional és prou complex i ambigu en algunes qüestions decisives —com són ara la distribució de competències i la financiació de les autonomies— com per tancar moltes vies i impedir una lectura del Títol Ville, en sentit federal. D'altra banda, mai no insistirem prou en la capacitat d'inèrcia i de resistència a la reforma descentralitzadora dels aparells de l'Estat que hem heretat. Tot això actua com un fre a la renovació i fa molt difícil una autèntica reforma si no hi ha una voluntat política prou clara i decidida per dur-la endavant. Hi ha, doncs, el perill que la lectura del Títol Ville, que finalment s'imposi sigui una nova lectura centralista. Aquest perill no és teòric sinó molt real per una sèrie de factors. Ja n'he esmentat dos —la complexitat i l'ambigüitat del mateix text constitucional i la inèrcia o la resistència activa dels aparells de l'Estat— i no hi insistiré, perquè són prou evidents. Em referiré, doncs, a uns altres, potser no tan evidents però igualment negatius. Un d'ells és l'efecte paralitzador del conflicte polític sistemàtic entre el Poder Central i una o diverses Comunitats Autònomes. És un fet perfectament constatable en la vida diària, molt especialment a Catalunya i a Euskadi. L'enfrontament polític entre el Govern central socialista i el Govern autonòmic convergent, en el cas de Catalunya, paralitza de fet el desplegament de l'autonomia, com es pot constatar en el cas de la financiació. Els recursos sistemàtics al Tribunal Constitucional contra tal o tal exercici de les competències, tant per part del Govern central com del Govern autonòmic, s'expliquen sovint més per l'enfrontament polític que per l'estricte desig de mantenir la fidelitat a la Constitució i a l'Estatut d'Autonomia. El conflicte sistemàtic fa que de vegades el Govern central es resisteixi a traspassar competències o recursos que afavoriran el rival polític i, d'altra banda, el Govern autonòmic, troba en el conflicte una continua font d'alimentació de la seva hegemonia perquè cada conflicte és la demostració de la supervivència d'un adversari exterior de tot el poble de Catalunya representat i defensat per la Generalitat i el seu President. Una actitud i l'altra duen cap al bloqueig de la situació i paralitzen el desenvolupament harmònic de l'Estat de les Autonomies. Un altre factor de paràlisi és la pèrdua de protagonisme de les nacionalitats històriques en la construcció i el desenvolupament de l'Estat democràtic. L'hegemonia política dels nacionalismes a Catalunya i Euskadi, per exemple, ha transformat, aquestes dues nacionalitats no en factors de dinamització democràtica i de progrés en el conjunt d'Espanya sinó en col·lectivitats cada cop més marginades del procés general. En els darrers anys del franquisme, per exemple, Catalunya era un punt de referència obligat de tots els qui lluitaven per la democràcia arreu d'Espanya. Catalunya era la zona liberal, progressista i oberta a Europa, la zona on més havien avançat les plataformes unitàries i on hi havia les experiències democràtiques més obertes i originals. Sota la direcció de l'esquerra comunista i socialista, la lluita per l'autonomia era un com65

DOSSIER: CATALUNYA 1 ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

ponent específic de te lluita per la democràcia a Catalunya i a tot Espanya i en aquest sentit Catalunya era un autèntic motor del combat per la democràcia arreu d'Espanya. Només cal recordar els quatre punts de l'Assemblea de Catalunya per constatar quin era l'autèntic abast de la nostra contribució com a poble al combat democràtic del conjunt dels pobles d'Espanya. Euskadi també era un altre factor important en aquest procés. La lluita del poble basc —tan diferent de la nostra— era vista amb simpatia profunda i les primeres accions d'ETA fins i tot eren vistes com actes d'un justicier benefactor enfront de la dictadura. Avui les coses són molt diferents. Espanya ha passat de la dictadura a la democràcia i el canvi ha afectat tots els racons del país. Espanya ha entrat a Europa i Catalunya ja no és l'única zona oberta a Europa ni la més dinàmica. D'altra banda l'aportació del poble basc a la construcció de la democràcia ha estat tan contradictòria i equívoca que avui ETÀ és un dels principals perills contra l'estabilitat democràtica i moltes de les coses que provenen d'Euskadi són vistes amb recel a la resta d'Espanya. Les majories nacionalistes en els Parlaments i els Governs han provocat una enorme tendència a la marginació de Catalunya i Euskadi, al tancament victimista, al desinterès per la solidaritat amb la resta del país, tendència que ha estat corresposta per una gran distanciado dels altres pobles respecte a una Catalunya i a una Euskadi que són vistes com a col·lectivitats difícils d'entendre i només preocupades per elles mateixes. I quan els dirigents de CiU han volgut aparèixer com una alternativa al govern del PSOE a Madrid amb l'operació reformista de Miquel Roca Junyent i han presentat aquesta alternativa com una altra manera de fer Espanya s'han trobat amb una opinió que no solament no entenia sinó que no experimentava cap mena d'interès per aquest projecte. Catalunya ja no és més dinamisme econòmic ni més capacitat de renovació cultural, Catalunya ja no és cap model engrescador per a una Espanya que ha sortit del franquisme, ha descobert la democràcia i ha marxat endavant pel seu compte. Des d'aquest punt de vista, Catalunya i Euskadi han deixat de ser motors de la construcció de l'Espanya de les Autonomies. Ja no són ni un model ni un estímul. El desplegament de l'Estat de les Autonomies es troba, doncs, mancat de l'impuls renovador i progressista de les dues grans nacionalitats històriques, de les dues grans col·lectivitats animadores de la reivindicació autonomista. Aquest és, sens dubte, el principal problema que ha de resoldre l'esquerra política catalana i basca i que només ella pot resoldre. Mentrestant, la marginació de Catalunya i d'Euskadi d'aquest procés general és un factor de paràlisi, d'estancament i d'esterilitat, que afavoreix la inèrcia i les resistències dels sectors menys proclius a l'autonomia. Un tercer factor negatiu pot ser la repercussió de l'entrada d'Espanya al Mercat Comú. En si mateixa l'entrada és un gran pas endavant en la modernització del nostre sistema econòmic, un pas indispensable i inevitable, encara que no tots els seus efectes siguin directament positius. Però és evident que 66

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

l'ingrés del nostre país a la CEE introdueix un factor nou en el nostre sistema jurídic. Una gran part de la legislació del Mercat Comú és directament aplicable al nostre país i una altra part exigeix una adaptació i un desenvolupament, el responsable dels quals és el Govern central. Tenim, doncs, una responsabilitat internacional específica del Govern central, únic interlocutor jurídic a la CEE i una nova situació jurídica que afecta el funcionament mateix de les Comunitats Autònomes, per tal com incideix en l'exercici concret de moltes de les seves competències. Tot això pot convertir-se en una font de conflictes i de reforçament indiscriminat del poder central si no hi ha una clara voluntat de diàleg i de cooperació i si no es defineixen uns mecanismes estables de solució dels problemes que inevitablement es plantejaran. Aquesta situació pot afavorir, d'altra banda, l'enfortiment de les tendències neocentralitzadores de la tecnocràcia administrativa, més partidàries d'una simple descentralització administrativa dels aparells centrals que d'una autèntica autonomia política. Si tenim en compte l'auge d'aquesta tecnocràcia, la creixent uniformització de l'espai econòmic espanyol i la necessitat de buscar noves projeccions cap a l'exterior que només poden passar pel protagonisme del Poder central, el resultat global pot ser el predomini final d'una lectura neocentralista del Títol VIHè. i la transformació de les autonomies en un sistema d'instàncies de descentralització administrativa. Aquest és, a parer meu, un dels perills més importants de la situació actual, perill que es pot convertir en realitat fins i tot contra la voluntat política explícita dels principals partits polítics i del Govern. És un problema de voluntat, però també d'organització i de posada en marxa efectiva de mecanismes de cooperació i de coparticipació. UNA LECTURA FEDERALISTA?

En aquestes condicions, parlar d'una lectura federalista pot ser un programa engrescador, però també pot ser una fugida endavant. O, com en el cas repetidament esmentat del col·lectiu «Javier de Burgos», pot ser una forma d'emmascarar un autèntic retorn al centralisme. Parlar d'Estat federal és parlar d'una perspectiva de futur. Oficialment Espanya no és ni pot ser un Estat federal, si no es modifica la Constitució. Però l'important no és el nom, sinó la cosa. L'important és que l'Estat espanyol acabi funcionant com un Estat federal. I això és perfectament possible a partir de l'actual text constitucional. La distribució de competències entre el poder central i les Comunitats Autònomes prevista a la Constitució, als Estatuts d'Autonomia i a les lleis —allò que el Tribunal Constitucional denomina el «bloc» de constitucionalitat, la flexibilitat del sistema, basat de fet en la negociació entre les Comunitats Autònomes i el poder central i en l'arbitratge final del Tribunal Constitucional i l'existència de diverses clàusules d'obertura, 67

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

com les de l'article 150 de la Constitució, donen un marge suficient perquè la relació entre el poder central i les autonomies sigui molt semblant i fins i tot idèntica a la de la majoria dels Estats formalment federals. En definitiva, més enllà de les polèmiques històriques sobre el model polític que van convertir el federalisme en una ideologia política, l'Estat federal és una tècnica de distribució del poder polític i dels recursos, una tècnica que vol conciliar la major descentralització amb el nivell necessari de coordinació i de centralització. En aquest sentit, l'únic que pot impedir el desplegament del nostre Estat de les Autonomies en sentit federal és la manca de voluntat política o una sèrie de greus errors de plantejament, com jo crec que ho va ser el de la LO APA, per exemple. La lectura federal del Títol Ville, és, doncs, un problema tècnic però és essencialment un problema polític. El model definit a la Constitució té ambigüitats que caldrà resoldre políticament, com són ara la subsistència del vell model provincial i la indeterminació del sistema de distribució de competències i de recursos financers. La realitat de l'Estat que hem heretat és també contradictòria. En realitat el nostre Estat actual, després de vuit anys de vigència de la Constitució, és una superposició de dos models, el vell model centralista i el nou Estat de les Autonomies. El desenvolupament de les Comunitats Autònomes és molt desigual i tot ell ha estat i està condicionat pel conflicte polític entre el socialisme i els nacionalismes. Des del punt de vista tècnic, la lectura federalista del Títol Ville, exigeix mesures evidents, entre les quals em limitaré a indicar les següents: 1) Impulsar la desaparició de l'Administració perifèrica de l'Estat, partint de la base que les Comunitats Autònomes i les entitats locals han de ser considerades com la representació normal de l'Estat. 2) Enfortir els mecanismes de coordinació i de cooperació estables entre les autonomies i el poder central, no solament a nivell administratiu sinó també a nivell legislatiu i executiu. Sobre aquest tema ja hi ha una abundant literatura i no cal insistir-hi aquí. A tall d'exemple, em remeto a les interessants aportacions d'Enoc Alberti al volum col·lectiu El sistema jurídico délas Comunidades Autónomas(ed. Eliseo AJA, 1985, esp. els capítols XX, XXI i XXII. 3) Definir clarament el model d'organització territorial, trencant l'actual superposició dels dos models, el centralista i uniformista, d'una banda, i l'autonòmic de l'altra. Això significa definir amb rigor les competències, les funcions i els serveis, abandonar el principi de la preeminència sistemàtica de l'Administració central, no multiplicar les funcions, els serveis i els aparells en el mateix territori, tendir a poques estructures orgàniques i a la diversitat de dependències funcionals. La qüestió dels mecanismes estables de coordinació i de cooperació no és fàcil de resoldre, no solament per les inèrcies centralistes de l'Administració sinó també pel nivell desigual de desenvolupament de les Comunitats Autònomes i fins i tot pel nombre potser excessiu d'aquestes. Però és una qüestió 68

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

decisiva, de la qual depèn bàsicament el desplegament efectiu del nostre Estat com un Estat federal o la frustració del procés. Però, cap d'aquestes mesures tècniques no serà possible ni efectiva sinó hi ha al darrera una voluntat política ferma i inequívoca que les impulsi. Aquesta voluntat política no pot ser uniforme ni unidireccional. Ha d'existir en els detentors del poder central i ha d'existir en les nacionalitats i regions. Ha de ser una voluntat de negociació, de cooperació i d'acord, però expressada des de situacions diferents i fins i tot amb un important grau de confrontació. Els dos elements polítics que poden frustrar aquest desplegament són el triomf del neocentralisme tecnocràtic al poder central i l'hegemonia política dels nacionalismes a les nacionalitats i regions. Ambdós suposen la continuïtat del conflicte com a sistema de relacions i el manteniment de l'ambigüitat sobre el concepte de nació i sobre el marc territorial de l'Estat, la tendència als compartiments estancs i la imposició des del centre d'una política que bé podríem qualificar de nou despotisme il·lustrat. Però negociació, cooperació i acord signifiquen l'existència de dues parts i, per tant, d'interlocutors no exactament iguals ni uniforjnes, fins i tot si pertanyen al mateix partit. Aquesta és l'essència de la definició d'Espanya com una «nació de nacions o de nacionalitats i regions». Vull dir amb això que les forces polítiques que propugnen una lectura federalista de l'Estat de les Autonomies —bàsicament les forces d'esquerra— han de saber evitar dos possibles perills: el de la uniformitat en el si d'un mateix partit i el de l'exacerbació «nacionalista» de les diferències i les inevitables confrontacions. L'esquerra no pot caure en les ambigüitats del nacionalisme, és a dir, ni pot ser ambigua sobre el model d'Estat ni pot cultivar en cap moment la lògica de l'adversari exterior. Però tampoc no es pot desentendre del fet nacional o regional en nom d'una visió més àmplia dels problemes polítics ni es pot convertir en el simple instrument d'execució de les decisions del poder central. Com ho demostra la trajectòria de l'esquerra comunista i socialista a Catalunya sota el franquisme, l'esquerra ha de ser profundament nacional i alhora profundament solidària amb totes les nacionalitats i regions d'Espanya, des de la pròpia singularitat nacional o regional. L'esquerra no es pot limitar a ser la simple executora de les decisions del Govern Central a través de la disciplina interna d'un mateix partit sinó que ha de ser clarament i conseqüentment una de les parts de la necessària negociació. La negociació serveix per buscar l'acord però implica confrontació i potser conflicte. I això ha de ser assumit sense ambivalència per l'esquerra des del Poder Central i des de cada Comunitat Autònoma. Dit d'una altra manera: l'esquerra no pot ser nacionalista però ha de ser profundament nacional, ha de tenir arrels profundes en la pròpia col·lectivitat, expressar els sentiments i les aspiracions de tots els sectors populars i reflectir les inquietuds i les esperances de la majoria de la població. Ha de ser, 69

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

doncs, la gran força integradora i unificadora de la pròpia nacionalitat o regió, però sense caure en cap aïllament ni en cap actitud defensiva, ha de posar tota la seva capacitat d'integració no al servei de l'aïllament victimista sinó al servei de la construcció d'un autèntic Estat de les Autonomies. Això és especialment important a Catalunya, Euskadi i Galícia, tres nacionalitats que han de ser motors del procés i no tres col·lectius que es mouen a contrapèl d'aquest procés i l'accepten de mala gana. En aquest sentit crec que l'esquerra ha de transmetre un missatge comunitari que doni respostes reals, clares i comprensibles a les inquietuds, les inseguretats i les esperances de la majoria de la gent, amb propostes comunitàries i integradores enfront de l'aïllament i la insolidaritat que avui predominen. L'esquerra no pot deixar aquest missatge comunitari en mans d'un nacionalisme paternalista i conservador ni hi pot contraposar un missatge abstracte i elitista. A parer meu aquesta és una qüestió fonamental, perquè toca de ple allò que avui és realment el fet nacional. Parlar de «nació» o de «nacionalitat» en abstracte tendeix a ser cada vegada més retòric en un món canviant com el nostre, ja en la recta final del segle xx. El nacionalisme pot ser retòric, perquè és una forma de mantenir viva la seva consubstancial ambigüitat, però l'esquerra no ho pot ser perquè ha de construir realment l'Estat de les Autonomies i fer progressar la nostra societat. El problema de la lectura federalista de l'Estat de les Autonomies és, en tot cas, un problema molt obert que implica mesures polítiques i tècniques molt determinades i exigeix per tant, una discussió en profunditat. Però també exigeix majories polítiques i socials molt concretes. Sense una hegemonia política i cultural de l'esquerra a les principals nacionalitats i regions, per exemple, no crec que sigui possible cap desplegament efectiu de l'Estat de les Autonomies en sentit autènticament autonòmic, és a dir, en sentit federal. Per això el problema primer i més immediat és la lluita per aquesta hegemonia, la qual no és únicament electoral, però també ho ha de ser necessàriament. Aquests són, a parer meu, els aspectes principals del problema. Notes bibliogràfiques AJA, E., TORNOS, J., FONT, T., PERULLES, J.M. i ALBERTI, E.: El sistema jurídico de las Comunidades Autónomas, Ed. Tecnos, Madrid, 1985. JAVIER DE BURGOS (Col·lectiu): España: por un Estado federal, Ed. Argos-Vergara, Barcelona, 1983. SOLÉ TURA, J.: Nacionalidades y nacionalismos en España, Alianza Editorial, Madrid, 1985.

Jordi Solé Tura Catedràtic de Dret Constitucional i Degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona

Una reflexió sobre les alternatives plantejades al centralisme espanyol i la seva significació política diversa Joan Prats i Català L'èxit històric del centralisme a Espanya no representa ni de bon tros el seu caràcter indiscutible. Al contrari, el projecte constitucional dominant de l'Estat unitari centralista quasi mai no ha gaudit de suficient legitimitat social; per això li ha calgut imposar-se, normalment per mètodes autoritaris, i sempre ha estat contestat pels projectes alternatius foralistes, federalistes i nacionalistes. Abans d'exposar breument la significació política diversa d'aquests moviments, cal fer una observació sobre la «descentralització administrativa». Les forces polítiques anticentralistes a Espanya mai no han tingut com a objectiu la simple descentralització administrativa, sinó l'establiment d'un sistema d'autogovern territorial dins un projecte constitucional diferent de l'Estat unitari centralitzat o administrativament descentralitzat. Hi ha treballs suficients que proven clarament que les doctrines, projectes o fins i tot textos legals, sempre ràpidament frustrats, que fan referència a l'establiment de regions administratives, enfortiment de les Diputacions provincials, creació de Mancomunitats provincials, regeneracionisme dels municipis o règims administratius especials de les regions, han estat formulats des del pensament o la política de l'Estat central com a resposta eventual a l'avançada del federalisme o dels nacionalismes. Aquests —llevat del cas dialogant que va representar la Mancomunitat de Catalunya, també ràpidament frustrada—, en els casos comptats en què van aconseguir de participar en el procés constituent, van exigir i imposar formes d'organització política que representaven la ruptura de l'estructura centralista i a vegades la superació de la mera descentralització administrativa. Durant el segle xix, el carlisme es va resistir sempre políticament, amb les armes algunes vegades i doctrinalment a través del foralisme, al projecte polític dominant unitari i centralista. M'abstindré de fer la valoració d'aquest moviment històric, molt complexa i encara discutida; pel que fa al cas només cal assenyalar que ha deixat una empremta en la configuració de l'Espanya actual. El foralisme no solament es va imposar excepcionant a les províncies basques i Navarra del règim provincial uniforme o comú a través de la confirmació dels furs i les lleis paccionades sinó que ha influït decisivament en el partit nacionalista basc i en la conflictiva configuració interna del País Basc com a Comunitat Autònoma; ha permès, a més, la configuració actual de Navarra com a Comunitat Autònoma foral, fet que ha representat una forma 71

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

d'exercici del dret a l'autonomia plenament singular, i, finalment, ha pres forma a la primera disposició addicional de la Constitució espanyola de 1978 que declara que «la Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals. L'actualització general de dit règim formal es durà a terme, si s'escau, en el marc de la Constitució i els Estatuts d'Autonomia». El segon gran moviment anticentralista de la història espanyola contemporània ha estat el federalisme. Sense perjudici de reconèixer la presència d'idees federalistes des de molt abans, el cert és que el moviment federal es presenta com una força política organitzada portadora d'un projecte constitucional en el context de la revolució anticentralista i democràtica de 1868. Cal assenyalar que les idees federalistes mai no van ser patrimoni exclusiu dels partits que s'autoanomenaven federals. La seva influència va ser clara en tots els partits democràtics espanyols i d'una manera molt especial en el partit socialista obrer espanyol. El gran inconvenient político-pràctic del federalisme procedeix de la seva pretensió d'imposar, en les dures condicions de la vida espanyola queja hem esmentat, un model constitucional, sincrònicament i a tot el territori espanyol, que només era veritablement desitjat i adequat per algunes regions. Atès l'estat general d'invertebració del país, les estructures i les idees federalistes —enteses principalment segons l'ideari basista de Pi i Margall— no van fer sinó estimular les forces centrífugues que van portar l'Estat a una eclosió del cantonalisme que va desacreditar i va fer témer durant molt de temps el replantejament de les fórmules federalistes. Des d'aleshores, la dreta espanyola i l'exèrcit van passar a considerar el federalisme com una fórmula de desintegració d'Espanya, i a combatre'l en aquest sentit. Però tant els socialistes com els nacionalistes catalans i bascos van aprendre unes altres i bones lliçons. Els primers, encara que mantenint la seva simpatia per la idea federal i fins i tot proclamant el federalisme com a forma última d'organització de l'Estat, van entendre que no era possible passar del centralisme al federalisme en un salt de canvi constitucional, sinó que, al contrari, per arribar eventualment a un règim federal calia una fase intermèdia, potser llarga, en la qual s'anessin afirmant en la seva autonomia les regions que hi volguessin accedir. Però només si el règim d'autonomies es generalitzava i completava, és a dir, al final del procés; solament aleshores seria convenient de plantejar-se la forma federal de l'Estat. De fet, aquest raonament va significar aleshores i també significa ara el manteniment ideològic del federalisme i el condicionament, a la vegada, de la seva implantació pràctica a la realització plena de les autonomies polítiques a tot el territori espanyol. El fracàs del federalisme va ser també una altra de les claus determinants dels partits nacionalistes futurs. A Catalunya, especialment, es va veure que no era massa prometedor el treball polític dins els partits espanyols tot esperant una transformació federal del centralisme. I des d'aleshores va anar creixent l'opinió d'organitzar moviments i forces polítiques exclusivament catala72

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

nés —regionalistes primer i nacionalistes després— que no aspiraven prioritàriament a transformar l'Estat a mida de Catalunya, sinó a aconseguir una autonomia política singular, un Estatut, on s'establirien paccionadament les relacions entre la nacionalitat catalana i l'Estat espanyol. Això mai no va significar que el nacionalisme català es desentengués dels problemes generals d'Espanya (el cas sempre ha estat ben diferent); al contrari, el nacionalisme català sempre ha estat intervencionista o bel·ligerant. Però va representar l'acceptació, com a principi organitzatiu de l'Estat, del desenvolupament desigual de les autonomies, si més no des d'una perspectiva sincrònica. Resulta, doncs, que la lliçó que els socialistes i els nacionalistes obtenen de l'experiència federal, els porta a acordar-se per dur a terme una estratègia basada en la reconstrucció progressiva de l'Estat, a través de les autonomies polítiques, plasmada per primera vegada a la Constitució republicana de 1931, inspiració principal de la Constitució de 1978, a la qual, per consegüent, farem referència tot seguit. Però, d'una altra banda, la diversitat d'interessos socials que aquestes forces representen, i la legitimitat i el projecte polític ben diferent del qual són portadors (estatal en un cas i regional en l'altre), els farà viure en una tensió política permanent, tan clara ara com ho fou a l'època de la segona República. Els socialistes són abans que res portadors d'un projecte d'Estat, del qual l'autonomia és un aspecte important, però parcial. En canvi, per als nacionalistes, l'autonomia és la seva raó d'existir. Si hi afegim les mentalitats i interessos socials diferents que representen els uns i els altres —modernitat progressista de base obrera i popular, en un cas, enfront una modernitat conservadora de base interclassista, en l'altre— i el fet que els nacionalistes tenen en els socialistes el seu veritable i quasi únic rival polític a la respectiva nacionalitat, podrem comprendre fàcilment el perquè, tan abans com ara, si bé estan condemnats a entendre's per lluitar per la democràcia, això es produeix amb una tensió política inevitable, que continuarà durant tot el procés constitucional. La tensió es traduirà en l'acusació als'socialistes de centralistes o semicentralistes i la seva rèplica als nacionalistes d'insolidaris i d'estar partidàriament interessats en una estratègia de reivindicació i tensió permanent que pot posar en perill l'estabilitat del sistema democràtic. De fet, aquesta estabilitat ha depenguí i depèn en part de si el conflicte quasi inevitable a què ens acabem de referir es mou sempre dins els límits constitucionals. La Constitució republicana de 1931 va representar la primera plasmació històrica d'aquest procés. Pel que fa al cas podem resumir-ne el contingut en els següents punts: — Rebuig de la solució federal i establiment d'una via constitucional que permeti aconseguir l'autonomia política a les regions que la desitgin i en el grau que la desitgin. Referent a això el següent paràgraf, força citat, del preàmbul de l'avantprojecte de Constitució no pot ser més significatiu: «Les províncies han adquirit, en el decurs d'un segle, una personalitat i un relleu que ningú no pot desconèixer; i a la majoria del territori nacional ningú 73

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

no es queixa d'aquesta organització, ni se'n reclama cap altra. Hauria estat arbitrari, doncs, fer sobre el paper una República federal que pel que sembla la majoria del poble a qui s'ha d'imposar no desitja. Però també amb la mateixa claredat han sorgit o apunten anhels d'una personalitat autònoma a d'altres regions espanyoles, i en termes tan vius, amb raons tan fortes i amb tant d'apassionament que tancar el camí a la seva expansió seria, a més d'una negació injusta del sentit de la llibertat, un insigne desencert polític. Heus aquí les raons per les quals la Comissió ha preferit, en lloc d'inventar un federalisme uniforme i teòric, facilitar la formació d'entitats que, per aconseguir més o menys autonomia, haurien de sorgir del seu propi desig.» — Per conseqüent, la Constitució no imposa l'autonomia sinó que es limita a configurar-la com un dret dels territoris que la desitgen, preveient els mecanismes que caldria utilitzar, si s'escaigués, mecanismes que culminen amb l'aprovació de l'Estatut corresponent. Per això, la Constitució de 1931 ordenava la construcció de les autonomies regionals segons allò que els autors després han convingut d'anomenar «el principi dispositiu». La constitució, en efecte, no dividia Espanya en regions, sinó que es limitava a reconèixer el dret a constituir-se en regió autònoma a una o algunes províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, sempre que així ho decidissin. L'exercici d'aquest dret passava per l'elaboració d'un Estatut («que serà la llei bàsica de l'organització político-administrativa de la regió autònoma i l'Estat espanyol la reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic»), que havia de proposar la majoria d'Ajuntaments de la regió o almenys els ajuntaments que comprenguessin les dues terceres parts del seu cens electoral, que havien d'acceptar en plebiscit les dues terceres parts dels electors de la regió i, finalment, havia d'aprovar el Parlament espanyol, l'únic titular constitucional de la sobirania. El lector s'haurà adonat a l'instant que aquest sistema representava que, temporalment o definitivament, l'Estat de la segona República estaria format per uns territoris organitzats en regions autònomes i uns altres en municipis i províncies en règim de simple descentralització administrativa. Com que el procés constitucional va quedar truncat violentament el 1936 en esclatar la guerra civil, i en aquell moment només Catalunya i el País Basc s'havien constituït en regions autònomes, és impossible de saber què hauria passat, si bé els indicis sembla que assenyalen cap a una generalització progressiva del procés. El fet és, però, que la utilització del principi dispositiu ja va ser criticat seriosament aleshores ni més ni menys, entre d'altres, que per Ortega y Gasset en defensar una esmena a la totalitat del projecte constitucional, en la qual proposava l'extensió del règim autonòmic a tot el territori perquè «si la Constitució crea sens dubte l'organització d'Espanya en regions, ja no serà l'Espanya una, la que es trobarà davant de dues o tres regions indòcils, sinó que seran les regions entre si les que s'enfrontaran, i d'aquesta manera es podrà cenyir majestuós sobre les seves diferències el Poder nacional, integral, estatal i sobirà 74

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

únic». Malgrat l'esplendor del text, la decisió dels constituents que, al meu entendre, coneixien millor la història política recent i la raó de ser de les autonomies, no va variar gens ni mica. També hi va haver, com ara, un cert debat al voltant de la forma de l'Estat de la Constitució de 1931, i es va acordar d'anomenar-lo «Estat integral de tendència federativa» o «Estat integral» a seques, i al qual es va caracteritzar poc significativament com «un tipus intermedi d'Estat entre l'unitari i el federal caracteritzat per l'autonomia regional». L'escassa força significativa d'aquestes caracteritzacions procedeix de la irreductibilitat de la Constitució espanyola de 1931, fruit del nostre procés històric singular, a les categories del dret públic comparat. En particular, el rebuig del federalisme pels constituents no va significar la no inclusió a la Constitució d'algunes de les tècniques d'ordenació de poders propis dels Estats federals, encara que d'altres de més típiques sí que van ser expressament excloses. Així, a la Constitució de 1931, no hi ha pacte federal, ni col·laboració en la sobirania, ni indicació dels Estats federals, ni segona Cámara legislativa territorial, ni atribució de les competències residuals a les regions autònomes... Però la inspiració o tendència federal és evident a moltes de les tècniques utilitzades per a l'ordenació de les competències respectives de l'Estat i de les regions autònomes. Aquestes tècniques són les següents: a) establiment d'una llista de matèries la legislació i execució de les quals és competència exclusiva de l'Estat; b) establiment d'una segona llista de matèries la llegislació de les quals correspon a l'Estat i la seva execució «podrà correspondre a les regions autònomes segons la seva capacitat política, i segons el parer de les Corts» ; la legislació exclusiva i l'execució directa de les matèries no incloses a les llistes anteriors es poden assumir com a competències exclusives de les regions autònomes si així ho disposen els seus Estatuts; d) la competència sobre les matèries residuals, és a dir, les que la Constitució no atribueix expressament a l'Estat, i els Estatuts no reconeixen explícitament a la regió autònoma, corresponen constitucionalment a l'Estat, però només en principi, ja que aquest pot, a través d'una llei, «distribuir o transmetre les facultats»; e) reconeixement a l'Estat de la possibilitat d'elaborar lleis d'harmonització; f) clàusula on es preveu que prevalgui el dret estatal sobre el de les regions autònomes en tot allò que hom no hagi atribuït a la competència exclusiva d'aquestes (articles 14 a 21). El lector ens perdonarà si aturem aquí l'exposició de la Constitució de 1931, reflex del procés històric que hem descrit abans i un precedent clar i directe de la Constitució de 1978. Només voldríem, per acabar, insistir en un raonament que ens sembla essencial per comprendre tant la Constitució de la Segona República com la de l'actual Monarquia parlamentària: el constituent es nega a substituir l'Estat centralista per un altre model d'Estat dissenyat plenament i perfectament en la Constitució, i que no podria ser cap altre que el federal; aquest comportament dels constituents, i el principi dispositiu del 75

DOSSIER: CATALUNYA 1 ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

dret a l'autonomia en què es tradueix, no és un caprici, per més que desconcerti els inspublicistes, quasi sempre més propensos a buscar teories jurídicoformals que raons històrico-polítiques: al contrari, és l'únic comportament responsable i coherent amb l'experiència històrica i la realitat viscuda pels constituents de 1931. El paràgraf del preàmbul de l'avantprojecte, esmentat abans, no pot ser més significatiu: la majoria del territori espanyol es conformava en principi amb la seva simple divisió en municipis i províncies, encara que, això sí, en règim de descentralització administrativa: l'autonomia només era una exigència ineludible a Catalunya i el País Basc, i en gestació en altres regions; però els constituents tampoc no podien construir un Estat reconeixent l'autonomia només a aquestes dues regions i limitant la resta del territori a la simple descentralització administrativa; això hauria significat matar els gèrmens autonòmics més o menys desenvolupats de les altres regions i establir una divisió necessària de règims político-administratius territorials que generaria uns conflictes fruit del greuge comparatiu. Per això els constituents van optar, prudentment, per deixar la qüestió oberta i anar-la tancant a mesura que concedien l'autonomia on es plantejava ineludiblement, i esperant que les altres regions aclarissin la seva voluntat autonòmica, és a dir, si volien autonomia i en quin grau, sempre segons el judici de Les Corts i el parlament («en la mesura de la seva capacitat política, a judici del Parlament», diu l'article 15 de la Constitució). Alguns inspublicistes, acostumats a pensar a la manera uniformista, van criticar i encara critiquen aquesta solució perquè consideren que deixa permanentment obert el procés constituent, que fa difícil el Govern de l'Estat davant la diferència del règim político-administratiu del territori i perquè genera un conflicte o un greuge comparatiu. Sens dubte són raons que cal considerar; però el desenvolupament desigual de la consciència autonòmica a Espanya creiem que no permet solucions uniformistes fàcils que sempre acaben produint insatisfacció en les regions que veritablement desitgen l'autonomia i excessos en les que no és sentida més que com una expectativa de la classe política regional. Per això creiem que, tant ara com abans, era més prudent deixar oberta la qüestió i anar-la tancant progressivament a mesura que s'anés plantejant. Ens sembla que aquesta ha estat, en definitiva, la raó de ser d'una fórmula, que no essent coneguda prèviament en el Dret comparat, es va acabar anomenant, a Espanya, l'Estat integral. Joan Prats i Català Professor universitari Conseller d'Estat

Catalunya i l'Estat espanyol en la perspectiva de l'Estat autonòmic Antoni Castells L'ESPERANÇA DEL PROJECTE CONSTITUCIONAL Històricament, les relacions de Catalunya amb Espanya són l'expressió d'un doble fracàs. Són l'expressió del fracàs de l'Estat espanyol, que no s'ha mostrat capaç de construir un model centralista (tipus francès) ofegant, però també integrant, les nacions històriques, ni tampoc d'oferir un projecte comú de convivència que respectés l'autogovern polític de les realitats nacionals originàries. Però són, també, l'expressió del fracàs de Catalunya per a construir un Estat propi i, en el cas límit, separar-se d'Espanya, o bé per a trobar un lloc capdavanter —en el terreny polític— dins de l'Estat espanyol. Des d'aquesta perspectiva, la Constitució de 1978 apareix com una esperança de posar fi —o de canalitzar d'una forma definitiva— al contenciós històric de la integració a Espanya d'alguns dels territoris de l'Estat i, molt particularment, de Catalunya i Euskadi. La Constitució de 1978 és fruit del consens, o el pacte, entre les diferents forces reals en presència en l'Espanya de la transició. És el reflex de la relació de forces existent en un moment històricament determinat, en el qual un conjunt de factors permeteren que es tingués la sensació que es podia posar fi, efectivament, al contenciós històric: En primer lloc, el paper capdavanter desenvolupat per Catalunya en la lluita contra el franquisme i durant la transició. Les forces polítiques catalanes van ser presents, i destacadament, en les instàncies de coordinació i representació de l'oposició de tot l'Estat, que assumiren la reivindicació autonómica, i després van participar activament en la redacció de la Constitució. A més, i això és especialment important, a Catalunya la iniciativa per la reivindicació autonòmica va correspondre a l'esquerra i sota el seu impuls fou assumida unitàriament per altres forces polítiques en instàncies com l'Assemblea d'Intel·lectuals o l'Assemblea de Catalunya. La participació activa de l'esquerra catalana en el procés va ser cabdal perquè —explícitament o implícitament— va conferir el projecte d'articulació de Catalunya amb Espanya una voluntat positiva, no particularista, d'integració i va evitar recels i malfiances per l'altra part. En segon lloc, la sinceritat federalista de les formulacions de l'esquerra espanyola. Particularment, en el cas del PSOE, encara que la tradició socialista d'abans de la guerra civil no era precisament autonomista —i aquesta ha estat 77

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

una de les causes de la dificultat històrica d'articulació del socialisme català amb l'espanyol—, els anys de clandestinitat, la joventut dels nous equips dirigents del PSOE, la manca de compromisos concrets de govern, la influència de corrents de pensament federalistes i la incidència molt activa del socialisme català —fruit del mateix procés d'unitat— feien que hi hagués una clara receptivitat davant d'aquesta qüestió. En tercer lloc, la mala consciència i el reformisme de les forces polítiques representants de la dreta espanyola. En contra dels temors de molta gent, els sectors conservadors de la societat espanyola no van atorgar principalment la seva representació durant la transició a les forces polítiques més reaccionàries i vinculades al franquisme, sinó a d'altres compromeses en la reforma democràtica de l'Estat. Aquests partits —és a dir, UCD— necessitaven fer oblidar els seus compromisos anteriors i oferir una nova imatge i, sense defensar entusiàsticament un projecte autonomista, van contribuir a que aquesta opció quedés, com a mínim, oberta. Tots aquests elements, contribuiren a que el projecte resultant oferís aspectes indubtablement positius. Dins d'una certa indefinido, a partir de la Constitució podia impulsar-se un projecte polític que podríem definir com federalista-obert o federalista-autèntic, que permetria resoldre, probablement, els problemes seculars d'articulació de Catalunya amb l'Estat espanyol.

LA REALITAT DE L'ESTAT DE LES AUTONOMIES El projecte constitucional apareixia doncs, en el seu moment, com una ferma esperança per a posar fi a aquests problemes. Aquest fet sembla indiscutible, com ho és, probablement, que la Constitució de 1978 continua essent, avui, el principal actiu de tots aquells que defensen un projecte de model d'Estat que respecti i garanteixi l'autogovern polític a Catalunya. Ara bé, dit això, la valoració que podem fer de la concreció de l'Estat de les autonomies ha d'ésser necessàriament contradictòria. És cert que hem assistit, en un breu període de temps, a un important procés de reajustament del pes i les competències dels diferents nivells de govern; i que ha tingut lloc un procés de descentralització de competències d'un abast indiscutible. Però aquesta valoració ha d'expressar, també, una greu preocupació per les connotacions centralistes amb que s'està plasmant el model d'Estat autonòmic. Tenim, per tant, per una banda un projecte constitucional que, indiscutiblement, podria ser un marc adequat per a solucionar el problema històric d'articulació de Catalunya amb l'Estat espanyol; però també una realitat política en la qual es pot advertir l'existència de diverses tendències, de vegades contradictòries entre sí, que en part contribueixen a reproduir un model d'Estat centralista. Una sèrie de factors han contribuït a que es produís aquest divorci: 78

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

En primer lloc, la inevitable ambigüitat del model d'Estat constitucional. La Constitució no ofereix un projecte tancat de model d'Estat. És, d'una forma inevitable, el reflex del pacte entre les forces polítiques en presència i, també inevitablement, conté importants elements d'ambigüitat, sense els quals el pacte no hauria estat possible. És un marc obert en el que poden concretar-se —pel que fa a la qüestió de l'estructura territorial de l'Estat— projectes polítics molt diversos i, fins i tot, contradictoris. Dins d'aquest marc cap, certament, un model d'Estat que canalitzi adequadament els contenciosos de les nacionalitats històriques. Però la Constitució, per si mateixa, no és el fi d'aquests contenciosos. Pot ser-ho si el projecte polític resultant va en determinada direcció. Però aquest resultat no és inevitable. No pot realitzar-se, per tant, una interpretació mecanicista o voluntarista. No n'hi ha prou que la Constitució permeti una determinada «lectura». Cal, a més, que les forces polítiques l'assumeixin com a projecte polític i la converteixin en una realitat política. En segon lloc, per la prioritat concedida a la finalització i generalització del procés de transferències en detriment, tal vegada, d'altres objectius. Un procés tan complex com la transformació d'un Estat centralista en un Estat autonòmic obliga a avançar en diverses direccions; però aquest avanç, per raons diverses, difícilment pot ser simultani i paral·lel en totes elles. Això provoca desajustos i problemes. En el cas espanyol, s'ha posat la prioritat en la culminació i la generalització del procés de transferències. Mentre que en aquesta direcció s'ha produït un significatiu avanç, en d'altres —com el del finançament, la relació entre institucions o la transferència real de poder polític— el progrés ha estat molt limitat. Si es tracta de desajustos simplement temporals, el problema no té major transcendència. Però la seva persistència al llarg del temps podria arribar a esdevenir preocupant. En definitiva, un procés com el de transformació de l'Estat fa difícil que totes les peces avancin al mateix ritme. Però tampoc no poden evolucionar a ritmes marcadament diferents, perquè es corre el perill de bloquejar el conjunt del procés. En tercer lloc, per la característica fonamental del procés de descentralització espanyol, com un procés de desagregació de l'administració central, fet que provoca resistències inercials molt fortes d'aquesta administració a ser transferida o a perdre poder. La pròpia lògica d'un procés de reforma de l'Estat en què cal reequilibrar el pes dels diferents nivells de govern comporta dificultats objectives i tensions inevitables. Potser en aquesta qüestió es va produir una certa subvaloració de les dificultats que apareixerien. No es va tenir prou present que l'estructura administrativa de l'Estat centralista heretat oferiria unes inèrcies molt fortes. En aquest punt existeix una confrontació d'interessos real, objectiva, al marge de motivacions emocionals i, fins i tot, ideològiques. Com més poder i competències tinguin els governs autonòmics, menys en tindrà el govern cen79

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

traí. Aquesta confrontació és decisiva, perquè posiciona les forces polítiques de funció de la seva situació en aquest conflicte. Un socialisme governant al govern central tendirà a ésser centralista, com ho tendiria a ésser un reformisme o, no cal dir-ho, com ho serien les forces conservadores. Una dreta conservadora governant el govern autonòmic tendirà a ésser autonomista. Com ho serien les forces d'esquerres si governessin, pressionades unes i altres per la seva posició objectiva en un conflicte d'interessos objectius. Així, doncs, la presència del PSOE al govern central i l'apartament del PSC del govern autonòmic —apartament no volgut, d'altra banda, des de l'any 1981— han contribuït decisivament a identificar el socialisme amb actituds centralistes i a mantenir relativament al marge al PSC d'una dinàmica de confrontacions imposada per la pròpia lògica dels fets. En quart lloc, per la desconfiança innata d'un cert discurs modernitzador i de certa visió tecnocràtica de l'Estat davant de qualsevol forma d'autèntica descentralització política. Aquest discurs ha tractat de vegades, certament, de revestir un projecte centralista amb formulacions federalistes. Però sense dificultat podrien definir-se com fédéralistes-centralistes, per contraposició al federalisme-obert o autèntic que podria considerar-se coherent amb l'esperit del pacte constitucional. Perquè en ell predominen els elements més negatius del federalisme (la uniformització dels territoris intermedis, o les facultats de coordinació del govern central) i no hi són presents alguns dels elements més positius (com la presència institucional dels governs intermedis en les institucions de l'Estat o la sobirania sobre l'administració en el territori). Com sol ser habitual, el projecte polític federalista-centralista està pretesament legitimat per un discurs ideològic de signe renovador i modernitzador i compta amb el suport d'un grup social molt poderós —que ha esdevingut un grupo clau— com és el dels alts funcionaris de formació tecnocràtica i dels alts càrrecs polítics incorporats a l'administració de l'Estat. El discurs legitimador és un discurs de signe neo-centralista de tipus jacobí, que connecta, certament, amb les tradicions més renovadores del pensament espanyol, però és, també, indiscutiblement, recelós de tot el que significa pèrdua de pes de l'Estat —entès com govern central— en benefici d'altres nivells d'administració pública. Tendeix a identificar administració central (i cossos de funcionaris d'élite) amb modernització i progrés, i administració autonòmica amb caciquisme i retard. Probablement, aquest projecte polític federalista-centralista ha guanyat terreny en els plantejaments de les forces polítiques espanyoles, a conseqüència del 23-F. Aquestes forces havien admès amb diferents graus d'entusiasme un acord constitucional que, implícitament, tractava de posar fí als problemes d'articulació de Catalunya amb l'Estat espanyol. De la tradició i els plantejaments de les forces de dretes (que havien protagonitzat la transició política i, amb la reforma política, una determinada via de sortida del franquisme) podia temer-se'n una lectura centralista. Del pacte 80

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

d'unitat socialista a Catalunya i la seva tradició federalista, podia esperar-se, pel contrari, que el PSOE seria un aliat de primer rengle en un projecte autènticament federalitzant de reforma de l'Estat. Ara bé, l'intent de cop d'Estat del 23-F va provocar unes alteracions molt significatives d'aquestes actituds. Quan es contempli amb tota la perspectiva històrica que fa falta es comprovarà possiblement que, de fet, el 23-F va conduir a un replantejament del model d'Estat per part de les principals forces polítiques espanyoles (el govern del centre dreta —més que no la UCD, ja pràcticament inexistent— i el PSOE), que es va plasmar en una revisió limitativa dels continguts autonòmics (Acords Autonòmics, LO APA, lleis posteriors). Va optar-se per fer una lectura restrictiva de la Constitució, emparantse en la seva ambigüitat. I en alguns casos (com en el de la LO APA), fins i tot van superar-se els límits de l'ambigüitat, amb plantejaments declarats posteriorment inconstitucionals. No ha de sorprendre, doncs, que pugui haver-se estès la impressió que des d'aleshores tant els governants d'UCD com els del PSOE han vingut desenvolupant, en nom del pragmatisme, una política carregada de recels i cauteles respecte a les autonomies en general i de Catalunya en particular. Aquests canvis de plantejaments han obeït a processos diferents. En la dreta, s'han vist reforçats per la substitució d'UCD per AP, molt menys oberta des de sempre a formulacions autonomistes, com a força política majoritària. En l'esquerra, hi ha serioses raons per a pensar que actualment en els rengles del pensament socialista a Espanya —i en especial, en les formulacions sorgides des de l'administració central de l'Estat— les tendències més centralistes són poderoses i, probablement, dominants. En cinquè lloc, per la prioritat concedida a altres objectius polítics com el de la contenció de la despesa i del dèficit públic, i la dificultat de compatibilitzar el procés autonòmic amb aquest objectiu. La implantació d'un nou nivell de govern té inevitablement efectes expansius sobre la despesa pública agregada. L'acceptació d'aquest fet sembla una condició necessària per a tractar d'evitar que els seus efectes es manifestin descontroladament. El que cal fer és programar i canalitzar adequadament els increments globals de despesa pública que s'hagin de produir. O bé periodificar-los amb el ritme apropiat per a compensar-los amb l'evolució de la despesa pública del govern central, que normalment hauria de tendir a disminuir. El que succeix és que a Espanya el procés de transformació territorial de l'estructura de l'Estat ha tingut lloc en un moment en què també es produïa un fort procés d'expansió de la despesa pública, tant a conseqüència de la crisi econòmica —que ha originat requeriments de despesa de diferents tipus— com del baix nivell de prestació de molts serveis públics, que ha fet inevitable que durant la transició democràtica s'expressessin amb certa força opr^çü^ la població demandes insatisfetes. Tot això ha fet que apareguesamxìrversos /7 J factors de pressió a l'alça sobre la despesa pública, fet que ha accraluat les aç£^ -

\X«i S.

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

tituds de cautela davant els eventuals increments que podria originar el procés autonòmic. Aquesta qüestió suscita una reflexió final d'ordre polític. En moltes ocasions, la política autonòmica apareix com una política subsidiària, o subordinada a altres prioritats polítiques: en alguns casos la lluita contra el terrorisme, en d'altres la política de contenció de la despesa, semblen explicar opcions diverses —i contradictòries— en matèria de política autonòmica. En tots ells, la política autonòmica apareix com una política simplement instrumental sotmesa als interessos d'altres objectius polítics. Davant aquest fet, sembla necessari definir una estratègia de política autonòmica en funció dels objectius d'aquesta política, no d'objectius espuris, o irrellevants pels problemes que es volen solucionar. Aquesta estratègia pot formular-se amb el gradualisme que calgui, i amb els ritmes precisos, tenint en compte altres prioritats i el context polític general en què s'inscriu, Però en qualsevol cas, és convenient que sigui una estratègia definida en funció dels objectius de política autonòmica i no d'altres objectius, per tal d'evitar que els resultats que s'obtenen siguin uns resultats deformats o desfigurats.

CAP A LA CONCRECIÓ D'UN MODEL D'ESTAT En aquest context podria, tal vegada, parlar-se de concreció inadequada del model d'Estat constitucional. Això no significa que la seva materialització hagi conduït a una situació sense sortida. És cert, en canvi, que la lectura de la Constitució que faria possible canalitzar el contenciós històric amb Catalunya no és la que es correspon amb la realitat política actual. Tampoc no pot afirmar-se que la solució d'aquest contenciós sigui impossible, però els marges de maniobra són cada vegada més estrets. En certa manera, ens trobem davant d'una cruïlla, en la que el model d'Estat resultant pot evolucionar cap a diferents alternatives. Una primera possibilitat —un primer escenari— és que es produeixi una desvirtuado de l'esperit constitucional (del pacte polític que va representar la Constitució) per la definitiva continuació renovada (o posta al dia) del model centralista, doblat d'un discurs federalista-jacobí. Aquesta sortida suposa una revisió, probablement, de l'esperit constitucional, però no de la seva lletra. Té cabuda dins del marc constitucional i podria portar-se a terme sense haver d'esmenar necessàriament la Constitució. Pot esdevenir una realitat per la via dels fets, o per la de la reforma constitucional que algunes vegades semblen propugnar les forces polítiques de la dreta espanyola, com Alianza Popular. Significa, en la pràctica, rebaixar el paper dels governs autonòmics al de simples governs locals, amb l'excepció del País Basc. Suposa «localitzar» l'Estat de les autonomies, convertint els governs regionals en un tipus addicional de governs locals. Es caracteritza, entre altres elements, per l'establiment

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

d'una relació predominant i directa del govern central amb tots els governs subcentrals, la limitació del contingut legislatiu de l'autonomia, la inexistència d'una autèntica autonomia financera i la uniformització a la baixa entre les diferents Comunitats Autònomes. Aquesta opció no únicament es correspon amb els interessos centralistes sinó també, probablement, amb les aspiracions reals d'autogovern d'algunes de les Comunitats Autònomes de règim comú; i, en alguns casos, apareix reforçada pels plantejaments dels governs autonòmics que, lluny de desenvolupar el paper que els correspondria, mostren una temptació irrefrenable a fer de «grans ajuntaments» i establir relacions competitives amb els governs locals del seu territori, especialment en aquell tipus d'activitat que els permet contentar «clienteles» electorals concretes. Respon, doncs, a una tendència natural de l'estat de les coses que el procés autonòmic desemboqui cap aquesta solució. Però constituiria un error pensar que el contenciós històric de Catalunya hauria desaparegut. És a dir, suposar que en iniciar-se la transició hi havia dues col·lectivitats amb «fet diferencial» (Catalunya i Euskadi) i ara només en resta una. Seria un greu error. El problema aparentment resolt apareixeria soterrat sota altres formes. La «localització» de les autonomies comporta indubtablement la radicalització d'opcions nacionalistes sota formes independentistes, en uns casos, i el descontent ciutadà i la decepció per la pobra realitat en què es concreta l'Estat de les autonomies —sensació que pot venir aguditzada per les deficiències de gestió en els serveis transferits—, en uns altres. Són dues cares de la mateixa moneda. Com més sembli imposar-se aquesta primera opció de caire neo-centralista, més tendiran a radicalitzar-se les posicions de signe nacionalista de caràcter independentista. Una segona possibilitat —és a dir, un segon hipotètic escenari— és la reforma de la Constitució, amb la introducció de plantejaments més autonomistes. Es tractaria d'anar a una nova redacció d'alguns preceptes de la Constitució —pel que fa al Títol VHIè.— que admetés més clarament els plantejaments o les formulacions polítiques dels actuals partits nacionalistes. Aquesta opció, sovint expressada amenaçadament pels partits nacionalistes conservadors de Catalunya, presenta alguns dubtes seriosos sobre la seva viabilitat. El primer és que aquestes forces polítiques (almenys, les hegemòniques d'entre elles) no han formulat mai, obertament, quin és el tipus d'articulació de Catalunya amb Espanya que es proposa i, més generalment, quin és el model d'Estat que admetria l'existència de nacionalismes diferenciats. El segon, i tal vegada més greu, és que ignora, en formular-se, la realitat política espanyola. És a dir, no té en compte la relació de forces polítiques que faria falta per a impulsar una reforma constitucional en aquesta direcció. O plantejat «a sensu contrario», que a curt termini difícilment és previsible que existeixi una relació de forces més favorable que la que va fer possible l'actual text constitucional. I que, per tant, qualsevol reivindicació o proposta 83

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA .

en aquest sentit no és més que apostar per plantejaments aventurers, de fuga endavant, dels quals només en poden sorgir conseqüències polítiques negatives i noves frustracions. Un cop més, es reprodueix el patró de comportament que consisteix en anar a la batalla sabent que es perderà, per tal de reforçar l'espai electoral. És una opció que amaga la incapacitat política de moure's i negociar dins de l'actual marc constitucional que admet una lectura federalista «oberta» que permetria canalitzar adequadament el contenciós històric de Catalunya amb l'Estat espanyol i satisfer les aspiracions d'autogovern polític del poble de Catalunya. És un plantejament que tracta d'ocultar les incapacitats polítiques pròpies amb reivindicacions que suposen una fuga endavant. El tercer hipotètic escenari consisteix en la reafirmado del pacte constitucional. Aquesta opció suposa la defensa d'una lectura federalista «oberta», o federalista autèntica de la Constitució. Suposa reconèixer un grau significatiu d'autonomia política a les nacionalitats històriques, amb els atributs indispensables que això comporta: respecte per les seves competències legislatives, capacitat d'organització de l'administració local, garantia d'autonomia financera, presència en els òrgans legislatius del govern central. Aquesta alternativa pot permetre a les forces polítiques d'esquerres de Catalunya recuperar la iniciativa política recomposant, a l'altura dels temps, un pacte de desenvolupament de la Constitució. Realitzada aquesta breu pinzellada dels tres escenaris possibles, cal admetre que en la situació actual tendeix a imposar-se una sortida més aviat del primer tipus. És a dir, tendeix a «localitzar-se» l'Estat de les autonomies. Però aquesta no és una tendència lineal. Es tracta d'un procés en què els conflictes entre els projectes confrontats apareixen d'una forma natural. És a dir, els conflictes entre un plantejament autènticament federalista i un plantejament desnaturalitzat. En el fons, probablement, perquè ambdós tenen la seva raó d'ésser. Donen resposta, cada un d'ellSj a problemes polítics diferents. El projecte federalitzant a la voluntat d'autonomia política d'alguns territoris; molt concretament, de les nacionalitats històriques. El projecte federalista-centralista a la necessitat de descentralització administrativa d'altres. Però en tractar de donar una resposta única —amb l'excepció del País Basc— a una realitat diversa s'ha tendit, probablement, a que d'entre les diferents opcions s'imposés aquella que homogeneïtzava el conjunt de territoris autonòmics a partir de les aspiracions mínimes. En aquestes circumstàncies només un compromís explícit per aquesta opció autènticament federalista, que comporti l'afirmació d'uns certs plantejaments propis, concretats i formulats, pot possibilitar a les forces polítiques d'esquerres de Catalunya recuperar la iniciativa i la credibilitat en el terreny de la reivindicació autonomista. I permetre-les fugir dels perills d'una dinàmica de dos projectes de sortida —el del centralisme i el del nacionalisme conservador— que es potencien mútuament i ofeguen la capacitat de resposta de 84

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

l'esquerra. Com més s'afirmi l'opció centralista, més i més creixeran els plantejaments demagògics del nacionalisme conservador i més perderà terreny l'esquerra, en part, presonera de les seves indefinicions.

LA POSSIBILITAT CONSTITUCIONAL D'UNA PROPOSTA FEDERALISTA

La Constitució espanyola consagra un sistema peculiar d'organització territorial de l'Estat en el que es defineix un tipus de govern d'àmbit territorial intermig (els governs autonòmics) amb capacitat d'autogovern polític. Es tracta d'una formació de característiques diferents tant dels Estats federals com dels unitaris, en establir-se —a diferència d'aquests últims— un nivell de govern amb potestats legislatives, com són les Comunitats Autònomes. Ara bé, encara que la Constitució espanyola no consagri un sistema federal, alguns dels elements propis d'aquests països —tal vegada els més significatius— podrien inspirar un model sorgit d'ella. En primer lloc, els governs autonòmics (o alguns d'ells) poden tenir àmplies competències legislatives, el que constitueix, probablement, l'exponent fonamental de la capacitat d'auto-govern polític. És veritat que als països federals i sota diferents noms (poders residuals, clàusules de supremacia, poders implícits) sol estendre's la competència legislativa del govern central. Però també és veritat que això porta aparellada —i podria aplicar-se també en el cas espanyol— la presència institucional dels governs autonòmics en les institucions legislatives del nivell central. En segon lloc, els governs autonòmics (o alguns d'ells) poden tenir àmplies competències en matèria d'administració local. És a dir, a ells els correspon organitzar la vida local en el seu territori; i el desenvolupament de l'atribució de competències i recursos als governs locals. Aquest fet va absolutament lligat a la pròpia concepció del sistema polític, que estableix la línia divisòria fonamental entre govern central i governs autonòmics. En tercer lloc, els governs autonòmics poden gaudir d'una veritable autonomia financera. És a dir, poden disposar d'una hisenda autònoma i suficient. Això exigeix atribuir a aquests nivells de govern unes fonts autònomes d'ingressos i garantir-los llibertat per a distribuir els seus recursos entre les diferents finalitats possibles. Naturalment, els tres elements assenyalats són tendències bàsiques, apuntades amb caràcter general i que hem volgut resumir perquè constitueixen característiques fonamentals dels sistemes federals —segurament, les més definitòries perfectament aplicables al sistema espanyol. Tanmateix, és cert, com es deia, que la Constitució espanyola no estableix exactament un sistema federal. I que, des de la perspectiva del dret polític o constitucional, el sistema autonòmic espanyol està lluny d'aquests sistemes. En el cas espanyol, la sobirania originària no resideix en cada un dels terri85

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

toris sinó en el conjunt del territori espanyol. Ara bé, acceptada aquesta qüestió de sobirania, consubstancial amb el pacte polític que és la Constitució, cal trobar la via perquè totes les condicions del pacte —també les necessàries per a solucionar el contenciós de Catalunya— siguin respectades. I en aquest sentit cal insistir que la Constitució espanyola estableix un marc de joc obert, en el qual resulten perfectament legítims projectes polítics que tractin d'impulsar una interpretació en la línia que s'ha assenyalat abans com a característica dels països federals. És a dir, admet clarament la possibilitat d'aprovar uns Estatuts d'Autonomia (certament, amb la intervenció decisiva del parlament espanyol, i en això es diferenciaria dels sistemes federals) en què es recullin àmpliament les tres característiques pròpies d'aquests sistemes que s'han considerat bàsiques. És veritat, doncs, que l'Estat de les autonomies aprovat per la Constitució no condueix, per si mateix, a un projecte (o una lectura) federalitzant. Com és cert que algunes de les característiques dels països federals (la qüestió de la sobirania) és irreconciliable amb la Constitució. Però també és cert que defensar un projecte de model d'organització de l'Estat que contingui els elements bàsics dels països federals és, fonamentalment, una opció política conseqüent amb la Constitució. I depèn d'aquesta opció política que s'entri en una via de solució en l'articulació de Catalunya en l'Estat espanyol. La insistència en defensar l'opció federal no és fruit d'un caprici. Fora dels Estats federals, l'existència de models que reconeixen governs d'àmbit territorial intermedi constitueix una excepció. Hi ha, això sí, sistemes unitaris amb una estructura més o menys complexa de governs locals, amb un major o menor grau de centralisme, però no governs territorials (o regionals, o estatals), amb autèntica capacitat d'autogovern polític. L'experiència, doncs, d'allò que existeix en altres llocs només ofereix dos possibles models a seguir: el dels països federals on, malgrat tots els casos particulars, existeixen governs d'àmbit intermedi, amb unes característiques i requisits comuns en els diferents països; o bé el dels països unitaris on existeix un govern central i un conjunt de governs locals, amb tota la complexitat i riquesa tipològica que es vulgui, però sense capacitat d'autogovern polític. Aquesta classificació constitueix, tal vegada, una simplificació de la realitat, però permet centrar políticament quines són les grans opcions avui, a Espanya, en un moment cabdal en què la gran qüestió és, sens dubte, si els governs autonòmics —o alguns d'ells— s'inclinen cap una forma de govern sub-central de tipus estatal —característica dels països federals— o cap a una forma de governs locals més. EL CONTINGUT D'UNA PROPOSTA AUTONÒMICA PER CATALUNYA

Una proposta federalitzant de la Constitució és, doncs, factible. I aquesta proposta permetria probablemente satisfer les aspiracions d'autogovern polí86

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

tic del poble de Catalunya i iniciar una relació estable en el conjunt de l'Estat. Aquesta és l'aposta que poden fer les forces polítiques d'esquerres de Catalunya. Tanmateix, i deixant al marge la qüestió prèvia de la sobirania —que és un exponent important del grau d'autogovern però no té perquè afectar el contingut material del model resultant—, cal admetre que un projecte federalitzant té una dimensió uniformitzadora que no encaixaria amb la realitat política espanyola, caracteritzada pel fet evident que en les diferents Comunitats Autònomes no hi ha un mateix grau de voluntat d'autogovern polític; ni tampoc no encaixaria, probablement, amb les prescripcions constitucionals, quan estableix clarament un doble àmbit competencial. Cal, doncs, afrontar una situació que no aconsella la uniformització. El règim autonòmic de Catalunya —com el d'altres Comunitats Autònomes que assoleixin el màxim nivell d'autogovern— no pot ser el mateix que el de la majoria de territoris autonòmics. En molts d'ells probablement un ambiciós procés de descentralització és, momentàniament, suficient. Els governs autonòmics resultants poden tenir molts punts de coincidència amb una forma de govern local. En el cas de Catalunya —i, probablement, en alguns altres— això no és així. Existeix la necessitat de constituir un veritable autogovern polític per al qual, al nostre entendre, només es pot recórrer a l'exemple dels països federals. És des d'aquest enfoc que caldria cercar una conciliació a la doble via constitucional. Al conflicte entre els projectes d'Estat. A la qüestió de si cal anar cap a un projecte «localitzant» o cap a un projecte federalitzant, caldria probablement respondre que cal anar cap els dos, perquè la realitat política espanyola és diversa i no poden donar-se solucions iguals a problemes diferents. I, evidentment, el que no pot fer-se és reduir al comú denominador de voluntat d'autogovern (necessàriament limitat) el grau d'autonomia de totes les Comunitats Autònomes. Per tant, probablement resultaria aconsellable admetre en la realitat político-legislativa l'existència del doble règim autonòmic-competencial previst en la Constitució, sense que això signifiqui que les fronteres entre un i altre hagin d'ésser innamovibles en el temps. La conciliació entre el respecte a la diversitat de la realitat política espanyola i l'impuls d'un projecte federal podria assolir-se establint l'horitzó federal a partir del sostre màxim previst en la Constitució (d'acord amb la doble clàusula residual del 149.3) per a les Comunitats autònomes que accedeixin a l'autonomia per la via de l'art. 151. Òbviament, l'establiment d'un horitzó comú és satisfactori des d'un plantejament federalista, encara que el punt de partida mostri resultats diversos, no coincidents. Es tractaria d'establir una estructura-objectiu oberta, amb llocs buits, que s'haurien d'anar ocupant a través d'un procés gradual d'incorporació. 87

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

El fet que algunes Comunitats Autònomes tinguessin ara un tractament diferent, amb més competències i en una línia federalitzant, mentre que altres encara estiguessin en una etapa de supragoverns locals, no hauria d'ésser considerat com un privilegi. No serien Comunitats Autònomes privilegiades, sinó precursores; gràcies a les quals les altres podrien recórrer el mateix camí. A partir de tot el que s'ha dit seria convenient de fer un esforç d'objectivació i avançar en la formulació dels continguts del que podria ésser una proposta federalitzant, o federalista, del model d'Estat en sintonia amb una lectura oberta de la Constitució. Amb l'esperit d'estimular el debat es poden avançar quatre punts mínims del que podria ésser una proposta federalista del model d'Estat constitucional: Primer: Caldria establir un «statu quo» competencial en matèria legislativa entre governs autonòmics i govern central. Això suposaria acceptar els marges obvis d'autonomia que corresponen als primers. Però també fórmules de supremacia legislativa del govern central d'acord amb pautes de comportament habituals. Segon: S'haurien d'establir fórmules de participació institucional dels governs autonòmics en les instàncies legislatives del goverçi central, amb dret a intervenir amb caràcter decisiu en les matèries d'incidència territorial o de la seva competència. Aquesta participació ha d'ésser exclusiva i no paritària i és la contrapartida indispensable de la supremacia legislativa del govern central. Tercer: S'hauria de reconèixer la competència exclusiva dels governs autonòmics sobre l'administració local en el seu territori. Aquesta competència ha de suposar la facultat per a regular els tipus de governs locals i també per a decidir la distribució de competències entre el nivell de govern intermedi i els governs locals. Quart: Caldria anar cap a l'establiment d'un model d'hisenda autonòmica que respecti l'autonomia financera dels governs autonòmics. L'autonomia financera requereix l'existència de fonts autònomes d'ingressos i també la facultat de decidir lliurement, sense afectacions prèvies, el destí dels recursos disponibles. Aquests quatre punts constitueixen un objectiu mínim en la construcció d'un model d'Estat federalitzant. I la seva importància resideix en que fan la funció de pedra de toc, d'indicatiu de cap on s'inclina la construcció de l'Estat autonòmic. La resposta donada a cada una d'aquestes qüestions, que apareixen molt sovint en la realitat política —especialment aquests primers anys de desenvolupament de la Constitució—, ens indica si la plasmació concreta de l'Estat de les autonomies tendeix a la continuació del model d'Estat centralista o un model d'Estat realment autonòmic.

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

L'ESQUERRA I LA INICIATIVA DE LA QÜESTIÓ AUTONÒMICA A CATALUNYA S'han volgut exposar uns punts concrets, perquè és precís objectivar la reivindicació. Concretar-la i a partir d'ella exigir el compliment del pacte constitucional. Cal formular les reivindicacions en termes del pacte possible. I per a pactar cal saber que es vol i quins són els mínims que s'està disposat a acceptar. Ara bé, tan important com formular els punts mínims exigibles, és convertir-los en un objectiu polític. I aconseguir que aquest objectiu polític serveixi per a enfortir les pròpies posicions i la credibilitat política de les forces d'esquerres de Catalunya. Per això és tan important l'acord sobre uns mínims bàsics. A partir de la iniciativa de l'esquera, cal cercar el pacte de les forces polítiques catalanes sobre aquests punts. Cal arribar a assolir, entre totes aquestes forces, un pacte institucional catalanista. O un pacte autonòmic de Catalunya necessari per tal de poder dur a terme la negociació amb el govern central des de posicions de major solidesa. Davant la permanent lamentació del nacionalisme conservador, l'esquerra no pot ser presonera d'una contradicció fatal com és la d'acabar adoptant actituds merament seguidistes o la de voler introduir elements de reflexió i sentit comú sense un posicionament polític nítid, perquè aquesta actitud acaba conduint objectivament, per manca d'iniciatives i alternatives polítiques, a la defensa implícita de les actuacions del govern central, en molts casos en situacions indefensables. L'esquerra ha assumit un compromís polític amb la societat catalana i indubtablement ha contribuït i està contribuint poderosament a la seva vertebrado i a la seva integració col·lectiva. Però el seu projecte polític no serà complert mentre no recuperi la credibilitat i la iniciativa en la qüestió catalanista i expressi amb la claretat que convingui els temors raonables sobre el fet que l'Estat de les autonomies, tal com s'està concretant, no resolgui el contenciós històric de Catalunya amb l'Estat espanyol. En aquesta qüestió, el socialisme català es mou entre dos límits fonamentals que són la seva força, però que podrien convertir-se en la seva feblesa. En primer lloc, ha d'objectivar el pacte. L'ha de xifrar en objectius concrets de caràcter polític. Ha de fugir de reivindicacions genèriques i emocionals i comprometre les forces polítiques de Catalunya en la lluita per uns objectius precisos i mesurables. Ha de propiciar la possibilitat d'un «statu-quo» autonòmic a Catalunya, sense el qual tota l'escena política catalana apareix viciada. En segon lloc, ha d'afirmar les seves posicions, i negociar i dialogar permanentment des d'aquesta afirmació, amb el govern central. I, si s'escau, amb les altres forces polítiques espanyoles. Òbviament, el propi fet de la negociació suposa l'existència d'un terreny de diàleg. I, per tant, de descrispació. Però també de confrontació i d'enfrontament d'interessos. El socialisme, que manté relacions de 89

DOSSIER: CATALUNYA I ESPANYA EN EL PROJECTE DE L'ESQUERRA

forta vinculació amb partits d'àmbit espanyol, pot patir especialment aquesta situació. Però també pot ser-li útil per a objectivar les relacions i l'articulació amb aquests partits. Una proposta federalista-oberta pot presentar-se com l'únic projecte polític capaç de respondre a l'esperit del pacte constitucional, quan aquest apareixia com la superació d'un contenciós històric pendent. Els socialistes catalans poden presentar un projecte comú de convivència, supérador d'enfrontaments històrics, autènticament fidel a l'esperit de la Constitució. Aquest projecte és un projecte per a Espanya. Des d'aquest punt de vista, sí que pot afirmar-se que des de Catalunya hem de tenir una política per a Espanya, i que només aquesta pot permetre la materialització d'un projecte espanyol de convivència; ja que el projecte centralista no és un projecte de convivència sinó de dominació i d'exclusió. Un projecte per a Espanya des de Catalunya. Un projecte per a Catalunya des d'Espanya, ja que es tracta de donar satisfacció a les aspiracions d'autogovern del poble de Catalunya a partir d'una nova concepció del conjunt de l'Estat. Són dues cares de la mateixa moneda, que hauran de resoldre's simultàniament perquè se'n pugui resoldre alguna de les dues. Antoni Castells Professor d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona

Entrevista

Entrevista a Raimon Obiols: «Tres eixos de reflexió per a una política progressista» Enric Bastardes i Albert Musons Raimon Obiols i Germà, Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, contra el tòpic, sí mereix una presentació. I no perquè no sigui prou conegut, sinó potser perquè no és conegut com es mereix. Dels seus 46 anys, Obiols en porta 29 de polític en exercici, tot un rècord en la Catalunya contemporània. A més, aquesta llarga trajectòria l'ha feta invariablement dins del socialisme democràtic. Aquests dos detalls demostren, si més no, una fidelitat a les pròpies conviccions i una tenacitat en defensar-les, també ben poc freqüents en els polítics de la nova democràcia. Però alhora, Obiols, sense que es pugui afirmar, per l'obra feta, que és un pensador polític, és, això sí, un polític que pensa. El pensament polític neix habitualment de dues formes o de la interrelació d'ambdues. O del treball dels professionals de les ciències socials i les seves aportacions sobre els diversos aspectes de la vida col·lectiva, o bé de l'acció política reflexionada. I Obiols ha reflexionat sempre l'acció política que ha dut a terme. Home poc extrovertit i sense el carisma publicitari dels grans líders, les reflexions d'Obiols no han estat massa divulgades. Han servit, això sí, per a crear una cultura política dins de la seva pròpia formació orgànica. Cultura política prou autònoma i diferenciada. Algú, des de les pròpies files del seu partit, hauria de recollir, ordenar i sistematitzar, els informes interns, els discur-

sos i propostes programàtiques i estratègiques d'Obiols, perquè farien un cos doctrinal també infreqüent de trobar en la vida política que ens rodeja. En les pàgines que segueixen, Raimon Obiols diu algunes de les coses que ara mateix el preocupen, ordenades en tres grans eixos: els canvis en les estratègies de l'esquerra a Europa; les relacions polítiques Catalunya/Espanya i la configuració d'una alternativa progressista a Catalunya. No és un text escrit per l'autor, sinó una conversa tal com raja. La precisió de conceptes, la fluïdesa del llenguatge o, fins i tot, la coherència estructural del discurs no es deuen ni a retocs posteriors, ni a guions previs. És la forma habitual d'expressar-se de Raimon Obiols quan es disposa a explicar el que pensa quotidianament. —¿ Quines són les característiques essencialment noves de l'esquerra a Europa que valdria la pena remarcar a nivell polític, estratègic o a nivell organitzatiu simplement? Malgrat que s'acostuma a dir que a Catalunya estem molt oberts a Europa, a mi em sobtà molt, ara fa cosa d'uns tres anys, l'atmosfera que es respirava en les sessions sobre la «crisi de l'esquerra» que es van celebrar a Girona. Em va sorprendre una contradicció, per a mi molt evident, entre les coses que allà es plantejaven i es discutien, i allò que em semblava obvi que s'estava produint arreu d'Europa. Eren

ENTREVISTA:

uns moments en els que en la major part tents d'introduir —amb campanyes fasdels països europeus occidentals comen- tuoses— plantejaments neoliberals i neoçava ja a plantejar-se amb claredat l'en- conservadors, avui ja molt durament trada en crisi dels plantejaments neocon- qüestionats per l'experiència concreta servadors, neoliberals. S'albirava l'inici dels fets d'aquests darrers anys, a Europa d'esgotament de l'ofensiva neoconserva- i als EUA, de l'experiència de governs de dora. Els grans partits de l'esquerra euro- dretes, de polítiques monétaristes. Sempea, a Alemanya, Àustria, Itàlia, Gran bla com si estiguéssim condemnats a reBretanya, etc., iniciaven amb força pro- petir, amb una dècada de retard, un cicle cessos innovadors, amb una clara volun- de debats i plantejaments que ens tat expansiva. Avui, aquest fenomen ha podríem estalviar. Si es parla tant de mopres encara més força, és més clarament dernització, caldria començar potser per perceptible. És un procés molt ampli de ajornar el nostre debat polític. replantejament dels continguts i les formes de la política d'esquerra a Europa. —Si bé les polítiques neoliberals han Mentrestant, ací, hi ha sectors de l'esque- fet, o sembla ser que hi ha prou indicis de rra cultural i política que es troben encara que estan fent fallida, de tota manera, com en una etapa de lamentacions o de nostàl- es plantegen les contrapolítiques des del gia de vells fonamentalismes, conjuntu- punt de vista, per exemple, de la socialderalment desfasada. No es tracta de mini- mocràcia a Gran Bretanya? mitzar l'abast de l'ofensiva de la dreta a tot l'occident. Es tracta d'assenyalar que —No prendria el cas del laborisme anja han passat moltes coses —efectes, reac- glès com a exemple arquetípic d'aquests cions, noves possibilitats i perspectives— processos de replantejament de l'esqued'ençà que s'inicià el procés de ràpides rra europea. El Partit Laborista està en transformacions econòmiques, tecnolò- aquests moments fent un canvi important giques i socials que hem viscut, a tot Eu- amb el lideratge de Kinnock, que tendeix ropa i al nostre país, des de fa una quin- a unificar més el partit, políticament i culzena d'anys. I sense caure en el fàcil opti- turalment. Però existeix encara una hemisme d'esperar una ràpida inversió de rència molt forta d'«obrerisme», en el tendència —per exemple en el terreny sentit més reivindicatiu, de cultura d'opoelectoral immediat a Europa— sí que es sició, de vells tics, de corporativisme, de pot parlar objectivament d'una forta re- falses esperances de realització del sociapresa cultural i política de les esquerres. lisme democràtic en un sol país. És la siCert pessimisme a casa nostra obeeix a tuació que fa dir, per exemple, a Peter que el desconeixement d'allò que pro- Glotz, dirigent del SPD alemany, que els dueix l'esquerra europea era —i en part comunistes italians Alessandro Natta o segueix essent— considerable. No sóc Achille Occheto són «més realistes» que partidari, en absolut, de l'exercici del mi- els socialistes britànics Benn o Heffer. metisme, del jugar a modes, de copiar D'aquesta manera, podria dir-se que el models, en el camp de la política, o més procés d'innovació política en el laboexactament del debat cultural-politic. risme britànic manté certs retards pel que Però crec, en canvi, que estem obligats a fa a dues qüestions estratègicament fonafer plantejaments solvents, informats. mentals: el paper del sector públic i de les Vistes les coses des d'una altra perspec- nacionalitzacions i la qüestió de la unitat tiva, en el camp de la dreta, també el re- política europea. Si mirem vers altres païtard és notori. En fi, hem assistit en sos hi trobem experiències de reelaboraaquests darrers mesos electorals als in- ció programàtica i també de pràctica de 94

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

govern que ofereixen respostes molt sòli- nuar en el govern— rau, em fa l'efecte, en des, i molt suggestives, als problemes de la determinades orientacions de la primera crisi de l'Estat del Benestar, i als planteja- etapa de govern, en el camp de la política ments neoliberals. Es el cas, per exemple, econòmica i també en un segon camp que de l'actual experiència governamental podríem denominar de relació entre Essueca, o dels processos de revisió progra- tat i societat. Crec que en aquests dos temàtica dels austríacs i dels alemanys. Són rrenys es van cometre errors, i es van copotser els casos que des de l'esquerra de metre errors probablement com a Catalunya hauríem de seguir amb més conseqüència d'un intent de mantenir esquemes vells, esquemes superats per les atenció. circumstàncies. En el camp econòmic se —Perquè el cas f ranees també deu ésser subvalora el procés impetuós d'interdeun cas d'enorme renovació interna pendència, d'internacionalització de d'idees. Després d'haver perdut les elec- l'economia, dels canvis tecnològics, de la cions generals, malgrat la presidència informació. En el camp econòmic cocontinuadora de Mitterrand, en aquests mençaren amb una política de nacionamoments suposo que deu haver-hi una litzacions i de rellançament econòmic meditació interna important entre la gent massiu, com a teràpia de xoc, de «reque ha estat al govern i altra gent que pu- conquesta del mercat interior», de fre gui ser crítica respecte a l'experiència de al procés d'integració de l'economia frangovern... El cas francès jo no l'he seguit cesa a l'europea i mundial. Van apostar a massa a fons, però una persona com Ro- favor de que era possible encara, en el card deu plantejar alguna alternativa, marc d'un sol Estat, una política a contrapèl d'allò que succeïa a l'entorn: una polím'imagino, dins el PS francès... tica de rellançament de la demanda, de —Rocard va ser a Barcelona fa poc i reactivació... la vella política. I bé, això s'expressà en termes summament elogio- portà en un termini relativament ràpid a sos en relació a l'experiència governa- una situació difícil, amb una inversió que mental socialista a Espanya. Va venir a tendi a descendir, una caiguda molt dura dir que els errors que ells havien comès en de les reserves, un creixement important el govern s'havien obviat en el nostre país del deute exterior, tres devaluacions del i que altra cosa hauria estat l'evolució de franc en dos anys. L'increment de la dela situació política francesa si s'haguessin manda es girà cap el consum de productes evitat aquests errors. I, en efecte, l'expe- exteriors: automòbils alemanys, mobles riència de govern dels socialistes a italians, aparells electrònics japonesos... França, a mi em fa l'efecte que és enorme- Calgué un canvi molt radical d'orientament alliçonadora perquè significa una ció, passar a una política d'austeritat. comprovació empírica de fins a quin punt Ara: els viratges radicals en l'orientació determinades velles concepcions o orien- d'un govern tenen sempre costos molt tacions d'esquerra es mostren inadequa- elevats a nivell d'opinió, de consens. des en el context actual. Una de les causes També en el terreny civil, els vells esquede la derrota del Partit Socialista Francès mes estatalistes i jacobins originaren conen la darrera consulta electoral,—derrota flictes innecessaris, per exemple en el d'altra banda molt relativa, perquè no sig- camp escolar. Semblava impossible que nificà un descens sinó un increment de en els anys vuitanta pogués revifar-se una vots i d'escons, però derrota al cap i a la fi «guerra escolar» amb la virulència d'alperquè no ha permès mantenir una majo- tres èpoques... Doncs bé, es va produir. I ria a l'Assemblea Nacional per a conti- també ací va haver el govern d'«embei95

ENTREVISTA:

nar-se-la», si se'm permet l'expressió. En altres casos podríem trobar el mateix fenomen. Es a dir: allò que cal retenir de l'experiència governamental francesa —quejo valoro positivament en molts terrenys— és que, malgrat els elements positius, o al costat d'aquestes, es desenvoluparen situacions de conflicte que probablement eren evitables, com a conseqüència d'enfocaments poc àgils o poc adaptats a les noves realitats internacionals. Rocard era, no cal dir-ho, un crític àcid d'aquesta situació perquè havia adoptat ja en l'inici una actitud minoritària de crítica a aquells enfocaments. Les lliçons a extreure'n, em fa l'efecte, són, en primer lloc, que la gestió de l'esquerra en el govern ha de ser extremadament realista i cautelosa, ha de superar la temptació estatalista i jacobina i ha de tenir permanentment en compte el nou context de transnacionalització molt profunda. Avui, polítiques reformadores profundes no són ja possibles en el marc d'un sol Estat europeu.

—És en aquest terreny on les reflexions de la socialdemocràcia alemanya aporten novetats, o és una reflexió encara particularitzada en el seu propi Estat?

És una reflexió molt sistemàtica. Aborden aquesta qüestió com a cabdal, però n'aborden d'altres. El procés de revisió del programa de Bad Godesberg, que implicarà l'adopció d'un nou programa estratègic per part del SPD es basa en una metodologia que és molt correcta, molt sistemàtica, analitzant totes les grans contradiccions i tendències del moment actual, i esbossant línies de resposta davant de cada una d'aquestes contradiccions. Entre elles, la que hem comentat, és a dir la superació del marc estatal, en un context de crisi fiscal de l'Estat, pel desenvolupament de polítiques reformadores. Hi ha també, amb molta força, la contradicció entre creixement econòmic i medi ambient. Les preocupacions ambientalistes són molt fortes en el SPD, no solament dictades per la pressió política i electoral dels «verds»: la innovació en aquest ter—La sensació en aquests moments és reny no és conjuntura! sinó ben sincera i que les condicions reals de l'estructura so- profunda, orientada a revisions molt cial i econòmica d'un país condicionen dràstiques del programa. Hi ha una termés les polítiques que no pas les polítiques cera contradicció molt important que és modifiquen les condicions d'aquesta rela generada per l'atur estructural. Sortim alitat. de la «crisi», d'allò que s'ha denominat la «crisi»; hom creu que s'inicia una nova —Si ho mirem en el marc d'un sol Estat, fase de creixement. Es dóna la circumsés evident. El marge de maniobra en la tància que el govern dels EUA i la Repolítica econòmica, amb tot allò que això serva federal inciten els països europeus a té per conseqüència, és a dir el marge de desenvolupar polítiques més expansiomaniobra subsegüent en el camp de les nistes. Es possible que entrem en una polítiques socials, ve extraordinàriament etapa de més creixement. Però segons limitat pel procés d'interdependència com es facin les coses, la situació d'atur econòmica internacional. Això comporta massiu, estructural, continuarà. No sols com a conclusió òbvia per a les esquerres es tracta del problema de les innovacions europees que només hi haurà possibilitats tecnològiques «labour killing», les inverde nous moviments reformadors en esce- sions en nova tecnologia que no sols no naris que ultrapassin el marc estatal. És generen nova ocupació sinó que eliminen una conclusió que porta forçosament a la ocupació; hi ha també una qüestió de necessitat d'un nou internacionalisme i en ritme del creixement. El SPD ha mostrat aquest cas a un europeisme d'esquerres. que sols amb un creixement anyal del 7 % 96

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

es podria arribar a l'absorció de l'atur. D'ací que l'èmfasi es posi en la possibilitat de noves polítiques supraestatals, de noves possibilitats de desenvolupament, de «creixement qualitatiu» amb un enfocament ambientalista, i en el «sacrifici solidari» de la població per a impedir l'establiment estable d'una «societat dual», escindida entre gent que treballa i gent aturada, marginada, i entre treball altament qualificat i treball precari. Hi ha, en fi, altres qüestions essencials —també per a nosaltres. La situació dels blocs, la tensió entre les superpotències i l'enfocament pragmàtic de perspectives de distensió. El tema obvi i irresolt de la igualtat social entre els sexes. La necessitat d'una renovació de les formes de la política: la contradicció punyent entre els mecanismes dominants de la política, que fan que aquesta tendeixi a ésser vista pels ciutadans com un espectacle allunyat, sovint incomprensible. Un espectacle véhiculât fonamentalment per la TV, pels grans mitjans, amb instants escadussers de participació en el moment de les eleccions. Hi ha un intent de resposta davant l'actual desarticulació dels mecanismes tradicionals de participació política i social dels ciutadans. En aquest panorama de gran complexitat, la veritat és que els vells valors de l'esquerra tenen una total vigència —una vigència en creixement—, però els vells dogmes no en tenen cap. La lliçó dels socialdemòcrates alemanys, més enllà de les seves perspectives polítiques immediates, rau en la seva actitud ofensiva —perquè els problemes són aguts, són dramàtics, i la dreta neoliberal tendeix a agreujar-los—, però amb una voluntat molt decidida de superar vells esquemes, vells «tics», per a obrir noves perspectives, i superar la por al futur i les actituds de pessimisme o de passivitat que afecten a sectors molt amplis de l'opinió pública. —Es bastant preocupant el clima de

violència civil que hi ha a algunes poblacions europees, és molt gran! —En tot cas no és un fenomen que es pugui qualificar de nou; avui és aguditzat, però és un fet latent, estructural, a Europa. S'agreuja quan el futur apareix obturat i problemàtic a molts sectors socials. Quan no es veuen perspectives clares ni instruments a l'abast. —Em penso que en aquelles jornades a les que feies referència, a Girona, vas sorprendre una mica amb un plantejament de defensa d'una estructura diferent dels partits, i vas fer una proposta o esbós de proposta en el sentit que s'havia d'anar cap a una formació de partit a l'estil del partit demòcrata nordamericà...? —Va ser deliberadament provocatiu. — Va ser xocant! —Si ho hagués expressat en termes diferents, no hauria tingut massa repercussió. Al formular-ho d'una manera percucient, vaig obligar, potser, a reflexionar. El fet és que el tipus d'organització dels partits tradicionals de l'esquerra va mostrant-se, a tot Europa, inadequat. S'han de reformular culturalment i o'rganitzativament. L'esquerra europea, els partits de l'esquerra, han viscut un model de partit, han tingut un «partit model», que ha estat el partit socialdemòcrat alemany de començaments de segle. Es a dir, el model d'un partit centralitzat, unificador, que desenvolupa una «Línia correcta» i en permanent expansió, agregant un nombre creixent de militants i, al seu voltant, un ampli ventall d'organitzacions col·laterals: sindicats, cooperatives, organitzacions de dones, moviments juvenils, lligues d'esport popular, ateneus obrers, etc. Amb una visió inspiradora que és la d'un procés permanent de creixement orgànic, cultural, polític, d'una «contraso-

ENTREVISTA:

cietat» que aniria substituint, reemplaçant a la societat burgesa; el partit identificant-se amb la classe, la classe identificant-se amb la nació, mitjançant uns processos d'hegemonia creixent, els partits comunistes també van adoptar, exagerant-lo al límit, aquest esquema; han viscut això. És un esquema molt eficaç en determinats contextes socials i culturals. Avui, en les presents circumstàncies, és totalment inadequat. La societat no és la de començaments de segle, no cal dir-ho. És molt més plural, molt més diversificada socialment i alhora molt més interpenetrada pels grans mitjans informatius i culturals. Una societat més mòbil, més dinàmica, més flexible. Quina resposta «organitzativa» donar a aquesta nova situació? Hi ha qui teoritza la necessitat d'anar cap a un tipus de «partit lleuger», altament tecnificat, un partit d'eleccions i de gestió, eficaçment present en les institucions i en els «media», i que prescindeix del llast d'una afiliació de masses, d'una presència activa i directa en la societat. Jo no crec que aquesta sigui una bona resposta: comporta un risc molt gran de deriva, d'instal·lació en un esquema de «management» polític, de cinisme i, com ara es diu, d'oligarquització. L'organització de masses és indispensable si es vol mantenir una tensió positiva «entre les idees sobre el demà i la realitat d'avui», per dir-ho amb paraules de Palme. Ara: sols una via potentment federalitzadora, auto-organitzadora; diversificada, pot permetre, encara que a primer cop d'ull sembli paradoxal, el desenvolupament d'organitzacions polítiques de masses. Això significa el rebuig dràstic de la idea de partit dirigent, de dirigents de partit que ho saben tot, que parlen de tot i decideixen sobre tot el diví i l'humà. Vol dir avançar cap a una organització de masses, entesa com a pacte, com a federació d'un ampli conglomerat de grups, de sectors, de moviments i iniciatives que conflueixen en uns projectes 98

comuns, en un procés político-cultural comú, tot reflexant i mantenint sensibilitats i pràctiques molt diversificades. D'ací la referència a un «partit demòcrata»... —Però en la vida nordamericana no és encara més espuria la participació política? —Abandonem la comparació amb el partit demòcrata americà, que era simplement... una provocació. Jo no desitjo una «americanització» de la vida política i del model dels partits; tot el contrari: una política de participació i d'autoorganització, a través de la qual el major nombre possible de ciutadans puguin ésser agents actius i conscients de moviments reals de construcció del futur. A Europa es produeix, en aquests moments, una cosa molt peculiar. Existeix, d'una banda, una certa crisi de les organitzacions sindicals i de la militància política tradicional. Però no crec que sigui encertat el generalitzar això i afirmar que estem assistint a una crisi de l'associacionisme, de la participació, de caràcter ineluctable. Més aviat es produeix, potser, un fenomen de signe contrari: el pas d'una etapa molt «privatista» a una nova fase de pulsió col·lectiva, de voluntat de participació, de «socialitat», de contacte entre la gent, a través de múltiples iniciatives que prenen formes noves, formes que porten als italians a parlar de «militància sense pertinença», participació sense afiliació, per dir-ho d'una altra manera. La gent es mou per objectius precisos, per problemes concrets, no per discursos abstractes. Això em sembla eminentment positiu. A casa nostra, el fenomen de voluntaria! olímpic és espectacular: no s'ha pogut donar abast a aquest allau de mobilitzacions. Fixem-nos, per exemple, en el cas italià: sembla que l'associacionisme popular hi creix d'una forma notable, després d'un període crític, a finals dels anys setanta. Es fonamenta en un tipus de participació que no

L'OPINIÓ SOCIALISTA

té res a veure amb el vell esquema del militant polític que actuava com a transmissor, de dalt a baix, de directrius o consignes generals. Són gent normal, ciutadans corrents, joves, dones treballadors, que volen fer quelcom de positiu, de solidari; que se senten incomplerts si es limiten a l'esfera privada. Volen fer coses concretes i humanament gratificants en el camp dels problemes ambientals, de l'economia social, del lleure, de la situació femenina, del voluntaria! social..., no contemplen aquesta acció com a instrumental en un sentit polític estret, sinó plenament justificada en ella mateixa, amb un valor intrínsec, un valor en si. És una mena de reacció instintiva contra la gran pressió cap a l'individualisme, la competitivitat, l'atomització social, la solitud, que hi ha continguda en les propostes de futur que fa la dreta. Potser m'he desviat una mica del que em preguntaves? —No, jo parlava de participació... —Ara: el que és cert, vist des dels partits, des dels sindicats, doncs efectivament és que l'existència de masses acríliques, seguidors del discurs tribunici, tendeix a desaparèixer, i hi ha partits que no saben adequar-se a aquesta realitat, s'entesten a practicar un sol tribunici tradicional i entren en la barrera de la decadència, del descens orgànic i electoral. Alguns partits comunistes hi han caigut d'una manera espectacular. També ací la idea d'una reformulació sembla plenament necessària. —Aquest és un tema que m'imagino que en el context espanyol és important perquè els partits són relativament joves, perquè la democràcia és relativament recent i perquè se sortia d'una etapa en la que no es coneixien ni tan sols, diguemne, dirigents polítics demòcrates. Tot això, no ha de configurar també un cert tipus d'estructura départit i de relació entre partit i societat bastant clàssic? Poca afi-

liació, poca participació, i en canvi una participació, diguem-ne, en moments electorals molt condicionada per la imatge televisiva dels missatges? No és una mica perillosa aquesta estructura en el nostre context? Devem estar en un índex d'afiliació molt més baix encara que els partits europeus. I a nivell sindical és també molt més baix. És més baix, efectivament. Malgrat això, sóc relativament optimista sobre la situació espanyola. L'actual període democràtic, sobretot en el camp de la democràcia local, municipal, és un element fort d'incentivació cap a la participació i l'associacionisme. A Catalunya, l'existència d'una tradició civil més activa, d'associacionisme més travat, ens fa potser oblidar que a la resta de l'Estat la situació era globalment diferent. Es partia, a molts llocs, d'una situació tan a ras de zero que els ajuntaments democràtics han constituït un element d'activisme civil molt eficaç. Curiosament, tant a Catalunya com a algunes àrees urbanes importants, l'associacionisme popular, construït durant la dictadura sobre una matriu reivindicativa, de lluita, de protesta, ha tingut dificultats per a modificar-se en funció de la nova situació democràtica. De tota manera, s'està evolucionant vers noves formes, vers un associacionisme de tipus nou, i em sembla que aquest és un dels fenòmens més interessants de seguir a Catalunya.

LA INTERVENCIÓ CATALANA EN LA POLÍTICA D'ESTAT —Entrem, per aquesta via, a tractar del tema següent, el de les relacions polítiques Catalunya-Espanya, de les interrelacions d'aquestes qüestions. No sé si des d'un punt de vista general o des d'un punt de 99

ENTREVISTA:

bre la relació entre el socialisme català i el socialisme espanyol. Es la qüestió següent: llegeixo, per exemple, una llarga entrevista de Roca a «La Vanguardia» que acaba amb una manifestació de voluntat de diàleg amb el govern socialista: potser sí que és necessari que seiem a discutir, a dialogar, a entendre'ns. En aquest punt, el periodista —em sembla que era en Martí Gómez— li pregunta: «això passa també pel diàleg amb el PSC?». I —Com et sembli. Roca respon que no, que no passa pel dià—Deixa'm preguntar-te primer pel fra- leg amb els socialistes catalans perquè no manen, els qui manen són els de Madrid. càs del PRD i de Miquel Roca. La vella postura d'obviar, més o menys —Diuen que s'han equivocat en el seu despectivament, els socialistes catalans diagnòstic de la societat espanyola, cosa perquè «no manem», en definitiva. que planteja immediatament una pre- D'allò que en Roca no es dóna compte és gunta: no és possible que s'equivoquin que precisament ací, en aquest punt, hi ha també en el seu diagnòstic sobre l'Estat una de les claus explicatives més imporespanyol? Una política catalana de rela- tants del seu fracàs. Per què? Doncs perció amb Espanya sembla que ha de basar- què mostra una total incapacitat per a se en aquests dos grans àmbits, no? D'una comprendre unes relacions no subordinabanda la societat, l'opinió pública, de l'al- des entre un partit català i un partit espantra, l'Estat, amb la seva evolució, les seves yol. Perquè el mateix raonament que ell contradiccions, etc. Pel que fa al primer aplica al socialisme català, els electors i el paquet, doncs, diuen que han errat i de- món de la política espanyola podia aplimanen als pensadors espanyols que refle- car-lo al PRD: el PRD no mana, qui mana és Convergència, és Roca, és Pujol. Tot el xionin... que sigui abordar la qüestió de les rela—Ho admeten d'una manera molt relacions entre forces polítiques catalanes i tiva, el que diuen és que no els han entès. espanyoles sota el paradigma de la subordinació porta al fracàs més estrepitós, te —En tot cas, admeten un error de diag- n'adones? Si no resta totalment clar que nòstic. Però i el segon gran tema, el sector no manen els uns sobre els altres, sinó que públic, l'administració, l'Estat? Ací es hi ha un projecte comú, una coordinació i manifesten amb una absoluta i total segu- un treball comú, i lògicament, una especiretat. Ningú els hi ha preguntat: no pot ser ficitat de plantejaments i tots els estira i que ací també s'equivoquin? Perquè, és afluixa que facin falta, no es va enlloc, liclar, ací ens involucrem a tots. Al cap i a la teralment. fi, una aventura electoral involucra un partit, una opció partidista; però un diag—El model de relacions entre el PSOE i nòstic errat en la base d'una relació del el PSC, és un model que va tenint una congovern de Catalunya amb el govern de ducta lineal, que ha anat variant, progresl'Estat afecta a tot Catalunya, que és el sant dialècticament? O bé és bastant un que està passant. Hi ha després un altre esquema tancat des dels seus orígens? Un problema, que és molt curiós i que potser tema interessant, perquè en certa mesura ve a tomb de la pregunta que em feies so- elprocés d'unificació ací, amb tots elssec-

vista concret, perquè com entràvem per la via, diguem-ne de les relacions entre partits i societat, també podríem parlar aquí de les relacions entre un conglomerat, un partit tan important com és el PSOE amb el socialisme català, que és una de les vies, o besi tractem el tema des de la seva globalitat, és a dir, com es participa des de Catalunya, en la política de l'Estat?

100

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

tors que van f ormar la Convergència Socialista i més tard el P SC, va ser un procés d'integració bastant autèntic, que va portar les seves contradiccions inicials, però que sembla que no ha tingut més transcendència que aquestes dificultats inicials. En canvi, d'una f orma o altra, ha quedat materialitzada una certa subordinació, a vegades incòmoda, per exemple quan s'ha volgut tenir un grup parlamentari i no s'ha pogut aconseguir, quan... en fi, quan potser el socialisme català tindria algunes característiques diferencials, per la pròpia història del socialisme a Catalunya, i ha quedat bastant subsumit dins de les necessitats generals de la política d'Estat. Això sempre porta que després hi hagi interpretacions esquemàtiques, des dels opositors de la política socialista, que diguin: «oh, els que manen són els altres», o que facin aquesta caricatura. B é en definitiva, també hi ha moltissima gent del socialisme català que està integrada en l'aparell de l'Estat, i que hi està intervenint d'una manera molt directa. Però més que la participació de militants socialistes catalans en la política general de l'Estat, que no sembla que sigui problema, la canalització, l'opinió del Partit Socialista de Catalunya en el conjunt del socialisme espanyol, està, diguem-ne, en una bona via? Aquest és un tema important, em sembla, fins i tot per al futur dels socialistes en la política catalana. —Aquesta relació, crec que està en una via correcta, i no en una fase rígidament establerta. És lògic perquè les coses van evolucionant, aniran sempre evolucionant. En aquest sentit, no crec que hi hagi un paradigma definitiu, un esquema definitiu de relació entre el socialisme català i el socialisme espanyol. Anirà evolucionant en funció de les circumstàncies. Per exemple, si el socialisme català hagués reeixit a fer una majoria a les eleccions autonòmiques del 80, probablement les coses no serien exactament iguals. Tampoc

no serien molt diferents, però no serien exactament iguals. Ara, ens trobem en un esquema mòbil, dialèctic, que va evolucionant en funció de les circumstàncies, i jo crec que presenta un balanç positiu, en tres sentits com a mínim, tots tres igualment importants. En primer lloc, ha garantit la unitat de l'espai electoral socialista a Catalunya; això sovint se subvalora, però té per a nosaltres —i jo crec que per a Catalunya i per a la política catalana— una importància cabdal. Si l'espai socialista hagués quedat esquarterat o dividit en dues opcions —una opció sucursalista i una opció de socialisme català independent—, tant una opció com l'altra haurien estat opcions menors i no sols enfrontades entre elles, sinó sense cap possibilitat de reeixir, de jugar un paper important en la política catalana. El segon factor, més enllà de l'estrictament electoral, és el factor del que podríem denominar un procés d'unitat cultural i social dins de Catalunya. Una divisió entre els espais socialistes a Catalunya, hauria tingut una traducció comunitària molt forta i, probablement, dramàtica. En aquest camp, jo crec que el balanç és summament positiu i legitimaria, per si sol, el nostre procés de relació amb el PSOE. El tercer aspecte és el deia participació en un projecte general dels socialistes, per al conjunt de l'Estat. El pes del socialisme català dins el projecte general és probablement el que li toca. Seria absurd que nosaltres pretenguéssim, des del socialisme català, marcar les pautes del socialisme espanyol. Hem de participar-hi, hem de participar-hi d'una manera oberta i franca, situant-nos exactament en el nivell que correspon al pes de Catalunya dins de l'Estat espanyol, dins d'Espanya, ij del nostre partit dins el conjunj lisme de tot l'Estat. La nost jo crec que ha estat satisfà^ que ho seguirà essent, però ]

ENTREVISTA:

ha de créixer més, no tant pel que fa referència als seus aspectes específicament catalans, sinó pel que fa referència als seus aspectes estratègics i polítics: allò que marca una certa especifici tat del socialisme català com a socialisme menys estatalista, més autonomista, més de societat civil. I ací, per descomptat, hi ha una tasca a realitzar que no hem de realitzar d'una manera isolada, sinó en relació amb tots els sectors del socialisme espanyol que poden evolucionar vers plantejaments d'aquesta naturalesa. Conflictes? Contradiccions? Doncs, sens dubte. Tot procés polític real té conflictes i contradiccions, però no tant en el camp simbòlic i aparencial —que és potser el que apareix més—, sinó en aquest camp més profund d'orientació estratègica. A mi el que em preocupa, en aquest moment, no és tant el que puguem disposar d'un grup parlamentari propi, sinó el que una determinada sensibilitat del socialisme menys estatalistà, menys burocràtic, més federalista, més llibertari, es pugui desenvolupar en el conjunt del socialisme espanyol. El socialisme català jugarà un paper, un paper important, no sols en tant que socialisme català, sinó en tant que socialisme que desenvolupa una herència cultural-política, que és federalista, antiburocràtica, anticentralista. — Veient la història contemporània a Catalunya, en períodes d'hegemonia de l'esquerra, quan coincideix aquesta hegemonia de l'esquerra a Catalunya i a Espanya, normalment hi ha una col·laboració. Aquí, a Catalunya, durant el període republicà, sectors de l'esquerra i els sectors republicans de l'època van participar en governs espanyols, el mateix Companys era Ministre de la Marina. I, en canvi, el catalanisme de la burgesia s'ha d'inventar fora de Catalunya el partit que els representi per arribar al poder. No sé si és una crisi de la dreta espanyola que fa que la dreta catalana vulgui, d'una forma

102

o d'una altra, suplantar-la pel seu compte. Em sembla que la història es repeteix en la visió actual de Convergència, de voler-se inventar també un partit que els representi a tot l'Estat, per aplicar uns models o uns criteris que exporta des del catalanisme de dreta, des del catalanisme conservador a Catalunya, a la resta de l'Estat. Això es podria interpretar d'entrada que és una crisi de relació entre les pròpies burgesies, una falta de visió política de la burgesia catalana a nivell polític? La burgesia de principis de segle sí que sembla que és això, no? Decideix que va a la conquesta de tot el mercat a nivell econòmic, de tot el mercat espanyol, i després li f alia l'estructura política i llavors vol, de la mateixa manera que ha conquerit mercats, conquerir l'Estat. Jo no sé si la burgesia actual catalana, que no és tan emprenedora en el sentit econòmic com aquella, aplica el mateix esquema a nivell polític... Enfi, no sé si esticf entuna dissertació en comptes d'una pregunta. Però el que interessa és veure una mica aquest paral·lelisme de conductes, a què és degut? A la crisi política de la dreta que no ha trobat una identificació al conjunt de pobles de l'Estat espanyol i, llavors, una burgesia nacional, com la catalana, es munta el seu esquema per a poder funcionar a nivell de l'Estat? Una manca d'articulació entre les burgesies espanyoles? —Les esquerres, socials i polítiques, de Catalunya han defensat sempre un model d'organització federal de l'Estat. Interessos comuns, elements d'afinitat ideològica i la mateixa defensa d'aquest model federal els hi han permès històricament articular-se o trobar interlocutors amb les forces afins de la resta de l'Estat. Les dretes catalanes han intentat, efectivament, alguns processos de participació i hegemonia: la presència de Cambó i homes de la Lliga en governs de la monarquia, o l'intent interessant del Centre Constitucional, ja en portes del catorze d'abril

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

—intent, entre parèntesi, que pot tenir, com s'ha comentat, cert paral·lelisme amb l'intent del PRD, per bé que seria fàcil recordar ací la frase de Marx que la història sempre es repeteix dues vegades, la primera seriosament i la segona en broma—. En tot cas, el problema de les dretes catalanes ha estat sempre el mateix: no tenien prou força per a hegemonitzar un projecte espanyol i no trobaven interlocutors o potencials aliats. Suposo que el fet que diaris conservadors de Madrid parlin avui encomiàsticament del President Pujol o en facin 1'« español del año» no és un fet prou significatiu per a que ningú a Catalunya moderadament seriós, per començar el propi Pujol, pugui creure que aquest problema s'hagi resolt miraculosament. La qüestió és la següent: a Catalunya existeix una majoria àmplia, més enllà de les fronteres entre els partits, que vol un autogovern real, profund, i un procés de reconstrucció nacional dins d'un Estat democràtic i plurinacional. Aquesta majoria necessita aliats fora de Catalunya? Jo crec que necessita aliats, és de sentit comú. Si no en té, les úniques hipòtesis que apareixen a l'horitzó són les del tancament resistencialista, sense perspectives, sense solució concreta dels problemes concrets, o bé la hipòtesi de l'independentisme, irrealitzable i tràgica. Aquestes aliances, doncs, Catalunya on les ha de buscar, a l'esquerra o a la dreta? Si mirem la història i també la realitat actual, sembla fora de discussió que per problemes que hi hagin hagut d'incomprensió del fet nacional català en l'esquerra social i política d'Espanya, la comparança amb el que han estat les actituds de la dreta és extraordinàriament espectacular. La dreta espanyola ha estat medul·larment anticatalana i antiautonomista. L'aliança amb l'esquerra espanyola no és idíl·lica, és contradictòria, a voltes conflictiva, però té un doble mèrit. És una aliança possible i que permet avançar. D'allò que ens hem d'adonar, avui, és

que a Espanya hi ha una fase històrica nova; una fase democràtica i de canvis molt ràpids, impetuosos, en l'economia, en la societat, en la cultura. És també una fase de transformació de l'Estat en una perspectiva autonòmica. Les autonomies van convertint-se en realitats estructurals, en bastants casos molt arrelades, populars. Tot això que es diu que les autonomies fora d'Euskadi i Catalunya són un fenomen superestructural, jo crec que és equivocat. Arreu de l'Estat, en major o menor intensitat, els ciutadans volen autonomia, volen per dir-ho així «govern proper». Per errors que cometin els seus governs autonòmics —que sens dubte en cometen— la seva trajectòria global és positiva. I sobretot els problemes que generen no són equiparables, en la percepció del ciutadà corrent, a la magnitud dels grans problemes pendents de modernització i democratització dels aparells centrals de l'Estat. Això indica una possibilitat esperançadora: que les autonomies puguin ésser un element dinàmic en la modernització del sector públic en el conjunt de l'Estat. Aquesta perspectiva em sembla una línia molt fructífera per a Catalunya. —A un nivell ja de projecció estratègica. La consolidació real autonòmica o la tendència cap a un model més o menys federalista, s'ha de contemplar, suposo jo, també dins d'un esquema del que pot ser durant els propers anys una tendència cap a la unitat europea, per tant, cap a la pèrdua de sobirania dels estats, la cessió de sobirania, de poder real a una estructura supraestatal. És a dir, que aquí hi haurà per una banda, un procés de concentració de poder s a nivell multiestatal, plur¿estatal i, al mateix temps, una atenció cap a la consolidació de models micropolítics regionals, diguem-ne, a nivell europeu, ésa dir que es poden anar configurant dos models diferents d'estat (esticparlant d'estat europeu). Una tendència molt superes-

103

ENTREVISTA: .

tructurali, en canvi, una altra cap a l'Europa dels pobles, l'Europa més concreta. Diguem que aquesta doble dialèctica que també es dóna dins de l'Estat espanyol, em penso que s'ha de veure amb una projecció a nivell de la construcció de l'Estat europeu, i que no ens serà indiferent un procés de l'altre.

qualsevol tipus d'aventura negativa des del punt de vista del desenvolupament al nostre país. Avui hi ha un procés en marxa de desenvolupament de les autonomies. Sens dubte, en aquest procés general es verifica un decantament entre les comunitats autonòmiques que responen a realitats nacionalitàries i les que responen a una —Però jo crec que això és el que ofereix voluntat de descentralització, d'establiprecisament una gran possibilitat estratè- ment de governs intermedis i més propers gica actual per a Catalunya. Vull dir que al ciutadà. Aquest procés anirà avançant Catalunya, en aquest context d'evolució si allò que domina és l'esperit de negociade les properes dècades, pot preservar i ció, de compromís constructiu, al llarg desenvolupar un marge de maniobra si no d'una experiència de govern socialista a s'obsessiona el seu autogovern en proble- Madrid que serà probablement bastant mes permanents de sobirania, de petit ja- prolongada. Ara bé: si en la política catacobinisme, i es preocupa en canvi molt lana allò que dominés, en aquest context més per la conquesta d'espais concrets dels propers anys, fos una orientació de d'autorealització. Des d'aquest punt de xoc amb l'Estat, de minusvaloració consvista, si s'avança per la via de compromi- tant d'allò que tenim com a instruments sos constructius amb l'Estat espanyol, per reals d'autogovern i de reconstrucció nala via de la unitat europea i per la via de la cional —és a dir, el discurs que nosaltres realització concreta de coses a casa nos- vam definir en el seu moment com a «victra, s'avança molt sòlidament, molt posi- íimista», expressió que ha fet fortuna i tivament. Però això requereix l'abandó que deu respondre per tant a quelcom de de fantasmes, requereix l'abandó de re- real—, aleshores entraríem probablement tòriques. Prosseguint el camí de la discus- en una etapa dolenta per a Catalunya. Sesió essencialista, de la gesticulació retò- ria dolenta per les raons següents: perquè rica, de la confrontació sistemàtica, seria una relació conflictiva constant entre Camolt negatiu en l'etapa actual per a Cata- talunya i l'Estat enfortiria les opcions polunya; potser en faria, segons l'expressió lítiques partidàries d'aquesta confrontad'en Josep Pla, una «ànima en pena», és a ció, tant a Catalunya com a Espanya; dir, una nació sense projecte viable. En perquè això podria significar el mancanvi, avui està obert el camí dels com- teniment per un període prolongat d'una promisos constructius i de les realitza- hegemonia dels sectors en confrontacions pràctiques. Recórrer aquest camí ció, hegemonia que a Catalunya vindria amb talent és el repte bàsic de la política a acompanyada per un ampli desplegaCatalunya. Des d'aquest punt de vista, el ment de tots els factors negatius avui exismarc constitucional i el propi Estatut són tents. Tindríem administració partidista, instruments vàlids; podem topar en un administració polititzada i en mans d'un moment o en un altre amb limitacions o sol partit, clientélisme. Hauríem de fer amb problemes, sens dubte. Però plante- front a un discurs polític irreal —no relajar com sovint es fa des de Convergència tiu a la realitat sinó als fantasmes consque estem pitjor ara que abans de dispo- truïts al voltant de la realitat—, tindríem sar de l'Estatut, seria portar el vaixell con- una divisió permanent a Catalunya. Això tra les roques, seria orientar-nos directa- duria a que el país anés agafant un aire ment cap a la frustració obrint la porta a «sicilià» en el camp polític, amb un partit104

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

règim impregnant tots els ressorts, amb una xarxa clientelar espesa i degradadora i amb una impotència de les forces d'oposició per a capgirar aquesta situació. M'agradaria que això fos exagerat, però crec que estem realment davant d'un risc d'aquesta naturalesa. Per contra, si la política de confrontació victimista és superada, a Catalunya es pot reprendre una via d'autorealització plural i constructiva. Aquesta modificació de la situació política catalana només es pot produir sobre la base de dues possibilitats. Una d'elles, en la quejo he cregut en algun moment però he de dir que cada vegada hi crec menys, és la possibilitat d'un viratge estratègic per part de l'actual majoria. És a dir, que els dirigents de Convergència fessin un gir positiu en l'enfocament de les seves relacions amb l'Estat, amb les altres forces polítiques catalanes i amb les institucions catalanes governades per aquests partits. I l'altra alternativa és un canvi de majories en el Parlament català que permeti un nou curs de l'acció del Consell Executiu de la Generalitat.

PER UNA ALTERNATIVA DE PROGRÉS A CATALUNYA —Així entrem plenament en la tercera qüestió i en el tercer eix del que parlàvem, que és com construir aquesta majoria. En certa mesura ja has explicat quines són les forces socials que hi podrien concórrer. Parlem-ne potser des d'aquesta òptica, de l'òptica de quina estratègia podria unificar aquestes forces? Hi ha tres sectors, fonamentalment. D'una banda, un que té un gran pes electoral i polític: és el socialisme. Hi ha també les esquerres no socialistes: els comunistes, genèricament, però també altres grups organitzats o no; especialment un grup nombrós de persones amb un

passat actiu, polític i sindical, que avui fan plantejaments genèrics d'esquerra sense un referent polític precís. Hi ha també un sector, molt important per bé que embrionari, poc estructurat, que és un catalanisme que fa plantejaments moderns i que d'una o altra manera enllaça amb la sensibilitat unitària del catalanisme polític en la seva versió Assemblea de Catalunya o en la seva versió «terradellista», per entendre'ns. Probablement sols a través d'una dinàmica que permeti el creixement i la confluència flexible d'aquests tres sectors —no d'un sol d'ells—, és possible pensar en un canvi polític real a Catalunya. No estic parlant en termes electorals sinó en termes estratègics. Ara, la qüestió més important potser, des d'aquesta perspectiva, és el tipus d'evolució que en el curs del proper període faran aquests sectors de l'esquerra no socialista i del catalanisme progressista a Catalunya. És la gran incògnita, la resolució de la qual probablement serà molt determinant. Si s'orienten cap a formulacions passives, de lamentació, d'afirmació essencialista, de cultura d'oposició, pensant que el que han de fer és reconstruir la seva força en un període prolongat d'hegemonia «pujolista» o, com ha teoritzat algú, de doble hegemonia —«pujolista» i «felipista»— s'equivocaran dramàticament: no recuperaran la seva força i contribuiran, potser decisivament, a impedir una alternativa de progrés a Catalunya. La seva viabilitat sols pot ser recuperada si se situen decisivament dins l'àrea d'una cultura política de govern, i si es replantegen les seves relacions amb el socialisme català i amb l'actual experiència de govern socialista a Espanya. Penso que aquesta reflexió és vàlida tant per l'esforç de refundació que es planteja la nova direcció del PSUC, com també per a salvar —si és que es pot salvar— l'«impasse» d'Esquerra Republicana, o per a aglutinar projectes viables del catalanisme de centro-esquerra.

105

ENTREVISTA:

—El nou Secretari General del PS U C, des que és Secretari General, ha tocat aquest tema vàries vegades. Sembla que cada vegada és més acceptat, dins del PSUC, el fet que l'hegemonia política de l'esquerra a Catalunya la té el PS C, és a dir, el reconeixement départit majoritari i, per tant, d'eix sobre el quals 'ha de vertebrar qualsevol estratègia futura. Jo diria que això és un canvi qualitatiu important respecte a anys anteriors en què la confrontació ha estat molt visceral, no? Això per una banda, i la perspectiva que el que s'ha d'anar a crear és una força suficient per a can viar les majories del país, són dos eixos, dos objectius, que deuen ser bastant coincidents en aquests moments amb vosaltres, no creus,? Un perquè és el reconeixement de la vostra hegemonia, l'hegemonia del Partit dels Socialistes, i l'altre, perquè coincideix amb aquesta estratègia bàsica de crear una nova majoria. Després, el que s'hauria de saber és com veuries l'articulació d'això, la canalització d'aquests corrents, com ho veuries des d'un punt de vista instrumental? —Jo no vull fer cap mena d'afirmació apriorística. Seria un exercici gratuït i imprudent. Hi ha, a més, la legítima actitud de les forces polítiques que no veuen amb bons ulls que altres els hi diguin què han de fer. Però cal discutir sobre els problemes comuns. Comencem pel PSC. El PSC té l'obligació d'obrir els seus plantejaments per tal d'anar convertint una hegemonia electoral en una realitat més rica, suscitant idees, llançant iniciatives, movent-se en àmbits molt diferenciats de la societat catalana. Ha de fer-ho sense cap mena de prepotència, amb modèstia i amb sinceritat. Davant la qüestió de com construir una nova majoria de progrés a Catalunya, hem de plantejar les nostres possibilitats i les nostres limitacions amb tota franquesa. Ho volem fer amb tots els sectors receptius als nostres plantejaments. Què

106

els hi demanem? No pas que es col·loquin, subordinats, al darrera nostre. Els hi demanem que tinguin en compte unes poques qüestions essencials. En primer lloc, que el projecte polític del nacionalisme conservador s'esgota progressivament, amb el risc que aquest esgotament porti a plantejaments radicalitzats, que ens cal evitar. En segon lloc, que les esquerres podem avançar posicions, a condició de no cometre errors. En tercer lloc, que existeixen elements per a quallar una oferta creïble i mobilitzadora, des dels sectors progressistes del país. Vull atraure l'atenció, per exemple, sobre la importància que en aquest sentit té el projecte olímpic. Com ha dit algú, no deixa de ser paradoxal que el major èxit que ha aconseguit Catalunya des de 1980 no hagi sorgit del govern autonòmic, obnubilât per una visió miop, sinó d'instàncies de govern dels socialistes. És un gran exemple de com les forces de progrés hem de plantejar el nostre projecte: unitat a Catalunya, i negociació intel·ligent amb Madrid. El repte que té al davant la nova direcció del PSUC és molt important. Requeriria un gran coratge polític i personal d'aquesta direcció redreçar les coses per a dur-les a un punt diferent d'on sembla que van inercialment. Vull dir encetar una via de refús de la idea que han de lluitar, per afirmar-se, contra el pujolisme i contra el socialisme. Requereix valor perquè en les bases del PSUC —no pas en el seu electorat, des del meu punt de vistaIli ha aquesta doble síndrome, molt forta, de creure que una recuperació vindrà a partir d'atacar i afeblir els socialistes, i de pensar, en segon lloc, que poden avançar en aquesta línia amb l'afirmació d'un major «nacionalisme». Però l'aproximació als prosoviètics i al nacionalisme semi-independentista seria un error; reconduir en sentit contrari, cap a una autonomia que permeti el diàleg amb nosaltres, em sembla l'única via positiva per a ells, i se-

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

ria també interessant per a nosaltres, perquè permetria una col·laboració en el Parlament que sorgeixi de les eleccions del 88 i, eventualment, en el Consell Executiu. Podrien així participar en la configuració d'una nova majoria i d'un nou curs en l'autogovern català. Voldria resumir, per acabar, els elements bàsics del nostre missatge polític de cara al 1988. Constitueixen una triple proposta. Un primer eix és el reforçament del diàleg i de l'entesa de les forces polítiques catalanes en les grans qüestions de la política catalana. Volem continuar i desenvolupar la política ja iniciada de plena disponibilitat per a la col·laboració política en les qüestions de transcendència estratègica per a l'autonomia de Catalunya. El catalanisme polític i el desenvolupament de la Generalitat no poden ser patrimoni d'un partit en exclusiva —tampoc del nostre— sinó del conjunt de Catalunya. El «moment unitari» haurà de mantenir-se durant tota la fase de redreçament nacional: plena col·laboració entre institucions catalanes, compromisos constructius sobre la base de projectes de futur (a l'estil «olímpic»), restitució del paper de l'oposició dins la Generalitat, primacia del Parlament com a impulsor de la tasca de govern, etc. El segon element és una proposta programàtica per a l'etapa decisiva que a Catalunya s'obre amb la crisi d'esgotament del nacionalisme conservador. Una proposta que implica: col·locar Catalunya en un rol capdavanter a Espanya, amb una nova relació amb el govern de l'Estat i obrint camí en el desenvolupament de l'Estat autonòmic; obrir Catalunya al món: hem vist, en el cas concret dels Jocs Olímpics, com una Catalunya oberta, unida i projectada cap al futur ha obtingut resultats positius en les seves negociacions amb el govern central i ha fet possi-

ble una brillant projecció internacional; desenvolupar unes institucions representatives i obertes a tots els ciutadans, introduint canvis decidits i urgents per a tornar a una Generalitat unitària, despartiditzada i oberta, amb una administració autonòmica eficient i rigorosa; avançar, en fi, cap a una societat més igualitària i més moderna, que permeti que tots els ciutadans se sentin respectats i protegits per les seves institucions d'autogovern, i faci possible projectes concrets de renovació i impuls en els diferents camps. Aquesta proposta està dissenyada. Inspira la nostra acció, en el govern dels municipis i en l'oposició dins del Parlament. Crec que va guanyant dia a dia credibilitat. El tercer element rau en la potenciació d'aquest projecte programàtic i l'agregació i mobilització de sectors més amplis de l'esquerra entorn de la proposta d'una nova majoria i un nou govern. El PSC ha anat esdevenint el punt de referència d'un procés llarg i complex de reestructuració del conjunt de l'esquerra a Catalunya. Cal prosseguir-lo, ampliant i multiplicant els terrenys de diàleg. Nombrosos sectors veuen amb preocupació i temor les conseqüències que pot tenir per a Catalunya la continuïtat del govern del nacionalisme conservador i accepten sense recels que una alternativa progressista ha de sorgir i ha de tenir com a eix central el socialisme català. Desitgen un diàleg sincer i crític, amb afany de vincular-s'hi activament. Els aspectes claus per a reeixir en aquest procés són dos: trobar formes de mobilització i vinculació a un projecte de cara al 1988 i trobar el camí d'una màxima potenciació, cara a l'opinió pública, de les respostes concretes que aquest projecte ofereix als problemes que té plantejats la societat catalana. Farem tot el possible, i més si cal, per a reeixir en aquests dos aspectes claus.

107

Document Programa• del SPD sobre Pau i

109

Una proposta Alemanya Josep Verde i Aldea EN EL MARC D'UNA GRAN REFLEXIÓ El document que presentem cal situar-lo dins del context que l'envolta. El Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), després de molts anys a l'oposició i de cara a les eleccions generals que se celebraran el 25 de gener de 1987, ha posat en marxa una gran reflexió política que ha de concretar-se en un nou «programa bàsic» que substitueixi el famós de Bad Godesberg, del 1959, que ha estat una mena de carta magna del pensament i de l'acció de la socialdemocràcia fins a la vetlla del darrer decenni d'aquest segle. Aquest nou programa parteix del «projecte d'Irsee» —lloc on van reunir-se un equip protagonitzat especialment per Willy Brandt—, En paraules del líder alemany busca suscitar una discussió tan àmplia com sigui possible, de cara a tenir un programa ja definit que pugui ser aprovat al Congrés que el Partit celebrarà el 1988. Una fase d'aquesta discussió l'ha marcat el Congrés de 1986, celebrat a Nuremberg entre el 25 i el 29 d'agost d'enguany. «El Projecte d'Irsee per a un nou Programa bàsic del Partit Socialdemòcrata Alemany» dedica el tercer dels seus dotze grans capítols a la POLÍTICA DE PAU, amb sis grans apartats: Amenaces contra la pau, tasques per a la pau; Seguretat mútua; Europa i la Comunitat Europea; Alemanya; Tercer Món, i Comunitat Internacional. Com que els problemes que afecten la pau i la seguretat són considerats d'una importància i relleu especials, el Comitè de Direcció del SPD va presentar a Nuremberg un document especial, dedicat a aquesta qüestió, i que és el que presentem avui a l'OpiNIÓ SOCIALISTA. Ampliació, doncs, de la reflexió general sobre els principis entorn dels quals cal estructurar el programa del Partit per a la darrera dècada d'aquest segle i acarar l'any 2000, aquest és el sentit del document i, per tant, l'esperit amb el qual ha de ser llegit.

ALGUNES PREMISES EVIDENTS La «Moció» que presentem té cura de situar les coses als diversos plans i procura de no confondre els nivells. Així, gairebé d'entrada, assenyala un objectiu de futur imprevisible —«un ordre polític universal basat en procediments acordats per a la solució de conflictes i que exclou la guerra coma mitjà per a aconseguir objectius polítics»—, i immediatament establj real» que cal aplicar mentre aquell objectiu no hagi estat determina una de les premisses indiscutibles de la política i

DOCUMENT:

nuar una política de seguretat basada en el suport militar i manteniment de la condició de membre de les democràcies occidentals.» Aquesta integració política i militar d'Alemanya a la Comunitat Europea i l'OTAN, és vista com una necessitat ja que «en tant la Unió Soviètica segueix essent una superpotência armada a Europa, els europeus occidentals necessitaran estar vinculats al contrapès militar dels Estats Units». Però si el fet de pertànyer a l'Aliança és d'una evidència indiscutida, el text postula una mena de «retorn als orígens», és a dir al Tratat de l'Atlàntic Nord, quan diu que el seu objectiu és de «aconseguir un ordre pacífic, just i durador a Europa amb les adequades garanties de seguretat». Aquesta és la raó per la qual, amb no menys evidència, apareix la premissa del desarmament, de les relacions iguals entre els dos pilars de l'Aliança —Europa Occidental i Estats Units—, l'esforç per a desmilitaritzar el conflicte Est-Oest... UNA ESTRATÈGIA ESSENCIAL: LA SEGURETAT COMUNA Una estratègia fonamental impregna el document alemany, una estratègia que apareix com un objectiu a assolir a través dels mitjans — distendo, desarmament, etc.— que, en ocasions amb força detall, apareixen ressenyats. Aquell objectiu és el de la seguretat comuna. Es tracta d'una noció que, fora del document que presentem, ha estat àmpliament elaborada pel seu autor, el vell socialdemòcrata Egon Bahr, responsable per a les qüestions de pau i seguretat del SPD. Per a Egon Bahr, per tal d'aconseguir la pau no n'hi ha prou de parlar d'equilibri, ja que fins i tot l'equilibri absolut de forces no és mai una garantia definitiva de seguretat. La doctrina de la seguretat comuna, en canvi, sí que ho aconsegueix. Entén Egon Bahr per seguretat comuna el principi segons el qual la seguretat de l'altra és, alhora, la meva pròpia seguretat. Intenta fer que els països i, sobretot, els blocs, arribin a la convicció que, en l'actual capacitat destructiva de l'armament atòmic tots estem condemnats a viure i a morir junts. Per a Bahr, a més, aquesta és l'única via segura ja que, amb rotunditat, expressa que la via de la neutralitat, que en d'altres temps tenia grans atractius a Europa, és, avui, una via morta. Aquesta mateixa visió, porta a Bahr, i al document del SPD, a refusar desmarcar-se dels Estats Units («els estats nuclears decideixen, avui, sobre el destí dels no nuclears», afirmava recentment en una conferència a Francfurt) i a no pensar en desarmaments unilaterals o desmilitaritzacions o desnuclearitzacions del mateix signe. LES RELACIONS ALEMANYA-ALEMANYA En acabar la Segona Guerra Mundial, el SPD, i molt especialment el seu líder, Kurt Schumacher, es mostraven reticents envers les forces d'ocupació i

112

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

posaven l'accent en la tasca —esdevinguda després clarament il·lusòria— de la reunificació alemanya. Poc a poc, però, i especialment després del programa de Bad Godesberg, aquest tema quedà fora de les preocupacions i fou substituït per un progressiu interès en una relació cada vegada més estreta amb la República Democràtica Alemanya. És un llarg camí, molt complicat per a un observador no alemany, i que té el seu fil conductor a través de la doctrina i pràctica de l'Ostpolitik, iniciada per Willy Brand, des del ministeri d'exteriors el 1966, i seguida per ell mateix un cop esdevingut Canceller, l'any 1969. Seria interessant de resseguir els progressos, i retrocessos de tant en tant, d'aquesta relació. El fet és que avui, amb un punt de ironia i mig de retret, des d'algun país de la Comunitat Europea es fa el retret que, a través de la República Federal, l'altra Alemanya, la de l'Est, funciona com a tretzè país comunitari. D'aquí, doncs, que el document remarqui aquesta dimensió de la política de pau i seguretat que se centra en unes estretes relacions interalemanys, però que descarta, en canvi, qualsevol decisió de desarmament o desnuclearització que només afectés aquests dos països. UN BON DOCUMENT DE TREBALL Espero que el lector, en haver resseguit tot el text que presentem, arribarà a una conclusió: es tracta d'un interessant document, tot i que, en més d'un aspecte, hagi de pensar que es tracta d'una anàlisi fortament impregnada del país on està desenrotllada i les especials circumstàncies que hi concorren. És cert que, en el tema de pau i de seguretat, cada vegada hi caben menys apreciacions basades en la pura circumstància territorial. La globalitat és un fenomen dels nostres dies i que es deixa sentir amb molta intensitat en aquests temes. D'altra banda, i com assenyalava ja al començament, no estem davant d'un text elaborat ja definitivament, sinó d'una moció presentada en un Congrés i que, en certa manera, s'ha incorporat a la reflexió general que el SPD ha engegat amb força al seu Congrés de Nuremberg i que culminarà segurament al proper Congrés del Partit. En aquest sentit, i com a reflexió i document de treball que és, té també per a nosaltres una importància evident. Estem, encara, poc avesats als debats en profunditat sobre política internacional, en general, i una reflexió com la que presentem tinc el convenciment que ens és clarament estimulador. Josep Verde i Aldea Diputat al Parlament Europeu

113

Programa del SPD sobre pau i seguretat PRINCIPIS BÀSICS DE LA POLÍTICA DE SEGURETAT SOCIAL-DEMOCRÀTICA La política de seguretat socialdemocràtica està al servei de la causa de la pau i manté el camí obert als esforços polítics per configurar un futur que beneficiï la humanitat. Assegurar la supervivència de la humanitat, protegir la llibertat de les nacions per prendre les seves pròpies decisions polítiques i desenvolupar un ordre social equitatiu són elements fonamentals del programa socialdemocratic. Un ordre social equitatiu presuposa la inviolabilitat de la llibertat personal i l'exercici del dret democràtic a l'autodeterminació. Un ordre pacífic que abasti totes les nacions només es pot assolir per una renúncia universal a la força i no per una renúncia unilateral a la llibertat. En un estat democràtic modern les persones es protegeixen del totalitarisme per mitjà de la constitució i d'una prohibició tocant a l'ús de la força. Per tal d'assegurar que aquesta prohibició es compleix, l'estat té el monopoli de les armes. Els socialistes democràtics aspiren a un ordre internacional en el qual la salvaguarda de la pau pública de l'estat democràtic es transferiria a la comunitat de nacions. En el seu programa de Goldesberg l'SPD va fer una crida pel desarmament general controlat i a favor d'un ordre internacional que reemplaçaria els sistemes de defensa nacionals i tindria els mitjans per fer valer la seva autoritat. L'objectiu de la política de l'SPD és un ordre polític universal basat en la negociació per a la resolució pacífica dels conflictes i en l'exclusió de la guerra com a mitjà d'assolir objectius polítics. La finalitat de la seva política de seguretat, és evitar l'ús de les armes fins que puguin ser suprimides. Fins que s'hagi establert un ordre pacífic tal, la República Federal d'Alemanya ha de seguir una política de seguretat basada en la col·laboració amb les democràcies occidentals i en el suport militar a aquestes. Les nacions d'Europa han de continuar resoludament el procés de distensió iniciat als setanta per tal que sigui possible eliminar la tensió del conflicte EstOest i que aquest assumeixi la forma d'una competència pacífica entre sistemes polítics diferents. Per raó de la seva història i de la seva posició al centre del conflicte EstOest, és als europeus a qui toca excloure la guerra com a mitjà d'assolir fites polítiques i concretament en aquelles zones que han estat la font de les guerres més terribles i dels conflictes més greus dels temps moderns. Acabar el segle de les guerres mundials amb l'establiment d'un ordre pacífic a Europa que s'estengui d'una banda a l'altra i que a la llarga dissolgui els blocs ha de ser la contribució històrica europea a la pau. La política de seguretat de 114

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

l'SPD va dirigida a encoratjar un ara possible i necessari canvi d'actituds en el conflicte Est-Oest. Nosaltres en tant que socialistes democràtics, alemanys i europeus volem contribuir a fer d'Europa, en aquest final de segle, una zona de pau que no pugui tornar a ser font de guerres i a la qual la guerra no es pugui escampar.

COL·LABORACIÓ EN L'ALIANÇA OCCIDENTAL Els socialdemòcrates alemanys s'han declarat partidaris de les llibertats fonamentals, de l'imperi de la llei i de les conviccions comunes a les democràcies occidentals. Repetidament en el passat l'SPD s'ha oposat a la injustícia alemanya i n'ha estat víctima. Després de 1945 va aprofitar sense pensar-s'hi l'oportunitat de participar en la formació i en el desenvolupament d'un estat democràtic basat en la justícia social i en l'imperi de la llei. I es va oposar a una política que consolidava la divisió d'Alemanya. Quan, com a resultat d'aquesta política, la divisió es va consolidar indefinidament va tenir un paper principal en fer de la República Federal un membre respectat i de confiança de la comunitat occidental. La República Federal d'Alemanya està integrada políticament i militarment en la Comunitat Europea i en l'OTAN. Perquè mentre la Unió Soviètica continui sent una superpotência exageradament armada a Europa, els europeus occidentals necessitaran tenir lligams amb el contrapès militar dels Estats Units. La República Federal pot assolir un grau de seguretat acceptable només en cooperació amb els seus socis i només si és capaç de definir i de guanyar l'acceptació pels seus propis interessos dins de l'aliança. L'objectiu de l'aliança queda exposat inequívocament al tractat com la resolució pacífica dels conflictes en el marc de la Carta de les Nacions Unides i com una defensa col·lectiva en el cas d'un atac armat. La política i les decisions de l'aliança han de reflectir les relacions entre associats sobirans i han de tenir en compte els interessos vitals de seguretat dels seus membres. Les decisions fonamentals, com ara les relacionades amb l'estratègia de l'aliança, obliguen, tots i només poden ser reemplaçades per nous acords. L'estabilitat del pont transatlàntic resulta de la fortalesa política dels seus dos pilars, els Estats Units i l'Europa occidental. Serà en benefici de l'aliança si la República Federal d'Alemanya articula clarament els seus interessos en el terreny de la seguretat i si els europeus occidentals assumeixen un paper propi dins de l'aliança a fi de subratllar els seus interessos pel que fa a la defensa i a la distensió. Geogràficament l'aliança està limitada a la regió de l'Atlàntic nord. Dins del camp d'acció de la seva comesa estrictament defensiva ha d'ajudar a evitar la guerra en aquesta regió i que s'hi escampi a partir d'altres fonts de tensió. L'àrea de l'OTAN no s'ha de convertir en un objecte de «escalada ho115

DOCUMENT:

ritzontal». Així doncs, els membres individuals no poden fer servir les installacions de l'OTAN per operacions militars contra tercers països en contra de la voluntat del país en què estan situades. Els acords existents hauran de ser revisats. Un dels principis bàsics de l'aliança és edificar la seguretat no només sobre la capacitat defensiva, sinó també sobre la voluntat de distensió. Els socialdemòcrates inviten l'OTAN a complir aquest compromís fonamental. «Assolir un ordre pacífic just i durador a Europa amb garanties de seguretat adients» ha de romandre l'objectiu permanent de l'aliança. A partir d'aquesta base, l'OTAN ha d'ajudar a desmilitaritzar el conflicte Est-Oest en què estan implicades les nacions opulentes de l'hemisferi nord. La millor manera com aquestes nacions poden contribuir a vèncer la pobresa, la fam i el subdesenvolupament a l'hemisferi sud és substituint l'amenaça constant de la guerra per un ordre pacífic durador. Les energies polítiques i militars immobilitzades en la cursa d'armaments haurien de ser recanalitzades per permetre a la comunitat de nacions abordar els problemes reals de la humanitat. Una política de seguretat orientada exclusivament a Europa duria aparellats incalculables riscs. Com a resultat de la interdependència de les nacions, les crisis als països del tercer món poden traslladar-se a Europa. Per tant, la seguretat a la nostra part del món no es pot deslligar de la recerca de solucions justes als problemes del tercer món. Les convulsions socials i econòmiques dels països en procés de desenvolupament porten a conflictes locals i internacionals. Com més injustes són les estructures socials i econòmiques, més greus són les tensions i les guerres que sacsegen el tercer món. Les polítiques seguides per les superpotències no contribueixen a alleujar la tensió, tot al contrari. Des de començaments dels vuitanta els conflictes en països del tercer món derivats de condicions socials i econòmiques catastròfiques han tornat a ser més ideologitzats i reinterpretats en termes de la confrontació Est-Oest. En lloc de contribuir a eliminar-ne les causes verdaderes, les superpotències exploten aquests conflictes per promoure els seus propis interessos polítics i per justificar els seus programes armamentistes.

COL·LABORACIÓ EST-OEST EN LA RECERCA DE LA SEGURETAT Les nacions implicades en el conflicte Est-Oest sobreviuran juntes o moriran juntes. Els europeus, al cor d'aquest conflicte, viuen en una regió amb la concentració d'armes més gran de la terra. Una guerra destruiria les bases de l'existència de tothom. Els europeus de l'Est i de l'Oest s'enfronten a un perill comú, per tant només poden preservar la seva seguretat a través d'esforços comuns. 116

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

La cursa d'armaments de dècades recents ens ha ensenyat que cap país no pot eliminar la seva vulnerabilitat o fer-se segur per l'augment de la seva potència militar. La seguretat de l'altre bàndol sempre és el prerequisit per la pròpia seguretat. Malgrat els seus sistemes polítics oposats, les nacions implicades en el conflicte Est-Oest han d'acceptar les necessitats bàsiques de seguretat de l'altre. La pau no pot ser condicional a una resolució del conflicte. La rivalitat entre els dos sistemes polítics ha de prendre la forma de competència pacífica, no de guerra. Des del moment que els adversaris d'aquesta confrontació de sistemes s'enfronten al mateix perill no tenen altra elecció que no sigui desenvolupar procediments conjunts per superar els conflictes. Les ideologies oposades no els haurien d'impedir solucionar el problema comú de la prevenció de la guerra. Els europeus de l'Est i de l'Oest només poden sobreviure en una associació basada en la seguretat mútua. Els conceptes de seguretat continuen estant dominats per la por i l'amenaça i la contra-amenaça de força. Aquesta por només pot ser desterrada si tots dos bàndols plegats busquen un acostament realista. Mentre els programes armamentístics i els plans estratègics es basin en l'assumpció del pitjor dels casos, no es solucionarà cap dels problemes de la seguretat, més aviat se'n crearan de nous. El sentiment general d'estar sota una amenaça, que és alhora causa i conseqüència de la cursa d'armaments, només es pot superar a través de la seguretat negociada entre els blocs. El respecte per la integritat i la sobirania de totes les nacions dins de les seves fronteres actuals és essencial per a l'estabilitat d'Europa. L'ostpolitik seguida per l'SPD quan era al poder tenia per objectiu l'apropament a les nacions de l'Europa de l'est basat en el respecte per les necessitats de seguretat de l'altre. El govern conservador actual també ha hagut de mantenir aquesta política. La coalició CDU/ CSU, a causa de la resistència de les faccions de l'ala dreta, està profundament dividida, amb el resultat que el govern actual no defensa amb prou convicció els interessos alemanys dins de l'aliança. L'imperatiu del moment present és iniciar una segona fase de distensió amb vistes a establir, a través del desarmament, una col·laboració en la seguretat comuna incrementada i fer d'Europa una zona de pau. Els dos estats alemanys tenen la responsabilitat comuna d'assegurar l'harmonia i la seguretat entre les nacions europees pertanyents a sistemes socials diferents. Per aquesta raó, les relacions intergermàniques en particular cal que reflecteixin la determinació d'establir un ordre pacífic que abasti tota Europa, un ordre que, tot i respectant les fronteres existents, els tregui el seu caràcter divisor. Mostrant el camí cap a la col·laboració basada en la seguretat comuna, els dos estats alemanys no segueixen un rumb alemany separat, sinó que busquen suport en les seves respectives aliances per a objectius que no poden assolir sols. Quan l'ordre pacífic a Europa advocat pels socialdemòcrates s'hagi convertit en una realitat, les aliances hauran perdut el seu significat i 117

DOCUMENT:

hauran servit per al seu propòsit. Avui cal que iniciïn la re-orientació de la política dins de cada bloc per posar així les bases per a una estabilitat duradora.

ESTRATÈGIA DE PREVENCIÓ DE LA GUERRA El conflicte Est-Oest no es pot solucionar per mitjans militars. La dissuasió de l'arma nuclear no pot evitar la guerra per sempre més. Nous avanços en la tecnologia armamentista posen en perill la seguretat i l'estabilitat i malbaraten recursos vitals. La imminent pròxima fase de la cursa d'armaments a l'espai exterior és una amenaça per a l'estabilitat global. Encara que els governs de l'Est i de l'Oest afirmen que el seu objectiu és la pau i que les seves armes tenen com a finalitat evitar la guerra, continuen afegint sistemes d'armes cada cop més nous i més letals als seus arsenals en una escala que fa pensar que compten amb la possibilitat de l'esclat de la guerra en qualsevol moment. Cal posar fi a aquesta contradicció. L'SPD considera que s'hauria de revisar l'estratègia de l'OTAN de prevenció de la guerra a la llum dels següents criteris: 1. L'estratègia militar del conjunt de l'aliança hauria de reflectir l'objectiu d'aquesta de manteniment de la capacitat defensiva i de voluntat de distensió. 2. Tant en l'estructura com en l'armament, les forces de l'OTAN han de servir propòsits defensius i no bloquejar el camí cap a un ordre pacífic a Europa. 3. Cal portar l'estratègia de l'aliança i l'estratègia de les seves forces a una reducció substancial del nombre d'homes i de les armes a Europa. S'ha d'aplicar el mateix als acords tocant a opcions militars i al desenvolupament de la tecnologia armamentística. 4. L'estructura de les forces i el seu equipament han de ser tais que facin creïble que són susceptibles de fer una defensa eficaç. En altres paraules, cal que qualsevol agressor potencial s'adoni que el risc seria massa gran. En cap cas no haurien de ser susceptibles d'utiiitzar-se en operacions a gran escala més enllà de la frontera. La limitació de les estructures i de l'armament a finalitats de defensa efectiva no és una concessió al Pacte de Varsòvia, sinó un mitjà de protegir el nostre país. Inicialment, per tant, aquest acostament no ha de dependre de si els europeus de l'Est segueixen aquesta mateixa línia de conducta. 5. Caldria basar la potència militar de l'aliança en el principi del mínim necessari i no provocar una cursa d'armaments. 6. Les despeses de defensa necessàries per finançar el concepte estratègic no haurien de gravar en excés els recursos socials i econòmics dels membres de l'aliança. No haurien de soscavar la seva estabilitat social i econòmica. 118

. L'OPtNIÓ SOCIALISTA

7. L'aliança ha de ser capaç de fer front a les situacions de crisi per mitjans polítics i no sentir-se obligada a continuar l'escalada d'armaments. Hauria de comprometre's a no ser la primera a usar armes convencionals o nuclears. Un acord de no-ús de la força entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia sembla possible i s'hi hauria d'arribar sense retard. 8. L'estructura defensiva de l'aliança hauria de reflectir la seva composició multinacional de manera que un agressor es veiés enfrontat a les forces armades dels països membres de l'OTAN. 9. L'aliança ha de tenir en compte els interessos polítics i militars dels nostres veïns de l'est. Ha d'articular clarament, per tant, el caràcter defensiu de la seva estratègia posant l'èmfasi en la defensa de la zona fronterera. 10. Reafirmen l'objectiu adoptat a la conferència del partit d'Essen de crear un ordre pacífic a Europa sobre la base de la col·laboració entre les aliances orientada a promoure la seguretat comuna i així suprimir la necessitat dels blocs militars. Un govern federal dirigit per l'SPD pressionará perquè es facin modificacions en l'estratègia de l'aliança en la línia d'aquests criteris. L'SPD rebutjà per tant conceptes tais com «Batalla terra-aire», «Batalla terra-aire 2000» i «cop profund». El Pacte de Varsòvia ha de contribuir a la seguretat comuna. Per fer això cal que abandoni sobretot la seva estratègia de defensa per penetració. El desplegament dels SRINF soviètics a la República Democràtica Alemanya i a Txecoslovàquia ha augmentat l'amenaça i la seva implicació militar contradiu la renúncia soviètica a ser els primers a fer servir armes nuclears. Els països del Pacte de Varsòvia s'han de limitar també a la defensa eficaç del seu territori. Les seves forces no haurien de conservar la capacitat d'organitzar una ofensiva a gran escala i haurien de modificar la seva doctrina que les operacions defensives s'haurien de desenvolupar en territori de l'Alemanya de l'oest i de l'Europa Occidental. No n'hi ha prou que les forces de tots dos bàndols siguin tais que els resulti impossible en termes d'estratègia, ensinistrament, estructura, efectius i armament organitzar un atac, hi ha d'haver també un clima polític i unes polítiques que estiguin lliures d'imatges de l'enemic, pors irracionals o amenaces, i de la tendència a resoldre els conflictes per la força. Les finalitats polítiques de les dues aliances i els seus mitjans militars no haurien de ser contradictoris. Els procediments per incrementar la consciència de seguretat comuna haurien d'incloure consultes regulars entre l'Est i l'Oest en qüestions d'estratègia i d'estructura de les forces.

119

DOCUMENT:

EL CAMÍ CAP AL DESARMAMENT

La construcció de l'edifici de la confiança i de la seguretat ha d'anar acompanyada per reduccions de les armes. El camí cap al desarmament passa per la limitació dels arsenals existents. Les negociacions i els acords tocant al control, la limitació i la reducció dels armaments són instruments que ajudaran a mantenir la seguretat comuna. En una situació estratègica que es considera que és generalment estable, la superioritat o la inferioritat parcials serien tolerables. Els passos independents limitats cap a la limitació d'armes i el desarmament, que no perjudiquin la pròpia capacitat defensiva, poden, no obstant això, conduir a facilitar negociacions i ajudar a sortir de punts morts. Si l'altre bàndol fa aquests passos hi hauria d'haver una corresponent resposta constructiva. Una reducció d'armaments hauria d'anar paral·lela a una cooperació més estreta. Les negociacions de cara a edificar la confiança i a limitar els armaments serveixen els interessos de seguretat de tots els socis i fomenten la comprensió per l'actitud de l'altre bàndol. Tals instruments de la seguretat comuna no s'haurien de fer servir per exercir pressions. V-ostpolitik de la República Federal ha tingut un important paper en l'establiment d'una xarxa de relacions europees. Aquesta xarxa ja ha tingut una influència moderada en temps de renovades tensions entre l'Est i l'Oest. Cal no posar-la en perill per un ressorgiment de demandes nacionalistes o revisionistes. Els socialdemòcrates volen lligar ben estrets la construcció de la confiança i la xarxa de control d'armaments per tal de tenir al capdavall una base estable per a acords de desarmament efectius. Cal reemplaçar l'autopropulsió de la cursa d'armaments per l'autopropulsió de la distensió. Els acords tocant a la construcció de la confiança i al control d'armaments haurien d'obrir el camí al desarmament perseguint l'objectiu de la seguretat comuna. El propòsit de l'establiment gradual del principi de la seguretat comuna és col·locar la pau a Europa sobre una base estable. Els acords negociats per assegurar la seguretat comuna seran un pas crucial cap a l'objectiu a llarg termini de desmilitaritzar la rivalitat entre els dos sistemes a l'Est i a l'Oest. Un cop vist que no hi ha cap via absolutament segura per fer durar la pau, l'SPD prefereix el risc de la pau al risc de la guerra i en conseqüència: 1. Reafirma la renúncia a l'amenaça de l'ús de la força, tant nuclear com convencional. Cal limitar realment els instruments de poder militar, reduir-los pas a pas i en darrer terme eliminar-los. Aquesta és l'única via per fer una renúncia universal a la força creïble. Un acord que estipuli una renúncia a la força, tant nuclear com convencional, entre els membres de les aliances seria un primer pas en aquesta direcció. 2. Considera que la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa hauria 120

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

de ser el fòrum pel desenvolupament d'un ordre pacífic a Europa en l'esperit de l'Acta Final de Hèlsinki. Considera que la Conferència d'Estocolm de Mesures de Construcció de la Seguretat i la Confiança i de Desarmament a Europa hauria de sortir un acord per protegir cada bàndol d'atacs per sorpresa i fomentar així la confiança mútua. La Conferència de Viena de Mútua Reducció Equilibrada de Forces hauria d'aprovar una ràpida reducció de forces per establir la paritat a un nivell més baix. Tots dos acords incrementarien l'estabilitat convencional a Europa i facilitarien l'eliminació de les armes nuclears a tots dos cantons. Recomana la creació d'un Grup Consultiu Permanent de la Seguretat Europea per controlar el compliment dels acords de les mesures de construcció de la confiança, per registrar notificacions de moviments de tropes i per aclarir qualsevol dubte. Aquest Grup Consultiu Permanent funcionaria a dos nivells. A nivell pràctic estaria format per representants de totes dues aliances i de països no-alineats i neutrals. Tindria el suport d'un secretariat permanent compost per diplomàtics i personal militar dels països implicats. El Grup Consultiu Permanent podria marcar el principi d'una organització de seguretat pan-europea que, si augmentessin les tensions, podria facilitar el maneig inter-aliances de les crisis. Fa una crida a l'avanç cap al control d'armaments i el desarmament a les negociacions de Viena, llargament endarrerit. Passos immediats en aquesta direcció haurien de ser: — iniciatives polítiques que conduïssin a la reducció efectiva de tropes a nou-cents mil homes a cada cantó de l'àrea de la Conferència de Viena; — un acord en la reducció de quotes per tal que els no participants en cap bàndol puguin tenir més del cinquanta per cent del total de forces a la seva disposició; — la fixació de sostres d'inicialment set-cents mil homes per a les forces de terra i dos-cents mil homes per a les de l'aire; — la inclusió de les reduccions d'armes en l'agenda de les negociacions. A més a més de les propostes presentades fins aquí, l'objectiu de les negociacions de Viena hauria de ser reduccions dràstiques en les forces convencionals i armaments a Europa. En les seves negociacions a Ginebra els Estats Units i la Unió Soviètica no s'haurien d'acontentar amb acords simbòlics, sinó que s'haurien de posar d'acord i dur a terme realment reduccions dràstiques en les dimensions dels seus arsenals nuclears. Per assegurar que les negociacions sobre desarmament no s'usen per amagar una accelerada acumulació d'armaments, no s'hauria de desplegar cap arma addicional ni s'hauria de permetre que sorgissin noves àrees grises mentre avancen les negociacions. Conseqüentment, l'SPD dóna 121

DOCUMENT:

suport a la crida dels sis caps d'estat i de govern de quatre continents a la seva trobada a Nova Delhi el 31 de gener de 1985 i convida els dos bàndols a congelar els seus arsenals nuclears mentre tinguin lloc les negociacions tocant als detalls d'un pla de desarmament, i en particular a suspendre amb efecte immediat: — el desplegament d'armes nuclears addicionals i dels seus sistemes de transport, — proves nuclears, i — el desenvolupament i prova d'armes anti-satèl·lit i altres armes espacials. El propòsit d'aquesta congelació es facilitar les negociacions sobre reduccions dràstiques en les armes ofensives de tots dos costats. Només amb aquestes reduccions a gran escala les superpotències nuclears podran complir els seus compromisos de desarmament nuclear del Tractat de No-Proliferació. El tractat ha de ser estrictament observat i no minat per l'Iniciativa de Defensa Estratègica o per una Iniciativa de Defensa Europea (IDE). Un govern encapçalat per l'SPD no participarà ni en la Iniciativa de Defensa Estratègica ni en la Iniciativa de Defensa Europea. L'SPD, per tant, és estrictament contrari als plans per a una Iniciativa de Defensa Estratègica Europea per tal com contribuirà a l'escalada de la cursa d'armaments i consumirà vastos recursos financers. És un error creure que la pau es pot imposar per mitjans tecnològics; naturalment aquests augmenten el perill. La pau demana esforços polítics. La natura desestabilitzadora de les armes de curt i mitjà abast només es pot eliminar retirant-les completament, no amb mesures addicionals per incrementar les armes. Un govern federal de l'SPD renunciarà als acords de la Iniciativa de Defensa Estratègica. El dilema de les armes nuclears no es pot superar per mitjà de nova tecnologia armamentista, sinó només amb solucions polítiques. És més assenyat reduir els míssils via negociació que desenvolupar un sistema antimíssil. Les nacions de la terra, la preocupació de les quals és produir prou menjar per satisfer les necessitats bàsiques de l'home i desenvolupar econòmicament el món, incloent la jove generació, exigeixen que la cursa d'armaments sigui aturada ara i aquí. Les superpotències poden i tenen l'obligació de mostrar el camí a Ginebra. 7. Un govern federal liderat per l'SPD defensarà una prohibició internacional tocant a la guerra indiscriminada. Iniciarà immediatament la ratificació, sense cap reserva nuclear o de cap altra mena, del primer protocol addicional al congrés de Ginebra de la Creu Roja sobre protecció a les víctimes de conflictes armats internacionals. 8. Per assegurar que les dues aliances són de caràcter defensiu les seves es122

.L'OPINIÓ SOCIALISTA

tructures militars haurien de ser tais que no provoquessin atacs preventius. Per a la salvaguarda de la seguretat a Europa, tots dos bàndols haurien de posar-se d'acord per retirar les armes nuclears de petit i mitjà abast que, en qüestió de minuts, poden amenaçar directament l'existència de països sencers. Nosaltres com a europeus recordem a les potències nuclears que a la nostra regió les armes nuclears de petit i mitjà abast tenen també el caràcter d'armes estratègiques. El desplegament de nous sistemes d'aquesta mena a Europa no ha contribuït a estabilitzar la situació estratègica. L'SPD convida els Estats Units i la Unió Soviètica a retirar-los. Com es va decidir a la seva conferència d'Essen, l'SPD: — demana als Estats Units la immediatada aturada en el lliurament de nous míssils Pershing II i Cruise i la retirada dels ja desplegats; — demana a la Unió Soviètica la retirada dels míssils desplegats com a resposta a la República Democràtica Alemanya i a Txecoslovàquia i la reducció dràstica dels seus SS-20 al nivell de 1979. Amb vistes a assolir aquests objectius un govern federal de l'SPD entrarà en negociacions al començament de la nova legislatura i el grup parlamentari de l'SPD presentarà una moció per a la renovació de la decisió del Bundestag del 22 de novembre de 1983 per tal d'eliminar la base parlamentària pel desplegament d'aquestes armes per al qual l'actual govern conservador va donar permís. Això deslligarà les mans del govern per a les negociacions. Seguint la descoratjadora primera ronda de negociacions a Ginebra, els socialdemòcrates consideren que les negociacions haurien d'incloure també els SRINF i que tots dos cantons haurien d'iniciar les negociacions amb la determinació d'arribar a resultats. Quan els interessos vitals dels europeus estiguin en joc, aquests prendran la iniciativa i no acceptaran simplement la manca de resultats en les negociacions entre les superpotències. També donem suport a les propostes per a la retirada completa de tots els míssils a tota Europa. Invitem França i el Regne Unit, com a potències nuclears europees, a participar en el procés de desarmament i de limitació de les armes nuclears. És una qüestió de particular urgència per a la República Federal d'Alemanya que les armes nuclears siguin retirades. Com a primer pas en aquesta direcció s'hauria d'establir un corredor desnuclearitzat a l'Europa Central tal com va proposar la Comissió Palme. Ens oposem a l'establiment d'una potència nuclear de l'Europa Occidental. L'SPD vol que Europa es converteixi gradualment en una zona lliure d'armes nuclears. Un pas important en aquesta direcció seria la retirada de totes les armes nuclears de petit i mitjà abast desplegades a Europa o bé que l'amenacen. 123

DOCUMENT:

Perquè com a zona desnuclearitzada no augmenti la probabilitat d'una guerra convencional seria necessari, simultàniament amb el desmantellament de les armes nuclears, establir una paritat convencional al nivell més baix possible. Al mateix temps caldria mantenir la capacitat de l'aliança occidental per fer d'un possible atac convencional un risc no assumible. A les reduccions en les armes nuclears, no els han de seguir augments en les armes convencionals, i el desarmament convencional no ha de ser reemplaçat per noves armes nuclears. Les negociacions sobre desarmament, per tant, han de referir-se també a l'estructura dels potencials i opcions militars. 10. Les armes químiques, com les armes biològiques, no són apropiades ni per a la defensa ni per a la dissuasió. S'hauria d'arribar a un acord de prohibició global de les armes químiques a la Conferència sobre Desarmament de les Nacions Unides a Ginebra. Fins que no s'hagi negociat un acord i els estocs d'armes químiques no hagin estat destruïts, les armes químiques ja existents a l'Est i a l'Oest no haurien de ser modernitzades. L'SPD no sancionarà el desplegament de noves generacions d'armes químiques a la República Federal d'Alemanya. Fem una crida per l'eliminació de les armes químiques existents i per l'establiment d'una zona lliure d'armes químiques a Europa fins que aquestes armes hagin estat prohibides i destruïdes. Representants del grup parlamentari de l'SPD i del SED (Partit Socialista Unificat de la República Democràtica Alemanya) han elaborat un pla per a aquesta solució regional. Representa un autèntic primer pas cap al desarmament a Europa i és un exemple encoratjador de com promoure la seguretat comuna. Un govern encapçalat per l'SPD faria passos immediatament per arribar a un conveni internacional apropiat i efectiu. FORCES AL SERVEI DE LA CAUSA DE LA PAU

Les forces armades federals (Bundeswehr) s'han convertit en un instrument de defensa de confiança dins de l'aliança. Havent-se constituït fa més de trenta anys en el moment més crític de la confrontació entre l'Est i l'Oest, organitzat en difícils circumstàncies i desenvolupat dins del paper d'una institució normal del règim, han estat capaces de dur a terme el seu paper en el manteniment de la pau. Les disposicions constitucionals que governen les forces armades es van adoptar per consens parlamentari i han demostrat ser una base sòlida per a la completa integració d'aquestes dins de la societat. Els altres membres de l'aliança han reconegut les forces alemanyes i el seu comandament com a socis iguals. El Bundeswehr ha promogut l'status de la República Federal i li ha donat una veu més forta dins de l'aliança, ajudant així a incrementar l'estabilitat de l'OTAN. Aquesta va ser una important condició prèvia per a una ostpolitik 124

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

amb èxit. El Bundeswehr té un important paper en el procés de distensió i de control de les armes. Alguns dels seus oficial són membres de delegacions de les conferències de seguretat i control d'armes europees. El Bundeswehr no té una tasca fàcil davant seu. Cada govern federal no s'hauria de limitar a expressar el seu agraïment en cerimònies anuals, sinó que hauria d'atendre els problemes de les forces armades quan és l'hora. Els fons han de ser adequats a les tasques que s'espera que duguin a terme. Als noranta el nombre de joves que hagin de fer el servei militar minvarà. El pressupost de defensa no s'ampliarà. Els conceptes estratègics i els armaments canviaran. Les forces armades no poden suportar la càrrega resultant de problemes que s'han ignorat i d'una política de seguretat contradictòria. La seva missió no ha de ser tan sols comprensible i per tant acceptable per a la societat, sinó que ha de semblar factible als militars mateixos. Els següents passos són necessaris pel desenvolupament futur del Bundeswehr: 1. Els plans per a les pròximes dècades han de complir els requisits de defensa eficaç i mirar d'establir unes estructures a les forces que impossibilitin que el Bundeswehr organitzi operacions ofensives. Els plans del govern federal per al Bundeswehr organitzi operacions ofensives. Els plans del govern federal per al Bundeswehr no compleixen aquest requisit i per tant són rebutjats per l'SPD. 2. Les mesures per reestructurar les forces armades han d'augmentar també l'eficàcia defensiva i la capacitat de fomentar l'estabilitat, especialment pel que fa a les seves funcions antitancs, de contenció i de defensa aèria. L'estructura del Bundeswehr ha de ser tal que faciliti la tasca d'afrontar les crisis amb mitjans polítics. En cap cas no ha de servir per agreujar una crisi. La qualitat dels efectius humans per a propòsits defensius ha de ser millorada. En temps de pau hi hauria d'haver personal suficient: — .per assegurar la defensa efectiva de la zona fronterera contra atacs sorpresa; — per assegurar el desplegament de les forces aliades en una crisi; — per obeir els acords i complir els compromisos de la defensa eficaç d'Alemanya. 3. Dins del camp d'aplicació d'aquests requisits: a) caldrà seleccionar àmplies seccions de les forces armades i omplir els buits amb militars preparats i reservistes; b) l'ensinistrament haurà d'assegurar que cada recluta, després d'haver completat el seu servei militar bàsic, serà capaç de dur a terme la seva futura missió com a reservista; c) l'SPD és contrari a l'ampliació del servei militar bàsic i del se^tvei-ake^natiu a divuit i vint-i-quatre mesos respectivament. Aqi cions augmentaran laja deplorable situació de molts solc

\jP

vP/vna,

DOCUMENT:

nés inferiors a les seves possibilitats i desviaran l'atenció de la necessitat de modificar l'estructura del Bundeswehr, que és urgent per altres raons també; d) l'SPD és contrari al reclutament de dones, tret de pel servei mèdic. El primer pas a fer per un govern encapçalat per l'SPD serà la reducció de les despeses de defensa a la proporció del pressupost justificada sota el darrer govern de l'SPD. La necessària reestructuració defensiva del Bundeswehr obrirà el camí a reduccions substancials als noranta. Aquestes comeses serien facilitades en gran mesura per acords Est-Oest tocant a la reducció de forces i a les limitacions d'armes a Europa. L'SPD s'oposa al desenvolupament de les capacitats de la producció per les exportacions d'armes i adverteix contra la influència creixent del complex industrial-militar. Les decisions en qüestions de seguretat no han d'estar influïdes per grups de pressió de la indústria armamentista. L'SPD dóna suport al projecte de llei de limitació de les exportacions d'armes que va introduir el grup parlamentari el 23 de maig de 1985. L'SPD fa una crida a les firmes de la indústria d'armaments perquè redueixin la seva dependència dels contractes d'armes. En casos particularment difícils se'ls ha de poder garantir l'assistència perquè passin a fabricar productes civils per tal de salvar els llocs de treball. Havent estat a favor sempre d'un exèrcit nacional, l'SPD defensa el principi de crida general al servei militar. A través del sistema de servei militar obligatori el Bundeswehr roman constantment en contacte amb els canvis socials. L'obligatorietat assegura que les forces armades de la República Federal mantenen els estàndars d'ensinistrament tècnic d'una nació industrial desenvolupada. A més a més, el compromís del servei militar és una manera de recordar constantment a la gent la seva responsabilitat política comuna en el manteniment de la pau. Els reservistes en període d'ensinistrament no haurien de patir desavantatges econòmics o legals. Cal no erosionar el dret bàsic a l'objecció de consciència amb períodes excessivament llargs de servei civil, com s'està fent ara. L'SPD creu que l'actual sistema de jutjar la credibilitat de sol·licituds de reconeixement com a objector de consciència és insostenible i caldria abolir-lo. L'SPD recorda no només les disposicions de la llei bàsica sinó que és en interès dels mateixos soldats que haurien de poder començar el seu període d'instrucció a les forces armades sabent que ei reconeixement dels objectors de consciència està subjecte a normes equitatives acceptables. Tant els reclutes com els que duen a terme tasques civils presten un servei sabent que és per la causa de la pau. L'ensinistrament dels militars de qualsevol graduació ha de complir els requisits d'unes forces armades avançades tècnicament i modernes i formar part del sistema educatiu de la República Federal. L'SPD considera que s'hauria de donar més importància als aspectes del comandament en l'en-

126

. L'OPINIÓ SOCIALISTA

sinistrament bàsic i posterior d'oficials i suboficials. L'ensinistrament dels joves suboficials demana millores fonamentals. Ells estan en contacte diàriament amb els soldats rasos i per tant carreguen amb gran part de la responsabilitat per mantenir l'eficiència de les forces armades. Així, doncs, tenen el dret d'adequar l'ensinistrament. La política de personal al Bundeswehr hauria de ser tal que promogués els homes segons els mèrits. Aquests han de tenir les mateixes oportunitats professionals i possibilitats de promoció que els altres membres de l'administració pública. Els períodes de servei cal reduir-los a nivells raonables i regular-los per llei. El concepte de ciutadà amb uniforme i el concepte d'educació cívica han vinculat des del començament el Bundeswehr amb la constitució democràtica de la República Federal i la seva societat pluralista. Sobre aquesta base les forces armades han estat capaces d'enfrontar-se als canvis socials i al desenvolupament tecnològic. Malgrat tot, successius comissaris per a les forces armades han cridat l'atenció sobre deficiències en la qualitat del comandament, fins i tot sobre violacions dels drets bàsics. Massa sovint els deures militars de cada dia són inconsistents amb els objectius declarats del comandament. L'SPD espera que els soldats i oficials observin i desenvolupin els principis bàsics de conducta i comandament. Si s'espera d'ells que defensin la llibertat i la justícia, aleshores cal que també ells les experimentin. Cal defensar les tradicions de les forces armades solament quan estan d'acord amb els principis democràtics i els valors consagrats a la constitució.

DEFENSA CIVIL Totes les mesures de defensa civil per un cas de guerra, especialment guerra nuclear, a part d'aquelles necessàries per permetre la protecció respecte als desastres naturals, haurien de suspendre's. No condueixen a la pau i en cas de guerra no protegirien ningú. Però creen la il·lusió d'aquesta protecció i la impressió que es pot fer una guerra a Europa, guanyar-la i sobreviure.

MOVIMENTS PER LA CAUSA DE LA PAU Els socialdemòcrates reconeixen les aspiracions del moviment pacifista, les qüestions plantejades pels pacifistes i iniciatives que reflecteixen tendències noves del pensament pel que fa a les solucions per a la seguretat. Veuen els anhels de pau de gent gran que ha passat les guerres mundials i de la generació més jove com un encoratjament per a la seva política de col·laboració per a la 127

DOCUMENT:

seguretat. Com l'ostpolitik seguida per la coalició social-liberal, una nova fase de distensió s'enfrontarà amb una considerable resistència conservadora. Així doncs, per poder tirar endavant la seva política de pau, l'SPD necessitarà un ampli suport popular i també el recolzament del moviment pacifista, dels sindicats i de les esglésies. En aquest procés el partit i el moviment pacifista hauran d'acceptar que les seves peticions i accions no sempre coincideixin. On els signes siguin de pau, els socialdemòcrates se sentiran encoratjats encara que no sàpiguen si i com poden traduir aquests signes a la pràctica política. Això inclou el ferm establiment de la política de pau socialdemocràtica, com es va formular en el document elaborat pels partits socialdemocràtics i socialistes dels països de l'OTAN el novembre de 1985. Cap govern de l'SPD no serà capaç d'assolir els seus objectius sense el compromís actiu dels seus membres i el suport d'aquests moviments. Soldats i objectors de consciència, polítics i membres del moviment pacifista estan contribuint plegats a la pau del moment que romanen receptius als plantejaments i a les preguntes dels altres i permeten que el desig de preservar i desenvolupar la pau guiï els seus pensaments i les seves accions. És tasca de l'SPD com a partit polític traduir la voluntat de pau en política de pau.

128

Catalunya i Espanya en el projecte de l'esquerra, L'Opinió Socialista, 1986

Articles inside

Enric Bastardes i Albert Mussons

José Agustín Goytisolo determinant. Xavier Arbós

números): 1.500,— ptes. Programa del SPD sobre Pau i Seguretat ^T14D A A^

Joaquim Monells Una reflexió sobre les alternatives plantejades David Pérez Maynar al centralisme espanyol i la seva significació Lluís Maria de Puig política diversa. Joan Prats i Català

Loni Geest i Tone Hoverstad Una proposta alemanya. Josep Verde i Aldea

Xavier Arbós José A. González Casanova

Josep Lluís Sureda de l'Estat autonòmic. Antoni Castells

Justo Domínguez història. Josep Termes