Catalunya i Espanya en el projecte de l'esquerra, L'Opinió Socialista, 1986

Catalunya i l'Estat espanyol en la perspectiva de l'Estat autonòmic Antoni Castells L'ESPERANÇA DEL PROJECTE CONSTITUCIONAL Històricament, les relacions de Catalunya amb Espanya són l'expressió d'un doble fracàs. Són l'expressió del fracàs de l'Estat espanyol, que no s'ha mostrat capaç de construir un model centralista (tipus francès) ofegant, però també integrant, les nacions històriques, ni tampoc d'oferir un projecte comú de convivència que respectés l'autogovern polític de les realitats nacionals originàries. Però són, també, l'expressió del fracàs de Catalunya per a construir un Estat propi i, en el cas límit, separar-se d'Espanya, o bé per a trobar un lloc capdavanter —en el terreny polític— dins de l'Estat espanyol.

Des d'aquesta perspectiva, la Constitució de 1978 apareix com una esperança de posar fi —o de canalitzar d'una forma definitiva— al contenciós històric de la integració a Espanya d'alguns dels territoris de l'Estat i, molt particularment, de Catalunya i Euskadi.

La Constitució de 1978 és fruit del consens, o el pacte, entre les diferents forces reals en presència en l'Espanya de la transició. És el reflex de la relació de forces existent en un moment històricament determinat, en el qual un conjunt de factors permeteren que es tingués la sensació que es podia posar fi, efectivament, al contenciós històric: En primer lloc, el paper capdavanter desenvolupat per Catalunya en la lluita contra el franquisme i durant la transició. Les forces polítiques catalanes van ser presents, i destacadament, en les instàncies de coordinació i representació de l'oposició de tot l'Estat, que assumiren la reivindicació autonómica, i després van participar activament en la redacció de la Constitució.

A més, i això és especialment important, a Catalunya la iniciativa per la reivindicació autonòmica va correspondre a l'esquerra i sota el seu impuls fou assumida unitàriament per altres forces polítiques en instàncies com l'Assemblea d'Intel·lectuals o l'Assemblea de Catalunya. La participació activa de l'esquerra catalana en el procés va ser cabdal perquè —explícitament o implícitament— va conferir el projecte d'articulació de Catalunya amb Espanya una voluntat positiva, no particularista, d'integració i va evitar recels i malfiances per l'altra part.

En segon lloc, la sinceritat federalista de les formulacions de l'esquerra espanyola. Particularment, en el cas del PSOE, encara que la tradició socialista d'abans de la guerra civil no era precisament autonomista —i aquesta ha estat 77