Ser igual tampoc no va bé

En els contes també trobem un discurs elaborat al voltant de la igualtat, i com de vegades una presumpta igualtat amaga la riquesa de la diferència. En algunes ocasions, la igualtat no sempre és positiva, perquè de vegades s’observa com a limitadora i dificulta l’accés a una vida rica i amb oportunitats d’aprenentatge. En d’altres, la igualtat no és ben vista socialment, perquè la norma social ens diu que en determinats contextos el que cal és preservar la diferència. En algun conte, la igualtat s’assenyala fins i tot com a avorrida.

En una pineda al mig del bosc, hi vivia el color vermell; miressis on miressis tot era vermell: les flors, els arbres, els arbustos... Fins i tot, els animals que hi vivien. Jugaven a moltes coses, però, com que tots eren iguals, quan un parlava, tots parlaven; quan un plorava tots ploraven; jugaven al mateix; els agradaven les mateixes coses... Era massa avorrit! (INI-A-0011)

D’alguna manera, els discursos que elaboren els infants a les narracions denuncien les disfuncions que provoca la dialèctica entre igualtat i diferència, que s’hauria de veure sintetitzada i superada per una noció clara de diversitat i el valor positiu que s’hi pot associar. Fins i tot queda clar que de vegades, per construir la societat, ser igual no va bé. Si som tots iguals, faltaran moltes coses necessàries per a un bon desenvolupament social.

S’acostava la primavera i entre tots van decidir que anirien per tot el bosc a pintar-lo de colors i així va ser com el van convertir en el Bosc dels Colors. Després d’aquesta aventura, van entendre que era molt important per a ells ser diferents, ser amics, fer les coses junts i ajudar-se. Visca la diversitat, i aquest conte s’ha acabat! (INI-A-0011)

Què passaria si tothom fos igual? Es va preguntar. Si fóssim un lladre, tothom robaria; si fóssim un pintor, tots pintaríem; si fóssim cantants; tothom cantaria; si no fóssim nens, no hi hauria escoles... (MIT-A-0002)

Els adults són importants... i no sempre ho fan tot bé

En algun conte, també hi apareix el reflex de situacions socials i econòmiques desfavorides, coprotagonitzades per adults: la diversitat de classe. L’infant retrata el context familiar afectat per la manca de recursos econòmics i per les conseqüències d’aquest fet en la vida quotidiana: jornades laborals dels adults sobrecarregades de feina, tensió en la vida familiar, manca de temps per compartir amb els fills. També posen un mirall sobre els adults i les actituds amb les quals s’enfronten, i denuncien que no sempre resolen els conflictes amb el diàleg.

A la ciutat de Barcelona, hi vivia una família que acabava d’arribar del Pakistan. A la mare li havien ofert una feina i treballava moltes hores. El pare es deia Ibraheem i sempre estava molt trist. La mare sempre estava molt cansada i una mica trista perquè no podia passar gaire estona amb la seva família. La filla es deia Zenaib i era molt espavilada però estava cansada d’estar a casa, perquè s’avorria molt. La Zenaib tenia una amiga que es deia Laia, a qui tampoc no li agradava estar a casa perquè els seus pares sempre s’estaven barallant. (MIT-0064)

En altres ocasions, el relat explica una confrontació ideològica entre infants i adults al voltant de la diferència i del dret a la igualtat. S’assenyala el món dels grans com a generador de conflicte i manca de convivència, i l’infant hi apareix com un personatge dissident, que s’hi enfronta per fer el que creu més just, com ara respectar i valorar la diversitat.

Un dia aquest nen, l’Edward, va començar a parlar al noi negre, en Pau. Però va passar que els pares del nen ho van veure i li van dir que deixés aquell noi i que estava castigat per parlat amb desconeguts. En Pau li va demanar que no marxés, però el nen va haver de marxar amb els seus pares cap a casa. Quan van arribar a casa el van renyar molt i el nen se’n va anar plorant al llit. Ho havia explicat tot als seus pares i s’havien enfadat molt amb ell. (MIT-0082)

Aquesta confrontació entre infants i adults denota una cruesa colpidora. És el cas d’algun conte en el qual apareix la violència de gènere. No obstant això, l’infant narrador té l’habilitat de capgirar el sentit negatiu de l’experiència traumàtica viscuda, i trobar-hi l’element positiu de veure com la gestió posterior d’aquesta violència pot obrir la porta al coneixement i a la valoració de la diversitat.

Tenia vuit anys quan vaig perdre el meu pare, i la posterior parella de la meva mare i pare dels meus dos germans va resultar ser una persona violenta i amb poc control. Després d’uns anys de terrible convivència, vam haver de fugir de casa i vam ser una família acollida en un centre per a dones maltractades. (...) Allà hi havia mares i infants procedents de llocs diversos i de situació social i familiar diferent. Al principi, tots crèiem que la nostra vida era la pitjor però, a poc a poc, tots vam aprendre de tots, compartint els nostres sentiments, experiències i suportant el que vingués units. (SUP-A-0021)

La solució és la diversitat

El camí que assenyalen els infants per superar la tensió entre diferència i igualtat és la diversitat. La diversitat no accepta la normalitat com a criteri avaluador de la realitat social, simplement perquè no hi cap en el concepte. Si som capaces i capaços d’entendre que som diversos, aleshores podrem conviure amb harmonia. La diversitat és el marc de referència de la convivència.

Finalment, després de molt investigar, van trobar una científica que els va explicar per què havia passat això. Ella havia inventat una màquina anomenada DEB (Diversitat És Bona), l’havia posat en un satèl·lit i ara orbitava al voltant de la Terra deixant anar les seves ones. Les ones feien que les persones acceptessin i valoressin la diversitat: de gènere, de races, de religions... La científica era pacifista i havia inventat la màquina per aconseguir la pau al món. Mira per on, la diversitat ajudaria a aconseguir la pau al món. Els nens i les nenes li ho van agrair molt i a partir d’aquell dia tot va anar molt millor. (MIT-0070)

És igual que siguis noi o noia. És igual que tinguis cos de noia i siguis un noi o a l’inrevés. Sigui lleig o més maco, ens hem de respectar tots. Pot ser que siguis més lleig per fora però l’important és que tinguis un gran cor. Els amics et valoraran igual. (...) D’alçada tots som molt diferents: o alts, mitjans o més baixets. És igual, tots podem fer les mateixes coses. És igual que siguis més llest o menys. L’important és que en aquest món tots podem aprendre moltes coses i tots ens hem d’ajudar i treballar molt. És igual que siguis morè, blanc, negre o groc. Tots fem les coses de manera molt igual i vivim en un lloc del món. És molt important com ens comportem tots amb els altres. El millor és ser amables i respectuosos amb tothom i així tots viurem millor. (MIT-0080)

Algunes conclusions per• continuar aprenent de• la veu dels infants•

«No ets la teva alçada o el teu pes. No ets la teva edat. Ni molt menys el teu gènere, el lloc on vas néixer, el color de la teva pell o la malaltia que no vau decidir. Potser tothom triarà sempre veure el milió de coses que no ets perquè no ets d’on vens. Ets a on vas.» (SUP-0146)

Els contes infantils redactats per infants són una finestra oberta al seu món. A les seves emocions –positives o negatives–, al seu pensament, a les seves expectatives. Millor encara: són una porta que ens deixen oberta, i que ens conviden a travessar per entrar-hi, seure al seu costat, i comprendre’ls. La necessitat de comprensió i d’acceptació dels infants és enorme.

En aquests contes sobre la diversitat hi podem trobar nens negres que volen ser blancs, nenes que volen jugar a futbol i no les deixen, etc. Darrere de cadascun d’aquests nusos argumentals hi trobem un conflicte vist o viscut per cadascun d’ells, i una solució sobre com s’hi pot sortida.

La diversitat en el fons és la «diferència». Com deia un nen en un conte: «Hi havia una vegada, en una escola, una classe diversa. Hi havia un nen àrab que es deia Soleiman, una nena negra que es deia Zahira, un nen transsexual que es deia Joana, un nen que tenia distròfia muscular de Douschenne que es deia Jack, també un nen a qui faltava un peu i es deia Raúl i, finalment, una nena que tenia síndrome de Down i es deia Agua»