L’acollida de l’alumnat nouvingut

En alguns relats, es recorre a l’analogia o la metàfora amb conjunts d’elements que són iguals o diferents, a fi de reflexionar sobre la igualtat: que siguem diferents de fet no significa que hàgim de ser diferents de drets. Les fruites i les verdures són les protagonistes preferides pels infants per dur a terme aquestes analogies.

La gran majoria dels contes que aborden la diversitat ètnica o cultural construeixen el relat a partir de les vivències relacionades amb el primer dia de l’arribada de l’alumnat nouvingut. El patró és comú en tots els relats: hi ha una situació d’estabilitat al grupclasse que es desequilibra amb l’arribada de la nova companya o company, i a partir d’aquí es produeixen tot un seguit de reaccions que seran les que constitueixen el nus de les històries.

Les primeres actituds davant de l’arribada del nouvingut

En general, els contes no ens expliquen relats de grupsclasse que rebutgen en bloc el «diferent», sempre s’hi assenyala la presència d’infants que discriminen i d’infants que acullen. El nus, per tant, consisteix a veure com es resol el conflicte entre discriminadors i acollidors, i l’alumne nouvingut, causant de la nova situació a l’aula, passa a ser un protagonista invisible de la història.

En la majoria dels textos s’hi entreveu que el narrador acostuma a ser del grup dels acollidors, i ha estat interessant observar que no hi ha una associació directa de gènere entre el nouvingut i el company acollidor: si qui arriba a la classe és una noia, qui té actituds acollidores no és necessàriament una altra noia, sinó que pot ser un noi, o a l’inrevés.

A l’hora del pati estava sola. Ningú volia anar amb ella, però, llavors, un nen es va acostar a ella i li va dir: «Hola, em dic Ramón». Ella, que encara no sabia parlar el català, li va fer un somriure. En Ramón va seure al seu

costat. Van començar a parlar fent mímica. La resta del dia van continuar jugant quan hi havia estones lliures. (SUP-0003)

El coneixement de la llengua és un dels primers elements que els narradors destaquen com a important per a la inclusió a la classe. L’aprenentatge de la llengua apareix com a necessari per a la integració social, si no hi ha un coneixement del català aleshores es fa difícil la relació, i sovint es relata el patiment de l’infant que no entén la llengua i pateix l’aïllament. Amb tot, algunes veus remarquen que l’aprenentatge del català no és suficient per a la integració.

També es troben relats en els quals, amb una certa dosi d’ironia, se celebra la diversitat lingüística com un factor positiu del qual tothom pot enriquir-se.

El primer dia que van entrar a les seves classes i van dir kaixo (‘hola’), els companys es pensaven que volien una caixa de cartró per fer manualitats...! I a l’hora de marxar, quan van dir agur (‘adeu’), els companys es pensaven que es volien menjar un iogurt...! Si cridaven la Nagore dient ama (‘mare’), els companys no entenien què hi tenia a veure una mare i les coses fetes a mà...! Si cridaven el Gorka dient aita (‘pare’), ells entenien, au, té! Quan els feien alguna pregunta i deien bai (‘sí’), els companys es pensaven que també parlaven anglès i els deien adeu! (SUP-157)

Quan l’agressió al «diferent» es fa present

Com diem, els contes reflecteixen unes experiències d’acollida en les quals no tot són flors i violes. Es relaten casos d’agressió entre iguals, una agressió verbal i simbòlica en primera instància, en la qual la víctima és el nouvingut. Els infants expliquen relats de racisme, sense filtres, que es produeixen en els moments informals de classe o al pati, els moments en què no hi ha la presència de l’adult, cosa que evidencia la consciència que allò no està bé i que pot representar una sanció per part de qui té l’autoritat.

De vegades, alguna persona de la classe s’acostava a mi i em deia negra, bruta, que em dutxés perquè feia olor de curri, que no em volien allà. Em sentia sola, marginada i tenia por. Si algú em venia a parlar era per fer-me aquest tipus de comentaris. (SUP-0037)

Si bé l’escola és l’escenari principal de l’acollida i, per tant, de la possible discriminació, algunes narracions situen el contacte del nouvingut amb la població en el medi obert: el parc o les activitats extraescolars són llocs on els infants relaten trobades i topades.

Un dia, en Manel va anar al parc a jugar. Quan va arribar es va adonar que havien posat un tobogan nou i tenia moltes ganes de tirar-s’hi. Quan va anar-se a tirar pel tobogan, de sobte van aparèixer dos nens, en Joan i l’Àlex. Van dir al Manel que no es podia tirar pel tobogan, perquè era d’un altre país. (SUP-118)

Els contes també ens expliquen quina és la reacció del nouvingut a l’agressió patida. Les històries no reflecteixen un retorn de la violència viscuda, sinó el silenci i la interiorització de la culpa. Els infants narren d’una manera molt clara l’autoinculpació de la víctima de l’agressió: el que em passa és per culpa meva, per ser com soc jo, i no dels altres per com em veuen, i per això m’ho mereixo.

En Guing ja estava acostumat que es riguessin d’ell perquè era diferent. Cada pati venien nens que no eren ni del seu curs i algunes vegades li cantaven cançons amb insults, i un dia fins i tot van començar a pegar-lo, però en Guing no era d’aquells que ho deien a la professora per una simple esgarrapada, sinó que era d’aquells que aguantaven com a valents, i en Guing va suportar que el peguessin. (SUP-0018)

Aquest silenci de vegades s’acompanya d’un rebuig a un mateix: els infants perceben i relaten l’autoodi. Són conscients que hi ha companys i companyes que pateixen l’agressió, i que la seva resposta inicial no és assertiva sinó passiva, i voldrien dissimular o el que davant dels ulls dels altres els fa diferents i, per tant, indesitjables. Fins i tot una veu proposa que els «diferents» es posin màscares blanques perquè siguin valorats pels seus mèrits i talent, i no pas pel seu aspecte.

En Vasili va tenir una gran idea! Es podrien posar una màscara blanca cadascú i així ningú no els veuria. Volien tapar la foscor de pell de la Talaku, els ulls allargats del Xu-Yuan, la cara pigada de la Jenny, la cicatriu de la galta d’en Vasili i les ulleres gruixudes de pasta negra d’en Marc. Estaven còmodes i més segurs sense que ningú els veiés aquestes diferències, i la màscara els proporcionava un bon amagatall. (SUP-160)

Les agressions, com veiem, es duen a terme als nouvinguts que presenten característiques diferenciades de la majoria, pel color de la seva pell o per la seva fesomia. No obstant això, hem trobat també una veu en la qual la discriminació no es produeix per les característiques dels qui arriben, sinó simplement pel seu origen estranger. El racisme dona pas en aquest cas a la xenofòbia.

Un dia va venir una família alemanya i els altres nens del poble no jugaven amb ells perquè eren estrangers, els deien que «no podien jugar amb ells», fins que un dia uns pares del poble es van agrupar per esbrinar què li passava als seus nens amb aquella família estrangera i per què no volien anar a jugar amb ells. (SUP-0024)

La solució a aquests casos de racisme es delega en l’adult referent que estigui més a prop i que generi més confiança: el professorat. En el moment de màxima tensió dramàtica, quan s’està a punt de produir una agressió física, o bé quan s’ha produït i s’està arribant al límit de la integritat física o moral, es va a la recerca de l’adult. La majoria de les conseqüències és l’aturada de l’espiral de l’agressió i el càstig com a mesura punitiva a l’agressor. Els infants dipositen en el càstig un poder redemptor i transformador d’actituds.

De vegades, però, els relats també ens expliquen altres solucions que demostren més autonomia, alternatives a la violència en les quals els mateixos infants s’autoorganitzen i prenen iniciatives que van més enllà de l’espai aula, com ara organitzar ells mateixos una manifestació contra el racisme. En aquest cas, s’espera que l’activisme i la denúncia pública generin la pressió necessària per canviar l’escenari, i s’aconsegueix.