Mirades heretades de la diversitat

(SUP-0216). I a aquesta «diferència» s’hi associa la «desigualtat» de drets, els drets més elementals de la infància: dret a tenir amics, dret a ser acceptat i reconegut, dret a jugar i passar-s’ho bé, dret a ser estimat.

Una de les primeres conclusions que es desprenen de l’anàlisi dels contes d’aquesta edició és que la generació actual d’infants té molts punts en comú amb la generació de les adultes i dels adults que els cuiden i acompanyen. Si féssim un salt en el temps i observéssim les dinàmiques associades de la infància de fa dues o tres dècades, hi trobaríem molts dels elements que han aparegut com a vertebradors de les narracions, que podem identificar en cinc característiques:

1. L’escola inclusiva no és discriminadora, però hi té infants

discriminats. El nus argumental sobre la diversitat s’estructura a partir de la tensió que sorgeix entre un protagonista –infant– que presenta algun tret personal que no s’ajusta als valors, els principis o les creences de l’hegemonia social, i un grup de pertinença que majoritàriament sí que respon a allò que exigeix aquesta hegemonia.

El relat subjacent dominant a tots els contes és el de «l’aneguet lleig».

Aquesta característica no és nova en l’àmbit de la infància i de l’escola, i això ens porta a pensar quins són els mecanismes pels quals es produeixen i es reprodueixen situacions de desigualtat a causa de la diferència en una escola que promou un projecte educatiu fonamentat en la inclusió. El canvi del context escolar formal (normatiu, curricular, formatiu) d’una generació a una altra sembla que no va de la mà d’un canvi en el context escolar informal de socialització. L’escola ha derrotat la discriminació entre infants al seu si de iure, però no de facto.

2. Lideratges diversos per gestionar una realitat diversa. Els contes narren processos marcats pel debat al voltant de la identitat personal, i de la llibertat a l’hora de viure en harmonia amb aquesta identitat al si d’un grup plural i divers. El relat introdueix protagonistes que expressen identitats dissidents, que generen rebuig en el grup de

referència, però que necessiten l’acceptació de l’altre, i la busquen. En els processos d’acceptació-rebuig sorgeixen lideratges diversos, que marquen el ritme. Lideratges negatius, que forcen la tensió dramàtica cap al rebuig, i lideratges positius, que promouen l’acceptació en un marc d’inclusió. Totes dues tipologies de lideratges es fan presents en les històries, i sobta constatar que, malgrat l’existència actual de plans i projectes de convivència, un aspecte que ha passat a ocupar una centralitat important del sistema educatiu, els infants expliquen situacions dures i dinàmiques de lideratge que podrien ser les mateixes que les viscudes per les seves mares i els seus pares.

3. El «diferent» com a motor de canvi. La majoria de les històries perfilen com a protagonista l’infant d’identitat dissident que ha de fer tot un procés per assolir l’acceptació social per part del seu grup. I aquest infant és dibuixat com algú que ha de fer un sobreesforç respecte a la resta d’iguals per ser acceptat, reconegut, valorat i amb igualtat de drets. Cert és que trobem a cabassos molts finals feliços en els quals el grup majoritari, sovint insensible a la diversitat i discriminador de l’infant amb una característica minoritària, també duu a terme un canvi d’actituds, però aquest canvi es produeix arran d’un canvi previ que el protagonista ha hagut de dur a terme amb si mateix, o d’algú proper que l’acompanya i amb qui sent complicitat.

L’infant discriminat ha de demostrar que sap jugar millor a futbol, o que és bona persona, o que sap molt d’alguna cosa, com a pas previ al canvi actitudinal del grup. La responsabilització del protagonista de la seva pròpia situació, sense una mirada més sistèmica, és una constant.

Es tracta d’un plantejament que ve de lluny i que esdevé coherent amb l’imaginari social preponderant, marcat per la hiperindividualització.

4. Empatia entre «iguals». En el procés de trencar la solitud i l’exclusió que viu el protagonista amb una identitat dissident, no sempre s’aconsegueix el canvi actitudinal del grup. En moltes narracions, la trobada d’amistats i l’establiment de vincles afectius que el protagonista reclama es produeixen amb altres iguals que també pateixen algun tipus de discriminació per tenir una identitat dissident.

Es dibuixa un cant a l’empatia i la capacitat de comprendre què