L’ètica de l’acollida i la inclusió

La idea era així, el dimecres u de novembre en Carles i en Tomeu posarien cartells als fanals amb el missatge: «Tots som iguals siguis d’una raça o de l’altra, vine el dimecres 28 a la Piazza della Rotonda». (...) La manifestació va durar unes hores. Però va valer la pena, perquè es va veure des de tots els canals de televisió. L’endemà, en Tomeu havia d’anar a l’escola. I a l’hora del pati ningú de la colla de nens que l’insultaven no va fer. (SUP-134)

Les narracions sobre diversitat ètnica o cultural al voltant de la presència d’alumnat nouvingut al grupclasse incorporen elements relacionats amb l’ètica de l’acollida i la inclusió: com haurien de ser les coses. Enfront de la narració de situacions clares de racisme, violència i discriminació produïdes pels mateixos infants, s’aporten reflexions que sostenen valors d’igualtat, de respecte i de tolerància. La diversitat com una realitat que ha de ser viscuda en positiu, i tots els infants tenen clar que cal arbitrar mecanismes per garantir que això sigui així.

La mirada a la diversitat

La diversitat és vista en algun cas com una riquesa i una oportunitat, no associada a un problema. Quan això passa, però, no és en el context propi sinó a l’estranger, i els protagonistes no són de països d’altres continents sinó europeus. Aquí tenim el relat d’una nena esportista que participa en una competició a Holanda, i coincideix amb una nena italiana, una d’anglesa i una de sueca.

A la Clàudia, el que més la va sorprendre i li va agradar de tot és que encara que les quatre fossin nenes de dotze anys eren molt diferents en gustos, cultura, costums i per descomptat en idiomes. Després d’haver acabat el campionat es van donar el mail i van continuar en contacte i sent amigues, perquè la diversitat és sinònim d’amistat. (SUP-0022)

La diferència, però, cal que evolucioni envers el concepte de diversitat. Si hi ha diferents, vol dir que n’hi ha d’iguals, que són els qui marquen l’hegemonia social. Si només som diversos, aleshores ningú no és diferent, i tothom aporta alguna cosa a la col·lectivitat. La suma de les especificitats en equip fa possible que tothom en surti beneficiat.

Tots eren diferents i no hi havia ningú que pogués superar totes les proves sol, però van entendre que, si treballaven junts i s’ajudaven els uns als altres, ho podrien fer molt bé. Al final, es van adonar que era divertit ser diferent, que cadascú tenia qualitats que el feien únic, però entre tots formaven un equip indestructible. (INI-A-0006)

En tots els relats queda clar que els infants han desenvolupat un aprenentatge ètic de la riquesa de la diversitat, si més no en les seves reflexions. L’escola apareix com un espai socialitzador en el qual aquesta riquesa de la diversitat és present, i convida tots els infants a adherir-s’hi. D’alguna manera, els infants transmeten clarament que d’entrada la diversitat cultural és viscuda de manera negativa, i ens empeny a comportaments discriminadors, i cal dur a terme un procés d’aprenentatge per desprendre’s d’aquest biaix i adquirir-ne un de positiu.

Cap persona no és superior o inferior a una altra pel fet de ser d’un altre país o tenir un físic diferent. Tots hem d’acceptar els altres encara que siguin d’una altra raça. (...) Som tots iguals i no hem de fixar-nos en l’exterior de les persones sinó en l’interior de les persones. (MIT-101)

És encoratjador trobar relats en els quals els protagonistes dels contes esdevenen assertius i són capaços d’enfrontar-se a la majoria i reivindicar el seu dret a la igualtat. La igualtat no ve donada, sinó que és producte d’una lluita per si mateixa. Aquesta lluita la protagonitzen els afectats per la discriminació en alguns casos, i quan ho fan se’n surten.

L’endemà, [jo, Aaron, nen africà] quan vaig arribar al col·legi, vaig parlar amb la Laura, en David i en Jaume. —Jaume, t’agradaria que et diguessin que no pots jugar per la berruga que tens a la cara? O a tu, Laura, t’agradaria que t’apartessin del grup per no

saber alguna paraula? David, t’agradaria que et diguessin que no pots jugar perquè no saps fer equacions? (SUP-198)

Els espais i els temps de construcció de la convivència

Els relats passen a l’escola. I el lloc i el moment protagonistes són el pati a l’hora d’esbarjo. Els infants relaten que les experiències de discriminació o d’acceptació viscudes passen als espais informals de socialització, no als espais formals d’aprenentatge: l’aula. L’aula, regulada pel professorat, és el lloc on es resolen els conflictes que es donen al pati.

Un cop van explicar d’on venien es van posar a jugar tots plegats al pati i es van fer molt amics, es van adonar que tots ells tenien alguna cosa que els feia especials. I des d’aquell dia van decidir que es quedarien a viure en aquell poble i, així els podrien explicar moltes històries del seu lloc de naixement. (INI-0047)

En molts relats, els infants expliquen que la integració ha de comportar l’adaptació al nou context: per tenir igualtat de drets, has de mostrar igualtat de fet. El qui és vist com a diferent ha de desenvolupar un procés d’aculturació, no d’enculturació, que eviti els components culturals de l’entorn familiar d’origen i afavoreixi la incorporació dels factors culturals del país d’acollida.

Si les teves característiques personals no s’ajusten al patró hegemònic dominant, per ser acceptat has de ser excel·lent en alguna àrea que sigui valorada per la majoria. Atès que parlem d’alumnat d’educació primària, l’esport i el futbol en particular són l’eina d’integració a la classe, tant si ets nen nouvingut com si ets nena nouvinguda.

Cada cop anava més gent a mirar el partit i veien que l’Abram jugava molt bé a futbol, tots tenien moltes ganes de jugar amb ell. Cada pati se li feia més divertit, tenia més gent amb qui jugar i passar-s’ho bé, a cada pati tots els nens l’esperaven per anar a jugar a futbol i aquesta va ser la manera que la Cristina i en Jaume s’adonessin que un nen immigrant amb problemes també ha de ser feliç. (SUP-0009)

Hi ha un procés col·lectiu de grup en el qual es passa del rebuig a la diferència al reconeixement; després, l’acceptació i, finalment, la valoració positiva. I perquè això sigui possible, cal que alguns membres del grup prenguin la iniciativa i trenquin les situacions de discriminació. És interessant observar que els infants tenen interioritzat que res no passa de manera natural, sinó que cal actuar per aconseguir que el respecte a la diferència sigui la norma ètica reguladora de la convivència en la diversitat.

De sobte, la Laia i en Pau es miren fixament als ulls i diuen a la vegada: «Tenim poders!!!». Doncs sí, el poder de respectar els qui són diferents, el poder de saber treballar en equip, el poder de l’amor. I sense adonar-se’n, troben la solució: si això ens ha servit a nosaltres també servirà per a la resta del món. (INI-0055)

El joc és l’eina per excel·lència que assenyalen els infants per assolir la inclusió. Jugar és l’espai d’activitat, l’excusa perquè moltes vegades el nouvingut participi de l’activitat de la majoria del grup. A més a més, el joc molt sovint no necessita un coneixement sofisticat de la llengua, per la qual cosa l’infant que no domina l’idioma autòcton pot sentir-se còmode fent una activitat amb els seus iguals, sense entendre gaire la llengua en què parlen.

La nena estrangera va arreglar-ho jugant amb ells i passant-s’ho d’allò més bé i així es van adonar que no importava l’idioma en què parlessin perquè el joc és universal i et pots divertir, fins i tot més, perquè comparteixes jocs de diferents països que no coneixes. (SUP-0024)

De vegades, però, el joc no és suficient, perquè l’infant nouvingut necessita un temps per sentir seguretat. Els relats tenen experiències de por, d’inseguretat, i de com els acollidors han de tenir paciència.

La nostra sorpresa va ser que, quan vam sortir al pati l’Alika no volia jugar amb nosaltres. No ens entenia i ell només volia estar sol en un racó. Els dies van anar passant i tots i totes ens esforçàvem molt perquè l’Alika se sentís un més de nosaltres. A l’hora del pati, en Joan sempre l’anava a buscar per saltar a la corda amb ell. La Mariona intentava que jugués a futbol amb el

seu equip. I la resta de xiquets i xiquetes sempre anàvem a buscar-lo per participar en els nostres jocs. Però la resposta sempre era la mateixa. L’Alika es negava a jugar i preferia el seu racó solitari al pati. (INI-A-0034)

De vegades, les estratègies que es busquen tenen a veure amb l’empatia, amb el fet de posar-se en el lloc de l’altre, perquè el diferent se senti igual, reconegut i acceptat. Trobem relats de sorpreses, de proximitat, de posarse en la pell de l’altre, amb la finalitat de generar un sentiment d’inclusió envers el nouvingut.

I, és clar, pot ser que la solució que es proposa per a la gestió del conflicte d’arrel cultural o ètnica, en alguns casos, sigui màgica. De vegades, tocant una pedra misteriosa les diferències desapareixen i se soluciona la convivència. D’altres, una màquina teletransportadora porta els infants a altres realitats perquè s’adonin de la diversitat en un canvi de context. Es reforça d’alguna manera la teoria del canvi actitudinal per contacte: si interactuem amb el «diferent», aleshores cauran els prejudicis i sorgirà la convivència.

En Jordi es va adonar que aquella pedra era màgica i els ho va explicar als seus companys. Quan la tocaven ja no hi havia diferències entre la gent. Tots podien jugar amb tots i s’ho van passar molt bé. Però l’endemà, quan tornava a portar la pedra, li va caure i se li va trencar. Va explicar als seus companys que estava trist perquè ja no tenia la pedra màgica que els feia a tots iguals. Els seus companys li van dir que ja no feia falta la pedra màgica, perquè jugant tots junts s’ho havien passat molt bé, i volien tornar a fer-ho. (MIT-133)