Nit a Sant Joan de Boí
ß
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
6
el romànic de la vall de boí, patrimoni mundial en un entorn rural Entre els cims més alts del Pirineu Català, a la comarca de l’Alta Ribagorça, es troba la Vall de Boí, un municipi format per vuit petits nuclis de població conegut internacionalment pel seu conjunt d’esglésies romàniques declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO. Durant segles els habitants d’aquests pobles ha viscut de la ramaderia i l’agricultura de subsistència pròpia de les poblacions d’alta muntanya. Actualment l’economia de la vall depèn principalment del turisme. En tot aquest procés de transformació les esglésies romàniques de la vall han jugat un destacat paper. L’ inici del procés se situa a finals del s. XIX i principis del s.XX amb l’arribada a la vall de Boí del primer turisme de salut i l’excursionisme que van afavorir el redescobriment del patrimoni històricoartístic de la zona. A Catalunya, l’interès pel món medieval s’inicia al segle XIX amb els viatges historicoliteraris i el moviment cultural de la Renaixença. Seguint la tendència que s’estava produint a tot Europa amb el romanticisme, es comencen a organitzar les primeres exposicions d’art romànic i gòtic, i es creen els primers museus i col·leccions. Amb la voluntat d’explorar els monuments romànics del país, el 1907 l’Institut d’Estudis Catalans organitza la “Missió Arquelògico-Jurídica a la franja d ‘Aragó”. Durant el mes de setembre visiten la vall de Boí, recorren els pobles i “descobreixen” les esglésies i les pintures murals que s’hi conservaven. És l’inici de la posada en valor de les esglésies de la vall, el primer pas per a l’estudi, la protecció, la restauració i la gestió del conjunt. El conjunt romànic de la vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet,
Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro. Les esglésies romàniques de la vall de Boí són el reflex artístic d’una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials personificades en aquest cas en els senyors d’Erill i el Bisbat de Roda d’Isàvena, promotors dels temples de la vall. Dins d’ aquesta societat medieval, l’església complia no només una funció religiosa sinó que també tenia un important paper social, com a lloc de reunió i refugi del poble. En el cas de la vall de Boí, aquesta funció social dels temples s’evidencia en la utilització dels seus esvelts campanars de torre com elements de comunicació i vigilància. Construïdes entre els segles XI i XII seguint els models provinents del nord d’Itàlia, les esglésies romàniques de la vall de Boí formen un conjunt amb característiques arquitectòniques comunes. Són petites edificacions d’una o tres naus construïdes amb petits carreus de granit i cobertes amb embigats de fusta o voltes de canó. L’ornamentació escultòrica d’influència llombarda, amb frisos de dent de serra, arquets cecs i lesenes la trobem en els absis i els esvelts campanars de torre, la imatge emblemàtica de l’arquitectura romànica de la vall. En els seus interiors es van conservar gran part dels millors exemples de conjunts de pintura mural romànica (entre els quals destaquen les pintures del mestre de Taüll), talles (com el davallament de Santa Eulàlia d’Erill la Vall) i frontals d’altar de l’època. A principis del segle XX la major part d’aquests béns mobles van ser traslladats a Barcelona, a l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, per evitar la seva venda a col·leccionistes privats. Actualment a les esglésies de la vall podem veure les seves reproduccions. L’any 1992 la Generalitat de Catalunya declara el conjunt romànic Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) i el 1994
