Esperidió 116

A Milà hi anem de 9 10

PER EMMARCAR

Premsa lila 13

La Canalla 14

Desenfaixats. Sergi Crespo 16

La meva 1a vegada de lila 17

Nucli dur 18

#FemTGNde10: El Making off 20

El sondeig 21

Les nostres fotos 22

Jordina Estopà i Edu Polo signen la vinyeta d’aquest número sobre l’experiència de la Jove a Milà.

Equip de redacció

Montse Blanch

Adrià Calvet

Jordi Castro

Arnau Curto

Jordina Estopà

Albert Mercadé

David Martorell

Laura Pasano

Fotografies

Maria Neus Baena

Miquel Seró

Xavi Marc

Col·laboradors

Sergi Cornadó

Núria Jacas

Edu Polo

Disseny i Maquetació

Cinta Olivan

Colla Jove Xiquets de Tarragona. C.Cós del Bou, 23 43003 Tarragona Apartat de correus 463 - 43080 Tarragona

Tel. 977 235 134 www.collajove.cat

L’Esperidió és una publicació oberta a tots aquells articles que tinguin interès casteller, històric, folklòric, sempre que s’ajustin a la consideració de persones institucions. El parer de L’Esperidió s’expressa únicament a través de l’editorial. L’Esperidió no comparteix necessàriament opinions que publiqui, de les quals és responsable l’autor. S’autoritza la reproducció parcial o total dels textos, citant sempre la seva procedència.

Ind.

C. Cartagena, 12 Tarragona

DL: T.765.85

Fer els castells més grans té aquestes coses. La temporada 2014 vam deixar el soufflé a dalt de tot i tornar a cuinar una recepta que ens porti a un clímax semblant requereix de tota la implicació que hem demostrat els últims anys.

En l’àmbit estrictament casteller, a aquestes alçades de temporada les novetats a la colla ja han estat digerides. Un nou equip tècnic i una nova Junta que s’han posat al davant d’una colla que no para de créixer. Queda el gros del calendari per venir, les grans diades estan a tocar, però ja hem suat la camisa al pati d’assaig i s’han fet passos endavant per tenir indicis del que volem portar a terme aquesta temporada.

preparada. Els druides de la colla estaran contents perquè quan arribi festa major i les diades on cal donar pit la poció estarà llesta.

La temporada més difícil... un altre cop

Si ens considerem malalts de castells, que es noti. Quan llegiu aquest número 116 de l’ESPERIDIÓ ja haurem passat la diada de Sant Joan. Si les primeres diades del 2015 semblava que la colla no acabava d’arrencar, la primera tripleta màgica de l’any ens ha d’enxufar i tornar a fer allò que sabem fer tan bé: ensenyar a plaça el que assagem al local. No hi ha d’altra manera.•

Sant Tornemhi, que això no ha estat res. Tothom ho torna a esperar tot, però res no és gratuït. Els discursos d’inici de temporada es poden fer repetitius però la fórmula per poder aspirar a tenir èxit està escrita. I ho escrivim en condicional perquè aconseguir els objectius al final depèn d’aquells petits detalls que en el lloc i el moment adequats han d’aparèixer i et porten a l’èxit. El nostre objectiu com a castellers i castelleres no ha de ser cap altre que posar tots els ingredients previs per a que arribat el moment, la cocció sigui perfecta i acabem tips de satisfacció.

De la Jove de Tarragona molta gent ja dóna les coses per fetes i aquest és el màxim error. Està clar que en les darreres temporades ens hem llaurat un terreny propici per mirar més amunt, però no caure en l’error de la deixadesa ha de ser una de les grans virtuts per seguir consolidant-nos on volem ser. Si combinem la feina d’assaig incansable amb les ganes i ambició, tornarem a tenir la fórmula

Gràf. Gabriel Gibert, SA

EL REPÀS

ARNAU CURTO

L’any passat vam carregar el monstruós 3de10fm i vam ser uns habituals a cal 5de9f. Els números que vam assolir amb el 3de9f ens van portar a signar un nou récord del món casteller amb vint-i-un 3 folrats. Fins i tot vam carregar per primer cop a la història el 2de9fm. També vam coronar dos pd8fm, per no parlar dels quatre 9de8 que vam completar (més un de carregat). Un escàndol, una passada, un orgull, i tot el que volgueu, però recordeu...

Tamquam tabula rasa: tornem a començar

Riudecanyes va tornar a ser el punt de partida de la temporada. Hi vam descarregar el 5de7, el 4de7a i el 3de7. Vam tancar la diada amb un vano de 5.

Dues setmanes més tard vam anar a Cornudella de Montsant, on també hi vam descarregar el 5de7, el 4de7a i el 3de7, així com un vano de 5. Per cert, que ens ho vam passar tan bé que més endavant trobareu un especial amb la crònica castellera signada pels Brivalls i el reportatge “24h des del Bar la Fusteria”.

Per Sant Jordi vam prémer una mica l’accelerador i vam pujar fins als 8 pisos per partida doble. Hi vam descarregar el 3de8, el 5de7 i el 4de8. I sí, també un vano de 5.

Dins dels actes del Cap de Setmana Lila, i després d’una jornada festiva amb els més menuts, pel Futur és Jove hi vam completar el 3de7, el 4de7a i el 4de7 (correcte, vam descarregar un vano de 5). L’endemà, ce-

lebrant el 34è aniversari del Local hi vam assolir el 4de8, el 2de7 i el 3de8, així com dos pilars de 4 i un de 5 al mig.

A Reus, per la diada del Pallol vam descarregar el 3 i el 4de8 i vam estrenar el 5de8, que aquest cop vam acompanyar de dos pilars de 5 i dos de 4.

1. 3de8 a la Diada del Local

Foto: Miquel Seró.

2. 5de8 al Vendrell.

Foto: Miquel Seró.

3. 5de8 a Sant Boi.

Foto: M. Neus Baena.

4. 3de8 a Sant Pere i Sant Pau

Foto: Miquel Seró.

5. Roses de Sant Jordi.

Foto: M. Neus Baena.

El 31 de maig, a banda de ser el dia de l’ascens del Nàstic a Segona Divisió, també actuàvem al Vendrell per celebrar el 89è aniversari dels Nens. Hi vam descar-regar el 4de8, el 5de8 i el 3de8, així com dos pilars de 5.

@TARRAGONARADIO · 18 maig 15

Una setmana més tard, a Cornellà de Llobregat, vam estrenar el 7de8, i el vam acompanyar del 5de8 i d’un 4de8 que demanava a crits pujar-lo dalt d’un folre.

Actualitat: La @JoveDeTarragona descarrega el seu 5d8 més matiner a la Diada de Festa Major de Sant Boi http://www. tarragonaradio.cat...

Itàlia de 9...

@TGNAJUNTAMENT · 11 juny 2015

@JoveDeTarragona gràcies a vosaltres pel compromís d’exercir d’ambaixadors de la ciutat a l’#ExpoMilà2015

i la tripleta lila més matinera

Si la Jove és cridada per fer grans castells a Milà, doncs s’apropa a la ciutat llombarda i planta el primer 4de9f que veu el món casteller fora de Catalunya. Però això us ho explicarem en l’especial que us tenim preparat més endavant de la mà del Xavi Gata (i també dels periodistes Elena Gavaldà i Gerard Recasens, però segur que no ho fan tan bé com el Xavi).

A la diada de Sant Joan hi vam fer la Tripleta Màgica més matinera de la nostra historia, però això us ho explicarà molt ràpidament en Juan Trujillo, si compleix el protocol, és clar. •

CORNUDELLA (cara A)

Un cop arriba l’abril, la majoria de Brivalls ja saben què significa. S’acosta la primera i una de les millors diades de l’any. I és que el fet de que ens visitin els padrins a casa nostra, és molt gran.

TEXT: Eugènia Miró, Castellera dels Brivalls de Cornudella · FOTO: CEDIDA PER ORIOL CAROD

Porto cinc anys vivint a Tarragona, i en fa un que vaig visitant els assajos de la Jove i els segueixo a les places de forma esporàdica. Alguns pensaran que potser és poc temps, però no m’imaginava mai que després d’un any hauria après tantes coses. I justament el dissabte 18 d’abril era el dia de posar-les en pràctica i veure’n els resultats.

La veritat sigui dita: no era gaire difícil pujar el llistó de l’any anterior. Crec que és de les poques diades en que la major part de Brivalls recorden què vàrem fer, i és que sortir de plaça amb tan sols un 3d6, és difícil d’oblidar. Així doncs, tocava treure la pols dels pantalons blancs, de la camisa i de la faixa, i fer cap a plaça.

Vam començar trencant el gel amb un 3d6a. La Jove seguia ronda amb un 3d7 maco i ferm, com pocs se’n veuen a la nostra plaça. Entre castell i castell, retrobaments i abraçades. Moltes vegades em sento com si en algun moment hagués arribat a formar part de la Jove. Em sentia realment còmoda a plaça. Seguíem ronda amb un 5d6, una de les novetats que vam presentar l’última diada, i que volíem tornar a atacar. Els tarragonins prosseguien amb un 5d7.

Entre peu i peu anava preguntant dubtes tècnics, que sembla que no se m’acabin mai! Un dia com aquest, valia la pena de veritat aprofitar per resoldre’ls. Qui millor que uns padrins de 10 per aconsellar-me? Encara ara recordo els nervis que vaig veure a plaça el passat octubre.

Tornant al dissabte, havia arribat l’hora que els Brivalls culminéssim aquell 4d6a que tant se’ns va resistir just un any enrere. I la pressió era màxima! Després de dies i dies assistint a escola, tocava demostrar resultats. I quina sensació que es viu des de dalt. Actuar amb la colla que entre tots hem refundat, davant la colla que m’ha ensenyat. Potser alguns no ho veuen, però és satisfacció castellera. Baixo, ens felicitem pels tres castells assolits i continuo comentant la col·locació amb els d’escola –sembla que ha sigut positiu.

En l’última ronda, la Colla Jove culmina un 4d7a, i finalitzem l’actuació

amb els pilars simultanis. La Jove de Tarragona amb un vano de 5 i els locals amb 2 pd4 –un d’ells carregat. Ara tocava dinar i celebrar la feina ben feta.

No sé ben bé si el que més m’agrada d’aquesta diada és l’actuació en sí, el dinar amb tota la tarda, o la mescla d’ambdós. El que sí que crec és que trobar-nos a plaça un sol cop l’any és massa poc.

@BRIVALLS · 8 abril 2015

D’aqui a 10 dies, actuem amb una colla de 10! Els nostres padrins, la @JoveDeTarragona 1/2 #brivalls #castellers

Deixo passar dues setmanes i torno a deixar-me caure pel local de la Jove. La majoria em recorden com s’ho van arribar a passar. Ara només queda esperar un any, a pel proper retrobament.•

“Entre peu i peu anava preguntant dubtes tècnics, que sembla que no s’acabin mai!”

(cara B) CORNUDELLA

“Jo no escric ni llegeixo. Jo serveixo birra i reparteixo alegria!” Amb aquestes paraules l’Oriol Carod (l’Oriolet per a uns quants) ens donava resposta a la proposta de prepararnos una crònica de com s’organitzava la jornada a Cornudella de Montsant i en especial, al bar la Fusteria, quan la Jove hi anem a fer castells, a dinar, i a donar-ho tot..

Ja és la tercera temporada que al mes d’abril s’organitza una diada a Cornudella de Montsant amb els Brivalls, els nostres padrins apadrinats. I més enllà dels castells, la diada ens fa disfrutar de tota una jornada amb dinar popular per a tothom i una tarda-nit festiva. Una d’aquelles diades perfecta per carregar piles a l’inici de temporada.

I d’on ha sortit la idea d’organtizar tot això? Doncs més enllà de la relació romàntica que la colla té amb Cornudella de Montsant i els Brivalls (és on la Colla va fer la seva primera sortida encara sense camisa l’any 1979), el màxim culpable de la diada a Cornudella és l’Oriol Carod.

Tot i que durant els últims anys s’hagi desenganxat del local d’assaig, l’Oriol porta la Jove a la sang. Ell va entrar amb 8 anyets a la Colla i ha sigut des d’acotxador, dosos, sisens, quints, quarts, terços... Aquí on el veieu ara, ell pujava al primer 4de9f de la Colla, al primer 5de8... i fins al 1999 era un dels habituals dels troncs. Després, diferents circumstàncies l’han allunyat de la colla, però enguany el tornem a tenir a l’assaig i això sempre és una bona notícia!

I com s’organitza tot el tinglado de la jornada a la Fusteria? Penseu que cal preparar dinar per unes 400 persones i tot el festival que ve després. Els preparatius comencen ja el divendres al matí, quan es comencen a col·locar taules, cadires, carpes, es porta la llenya per fer la paella... a la tarda arriben els proveïdors de begudes (el 2014 s’havien despatxat 19 barrils de cervesa!) i s’intenta deixar tot preparat per a que el dissabte al matí arribi tothom i la cosa estigui afilerada. Enguany, fins i tot el cuiner de

la paella va preparar el sofregit el dia abans per no fer-nos dinar tan tard!

Després de la diada castellera, tots fem cap a la Fusteria, i allà la cosa ja comença a escalfar motors. Música, vermuts i canyes a tutti pleni. L’ambient que es genera en aquell racó de Cornudella al costat del Montsant és especial.

I quan acaba el dinar, podríem dir que comença tot. Si més no, per a aquells que allargaran la tarda, el vespre, la nit i els valents que aguanten fins a l’esmorzar de l’endemà.

Al 2015 la tarda va ser intensa i quan ja fosquejava, es va preparar carn a la brasa per a agafar forces. Aquesta era l’excusa perquè la gent pugés a sopar al que seria pròpiament el bar per no molestar els veïns. Hi va haver diferents intents fallits... Però un cop cuita la carn es va portar al bar i la gent seguint l’olor va desistir de continuar la festa a baix (tot i que el ja tradicional ruixat que ens acompanya cada any a Cornudella quan es fa fosc hi va ajudar). A la Fusteria tot flueix sense haver-hi normes prefixades, i els que es queden de festa ja saben del desordre ordenat que hi ha aquesta nit. DJ Patxap, performances de l’Oriol i coreografies del públic van conduir cap a una nit una mica trash. La llegenda urbana parlarà que es van veure aparèixer 2 ambulàncies i que algú es va trencar la cama durant la festa, però potser només serà una llegenda...

I menció especial als cafès i esmorzars servits per la Fernanda al matí de diumenge per fer passar millor la ressaca d’una altra jornada d’èxit a Cornudella.•

TEXT: Xavier Sentís i Adrià Calvet · FOTOs: M. NEUS BAENA i oriol carod

SANT JOAN 2015

Ja fa sis temporades que sóc a la colla. Vaig arribar de casualitat, animat per uns companys de feina de la meva dona, al març del 2010. Encara recordo el dia que vaig rebre la camisa. Va ser el mateix dia de Sant Joan. Recordo que aquella setmana havia anat de torn de tarda a la feina, i no vaig poder assistir a l’assaig del dimarts. Així va ser com em van donar la camisa just una estoneta abans de l’actuació.

TEXT: Juan Trujillo · FOTOS: XAVI MARC i m. Neus baena

Tothom em felicitava pel Sant i després per la camisa nova que lluïa però sense escut, ja que llavors la camisa te la donaven amb l’escut a part i l’havies de cosir a casa! Tots junts caminant cap a la plaça, i jo sense poder parar d’admirar aquella camisa tan nova i amb aquell color que em quedava tan bé! Nervis i una miqueta de por per aquesta actuació.

La diada de Sant Joan és, sobretot, el dia que ha de començar a sortir a plaça tot el gran esforç que portem a terme a l’assaig. Sens dubte, és el començament d’una temporada forta i plena de grans castells.

La diada de Sant Joan d’enguany ha estat prou bé. La tripleta més matinera!

Per començar, a primera ronda un 5 de 8 que, encara que a alguns els sembli un castell sense complicacions, és un castellàs, i per a la colla suposa un petit pas per posarhi un piset més d’aquí poc. A la segona ronda, un 3 de 9 que tan impacients estàvem tots esperant; el primer de la temporada (bravo!). A tercera ronda, un 4 de 9 que no venia de noves, ja que a Milà el vam assolir prou bé. En aquesta diada va ser bastant treballadet, però el vam descarregar. Per acomiadar, vaig trobar a faltar un pilaret de sis, però tot arribarà.

Aquest any sens dubte ha sigut diferent. Sobretot parlant del nou protocol pactat a Tarragona per les diades de la ciutat. La veritat, la durada de la diada d’enguany crec que ens va deixar una mica bocabadats a tots. Quatre colles en hora i mitja és tot un rècord, i va molt bé a l’hora d’agilitzar una mica la diada. La Colla Jove sempre hem sigut un exemple en la rapidesa a l’hora de muntar les nostres pinyes i intentar que tothom estigui al seu lloc per tal de no retardar l’actuació. Per altra banda, personalment trobo que és una mica estressant, sobretot pen-

@ALBERTGRAUVALLS · 24 juny 2015

sant en la canalla i la gent del tronc, que quasi no tenen temps a respirar. Suposo que els més agraïts d’aquest nou sistema serà tota la gent que ens admira i, com nosaltres, també pateixen passant tantes hores drets. En fi, estalviarem en cerveses, no?

Sant Joan! La primera GRAN Diada de l’any!! Va veure el segon castell de 9 de tota la Història al 1852. #castellers

Ara toca seguir treballant de valent, i no ens podem despistar. Per això,

“Per acomiadar, vaig trobar a faltar un pilar de sis, però tot arribarà”.

per a mi la diada de Sant Joan sempre serà el començament de la temporada, perquè en aquest punt arrenca una gran temporada plena de reptes.•

@KRETZO65 · 24 juny 2015

Orgullós pels castells assolits, però sobre tot per l’actitud de colla amb que s’han afrontat. Bé @JoveDeTarragona bé!

A MILÀ HI ANEM DE 9

La Jove no acostuma a marxar gaire de casa; Catalunya ens té prou enamorats. Ara bé, sabem gaudir de les oportunitats que se’ns ofereixen. I es per això que quan el Carles i el Sergi van pujar a la balconada i van anunciar que ens tenien preparada una sorpresa, no es va poder deixar d’escoltar una remor nerviosa; i un sospir d’alegria en escoltar la notícia.

TEXT: Xavi Gata · FOTOS: MIQUEL SERÓ I XAVI MARC

Anàvem a Milà a fer d’ambaixadors del nostre país. Anàvem a Milà a fer allò que se’ns dóna tant i tant bé, allò que tant ens agrada. Anàvem a Milà a fer castells. I no pas castells qualsevol.

Agafar un autobús a les dues de la matinada no és una experiència gaire agradable. Tampoc ho és agafar un avió tres hores més tard. Arribats a Milà, hi havien més boques plenes de badalls que de somriures. Encara quedaven més de dues hores per demostrar als milanesos de quina pasta estem fets i el sentiment era que les forces s’havien quedat al Casino de Tarragona.

Però la Jove mai s’arronsa. Un cafetó carregat, un brioix de crema i un passeig per les rodalies van ser suficients per agafar una mica d’embranzida. Una mica dic, perquè a les dos quarts d’onze a la Piazza del Cannone hi havia més gent estirada a la gespa que no pas amb cara de diada.

Ens havíem de preparar per una jornada diferent. Per començar, actuàvem amb Castellers de Vilafranca, i els havíem d’ajudar pel bé de la nostra diada. Després, havíem de compartir plaça i diada amb agrupacions amb les que no estàvem acostumats. I sobretot, havíem de fer un pas endavant. Fora de casa, cansats i amb una xafogor enganxifosa. Però ens tocava ferlo.

Així no, però. Faltava el cap de colla i uns 70 valents que havien fet el viatge en bus i encara estaven dibuixant pels carrers de Milà la ruta que els havia de portar al castell d’Sforzesco. Van arribar in extremis, a 10 minuts que comencés l’actuació. Però van arribar, i ja hi érem tots.

Un cop La Xarxa va donar pas a la retransmissió de l’esdeveniment, l’Àliga de Girona va dividir la marea lila i verda que esbossàvem els castellers, seguida de la Geganta de Cultura i el Gegant de Treball i de l’Agrupació Musical Senienca. Un cop l’Àliga va obrir plaça amb el seu ball d’ofici, era el nostre torn.

Acompanyats d’un 4 de 8 amb el pilar dels Verds, vam pujar de forma simultània un 3 de 8 amb la solidesa amb la que estem acostumats i que no va mostrar gens del cansament que cabia esperar. I això era un bon senyal; calia començar amb bon peu per enfrontar la segona ronda amb confiança afegida.

Tot seguit, actuaven els gegants amb el seu ball d’ofici i, després d’una breu pausa pels anuncis, tornàvem amb els castells. Van ser els Verds qui van obrir la segona ronda, amb un peu bicolor i el tercer 3 de 9 amb folre que descarregaven aquesta temporada. I ens tornava a tocar a nosaltres.

Ara sí. El castell folrat s’havia fet esperar, però allà hi era la colla Jove. Amb l’ànsia prudent d’estrenar-nos

enguany a la gama bàsica de 9, preparàvem el peu d’un 4 de 9 amb folre que encara no s’havia vist fora dels Països Catalans. Era un moment important per la colla, i era un moment especialment important per mi, que m’estrenava al pis de segons.

Els nervis hi eren. Es va fer palès amb la desmuntada del primer peu per un xivarri que, tot i normal per la ocasió, no era l’adient per fer el primer intent d’un castell de 9. El cansament hi era, fruit d’un viatge llarg i a hores intempestives. Però també hi eren la rauxa i l’orgull lila; i va fer-se evident quan van sonar gralles del primer intent de 4 de 9 amb folre de la temporada. El castell va presentar una fermesa que no havia presentat ni a les proves d’assaig. No semblava el primer; ràpid i sòlid, només es va patir un pèl a la descarregada, quan pràcticament ja el donàvem per nostre. Perquè ho va ser, i així ho vam celebrar. La feina estava feta.

Després de les bufetades típiques que acompanyen l’ocasió, i després de l’actuació de l’Agrupació Senienca, la colla Jove vam plantar, junt amb els Verds, un pilar de 5 amb l’estelada desplegada per mostrar a Itàlia quin és el nostre país. La connexió per satèl∙lit amb Catalunya es va acabar però no en teníem prou, i vam sortir de plaça amb un 5d8 marca de la casa.

Després d’una visita exprés a l’hotel, i fora del marc d’actuació, vam voler posar el Duomo de fons al 4 de 8. I ben maco que va quedar -tot i que jo em quedo amb la foto dels pilars de 5 respectius de Jove i Verds, amb l’estelada ben estesa i la catedral milanesa de fons-.

Hom pot pensar que en teníem prou, de castells. Però mai en tenim prou, i després de sopar pels carrers atapeïts de Milà, vam tornar a la Piazza del Cannone per donar punt i final a una jornada castellera intensa i esgotadora. Van tornar a ballar l’Àliga i els Gegants, i l’Agrupació Senienca va tornar a afegir la música; però com era de nit i fan molt de goig a la foscor, s’hi van afegir els Diables de Cervera Carranquers, amb vàries carretillades que en aquest punt del dia semblava que no s’havien d’acabar mai. Els castellers vam tornar a fer allò que se’ns dóna millor: castells. Els Verds van sortir de plaça amb el 4 de 8; nosaltres vam plantar un 3 de 8 que va patir un pèl més que al migdia, però que es va solventar amb garanties. Pilars de 5 de sortida amb estelada de rigor (mai em canso de veure’ls) i ja havíem acabat! Almenys havia acabat la vessant castellera de la escapada a Milà, però encara quedava gaudir dels fruits del treball.

La colla és va dividir llavors en els més valents, que van decidir sortir per Milà, tot i que el cos ja deia prou; els no tan valents que van decidir fer gresca a l’hotel; i els menys valents que van marxar a dormir tan bon punt hi vam arribar.

@IRODON · 13 juny 2015

Diumenge va tocar fer turisme (almenys a qui tornàvem en avió), cadascú per la seva banda i ens vam retrobar només per fer el viatge de tornada. En aquest punt mitja colla semblava sortida d’un càsting de la sèrie The Walking Dead. I encara quedava agafar avió i bus. Esgotats i adormilats, però crec que tots coincidim que va valer la pena.

Felicitats @verds i @JoveDeTarragona per la gran actuació a Milà, amb castells de 9, i el missatge clar de país que heu donat #castellers

Milà va servir per recordarnos qui som: una colla que sempre mira endavant. I no se’ns ha d’oblidar! •

L’altra crònica de Milà

Elena: Cap història divertida comença amb “doncs estàvem menjant una amanida...”. Excepte aquesta. El Gerard i jo portàvem dies empipant la Núria Jacas. Que si “quina colla que sou, mira que no convidar periodistes”, que si “un viatge com aquest i ens el perdrem”.... La broma arribava cada vegada a nivells més intensos; “ens han dit que hi ha places lliures i no ens hi voleu portar”... Quedem amb la Núria per parlar del Toc de Castell i mentre menjàvem amanida de pollastre i crema de verdures ens diu: “doncs al final veniu a Milà, que tenim lloc”. Recordo dirli al Gerard: “tio, que van en sèrio, hi anem de veritat? Anem a Milà amb la Jove?”

Gerard: I així va ser: cap a Milà amb la Jove. L’amanida de pollastre era lamentable, per cert. Però el dinar va valdre la pena: tres dies després ens trobàvem al Balcó del Mediterrani preparats per passar la nit del lloro a l’autocar, camí de Milà. Ens vam aprovisionar de gominoles, galetes, cocacola, xocolata i altres porqueries i després de debatre si dúiem maleta o motxilla, va arribar el divendres i vam embarcar al bus.

Elena: La capacitat d’adormir-se al bus de Gerard Recasens era proporcionalment inversa a la meva. En l’anomenat Autocar del Colesterol viatjaven els membres més ben preparats de la colla. Frigorífics, dolç, salat, cervesa, refrescos i fins i tot Chartreuse. Vora les dues de la matinada -i amb glaçó inclòs- ens van servir un important got d’aquest elixir verd que a alguns va ajudar a dormir i a d’altres ens va desvetllar encara més. No us negarem que el viatge se’ns va fer ETERN. Tot i les bromes, les fotografies de gent dormint, les cartes i les pel·lícules, tantes hores ens van esgotar per complet.

Gerard: Càntics, crits, pluja, i la premura del temps van ser els ingredients perfectes del darrer tram del viatge. Havíem d’arribar a Milà a les 12 del migdia i posàvem el peu a terres italianes vint minuts abans. Els de l’avió ja patíeu, eh? Que si el cap de colla, que si els cascs de la canalla, que si tota la gentada… Res, res: amb nosaltres s’acabaven les excuses per fer el 4de9f. En arribar, primera sensació: quin muntatge La Xarxa, tu! I va, tots a lloc que això arrenca.

Elena: Molt de desplegament, sí, però a tots ens haguria agradat que les actuacions grans haguessin sigut a una plaça més cèntrica. Us imagineu el 4d9f al Duomo? Però, ep! Que els liles ho van celebrar amb llàgrimes als ulls. Envejàvem la sensació d’alegria frenètica de descarregar el primer castell de nou pisos de la temporada tan lluny de casa.

Gerard: Després que alguns afortunats poguéssiu aclucar l’ull per fer la migdiada, cap al Duomo. Abans vam fer parada per un gelat. Espectacular. Al centre de Milà, castells d’estranquis al davant de la catedral i centenars de turistes badant amb aquesta tradició que ells creien italiana i que els vam haver d’explicar que és catalana, que és allà a un racó de les Espanyes, però que tampoc és Espanya, perquè… tant se val, crec que ens van entendre. A la nit, tornada al Parc Sempione i més castells, mesclats amb diables, gegants, i altres insignes mostres de la nostra cultura.

Elena: El Gerard parla de “oídas” perquè va ser veure foc i establir un perímetre de seguretat de 3,5 km entre la plaça i ell.

Gerard: Poc públic i amenaça de pluja. Punt i final a les actuacions de Milà i inici d’un dels objectius d’Elena Gavaldà: descobrir la vida nocturna milanesa.

Elena: Ho vam intentar. De veritat. Que el cap ens deia que ens quedéssim a cremar la nit. Però el cos ja no responia. Era la una de la nit quan feia cas als ulls de gosset abandonat del Gerard i acceptava que no; que no teníem cos per anar de festa. I que consti que vam buscar per tot Milà un local que cert casteller de la Jove assegurava que era el millor del millor. Juraria que vam estar vora dues hores buscant-lo sense èxit. Havíem tastat per sopar una focaccia, això sí!

Gerard: Excuses. Elena Gavaldà ja té una edat i no perdona. Vam marxar aviat perquè el cansament ens va guanyar. Assumim el fracàs. Després d’haver-nos sumat al grup de 40 castellers que va pagar religiosament el bitllet de metro i que va escalfar motors als bars del voltant del canal, vam retirar-nos. Al proper viatge ho tornarem a intentar, ho prometo. Vam dormir plans i al matí següent vam omplir les maletes de pasta per acontentar les nostres mares. 16 hores per endavant i més converses, ossets Haribo, foccaccies i tutti quanti per anar passant. Més fotografies de gent dormint, nadó, Sherlock Holmes, Django...

Dos quarts de cinc de la matinada: casa. Llit. No hem parat! Però quin gran cap de setmana. Gràcies, Colla Jove!

TEXT i FOTO: Elena Gavaldà i Gerard Recasens

PREMSA LILA

LA CANALLA

Ser un membre de la canalla no és gens fàcil! Cada dimarts, dijous i divendres al sortir del col·legi i després d’alguna altra activitat extraescolar, quan la majoria de nens de la nostra edat aniria a casa a descansar i fer els deures, nosaltres anem al local i fins a altes hores de la nit! I no parlem de les actuacions!

A les sortides ens hem de concentrar més que ningú, aguantar la pressió de la plaça i treure la valentia que tots tenim dins per demostrar que formem part d’una de les millors colles del món casteller i que som la millor canalla!

Ja ho veieu! Ser canalla suposa molta responsabilitat! Però sabeu què? Ens encanta! Disfrutem fent castells!

És per tot això que cada mes els monitors ens organitzen una activitat no relacionada amb els castells com a forma d’agrair-nos el nostre esforç, tot hi que, bé… ja sabeu com som… sempre buscarem una oportunitat perquè la minicolla pugui fer una de les seves actuacions.

Ah! Que no sabeu qui és la minicolla? Doncs aquesta som nosaltres! Tota la canalla! Tenim un president, un cap de colla, cap de canalla… sí, sí! És la minicolla jove! I a cada activitat de canalla actuem! Eh! Que ja hem descarregat el pilar de 3 caminant, el pilar de 3 per sota, el 2d4 net, el 3d4 net… I sense ajuda dels monitors!

Com cada any vam començar fent una calçotada amb tots els pares. Com que feia mal temps no vam poder fer-la fora i vam haver de canviar els plans i fer-la al local. No sé si va ser massa bona idea... El karaoke va fer la seva aparició! Oh, no… quina vergonya els nostres pares i monitors cantant dalt dels bancs! Tot i que no us enganyarem i hem de dir que al final tots ens vam animar a cantar alguna cançó!

Com que ens coneixen molt bé els monitors, el mes de maig ens tenien una sorpresa preparada. Quin millor lloc per portar uns castellers que el Jungle-Trek? Com ens agraden aquest tipus d’activitats i llocs a l’aire lliure on poder fer el boig i el mico per tot arreu!

Que bé que ens ho vam passar! I com no, a l’acabar i per a tots els responsables del parc, actuació de la minicolla!

Ei, ei! Que encara no hem acabat! Queda el millor!

No n’havíem vist mai cap d’igual

L’últim cap de setmana de juny el vam passar al càmping de Prades! I aquest any sí que ens va fer bon temps!

Vam dormir tots a un bungalow gegant! No n’havíem vist mai cap igual! Tenia dues plantes! Els monitors dormien a baix en lliteres i tota la canalla dalt. Nosaltres vam escollir-ho així per tenir més intimitat… ja sabeu… si els monitors no ens veuen més malifetes podem fer nosaltres!

Vam passar el dissabte sencer al càmping. Vam començar fent una excursió a la roca foradada i més tard, després de dinar va començar la guerra! Guerra de globus i pistoles d’aigua! Hem de dir que tots els monitors sou

TEXT: EQUIP DE CANALLA · FOTOS: EQUIP DE CANALLA

uns tramposos! Ens vau parar una trampa amb les pistoles d’aigua!!

A la tarda vam anar a la piscina! Els responsables del càmping ens van demanar si els podíem fer una petita demostració de castells! I tant que sí! Però aquest cop no va fer tanta gràcia... fer els castells a la gespa de la piscina quan tots s’estan banyant ja no ens agrada tant… Nosaltres volíem anar a l’aigua!

I per fi! Tots corrents a l’aigua! Els pesats de l’Isma, Lluís, Evan i Magí (com podeu veure les nenes són les que posen el seny) no paraven d’intentar carregar el pilar de 4! I Per fi, després de molts intents, carregat! Fins hi tot la piscina els va aplaudir!

Quan va arribar la nit vam sopar un bon plat de macarrons amb llonganissa i després jocs de nit amb llanternes al camp de futbol! Monis contra nens! Qui va guanyar? Mai ho sabrem… cada grup diu que van ser ells.

Ah! Una anècdota! Al final vam fer un canvi per dormir! Feia massa calor dalt! O això és

el que ens crèiem... Al matí següent tots tapats fins dalt amb els sacs! Per què de cop i volta feia aquell fred?

Diumenge a mig matí vam marxar cap al pantà de Siurana a fer kayak! Ens vam separar per grups i ens vam posar armilles. Enlloc de remar amb tranquil·litat com qualsevol persona faria vam creure que seria més divertit intentar girar les canoes i mullarnos els uns als altres.

A l’acabar, un bon entrepà amb pica-pica i cap a casa! Quan vam arribar a Tarragona només teníem ganes d’una cosa; anar cap a casa i posar-nos a dormir! Estàvem molt cansats! Segur que els pares van estar molt contents! Ja ho veieu… no parem! L’equip de canalla

és com la nostra segona família! Hem d’aguantar els pesats dels monitors sempre! Però en el fons els estimem molt! Què faríem sense ells? •

El transport de la Colla Jove!

DESENFAIXATS Sergi Crespo

Està molt bé parlar de baixos, manilles, homes del darrere i cincs de nou. Però els castells els fa la gent. I el que fem no té cap sentit si no és per les persones que tenim al costat. Aquí, el que volem és saber com és i com pensa la gent de la Jove un cop ha llençat la camisa al caixó de la roba bruta. Al número 116 de l’Esperidió ens trobem amb Sergi Crespo.

Com és un dia normal a la vida del Sergi Crespo?

Un dia normal és un joc de malabars entre totes les facetes de la meva vida: la feina, la Colla, la preparació física, en Magí, el descans… Sempre emmotllant-me als horaris de tot plegat. Això sí, si a l’arribar a casa a la nit estic cansat i satisfet, és que ha estat un bon dia.

I un dia ideal?

Home, el passat Concurs de Castells s’hi apropa molt! Qualsevol dia de la vida que ajunti castells, família i descans serà un dia ideal, sóc una persona fàcil d’acontentar.

No cal que ho juris.

Perquè això de ser de l’Espanyol... de petit ja ho eres? Va ser dura l’etapa escolar? Ja se sap que la canalla a vegades...

Sí, sempre n’he estat seguidor i ara me n’adono de la fortuna que vaig fer amb l’elecció sense saber-ho. Els aficionats d’un equip d’aquests grans no sabeu el que us perdeu. Seguir un modest et fa gaudir molt més de les victòries i t’ensenya que en aquesta vida no sempre es guanya, que tot costa moltíssim treball. Fins i tot aprens a tolerar la frustració de la derrota. Amb tot, he de reconèixer que el fet d’entrar dins una

classe amb 28 energúmens del Barça el dia després de la final de Leverkusen tenint només 11 anyets va crear moltes fílies i fòbies que encara ara arrossego.

Què pesa més, la plena del 3d9f o la responsabilitat de servir al país?

El que sé segur és que jo tot sol no puc portar cap dels dos pesos. Els castells i el servei públic són dos camps on el treball en equip i la difuminació de l’individu en benefici del col·lectiu es fa indispensable. Tant la Colla com Catalunya poden estar orgulloses i tranquil·les amb els equips humans que treballen per tirar endavant projectes i objectius comuns.

Encara recordo el dia que vas aparèixer pel local amb la barba del David Fernández. Casualitat? No ho crec... què ens volies dir?

Vaig intentar posar el meu granet de sorra per fer la colla una mica més unida, alegre i combativa. El cert és que l’única cosa que en vaig treure va ser que tothom m’animés a afaitar-me. I com les meves conviccions no són tan fortes com les de l’Il·lustre Senyor Fernández, doncs la barba va durar un assaig.

TEXT: Albert Mercadé

Què no falta mai a la nevera de can Crespo?

Queda fatal reconèixer-ho i no sé si és indicatiu d’alguna cosa, però el que mai falta a la nevera són gasoses i cerveses. I sí, sóc d’aquelles persones rares que es beuen la gasosa sola.

Això de la gasosa sola faré veure que no ho he sentit. Recomana’ns un lloc on perdre’ns...

Més que un lloc, recomanaria un camí: el camí de Sant Jaume. Però sobretot a la tardor o a l’inici de la primavera. Que a ningú se li passi pel cap perdre’s en plena temporada!

Si tinguessis l’oportunitat de conèixer a qualsevol persona del món... amb qui faries un vermut?

Amb qualsevol persona senzilla i divertida.

I ja per acabar, completa la frase: “Nen, vine, seu aquí amb el teu avi, que et vull dir una cosa...”

“… vine que t’explicaré que va passar el dia que la Jove va descarregar el tres de deu”. •

“Tant la Colla com Catalunya poden estar orgulloses”

#FEMTGNDE10: EL MAKING OFF

TEXT: Núria Jacas Adserà · fotoS: Joan Albert Besora, Arnau Curto i Albert Blay

Un dia senyalat, un repte a assolir, un castell en concret... L’objectiu? El tres de deu amb folre i manilles pel 12 d’octubre del 2014.

Però per fer-lo, necessitàvem una força especial: el recolzament de tota la ciutat. Necessitàvem fer un castell que tota la ciutat se’n sentís part de la pinya, se’l sentís seu. I així va anar la cosa..

El vespre del 24 de setembre, quan el Chartreuse i la cervesa ja feia estona que corria pel local, de sobte vaig rebre un whatsapp que deia: “Quan puguis, puja a secretaria. T’esperem”.

M’acabo l’últim glop, pujo discretament cap a dalt i allà l’escena: la sala gairebé a les fosques, tots reunits al voltant de la taula amb un parell de cerveses a les mans i en Toni Soprano dirigint la reunió. Un calfred.

Surto d’allà amb ganes d’a-nunciar-ho, però m’he de reprimir. El meu cap dóna voltes, les idees comencen a caure del cel i a mitjanit, em veig amb la necessitat d’escapar-me de tothom i escriure-les totes. I la festa continua. Això sí, ja no em vaig poder desfer del somriure tímid al pensar en el que passaria.

L’endemà mateix convoco l’equip i els hi explico la idea. Una idea senzilla però que caldria molta planificació i organització. Dit i fet, fem llista i comencem a treballar. En un full, la llista d’entitats tarragonines i en l’altre, el calendari per quadrar el dia i l’hora per gravar-los. Teníem exactament una setmana.

Sovint, les coses senzilles, clares i directes són les més efectives. No vam buscar el gran vídeoclip ni les grans disfresses. Buscàvem un missatge clar i potent, un “yes you can”, una empenta, un “ei, Tarragona està al vostre costat”. I a dia d’avui, quan penso en #TGNde10, no puc evitar emocionar-me al recordar la il·lusió i els ànims

que vam rebre de tothom que ens va recolzar, fins i tot el senyor Pujol. Ens vam il·lusionar i ho vam aconseguir. Vam fer una #TGNde10!

Gràcies Ball de Diables de Tarragona, Cos de Bombers de Tarragona, Protecció Civil, Geladeria Olivier, Bar Moto Club, Club Rugby Tarragona, TGN Bàsquet, Gimnàstic de Tarragona, Club Bàsquet Tarragona, Bongo Botrako, Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau, Fem Camí, Ixent, Ball de Gitanes, Drac de Tarragona, Sageta de Foc, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Fèlix Ballesteros, Lluís Gavaldà, Carlos Latre, Guillem Soler, Xavier Brotons, Fermí Fernàndez, Jaume Pujol, Enric Company. Ens vau ajudar a fer una #TGNde10.

Els meus sincers agraïments al Joan Albert Besora, a l’Albert Blay, a l’Arnau Curto, a l’Anna Fernandez, al Xavi Sanromà, al Manel Sanromà, a l’Albert Mercadé i a tothom que ens va donar un cop de mà.•

EL NUCLI DUR Trobada d’expresidents i ex

TEXT Xavier Altès

Les bótes de roure de les Bodegues Vermut Yzaguirre van ser el testimoni de la trobada d’antics presidents i caps de colla. La intenció no era altra que donar-nos l’oportunitat de posar en comú la visió d’on ha arribat la Colla, d’on ve i de cap a on va, i el dia escollit per fer-ho va ser el 23 de maig, un dia que de per sí, convidava ja a la reflexió.

En una Colla com la nostra, en constant evolució i procés de maduració, és bàsic saber posar en valor la seva història i preguntar-se constantment sobre el seu futur. Amb aquesta premissa i durant més de dues hores es van anar posant en comú diferents temes, qüestions i problemàtiques a les que ens estem afrontant la Colla o es preveu puguin aparèixer en un futur. No es volia en cap cas prendre cap mena de decisió si no que l’única intenció era crear un fòrum de debat i d’opinió.

Així es van començar a tractar un seguit de temes que van anar sorgint en quant podien generar interès o inquietud per part dels presents. Es van constatar per exemple, els trets de la nostra pròpia personalitat més clarament definits i que cal potenciar però que caldria sobretot saber-los transmetre als nous companys. Com a conseqüència més immediata es va incidir en la necessitat d’aprofundir en la cultura d’un esforç que ens farà més falta que mai en una temporada com l’actual, en la què els reptes que se’ns plategen precisaran d’un nivell de compromís, esforç i treball encara més elevat del que ja hem hagut de realitzar per arribar on estem.

Ens cal encara més gent

Va haver-hi també coincidència en incidir en la voluntat d’ampliar encara més nostra la base social. Ens cal encara més gent i sobretot més gent compromesa que per molta que n’hi hagi, mai no serà suficient. Som molts però ens cal encara ser més, més gent, més companys disposats a patir i a disfrutar amb nosaltres i a treballar amb generositat. Cal per això crear primer les condicions òptimes per la seva incorporació i cal també crear l’ambient i la tutela oportunes perquè un cop dins se’n sentin totalment integrats.

De la mateixa manera que els nostres castells necessiten una bona pinya, la nostra Colla precisa d’un suport social com més gran millor.

Potser per altres colles aquesta no seria una prioritat però nosaltres no entenem la Colla sense una plaça, una ciutat i una afició que gaudeixi tant dels nostres castells com nosaltres mateixos. Som així i així volem ser i per això qualsevol esforç sempre serà poc per obrir encara més les nostres portes a la ciutat, a la comarca i a tot el món casteller, de la mateixa manera que som nosaltres els que volem entrar a les seves cases, seus i locals.

caps de Colla

Tot i que és evident que no es pot tenir sempre el mateix grau de complicitat amb tothom, sí que ens cal mantenir amb tothom les millors relacions possibles i això ho haurem de treballar i demostrar a plaça, als despatxos, als mitjans, a les xarxes i en qualsevol àmbit en el que ens belluguem. Estrènyer aquests vincles hauria de ser una de les prioritats tant de la Colla com de cada un dels seus membres.

Un punt també tractat i especialment sensible fou el relatiu a les enormes mancances que actualment ofereix el nostre local social i que ha esdevingut un dels principals problemes amb els que s’està afrontant la Colla i que es va reconèixer que a hores d’ara encara no s’ha afrontat amb la decisió precisa. Mancances evidents tant per la limitació a l’hora de l’assaig de grans estructures que dificulta la mobilitat i la seguretat com per la manca del confort precís a l’hora d’esdevenir un veritable local social que pugui convertir-se en punt de trobada de castellers i amics. És aquest un tema obert des de fa temps en que la millor solució serà difícilment assequible i en el que la decisió final serà difícilment de consens però al que caldrà dedicar-li gran part dels esforços en els propers anys.

Finalment es plantejà també la necessitat de refundar l’Associació d’Amics que des dels seus inicis ha dut a terme una tasca impagable però que amb els anys ha anat perdent una part de la seva raó de ser. Caldria adequar-la a les noves exigències legals i a les noves necessitats de la Colla sense que per això hagi de perdre la seva raó principal de ser.

El temps s’acabava i poques coses més es van poder comentar malgrat la gran propensió al debat dels assistents, però encara van quedar uns minuts per incidir en la importància que poden arribar a tenir en el futur les noves tecnologies de la comunicació i xarxes socials de les que la Colla ha mostrat sempre al llarg dels anys ser-ne una veritable especialista i capdavantera.

La jornada es va cloure amb un to una mica més lúdic amb una interessant visita i tast a les bodegues de la mà d’un Gregori oficiant de cicerone. En resum, una interessant jornada de debat amb moltes ganes de realitzar aportacions i moltes qüestions damunt la taula que més que problemes hauran de ser afrontats com a reptes.•

@CASTELLERS 27 març 2015

La @JoveDeTarragona crea el JOVESCOLA per per acostar els castells als alumnes http://www.festadirecte.cat… #castellers

“Les mancances del local és un dels principals problemes que està afrontant la Colla”

La meva primera vegada Laura Sampietro DE LILA

Ja feia uns vuit mesos que estava a la colla quan em van donar camisa. Semblen bastants, però passen de pressa amb tant d’assaig. Realment, a l’arribar a la colla sents uns nervis impressionants: gent nova, compromís, vergonya... però sempre s’acull molt bé als nous. Bé, nova nova tampoc ho semblava, alguns ja em coneixien com la filla del Tomàs, o la miniSampietro, però tot i així vols fer-te notar dins la colla, fer-te el teu nom dins de la gran família.

Vaig rebre camisa l’assaig anterior a la diada de Sant Jordi, i és que quina altra actuació seria millor que la del nostre patró per estrenar camisa? Només rebre-la ja t’envien algun missatge via Internet, que amb això del Facebook la colla va ràpid, de felicitació per la camisa. I tot incrementa quan entres al vestuari i te la poses abans de l’actuació. Allà és quan penses: “Ara sí! Sóc oficialment de la colla!”

Surts a enfaixar-te i sembla que la gent et miri diferent. Segurament són imaginacions teves, potser ets tu qui vols que et mirin i felicitin, però sí que comença a aparèixer gent felicitant-te, et fas alguna foto, i finalment arribes a plaça.

Primer castell i et poses a la pinya. Posar-te a la pinya amb camisa és idènticament igual que amb samarreta, sent sincers, però els pensaments que corren pel teu cap en un primer castell amb camisa... això només s’experimenta un cop a la vida, i afortunat aquell qui se’n recordi per sempre.

Per sort, també vaig poder estrenar-me de crossa amb la camisa. Ja havia fet de crossa a la diada anterior però, amb

@REVISTACASTELLS 10 juny 2015

Filosofia @JoveDeTarragona: avançar i guanyar passos sense obsessionarse pel calendari http://revistacastells.cat/index. php/2015/06/lajove/ … #castellers

tota l’adrenalina del dia i de la diada especial, encara suma més. Vaig fer de crossa al 5d7 per arrodonir una bona actuació amb 3 i 4 de 8, creant un record molt esperat que quedarà per sempre.•

“Surts a enfaixar-te i sembla que et mirin diferent”

QUÈ HI DIUS?

DAVID MARTORELL

Què et va portar a venir a la colla?

ROSA MARIA VIVES

Doncs la Gina és molt amiga de la meva filla Cristina, i parlant de que el Magí volia venir un dia vam anar a l’actuació de Sant Jordi a veure-la. A partir d’aquell dia ens vam apuntar a la Colla.

XAVIER SAMPIETRO

A mi em ve de família. Els meus pares són castellers i jo des de petit que ho segueixo. Quan vaig ser gran i vaig decidir que no em feia “mandra” venir els divendres vaig decidir apuntar-me.

MÒNICA RIUS

JOSEP SANJUAN

Vaig entrar a través del meu fill. El món dels castells sempre m’havia cridat molt l’atenció, l’únic que passa és que naltros som de Barcelona i a la meva època no hi havia la tradició que hi ha aquí. I també m’agraden les idees que transmet la Colla.

Anava a classe amb l’Oriol Carod i amb l’Aleix Vilà i ells feien castells. La mare de l’Oriol sempre ens venia a buscar després de classe i alguns cops ens portava a veure l’assaig. I al final un dia em vaig decidir a apuntar-me.

GERARD PADRÓ

Doncs principalment el Jano és el que em va introduir, ja tenia la sang de color lila però no tenia amistats a dins la colla. Finalment ell em va acabar de convèncer per entrar i així va ser.

BEATRIZ CAPITAN

Una amiga meva que treballa amb mi, anava a la sortida que es va fer a Mallorca i ens va invitar, amb això ens vam enganxar i vam començar amb la colla.

@JOVEDETARRAGONA · 31 maig 15 Enhorabona campions @NASTICTARRAGONA us dediquem els nostres pilars. #Tarragona #castellers #pertuipels100

AGUSTÍ DEL DIEGO “GUTI”

Un dia vaig anar a un curs de gralla que feien a la Colla i em vaig apuntar, i a partir d’aquí vaig començar sent graller hi ara sóc un casteller que toca la gralla.

Les nostres FOTOS

MIQUEL SERÓ, dani reseco i xavi marc

Foto: Marta Cascón