PROJECTES DE CONSERVACIÓ
ibis ermitÀ Benvingut al Zoo!
L
Una espècie representativa de la sabana africana i ambients mediterranis secs.
’ibis ermità és un ocell de la família dels tresquirniòtids, dins l’ordre dels pelecaniformes, d’aparença estranya i desendreçada que presenta un bec llarg i combat de color vermell que se li uneix a la part desplomada de la cara, també vermella amb tons ataronjats. La resta del cap és de plomatge negre i de la coroneta li sorgeixen uns plomalls negres que el fan totalment reconeixible. El seu plomatge és fosc arreu, tot i que les ales, molt iridiscents, presenten tons verdosos i liles sobretot a la zona de plomes escapulars i cobertores. Te les potes relativament curtes i vermelloses, que li donen una aparença global robusta i poc esvelta. El dimorfisme sexual és inexistent, i només es pot discriminar els individus joves per ser molt més apagats en totes les iridiscències del plomatge i per no tenir el clàssic plomall de la coroneta que tenen els adults. És també destacable que durant l’època jove la cara és negrosa amb plomes sobretot al front i el capell i el bec,
igualment llarg i combat, pren una col·loració molt més apagada i de tons grisos. És una espècie representativa de la sabana africana i ambients mediterranis secs que viu en zones àrides amb penya-segats, on hi estableix les seves colònies de cria. S’alimenta principalment d’insectes i de petits vertebrats com amfibis, rèptils i petits mamífers. Es distribueix en dues poblacions separades. La més abundant és sedentària i viu a les costes del Marroc. L’altre, més escassa, és migratòria i es desplaça entre Síria i Etiòpia. Fins al segle XVIII la seva distribució era molt més àmplia, trobant-se fins i tot a Àustria, Hongria i Suïssa. De fet, hi ha força cites de nidificació en castells, torres o construccions humanes abandonades en tota la zona d’Europa central. Aquesta població europea, abundant antigament, va anar decreixent ostensiblement a principis del segle XVII degut a canvis climàtics, ús de pesticides i pressió humana, ja que els polls eren recol·lectats per menjar. De fet, les subpoblacions turques presents a Birecik, van passar de 3000 parelles reproductores l’any 1890 a un sol individu l’any 1989 com a resultes de la pressió humana. Curiosa és també la situació d’aquesta espècie a Siria, on cap a mitjans del 2002 hi havia una colònia minsa a la ciutat de Palmyra, fortament colpejada per la recent guerra civil durant els anys poste-
14 ZOO DE BARCELONA
Zoo_num_03.indd 14
5/12/19 12:58
