22
EL GRAT 719 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - FEBRER 2021
miró de museu
Art&Cultura
Siguem Tossuts per Isabel-Clara Simó Article publicat a El Gratis Nº674 - 2 quinzena de Juny de 2018
A
cabe de llegir que el català (si voleu, digueu-li valencià) recula i que ha perdut 300.000 parlants. Per zones va així: Catalunya té un percentatge del 94,60% que l’entenen o el parlen; el País Valencià té el 88,80% de gent que entenen o parlen el valencià; les Illes, el 96, 80; La Franja, el 94,10%; Catalunya del Nord, el 61 %; L’Alguer, el 88, 20%; Andorra, el 96%. Quines són les causes del descens, malgrat Escola Valenciana, la Universitat d’Alacant o la Xarxa Alcover? Els experts parlen d’una frenada en l’administració que ha perjudicat la llengua. No ens equivoquen la culpa no és dels immigrats. Res més lluny de la veritat. Com ha passat sempre, la gent que ve a viure a casa nostra vol integrar-se. De pasada comente que integrar-se i assimilar-se són conceptes sociològicament ben diferents: integrar-se vol dir conservar tot el bagatge cultural i afectiu envers els països del nou vinguts; assimilar-se és obligar-los a renunciar a llengua i religió. Més o menys com Castella va fer a la “descoberta” d’Amèrica, on consideraven que eren portadors d’una llengua “superior”. Marededeu! No hi ha cap llengua superior a cap d’altra, i totes són igualment complexes. El problema són els mitjans de comunicació (gràcies El Grat, per la vostra feina!), és sobretot l’administració i l’escola. I, també, que la nostra llengua ha estat foragitada dels jutjats, de les joguines i fins i tot, ai de nosaltres, de les medicines: coneixeu algun medicament el prospecte del qual estiga en la nostra llengua? No tinc dades de com està la qüestió lingüística en Alcoi, si bé sospite que hi ha dificultats enormes per tirar endavant una llengua que és viva gràcies a la tossuderia dels parlants, i malgrat les normes, les persecucions i els menyspreus de què hem estat objecte. Sabeu? Els sociolingüistes no acaben de comprendre com ha sobreviscut, malgrat els “blaveros” i tots els jacobins que ens envolten. Continuem essent tossuts: el que està en joc és el millor instrument de cohesió social que existeix: la llengua. Contra el racisme, fem lloc als nou vinguts en la nostra llengua. I no la malbaratem canviant-la fins i tot quan la persona amb qui parlem voldria ser acceptada i parlar de tu a tu amb nosaltres. Ens juguem el país. I la literatura. I la cohesió social, com deia. Ens hi juguem molt.
H
i ha una vessant d’Antoni Miró (Alcoi, 1944) no massa coneguda, i és el seu deler per l'erotisme. Fa uns anys, quan el vaig entrevistar per al llibre Estudis d’art, em va commoure una estança del mas (l’així anomenat "quartet dels pecats"), tot recobert per dibuixos eròtics, amb títols com Amagatalls secrets, Fent camins o Gran meravella. Aleshores, el pintor em va reconèixer que en aquest assumpte era un pocavergonya, i ho digué d’una manera desenfadada, sense donar-li major importància. L’erotisme ha estat present en molts artistes, alguns d’una manera esbravada, com ara Auguste Rodin o Egon Schiele, altres d’una forma molt més subtil, com el mateix Giorgione o Tiziano, altres revisitant els clàssics, com William-Adolphe Bouguereau i Alexandre Cabanel, que amb les seues Venus concupiscents varen indignar d'allò més la societat benpensant parisenca del segle XIX. Per no parlar de L’origen del món de Gustave Courbet, on per primera vegada en la història de l’art es pinta aquell sexe femení amb tota la naturalitat i alhora cruesa de què és capaç la representació pictòrica. Antoni Miró és un pintor procaç, desinhibit, valent en la pinzellada, i que amb els anys ha anat manifestant de manera cada vegada més descarnada la seua mirada sobre el cos humà. Des dels primers dibuixos i gravats dels anys seixanta, fins a aquests llenços de cos natural de les darreres sèries dels anys 2018 i 2019, hi ha un procés de desinhibició, com si el pintor desitjara plasmar tot el potencial eròtic que traspuen aquells cossos femenins. Quan te’ls va mostrant, un a un, es
MIRÓ DESENCADENAT
A propòsit de les sèries eròtiques d’Antoni Miró per Martí Domínguez · Universitat de València-IEC./
produeix l’extraordinària sensació de l’aclaparament al davant de tota aquella carn trèmula, de tot aquell immens bany turc pictòric. Hi ha el voyeur (Miró és un miró, si se’m permet el joc), però també l’estudi acadèmic, el desig de recrear-se en aquella anatomia, que el venç, que el tenalla, que l'apassiona. Sens dubte, al darrere de tota aquesta sèrie mironiana hi ha un gaudi sincer envers el cos femení, aquesta gaubança envers la feminitat més reclosa. Però, arribats a aquest punt, potser seria convenient introduir un breu apunt sobre l’aportació d’aquestes sèries eròtiques. Es podria dir que Antoni Miró ho ha pintat quasi tot, i que no hi ha res que no siga interessant per a la seua vocació pictòrica. Treballa el color, la geometria, la perspectiva, el retrat, i d’ací passa a l’escultura, amb el seu dibuix sobre acer corten. Una d’aquestes escultures, titulada 25 d'abril, que commemorava la derrota d’Almansa, i instal·lada a l’entrada de Gandia, es va fer cèlebre per la topada amb un alcalde conservador, que es va encabotar en desplaçar-la a un altre lloc, molt menys visible. Són escultures que no deixen indiferent, i en especial la seua Sèrie grega, que també ha estat motiu d’escàndol perquè algunes peces (que reprodueixen escenes de la
Exposició d’art sostenible'Els ODS dels Baleàrics' a la Sala Coll Alas de Gandia Mostra mitjançant les arts plàstiques que són els Objectius de Desenvolupament Sostenible BR | Gandia./ Aprofitant el Dia Mundial Contra el Canvi Climàtic, s’ha presentat la nova exposició que estarà a la Sala Coll Alas, ‘Els ODS dels Baleàrics’, que està organitzada pel mateix Ajuntament de Gandia, i la Fundació Baleària. L’objectiu d’aquesta mostra és conscienciar i implicar a la ciutadania en la lluita contra el canvi cli-
màtic, gràcies a unes obres que estan elaborades per artistes balears, com per exemple Natalia Ribes o Empar Boix, i que representen cadascú dels 18 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). El regidor de Cultura de Gandia, Nahuel González, ha explicat que “hem de lluitar totes i tots des de les administracions, des de les institucions, fins a la
ciutadania, i a través de l’art en aquest cas”. González també ha agraït a les entitats organitzadores i als artistes la seua implicació en aquesta iniciativa que ha definit d’imprescindible “en un moment de crisi emocional, social, i econòmica com la que estem vivint”. Antoni Mascarell, un dels comissaris de l’exposició ha destacat que Gan-
dia té el compromís de “convertir-se en una destinació turística sostenible, perquè el turisme del futur serà sostenible o no serà”. Finalment, les dues artistes de l’entitat balear han reivindicat la cultura com un mecanisme de conscienciació i responsabilitat global necessari per a aconseguir un espai més ecològic i sostenible.
imaginària dels vasos grecs, que ja varen donar lloc a un conjunt de gravats titulats Suite eròtica) són explícitament sexuals, amb alguna còpula massa evident segons per a quins ulls. Els títols Afrodita, Jocs eròtics (que representa una fellatio) o Joc antic, són indicatius del caràcter juganer de l'artista. I, tanmateix, tot això forma part d’aquest cosmos mironià tan directe i desproveït de vels, com si el pintor, passada la setantena, haguera decidit parlar clar, sense ambages, i mostrar les coses sense tants recels. Sense cap aturador. És un Miró desencadenat, particularment salvatge. Hi ha per tant en Antoni Miró un desig explícit de desempallegar-se de cadenes i repressions, i mostrar les coses amb la seua naturalitat. I la sèrie Nus i nues (20182019) és compulsivament desinhibida, obertament libidinosa, decididament eròtica, amb una interpel·lació directa a l’espectador. Obres com Mostrar-se, Platònic o Intuició mostren el sexe femení sense vels, amb una cruesa colpidora, provocadora, rotunda, courbetiana. Però, al mateix temps, aquest reguitzell de carn palpitant ens corprèn profundament. Perquè, sota tot allò, hi ha un sentit tribut al cos de la dona. Un homenatge pregó i sincer, sense cap peatge ni fre, a la naturalesa humana.
