28
EL GRAT 719 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - FEBRER 2021
més llibres
Art&Cultura
La tortuosa existència del ‘Diari La Veu' per Sergi Tarín./
N
o hi ha dubte que la vida del Diari La Veu és una de les més tortuoses, i dissortades, del panorama mediàtic autòcton. I més enllà. Va eixir de la ment de l’advocat Moisès Vizcaino, un idealista, i no en el sentit il·luminat del terme, sinó en aquell més patològic: “Que propendeix a representar-se les coses d’una manera ideal”. És l’única explicació possible a perquè, malgrat tot, i això vol dir patrimoni i salut i família, continue entestat a sostenir un projecte tan sacsejat, perseguit o directament maleït pels déus. Dissort i pur determinisme. No sols per nàixer en valencià, d’esquerres i en un dels pics de l’anterior crisi econòmica, l’1 de gener de 2013, en plena solsida a càmera lenta de cinc legislatures de corrupció del Partit Popular. No sols per la indigestió de sucre en les oïdes d’aquell nacionalisme que tant de temps perdut pel valencià prometia recuperar només arribar a les conselleries. I no sols per aguantar dos anys a força de glucosa auditiva, entre mitjans de 2015 i mitjans de 2017, arrapant engrunes del gran mantell mediàtic del valencià, milers d’euros per engreixar càrtels o els grans correctors automàtics que mai no descansen, com el coronavirus, malgrat la bobina de la Covid en el bec de la pandèmia... Dissortat no sols per creure’s la transmissió d’oxigen en forma de publicitat institucional i a canvi de mutilar capçalera i bel·ligerància (testa i ànima), i imposar un director per garantir, a la llarga, doctrina de nota de premsa per sobre de periodisme. I, no sols, en un flagrant incompliment de la paraula donada, rebre només la meitat d’aquell oxigen fins deixar boquejant el diari, amb autòpsia de 31 de desembre de 2019. I, malgrat tot, furgar entre les cendres i renàixer no com au fènix i sí com caragol, però lliure de qualsevol fe en partits i institucions, per a la qual cosa li calen 2.000 socis-agermanats que aporten 150 euros anuals al projecte, menys de la meitat d’un cafè diari. Què son 2.000 persones entre cinc milions de valencians o, almenys, entre els 439.459 votants de Compromís? I, un any pandèmic després, sols arribar a 500 convençuts, el 0,11% d’eixe electorat tan pectoralment valencianista i de progrés. I quan, malgrat tot, el caragol comença a caminar de nou, la veu feta murmuri, el puny de la inspecció de treball li esclafa la closca. El passat 16 de desembre li notifiquen un acta d’infracció de 62.000,96€ en concepte de quotes a la Seguretat Social no satisfetes per 58 col·laboradors que l’Administració entén que eren falsos autònoms i devien haver estat contractats entre 2016 i 2019. Entre ells una notària per la confecció de tres escriptures! I una estudiant en pràctiques! I columnistes a raó d’un article mensual! Jo mateix sóc una d’aquelles 58 persones que han rebut la carta. La Seguretat Social em regala vuit mesos de cotització. Per la cara. Mai vaig ser treballador a temps complet o parcial del Diari La Veu, ni vaig fer faena en la redacció. Era i sóc un freelance que factura a aquest mitjà com a tants altres, puntualment. De fet, si la Seguretat Social apliqués el mateix criteri al conjunt de la meua vida laboral, ja tindria la jubilació resolta. En la missiva, o míssil, s’explica que les actuacions van començar el 28 de novembre de 2019. Casualitats de la vida, aquell dia, El Confidencial va publicar que un jutjat de Barcelona investigava si les ajudes al valencià atorgades per Ximo Puig afavorien a una trama que desviava fons a empreses involucrades en el procés català. Entre les peces de l’engranatge, suggeria la notícia, sense contrastar, hi havia el Diari La Veu. Ni unes poques hores va tardar en destapar-se la mentida, però el mal ja estava fet i la dreta anticatalanista (la dreta, en fi) no va dubtar en escampar la femada. Les 24 pàgines d’al·legacions de Moisès Vizcaino, un Josef K. modern, són un crit agònic per justificar l’origen de les espècies, la circumferència dels globus terraqüi o que l’empresa periodística funciona amb col·laboradors, columnistes i experts que facturen pels seus treballs esporàdics. Les diligències, diu el paper de 93 pàgines, han durat més d’un any, amb la participació d’un equip de quatre inspectors i subinspectors. Un absurd que, de substanciar-se, no sols suposaria la desaparició definitiva del Diari La Veu i la ruïna personal del seu editor, sinó la lògica aniquilació de qualsevol ecosistema mediàtic mínimament viable. Crida l’atenció un desplegament tal en contra d’un mitjà tan modest com el Diari La Veu, quan hi ha d’altres on tot allò que denuncia l’acta és a l’ordre del dia i a plena llum. Però confiem que la solidaritat entre periodistes, tants i tants al carrer últimament, s’amplie a les capçaleres en defensa del germà menut, i únic íntegrament en valencià, injustament atacat. Ho esperem... Encara que siga per egoisme. Encara que siga, per favor, que ja està bé, per un mínim de dignitat. Article publicat en el número 1.910 d'El Temps, publicat el 18 de gener de 2020 i l'enllaç https://www.eltemps.cat/opinio/12506/la-tortuosa-existencia-del-diari-la-veu
Ximo Llorens i Jordi Peidro, Premi Internacional de Novel·la Els coautors de la novel·la guanyadora d'aquesta primera edició del concurs veuran el seu treball publicat per Promoció de la Ciutat de Las Palmas de Gran Canaria SS | Alcoi./ La novel·la «El decapitado de Harrogate», de la parella d’escriptors alcoians Ximo Llorens Baena i Jordi Peidro Torres, guanya el Premi Internacional de Novel·la de Misteri i Policíaca de l’Ajuntament de Las Palmas de Gran Canaria. Guardonada entre les 266 obres rebudes per la seva inquietant trama, interessant i originalment construïda. El certamen literari és una de les accions desenvolupades per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Las Palmas de Gran Canaria, a través de la Xarxa de Biblioteques Públiques Municipals, a propòsit del 130è aniversari del naixement de Agatha Christie. Els premiats rebran una dotació econòmica de 10.000 euros i veuran el seu treball publicat per Promoció de la Ciutat de Las Palmas de Gran Canaria. Coincidint amb el 130è aniversari del naixement de Agatha Christie, l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Las Palmas de Gran Cana-
Ximo Llorens i Jordi Peidro./
ria, a través de Promoció de la Ciutat de Las Palmas de Gran Canaria i de la Xarxa de Biblioteques Públiques Municipals, va llançar el mes de juny passat la primera convocatòria d’aquest certamen de novel·la de misteri com a part del projecte «Cultura en acció». El jurat, presidit per l’escriptora Carmen Posadas i integrat pels també escriptors Santiago Gil i Tina Suárez Rojas, l’editora Guadalupe Martín Santana i el filòleg Miguel Hernández, com a secretari, va donar a conèi-
xer la fallada del concurs el 12 de gener, dia en què es compleix el 45è aniversari de la mort de la cèlebre escriptora anglesa Agatha Christie. El jurat ha destacat de la novel·la guardonada la seva inquietant trama, interessant i originalment construïda, amb picades d’ullet metaliteràries a les novel·les clàssiques d’intriga, misteri i policíaques, incloent-hi referències a personatges inspiradors amb Arthur Conan Doyle, Georges Simenon i la pròpia Agatha Christie.
Josep Lluís Santonja guardonat amb el XXI Premi Bernat Capó
Aquest certamen està organitzat pel Museu Valencià d'Etnologia i Edicions del Bullent SS | Alcoi./ En 1999 va nàixer el Premi Bernat Capó, de part del Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València i Edicions del Bullent, amb l’objectiu de fomentar la investigació i la divulgació de treballs vinculats a l’estudi de la cultura popular valenciana. Enguany, en la seua edició vint-i-ú, el premiat ha sigut l’alcoià Josep Lluís Santonja, gràcies al seu treball ‘Animetes Santes’. Segons el diputat de Cultura, Xavier Rius, “el Premi Bernat Capó és un referent per als estudis de la cultura popular. Ara, amb l’organització del premi des de l’ETNO, fem un pas més en la difusió d’una cultura oberta, inclusiva i amb la perspectiva territorial que habitualment treballem als nostres museus”. L’obra premiada en l’edició del 2020, tracta les tradicions funeràries valencianes, des de la Pesta Negra de 1348, i la generació de les particularitats pròpies dels valencians devers la mort, com ara la ce-
Josep Lluís Santonja./
lebració de la defunció de xiquets i xiquetes que lluny de ser un acte penós per a les seues famílies, era motiu d’alegria, perquè tenien un nou “santet” que, mort sense pecat, la seua ànima ascendia directament al cel. El treball també parla de la modificació provocada per la Il·lustració i el pensament higienista, amb la regulació de les inhumacions i la construcció dels cementeris extramurs per acabar amb el risc de contagis, així com els canvis actuals en la percepció de la mort: l’aparició de noves maneres de celebrar els fune-
rals d’una forma més sostenible i inclús tecnològica, amb xarxes socials o plataformes que serveixen per a enviar missatges de comiat, compartir records o donar les condolences als familiars; el disseny i funció dels cementeris, condicionats per la tendència creixent de les incineracions, i la seua funció cultural o turística d’alguns espais funeraris de certes ciutats valencianes com el ‘Museu del Silenci’, al Cementeri General de València, o la ‘Ciutat Dormida’ en el Cementeri d’Alcoi. Pel que fa al títol, ‘Animetes santes’, fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. També col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta que era considerada com un protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Festa de Tots Sants ni Ànimes.
