36
EL GRAT 719 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - FEBRER 2021
històries de la deportació
· Històries de la deportació VIII ·
Tots els números de la mala sort - Miguel Cervelló Bay,de Planes -
El règim imperant durant quaranta anys no va tindre en cap moment pietat dels vençuts en la guerra. Ni de les seues famílies. L’infortuni que van viure els republicans exiliats, amb la mort en els camps de concentració nazis, es va perllongar a les famílies. Especialment en els pobles xicotets, com Planes, on la censura postal funcionava amb la precisió d’un rellotge suís. Guillem Llin Llopis./
A
les famílies (pares, germans, nets, fills,...), el règim no va permetre que fora sabuda la mort del ser estimat en la deportació. Ni la carta que enviava el camp de concentració de Mauthausen per notificar la mort del deportat, ni les comunicacions de la Creu Roja Internacional. Res. Està clar que foren interceptades perquè la família no s’assabentara. Tampoc en 1950, quan França va fer una feina descomunal, esbrinant tots els morts republicans que tenien el contacte a l’estat espanyol, fent l’acta de defunció oficial i posteriorment lliurant-les a les autoritats franquistes, hi va haver més sort. Franco va ordenar que foren arxivades, sense comunicar res a les famílies dels malaguanyats. Així és normal trobar casos con Virginia, la mare de Miguel, que fins a l’últim sospir va confiar que el seu fill tornara. Feia prop de tres dècades que havia mort en un lloc on el paisatge s’assembla a l’Edèn, però on els nazis l’havien convertir en l’infern: Gusen i Mauthausen. Miguel Cervelló Bay va vindre al món a les nou de la nit del dia 13 de febrer de 1914. Sa mare, Virginia Bay Cairols (31 anys) estava casada amb Miguel Cervelló Ferrándiz (de 33 anys). Els dos eren naturals de Planes (el Comtat) i vivien a la població, en la carretera (actual carrer Ciutat d’Elx). Era el primer fill i els avis eren també de procedència de Planes, excepte
“als anys 60 encara Virginia eixia a diari a la Lonja i feia el comentari de rigor ‘vaig a veure si ve el meu Miguel’, esperant que algun dia tornara.” Així va ser fins la mort de la dona.
Els pares del malaguanyat, Miguel i Virginia. Fotografia cedida per Juan Oltra Pérez. · Miguel Cervelló en 1935, vestit de militar. Fotografia cedida per Juan Oltra Pérez.
l’avia materna qui era originaria de Benigànim, a la Vall d’Albaida. Miguel va nàixer alhora que Charles Chaplin estrenava en febrer en el cinema mut el seu primer curt, Making a Living, preludi d’una exitosa carrera en la pantalla on prodigaria les millors rialles d’una època. Però el nostre protagonista tindria en la seua curta vida poques ocasions de riure. Era un temps amb una forta crisi econòmica com a conseqüència de la fil·loxera, que va assecar les vinyes de les comarques i del País Valencià i va provocar una forta
crisi econòmica. Quan té cinc mesos, es declara la Primera Guerra Mundial, que serà posteriorment el preludi de la Segona en haver establert els guanyadors de la contesa unes condiciones draconianes que van fer moure i trumfar el populisme de Hitler. En 1918 hi ha una pandèmia de grip (havia començat en Texas, EUA) que ha passat a la història com la “grip espanyola”. Així doncs, els primers anys de vida de Miguel es van veure sacsejats per successos que afectaven, per a mal, a tots. Posteriorment, naixeria Ricardo, el seu germà
que, en ser adult, es traslladà a viure a Muro, on va morir amb el pas dels anys per la lògica de la llei de la vida. No hi ha informació d’on va complir el servei militar, el que sí sabem és que per raons d’edat va tindre que batallar tota la guerra civil al ser de la quinta de 1935, sent molt probable que en declarar-se la rebel·lió, estigues complint la mili. Al perdre les tropes republicanes la Batalla de l’Ebre va quedar en la zona nord, en Catalunya. I davant l’avanç de les tropes feixistes, i amb la rancú-
nia que venien demostrat en diferents passatges de la guerra, pren força l’opció de l’exili. Travessa els Pirineus en els primers dies de febrer i les autoritats franceses els “acullen” sobre la sorra en les platges de llevant, en ple hivern, en els “camps de refugiats” (Argeles, Sant Cebrià, el Barcarès, Agde... que van anar obrint-se). Va tindre que sobreviure, com tots els refugiats, sense sostre, a la intempèrie, sense a penes menjar ni aigua, mal vestits, pitjor equipats, ploguera, bufara la tramuntana o el termòmetre s’enfilara prop dels zero graus. Al declarar-se la Segona Guerra Mundial els francesos van veure una forma de traure’s de damunt a aquella gran quantitat de refugiats que tenien al seu territori. No sabem si s’apuntaria voluntari o l’agafarien forçós per formar part d’una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Tant si dona. En la CTE van fer treballs de suport per a l’exèrcit
