persones i inculquen amb un exercici constant. També cal mencionar una altra virtut important per a Aristòtil, la prudència, una virtut intel·lectual Aristòtil fou un filòsof empirista, creia que la via per a adquirir el coneixement era mitjançant l’experiència i així es podia assolir la felicitat o la bondat d’un individu, però també intervenien les virtuts morals i la prudència. En quant a la relació entre els dos termes, Aristòtil va afirmar: ‘’és bell el que per una banda ens agrada i per una altra banda és valuós per si mateix. La bellesa és bona, encara que no tot allò bo és bell’’. Podem arribar a la conclusió que per a aquest filòsof aquesta associació no és tan forta com per a Plató.
ANTIGA ROMA (753 a.C.- 476 d.C)
Quan els romans van conquerir Grècia van integrar gran part de la seva cultura, sobretot en l’àmbit artístic. La bellesa a Roma també va ser resultat de càlculs matemàtics, proporcions i simetria, per tant, un cos bell havia de tenir totes les seves parts proporcionals a la figura sencera. Dit d’una altra forma, el cànon de bellesa dels romans era molt paregut al dels grecs. Els homes per a ser considerats bells havien de ser alts, musculats amb les cames llargues, amb molt de cabell, front ampli (símbol d’intel·ligència), boca petita i mandíbula marcada. En quant a les dones, aquestes havien de tenir els pits petits, ulls grans, nas afilat, boca i orelles no massa grans, cabell ondulat i galtes ovalades. Depenent de la classe social a la que pertanyen, realitzaven diferents rituals per a cuidats facials i corporals, com mascaretes naturals, depilació, etc. Els romans eren creients, per tant, la bondat es basava en ser agradat als Déus mitjançant el seguiment de les normes que aquests marcaven. Tot i així, cada ciutat, com a Grècia, tenia un Déu diferent, per aquest motiu, no havia una definició clara de bondat en la cultura romana.
19
