L a r e v i s ta d e l s i n d i c at
Núm. 17 AGOST 2021 SEGONA ÈPOCA
Entrevista
Alba Vergés, exconsellera de Salut
Entrevista
Adrià Comella, exdirector del CatSalut
Reportatge Campus Metges
Sumari 04 Editorial Fons europeus de recuperació i sanitat pública 06 Entrevista Alba Vergés, Vicepresidenta primera del Parlament de Catalunya 09 Article Salut mental i emocional: un efecte Covid 11 Reportatge Nou paradigma en la formació de Metges de Catalunya 14 Article Secretaries adjuntes: l’engranatge sindical 17
Metges Sense Fronteres L’himne: una vida jove en equilibri a l’UCI
18 Entrevista Adrià Comella, director gerent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau 23 Espai jurídic Augments de la jornada, modificacions en les funcions i assumpció de tasques diferents a les pròpies de l’especialitat: possibilitats i límits malgrat la COVID 24
Medicina i Catalunya, una mica d’història La sanitat catalana durant i després de la “grip espanyola”
26
Hem dit MC als mitjans de comunicació
Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.
Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez
08013 Barcelona
Coordinació: David Arribas
Tel. 93 265 11 77
D.L.: B 11121-2015
info@metgesdecatalunya.cat
Producció Editorial:
Metges de Catalunya
wwww.metgesdecataluya.cat
11
Reportatge
Nou paradigma en la formació de Metges de Catalunya
Entrevista
Adrià Comella i Carnicé
Medicina i Catalunya, una mica d’història
La sanitat catalana durant i després de la “grip espanyola”
18 24
METGES DE CATALUNYA | 4
4 | METGES DE CATALUNYA
Editorial U
n cop avançada la campanya de vacunació, les dades epidemiològiques de la pandèmia, pel que fa a la incidència, la velocitat de transmissió i la pressió assistencial que generen els nous casos de COVID, sembla que tendeixen cap a una normalització de la situació. Malauradament, les conseqüències negatives que deixarà aquesta pandèmia en el sistema sanitari públic, en general, i en els seus professionals, en particular, trigaran anys en recuperar-se, si és que algun dia ho fan. Convé recordar que l’emergència sanitària va arribar després d’una dècada de deteriorament continuat del sistema sanitari públic. Les retallades de recursos i la infradotació econòmica i de personal ja auguraven un futur ombrívol, i la pandèmia ha estat l’estocada definitiva. Aquest és el context equipaments obsolets, plantilles molt escasses i maltractament dels professionals en què s’ha produït la major crisi de salut del darrer segle, i convé no oblidar-ho. Durant les primeres setmanes de la pandèmia, tots els professionals van percebre la manca de preparació i planificació del sistema. Era un “campi qui pugui”, amb escassetat de mitjans i EPI (encara que ho neguin), i amb una situació desconeguda per a tothom que obligava a improvisar, dia sí, dia també. L’experiència adquirida al llarg d’aquests mesos ha permès conèixer molt més el virus i com tractar-lo. Ara els professionals apliquen uns automatismes que al març de 2020 no existien. L’Administració també s’ha afanyat i la coneguda com a “factura COVID” ha inclòs inversions en infraestructures durant molt de temps oblidades i renovació d’equipaments llastimosament envellits. El sistema compta ara amb cinc petits hospitals satèl·lit, amb un cost total de construcció de 85 milions d’euros, equipats i preparats per rebre pacients. Un cop acabada la pandèmia, acolliran hospitals de dia, tractaments ambulatoris o unitats de crítics. Però qui oferirà l’atenció? El personal segueix sent el gran taló d’Aquil·les de la sanitat pública. Podem comptar amb nous equipaments, amb materials renovats, però res no canviarà si els professionals segueixen patint condicions laborals i retributives indignes. Tot i les inversions realitzades, el sistema farà fallida si no és capaç de crear un entorn de treball confortable i atractiu per als seus treballadors, com fan altres països. L’oportunitat arribà de la mà dels fons europeus de recuperació Next Generation. Dels 655.000 milions d’euros previstos per la UE, uns 111.000 seran per a l’estat espanyol, i d’aquests Catalunya en rebrà un percentatge significatiu. Així doncs, el Govern haurà de filar molt prim i escollir els sectors estratègics als quals vol destinar aquesta injecció de recursos. Si alguna cosa hem après de la pandèmia és que la sanitat pública sempre s’ha de situar entre les prioritats de l’Administració. Per tant, el pla inversor del Govern haurà de distribuir els fons tenint en compte aquest principi rector. Els recursos, doncs, han de servir perquè el pressupost de Salut s’aproximi a la xifra dels 15.000 milions d’euros. I d’aquest increment s’han de beneficiar essencialment els professionals del sistema, millorant els seus contractes, els seus sous i la seva qualitat laboral. I seria un error analitzar-ho en clau de premi o agraïment. No, és per raó de competència (interna i externa) i per assegurar la continuïtat de la sanitat pública tal com la coneixem. Mantenir el camí de les solucions low cost només aconseguirà que la devaluació de la qualitat assistencial sigui cada dia més palpable. Una realitat que els facultatius en cap cas desitgem.
Fons europeus de recuperació i sanitat pública
i
METGES DE CATALUNYA | 6
Entrevista “Els facultatius s’han de sentir ben tractats i acollits en les organitzacions”
Alba Vergés i Bosch (1978) Llicenciada en Economia per la UB i en Enginyeria Tècnica en Informàtica de Gestió per la UOC. Ha treballat i en el Departament de Finances del Consorci Sociosanitari d’Igualada Ha estat portaveu i Presidenta de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya. Secretària quarta del Parlament de Catalunya de gener a juny de 2018, moment en què és nomenada consellera del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ha ocupat fins al maig de 2021. Actualment és la vicepresidenta primera del Parlament de Catalunya. Ha pogut fer el canvi de xip o encara se sent vinculada al Departament de Salut, com si demà mateix hagués d’anar al Pavelló Ave Maria? Al principi vaig assumir molt que havia de fer el canvi de xip i iniciar la nova etapa
com a vicepresidenta del Parlament, sense mirar tant les dades diàries de la pandèmia. Però quan estava aconseguint la desconnexió, la situació ha tornat a ser molt complexa i torno a estar molt connectada.
Creu que ha estat l’etapa professional i personal més intensa que li tocarà viure? Sí, crec que ho serà. Soc diputada al Parlament des de les eleccions de l’any 2012 i penso que he viscut l’època
7 | METGES DE CATALUNYA
política més intensa des dels primers anys de la transició i els anys trenta del segle passat. I també m’ha tocat viure en primera línia una pandèmia mundial. Què pensa que recordarà de manera més viva d’aquí a 20 anys? Penso que el que quedarà serà allò que forma part de la vida, no tant les dades, sinó recordar sensacions. Sensació de duresa per la incertesa inicial, no saber què estava passant, i sensació de dolor molt intens perquè el virus no permetia fer una cosa molt humana com és acompanyar la gent. El confinament de la conca d’Òdena segur que va ser un moment molt dur per a vostè. Vist amb perspectiva, pensa que era just el que s’havia de fer o es va pecar de sobreactuació? Allà hi havia una situació molt especial i va ser on va començat tot al nostre país. Vam veure un canvi de tendència en el nombre de casos i vam tenir molt clar que calia actuar. Es va fer el que era necessari. Seguim parlant d’aquells primers moments de la pandèmia. Els professionals sanitaris ho recorden amb el sentiment de desprotecció provocat per la manca de materials i el canvi constant de protocols d’actuació que els exposaven al contagi. L’atenció sanitària va passar per davant de la salut dels professionals? Tot anava alhora. Érem conscients que per cuidar la vida de la gent havíem de cuidar també la salut dels professionals. I també hi va haver molta consciència de protecció entre els mateixos professionals. És cert que el dèficit de materials era un problema mundial i que es tracta d’una situació mai viscuda en la història recent, però sorprèn que el Departament de Salut no estigui preparat per a una crisi, que no tingui un pla de contingència per esmorteir els primers embats de l’epidèmia. Així es van trobar molts països, també. Quan van començar a arribar notícies de Wuhan, pensàvem que, amb un sistema sanitari fort com el nostre, l’impacte no tindria el calat que ha acabat tenint. Evidentment que Salut té estoc suficient
per a emergències, com podrien ser catàstrofes amb múltiples víctimes, però en llocs determinats i acotat en el temps. Plans d’emergència se n’activen molts anualment, però en un lloc i durant un temps determinat, no un pla que s’activa i es manté durant mesos i mesos. Una situació com aquesta no l’havíem imaginat i el que queda és l’aprenentatge. Ara hem d’estar preparats perquè sabem que en qualsevol moment pot venir alguna cosa semblant. Què sentia quan veia les imatges de metgesses i infermeres protegint-se amb bosses d’escombraries? Allò feia visible la magnitud de la crisi, que abastava a tot el país i a tot el món. Els centres hospitalaris grans tenien més materials i una relació amb proveïdors més freqüent que no pas l’atenció primària o la sociosanitària. Vam haver de fer-ho tot in extremis i ho vam poder resoldre en poques setmanes, gràcies a la central de compres, que havíem activat abans de la pandèmia, i fent front a situacions que la Generalitat no havia fet mai, com els pagaments per avançat de comandes sense tenir la certesa que arribarien. Un altre focus de crítica sobre la gestió de la crisi va recaure sobre el sistema de rastreig i la polèmica contractació de Ferrovial. Alguna vegada ja ha explicat que la decisió va provenir de Salut Pública i que es volia aprofitar la seva estructura de call center. Més enllà que es tractés d’una empresa amb ànim de lucre, considera que des de Salut es va fer una bona direcció i seguiment de la qualitat del servei? Intentàvem donar resposta a l’epidèmia, i fer-ho de manera ràpida. Salut té un sistema de vigilància epidemiològica robust que vigila moltes malalties i que està en xarxa a nivell europeu, però amb un volum baix. I el mateix passa a la majoria de països, a excepció segurament d’algun país asiàtic que ja havia tingut experiència amb algun altre coronavirus. Per tant, necessitàvem uns sistema amb capacitat ràpida de resposta, que pogués gestionar un volum molt alt de casos de manera àgil. S’havia de fer de manera immediata, just després de la fase de mitigació. Però també des de l’inici vam tenir la voluntat de crear un sistema integral de vigilància epidemiològica per al seguiment de brots, casos i contactes.
La decisió de prescindir-ne i assumir la gestió internament es va deure a la crítica o a la convicció que calia millorar el servei? Era la voluntat inicial. Vam desplegar fins a sis programes de salut pública, amb acords de Govern, amb pressupost, amb el procés de selecció de personal, amb la tria de l’espai de treball. No és un procés ràpid ni senzill. Aplicar restriccions és difícil. Planificar una desescalada també ho és. S’ha explicat prou bé la necessitat de trobar un equilibri? S’ha fet pedagogia en aquest sentit? Hem treballat molt per assolir aquest equilibri, tant amb el món econòmic com el social, perquè en el nostre país hi ha molta activitat organitzada per la societat civil que necessitava entendre que s’havia d’aturar la interacció. Hem dialogat molt amb tots els sectors per cercar l’equilibri, que no el trobes mai en el mateix punt perquè depèn de cada context. Un dels retrets més habituals que els hi han fet és que han posat per davant l’economia i no la salut. No he entès mai aquesta dicotomia entre economia i salut. No hi és. La vida ho és tot i la pandèmia ens ha ensenyat que sense salut no hi ha res, ni economia, ni treball. Ser la responsable de Salut comporta molta pressió, en qualsevol moment però ara més que en cap altre. I les xarxes socials ho han aguditzat. Com entomava els comentaris, sovint molt crítics, fins i tot irrespectuosos, especialment dels epidemiòlegs i d’altres professionals que han agafat rellevància mediàtica arran de la pandèmia? Intentàvem que la nostra agenda no estigués relacionada amb el que es deia a les xarxes, estàvem centrats en combatre la pandèmia. I precisament una de les coses que entraven en aquesta agenda era escoltar tothom, els tècnics i especialistes del Departament de Salut, però també la resta de professionals del sistema, del nostre país i de fora. La crítica s’ha d’entomar, però vaig intentar separar el que era urgent del que era important, i sempre amb la porta oberta per escoltar les propostes que poguessin arribar.
METGES DE CATALUNYA | 8
Parlem ara dels professionals, en general, i de les facultatives en particular. Hi hagut certa sensació en el sector mèdic que vostè partia amb certs prejudicis i que veia amb millors ulls el col·lectiu d’infermeria. Què en pensa? Això té a veure amb la voluntat de visibilitzar el paper de la infermeria, i aquesta és una realitat del sistema que no es contraposa al paper del personal facultatiu que compta amb tot el meu reconeixement. He posat l’èmfasi en la infermeria perquè penso que calia, però no per qüestions de preferència, sinó perquè la seva aportació al sistema no ha estat tan visible com la mèdica, que compta amb organitzacions tan potents com Metges de Catalunya. I posar en valor la infermeria ens enriqueix a tots. La professió mèdica també està molt feminitzada i les metgesses també pateixen els sostres de vidre o la dificultats de conciliació, i, en canvi, semblava que la perspectiva de gènere només s’aplicava a altres col·lectius. Per això vam impulsar programes de lideratge femení dins les organitzacions sanitàries per trencar sostres de vidre o perquè la maternitat no penalitzi, per exemple. La perspectiva de gènere no va lligada a la infermeria, sinó que és transversal. Sense anar més lluny, el Consell Assessor de Gènere del Departament de Salut el liderava una metgessa. Les condicions laborals i retributives de les facultatives són justes? Ni de les facultatives, ni de la resta de col·lectius. Però si parlem de les facultatives, és ben cert que no ho són, perquè sinó no tindríem aquests problemes a l’hora d’atraure i retenir el talent. I no em refereixo només al sou, sinó també a les condicions laborals, com la temporalitat, que s’han vist molt afectades pels anys de retallades. És un repte de país. Si volem un sistema de salut fort, els professionals hi han de poder treballar alhora que desenvolupen el seu projecte de vida. La societat canvia i no podem pretendre que els facultatius d’avui dia treballin i tinguin la manera de pensar de fa 30 anys. Han de poder conciliar i sentir-se ben tractats i acollits en les organitzacions. Les queixes no son únicament per la part salarial, sinó per un conjunt de factors, com la sobrecàrrega, la
burocratització, l’autonomia, la satisfacció i la motivació... És així, a més el sistema de salut cada vegada fa més coses i les resol més bé, perquè la medicina ha avançat i tenim més capacitats, més línies de tractament, més prevenció. Si cada vegada el sistema s’ocupa de més coses és evident que necessitem més professionals. Entén que cada vegada més optin per marxar fora un cop acaben la seva formació? Em preocupa molt perquè crec que tenim un bon sistema de salut que la ciutadania aprecia molt. Em preocupa que com a país no estiguem donant les oportunitats a aquests professionals que després d’una formació llarga i dura, com és el cas dels facultatius, tinguin al cap altres opcions. Hem de fer un plantejament seriós per veure com ho podem millorar, com podem atraure talent. I hem treballar també l’equitat territorial per donar a conèixer els centres als nous residents. Quina valoració va fer de les dues vagues mèdiques que hi va haver pocs mesos després de la seva arribada al càrrec? Mostraven tot allò que hi havia d’acumulat, i també es veia que era una bon moment per millorar després d’uns anys molt convulsos. Es va poder arribar a acords i era necessari que els professionals se sentissin escoltats. Salut ha fet una bona planificació de la necessitat de professionals que té el sistema?
Precisament per això vam crear la Direcció General de Professionals, perquè des de fa anys s’adverteix que les jubilacions posaran en risc l’activitat en els centres i que no es troben nous professionals. No és una qüestió només de xifres i de reposició de personal, també ho és de planificació de la formació i de veure com evoluciona la necessitat de professionals, els perfils a incorporar, etc. El pla de recursos humans ha de tenir en compte tots aquests aspectes. Si volem enfortir la primària, és evident que cal invertir en especialistes en medicina familiar i comunitària. Consideraria adequat que els facultatius comptessin amb un espai propi de negociació amb l’Administració? Han de tenir l’espai per parlar de les coses específiques de la professió, i això no vol dir que vagi a banda de la resta. Però sí que hi ha d’haver un espai de diàleg sobre les especificitats de la professió mèdica. Quin voldria que fos el seu llegat com a consellera de Salut i quin creu que serà? Serà molt inevitable que no se’m recordi com la consellera de la pandèmia que sortia cada dia a donar males notícies. M’agradaria també que es recordessin les prioritats que vaig establir per a la legislatura: atenció primària, amb el pla d’enfortiment que s’està desenvolupant, perspectiva de gènere, i segurament la més important, els professionals. La pandèmia precisament també ha demostrat que no es pot fer res sense els professionals. Les persones que cuiden les persones són el més important del Departament de Salut.
9 | METGES DE CATALUNYA
Article Salut mental i emocional: un efecte Covid
Guillermo Mattioli Jacobs, degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya
L’endemà de prendre possessió del seu càrrec, el Molt Honorable president Pere Aragonès va fer un clar al·legat en favor del reconeixement de la “salut mental i emocional”. Una paraula s’ha obert pas en la literatura tècnica oficial del nostre sistema sanitari: emocional. No és en absolut un mot nou, sinó que ja fa temps que s’ha convertit en un terme comodí per a qualificar pràcticament qualsevol fenomen humà. Emocional, gestió de les emocions, emocions primàries, reaccions emocionals… El discurs sobre el fet emocional reclama i obté una notable preponderància en els mitjans, les xarxes socials i les converses quotidianes. Frases com “No t’ho quedis dins”, “Has de treure-ho”, “Això és un trauma emocional” s’han convertit en tics verbals. Assistim a un desplaçament d’allò que clàssicament qualifiquem de “sentiments”. Es tracta d’un canvi d’accents. Podríem dir que les emocions són com les notes musicals, només set, i, en canvi, els sentiments són tota la música que es pot composar amb les notes i els silencis. Dit en llenguatge més de psicòleg, les emocions són primàries i d’alta tensió, els sentiments són elaborats, associats a idees i per tant amb més subtilesa significativa Però la veritable novetat semàntica a la qual assistim és l’ús cada cop més freqüent dels mots “benestar emocional” que acompanyen, i de fet anticipen en sentit lògic, l’assistència de la salut mental. Parafrasejant allò de “No hi ha salut
sense salut mental”, ara diríem que “No hi ha salut mental sense benestar emocional”, la qual cosa inclou els sentiments dolorosos, per descomptat, perquè la vida ho inclou tot, però aquest malestar només serà saludable en la mesura que sigui comprensible i acceptat. De forma simplificada, tendim a pensar que salut és exactament el contrari de malaltia quan, en realitat, tenir salut és bastant més que no estar malalt. La malaltia mental és l’esforç final que fa la nostra ment per a adaptar-se a una situació insuportable davant la qual sucumbeix. Quan la nostra ment ja no pot autoregular-se. Quan la nostra voluntat no aconsegueix mantenir un sentiment de coherència i equilibri. Si els nostres mecanismes de defensa automàtics fallen i es declaren incapaços de continuar lluitant contra les circumstàncies o el conflicte de consciència o amb els nostres éssers estimats, és aquí on apareix la malaltia mental o psicosomàtica, com a signe del fracàs i de l’expressió de forces superiors a les que podíem gestionar. A aquest fracàs contribueixen factors genètics, familiars, experiències infantils i circumstàncies tan actuals com l’aparició de la COVID-19. La pandèmia ens ensenya diverses coses que ja sabíem. En primer lloc, la importància de la psicologia (la ciència del comportament i de la subjectivitat) a l’hora de portar a terme polítiques de salut pública, de promoció i prevenció. I la segona que l’atenció psicològica en
el Sistema Nacional de Salut és molt insuficient, atesa la manca de professionals. Els esforços dels especialistes en psicologia clínica ja eren insuficients i ho són més ara. A la sanitat pública espanyola hi ha uns sis psicòlegs per cada 100.000 habitants. A Catalunya la situació és millor, amb una ràtio de nou, cosa que està molt bé, però encara queda lluny de la mitjana europea, que és de 18. De fet, Catalunya té una llarga tradició en atenció psicològica, no només a l’ICS, sinó també en tota l’atenció concertada i el tercer sector. Ens referim naturalment a la salut en sentit ampli, i no només a la mental, atesa prioritàriament per la psiquiatria. La COVID-19 i les mesures de protecció derivades han generat una extensió important del patiment, reactiu i en realitat esperable i normal. Una reacció normal a una situació anormal o, com va dir Viktor Frankl, “Una reacció anormal davant d’una situació anormal és una reacció normal”. Ara, el flagel del virus, al qual sumarem naturalment els efectes del confinament, tan necessari com onerós en les seves conseqüències, ens ha posat davant dels ulls justament aquesta realitat. Les primeres setmanes de la pandèmia, quan no podíem entendre massa bé el que estava passant, patíem l’ansietat generada per aquesta incertesa. Acceptar la incertesa és quelcom pel
METGES DE CATALUNYA | 10
que la nostra ment no està molt dotada, ens costa tolerar el no conèixer les causes d’alguna cosa. El saber comú ho té clar: qui no sap alguna cosa la inventa. Potser la diferència més gran entre el pensament científic i el que no ho és consisteix en què el primer pot suportar la ignorància el temps suficient per a donar lloc a algun descobriment que permeti la comprensió del fenomen. Per contra, el pensament no científic sabrà de seguida d’on prové aquest assumpte i, per descomptat, qui en té la culpa. “Piove? Porco governo!”, diuen els italians, o, per al cas, els laboratoris xinesos, com deia l’expresident Trump, o si fos necessari fins i tot els marcians, passant pels sempiterns enemics de la llibertat que sempre volen controlar el nostre pensament, o la indústria armamentística o la farmacèutica. Tot val per a tapar el forat del misteri. No neguem per descomptat l’existència de tots aquests porcos, fotjant en el fangar de la llei de la selva capitalista, però arribar tan ràpidament a les teories conspiranòiques crida l’atenció per la urgència i, com dèiem abans, per no tolerar el temps d’incertesa previ a la revelació o al descobriment científic.
Aquest patiment emocional amb origen de la COVID-19 no és primàriament una malaltia, tot i que si es tracta només amb psicofàrmacs i no rep cap atenció psicològica podria evolucionar cronificant-se de manera patològica. Així, les persones afectades per aquest patiment circumstancial, llevat dels casos preexistents agreujats per la COVID-19, no necessiten atenció en salut mental. Recentment el Departament de Salut ha presentat un pla de “Benestar emocional i Salut comunitària” destinat a tota la població, especialment orientat als efectes indesitjables dels factors de desigualtat, i a la població jove, atès que almenys la meitat del que acaben sent trastorns mentals comença abans dels 18 anys. Aquest pla ofereix una assistència psicològica pels casos de malestar emocional (normal en una situació anormal) en un estadi anterior a l’estrictament clínic i com a alternativa prèvia a l’atenció psiquiàtrica i de psicologia clínica. Atenció comunitària, prevenció, i promoció de la salut són dimensions sanitàries en sentit ampli, entenent la salut com a context i base àmplia de l’atenció sanitària, i aquí les psicòlogues i els psicòlegs
hi tenim molt a aportar. Aquesta dimensió de l’atenció psicològica no exclou de cap manera el tractament especialitzat de la malaltia mental. Tots reconeixem i critiquem la manca de places per especialistes en psicologia clínica i, per damunt de tot, el fet de tenir només una especialitat, cosa que resulta una mena d’oxímoron. Ara mateix, la urgència fa necessària la imaginació estratègica. Celebrem per això el desenvolupament d’una xarxa d’atenció psicològica social i comunitària, vinculada a l’assistència primària, que eviti la medicalització prematura. Aquesta xarxa ha d’estar configurada per psicòlegs ben formats, que sàpiguen detectar la patologia incipient. La línia que separa un dol normal avortat pel confinament del naixement d’un dol patològic, la línia que separa una angoixa reactiva d’una explosió simptomàtica de vegades és molt fina i requereix una mirada entrenada. I no menys important, aquests psicòlegs i psicòlogues han de saber la diferència entre donar un bon consell i acompanyar de manera contenidora un procés de derivació a l’atenció especialitzada que no es perdi pel camí.
11 | METGES DE CATALUNYA
Reportatge Nou paradigma en la formació de Metges de Catalunya Ramon Sarrias, secretari de Transformació Digital, Nous Projectes i Serveis
La formació continuada dels professionals ha estat sempre una peça bàsica en les propostes de Metges de Catalunya (MC) des de la seva creació. Fins ara, aquesta formació s’agrupava en dues línies principals: formació mèdica continuada i formació sindical. En els darrers anys, aquestes activitats d’aprenentatge han estat liderades per la Fundació Metges del sindicat, convertint-se en una oferta complementària, fonamentalment gratuïta, per a tots els afiliats. La gratuïtat ha permès una millor acceptació dels cursos formatius, però, tot i aquest èxit, calia fer un salt qualitatiu important en aquest àmbit, amb la incorporació de noves eines de gestió i comunicació (TIC) que permetessin
trencar barreres geogràfiques i temporals, pensant en tots els facultatius de Catalunya. Alhora, es feia necessari augmentar l’oferta formativa, en temàtiques i en complexitat, millorant les competències dels professionals de la medicina, amb la finalitat de recuperar el màxim reconeixement per part de la comunicat científica. Tots aquests canvis han de mantenir, majoritàriament, la gratuïtat i han de garantir la independència de la formació com a part essencial del sindicat.
Proposta L’objectiu és crear un espai de formació que es converteixi en un punt de trobada
per a l’apoderament dels facultatius i les facultatives del nostre país. Des de MC, volem donar un pas de gegant en la formació proposada. Així, hem incorporat una eina informàtica que ens permet la creació d’un Campus en majúscules, amb formació online, formació presencial, tallers, activitats dirigides i espais de debat i reflexió, oferint la màxima seguretat en tot moment i permetent accelerar el coneixement i les competències del col·lectiu. Hem dissenyat el Campus com a eina vertebradora i modernitzadora de la formació, escalable, versàtil, àgil, segura i fiable. Però tant important com això és el canvi de paradigma en el fons i la forma d’aquesta instrument.
METGES DE CATALUNYA | 12
Seguim apostant per ponents de primer nivell amb sessions de treball. Alhora, incorporarem espais més reflexius i de debat, espais de col·laboració entre professionals. Volem ampliar la tipologia de la formació per adequar les propostes a cada àmbit d’aprenentatge. A les temàtiques clàssiques, que seguirem treballant, hi incorporarem noves línies relacionades amb el coneixement crític de les noves tecnologies de la informació. Treballarem eines que millorin el benestar professional i temàtiques relacionades amb drets i deures, i administració i lleis, no tan sols per als delegats sinó també per a tots els afiliats al sindicat, per tal de buscar un major coneixement i exercici dels drets dels professionals, amb la finalitat d’enriquir la nostra tasca. A més, pretenem millorar la defensa dels drets dels facultatius i les facultatives, oferint formació en àmbits fonamentals per a la nostra activitat. Aquests àmbits seran cada cop més extensos, en funció dels interessos i les necessitats dels nostres col·lectius.
Nova formació del delegat La formació sindical, centrada en augmentar les competències dels delegats i les delegades de MC, ens ha de permetre millorar la defensa, l’assessorament i la representació del personal mèdic. La necessitat d’oferir una formació continuada en temes laborals, de representació i de drets i deures de delegats i treballadors en general ens obliga a generar tot un conjunt de cursos àgils que permetin la incorporació dels nous representants sindicals en qualsevol moment. En aquest camp, apostem per una formació en línia complementada per grups de treball en xarxa i debats presencials, a fi de definir i millorar les actuacions de la nostra organització. En l’àmbit de la formació sindical, també volem incorporar aspectes més relacionats amb un treball continuat de lideratge, d’incorporació d’eines de negociació, d’estudi i d’interpretació de noves tecnologies i anàlisi de dades. Els delegats i les delegades no només han de tenir un coneixement màxim de la normativa que els afecta, sinó que també han de disposar de competències que els permetin liderar negociacions i canvis necessaris en els nostres llocs de treball.
Aquesta formació sindical al delegat, en alguns aspectes vinculada als drets i deures dels treballadors, debats ètics i comunicació, ha d’estar oberta també als nostres afiliats per facilitar un millor esperit crític dels facultatius.
També volem treballar aspectes emocionals molt necessaris en el moment actual de pandèmia. Pretenem donar eines als professionals adreçades als seus pacients i a ells mateixos.
Altres qüestions transversals que impliquen tota la societat, però incideixen de forma clara en la nostra activitat professional, també seran abordades des d’una perspectiva analítica. Aquest serà el cas de la igualtat i la necessitat de garantir la seva implementació en totes les institucions o també alguns aspectes tecnològics, amb una visió critica, com la teleassistència o les e-consultes, entre d’altres.
Empoderament En l’àmbit més identificat històricament com a formació medica continuada, igualment volem dur a terme una transformació important. El disseny del Campus ens ha de permetre generar línies formatives que vagin més enllà de les sessions teòriques i els tallers puntuals, creant veritables àmbits d’adquisició de competències validades per la comunitat científica, i,
13 | METGES DE CATALUNYA
a la vegada, facilitar als alumnes la possibilitat de rendibilitzar al màxim el seu esforç de millora curricular. El Campus també ens ha d’ajudar a crear espais de treball transversals que permetin l’intercanvi de coneixements i afavoreixin la comunicació i la reciprocitat d’experiències entre professionals, ja estiguin relacionades amb les tècniques quirúrgiques o en l’abordatge de problemàtiques en l’atenció primària. Volem reduir la bretxa de coneixements i potenciar noves competències professionals, sempre amb una visió lliure, crítica i centrada en els facultatius i els pacients. Tota aquesta formació es donarà amb la
màxima qualitat i buscant un reconeixement per part de les institucions i les entitats sanitàries del país.
Plataforma d’e-learning Des dels primers passos d’aquesta transformació, hem tingut clar que allò fonamental no era la creació d’un espai d’e-learning, però, de tota manera, l’elecció de la solució tecnològica també ha estat important i marcarà part de les capacitats de desenvolupament. En aquest sentit, hem apostat per la creació d’una plataforma basada en la tecnologia Moodle que permet assolir tots aquells objectius formatius que ens
hem proposat. Mencionar, de manera destacada, la possibilitat d’oferir una formació 24/7 (a qualsevol hora, tot l’any), amb debats en entorns digitals, amb la màxima seguretat i donant l’opció de seguiment de l’activitat digital dels usuaris per garantir la seva complementació i acreditació posterior. Aquesta plataforma permet, a més, integrar recursos multimèdia a mesura que els anem confeccionant, brindant tot un conjunt de continguts addicionals amb activitats avaluables que garanteixen una millor acreditació. En conclusió, volem que MC esdevingui un partner preferent en l’entorn sanitari del nostre país.
METGES DE CATALUNYA | 14
Article Secretaries adjuntes: l’engranatge sindical La política sindical de Metges de Catalunya (MC) s’ha reforçat en aquest mandat amb tres noves secretaries adjuntes, Igualtat, Residents i Facultatius Joves, i Transformació Digital, Nous Projectes i Serveis, que se sumen a les d’Acció Sindical, Acció Jurídica, Formació, Salut Laboral i Comunicació, Imatge i Protocol. D’aquesta manera, s’enforteix l’organització i s’amplia la representació i la defensa dels interessos laborals, professionals i socials dels afiliats. ACCIÓ SINDICAL | Ana Maria Roca, pediatra. El sindicalisme mèdic a Catalunya és el resultat d’un llarg camí de més de 100 anys d’història que sorgeix com a expressió d’una necessitat de protecció i reivindicació professional. L’acció sindical té com a objectiu participar en els espais de negociació i decisió, i afavorir la cohesió estable dels facultatius en la defensa i millora dels seus drets laborals, professionals i socials. El compromís de la Secretaria d’Acció Sindical amb tots els seus afiliats i amb la professió en general comporta totes aquelles accions i activitats que ens permetin estar àmpliament informats dels nostres drets, per defensar-los globalment en els àmbits de negociació, però també centre a centre i individualment si escau, fent servir totes les eines possibles al nostre abast: la representativitat, la professionalitat i el coneixement laboral, la comunicació fluida i la confiança mútua entre l’organització i els professionals. Volem transmetre, de manera enèrgica, que mantenim el nostre compromís ferm i indubtable amb la professió per aconseguir tot allò que mereixem.
ACCIÓ JURÍDICA | Pep Puey, cirurgià. Volem potenciar el nostre servei d’atenció jurídica a l’afiliat per fer-lo més àgil i eficaç, i poder gestionar de la millor manera els conflictes relacionats amb l’àmbit laboral i professional, però també els tràmits judicials i extrajudicials, així com enfortir l’assistència legal en les meses de negociació on el sindicat està representat. De la mateixa manera, continuarem elaborant informes jurídics sobre aquells projectes legislatius que afecten la sanitat catalana i, en especial, aquells vinculats als tràmits d’audiència que ha de complir l’Administració. En definitiva, l’acció jurídica serà un dels pilars d’aquesta legislatura en la defensa aferrissada de les condicions laborals i professionals dels facultatius de tots els sectors, juntament amb la negociació i l’acció sindical.
FORMACIÓ | Anna Robert, psicòloga clínica. Des de la Secretaria de Formació, volem organitzar i donar continuïtat a tota una sèrie de cursos centrats en el benestar emocional i la cura del personal facultatiu. En els propers anys, i després del patiment viscut durant la pandèmia de COVID-19, pensem que aquest és un espai necessari i sovint poc cuidat des d’altres àmbits. També volem organitzar cursos de formació continuada que suposin un valor afegit en el desenvolupament curricular i personal dels professionals de la medicina, incloent-hi temàtiques d’interès tractades amb una visió més sistèmica que afavoreixi el debat i la participació constructiva entre els participants. Finalment, volem desenvolupar, conjuntament amb la Secretaria de Transformació Digital, Nous Projectes i Serveis, la formació en línia del sindicat, un repte i una aposta de futur que esperem que, com tota xarxa, resulti atractiva i útil, i la puguem enriquir entre tots.
METGES DE CATALUNYA | 16
COMUNICACIÓ, IMATGE i PROTOCOL | David Arribas, metge de família. Aquests propers anys, volem i esperem fer canvis que facilitin el confort, la cohesió i el creixement del nostre sindicat. Volem fer una comunicació de proximitat, entesa com aquella que connecta amb els sentiments, les emocions i les necessitats de la nostra professió. Volem estar presents com a líders estratègics, ser referents de confiança i comunicar de forma efectiva. Construir interconnexions, ser receptors d´inquietuds i transformar-les en accions resolutives que donin seguretat a metges i metgesses. Esperem potenciar les xarxes socials i fer del web institucional un punt de trobada. Treballarem per modernitzar els continguts i utilitzar la imatge com a font de transmissió dels nostres missatges. Desitgem arribar a molts més afiliats i ser una porta d’entrada per a conèixer-nos. Esperem generar confiança i sensació agradable de pertinença.
SALUT LABORAL | Rosa Alcolea, metgessa de família. La Secretaria de Salut Laboral basa tot el seu treball en la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals que informa de la protecció de la salut del treballador dins de la seva feina. Aquesta secretaria s’encarrega de promoure i protegir la salut del treballador, i, per tant, ajuda i dona suport als afiliats, mitjançant els seus delegats de prevenció en temes com els accidents i les malalties professionals. També analitza les condicions dels llocs de treball dels facultatius pel que fa a la temperatura, l’ergonomia i el risc psicosocial relacionat amb l’adequació del mateix lloc al professional i amb el ritme de feina. Alhora, examina els agents físics o químics que puguin provocar un accident, sempre intentant eliminar-ne la causa (factors de risc) o bé reduir-ne els danys, a través dels comitès de salut laboral de les empreses o de les denúncies.
RESIDENTS i FACULTATIUS JOVES | Àlex Mayer, resident de medicina interna. Els residents i facultatius joves pateixen de forma especial la falta de contractes i la inseguretat laboral. L’objectiu d’aquesta secretaria és millorar les condicions dels residents, amb un recull de reivindicacions dividides en 3 grans blocs: un de laboral, on cal lluitar per unes condicions horàries i de descansos dignes que, en moltes ocasions, no són respectades ni per les patronals de la sanitat concertada ni per l’Institut Català de la Salut (ICS); un altre de formatiu, on cal assegurar la correcta formació de tot el col·lectiu i les condicions necessàries per oferir una formació de qualitat i, per últim, un de retributiu, on cal seguir millorant els salaris. A banda d’això, també seran objecte i objectiu de lluita, per part d’aquesta secretaria, la temporalitat, la inseguretat laboral i altres tipus d’abús als quals s’han d’enfrontar els facultatius joves un cop acaben la seva residència.
IGUALTAT | Xelo Casado, psicòloga clínica. Segons la Llei d’igualtat, les empreses han de respectar el principi d’igualtat en l’àmbit laboral i estan obligades a elaborar, aprovar i aplicar plans d’igualtat. En aquest sentit, aquesta secretaria neix amb l’objectiu de crear una comissió de treball que inclogui els diferents sectors i àmbits professionals per a l’elaboració d’un Pla d’Igualtat intern del sindicat. A més, aquest conjunt de mesures, encaminades a garantir la igualtat efectiva de dones i homes, ha de poder funcionar com a vehicle d’assessorament cap als delegats i les delegades en la lluita vers les desigualtats en l’exercici de la nostra professió. Com a organització, estem compromesos amb aquesta reivindicació i fa anys que lluitem per l’equiparació en matèria de drets laborals, visualitzant i denunciant discriminacions contractuals, promocionals i de bretxa salarial que pateixen les dones del sector sanitari.
TRANSFORMACIÓ DIGITAL, NOUS PROJECTES i SERVEIS | Ramon Sarrias, metge de família. Metges de Catalunya (MC) ha endegat tot un conjunt de projectes de modernització del sindicat a fi de situar la institució amb el màxim de potencialitat. El conjunt de transformacions que estem duent a terme són de gran calat i toquen pràcticament tots els àmbits de l’organització. Així, estem treballant en l’actualització de tots els sistemes tecnològics, la creació de nous espais com el Campus o la implantació del sistema Teams de Microsoft de treball col·laboratiu. Alhora, hem iniciat l’adequació de la seu amb la millora de la seva sostenibilitat i confort. A fi de coordinar i dinamitzar aquests canvis, s’ha cregut necessari crear aquesta secretaria adjunta que té com a prioritat màxima facilitar la feina dels delegats, treballadors i resta de col·laboradors. Aquestes transformacions han de ser vistes com una oportunitat per a tothom i un exemple d’integració. Volem millorar aspectes en conciliació, sostenibilitat, transparència i garantir un llarg futur al sindicat.
17 | METGES DE CATALUNYA
L’himne: una vida jove en equilibri a l’UCI Madeleine Finney-Brown, pediatra de MSF a l’Hospital Civil Aweil al Sudan del Sud
Cada matí començo la meva ronda a la unitat de cures intensives (UCI), on s’atenen els pacients més malalts de l’hospital. Els pacients sovint entren a l’UCI a la vora de la mort des del servei d’Urgències i l’equip fa tot el possible per reanimar i reviure aquests infants. A l’UCI, normalment hi tenim dues infermeres i un oficial clínic (conegut com a CO) les 24 hores del dia, i un metge presencial durant el dia i de guàrdia després de la jornada. Com a metges, cobrim diversos departaments i sales, de manera que són els CO i les infermeres els qui estan amb els pacients les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana. Normalment, són els primers a veure els pacients, fan diagnòstics i inicien el tractament, donen males notícies, fan reanimacions i realitzen procediments. Realment, són l’eix vertebrador de l’Hospital Aweil MSF.
Convulsions incontrolades Un dia en concret, entro a l’UCI i trobo el CO amb un pacient al llit de reanimació. En Deng és un nen de set anys que ha estat ingressat amb malària cerebral i convulsions incontrolades. Se li va administrar diazepam i fenitoïna (un medicament que s’utilitza per tractar convulsions) a la sala d’emergències. Tanmateix, ara està esbufegant, el seu nivell d’oxigen i la freqüència cardíaca són baixos. Això s’està convertint en una visió familiar: un pacient que a qui està a punt d’aturar-se-li el cor. Potser prové de la malària cerebral, potser és una reacció als medicaments que se li administren per aturar les seves convulsions. No en podem estar segurs. Prenem la decisió de començar a ventilar amb un dispositiu de reanimació manual conegut com a màscara de bossa. Poc
després que el meu company de CO comenci la ventilació, en Deng deixa de respirar. Afortunadament, la saturació d’oxigen i la freqüència cardíaca apareixen mentre se’l ventila manualment. Malgrat tot, ja no respira tot sol. La vida d’en Deng està literalment a les nostres mans.
La conversa més dura El problema és que no disposem d’una màquina que ens proporcioni ventilació, ni tenim personal disponible per ventilar contínuament un pacient durant un temps indefinit. Portem vint minuts ventilant en Deng i encara no respira. Demano a l’intèrpret que m’ajudi a tenir les converses més difícils amb la seva mare, que ha estat mirant ansiosament. “El teu fill no respira tot sol. Fem tot el que podem, però potser no n’hi haurà prou”, li dic. “Ho sento molt.” Acabo demanant-li si té alguna pregunta. “Sí”, respon en dinka, l’idioma local: “Podem pregar?” Em sorprèn: no és la resposta que esperava. “Per descomptat”, responc. I així, comença a resar. No soc religiosa, però va ser un moment poderós i tràgic. Un que espero no oblidar mai.
L’himne Imagina aquesta escena: un dimecres al matí a la nostra humil però caòtica UCI. Els nou llits estan ocupats amb els pacients més greus de l’hospital.
Imagina tot això. El soroll de les bombes d’infusió, els concentradors d’oxigen, un bebè plorant, els gemecs d’un adolescent confús, el telèfon mòbil d’algú que sona, el ventilador del sostre que grinyola a cada volta i el rebombori del generador a la distància. I aleshores, la mare d’en Deng comença a cantar un himne melòdic i emotiu. La seva fe, el seu amor i la seva força embolcalla cada nota. L’acompanya la cacofonia dels sorolls de la sala i la compressió rítmica de la màscara de bossa que indica cada respiració donada al seu fill. Arribem als 40 minuts de ventilació i realment hem de parar. Una de les infermeres posa una màscara d’oxigen a la cara d’en Deng i tots esperem amb la respiració continguda. La pregària de la seva mare s’intensifica. Els segons s’estenen mentre mirem i esperem, i després... un esbufec. I un altre. Comença a respirar tot sol. Sospirs d’alleujament al voltant.
El llenguatge universal Però ara, el següent repte: a mesura que millora el seu estat conscient, tornen les convulsions. Una rere l’altra. Comencem amb més medicaments. Tot el dia està inconscient. Està molt malament, penso quan me’n vaig aquell vespre. La malària és massa greu. L’endemà al matí, quan torno a la sala, estic encantada de veure’l despert, encara que una mica malhumorat. Encara no pot seure sol, de manera que la seva mare l’ajuda a seure mentre l’alimenta amb farinetes. Ens somriem l’una a l’altra: el llenguatge universal. “Vull tornar a casa”, diu a la seva mare. Ben aviat ho faràs, amic meu!
METGES DE CATALUNYA | 18
Entrevista “És important que els metges tinguin un espai propi de negociació”
Adrià Comella i Carnicé (1972) Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida i MBA per ESADE. Ha sigut secretari general del Departament de Justícia i ha treballat en àrees comercials i de màrqueting de diverses empreses internacionals i institucions públiques. Des de juny de 2018 fins al maig de 2021 ha estat el director del Servei Català de la Salut (CatSalut). Actualment és el director gerent de la Fundació de Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El seu nomenament com a director del CatSalut es va rebre amb certes reticències per la seva escassa experiència en el món sanitari, tot i la seva formació mèdica. Creu que aquest fet va condicionar, al principi, la seva autoritat? No. Soc metge de formació i m’he format encara més en l’àmbit de la gestió. La
posició del director del CatSalut no és assistencial, sinó de visió estratègica, directiva i organitzativa. També cal tenir una bona visió dels sistemes, de la tecnologia i de la gestió de persones. A priori, el sector pot pensar que la figura de director del CatSalut ha tenir més coneixements i experiència en Medicina,
però també veuen que és important la figura d’un bon gestor, amb capacitat de negociació i amb una perspectiva institucional. Potser la crítica es referia més a la falta d’experiència professional en el sector, la manca de coneixement
19 | METGES DE CATALUNYA de la idiosincràsia del model sanitari català, que no pas a l’estricte exercici assistencial. Això pot ser, perquè, efectivament, la meva experiència directiva no era en l’àmbit sanitari. Havia treballat especialment en el sector privat, la meva experiència en el sector públic va ser com a secretari general del Departament de Justícia, on em vaig encarregar de l’històric tancament de la presó Model de Barcelona. L’èxit d’aquella gestió va generar també una certa confiança en la meva figura. En qualsevol cas, el fet que hi haguessin certs prejudicis pel fet de ser desconegut em va esperonar i motivar per treballar amb més intensitat i convicció. Pocs després d’arribar al càrrec es va trobar amb dues vagues de facultatius i amb la sempre conflictiva negociació del conveni col·lectiu del SISCAT. Com ho va viure? Quan vaig arribar al càrrec em van advertir que hi havia dues coses que podien fer caure un conseller o un alt directiu de Salut. Una és una vaga mèdica dura i l’altra una epidèmia. M’ha tocat viure totes dues coses. Les vagues les vaig viure amb molta responsabilitat i amb la sensació que allò no eren vagues contra els responsables de la conselleria que acabaven d’arribar, sinó que els motius venien de lluny. Tinc la sensació que vam ser capaços de dialogar i d’arribar a acords importants que van marcar el camí a seguir. La resposta a les demandes dels metges que es va oferir des del Departament de Salut la considera suficient i adequada? Va permetre desconvocar les mobilitzacions, per tant els acords deurien ser suficients. Per part de l’ICS i el CatSalut, els acords s’han anat complint, llevat d’alguns, per errors d’explicació o per la impossibilitat material de la seva concreció. L’objectiu de l’Administració era només aconseguir la desconvocatòria? No hi havia una voluntat real de millorar les condicions laborals i professionals dels facultatius? Es van acordar moltes mesures, d’elevada complexitat i de lenta implementació, que comportaven un volum de recursos addicionals molt important. Però era quelcom que s’havia de fer, amb
una vaga o sense, i això ho teníem clar. Els interessos coincidien, la necessitat de canvis i d’inversió. El fet que hi hagués una vaga sobre la taula no ens va condicionar. No pensàvem a curt termini ni des d’una visió tàctica.
“Cal trobar la manera de reduir el burnout. No només que els metges no estiguin cremats, sinó que estiguin satisfets i motivats” Com a mínim des de fa més d’una dècada, el col·lectiu mèdic reclama negociar les seves condicions laborals, professionals i retributives en una mesa pròpia? Quina és la seva posició al respecte? Penso que és important que els metges tinguin un espai propi on sobretot es parli de les qüestions professionals. No soc contrari a aquesta idea. Ara bé, això moltes vegades s’ha volgut traduir en configurar dues meses de negociació diferenciades, una per als metges i una altra per a la resta de professionals. Això té inconvenients objectius per a l’Administració. Personalment, soc partidari de comptar amb una mesa general i tres submeses o grups de treball -un de metges, u altre d’infermeria i un tercer amb la resta de professionals- on arribar a acords específics que després siguin ratificats en la mesa general. Respecte al famós conveni franja, que se n’ha parlat molt, sempre ha quedat aparcat perquè, més enllà del sindicat de metges, no aconsegueix més suport o aliances. Però això no hauria de generar frustració, sinó obrir les portes a altres modalitats que permeten els mateixos resultats però amb un format diferent de plantejament de negociació. Va parlar-hi alguna vegada amb les patronals sanitàries? Perquè sembla que són les primeres que no tenen cap interès. Les patronals van signar l’acord amb la concertada que incloïa un espai de
diàleg, però després es va impugnar. Segurament la negociació s’hauria d’haver fet de manera més pactada i reposada, fora del marc d’una vaga, perquè l’acord fos més sòlid i durador. I fer-ho en un moment que no hi hagi l’horitzó d’una vaga i incloent a tots els sindicats que compten amb representació entre el col·lectiu de facultatius. Això por tenir recorregut, de fet, hi ha hospitals que compten amb acords específics amb els metges. Ara treballarà especialment en l’àmbit hospitalari, però com veu la situació de l’atenció primària? Quines receptes hi aplicaria? S’està desplegant el Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària i les expectatives són positives. La primària ha de fer un anàlisi intern i trencar amb visions del passat, amb una mirada nova sobre els procediments de treball, la tecnologia i els diferents perfils professionals que han de treballar en el sector. De vegades hi ha una certa tendència a identificar l’atenció primària amb els metges de família i les infermeres, però cada vegada són necessaris més perfils, com els psicòlegs, els treballadors socials, els fisioterapeutes o els nutricionistes. També professionals que puguin descarregar de feina administrativa els metges i les infermeres per desburocratitzar el treball a les consultes. Hem de visualitzar la primària amb no menys de 10 perfils professionals diferents, sota el lideratge i el coneixement mèdic, perquè això és indiscutible. Calen més facultatius? El gran repte és dimensionar adequadament les plantilles, millorar els procediments de treball perquè siguin més simples, menys burocratitzats, i administrar bé el temps assistencial entre els professionals i els pacients. Si necessitem més metges s’ha de treballar per tenir-los, però si detectem que el perfil idoni és un altre que pugui, precisament, descarregar de feina els metges, doncs millor incorporar aquest perfil. També cal trobar la manera de reduir el burnout. No només que els metges no estiguin cremats, sinó que estiguin satisfets i motivats. Aquí hi ha una tasca molt gran per part de l’Administració d’endreçar els circuits.
METGES DE CATALUNYA | 20
Li hauria agradat continuar al capdavant del CatSalut? En aquesta etapa, en poc temps, hem fet actuacions que han estat positives per al sistema i amb el temps crec que es veurà. Personalment, m’havia fixat uns objectius, amb un pla d’acció que abastava tres anys, 2018, 2019 i 2020, del qual em sento molt satisfet. Si hagués continuat, hauria fet el pla per al 2021, 2022 i 2023, amb temes de planificació i inversió que també haurien estat importants, però també és veritat que la pandèmia ens ha generat molt desgast i una tensió entre la vida professional i personal molt gran. Els canvis permeten renovar el sistema i centrar-nos en altres aspectes de les nostres vides.
“La crisi dels materials de protecció va ser la situació més perillosa i delicada de la pandèmia” Ha viscut en primera fila un fet històric i dramàtic a parts iguals. Encara no es pot donar per superat, però, com creu que recordarà aquesta experiència d’aquí a 20 anys? Quina part quedarà fixada a la seva memòria? És un fet històric que, afortunadament, no es produeix de manera freqüent. A mi m’ha tocat viure-ho des de la sala de comandament del CatSalut i això té uns efectes molt impactants. La valoració que en faig és agredolça. Per un costat de molt patiment, perquè he vist com patien els hospitals i els centres d’atenció primària, i les famílies que perdien éssers estimats. Però al costat d’això també he vist una grandesa infinita per part dels professionals, sobretot, i del conjunt de la ciutadania, que en termes generals ha tingut un comportament excel·lent. També s’ha de recordar la solidaritat que va emergir en els pitjors moments per part d’empreses i ciutadans que es van bolcar en oferir material de protecció i ajuda a les persones vulnerables. I per últim, també ho he viscut com una oportunitat per reivindicar el sistema de salut públic del nostre país.
En un primer moment, els retrets dels sanitaris sobretot es van produir per la manca d’equips de protecció i per la variabilitat dels protocols d’actuació. Fa autocrítica en aquest sentit? N’hem fet, però sempre hem intentat ser molt transparents. La crisi dels materials de protecció va ser la situació més perillosa i delicada de la pandèmia. La realitat és que no faltaven materials a Catalunya, faltaven arreu del món. Nosaltres competíem per comprar, per exemple mascaretes a la Xina -recordem que la pandèmia comença a Wuhan, que és la fàbrica mundial de materials de protecció- amb 10 països més i amb major capacitat de compra que nosaltres. Això ho vam resoldre amb una central de compres, alineant els proveïdors, pagant productes per avançat.. actuacions que no s’havien fet mai. Aquesta crisi de materials va durar dues setmanes i en cap moment els professionals van haver d’assumir riscos. Potser en algun moment no van portar proteccions òptimes i homologades, com tots desitjàvem, però es va poder solucionar amb l’esforç de tothom. Mes tard, les crítiques es van produir per les incidències en el sistema de rastreig de contactes i la contractació de Ferrovial. Fins a quin punt són errors imputables a l’emergència i la necessitat de trobar solucions ràpides, o bé són decisions poc encertades? La decisió de contractar Ferrovial es pren des de l’àmbit de salut pública, el SEM i el CatSalut només en som els executors. Segurament la decisió en aquell moment era lògica, per la urgència que hi havia. Es tractava d’utilitzar l’estructura d’un call center existent i aprofitar-la per fer el rastreig. En aquest sentit, Ferrovial era el proveïdor habitual del SEM. Després es pren la decisió de prescindir-ne, ja sigui per la crítica, per convicció o per qüestions de qualitat. Aleshores s’assumeix aquesta tasca per part de Salut. Crec que les dues decisions són encertades i cadascuna obeeix a les necessitats de cada moment. En canvi, la utilització de les infraestructures de la sanitat privada va ser un encert. Va ser una gestió difícil? En una crisi de salut pública d’aquestes dimensions no té cap sentit veure si la titularitat d’un dispositiu sanitari
és pública i privada. La demanda era enorme i vam decidir integrar totes les infraestructures i recursos sota el comandament del CatSalut, amb cooperació i diàleg. La valoració que en fem és molt positiva. Pel que fa les restriccions i mesures de contenció que es van aplicar des del Govern amb la direcció de Salut, creu que van ser suficients i proporcionades? Van fer curt o es van passar de llarg? Com ho veu ara transcorreguts aquests mesos. Sé que és impopular, però la posició del CatSalut sempre va ser la de sol·licitar mesures més estrictes de les que es van acabar aprovant, pensant en controlar l’epidèmia perquè l’impacte sobre el sistema fos el mínim. També demanàvem mesures contundents perquè, més enllà del Covid, el sistema no pot deixar d’atendre altres malalties. Dit això, també s’havia de valorar l’impacte de les restriccions sobre l’economia, sobre el benestar emocional i sobre la salut mental de la població, que no és menor. Calia comprensió per totes les parts i aplicar un punt d’equilibri. El primer confinament, el més dur, ens va salvar d’una massacre, tot i que per desgràcia va morir moltíssima gent. Les mesures posteriors, també contundents però menys dures, es van aplicar tenint en compte aquest equilibri que deia. Creu que els professionals han estat prou recompensats i reconeguts pel sobreesforç que han fet i segueixen fent? S’ha fet un reconeixement social que va més enllà de l’estrictament monetari. El col·lectiu sanitari serà un referent durant molts anys pel seu comportament exemplar. Però, malauradament, la memòria és curta i vivim en una societat en què tot és efímer. En aquest sentit, em preocupa que passem pàgina aviat de l’enorme esforç i generositat dels nostres professionals, el que ja han fet i el que faran en la postpandèmia, amb la salut mental, amb els diagnòstics endarrerits, etc. Faríem bé de parar-nos a pensar com els protegim i els ajudem d’una manera consistent, més enllà del copet a l’esquena o d’una petita compensació econòmica. Es necessita quelcom sòlid, estable i durador en el temps, perquè és el que mereixen i el que la ciutadania vol.
METGES DE CATALUNYA | 22
23 | METGES DE CATALUNYA
Espai jurídic Col•lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE
Augments de la jornada, modificacions en les funcions i assumpció de tasques diferents a les pròpies de l’especialitat: possibilitats i límits malgrat la COVID
S
e sotmet, molt sovint, al criteri de l’assessoria jurídica del sindicat la possibilitat que, per a fer front a la pandèmia, es pugui obligar el personal facultatiu a fer hores extraordinàries i se li puguin modificar la jornada i les tasques, fins i tot, fent-li assumir responsabilitats que no són les pròpies de la seva especialitat. Les decisions que cada empresa del sector SISCAT (i també el propi ICS) adopti en matèria de desregularització de jornada i descansos han de tenir el seu fonament en l’article 59, apartat segon, de l’Estatut Marc del personal estatutari dels serveis de salut, que de forma textual determina que:
Artículo 59. Medidas especiales en materia de salud pública. 1. Las disposiciones de esta sección relativas a jornadas de trabajo y períodos de descanso podrán ser transitoriamente suspendidas cuando las autoridades sanitarias adopten medidas excepcionales sobre el funcionamiento de los centros sanitarios conforme a lo previsto en el artículo 29.3 de la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, siempre que tales medidas así lo justifiquen y exclusivamente por el tiempo de su duración. La adopción de estas medidas se comunicará a los órganos de representación del personal. 2. Las disposiciones de esta ley relativas a jornadas de trabajo y periodos de descanso podrán ser suspendidas en un determinado centro, por el tiempo imprescindible y mediante resolución motivada adoptada previa consulta con los representantes del personal, cuando las circunstancias concretas que concurran en el centro imposibiliten el mantenimiento de la asistencia sanitaria a la población con los recursos humanos disponibles.
En este caso, se elaborará un plan urgente de captación de recursos humanos que permita restituir la normalidad en el mantenimiento de la asistencia sanitaria. 3. Las medidas especiales previstas en este artículo no podrán afectar al personal que se encuentre en situación de permiso por maternidad o licencia por riesgo durante el embarazo o por riesgo durante la lactancia natural. La clau, doncs, és la concurrència d’unes circumstàncies concretes, així com la necessitat de l’adopció d’una resolució motivada i amb prèvia consulta amb els representants de les persones treballadores. Les circumstàncies concretes que preveu l’article 59 de l’Estatut Marc venen donades per una situació d’excepcionalitat, i la mateixa, actualment ja no pot ser la que ha provocat la COVID. En aquest sentit, ens remetem a la Instrucció 01/2020, derogada per la 07/2020, en tant que totes dues defineixen l’excepcionalitat de les mesures que preveuen emparant-se en el Decret 127/2020, de 25 d’octubre, per a l’adopció de les mesures necessàries en el territori de Catalunya durant la declaració de l’estat d’alarma. Més enllà del que es derivi de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre aquella declaració, és evident que actualment ja no està vigent. Que la situació de pandèmia no pot comportar que la resta de patologies quedin desateses i que la correcta assistència mèdica que s’ha de prestar ha de respectar els drets del personal facultatiu són afirmacions plenament vigents i jurídicament exigibles. Finalment, i en situacions concretes i individualitzades de determinats centres, si per un conjunt de circumstàncies degudament justificades (mai ho seran les vacances del personal, que ha de ser degudament substituit, hi hagi o no pandèmia), calgués
adoptar les mesures de l’apartat segon de l’article 59 de l’Estatu Marc, caldrà que que es determini quin pla de contingència està previst i quines mesures concretes de caràcter organitzatiu l’acompanyen. Per exemple: 1) Quins torns de treball cal modificar; quins canvis proposa pel treball en dissabte, diumenge i festius; quina jornada ordinària es vol ampliar o escursar; a qui i de quina manera afecta l’ampliació o minoració de les guardies mèdiques de presencia fisica i/o localització, etc. 2) Com i en quin periode es compensaran/ pagaran les hores extraordinàries que es realitzin per força major, havent de justificar que, efectivament, concorre la forma major, sense que les vacances puguin ser considerades com a tal. 3) No es podran suspendre els permisos de maternitat ni paternitat, ni els de risc durant l’embaràs o la lactància. La reducció de jornada per la cura de fills també està exclosa de l’aplicació de les mesures previstes en l’article 59.2. I, finalment, i pel que fa a la obligació de portar a terme tasques que no són pròpies de l’especialitat, caldrà aplicar els mateixos criteris d’excepcionalitat que s’han analitzat fins ara, però encara amb més rigor, si cal, a raó del que preveu la pròpia LOPS, quan determina les especialitats en els seus articles 15 i següents, i quen si bé no impedeix que en situacions excepcionals es puguin portar a terme tasques que no són pròpies, sí que prohibeix que s’assumeixi la responsabilitat única i última de les tasques desenvolupades. Així mateixi, es requerirà notificació escrita i motivada del canvi de funcions i de la durada de les mateixes, inclosa, també, la prestació de serveis en l’atenció continuada.
METGES DE CATALUNYA | 24
Medicina i Catalunya, una mica d’història Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
La sanitat catalana durant i després de la “grip espanyola” La mal anomenada pandèmia de la “grip espanyola” (1918-1920) va afectar majoritàriament els joves i adults d’entre vint i quaranta anys, mentre que els majors de seixanta-cinc anys van patir-la de manera més lleu. Segons l’excatedràtic d’Història i Institucions Econòmiques, Jordi Maluquer de Motes, a Espanya l’excés de mortalitat va ser de 319.662 persones (1,49% de la població total) i als països de parla catalana 63.419 persones (1,36% de la població total). Les dades de la defunció mundial són molt diverses, en general els experts coincideixen que el nombre de pèrdues humanes va ser de cinquanta milions de persones. Tot i que alguns estudiosos han esmentat que podria haver arribat als cent milions de morts perquè no s’ha pogut disposar de les dades d’arreu del món. La política, la societat i la sanitat del moment, malgrat que aquesta darrera es trobava en una fase de creixement, no estava preparada per fer front a la pandèmia. Tot i així cal destacar la creació d’hospitals a inicis del segle XX i les actuacions per conèixer les millors tècniques per lluitar contra la malaltia. Tanmateix, per intentar frenar-la van suspendre’s les activitats al món del l’ensenyament i a les biblioteques, van tancar-se els espectacles públics a les sales de teatre i cinema i van prohibir-se tota mena d’aglomeracions. Un altre mètode per aturar la pandèmia va ser la neteja i desinfecció massiva de carrers i places, locals i espais públics. També van tancar-se les fronteres amb França i Portugal. Tot i així, el nombre de pèrdues va ser elevat degut al retard de l’aplicació de les mencionades mesures. Aquest fet, unit als dèficits sanitaris com la manca d’una xarxa eficient de clavegueram i d’aigua potable a les ciutats i poblacions, i que molts habitatges empraven comunes compartides
entre el veïnat que acabaven a pous i cisternes van accentuar la malaltia. Aquests dèficits van provocar que els professionals de la salut exigissin millores laborals i de reforma i ampliació de l’administració sanitària. Unes demandes que van ser escoltades per l’aleshores advocat, president de la Diputació de Barcelona i líder de la Lliga Regionalista, Enric Prat de la Riba i Sarrà, qui va realitzar una sèrie d’accions encaminades a fer possible la renaixença del país com, per exemple, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i, sobretot, la Secció de Ciències. No obstant, el canvi va fer-se palès amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923). Aquesta, sense capacitat legislativa ni mitjans econòmics suficients, va transformar les estructures i la mentalitat social, entre d’altres, del camp de la sanitat. A partir del 1914 va crear-se, entre d’altres, el Servei Tècnic del Paludisme, el Servei d’Estudis Sanitaris, la Secció de Tuberculosi, el Servei de Demografia i Estadística, la lluita contra la febre tifoide, la lluita contra la mortalitat infantil, les Brigades Sanitàries, el Servei de Cursos ambulants i dels Laboratoris, l’estudi de goll endèmic i del cretinisme, el Servei de Beneficència, el Servei d’Assistència als Alineats de Catalunya, la Institució Maternal Catalana, la Planificació Sanitària, la formació del professionals sanitaris, l’educació sanitària de la població i el suport a la recerca sanitària.
Com ha explicat el metge i historiador de la medicina i comunicació medicosocial, Ferran Sabaté Casellas, la Mancomunitat va tenir dues etapes d’actuació en el món sanitari. La primera, 1914-1919, va dedicar-se principalment a l’estudi científic dels problemes sanitaris i a la planificació i realització d’algunes experiències puntuals. Mentre que la segona, 1920-1924, va crear el Servei de Sanitat, en dependència directa de la Mancomunitat, i van posar-se en marxa, entre altres, seccions
específiques com l’antipalúdica, l’antituberculosa, la de les malalties de transmissió hídrica, la de mortalitat infantil, la del goll endèmic o la del cretinisme. Tanmateix, tota aquesta feina no hagués estat possible sense l’ajuda del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i, sobretot, la creació del Sindicat de Metges de Catalunya (SMC) el 27 de març de 1920. Les aportacions d’ambdues entitats durant aquells anys i els venidors van ser fonamentals perquè molts d’aquests serveis i millores fossin una realitat.
METGES DE CATALUNYA | 26
HEM DIT
> 19/05/2021
> 23/06/2021
MC clama contra el “deteriorament extrem” de la medicina familiar i comunitària per falta de recursos
MC considera “indignant” el pla d’estiu de Salut per reforçar les plantilles sanitàries
MC demana a crits un increment substancial dels recursos humans i econòmics destinats a l’atenció primària per frenar en sec el “deteriorament extrem” que pateix l’especialitat de medicina familiar i comunitària, immersa en una “situació límit” després d’un any de pandèmia i una dècada de retallades. Amb motiu del Dia Mundial del Metge i la Metgessa de Família, un centenar de delegats i delegades del sindicat s’han concentrat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per reclamar al Departament de Salut la millora “urgent” de les condicions laborals i professionals d’aquest col·lectiu, “ofegat per la sobrecàrrega de les consultes, el dèficit de personal, la manca de reconeixement i els menyspreu a la seva autonomia i capacitat de decisió”. > 07/07/2021
MC es mostra “sorprès” i “indignat” davant el pla d’estiu ideat per Salut per reforçar les plantilles sanitàries, en un període on l’Administració preveu mantenir obert més del 90% dels recursos estructurals. La fórmula recau en el sobreesforç dels professionals i l’increment de la sobrecàrrega de treball, tal com va deixar clar divendres passat la directora del CatSalut, Gemma Craywinckel: “No traurem de sota les pedres professionals que no existeixen. Els que hi són els buscarem i els pagarem”. El sindicat considera “vergonyós” que els responsables polítics “se’n rentin les mans” i es “resignin” davant la manca crònica de personal, “carregant sobre les espatlles dels professionals les deficiències del sistema i desistint de promoure millores laborals i professionals que evitin la fuga de facultatius i atreguin talent de fora. > 14/07/2021
MC carrega contra Salut per MC trasllada a Argimon la “abandonar” els professionals urgència d’entomar l’‘acord sanitaris de l’atenció primària mèdic’ per dignificar les condicions laborals de la professió MC reprova l’actitud de Salut de quedar-se de braços creuats davant el dèficit crònic de professionals en l’atenció primària que, actualment, està rebent tot l’impacte de la cinquena onada de COVID-19, sense que s’hagin reforçat gens ni mica les plantilles. Diversos representants del sindicat han expressat públicament, al llarg de la setmana, la indignació del col·lectiu mèdic per la situació que travessa el primer nivell assistencial: falten mans, els facultatius estan doblant jornades, s’han començat a desprogramar visites i l’activitat se centra únicament en combatre la COVID-19, deixant de banda la resta de patologies amb el risc que això comporta per als pacients.
MC s’ha reunit per primera vegada amb el nou conseller de Salut, Josep Maria Argimon, per exposar-li les reivindicacions i preocupacions principals del col·lectiu, trinxat per les penúries de més d’una dècada de retallades i l’esgotament extrem provocat per la pandèmia de COVID-19, i demanar-li que entomi amb determinació el repte d’establir un acord mèdic comú, amb l’objectiu de dignificar les condicions laborals i salarials dels professionals de la medicina. Els representants del sindicat han instat Salut a aprofitar l’actual crisi sanitària, no només per repensar el model assistencial, sinó també per projectar un canvi en les relacions laborals amb la professió.
27 | METGES DE CATALUNYA
MITJANS COMUNICACIÓ
El secretari general de MC, Xavier Lleonart, analitza la situació de l’atenció primària davant la cinquena onada de COVID-19 “El reforçament de les plantilles s’està fent, com sempre, a partir de la voluntarietat del personal i de fer més hores”
David Arribas critica el pla d’estiu de Salut “El sistema es fonamenta en el voluntariat dels seus professionals. No es compta amb el reforç de cap increment del nombre de facultatius ni d’infermeria”
Ana Roca, vicepresidenta de MC i pediatra:
Xavier Lleonart, secretari general de MC:
“El primer nivell assistencial ha de ser un espai atractiu des del punt de vista professional i laboral, i, per a la majoria de pediatres, no ho és” Ana Roca, vicepresidenta de MC i pediatra: “El primer nivell assistencial ha de ser un espai atractiu des del punt de vista professional i laboral, i, per a la majoria de pediatres, no ho és”
“La recertificació s’haurà d’acompanyar d’un programa oficial de formació continuada del col·lectiu mèdic”
La delegada d’atenció primària de MC, Elena Bartolozzi, analitza la situació als CAP davant la cinquena onada de COVID-19
Els delegats de MC a l’atenció primària, Carolina Roser i Pierre Arcelin, denuncien el deteriorament extrem de la medicina familiar i comunitària
“Per més que ens doblem i tripliquem entre nosaltres, ja no donem més de si. Els metges estan donant símptomes de fallida. S’han triplicat les baixes de professionals sanitaris i de metges en concret per estrès o ansietat. La gent no pot més”
“Si abans de la pandèmia ja estàvem absolutament saturats, ara és insostenible. El 50% dels metges de família que es formen a Catalunya marxen”
METGES DE CATALUNYA | 28
Humor Gràfic per N a p i
